dimarts, 29 de desembre del 2009

135 - Reformes democràtiques? Je, je, je....


Ja fa alguns anys, vàrem ser pocs, els que ens vàrem emportar les mans al cap, quan el COI va concedir a la Xina, l'organització dels J.J.O.O. de 2008. No podíem entendre com era possible que es donés l'"honor" d'organitzar uns J.J.O.O. a un estat que es passa per l'arc del triomf els drets universals de les persones.

Més tard encara vàrem ser menys, molts menys, els que ens vàrem emportar les mans al cap, veient com els governs occidentals decidien mirar en un altre direcció, i van anar "encantats-de-la-vida", a la festa d'inauguració dels J.J.O.O. organitzada pel govern xinès, i és que no es podia "molestar" al gegant asiàtic, que és un mercat emergent molt important i militarment molt poderós. Així doncs, per qüestions mercandilistes, per qüestions de cèntims, ningú va gosar aixecar la veu, i tots van aplaudir la festa del govern xinès, oblidant-se del tot del poble xinès (i el que no és xinès), que és qui pateix la política d'un estat tot-poderós i tirà.

Molts dels que van trobar encertat que els governs occidentals assistissin a la "festa" xinesa, s'enganyaven, dient que això portaria irremediablement a una obertura democràtica, i per tant al reconeixement dels drets elementals de les persones.

Un anys desprès dels J.J.O.O. i ara, amb el pas del temps, i desprès de l'execució d'un occidental (sembla que pels governs occidentals, és més valuós un presumpte traficant de drogues que no pas uns quants estudiants o activistes polítics xinesos, o sota influència directe del govern xinès) veiem que tots els que es creien allò de les "reformes democràtiques" eren en el millor dels casos, uns innocents, i en el cas dels que tenen o tenien influència política o social (des de la militància política o des des llocs de responsabilitat en les diferents administracions publiques) eren uns innocents irresponsables que van donar cobertura internacional a un govern tirà davant dels seus ciutadans oprimits.

Els que van tenir una mica de remordiments, van intentar amargar-ho tot darrera d'algun acte de suport al poble del Tibet, però van acabar donat suport a tirà, i tot per poder tenir mà d'obra barata (xinesa), i poder introduir els "nostres" negocis a la Xina.

Algú dirà que s'ha de tenir paciència, i que aquestes reformes democràtiques ja arribaran. Estic d'acord. Amb el temps, tot arribarà, però no calia cap complicitat amb cap govern que es passa els drets humans pel forro dels cullons.

Tot sigui per la pasta.

Salutacions, independència i justícia social.

diumenge, 13 de desembre del 2009

133 - Avui és festa i... (2na Repetició, dos any després)

Hem passat el pont de la Constitución / Purísima (cap de les dues festivitats, m’agrada) i és el pont, que des de fa uns anys, s’ha caracteritzat per la afluència massiva de persones, a diferents centres comercials a gastar compulsivament. Aquest any, sembla que la cosa no serà així, ja que la gent, ja no té calers per poder consumir.

Ara fa aproximadament un any, penjava un escrit parlant sobre el tema del consum desmesurat i quin és el preu que entre tots acabaríem pagant. Ara fa un any, on ningú parlava de crisi, en aquest escrit, ja deixo entreveure, que això no podia ser, i que algun dia petaria. El torno a penjar, tot i que el consum aquest any no serà tan desmesurat, segueix mostrant que si les coses no canvien, tenim un futur molt negre. I les coses només les poden fer canviar unes persones que escollim cada quatre anys, i que han de posar el que s’ha de posar a sobre la taula.


24 -
Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra. Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”
Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri. Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.
La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.
Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i
qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, i no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.

dijous, 8 d’octubre del 2009

131 – Una d’animals


Aquests últims dies, tot hem vist amb sorpresa la notícia sobre una lleona que voltava en llibertat per La Sénia. Sembla que finalment, aquest vespre, l’han capturat i no era una lleona, sinó un gos gros salvatge. Si la notícia era estranya, el final de tot encara la fa més estranya.

Primer ens van dir que més d’una persona, havia alertat a les autoritats sobre un lleó que s’havia vist pels voltants de La Sénia. Un lleó en llibertat a La Sénia? Això és estrany. De cop i volta, el lleó deixa de ser lleó i passa a ser una lleona. Estrany. Les diferencies morfològiques entre un lleó i una lleona són evidents i salten a la vista immediatament. Finalment, no és ni un lleó, ni una lleona, sinó que és un gos gros salvatge. Estrany. Si les diferencies entre un lleó i una lleona són evidents, entre una lleona i un gos gros, són descomunals. I d’on ha sortit un gos gros salvatge? Ha aparegut de cop i volta? Fins ara ningú havia dit re? I la premsa? Em sorprèn que la premsa no hagi entrevistat als testimonis que havien dit que havien vist un lleó.

Un gos gros salvatge, des del principi, doncs mira, encara no seria molt estrany, però tal com a anat tot, és estrany. Però encara ho fa més estrany, que hagin abatut a trets al gos. No anaven a buscar un lleó, que després era una lleona. El més normal, era capturar amb vida a l‘animal, si es possible, cosa que crec que si era possible, però si a sobre es tractava d’un gos, era necessari matar-lo? És clar que què es podia fer sinó? Estrany tot plegat, però en fi....

Però tot aquest afer, m’ha fet pensar en el paper que juguen el animals en la nostra societat. Per un moment, ens creiem que lo del lleó era un lleó, i com ningú havia denunciat la seva desaparició, jo ja m’havia fet les meves càbales i les meves fantasies paranoiques, veient el fantasma del tràfic il·legal d’animals salvatges, i que els seu “propietari” per unes raons o altres, l’havia abandonat. Ves a saber, si era per la famosa llegenda que aquest tipus d’animals no poden provar la sang, o per la crisi. Alimentar un animal d’aquest, deu costar una fortuna, i és clar, si s’ha “comprat” l’animal al tràfic il·legal, a qui demanes ajut? Doncs el més fàcil és abandonar-lo, amb tot el perill que pot portar un animal d’aquestes característiques en llibertat pel nostre entorn. Finalment, només es tractava d’un gos gros salvatge i totes les meves paranoies, s’han esfumat.

Però no del tot. De cop he recordat aquell torero que tenia un tigre al seu “cortijo”. Com era possible? No haurà de ser legal? Hauria d’estar prohibit per moltes raons. Però això no només passa amb els grans felins, sinó que passa amb molts animals. Les nostres botigues d’animals estan plenes d’animals perillosos, però perillosos de debò, que poden fer molt mal, fins el punt de provocar amputacions per una mossegada, com és el cas de petits caimans, o d’animals verinosos. No fa gaire, la policia de Madrid, va entrar en una casa plena de serps verinoses. I si s’escapen? Però no s’acaba aquí. L’altre dia vaig veure en una botiga a un monstre en forma de pitó gegant o anaconda (per ella, el monstre seria jo) d’una grandària prou gran per devorar a una persona, o si més no això em va semblar. No fa gaires anys una pitó es va escapar a Lleida i no sé com va acabar la historia. I també fa poques setmanes, un home es va trobar una serp (no se de quin tipus) que sortia de la seva tassa del wàter. Aquests animals, quan tenen gana, fàcilment poden devorar a un dels nostres infants.

I no podem confiar amb la responsabilitat dels seus “propietaris”, ja que la vida, té tendència a expandir-se i a ocupar tot l’espai que pugui, i tard o d’hora, algun s’escapa. I aquests responsables “propietaris” tampoc poden controlar-ho tot. Que passaria en cas de terratrèmol? En cas de terratrèmols, ens podem trobar amb tot un seguit d’animals perillosos espantats, atemorits i amb gana, sense control pels nostres carrers.

I per últim, esta el debat moral. Quin dret tenim a treure aquests animals del seu entorn natural, per tenir-los en una casa dins d’una gàbia, un aquari o un terrari? CAP. No tenim cap dret. La nostra convivència amb els animals ha de ser sempre amb respecte, i per tant només els podem tenir en granges, o en zoològics. A casa, gossos, gats, i poca cosa més. Els ocells, tortugues, ratolins, peixos etc., han d’estar a casa, pel seu valor educatiu amb els nostres infants i poca cosa més. I evidentment, tots el propietaris, haurien de passar una espècie d’ITV dels seus animals.

I amb els animals d’investigació, que s’experimenta amb ells? Que passa amb ells? Doncs això ho deixarem per un altre dia.

Salutacions i civisme amb els nostres companys d’existència.

PD: també deixarem per un altre dia, un altre tipus d’animals “politics”, que tenen unes garres més esmolades que la del felí més perillós que puguem imaginar.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

130 - Adéu o una crisi total.


Durant les passades festes nadalenques, la crisi em va assenyalar directament, i em va dir que tenia tots el números per venir-me a buscar. Finalment m’ha vingut a buscar i he de prendre decisions. Una d’elles és evident, i és una retallada important de despeses, i una de les coses de les que m’he n’hauré d’estar, serà la meva militància a ERC.
La meva “aventura” a Esquerra a durat una mica menys de dos anys i mig, que he viscut amb intensitat ja que he participat d’unes eleccions municipals, d’unes al parlament europeu i unes Generals espanyoles.

També he viscut amb intensitat, el debat intern d’ERC, amb una conferència, un congrés i unes eleccions per escollir la direcció d’Esquerra a Girona, on vaig poder anar de candidat, però vàrem “perdre”.

Com reagrupat confés que he estat durant tot aquest temps, es podria pensar que deixo ERC, per implicar-me totalment al nou camí que vos engegar Reagrupament, però no és cert. La meva marxa d’Esquerra és per qüestions econòmiques. Per la meva part no hagués deixat el partit.

Tot i això no puc amagar que tinc algunes diferències amb el partit bastant importants, que qui coneguis que és Reagrupament, ja es pot imaginar quines són. Aquí només en faré pública una. Des de fa gaire bé un any, no sé ben bé quina és la diferència entre ser militant i no ser-ho. També he de reconèixer que des de el gener, estic en un procés de reflexió personal (o crisi personal) per esbrinar quin ha de ser el meu paper a la societat (si és que realment he de tenir un paper)

I que faré amb Reagrupament?, doncs la meva intenció inicial era també deixar-ho, però finalment esperaré una mica per dos motius. El primer motiu és que, encara que mínimament, compten amb mi. I el segon és per què vull veure com acaba això de Reagrupament, ara que es celebrarà d’aquí a poques hores la seva assemblea constituent. Sincerament després de tot el viscut, crec que em mereixo viure el naixement real de Reagrupament. Després ja veurem que faig. De moment, intentaré reeixir la meva il·lusió, una mica malesa en els darrers temps.

Sincerament, desitjo i espero que arribin temps millors, i fer-me militant un altre cop ERC.
Salutacions, sort, independència, i fins aviat.

dijous, 10 de setembre del 2009

129 - Un petit país.


Avui fa quasi 300 anys, un petit país de la ribera del Mediterrani va ser envaït pels castellans i pels francs. Ara, aquestes dues potències es fan dir Espanya i França, i després d’una llarga guerra, que ens volen vendre com una guerra civil, però que hi van participar directament les grans potències europees, van convertir aquell país en terra de conquesta i al seu poble en un poble explotat i espoliat. Ho van fer amb la força de les armes, i després d’un setge, que fa que altres setges que han patit altres pobles a finals del segle XX, semblin poca cosa.

Amb el pas del temps, l’opressió que es va mantenir amb la força de les armes, s’ha anat transformant en armes educatives i socials, que fan que avui dia, el poble conquerit, estigui adormit i anestesiat. De fet, molts no saben el que va passar, ara fa quasi 300 anys.

Però l’opressió, avui dia encara continua amb la mateixa força que fa quasi 300 anys, ja que les autoritats espanyoles han prohibit a un petit ajuntament d’aquest petit país, que faci una consulta a la seva ciutadania, sobre si aquest petit país conquerit, ha de ser lliure o no. Al mateix temps, ha premés que unes persones que es manifesten descaradament anti-demòcrates, es manifestin en aquest mateix petit poble d’aquest petit país, reclamant, que aquest petit país, continuï sent una terra conquerida.

Sembla mentida que aquestes coses passin dins la Europa del segle XXI, dins d’un estat que es diu a ell mateix demòcrata, però que no permet als ajuntaments fer consultes populars, ni és capaç de fer una llei de memòria històrica, com la que han fet altres països. Ni és capaç de condemnar a antics dictadors, i que permet que grups que poden provocar aldarulls públics i que es declaren anti-demòcrates, es manifestin clarament, mentre uns altres són reprimits sense poder ser consultats pel seu ajuntament.

Aquest petit país de la ribera del Mediterrani, que a la Europa del segle XXI segueix oprimit després de quasi 300 anys, és Catalunya (Països Catalans)

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dissabte, 15 d’agost del 2009

128 – TV3. Manipulació emocional.



Aquest dies de vacances, els hem passat amb una parella amiga, on ell és un convergent de dalt a baix, i evidentment, tant aviat com hem pogut, ens hem tirat els plats per sobre, de bon rotllo. Ell, molts cops, em tocava el crostó, o això pretenia, referint-se a TV3 com “la vostra”. Aquí se suposava que jo havia de saltar per defensar la imparcialitat de l’actual Govern de la Generalitat i acusar a anteriors Governs, de ser uns manipuladors poc ètics amb la Televisió de tots els catalans i catalanes. Però no. No vaig saltar ni un cop. De fet, no li hauria donat cap importància, sinó hagués vist una notícia d’esports de l’altre dia.

La manipulació de les televisions públiques per part de les administracions que, d’una manera o altre, les dirigeixen, és inevitable, encara que es vulgui evitar. La objectivitat informativa, no existeix i per tant es vulgui o no, aquest tipus de mitjans de comunicació, estaran sempre, més o menys dirigits per les corresponents administracions que les administren (per no dir un altre cosa) I sincerament, en el cas català, tant ara com en governs d’altres colors, crec que la manipulació és tolerable en certs aspectes.

On crec que la manipulació és directe, volguda, buscada, i amb tota la intenció (la mala intenció) del món, és en un seguit de notícies i comentaris que es continuen donant ara, i que ja es donaven el l’època convergent. Són notícies i comentaris del tipus “Una parella d’ancians ha estat atropellada en un petit poble de Segòvia”. Algú em pot explicar el valor informatiu d’aquesta notícia per la ciutadania catalana? No en té cap. La prova és que, malauradament, cada dia atropellen a moltes persones a tot el món, però quan és a Alemanya, no és notícia. Per què? Que els alemanys són menys importants que els de Segòvia? A mi em fa l’efecte que no. Així doncs, que ho fa que en un cas sigui notícia i en l’altre no? Doncs que en un cas són espanyols i en l’altre no. Per tant, aquesta notícia que res té a veure amb l’espai territorial de TV3, no busca informar, sinó el que cerca, és crear lligams emocional entre els espanyols i els catalans. És aquesta la missió per la que va ser creada TV3? I que ho fa que s’hagin de crear aquest vincles emocionals? Doncs és una clara llei de la publicitat. La Coca-cola, no fa publicitat per donar-se a conèixer, sinó que ho fa per que el públic tingui present que existeix i que cal seguir consumint-la. De la mateixa manera, cal recordar constantment als catalans, que som espanyols, ja que sinó podria ser que oblidéssim que som espanyols i recordéssim que som catalans.

El mateix passa amb altres noticies, malauradament també tràgiques, com la violència domèstica, que constantment ens diuen la quantitat de persones que han estat víctimes d’aquest fet a Catalunya, i ràpidament també ens diuen en número total de tot l’estat. És necessari que TV3 aporti aquesta dada? Ja posats a informar, des de TV3 s’hauria de donar la dada total de Catalunya, després la d’Europa i per últim, la mundial. Perquè es limita a Espanya? Tornem a aprofitar-nos de les tragèdies personals per fer nacionalisme espanyol des de TV3.

Però també es fa amb les bones notícies. Per exemple, quan es fa amb èxit una intervenció quirúrgica la notícia acostuma a ser així: “... aquest tipus d’intervenció, és la segona que es fa a Europa (o al món) i la primera a l’estat (o directament a Espanya)” Perquè aquesta referència gratuïta a l’estat o a Espanya, El normal seria: “... és la segona a Europa (o al món) la primera es va fer a vesasaberonpolis. Així doncs, ens trobem que des de TV3 (o qualsevol mitjà de comunicació públic) ens donen diàriament, de forma molt subtil, la dosi necessària de nacionalisme espanyol, que necessitem per no veure que d’espanyols, en realitat, no en tenim res.

I que fa ERC, que té la conselleria de Cultura? Vull pensar que fa el que pot, però hauria de posar fre immediatament a aquest tipus de soma espanyol que ens donen cada dia. Aturar aquesta “medicació” que ens donen diàriament no atempta contra cap llibertat d’expressió. El que faria, seria defensar el lliure pensament de tots nosaltres sense influències externes que quasi no es noten. Aquest tipus de petites dosis d’espanyolisme, em recorden a aquell matrimoni que un mata al altre posant-li al menjar petites dosis de verí diàriament, fins que el verí acaba fent la feina, sense que després ningú sospiti de l’acció d’aquest verí. Com era allò? Ah, si. “Que se note el efecto , sin que se note el cuidado”.

El que més em preocupa, és que hi han dosis que són més sofisticades que altres, i són de nova factura, o fins ara no les havia detectat. És la noticia donada des del punt de vista català, i per tant sense sospita de manipulació, però que al final sense saber com, estàs veien la “rojigualda” per algun lloc. En aquest cas era la notícia que “els atletes catalans, ja s’han concentrat per proper mundial d’atletisme”. Dit així, cap problema. El problema ve, quan a les imatges es veu com els atletes catalans, s’han concentrat a la Federación Española, i porten tots, els colors de la “Insignia nacional”. Aquest tipus de manipulació no l’havia vist fins ara, i si és un nou tipus de “consigna”, em preocupa, ja que farà molt servei a la causa espanyola.

Tot això, ja ho han dit mil cops molts, entre ells jo mateix en algun lloc, i sobretot, en Víctor Alexandre, però mai està de més, recordar-ho.

Salutacions i independència.


Reagrupem-nos.

dissabte, 18 de juliol del 2009

127 – O estic boig, o això fa molta pudor.


No fa gaire, deia que em sembla que poc a poc, m’estic tornant boig, i la veritat és que començo a dubtar seriosament de les meves capacitats intel·lectuals. I és que aquest divendres, m’he aixecat amb una notícia del Barça, que m’he hagut de fregar els ulls, per assegurar-me a mi mateix que ja estava despert. Resulta que el Barça fitxa a Ibrahimovic, del Inter de Milà, per 45 milions d’euros, més l’Eto’o , més un any de Hleb. Què ens hem tornat bojos?

El Barça s’ha fotut en un jardí impressionant amb la seva decisió, per mi incomprensible de desfer-se de l’Eto’o, i per sortir d’aquesta situació, ha trobat la sortida més esperpèntica i més cara que om pugui imaginar.

Quan un equip decideix desfer-se d’un jugador pot donar molts motius, per fer ho, per exemple:
A) Que no ha donat el rendiment esperat. En el cas de l’Eto’o, això no ho pot dir ningú. Ha donat més del que s’esperava d’ell.
B) El club podria dir, que ja té una edat que fa necessari el seu traspàs. En el cas de l’Eto’o, això tampoc es pot dir, sobretot, quan els jugadors que busquen per substituir-lo, són de la mateixa edat que ell.
C) Que la seva fitxa és massa alta: En el cas d’Eto’o, tampoc ho pot dir ningú. És una fitxa dins de mercat. A més, al Ibrahimovic, se li pensa pagar una fitxa semblant.
D) Que és indisciplinat i porta mal ambient al vestidor. En el cas de l’Eto’o, tampoc ho pot dir ningú. És un jugador tant disciplinat com el que més. Això sí, si tothom té la mateixa disciplina. Sinó és així, dons no calla. I li hauríem d’estar agraïts per això. Ja vaig dir la meva aquí. I aquí, també ho expliquen força bé. A més, el nou fitxatge, és famós pel seu bon joc, però també per la seva indisciplina interna. Per tant, i suposant que l’Eto’o fos indisciplinat, anem de Guatemala, a Gautepeor.

Però a més, les coses s’han de fer bé i procurant no fer mal a tercers i caure en incoherències, que embruten una bona trajectòria. De re serveix tenir una bona imatge, si al final de la pel·lícula, la espatlles. El que no es pot fer, és criticar la política de fitxatges del R. Madrid, i després vas, i fitxes a un jugador, que si fem comptes, és molt, molt car. Miri com es miri, el Barça paga pel Ibrahimovic, 45 milions, més l’Eto’o, que si som justos, val el mateix, per tant uns altres 45, més un any de Hleb, que he sentit per algun lloc que són 2 milions de fitxa. Això fa un total de 92 milions d’euros. Però no havíem quedat que això era imperialista?

I quin negoci es aquest? Comprem un davanter, que és molt bo, a canvi de 45 milions + el millor davanter + un regalet (Hleb) Osti, és que això no ho faria ni la portera del Núñez? De fet, encara no fa un mes, per molt menys que això, tota la premsa es va emportar les mans al cap. En canvi avui, tot són alabances i elogis sobre aquesta operació. Que ha canviat? Que algú m’ho expliqui. Si era dolent aleshores, és dolent ara. I a sobre, hem de fitxar un altre jugador, ja que hem fet un canvi 2x1. Al·lucinat.

Sincerament. Encara no veig cap motiu real, per desfer-nos de l’Eto’o. Però si a sobre, les alternatives al Eto’o, son el Villa, o la barbaritat Ibrahimovic=Eto’o+Hleb+45 milions, ............ aquí hi ha alguna cosa que no ens han explicat. Aquí hi ha alguna cosa que grinyola i que no quadra. Tot fa una mica de pudor. Sobretot escoltant algunes opinions d’experts, que ens volen vendre una moto que per mi, és invendible. Però la veritat, és que sembla que la gent l’ha compra, i per això, penso que poc a poc, m’estic tornant boig i no tinc prou nivell per entendre segons quines coses.

En definitiva, el premi que s’emporta l’Eto’o, per 5 anys d’una efectivitat històrica, d’una entrega i una lluita encoratjadora, i d’una ambició guanyadora que s’encomana, és sortir per la porta del darrera, i amb el seu nom posat en dubte. No és just.
Lo que el Barça ha fet amb l’Eto’o, no té nom, i és per això, que sabedors que han actuat amb poca ètica, si més no, així ho crec, no volien mirar directament a la cara de la seva víctima. I per això, després es fan els negocis que es fan, i es volen vendre com es volen vendre.

Que es prepari l’Ibrahimovic, que d’aqui a uns anys, ell serà l’Eto’o.

Jo dec estar boig, però no me’ls empasso.

Salutacions.

dimecres, 15 de juliol del 2009

126 – Ja tenim finançament. Gràcies Sr. Mas.


Qui em conegui sap, o hauria de saber, que soc un reagrupat, i per tant avui tocaria, tocar la cresta a ERC per haver acceptat aquest finançament. Però no ho penso fer, ja que els reagrupats, encara que molts els hi agrada pensar que som uns radicals esbojarrats que estem en contra de tot per què sí, en realitat som bastant moderats en els fets, i contundents en les paraules, i com encara no sé si ERC ha fet ben fet en acceptar aquest finançament o no, doncs no ho critico.

La veritat és que ERC te poc marge de maniobra i l’únic que pot fer és canviar les quantitats. Davant d’això, ha de valorar si la quantitat serveix per anar tirant o no. El problema de debò és el tipus de finançament, i sobre això, ERC no hi pot fer gran cosa. La cosa és senzilla. Catalunya genera una riquesa, que dona a Espanya, i aquesta, decideix, quants calers, necessita Catalunya. Fa un temps teníem la possibilitat de canviar aquest model de finançament per anar al concert econòmic, que no és que fos bo, però si molt millor que aquest, però gràcies al Sr. Mas, ara tenim el que tenim, i el que és pitjor, ens ho mereixem.

El millor finançament, segons el meu humil parer, és aquell on cadascú, gestiona i administra la riquesa que el mateix genera. Bàsicament, és el que fem tots en les nostres economies familiars. Però enlloc d’això, Catalunya té un finançament, on gestionem i administrem una part de la riquesa que generem, Una part que és un altre el que decideix quina quantitat de la nostra riquesa, ens deixa que ens gestionem i ens administrem.

Aquest model de finançament, portat a l’àmbit familiar, és ridícul i absurd, i ningú amb dos dits de front, permetria que la seva família es financés d’una manera semblant, a la que permetem que es financi Catalunya.

Però la veritat és que hi ha gent que aquest model de finançament per Catalunya, els satisfà i els agrada. Per exemple al Sr. Mas, que ara es queixa de moltes coses, però ell i ningú més que ell, és el veritable responsable d’això. Ara es queixa de les quantitats i dels temps, però del que no es queixa, és del tipus de finançament, que en el seu àmbit familiar segur que no seria tant satisfactori.

Però si de debò, el sistema de finançament és el que li agrada, temps i quantitats apart, li proposo, a ell i a tots els que estan joiosos amb aquest finançament, i sabent que és la forma de finançament que els hi agrada, que des d’aquest proper mes, tots els seus ingressos, me’ls donin a mi, que jo ja decidiré quants calerons necessiten.
Cada “X” temps, xerrarem i canviaré aquesta quantitat de calerons, això si, amb l’exercit i la comunitat internacional darrera meu, i sent jo, l’únic capaç de posar i dictar lleis, i l’únic que puc infringir les lleis que jo mateix poso.

Tots aquest “satisfets” per aquest tipus de finançament, han de pensar que això ho faig per ells. Per què els hi agrada aquest tipus de finançament, i a més, això farà que les seves famílies i la meva, a partir d’ara siguin una sola. Jo controlo la llei, la economia i l’exercit, però això són minudències, i sobretot, la meva bona fe, és inqüestionable.

Ja penjaré el meu número de compte corrent, i així podreu fer-me la transferència de tots els vostres ingressos, i ser feliços i satisfets. Si val i és bo per Catalunya, també val i també és bo per les vostres famílies. Feu-ho per vosaltres i deixeu que sigui jo, qui decideixi quina és la quantitat de la riquesa que vosaltres mateixos genereu, la que necessiteu. A més, heu de pensar que sereu solidaris amb mi, que això de ser solidari, sempre enrotlla molt i fa molt progre o molt cosmopolita.

Espero els vostres ingressos, i tranquils, que amb mi, la vostra riquesa, serà solidàriament repartida.

Salutacions i dependència (amb mi)

dijous, 9 de juliol del 2009

125 – Un any després de la nostra complicitat i hipocresia.


Ara fa aproximadament un any, un quants descerebrats, radicals, extremistes, exaltats, exagerats, catastrofistes, alarmistes i cercadors del mals rotllos, en definitiva, persones com jo, ens posàvem les mans al cap, veien com els països occidentals, aquells que enarboren la bandera de la democràcia i el respecte pels drets civils i humans dels individus (els drets col·lectius dels passen pel arc del triomf) assistien i elogiaven la inauguració dels JJOO de l’any passat, organitzats per la Xina.

Tota aquella colla de cridaners frustrats, que utilitzem un llenguatge incendiari, sense estalviar-nos fal·làcies, mentides, exageracions, i transformant la realitat a la nostra conveniència, denunciàvem que la actitud que mostraven els països occidentals envers la Xina, no només pels fets del Tibet, sinó per tot el historial repressor que duu al darrera l’estat xinès, era hipòcrita ja que no podem per un cantó defensar els drets humans i per l’altre riure les gràcies a qui no els respecte, només per la ridícula raó que pot ser un molt bon client en un futur proper. Perquè això és el que vàrem fer. Tapar-nos el nas davant d’un estat tirànic, només perquè és potencialment ric.

El millor de tot va ser l’excusa que ens van donar aquells que són reflexius, moderats i profundament demòcrates, que tot allò servia per afavorir que la democràcia i el respecte als drets humans, s’introduís a la Xina, i que qualsevol tipus de boicot, que taqués al govern xinès, seria perjudicial.

Un any després, hem vist que aquells que deien que la democràcia i els drets humans, s’acabarien imposant a la Xina, gràcies a la complicitat hipòcrita que vàrem exercir davant d’un acte de propaganda política suprema, tant a nivell intern, com a nivell internacional, com va ser la organització d’uns jocs olímpics, han donat els seus fruits. Només cal preguntar-ho als uigurs, que veuen dia rera dia, que gràcies a la nostra complicitat i a la nostra hipocresia, es respecta la seva religió, la seva llengua i les seves costums, per part del estat neo-democràtic i extremadament pulcre amb el respecte als drets humans.

Salutacions, complicitat i hipocresia.

dissabte, 4 de juliol del 2009

124 – Contra l’Eto’o, tot si val.

Hi ha persones que no sé per quina raó, s’ho busquin o no, tenen tendència a tenir mala premsa, i aquest és el cas d’en Samuel Eto’o. Probablement és la forma de dir les coses, no totes, només algunes. He de dir, que crec que jo formo part d’aquest grup de persones, que sense saber ben be com, un dia diem una veritat com un temple, i des d’aquell moment, comencem a caure en desgràcia. En Samuel Eto’o és un dels casos més brutals que he vist sobre aquest defecte que tenim alguns (encara que involuntari, és un defecte) i acaba reben per tot arreu, encara que no en tingui cap culpa.

I aquesta característica del Samuel Eto’o, l’està aprofitant el Barça d’una forma molt poc elegant, que fa que després de la gran temporada que han fet, ara, m’avergonyeixi una mica del meu equip. El que està fent el Barça amb l’Eto’o no té nom, i és d’una ètica del tot condemnable.

A l’Eto’o, des del meu punt de vista, només podem retreure-li una cosa, però li hem d’agrair moltes coses. Si, ja ho sé. Té una nòmina que ja la voldríem tots, però els cèntims no ho són tot. De fet, nosaltres o els que acusen als jugadors de “pesseteros” són els primers que demanem a aquests mateixos jugadors, sentiment per la samarreta que duen.

A l’Eto’o, jo només li puc retreure que s’excloïes ell solet del partit al Bernabeu de la temporada 2007/2008. A part d’això, per mi ha tingut un comportament exemplar. (Bé, la patinada aquella del “Madrid cabron, saluda al campeon”, no va estar bé, però J...) Cal agrair-li el seu esforç constant. La seva gana de victòria. El seu esperit guanyador que contagia als altres jugadors i al públic. La seva disciplina tàctica. La seva punteria. La seva fidelitat. La seva sinceritat. No fa gaire, va dir que els seus colors eren els del Mallorca, i que treballava al Barça. Això no agrada sentir-ho, però si més no, no ens enganya.

Però totes aquestes coses, sembla que ningú li agraeix, i si es fa, es fa amb la boca petita. De fet, des de que va començar la temporada 2008/2009, la mala premsa de l’Eto’o, per mi ha estat del tot injusta i injustificable. Sembla que l’Eto’o, no jugués mai, i que només juguessin, en Xavi, l’Inistesta, l’Henry i sobretot en Messi. Si l’Eto’o marcava un gol. mai era per mèrit propi, sinó que era, per la gran passada d’en Xavi, la gran jugada de l’Iniesta, o fins i tot de la desmarcada d’en Messi. Ara si era al revés, sembla que l’Eto’o no fa bones passades, ni fa bones jugades, ni es desmarca mai. De fet, sempre diuen que té massa gana de gol, quan en realitat, és més generós davant de la porteria que en Messi i que l’Henry, però a aquest dos, se’ls hi perdona tot. Fins i tot, la campanya anti Eto’o, va comptar amb un factor del tot surrealista. Era el Factor, “em d’aprendre a prendre decisions impopulars” Què???????? Però si tota la historia del Barça és plena de jugadors que surten del Barça d’una forma totalment immerescuda.

A l’Eto’o, li he d’agrair que denunciés d’una vegada per totes, el que passava al vestidor. Ja era hora, que algú, traïes la vena dels ulls al aficionat, i digués clar que dins del vestidor del Barça, hi havia de tot menys treball i companyerisme. Sinó arriba a ser per les declaracions de l’Eto’o, potser encara tindríem al Ronaldinho, al Deco i al Frank Rijkaard. L’Eto’o, tot i el que ens vulguin vendre, ha demostrat que si el vestidor, tot el vestidor, compleix amb les normes, ell és el més obedient, i que treballa com cal. És cert, que a diferència d’altres, no deixa que els que no són bons companys i els que permeten que això passi, el trepitgin i el facin callar. Però no deixar-se trepitjar injustament, no és que sigui dolent, sinó tot el contrari. Tots hauríem de saber-ho fer. I gràcies a la seva “indisciplina” tothom va saber que el vestidor del Barça ens prenia el pel a tots. Jo li agraeixo que acabés amb aquella farsa. I per disciplina interna, no es pot comparar la seva disciplina interna amb la d’en Marquez, i en canvi, a aquest, sembla que no hi ha problemes per renovar-lo.

Volen vendre l’Eto’o, no sé perquè, però no és ni per qüestions tàctiques, ni de disciplina interna. És per unes altres raons. Potser l’Eto’o, demana masses calers, i això sigui el motiu per no voler-lo l’any que ve, però les coses s’ha de fer d’un altre manera, i la veritat, si jo estigués en el lloc de l’Eto’o, tot i el meu amor pels colors del Barça, crec que faria igual que ell.

Estic cansat de veure a jugadors que s’han deixat la pell al camp, que acabin surtin per la porta del darrera i a sobre amb el menyspreu i el rebuig de part de la culerada. Sento comentaris d’aficionats que em fan molta vergonya, quan parlen de l’Eto’o.

No m’allargo més, ja que el que li estem fen a l’Eto’o, és tant fort, que podria escriure hores i hores.

Vull que es quedi al Barça, amb un preu just, això sí, tampoc hem de tirar la casa per la finestra, però fer-lo fora d’aquesta manera, NO. I em sap greu, ja que soc Laportista i Guardiolista, però en aquest cas, crec que s’equivoquen en el què i en el com. Qui sap si el veurem així? Potser en ho mereixeríem.

Per cert. Estic fent un vídeo clip per fer un homenatge a aquest equip, I cercant imatges, he descobert la veritable relació entre en Guardiola I l’Eto’o. Aquí teniu el vídeo.

Salutacions.

dimecres, 1 de juliol del 2009

123 – Reagrupamen s’ho creu. I tu?


Ahir vaig anar a una xerrada d’en Joan Carretero a Mataró.

No tinc gran cosa a dir. Re que no hagi dit abans.
Penso moltes coses que he exposat en diferents ocasions dins d’aquest blog, i cada cop que escolto a en Joan Carretero, o a altres de Rcat, me’n adono, que tenim molts punts de vista en comú. Sense pensar igual, pensem el mateix. Com anècdota, durant el sopar que es va celebrar després, i que la fortuna em va fer seure al costat d’en Joan Carretero, dins d’un ambient distès, va sortir a la xerrada, el cas de la calçotada. Doncs em va sorprendre força, que en Joan Carretero i jo, veiem exactament igual, tot aquest estrany assumpte de la calçotada, on altres veien una sortida de pilota del Sr. Vendrell, en Carretero i jo veiem tota una estratègia molt mal calculada, i que evidentment, després ERC en va sortir malparada.

Qui m’hagi llegit una mica, sabrà que he mostrat certs temors sobre la nova etapa de Reagrupament, i el pitjor de tot, és que són temors fonamentats i amb possibilitats d’esdevenir una realitat d’aquí un temps.

Ahir, en Joan Carretero, un cop més em va deixar clar que puc confiar en ell, i que si les coses no surten com volem que surtin, s’haurà d’acceptar. La construcció nacional, que evidentment ha de seguir un camí democràtic i pacífic, s’ha de sustentar sobre la suma de les voluntats de tots, i repeteixo, de tots els ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans. El nostre país, serà allò que vulgui la ciutadania, i s’ha d’acceptar. L’únic que podem fer, és presentar una proposta de com volem que sigui el país, i intentar sumar tantes voluntats com sigui possible. Només la capacitat de sumar, serà qui determini l’èxit d’aquesta causa, que des de Rcat hem presentat.

Lluny d’allò que molts volen presentar, Rcat, te l’objectiu de sumar i sumar, i malauradament, sembla que no tothom vol sumar. Hi ha qui posa masses condicions. Hi ha qui diu que o es fa des de l’esquerra, o no es fa. Hi ha qui diu que, o es fa allunyats de polítiques esquerrenoses, o no es fa. Hi ha qui diu que s’ha de reconèixer el seu lideratge o no es fa. Etc etc, etc...

Però s’ha d’intentar, i sincerament, crec que es pot aconseguir. Només cal, com sempre, que ens ho creiem. Si creiem que podem aconseguir un objectiu, hi han possibilitats d’aconseguir-lo. Si creiem en el possibilisme, no avançarem mai.

En Joan Carretero s’ho creu, jo m’ho crec. I tu? T’ho creus? Si t’ho creus, pensa que no has de renunciar a res. Rcat no demana a ningú que renunciï a res, només demana, que sumis. No és tant difícil.

Feia dies, que havia decidit inscriurem formalment a Rcat, i fent un acte de compromís, aportant una quota mensual. En els propers dies, ompliré la sol·licitud. El projecte de la construcció nacional és difícil, i cal finançament.



Salutacions i independència.
Reagrupem-nos. Sumem.

PD: moltes gràcies al companys i companyes del Maresme, que sempre em reben i em tracten amb molta amabilitat, i em fan sentir com a casa.

dijous, 18 de juny del 2009

122 – Quins cullons!!!!(Grossos, grossos, grossos) o La portera d’en Núñez.


Avui he sentit una noticia, que m’ha posat de molt mala llet, i ha fet, que l’ignorant que porto dins, aquell que no sap re d’economia, de sociologia o d’administració d’empreses, torni a sortir per parlar de la crisi. Crisi, que com ignorant que soc, penso que és provocada i econòmica, i en cap cas, cíclica i financera. I que no en sortirem, si els nostres dirigents, no posen el que han de posar a sobre la taula.

El fet és que un d’aquells “cracks” que dirigeixen grans empreses, i que tenen estudis universitaris, i que han fet mil Masters de tot i per tot arreu, ha demostrat perquè és al front d’una gran empresa, i perquè els seus serveis, i la seva excel·lència professional, valen el que valen. És un d’aquells “cracks” que saben trobar solucions alternatives, allà on els experts s’encallen. Aquest “crack” pertany a una raça especial, que segur que té un nivell intel·lectual superior a la mitjana dels superdotats, i que gràcies a ells, el món segueix girant. Persones com ell, són els que fan que la societat funcioni, i tots gaudim d’uns mínims de qualitat de vida. En realitat són uns sants, i mai podrem mostrar prou gratitud, per la seva tasca, que segur, mai estarà prou ben valorada.

El “crak” en qüestió, dirigeix una gran companyia, amb milers de treballadors, que depenen del seu guiatge i la seva infinita sabiduria. No només els treballadors, en molts casos, també les seves famílies. És evident que la responsabilitat d’aquest “crack” és descomunal, i és per això, que els seus serveis, requereixen un plus per tanta responsabilitat.

L’empresa que dirigeix aquest “crack”, tot i la seva immillorable tasca, ha entrat en un procés de pèrdues, i aquesta situació s’ha d’arranjar, tant aviat com sigui possible. El nostre “crack”, aplicant tots els seus coneixements, i utilitzant tot l’armament pesant que és capaç de generar la seva privilegiada intel·ligència, ha pensat que per tal d’aturar les pèrdues de la gran empresa que dirigeix, la solució alternativa, sorprenent, genial i pròpia d’un crack, és que els treballadors treballin de franc. BRAVO!, BRAVO!, BRAVO, i mil cops BRAVO! Aquest “crack” és un geni.

Amb solucions tant imaginatives, tant alternatives, tant sorprenents, tant ......... és que no tinc paraules, queda explicat que aquest “crack” cobri MENSUALMENT, MÉS de 72.000 euros.

És clar, que si ho penso amb una mica de calma, amb la meva ignorància, potser aquest “crak” no és tant “crack”. Si és tant “crack”, com és que l’empresa té pèrdues? Potser és que no ha fet bé la seva feina? Si és tant “crack”, com és que no va veure venir la crisi?

I si m’ho penso bé, aquesta solució que els treballadors no cobrin, és una mica com aquells fitxatges de la Portera d’En Núñez. La veritat, és que per solucions com aquesta, no fan falta ni estudis universitaris, ni masters ni res. De fet, és una solució una mica ....... de cerveseria.

Potser si hagués repartit millor la riquesa que generava la seva empresa, i els seus treballadors no patissin l’escanyament dels últims dies de mes, aquests, haguessin consumit més, i haguessin repartit els diners entre la societat, i la gent tindria més cèntims per utilitzar els serveis de l’empresa que ell dirigeix, i la seva empresa no hagués entrat en pèrdues. Potser el problema de tot, vingui per l’acumulació cobdiciosa de la riquesa?

Ara que ho penso, per què han de pagar els seus treballadors la seva falta d’eficàcia en la gestió de l’empresa? Els treballadors tenien el poder de prendre decisions com las que ha pres ell? Tenen alguna responsabilitat sobre l’estratègia comercial que ha seguit aquesta empresa sota la batuta d’aquest “ex-crack”?

Amb polítiques laborals i econòmiques com les que ha seguit aquest “crack” dels Masters de direcció d’empreses, i tants com ell, la crisi està servida. Que et fa mal un ungla? Doncs tallem el braç i ja està. Tot arranjat.

Malauradament, hi han moltes porteres d’en Núñez dirigint grans empreses, que tenen uns cullons grossos, grossos, grossos. Per dirigir les empreses, d’aquesta manera, jo, un ignorat, també serveixo. El problema és, i a ell qui l’acomiada per evident i objectiva falta de productivitat i eficiència? Jo, de gran, vull ser com ell.

Salutacions.

divendres, 12 de juny del 2009

121 – L’amagatall de l’Anònim.


Molt de tant en tant, com la majoria de blocaires, rebo anònims especials. El més especial de tots els que he rebut, va ser aquell anònim que em va deixar el següent missatge “Botifler” (encara ric) També n’he rebut dos molts semblants, crec que de diferents anònims, que deixaven en evidència la meva mala ortografia. Es limitaven a dir-me que abans d’escriure re, aprengués a escriure sense faltes. Aquest comentaris referents a la meva ortografia, sense parar-se a corregir-me exactament quines faltes feia, i així ajudar-me a millorar, i sobretot sense comentar re sobre el contingut del meu escrit, revelen dues coses. Lo primer és mala educació, ja que si jo fes alguna cosa semblant, segur que diria quines són les errades comeses. Lo segon és que el contingut del meu comentari, els hi va fer mal.

En el meu últim escrit, he rebut un altre anònim d’aquests especials. Em diu el següent:

sou democràtics?la independència només la demaneu una "MINORIA".Reflexioneu

Tal com em demana, he reflexionat, i la resposta és tant llarga, que l’he convertit en un altre escrit.

La democràcia, és un joc de majories i minories, on entre tots, acaben decidint que fem. La democràcia, per ser plena, en cap cas pot esdevenir una dictadura del que diu la majoria. De fet, les opinions de les minories són molt importants, i la historia ho demostra. Aquest anònim es pregunta si som democràtics, ja que som una minoria. Entenc que el que vol dir, és que pretenem imposar un pensament minoritari sobre una majoria que pensa diferent. De cap manera, es pot dir que les minories volem imposar el nostre pensament. La democràcia ens dona el dret d’expressar els nostres pensaments minoritaris, per poder tenir l’oportunitat de convèncer a altres persones sobre el nostre pensament minoritari, i intentar que deixi de ser minoritari per ser majoritari. I com deia abans, la historia n’és plena d’exemples.

Els primers socialistes, eren evidentment una minoria. Segons la pregunta de l’anònim, voldria dir que els socialistes no eren democràtics en els seus inicis?

Un altre exemple podria ser tot aquell petit grup de persones que van lluitar de forma pacífica, per aconseguir la igualtat de drets entre homes i dones. La majoria de persones, no estaven per la feina, i aquells que volien la igualtat de gènere, segons aquest anònim, no eren democràtics, ja que eren una clara minoria.

I en Martin Luther King? Defensava uns ideals, que eren compartits per una minoria de ciutadans dels Estats Units. Defensava la igualtat de drets civils entre totes les persones, fons quina fos la seva raça. Així doncs, i segons aquest anònim, era democràtic en Martin Luther King?

Però tenim exemples per a tots els gustos. Fa anys un senyor que defensava unes idees molt concretes, va guanyar unes eleccions democràtiques, i gràcies a la majoria que va aconseguir, va obtenir el poder polític, militar, social i econòmic de tot un país. Una gran majoria, va fer al Adolf Hitler, democràtic?

El caràcter democràtic de les idees, no es pot mesurar pel número de persones que pensen d’aquella manera, sinó que el caràcter democràtic de les idees, s’ha de mesurar pels valors que aquella idea transmet. Així doncs, si ja tenim clar que no és més democràtica la ideologia d’una majoria que la ideologia d’una minoria, per la quantitat de persones que formen les majories i les minories, vol dir, que en realitat, és tant valida la idea d’un sol individu, que la ideologia de un milió de milions d’individus (Sempre i quan aquestes idees respectin les idees dels altres)

El mateix passa amb les cultures. És tant valuosa la cultura d’un individu, la d’un país petit com el nostre o la d’una potencia a tots nivells com la cultura xinesa.

Bé, anònim. Jo ja he reflexionat. Ara et toca a tu.

Salutacions i independència (esperant ser una majoria tant aviat com sigui possible)

dimarts, 9 de juny del 2009

120 – ERC = 4 ....... i baixant. Què güai!


Aquest any el Barça ha aconseguit allò que semblava impossible, el triplet. O sia, guanyar-ho tot. Però aquesta no és la gesta més gran que s’ha generat des del nostre país. Hi ha qui ho ha fet quatre cops seguits. Bé, enlloc de guanyar, ha perdut, però és que és més difícil perdre quatre cops seguits que no pas guanyar-ne tres. Tenint en compte, que aquest cop, a més a més, s’han perdut vots, tenint un candidat magnífic. Això és veritablement difícil. Té molt de mèrit.

Un cop més, i ja en van quatre, Esquerra segueix perdent vots, elecció rera elecció, i el millor de tot, és que no s’immuta, tot el contrari, en aquesta última gran derrota, Esquerra s’ha de sentir satisfeta, ja que els resultats de les eleccions europees, són un gran punt de partida. Tornar a perdre, vol dir que consolidem la nostra posició.

Sí, sí. Així de clar. Perdre, vol dir consolidar-se. Ens consolidem en la pèrdua constant de vots, que vol dir perdre influencia per dur a terme el projecte polític que es defensa. Per tant, companys i companyes, no cal fer res. No cal moure fitxa. Tot va bé. De fet, arribarà el dia, que haurem perdut tants vots, que ja serà impossible perdre’n més i en guanyarem. I aleshores, la flamant direcció d’Esquerra, ens dirà “ho veieu com teníem raó. A la llarga, acabarem guanyant.”

El més divertit, per no dir un altre cosa, és lo de “ens consolidem”. Ens consolidem, en la caiguda lliure, en la pèrdua d’influència política, en la pèrdua de força per aconseguir pactes que beneficiïn als ciutadans, i que tirin endavant el projecte nacional. Tot va bé.

El nostre camí el clar i decidit a la marginalitat, que deu ser el nostre objectiu. De fet, en alguns casos, ja ho hem aconseguit. En una mesa de Blanes, vàrem treure 1 vot, el mateix resultat que la falange. Però sobretot, no ens amoïnem, i alegrem-nos dels “magnífics” resultats obtinguts, que sense cap mena de dubte, ens consoliden i són un gran punt de partida.

Ara el repte ha de ser més gran. A les properes eleccions, hem d’aconseguir un candidat encara més potent. Un candidat millor. Proposo en Pep Guardiola, o en Lluís Llach, i si aconseguim encara perdre més vots, la nostra joia, consolidació i punts de partida, encara seran més magnífics i sobretot, insuperables per cap altre formació política.

Companys i companyes, tot va bé.

Salutacions i independència.

Enfonsem-nos d’una vegada.

dimecres, 3 de juny del 2009

118 – L’Oriol Junqueras.


Qui em coneix, sap que des de fa temps, soc molt crític amb l’actuació d’Esquerra, sobretot des del el pacte del segon tripartit. No pel fet de pactar amb el PSC, ja que no tinc problemes en que ERC hagi pactat amb el PSC, sinó en el com es va pactar i la forma en que es va pactar. Aquest pacte ha portat a Esquerra a entrar constantment en contradicció, i això no ajuda massa, no només a la consolidació d’Esquerra al Govern, sinó sobretot a la progressió del suport electoral.

Però si hi ha una decisió d’Esquerra que m’hagi agradat i m’hagi satisfet, és la de posar de candidat a l’Oriol Junqueras. Una persona molt ben preparada, amb empenta i entusiasme. Una persona amb moltes ganes de fer coses, i que sembla incansable.

Aquest historiador que es va fer famós gràcies al programa de televisió de TV3, El Favorit, és professor d’Universitat, historiador i economista. Sempre s’ha mostrat descaradament independentista i d’esquerres. I això m’agrada. Com historiador, sabem que en sap tant dels fet “importants” de la historia, com de la historia de la gent “poc important”. Durant aquell programa de televisió vàrem veure que sabia diferenciar perfectament la veritat de la llegenda, i sabia com enfocar i donar la importància precisa sobre cada fet històric, sigui real o sigui llegendari. És un apassionat de la nostra historia, però és molt lluny de ser un fanàtic i un nacionalista d’aquells que pensa que la historia demostra que el seu poble és el millor del món. A més, va demostrar tenir un molt bon sentit de l’humor, probablement perquè la seva tasca de professor d’història i la seva passió pels fets “sense importància” de la historia, el fan tocar de peus a terra. I això és important. Tal com passa a les empreses, al sector públic també es dona el cas, que el que a les empreses és el departament d’administració, que es crea per servir als departaments productius de l’empresa, acaba esdevenint tot el contrari, i pensa que el més important de l’empresa és el propi departament d’administració. Al sector públic passa una mica el mateix, i de tant em tant, s’obliden que estan per servir al poble, i s’obliden que és l’administració la que s’ha d’adaptar al poble i no al contrari. L’Oriol, aquest problema no el té. No ha tingut temps per caure en aquests vicis.

Com economista no sé ben bé quin currículum té. El que sí sé, és que l’he sentit enfrontar-se (dialectalment) amb en Xavier Sala Martin, i a mi, em van agradar molt més les seves exposicions, descaradament d’esquerres, que no pas les tesis liberals del Sr. Sala Martin. Deia coses com les que jo he defensat i sobretot està cansat de sentir que la classe treballadora, ha de fer més sacrificis. Ara és a uns altres als qui toca fer sacrificis. I L’ombra de les 65 hores planeja sobre nostre. No podem confiar en un PSOE, que acostuma a dir “A” i després resulta “Z”.

En definitiva, l’Oriol Junqueres, per mi, és un candidat excel·lent, que contràriament al que vaig fer a les últimes eleccions, que vaig votar per disciplina i fe, aquest cop ho faré amb convicció. Potser en decep, no ho sé, però en tot cas, és l’únic que em pot decebre, ja que de la resta de candidats, no n’espero re bo.

I per què he d’anar a votar? Doncs fàcil. Si és important que hi hagi presència independentista i d’esquerres als ajuntaments, al Parlament, al Congreso de los diputados i al Senado, és molt més important aquesta presencia a Europa. Ara, tenim que demanar permís a l’amo per tot, fins hi tot per jugar un partit de futbol. Doncs no vull ni pensar com ho tindrem, el dia que l’amo tingui l’excusa de dir que des d’Europa, no li deixen fer el que demanem. I Europa decideix sobre nosaltres, mes del que sembla. Gràcies a ells, potser algun dia no tindrem petards per la revetlla se Sant Joan, per exemple. O gràcies a ells, hem hagut de comprar-nos tots unes armilles de color kiwi. És vital, tenir presència directe a Europa. És una possibilitat magnifica per internacionalitzar el nostre conflicte amb l’amo, per mi, premissa imprescindible per assolir la independència. És un lloc perfecte per que Europa sàpiga que existim. Però també hi han altres raons per no quedar-nos al sofà.

El PSOE, va fer fortuna durant les últimes eleccions, amb l’amenaça que si no anàvem a votar, ells (el PP) tornarien. Doncs, això també val per ells. Si no hi anem, ells, (el PSOE i el PP) creixen, i això segur, segur, segur, que no ens convé.


Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dilluns, 11 de maig del 2009

116 – Rcat: nen o nena?


La setmana passada, vaig ser convidat a una reunió dels reagrupats (d’ERC i de fora d’ERC) del Maresme, on ens van explicar com estan les coses. Les coses estan en un estat tant embrionari que encara no se sap si serà nen o nena, o si en ve un de sol o hi ha bessonada. A la reunió vaig conèixer a persones que no coneixia, i em vaig retrobar amb d’altres que ja havia conegut en anteriors reunions.

La reunió en si, era per orientar-nos una mica sobre quin era el nou projecte de Rcat, i el que a mi em va quedar clar, és que ara per ara, la cosa esta molt indefinida. Cal entendre, que per molt que altres vulguin creure que tot estava ja cuinat, la veritat és que va quedar palès, que res de tot el que ha passat, estava planejat amb anterioritat. En poques paraules, que lo d’un nou partit, no és una cosa planificada amb anterioritat.

També vaig poder comprovar, que les meves pors sobre el futur de Rcat, no són infundades, ja que la reunió va consistir, un cop ens van dir com estaven les coses (en estat embrionari i re estava definit) en que entre tots, fèiem preguntes i comentaris sobre el que pensàvem respecte al nou projecte de Rcat. Va ser com una cascada d’idees, esperances i pors, on al final no va quedar re clar, només que pagava la pena intentar-ho. La veritat és hi ha molta gent molt engrescada amb el nou projecte, que segur que aportaran il·lusió i ganes, però l’eufòria, és mala consellera.

I estic d’acord. Paga la pena intentar-ho, però haurem d’anar en peus de plom, ja que l’independentisme, com quasi tot a la vida, és ple de diversitat, i cadascú té la seva idea de com s’han de fer les coses.

Per mi hi han dues coses, sobre les que hem de vigilar i que poden ser motiu de dificultats serioses. La primera és que mentre uns, entre ells jo, creiem que Rcat, com a nou partit seria una errada fatal, altres pensen que el que s’ha de fer és un nou partit polític. La segona és el debat social. Mentre altres sembla que vulguin ignorar-lo, altres, com jo, creiem que és un tema pel qual no podem passar de puntetes, i que hem de tractar en profunditat. Cal recordar, que un dels pilars més importants de Rcat, era prioritzar l’eix nacional, i en cap cas ignorar el debat social.

Rcat com embrió, té uns bons fonaments. Té uns pares en els quals hi confio i hi crec (sense messianismes, eh!), però com qualsevol criatura que ve al món, tenir uns bons pares no és garantia de re, i les males influencies poden torçar del tot al embrió que amb tant d’esforç s’ha fet créixer. És clar, que les influencies, també poden ser positives, Tot es veurà.

En definitiva, ara que ja sabem que no hi ha re definit, ens hem citat per un altre reunió d’aquí a quinze dies, per tenir un temps de reflexió, i intentar, que en cada reunió, la definició del projecte es vagi construint entre tots.

Seguiré informant de tot allò que m’arribi. Des del meu punt de vista, estem davant d’una oportunitat per aconseguir que l’independentisme treballi de forma coordinada, però aquesta oportunitat, té per davant un camí difícil i ple de perills.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

diumenge, 10 de maig del 2009

115 – Increïble.




Aquesta setmana, el Barça ens ha fet passar uns moments increïbles. Ha estat tan increïble, que m’he decidit a escriure-ho, per tal de poder-ho recordar.

La temporada 2008/2009, la primera de Guardiola com entrenador del primer equip, el Barça ha batut o és a punt de batre molts records, Potser al final no els podrà batre, però la possibilitat de fer-ho i sobretot la forma en que ho ha fet, és digne de ser recordada.

Els fets són els següents. 2 de maig, dia de la Comunidad de Madrid, i s’enfronten al Santiago Bernabeu, el R. Madrid i el Barça. Només falten 5 partits per acabar la lliga, i aquest partit és decisiu.

El R. Madrid fa, si no he calculat malament, 18 partits que no perd, i d’aquests només n’ha empatat 1. Amb els números a la mà, el R. Madrid ha fet una lliga excepcional. Tot i això, el Barça li porta 4 punts d’avantatge. Però en el últims temps, la caverna mediàtica esportiva d’Espanya, s’ha encarregat de fer pressió sobre el Barça i sobre els seus seguidors. Es parla de remuntada històrica. En cap moment s’ha posat en dubte que el R.Madrid guanyarà al Barça el dia que tots dos s’enfrontin al camp madridista. S’ha menyspreat el joc del Barça, acusant-lo de tenir el favor dels arbitres, o fins i tot de tenir el favor de la Federación Española de Futbol. Sobre això dels arbitres, només vull fer constar que no fa gaires partits un jugador del R. Madrid ha estat sancionat amb 10 partits, després d’una reacció d’extrema violència amb un adversari. El cas va ser tant evident, que tothom se’n va emportar les mans al cap, però em sorprèn que ningú se’n recordi de les actuacions de joc violent, no només d’aquest jugador, sinó de tot l’equip madridista durant el partit Barça – R. Madrid, o Athletic de Bilbao – R. Madrid sense que passes res. Però un fet semblant es van produir durant el partit R.Madrid – R. Santander, i en aquella ocasió, no es va assenyalar ni falta. Tothom durant molts partits va fer els ulls grans davant de moltes jugades d’extrema duresa dels jugadors blancs. Això no és estar afavorit pels arbitres?

Un altre cosa que deien des de Madrid, era que les “golejades” del Barça eren perquè els altres equips no posaven intensitat quan jugaven contra el Barça. Així doncs, amb tot aquest armament mediàtic, van fer que el R. Madrid semblés més del que és, fins al punt que s’ho creien els mateixos. Finalment va arribar l’hora de la veritat, i el Barça va humiliar al R. Madrid, al seu propi estadi. El R. Madrid no només no va guanyar, sinó que va rebre 6 gols, com tots aquells equips que havien estat acusats de deixar-se guanyar pel Barça, amb una demostracio de superioritat en el joc, descomunal.

Aquesta és una historia de com la arrogància i el menyspreu poden tornar-se en contra d’un mateix. De tot allò que havien criticat als altres, ells ho van patir per fatxendes. I tota la prepotència mostrada durant molts mesos, es va demostrar que només era fang.
Aquí hi ha el resum del partit (1, 2, 3 i 4)

Però les emocions fortes no van acabar el dissabte passat. El dimecres el Barça tenia el partit de tornada contra el Chelea. El partit es va posar malament molt d’hora, ja que els londinencs van marcar un gol als pocs minuts de començar el partit. El Barça tenia que empatar o guanyar. Quedava molt partit encara per fer-ho. Però van passar el minuts i el Barça no acabava de trobar ni la porteria contraria ni el seu joc. Era el minut 93, i el Barça no havia xutat a porteria ni un cop. Fins aquell minut on el Barça va fer l’únic xut, i va ser gol. El gol que el classifica per a la final de la Champions League.

Quan ja pensàvem que ens quedàvem sense la possibilitat de jugar la final, en l’últim moment, ho fem. El Barça va guanyar d’aquella manera que tants pocs cops fa. Sense abandonar la lluita, sense abaixar els braços, i buscant el gol quan ja ningú pensava que el podria trobar.

Però la setmana encara no ha acabat. Ahir, el R. Madrid necessitava guanyar si volia continuar amb les esperances de seguir la persecució del Barça. Però el R. Madrid, com aquells ídols de fang, s’ha desfet en un no res i va perdre 3 a 0 contra el València. El 2 a 6 del Barça, els ha fet molt mal. I si avui el Barça guanya al Vilareal, serà el campió de lliga. Si això passa, les emocions d’aquesta setmana, només es poden qualificar, d’increïbles. Si no, doncs esperarem la setmana que ve, on el Barça també pot guanyar la Copa del Rei. Esperem que tot surti bé.


Salutacions.

dissabte, 2 de maig del 2009

114 – Rcat: El debat social pren força.


En els últims dies, i després del despropòsit d’Esquerra, veig com molts companys i companyes del partit es donen de baixa o manifesten la intenció de fer-ho en els propers dies. Ho entenc però no ho puc compartir.

Tots els que hem fet costat a Rcat, no podem seguir cegament al líder d’aquest corrent intern crític amb l’actual direcció d’ERC, ja que ell té els seus motius per marxar d’ERC. En un principi vaig pensar que el Dr. Carretero havia patit un atac de testosterona, però més tard vaig entendre que havia fet el que tenia que fer. Jo hagués fet el mateix. Però la resta de reagrupats (oficials o no) no podem seguir-lo sense saber exactament que és el que passarà a partir d’ara. Abans de prendre un decisió, que molt probablement sigui irrevocable, cal saber en quina aventura ens fiquem.

Des d’un bon principi, des de la direcció d’Esquerra, s’ha volgut penjar el cartell de “neoliberal” a Rcat, i personalment m’he enfrontat tant com he pogut a tothom que feia servir aquesta demagògia, fins el punt de enfrontar-me a persones i companys als que respecto i admiro, tant d’Esquerra com d’altres partits.

Tot i ser demagògic el fet d’acusar a Rcat de neoliberals, tampoc és mentida del tot. Dins d’Esquerra, de tots els sectors interns del partit, no només de Rcat, hi han persones amb sensibilitat dretana. Això es degut al vuit de referència que tenen les persones independentistes amb tendències dretanes. Fins ara, i espero que no sigui Rcat qui trenqui això, aquestes persones havien d’escollir entre el seu sentiment independentista, mirant a ERC, o el seu sentiment dretà, mirant CiU. Aquestes persones necessiten com l’aigua un partit dretà i independentista, i és molt probable que si Rcat esdevé un nou partit, vegin en ell, la possibilitat de fer possible el partit que tant anhelen. Fins ara, Rcat no és de dretes, però qui sap el que pot passar ara. Crec que aquest paper, l’hauria de fer algun sector de CDC.

Una candidatura unitària pot ser transversal, de tal manera que en qüestions nacionals tothom vagi a una, i en qüestions socials cadascú defensarà les idees en les que creu, preo un partit polític no pot ser transversal, si més no, ho veig molt difícil. Un partit transversal, si aconsegueix representació institucional, tard o d’hora haurà de prendre posició sobre qüestions socials, i per tant, aquest aspecte ha d’estar resolt abans.

Havent-hi el vuit que hi ha en l’espai polític independentista-dretà, és molt fàcil que moltes persones amb aquesta sensibilitat s’apuntin al carro, i facin que Rcat faci un tomb a la dreta.

Per mi seria molt frustrant, deixar ERC, per acabar en un partit que votés a favor de les 65 hores setmanals, pel abaratiment dels acomiadaments, o que la flexibilitat laboral, la competitivitat o la millora de la productivitat, es sinònim de la pèrdua de qualitat dels drets de les classes treballadores.

Per altre banda, cal reconèixer, que al voltant de Rcat, hi ha tot un seguit de persones, que més que buscar enfortir ERC, el que persegueixen, és que ERC s’apropi a CDC, i així aconseguir que el Sr. Mas sigui el proper president de la Generalitat. Fins avui, no ho han aconseguit, però a partir d’ara, ho tindran més fàcil si no deixem les coses clares. Hi han suports a Rcat, que poden esdevenir un cavall de Troia convergent per Rcat

Per acabar, ja que tot això pot donar a malentesos, intentaré definir-me en quatre paraules.
1) La nova etapa de Rcat, no m’ha d’influir en la meva reflexió sobre si he de continuar a ERC.
2) Crec en Rcat, però tinc por pel seu futur.
3) No crec que sigui bona idea lo d’un partit transversal. M’ho hauran d’explicar molt bé.
4) Sí crec en una plataforma transversal, on aportaré tot el que em demanin i pugui fer.
5) Si Rcat esdevé partit polític i es defineix independentista i d’esquerres, m’hi afiliaré de cap.(Amb l’esperança, que passat algun temps, Rcat torni a ERC)

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

divendres, 1 de maig del 2009

113 – Aparcant els meus dubtes sobre Rcat.


Ahir manifestava que tenia certs dubtes sobre el paper que ha de jugar Rcat en el futur i que avui en parlaria. Però avui he rebut (con altres companys i companyes) un correu que em tranquil·litza molt i que fa que aparqui aquests dubtes per més endavant.

En el correu ens diuen:
S'ha creat una associació REAGRUPAMENT , on tothom hi pot participar. No és cap partit o formació política, només és una proposta associativa amb aquests objectius:

1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.

2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.

3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.

4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

De moment, això m’agrada i per tant, de moment, no tinc dubtes.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dijous, 30 d’abril del 2009

112 – Paradoxal.


A finals del mes de gener, em demanava a mi mateix una mica de calma, ja que veia que coses que tenia clares, se’m començaven a escapar de les mans. Entre d’altres coses, la necessitat de seguir militant a ERC, per varies coses.

Els últims esdeveniments dins d’ERC, encara m’han omplert de més dubtes.

Per una banda, se’m fa força difícil militar en un partit on passen coses estranyes, o si més no, difícils d’entendre per un ignorant com jo. Encara estic bocabadat de les conseqüències d’un article, que no aportava re de nou al panorama polític català, i encara menys al panorama dins d’ERC. Era un article, on després de llegir-lo i rellegir-lo, no veig per enlloc re que pugui ser qualificat com “perjudicial” pel partit. El que es desprèn de l’article, no és re més que la diferència de parés sobre l’estratègia política que ha de seguir ERC per tal d’aconseguir la independència dels Països Catalans. Cosa ben normal en un partit polític democràtic i, recordem-ho, encara assembleari. D’això se’n diu llibertat d’expressió.

És clar que la llibertat d’expressió, té, i ha de tenir, els seus límits. Quan aquests límits es traspassen, cal prendre mesures. Així dons, el que ens cal esbrinar és........... En Joan Carretero va traspassar els límits de la llibertat d’expressió? Crec que no, però si ho va fer, no és el primer cop. Com he dit abans, l’article d’en Joan Carretero, és repetitiu i no aporta re de nou, per a tots aquells que l’hem escoltat, com a mínim un cop. Així dons, Per què ara sí, i abans no? Dons perquè en realitat, en Joan Carretero mai a traspassat els límits de la llibertat d’expressió. Per tant, hem de pensar que els motius del expedient obert i la suspensió ¿temporal? de militància són altres. Quins? Dons al meu entendre, la voluntat de desfer-se del que pensa diferent i ho fa públic. I això, no ens enganyem, és una pràctica stalinista, feixista, castrista.

Els motius esgrimits per la direcció per expedientar i suspendre de militància al Joan Carretero, són com a mínim paradoxals. És diu que ha desprestigiat al partit.

Qui ha desprestigiat al partit, no són altres que l’actual i l’anterior direcció (que són els mateixos) portant a ERC a uns resultats electorals catastròfics, i creant un creixent descrèdit popular dins de l’entorn independentista.

Entenc perfectament l’actitud d’en Carretero i la comparteixo, i li dono tot el meu suport.

Puc seguir militant en un partit que fa aquestes coses? Doncs de moment, SÍ. La meva voluntat és continuar dins d’ERC. Ara, fa falta que m’hi vulguin.

I que ha de fer Rcat? Doncs no ho tinc gens clar. Un nou partit? Puff. No crec que sigui bona idea. M’hauran d’explicar moltes coses. No dic que no m’hi apuntaria, però abans m’han de convèncer de certes coses.

Per tal de no allargar-me, deixo els meus dubtes sobre això, pel proper escrit.

Salutacions i independència.

dimarts, 28 d’abril del 2009

111 - Suport per Joan Carretero.


Encara no sé com situar-me, però el que sí tinc clar, es que en Joan Carretero és mereix el meu suport personal.

http://www.facebook.com/group.php?gid=74392709193
Salutacions i independència.

dimarts, 21 d’abril del 2009

110 – Mitsu.

Gràcies per aquest 10 anys de companyia.
Gràcies per ensenyar a les meves filles, que els animals tenen sentiments i necessitats.
Gràcies per suportar amb tota la paciència del món, les entremaliadures de les meves filles.
Gràcies per ser un més de la família.

Avui ens has deixat per sempre.

No sabem que t’ha passat. Tot pinta que algun fill de puta t’ha enverinat. Si és així, tant debò, no dormi tranquil en molt, molt de temps.


Records del Bixi.

dilluns, 20 d’abril del 2009

109 - Soc boig.


Cada dia que passa, penso més que estic boig, o que el meu nivell intel·lectual no passaria cap control de qualitat mínimament rigorós. Llegint un mateix text, mai llegeixo el que llegeixen els demés, i quasi sempre vaig contra corrent. Acostumo a tenir idees i discursos que els meus interlocutors, pensen que no hi toco massa i que només faig que dir absurditats, exageracions, i sobretot, que relaciono coses, que en realitat no tenen re a veure entre elles.

Si això em passés de tant en tant, pensaria que simplement, de tant en tant, em trobo amb un punt de vista diferent del meu, cosa que és lo més lògic. El problema es que em passa força sovint, i el més lògic es pensar que soc jo l’equivocat, i que són els demés els que tenen raó. Però també em sorprèn el fet que molts cops, allà on m’havien dit boix, exagerat, exaltat, fantasiós, fins i tot m’han acusat de demagògia o de dir fal·làcies, els fets m’han acabat donant la raó.

Dic tot això a rel de l’article d’en Joan Carretero al diari Avui del passat dissabte, on llegeixo unes coses que sembla que no diu, ja que tothom s’ha emportat les mans al cap, i els titulars de premsa dels diferents mitjans de comunicació, són d’alarma i de gran notícia. Sembla ser que en Joan Carretero, en el seu article diu, sense dir-ho, que pensa deixar ERC i crear un nou partit polític. Deu ser cert, ja que tothom així ho ha entès.

Jo en canvi, en el seu article, no llegeixo això, i no veig cap notícia per enlloc, o si més no, cap novetat, ja que és el discurs d’en Carretero des de fa anys, i que ha repetit tants cop com ha considerat necessari.

Allà on els demés llegeixen que vol deixar ERC i crear un nou partit, jo llegeixo que cal fer un front comú dels partits i plataformes independentistes, per tal de sumar, enlloc de tirar-nos els plats pel cap, com fem ara. En cap moment diu re d’ERC, i per tant, jo entenc, tal com en Carretero a dit per activa i per passiva mil cops, que ERC ha de liderar i promoure aquesta “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació”

Crec, des de la meva bogeria, que cap independentista pot estar en contra d’aquesta idea, i si és així, és que probablement, hi ha alguna cosa al darrera.

Però com ja he deixat clara la meva bogeria, o que el meu nivell intel·lectual és força minso, el més probable és que el que diuen que en Joan Carretero vol deixar ERC, i fer un nou partit sigui cert. Davant d’aquesta possibilitat que sembla que tothom veu en el seu article, menys jo, només en cal dir, que no m’estranya i que és una possibilitat, i que té tot el dret del món a fer-ho si així pensa que ha de fer. Jo el seguiria? Doncs no ho sé. Si ERC no vol liderar aquest moviment, no és culpa d’en Joan Carretero, ni dels que li hem fet costat.

Tal com vaig dir fa uns mesos, estic en un procés “autista” (em fa mandra escriure i em fa mandra llegir de política) on he de reflexionar sobre el que he de fer i com ho de fer. He de reflexionar el que puc aportar, si és que puc aportar (tant a ERC com a Rcat)

Per últim, m’agradaria fer paleses dues coses:
La primera, és que en Joan Carretero, en el seu article, només fa que dir evidencies, i que té més raó que un sant.
I la segona, és que les paraules del Sr. Puigcercós sobre aquesta “evident” marxa d’en Joan Carretero d’ERC, dient que troba molt bé que el centre/dreta independentista busqui el seu espai, demostra, un cop més, que els que no volen escoltar, no escolten.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

divendres, 20 de març del 2009

108 – T’estimo lectura.


La Llum i en Gustau (Tothom li deia Gus) era un jove matrimoni que es van conèixer mentres feien un master de Marketing, i van acabar de consolidar la seva relació durant un master d’administració d’empreses. Tots dos eren ambiciosos i eren d’aquells que no crien en allò del ”Gota a gota, s’omple la pica”. Pensaven que “si la pica s’omple més ràpid trencant l’aixeta, doncs fem-ho, després ja l’arranjarem amb els beneficis que en traguem”.

Un cop acabats els masters, no van trigar massa en trobar feina en un departament estratègic d’una d’aquelles empreses que abans eren del sector públic i ara ho són del sector privat, i que dominen el mercat quasi com si fos un monopoli. Una d’aquelles empreses, que tenen una clau de pas a casa de cada ciutadà, i et lloguen un comptador per saber quin consum has fet.

Tot i tenir un bon sou, vivien en un pis petit situat en una població a prop de les rodalies de la capital del nostre país, i quant tornaven a casa, passaven per davant d’una entranyable botigueta de llaminadures, que era famosa per l’excel·lència de les seves pipes a pes. Havien agafat el costum d’entrar-hi cada dia per comprar uns grapats d’aquelles pipes, per menjar-se-les mentre veien la tele abans de dormir.

La botigueta de llaminadures era de la Sra. Mar. Una senyora gran que no feia altre cosa que estar a la seva botiga, i llegir llibres convulsivament. Sempre que parlava amb algú de la seva passió, acabava tocant el llibre que estava llegint en aquells moments i amb un to clarament amorós deia
“t’estimo, lectura”. Fins aquí pot semblar que tothom era feliç, però no. La Sra. Mar, sentia molta ràbia cada cop que entrava algú a la seva botiga, i interrompia la seva lectura. Tenia que fer alguna cosa, per evitar aquestes interrupcions tan molestes. Veient que quasi tothom venia només a comprar les seves excelses pipes, va enginyar-se un sistema per poder llegir tranquil·lament sense ser interrompuda.

Quan la Llum i el Gus, van entrar a la seva botiga, els hi va explicar el sistema.
“Mireu, cada dia entreu, agafeu la quantitat de pipes que vulgueu, les peseu aquí, apunteu el pes aquí, i després deixeu un euro dins d’aquest pot. El dissabte passarem comptes i ja està” La Llum i en Gus, van estar encantats amb aquesta proposta, ja que de tant en tant, es formaven cues, i la Sra. Mar, no era precisament ràpida. Així que tothom content, la Sra. Mar podria llegir quasi sense interrupcions, i la Llum i el Gus, no s’entretindrien tant per agafar les seves pipes preferides.

Tot va anar bé, fins que, aproximadament quan feia un any que utilitzaven aquest sistema, la Sra. Mar no era llegint quan van entrar la Llum i el Gus a la seva botiga.
“Caram, Sra. Mar. Què passa avui que no està llegint?” “és que us he de comentar una cosa” “Vostè dirà” “Veureu. Avui m’han vingut a calibrar la bàscula, i la veritat és que funcionava força malament. És per això que gràcies a que tinc apuntats tots el pesos, puc recuperar els cèntims que no us he cobrat fins ara. Després de veure els pesos que us heu emportat durant tot aquest temps, he calculat, que tu, Llum em deus 147,86 euros i tu, Gus, em deus 108, 93 euros” “Però que diu ara?” “doncs això. Que heu consumit una quantitat de pipes, i el seu preu total, després de treure’n la diferencia és aquest. Si us plau, pagueu-m’ho demà” “Doncs no pensem pagar-li això” “Aleshores em veuré obligada a prohibir-vos l’entrada a la botiga. Comprendreu que no em convé tenir relacions amb persones que no paguen el que consumeixen”

El jove matrimoni va sortit bocabadat de la botiga, amb el ferm propòsit de no pagar allò, i evidentment, no tornar a entrar a aquella botiga. Però mentre ho pensaven, sabien que acabarien pagant, i seguirien entrant a comprar aquelles esplèndides pipes. Comprar-les a un altre lloc, era sinònim de perdre el temps desviant-se del seu camí de tornada a casa, i una considerable pèrdua de qualitat.

Quant se’n van anar al llit, encara comentaven la jugada. Estaven indignats i molt emprenyats
“Encara no m’ho puc creure. Com s’atreveix?” “I a sobre, com ho pagàvem tant còmodament, sense adonar-nos, cada cop agafàvem mes quantitat de pipes” “Sí, hem consumit mes del que volíem” “T’imagines que féssim una cosa així a la nostra empresa?” De cop es va fer el silenci. Els dos, la Llum i el Gus, van girar els caps per mirar-se directament als ulls “Estàs pensant el mateix que jo?” “Síííííí, Estimem lectures. Instaurem la lectura estimada” “Sí. I a més, ens estalviarem la meitat dels sous dels que passen a mirar els comptadors” “Hi haurà més consum, i per tant més benefici, i alhora, menys despeses de personal” Es van tornar a mirar fixament als ulls. Aquella nit, es van estimar com mai ho havien fet.

NOTA: Aquest és un relat de tot inventat i fictici. Qualsevol semblança o coincidència amb la realitat, tant amb els fets, o les persones o coses que poden ser representades simbòlicament en qualsevol part d’aquest text, és pura casualitat.

Salutacions.