diumenge, 27 de novembre del 2011

184 - Odio als . . .


En Antonio Gramsci, ja va dir al 1917, com penso i com em sento.

Jo no ho podria haver dit millor.

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.


La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal qua cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.


(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)