dilluns, 26 de gener del 2009

102 – Calma.


Tenia pensada una gran parrafada, però finalment, he decidit anar al gra, i no fa falta escriure un text massa llarg. El fet, és que des de fa cosa de dos o tres anys, m’he involucrat amb moltes coses, i finalment, he descobert, que el que va començar amb il·lusió, m’estava perjudicant la salut amb episodis d’insomni. Així doncs, he decidit prendrem les coses amb més calma, i això vol dir que deixaré passar més temps entre escrit i escrit, o que deixaré de presentar-me voluntari per fer coses. Això no vol dir que em desentengui de les coses per les que m’he esforçat durant aquests anys, simplement ho faré amb més calma, i si algú em necessita o pensa que puc ser útil en alguna cosa, ja sap on trobar-me, que intentaré col·laborar en tot el que pugui.

Necessito un període per mi, i per reflexionar sobre les meves prioritats, i a on he de dirigir les meves accions.

Salutacions i independència.

dijous, 8 de gener del 2009

101 – Creadors d’opinió


Ahir vaig penjar el meu escrit número 100 fent un petit resum del que he viscut durant aquests 100 escrits. Un cop he complert amb aquest ritual, ja puc escriure sobre coses realment importants que passen al món.

Mentre soc de vacances, i sense buscar-ho, m’aïllo de tot el que passa fora de les quatre parets de casa meva, i durant aquestes vacances nadalenques, no m’he assabentat massa del que passava a l’Orient mitjà. És per això, que avui mentre treballava davant de l’ordinador de la feina, m’he pogut posar al dia. Ho he fet escoltant RAC1, on he escoltat una tertúlia que m’ha deixat bocabadat. Dels quatre tertulians, n’hi havia dos que han argumentat unes posicions sobre el conflicte a l’Orient mitjà que no se les creient ni ells. La vida d’un tertulià ha de ser dura, si es vol destacar artificiosament, i s’opta per portar sempre la contraria, intentant demostrar que s’és capaç d’arribar allà on els altres tertulians no poden. I és clar, no sempre un es pot lluir, i acabes utilitzant arguments molt “pillats” que et deixen en evidència. Sobretot quan un comença a creure el personatge que un mateix ha inventat, i entres en el territori de la supèrbia, i en aquest punt, fàcilment s’entra en una fugida endavant, que encara empitjora les coses.

Per molt original que es vulgui ser, un no pot anar dient per aquest món que qui pren partit a favor dels palestins, és un “progre sense capacitat d’anàlisi que pren postura per una pura qüestió estètica” Potser aquestes no han estat les seves paraules exactes, però sí que és el missatge que ha transmès. Bàsicament, ha vingut a dir, que els que ens decantem del cantó palestí, ho fem simplement per posicionar-nos en un lloc socialment còmode. De fet, no m’ha sorprès, ja que aquest tertulià, que últimament és a tot arreu, sempre em recorda a aquell personatge de “Banner i Flappy” que sempre deia “Me opongo”, parlés del que es parlés.

Hi havia un segon tertulià, que seguia aquest corrent de defensar les accions del estat d’Israel. La veritat és que és difícil defensar aquestes accions, i si no ho tens molt clar, acabes pixant fora de test. El seu gran moment de glòria, ha estat quan més o menys a dit “fins i tot, l’estat israelià, ha fet un passadís humanitari, cosa que demostra que Israel no és el dolent del conflicte” O sia, que aquest senyor, justifica aquelles accions condemnables, si després venen seguides d’una bona acció. Així doncs, tindríem que preguntar-li a aquest senyor, si no s’ha de condemnar a l’home que després d’apallissar a la seva parella, la porta a l’hospital per que la curin. Aquest senyor està justificant la mort violenta de molts civils, ja que després es crea un passadís “humanitari”.

Un altre argument que utilitzaven aquest dos senyors, es que si Hamas utilitza a la població civil d’escut humà, Israel no en té la culpa. Un altre argument genial. O sia, que quan un atracador entra a robar en una oficina bancària i agafa hostatges, la policia, pot entrar a l’oficina i disparar a tort i a dret fins abatre al dolent, i si hi han víctimes col·laterals, doncs és culpa de l’atracador.

Però el desgavell d’arguments d’aquests dos senyors, continua quan parlen de Hamas com un grup terrorista. Val. Ho accepto. Hamas és un grup terrorista. I això dona dret a bombardejar indiscriminadament? Doncs a que espera el Govern espanyol a bombardejar Bilbao, o Santurce, o Guernika?

Ah, un altre moment de glòria d’aquests senyors, ha estat quan un d’ells ha dit “a Israel li fa falta un Pearl Harbor i així no patiria aquest descrèdit que pateix i tothom entendria millor el conflicte” No vull pensar, que aquest senyor estava justificant el llançament i utilització d’armament nuclear.

És evident que Hamas no són uns angelets, però això no justifica res. La veritat és que aquest corrent d’opinió, que cada cop noto més present, i que la Pilar Rahola o el Federico Jiménez Losantos, també en formen part, em fa recordar aquelles declaracions que va fer l’administració Bush, dient que contractarien periodistes i intel·lectuals per tal de crear corrents d’opinió que els hi fossin favorables.

No entraré a jutjar qui te raó, si els palestins o els israelians, però és evident, que el que fa Israel, és injustificable. És del tot desproporcionat. És com si un dia ens trobem que algú no ens deixa treure el cotxe perquè ha aparcat en doble fila, i això ens donés dret a destrossar-li el cotxe. O que algú que no recull els excrements del seu gos, poguéssim donar-li un cop de puny.

Finalment, els altres dos tertulians, que no són precisament de la meva corda, s’han emprenyat i han posat una mica de sentit comú. Ho han fet amb bones paraules i sense cridar, però se’ls notava molestos i indignats, i no és per menys. El bombardeig de població civil per acabar amb un grup terrorista, és intolerable, i posa al estat d’Israel a l’alçada del grup terrorista que vol combatre. I si el terrorisme és una pràctica abominable, el terrorisme d’estat, encara és pitjor, ja que al igual que qualsevol grup terrorista, mata, però ho fa impunement.

I que ningú s’equivoqui i comenci amb tòpics fora de mida que res tenen a veure amb la realitat. He parlat sempre d’Israel, i no he utilitzat el nom de cap raça ni de cap creença religiosa. No soc antisemita ni res pel estil. No barregem conceptes.

Salutacions i justícia.

dimecres, 7 de gener del 2009

100 – Balanç de vanitat.

Aquest és el meu escrit número 100, i potser caldria fer balanç. Alguns el fan el dia de l’aniversari del bloc, altres no el fan, i jo el faig amb l’escrit número 100. He escrit sobre política municipal, nacional i internacional (aquí hi incloc Espanya). He escrit sobre temes social i temes identitaris. He escrit sobre el debat intern d’ERC. He criticat a tots els partits polítics, excepte al PP (¿?) Fins i tot, he gosat escriure d’economia. He participat en dues campanyes, una social i l’altre identitaria i he iniciat dues seccions dins del bloc que han acabat de forma molt diferent. “Notícies sense comentar” que vaig iniciar com recordatori que algun dia hauria d’escriure sobre aquella notícia, i que la realitat a demostrat que no m’han fet recordar res. I “Moments lúdics” que ha esdevingut el seu propi bloc.

Ara, el que tocaria, és fer una anàlisi de tots els meus escrits i posar aquí tot un reguitzell d’estadístiques dient el número de visites, de comentaris, quants blocs em tenen enllaçat, quants escrits m’han publicat i a on, però com serien unes estadístiques força ridícules, millor no ferir la meva vanitat. Així doncs, per resumir, només enumeraré els moments que per mi han tingut certa rellevància.

Moments interessants (L’ordre no implica importància):

Aquests moments, normalment has succeït en altres blocs, però tard o d’hora, s’ha reflectit en algun escrit.
A) Les meves discussions amb en
Maxi, que han estat intenses i fortes, però que alhora, també hem tingut moments de complicitat, establint-se una relació entre tots dos, que sabem que podem partir-nos la cara en qualsevol moment, sense que això vulgui dir, que al dia següent puguem donar-nos suport mútuament sense cap tipus de rancúnia.
B) La bona sintonia amb en
Salva. Pensava que alguns punts, tindríem forces diferencies, i al final, no ha estat així. Tenim més punts en comú del que pensava. A més, en ell, sempre he trobat col·laboració i molt bon rotllo.

A tots dos els hi vampirejat un article.

C) Les picabaralles amb el meu company
Manel Bargalló. Tot i tenir en comú moltes coses, cap dels dos ens hem amagat de mostrar en públic certes diferencies. En Manel és una persona que et fa pensar i que tenir un debat amb ell no és gens fàcil, si no vols sortir malparat. Sempre aprens alguna cosa d’ell, i el seu entusiasme, és encoratjador.
D) I les xerrades amb
El Cop d’ull, sobre les nostres diferencies sobre ERC, també van ser un moment molt enriquidor. Llegir-lo, sempre ho és. A més, és especialment acollidor i ben educat. Molts blocaires haurien d’aprendre d’ell.

Un honor rebre la visita o ser respost per qualsevol d’ells, com d’altres blocaires que si bé la relació no ha estat tan intensa, sí ha estat agradable i reconfortant, ja que també són blocaires interessants com l’
Albert de Lleida o Té la mà Maria. També ha estat molt interessant descobrir blocs com Sí, ministre o Maketo Power. Malauradament, no he seguit tot el que calia a El Mirall (prometo millorar)

Dins dels blocaires blanecs, cal destacar a dos, que m’agradaven molt, i que malauradament, han decidit deixar-ho corre. En
Jordi Albertí i Tal com raja. Tant debò tornin.

També va ser força interessant per mi, un debat que vaig tenir amb un membre de les Joventuts Socialistes de Catalunya, dins del seu bloc a Blanes. Va començar de forma molt agria, però vàrem acabar amb missatges als correus personals amb molt bones paraules.

El moment més trist:
El moment més trist va ser el dia que vaig entrar en un bloc, que tot i ser pro-convergent, considerava territori amic, i em vaig trobar un ambient força hostil. Desmesuradament hostil. De fet vaig descobrir que no era pro-convergent, sinó convergent del tot. Fanàticament convergent. Em vaig sentir utilitzat, ja que durant un temps, vàrem treballar plegats per aconseguir una causa comuna, i després d’allò, ja no tinc tan clar que la causa fos comuna.

Els moments més divertits:
A) El Dia que
El Mundo em va citar (Sí, si, El Mundo em va llegir i vaig sortir a un dels seus articles - Línia 14)
B) En un escrit on criticava la complicitat de part de la societat civil catalana i catalanista, amb l’estat espanyol, vaig rebre un comentari, que sense comentar re del meu escrit, em recriminava la meva mala ortografia. Quan algú fa això, i de la forma que ho fa, anònimament entre d’altres coses, és que has tocat la pera.
C) El mateix va passar quan vaig fer un escrit sobre la falta d’atenció sobre el discurs de Rcat, per part de molts companys oficialistes, que cop rere cop, queien en el tòpic d’utilitzar argumentacions que demostraven que potser sentien, però no escoltaven. Crec que també vaig tocar la fibra a algú.

El moment més divertit.
Poc dies després de la meva picabaralla amb aquells convergents dels que parlava abans, i de fer pública la meva participació dins de la candidatura de Rcat per la Regional de Girona d’ERC, vaig rebre un comentari que deia “Botifler”. Vaig riure força estona.

El moment més satisfactori.
El dia que vaig descobrir que en un fil de el
racó català, parlaven de mi, o millor dit, d’un escrit meu.

Com podeu veure, de tant en tant, la meva vanitat em fa fer una recerca del meu nom pel Google.

Salutacions i gràcies tots.
Sort que volia fer un resum. Perdó.

Demano disculpes si m’he deixat a algú.

divendres, 2 de gener del 2009

99 – Els amos del món ens desitgen un molt bon 2009.

Fa un parell de mesos em va arribar per correu electrònic un escrit que descriu molt bé com veig jo, alguns del motius de les causes i dels culpables de l’actual crisi econòmica. Com tot el que ve d’internet, no li dong massa credibilitat a la data que diu que es va fer l’escrit ni el nom de l’autor. Tant si val. El text, per mi es quasi perfecte. Només s’oblida de les grans companyes amb el seu rotllo de la globalització i de la flexibilitat laboral. Per la resta, perfecte.

Los Amos del Mundo / Arturo Pérez-Reverte


(Artículo de Arturo Pérez-Reverte, publicado en 'El Semanal' el 15 -11- 1998, ahora, diez años después, parece una visión de Nostradamus)
Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla antro del computador, su futuro y el de sus hijos.
Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street , y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos, cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia.
Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad.
Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.
Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.


Bon any nou.