dimecres, 22 de desembre del 2010

163 - TANCAT

Paradeta tancada.
Bon nadal i bon any nou.
Gràcies per tot a tots i totes.

Independència i justícia social.

diumenge, 5 de desembre del 2010

162 – Tanco la paradeta.



Desprès de 3 anys i mig de blog (precisament avui els compleix i no ha estat una cosa buscada) tanco el blog.

Abans de tancar-lo, m’agradaria parlar de ERC desprès de les eleccions, on em sembla increïble que el Sr. Puigcercós, no plegui. Tenint en compte que ERC és la segon cop consecutiu que té més ex-votants que votants, és increïble que encara vulgui seguir tallant el bacallà, quan en realitat, el que està tallant, és la jugular de la possibilitat de llibertat pels Països Catalans. El problema que té ERC, és que no té suplents, que en els últims anys, tots el que podrien ara agafar les regnes del partit i fer foc nou, ja no hi són. Ho sento, però algú ho havia de dir

També m’agradaria parlar de Reagrupament. Hem de continuar, però aquest cop, amb calma i sense preses, escollint molt bé al costat de qui ens posem, que ja l’hem cagat dues vegades. Ara, ens agradi o no, ja hi ha al Parlament algú que pot defensar les nostres idees tal com creiem que s’ha de defensar. Donem-li el nostre suport i si la caga, doncs, continuem construint, però poc a poc.

Un altre cosa de la que voldria parlar el del PSOE i la seva estafa quant ens diu que és d’esquerres. Un partit d’esquerres no regala 400 euros a cada ciutadà i ciutadana (cosa que va fer pudor a compra de vots) podent-los invertir en coses que fan falta de debò. Un partit d’esquerres no rebaixa els sous d’uns treballadors, per molt funcionaris que siguin (que no hi ha res de dolent en ser funcionari) i a sobre, no apuja els impostos dels poderosos. Un partit d’esquerres no fa la reforma laboral que ha fet el PSOE. Un partit d’esquerres, just abans del pont de la purísssssssima, no encén un llumí davant d’un bidó de benzina, que el mateix “Gobierno de España” ha anat omplint durant tot aquest any, i a sobre, després llença la culpa a la benzina per haver-se encès.

I evidentment, m’agradaria parlar de la gran estafa de l’any. De CiU, que han deixat creure a la gent sobiranista que CiU són sobiranistes, i han enganyat descaradament als que s’han deixat enganyar (també ho hem de dir) amb lo del concert econòmic, que no han trigat ni 24 hores, en dir que allò que el que havien promès, no era exactament el que la gent pensava, si no que el que deien que volien era alguna cosa que s’apropés al concert econòmic, i no que volien exactament un concert econòmic i bla, bla, bla. . . .

El que no entenc, és com persones independentistes donen el seu recolzament a una formació política com CiU, que és descaradament DEPENDENTISTA. En fi, quasi tots els col·lectius, es mereixen el que tenen, i els catalans, som l’exemple més evident d’això.

Però ara, ja no podré parlar de tot això, ja que tanco la paradeta, i els motius són els següents:

1 – Tinc la sensació que parlo a les parets i que tampoc hi ha molta gent interessada en el que dic, per tant penso que en realitat, el que dic no és massa interessant, i per tant no paga la pena dir rés.

2 – Tot i no ser interessant el que dic, el que és cert, és que tampoc hi ha ningú que escolti el que dic, i lluny de tenir en consideració el que dic, o s’ignoren les meves paraules, o es fa tot el contrari. I sempre, i pot semblar pedant el que diré, però és la veritat, sempre he tingut raó. Això m’ha passat amb la meva vida personal, a la feina, amb els meus companys de feina, a ERC i a Reagrupament. Podria posar molt exemples però em fa molta mandra.

3 – Són poques les persones que em segueixen, però malauradament crec que tinc certs lectors que no m’agrada que em llegeixin. L’altre dia a la feina, algú em va fer un comentari que, sense adonar-se’n, em va fer veure que em llegia d’amagat, i no em convé que aquestes persones em llegeixin. Sabent que soc llegit per aquestes persones, ja no soc lliure de dir tot el que puc i vull dir.

4 – I aquest és el més important, la falta de motivació per continuar escrivint el meus pensaments, sensacions i impressions sobre tot allò que ens envolta, sobretot des del punt de vista polític, nacional i social. Estic cansat de “discutir” i de perdre el temps intentant canviar l’opinió dels demés, o si menys no, influir-hi positivament. Potser em vaig vell, però penso que segons quines coses, és una pèrdua de temps insuportable discutir sobre elles. Discutir sobre la independència de Catalunya o sobre la necessitat de eliminar qualsevol tipus de política econòmica de caire liberal, és com discutir sobre si el cel és blau o sobre si els arbres tenen les fulles verdes. Sempre hi hauran matisos, però que el cel és blau, i les fulles dels arbres són verdes, és inqüestionable.

Aquest últim motiu és el veritable motiu per tancar aquest blog que va néixer amb la finalitat d’influir humilment en la societat catalana, i per fer un diari personal obert a tothom, on el dia de demà, les meves filles poguessin saber exactament com pensava el seu pare. Els altres 3 motius, la veritat són una mica . . . bé, per mi no tenen gaire importància. Potser el tercer si que tingui la seva importància, ja que posa en perill, el pa de les meves filles.

Un altre motiu per fer aquest blog, era per obligar-me a escriure en català i millorar la meva ortografia i el meu nivell de català en general. En aquest punt, aquest blog ha estat tot un èxit, tot i que encara he de millorar molt.

Deixaré públic el blog durant una setmana o dues, i posteriorment, el tancaré definitivament.

Salutacions, i gràcies a tots els que heu participat directament o indirectament d’aquest projecte de blog.


Independència i justícia social.

dissabte, 13 de novembre del 2010

161 – Aquí no li agradarà llegir el diari?


El programa dels matins de RAC1 (Radio Afiliada a Convergència) hi ha una secció a primera hora del matí, que és diu “Aquí no li agradarà llegir el diari?” on se suposa, que als diaris, hi haurà una notícia o algun titular, que farà posar vermell a algú o alguns, o que posarà en evidència a uns o altres, o que ridiculitzarà o . . . . ves a saber què, En realitat, del que es tracta és de ressaltar una mala notícia per algú.

Avui, la “mala” “notícia”, era fer saber, que Reagrupament, demanarà a les persones associades, que avancin la quota mensual de desembre, per tal de tenir més cèntims i poder fer una campanya electoral plena i satisfactòria.

La gràcia estava en deixar en evidència, que a Reagrupament érem quatre matats i que no tenim re a fer. I potser no, però la gràcia de debò de tot això, i per sort, a RAC1, ho han dit, és que Regarupament, precisament per la seva ideologia, no pot hipotecar-se demanant crèdits que després, s’han de pagar d’una manera o altre.

A mi, que per culpa de la crisi, només soc simpatitzant i no associat, m’agrada saber que Reagrupament es finança com s’han de finançar les organitzacions polítiques, i no fent finançaments estranys, com fan altres formacions polítiques, que utilitzen fundacions i entitats culturals, o altres que després aconsegueixen que miraculosament, els hi perdonin el deute.

Salutacions i independència.

dimecres, 10 de novembre del 2010

160 – La pell de gallina

El dia que algú sàpiga o aconsegueixi canalitzar això, no hi aura qui ens pari.



Salutacions i independència.

PD: I el col·laboracionista de l’Artur Mas, no ho és ni de bon tros

dijous, 28 d’octubre del 2010

159 - L'imperi contraataca


L'imperi contraataca, i de quina manera. Encara no fa gaires anys, aquells que pensen que l'Espanya plural és possible, veien com un nou estatut d'autonomia per a Catalunya naixia, i amb ell, veien aquell encaix amb Espanya que tan anellaven.

Amb el temps, la veritat es va anar imposant poc a poc, i alguns que ara van de salva-pàtries van començar a fer les rebaixes abans que ens les fessin. Finalment tot allò no només no a servit per millorar l'autonomia (això que alguns ens volen vendre com “autogovern”, insultant la nostra intel·ligència) sinó que amb el temps ara es veu que comencem a anar enrera. De millorar, hem passat a estar pitjor que abans del nou estatut. I és que alguns ja vàrem veure des d'un bon començament, que amb estatuts d'autonomia no es pot arribar enlloc, i això de l'autonomia no és una cosa seriosa per un país, i Catalunya és un país.

Ara resulta que ni a la Diputació de Lleida ni a l'Ajuntament de Barcelona, el català, l’únic idioma propi dels territoris on pertanyen aquestes administracions, ja no és idioma prioritari. Per tant tots aquells que deien allò que el català no estava en perill sota la tutela espanyola, ara ja no ho poden dir. I el que tampoc poden dir és que “però ara ja ens deixen parlar català”. És molt trist que ens hagin de deixar parlar l’únic idioma propi d'aquest país. És un símptoma clar i evident que som servents que depenem de la gràcia de l'amo.

Però la cosa no s'ha quedat aquí. Un diputat espanyol, a l’hora de defensar la unitat de l'Espanya esportiva, i per tant, de prohibir les seleccions esportives catalanes, va fer servir d'argument la victòria de la selecció espanyola de futbol al passat campionat mundial d'aquest esport. Per tant, queda demostrat que quan en Puyol, Piqué, Xavi, Capdevila i companyia, juguen amb “La Roja”, no només ho fan contra l’equip d’aquell partit, sinó que ho fan contra les seleccions esportives catalanes. Ja no val allò de “jo només jugo a futbol”. El silenci, i la participació, serveix d’argument per prohibir les seleccions esportives catalanes. Ho sento, però algú ho havia de dir. Perdoneu la “conyeta” final, però és que és veritat.
Salutacions i independència.

divendres, 1 d’octubre del 2010

158 – 29-S: Historia d’un fracàs i d’intoxicació.


La vaga general que els sindicats havien convocat per ahir, va fracassar del tot, i els sindicats fan malament en no reconèixer aquest fet, actuant com el polítics quan perden les eleccions i surten dient que ells són els veritables guanyadors de les eleccions. El nostre país té un sindicalisme dèbil, molt dèbil, que ens hauria de preocupar a tots, fins i tot a la dreta més dretana, ja que un sindicalisme dèbil, vol dir una classe obrera empobrida i sense poder adquisitiu, sense capacitat de consum, i això ens condemna irremeiablement a un llarga i dura crisi, de la que no en sortirem fins que hi hagin aldarulls, i els polítics es posin les piles.

La debilitat dels sindicats a casa nostra, i a la societat occidental en general, ve donada per una amplia gamma de problemes, entrellaçats entre ells, però que cal identificar clarament, si volem tenir un sindicalisme potent, que ajudi a mantenir l’equilibri social, i per tant, el progrés, no tant sols econòmic, a la nostra societat. Sense aquest equilibri, la pau social està en perill, i tard o d’hora, passarà alguna cosa que ningú vol que passi.

Un dels problemes dels sindicats, són els propis sindicats, que no han fet la seva feina quan calia, seguin una estratègia tova, que els ha fet perdre credibilitat davant de la classe treballadora, i per tant, la seva debilitat s’ha anat augmentat, cosa que els altres actors socials han aprofitat adientment pels seus interessos a curt termini.

Un altre dels problemes, i per mi el més important, és la separació entra la classe obrera i els sindicats. Tenim molt poca cultura sindical, i la nostra cultura no es fonamenta en la cultura de grup, sinó en la cultura del individu i la cultura de “primer-jo-desprès-jo-i-el-que-sobri-per-mi”. Potser algun dia em dediqui a escriure sobre això, que és llarg d’analitzar i sobretot, s’han de dir algunes coses que algú les haurà de dir d’una vegada, i que no són massa agradables de dir.

Un tercer problema, és el de la classe política que patim, que d’una manera o altre, està hipotecada pels grans poders fàctics, i per tant estan a sou d’aquests ens enigmàtics i sense cara, que són els que mouen els fils que marquen les nostres vides, com si fóssim unes tristes titelles amb deliris de grandesa, que es pensem que pensem per nosaltres mateixos, i el som nosaltres mateixos els amos de les nostres accions i dels nostres pensaments. Només cal veure, ahir a qui protegia la policia. La paguem tots, però sembla que “el Corte Inglés” és més ciutadà que altres. O Hiberdrola, o etc...

Segurament, hi han altres motius que condicionen la debilitat del nostre sindicalisme, però la que ahir em va posar com una moto, va ser la intoxicació descarada, i en molts casos, no en tots, malintencionada dels mitjans de comunicació, a tots nivells, incloent-hi, internet. La veritat és que després que tothom te clar qui són els culpables de la crisi, i gràcies a quines estratègies polítiques, socials i econòmiques, el neo-liberalisme de pa sucat amb oli que corre “pels puestus”, és aterridor. Per mi és inexplicable.

La historia, que serveix per alguna cosa més que per explicar “batalletes”, ens ha mostrat que sempre, sempre, sempre, és la part més baixa de la societat, qui pateix les injustícies, i els abusos dels poderosos, que normalment han actuat amb total impunitat, sota l’empara del seu poder econòmic i la seva influència sobre el poder polític, el poder legislatiu i el poder executiu. Tots sabem que històricament, l’AMO s’aprofita’t del seu poder, ignorant tant com a pogut, i mes enllà del que ha pogut, abusant de les persones que te a sou, fins on li ha convingut (No tots evidentment, però no siguem perepunytes)

És cert, que els piquets informatius, són alguna cosa més que informatius. I estic d’acord en que s’han de denunciar aquestes pràctiques per evitar abusos, que sempre s’han d’evitar. Però és que darrerament, només sento opinions, reportatges i noticies sobre la maldat dels sindicalistes. Que si són uns delinqüents per què impedeixen el dret a treballar. Que si són uns paràsits que viuen de buscar problemes als pobres empresaris. I els alliberats, que son els culpables de tot o quasi be tot. En la majoria dels casos, els alliberats, estan provocat pels propis empresaris que si no es dediquessin a mirar d’explotar als seus treballadors, no caldria ni tant sols els “problemàtics” comitès de representació dels treballadors i treballadores. Amb una plantilla contenta, aquests òrgans de defensa, no existirien.

Ahir, i els dies anteriors, només sentia parlar dels pobres treballadors que els hi vulnerarien el seu dret a treballar, ja que els sindicats, delinqüents reconeguts i que ningú s’explica que no estiguin engarjolats, amb la seva maldat infinita i la total absència d’escrúpols, i amb una violència descomunal, provocarien el caos que ens mostraria com serà el judici final. Estic portant les coses una mica al terreny del absurd, però és que hi cada personatge “salvador de sostres” i cercadors amb espasa d’una Arcadia neo-liberal que fan veritables destrosses en alguns col·lectius. Per exemple. Aquestes intel·lectuals, van diuen que el sindicalisme és una cosa antiquada, i va, i ens ho creiem. Perdonin-me, però el neo-liberalisme és lo que està antiquat, que és d’abans de la revolució industrial, per favor!!!!!!

Un exemple d’això, és lo dels serveis mínims. Aquesta queixa per mi del tot egoista, que exigeixen uns serveis mínims que no molestin. Però què és això? Exigeixen que la persona que treballa en els transport públic, no pugui fer vaga, per garantir el dret a treballar d’un altre. Però què és això? I la persona que condueix l’autobús, què no te dret a fer vaga? Si algú vol treballar i els autobusos estan de vaga, doncs que es llevi abans i vagi caminant, o en bicicleta o amb cotxe privat, o amb el que sigui. O que es quedi a dormir a la feina si cal i així no patirà la vaga. Què és això d’impedir el dret de vaga de les persones que treballant en el transport públic? Els servies mínims, vol dir això. Serveis mínims. I per tant, el que s’ha de garantir és que ningú patirà problemes sanitaris. O que les maquines que no es poden aturar, no s’aturin. O que els serveis d’ordre públic estiguin pendent de tot, no només de “el Corte Ingles”. O que no hi hagin pèrdues material per la no acció dels serveis d’emergència. Això i alguna cosa més són serveis mínims. Tot la resta són comoditats burgeses de nen “pijo” de Papa, que es treu la crosta de pa de motlle.

I tot això, esbombat per factòtums de la comunicació, com en Basté, la Coppulo o en Clapés, que l’únic que fan és ficar el dit en una nafra, la seva nafra, com treballadors privilegiats, oblidant-se totalment d’altres víctimes, silencioses, que no gosen dir re, no sigui que els acomiadin. Només se’n recorden dels treballadors que volen exercir el seu dret legítim de treballar, i no poden. A la immensa majoria de treballadors de les petites i mitjanes empreses, d’aquelles empreses, on els pèrfids i malvats sindicats no poden arribar-hi, d’aquells treballadors que no s’atreveixen ni tant sols a parlar obertament del tema, no sigui que entrin en una llista negre, d’aquests treballadors, que si tinguessin plena llibertat d’acció, i no tinguessin por a represàlies, potser farien vaga, enlloc de “voler” exercir el seu dret a treballar, d’aquests, ningú en parla.

Un cop més, aquesta vaga, ens a demostrat, que la base de la piràmide social, la que pateix constantment, no només el dia de la vaga general, sinó dia rera dia, coaccions de tot tipus, no li importa a ningú. Els nostres mitjans de comunicació, els nostres intel·lectuals, han dedicat tots els seus esforços, tot el seu temps, en assenyalar amb el dit, desacreditar i injuriar a uns que és evident que no fan les coses bé, però l’oblit d’aquests mitjans de comunicació i aquests intel·lectuals megacrack, els fan còmplices d’una injustícia social creixent, i intolerable. Són còmplices de donar suport als seus i a ells mateixos (i que no em vinguin en que jo vins de família treballadora). Als que van cada dia en autobús a un petit taller i que els hi han dit que no els hi pagaran les hores extres, amb aquests, que els bombin. A les caixeres que treballen per quatre euros sota pressió de canvis d’horari o canvis constants de condicions de treball, amb aquestes, que les bombin. Als que a última hora, els hi diuen que no poden marxar de vacances, o que han de marxar de vacances avui mateix, amb aquests, que els bombin. Als que els obliguen a fer formació en hores de treball, sense pagar aquestes hores, que els bombin. A la noia que està treballant per una franquícia que voldria fer vaga, però que li diuen “ah vols fer vaga? Perfecte. Cap problema. Per cert, aquí tens el “finiquito” A ella, que la bombin.

Pels nostres mitjans de comunicació, i pels nostres intel·lectuals, només hi han unes víctimes. Les altres víctimes, com ha passat sempre, no existeixen.

Salutacions i justícia social.

dimarts, 28 de setembre del 2010

157 – Resignació o lluita (III)



Cada col·lectiu té el que se sap guanyar i per tant, té el que es mereix.
El dia 29 de setembre, demà, tu decideixes el que et mereixes.

Si avui deixes que et donin una bofatada . . . . . quantes te’n donaran demà? A veure si l’encertes!!!

Salutacions i justícia social


diumenge, 29 d’agost del 2010

156 - El gran negoci. . . . . de qui?


Ja sé que és lleig dir-ho, però ja ho vaig dir fa un any, que el tema Eto’o - Ibrahimovic, era una bajanada.
Això si, com soc un ignorant, i soc mediocre, molt mediocre, o no em van fer cas, o em van dir que no en tenia ni idea del tema.

M’ho he sentit dir tants cops això!!!!!!!

Salutacions i seny.

dijous, 29 de juliol del 2010

155 – Per fi, una molt bona notícia.


Avui estic molt content, quasi bé eufòric, i crec que tinc moltes raons per estar-ne. Per posar en antecedents a qui pugui llegir això en el futur, avui, el Parlament de Catalunya, ha prohibit les curses de braus al territori del Principat. I això és esplèndid. Ho podeu comprovar a l’Avui, La Vanguardia, El Periodico, El Pais, El Mundo, Diari de Girona, TV3, e-notícies, Vilaweb i Libertad digital.

I les raons per estar content, són com a mínim tres.

La primera és perquè avui, el món és una mica millor que ahir, ja que en un petit racó del món, on casualment hi pertanyo, es deixarà de torturar d’una determinada manera i a uns determinats animals. I tal com vaig manifestar ahir, ja no perdo el temps amb “tuntaries” i les curses de braus, es miri com es vulgui mirar, són una tortura. Es miri com es vulgui mirar, és un acte sàdic, i a sobre es fa públicament. I per encara anar més lluny, molts se senten orgullosos. Això és un fet, i no és opinable i per tant no perdré més temps amb aquest tema. Avui, els que creiem en la defensa dels drets dels animals, estem molt contents. Però no podem abaixar el braços. Encara queden a les nostres terres, certs esdeveniment que són igualment cruels i sàdics, i que per molt nostrats i arrelats que estiguin a la nostra cultura i a la nostra historia, cal abolir-los igualment. El proper pas, són els correbous. Hem de ser coherents.

La segona raó per estar molt content, és que avui, els nostres polítics ens han demostrat, i el que és millor, s’han demostrat a ells mateixos, que el món pot canviar. Que ells poden canviar el món. Ells, avui, han fet el món millor del que era, i ho han fet demostrant que ells tenen tot el poder que cal per aconseguir que el món sigui millor. S’han demostrant, i ens han demostrat, que qui mana són ells, per sobre de poders fàctics, econòmics, polítics i culturals, qui mana, són ells, i per tant qui mana, som nosaltres, i quan això passa, el món, millora. I m’han fet veure que aquell dia, que vaig “perdre” dos minuts posant la meva signatura, demanant una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) var ser útils, i que un altre dia, pagarà la pena tornar-ho a fer.

He de demanar perdó, ja que ahir mateix vaig posar en dubte la capacitat dels nostres polítics per fer un acte de valentia (petit, però molt valent) i enfrontar-se a un enemic poderós i dels que fins ara, sempre havien demostrat tenir-li un excés de “respecte” per no dir-li por. Avui, els nostres polítics, ens han donat esperança, ja que els canvis són possibles. Només cal una cosa. Voler-los fer.

I la tercera raó, és que no podem oblidar que la “fiesta nacional” té un fort i potent caràcter identitari, i desfer-nos, d’aquest símbol, és desvincular-nos una mica de Espanya, que històricament tan mal ens ha fet en tots els sentits. És bo veure com la premsa internacional, s’ha fet ressò de la prohibició i això ens farà per una banda, fer una clara demostració a la comunitat internacional de la nostra voluntat d’existir com a nació plenament diferenciada d’un altre nació que ens tapa el sol i ens ofega a cada oportunitat que té. Per altre banda, ens farà guanyar simpaties i possibles complicitats dins d’una comunitat internacional, que poc a poc, comença a veure que això del fet diferencial català, no és un caprici de quatre cacics disfressats de polítics amb ganes de poder.

Salutacions.

dimarts, 27 de juliol del 2010

154 – Tertulians a la “nevera”


Conscient de la meva qualitat d’ignorant mediocre i la meva limitació intel·lectual, sempre he procurat abans de prendre una posició ferma sobre les coses, escoltar a totes aquelles persones que d’una manera o altre, tenen crèdit i credibilitat, per opinar. Són persones que se suposa estan informades i que ha demostrat la seva vàlua, normalment amb l’èxit professional i sobretot avalat per una titulació universitària. En definitiva, em deixo influenciar per persones de reputada reputació (perdó pel joc de paraules, però no ho he pogut evitar)

Com soc un persona democràtica, penso que aquestes influències que cerco per poder-me definir en qualsevol dels temes que em preocupen, han de ser plurals, i intento escoltar el màxim número de punts de vista possibles. Però apart del meu limitat nivell intel·lectual, el meu temps també és limitat, i és per això que només puc accedir amb facilitat a aquest tipus d’opinadors professionals a traves de les diferents tertúlies radiofòniques, on sempre podrem trobar diferents i diversos punts de vista sobre totes les coses, com per exemple sobre la votació de demà, sobre la prohibició de les “corridas de toros” (crec que no hi haurà d’”allonssis” de prohibir-los).

M’he obligat a escoltar cada dia múltiple de 3, Rac1. Cada dia múltiple de 3+1, Catalunya Radio. I cada dia múltiple de 3+2, COMRadio. Abans també escoltava al FRIderiKI Jiménez Losantos, per allò de “s’ha d’escoltar el que diu l’enemic”, però finalment vaig pensar que ja sabia el que deia l’enemic, i a més, escoltant-lo, li seguia el joc, i per tant, vaig decidir posar-lo a la “nevera” definitivament (estic segur que si el Sr. FRIderiKI Jiménez Losantos llegís això, li agradaria, ja que es podria fer la víctima i destacaria lo de “nevera”)

Últimament, crec que m’estic radicalitzant una mica i començo a estar fart de certes coses, i com he dit abans, el meu temps és limitat, i ja em molesta sentir certes opinions, que tot i que venen de persones de reputada reputació (ho sento, és que flipo amb aquesta redundància) només fan que dir “tonteries”. I és que hi han cops que es defensen posicions que realment no es poden defensar, com per exemple alguna acció de l’estat Israelià, sobre el poble palestí. I aquestes argumentacions, i que pensant en positiu anomenaré ridícules per no dir mal intencionades o poc honestes, només es poden explicar per dos motius. El primer motiu potser perquè aquestes persones sabies fins l’infinit, estiguin contractades per defensar certes tesis, peti qui peti. L’administració Bush va reconèixer que així ho va fer, i la veritat és que és una tàctica de desinformació tan vella com la pròpia humanitat. El segon motiu són les ganes que poden tenir algunes d’aquestes persones per destacar, i molts cops comencen a xerrar i a xerrar, sense saber ben be on es fiquen, i després no saben surti-se’n dignament, i fan una fugida endavant, espatllant encara més les coses. O el que és pitjor, pensen que n’han de dir alguna de ben grossa, sense importar gaire la raó que puguin o no tenir, però l’importat és provocar una commoció entre l’opinió pública. Normalment, són persones que s’estimen massa a elles mateixes, i tenen un molt alt concepte de les seves capacitats, i tenen tanta seguretat en elles mateixes, que no pensen dos cops el que diuen, per pura supèrbia, fins el punt de crear un personatge d’ells mateixos, que molts cops no els deixa veure la realitat de les coses.

Com no tinc massa temps per perdre, sobretot per sentir “tuntaries”, he decidit no escoltar més a algunes d’aquestes persones, i per tant, tampoc les tertúlies on participin, passant a la tertúlia d’un altre emissora, i deixar aquests creadors d’opinió, a la “nevera” durant un any. Aquest any, els escollits pels mèrits fets durant tota l’ultima temporada, han estat la Montserrat Nebrera i en Manel Cuyàs. Persones de reputada reputació, que demostren clarament, que ni una gran titulació, ni l’èxit professional, en definitiva, allò que molts anomenen la excel·lència, no són sinònim de re, un cop els treus d’alguns llocs molt concrets.

Tot això, ja que parlo d’opinadors, és una opinió meva, i per tant susceptible com qualsevol altre opinió de ser qualificada per qualsevol de “tuntaria”, faltaria més.

Salutacions i no perdem el temps (potser us he fet perdre el temps? em sap greu, ho sento)

dilluns, 19 de juliol del 2010

153 – Posa’t un estel.





El cap de setmana passat, va ser intents, en tot allò que és el sentiment d’identitat nacional, ja que es van ajuntar dos esdeveniments molt poc freqüents, tots dos importants i que d’una manera o altre, eren i són contraris. Per una banda, el dissabte 10 de juliol, a Barcelona, es va organitzar una manifestació, en defensa de l’estatut de fa quatre anys, que finalment va ser novament retallat pel Tribunal Constitucional, fins al punt que enlloc de fer un avançament en les quotes d’autogovern i de reconeixement nacional de Catalunya, en el fons i segons com es miri, en realitat hem donat una passa enrera, i si no vigilem, començarem a donar-ne més de passes enrera.

La manifestació que estava preparada des de feia un any, per Omnium Cultural i la majoria de partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya, a última hora, va patir un enfrontament entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, ja que tal com havien anat les coses, el PSC se sentia del tot incòmode amb aquesta manifestació, ja que es veia d’un hora lluny, que en realitat, la manifestació seria un clam de llibertat i per la independència. El PSC, s’havia involucrat massa en el tema de l’estatut, com per no anar a una manifestació per defensar-lo, i no podia evitar la seva assistència en un acte que se’ls hi havia escapat de les mans

Finalment va ser així, i va ser una manifestació amb assistència massiva de persones (es diu que 1.100.000 de persones. Tant si val el número. Va ser prou gent com per espantar als espanyols) que es van reunir per, teòricament demanar l’estatut, però en cap moment es va sentir cap càntic en defensa d’aquest estatut, sinó que tot el que se sentien eren càntics demanant independència, amb l’aparició de forma majoritària de senyeres estelades, fins el punt que la incomoditat dels dirigents del PSC, es va posar de manifest, ja que van voler marxar abans d’hora, cosa que va provocar algun petit aldarull, molt escampat per la premsa espanyola, que veient la contundència de la manifestació en quant a quantitat i en contingut del missatge, es van tornar bojos, buscant qualsevol cosa per desacreditar-la.

En definitiva, el que va ser sorprenent per molts dels independentistes de tota la vida, va ser que molts van decidir posar un estel, a la seva senyera, i això sense cap mena de dubte és un salt no només de quantitat, sinó de qualitat. De fet, m’he sorprès veient com persones allunyades diametralment de la independència, ara la veuen amb bons ulls i alguns fins i tot, s’han afegit a carro.

I el diumenge, van ser els espanyols els que van posar una estrella, en aquest cas a la samarreta de la seva selecció estatal (perquè és estatal i no pas nacional) al guanyar el campionat mundial de futbol (amb molta presència catalana, tot s’ha de dir) Desprès de guanyar aquest campionat, van ser molts, els que van sortir a celebrar-ho pels carrers (diuen que uns 100.000) Sincerament jo m’esperava més “follon”. També és cert que la presència de banderes espanyoles a les balconades catalanes, és exagerada i particularment a mi, em molesta i em fa mal, però és més un símptoma cridaner típic d’allò que en diuen la revifalla de la mort, que no pas un altre cosa.

Així doncs, va ser un cap de setmana, on els estels, van ser els protagonistes. Ara tu has de decidir on poses el teu estel. I no posar-lo, és posar-lo en un dels dos llocs. Però hem de ser realistes i veure que hi ha una realitat clara i evident, que després de segles, no hi ha qui ho pugui parar, encara que hi hagin cops que el pessimisme ens venci temporalment, i es que el poble català existeix, i necessita una solució definitiva sobre el seu actual estat. El poble català no pot continuar com fins ara, i ja hem pogut veure que el federalisme a Espanya és del tot impossible, i que l’autonomisme, és de fireta. Espanya només sap veure l’estat, com una “unidad indisoluble, firme y rigida, sin matices. Todos somos iguales, osea, todos somos como yo”. I no ho dic perquè sí. Fa 80 anys, estàvem igual que avui. Després de 80 anys, no hem fet ni un mil·límetre endavant.

Potser, i des del meu punt de vista és evident, cal fer un canvi d’estratègia i d’objectiu, ja que l’estratègia utilitzada fins ara, no dona resultats, sobretot, perquè l’objectiu, una Espanya on Catalunya tingui l’espai que necessita, és impossible. Un cop més, i des de la meva ignorància mediocre, és més fàcil, creïble i possible una Catalunya independent, que no pas una Espanya justa amb Catalunya (aquest concepte, avui per avui, és ciència ficció, de la dolenta). Posar un estel, a les nostres senyeres, ja no és un anhel, sinó una necessitat, si no volem continuar 80 anys més, sense avançar ni un mil·límetre, que ens la vagin foten una rera l’altre, tant en el tema identitari, com en el tema econòmic, no ho oblidem.

Per cert, recuperem la paraula estel, que estrella, en català, em sona fatal. Jo fins fa pocs anys, no sentia a ningú parlar d’estrelles. Tothom parlava d’estels.


Salutacions i independència.

diumenge, 11 de juliol del 2010

152 – Perdón por ser catalán.


Els catalans tenim molts defectes, i entre ells, està el de portar el pactisme a punts que entren en l’absurd (Artur Mas – Zapatero) i fins i tot són clarament perjudicials. Hem distorsionat de tal manera el concepte del pacte, que hem convertit el pacte, en substantiu, com l’objecte del desig, quan en realitat, l’objectiu ha de ser un bon pacte, no un pacte, qualsevol pacte, a qualsevol preu. Aquesta deformació en el nostre concepte del pacte, ens fa tenir una predisposició exagerada a fer el que calgui per tal de no perjudicar el pacte. Repeteixo. El pacte, encara que sigui dolent. I és per això que tant aviat com veiem que el nostre interlocutor mostra alguna senyal d’ofensa, ràpidament correm a demanar perdó, sobretot als espanyols. I el que és pitjor, demanem perdó per ser catalans, fins al punt de negar-nos a nosaltres mateixos.

I és que no fa gaires dies, vàrem assistir a un dels actes més patètics que om es pugui tirar a la cara, i no va ser un altre que el del nou flamant president del Barça, que tant ràpid com va poder, va córrer a Extremadura amb excuses de bon-rotllisme, a demanar perdó al president d’Extremadura, que es va permetre el luxe de dir a l’anterior president del Barça que no opinés de política (entre altre coses perquè no li agrada com opina) Tant ràpid com va poder, va anar a agenollar-se davant d’un president de comunitat autònoma, que ha vist aquest acte, amb una satisfacció plena, fins el punt de manifestar la seva alegria. Crec que com president institucional i representant de la gent d’Extremadura, no hauria d’entrar a jutjar aquestes coses. Ell no es qui per dir que ara el Barça té un bon president i abans no.
Un dels moments més patètics va ser el de la metàfora del pa amb tomàquet i pernil, sabent com sabem, que la majoria d’espanyols, consideren que el pa amb tomàquet, és una aberració, sobretot, si s’ajunta amb el seu excels pernil. Si el nou president s’agenolla davant d’un president autonòmic, que no farà davant de les autoritats de debò? Per cert, no he sentit a ningú dir que el president del Barça, és el president de tots els socis del Barça, i no pot fer coses que poden no agradar als socis del Barça que considerin que això que ha fet i dit, no és adient.

Però avui, després de la magnífica assistència de ciutadans i ciutadanes a la manifestació en contra de la sentència del nou estatut, fent zaping, m’he aturat al programa de La Noria, on novament, m’he quedat bocabadat, veient com els catalans no podem parar de demanar perdó per ser catalans. En aquest cas, era en Jordi González, que davant les “acusacions” de la part més rància dels seus tertulians, sobre la quantitat d’estelades que es van poder veure a la manifestació, i tots sabem que vol dir una senyera estelada, en Jordi González pretenia fer veure que només eren senyeres “inofensives” i que l’únic que es veia eren banderes catalanes. Era com si volgués negar la existència evident de senyeres estelades, amb la conseqüent deducció, que hi havia una notable presencia de persones amb sentiment independentista (com si això fos dolent) A mes també assegurava, que la immensa majoria dels participants a la manifestació, desitjaven que la selecció espanyola es proclamés campiona del món 24 hores després. Tots sabem que això no és així. Que probablement i sent generosos, el 50% de les persones que van anar a la manifestació, veuen amb simpatia a la selecció espanyola, i sobretot les seves celebracions en cas de victòria. Per què fa això? Que té de dolent ser independentista? I que te de dolent no voler que guanyi la selecció espanyola? Per això es pot definir a algú com a bona o mala persona? Per què deia, sense dir-ho, “los catalanes, son catalanes pero buenas personas que no son independentistas y quieren que gane la seleccion española”?.

I en el mateix programa, l’Enric Sopena, feia honor al seu cognom, fen totes les cabrioles que podia, per defensar la posició de la ciutadania assistent a la manifestació, però al mateix temps, recordant que els catalans sempre hem estat molt col·laboradors amb la “causa comuna” i que és cert que de tant en tant, hi han personatges catalans poc desitjables que fan el ridícul amb declaracions independentistes (de fet, ha utilitzat un llenguatge més contundent) També ha procurat deixar ben clar que vol que la selecció espanyola guanyi sempre i a la primera oportunitat que ha tingut, a dit “Visca España”, deixant clara la seva fidelitat a España.

Salutacions i independència (uy, Si hi ha algun espanyol que llegeixi aquest escrit, li demano perdó per ser català, però ha d’entendre que no és culpa meva) Ara ja soc un bon català? O soc un bon catañol?

dissabte, 10 de juliol del 2010

151 - Cal reaccionar


La setmana passada vàrem tenir l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, i quan dic esperada, no vull dir que estiguéssim impacients per que aquesta arribés, sinó esperada, per lo previsible que era tot el tema. El guió de tot el que ha envoltat al tema del nou estatut, era de lo més previsible que mai m’he tirat a la cara. La pel·lícula va començar, quan el 90% del Parlament de Catalunya va aprovar el text que definia el nou estatut. Un estatut que segons una promesa electoral del “Presidente del Gobierno español”, seria recolzat plenament.

D’entrada va ser mutilat pel mateix “Presidente del Gobierno español”, i pel aspirant a President de la Generalitat de la “comunitat autónoma de régimen común”, l’Artur Mas. Tots dos van arribar a un acord “possibilista de mínims” per tal que l’estatut arribés a bon port, i per això, els federalistes per un costat i els autonomistes per l’altre, ens van voler vendre una primera retallada, que alguns no ens vàrem creure com a “última” retallada, i molt menys vàrem acceptar després dels esforços que havia costat arribar a un primer acord amb un 90% de suport.

Després de quatre anys on tots sabíem el que passaria, encara que alguns preferien mirar com creixien les plantes, va arribar una nova retallada, però novament ens van voler prendre el pel, dient-nos que es salvava el 95% del l’estatut prèviament retallat pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas. Si, aquell que era una opció “possibilista de mínims”, va resultar que ni era tant possibilista, ni eren els mínims. De fet no era possible i els mínims encara eren mes mínims. Amb aquesta sentència, va morir el federalisme, i qui segueixi pensant que el federalisme és possible a Espanya, potser tindríem que fer-li saber que per Nadal, les coses no són com alguns infants es pensen que són.

Però avui, 9 de juliol, ha vingut la segona part de la sentència, que fins i tot m’ha sorprès a mi, de lo restrictiva que és, ja que en alguns casos sembla que quedarem pitjor que en l’antic estatut. Així doncs, resulta que després de tants esforços, fatigues i trencadisses, hem fet una passa enrera. Brillant, realment brillant. Després de veure que el federalisme és impossible, ara comprovem que l’autonomisme, tampoc és una opció acceptable.

Ara queda clar que només queden dos camins. Un es la independència total. I a mes cal fer-ho ràpid, sinó tornarem a sentir allò de “hableme en cristiano”. L’altra opció, és deixar-nos assimilar d’una vegada i morir ràpidament i sense dolor. Nosaltres triem.

Demà, dissabte, hi ha una manifestació que segurament no servirà per gran cosa. No servirà per entendrir el cor dels nostres amos (avui s’ha demostrat més que mai, que no són ni compatriotes ni camarades ni re amigable. Directament, s’ha demostrat que són els nostres amos) Pel que si servirà la manifestació, és per mesurar-nos a nosaltres mateixos, i poder agafar moral per seguir lluitant. Si som molts, seguirem lluitant. Si som pocs, lluitarem però la nostra resistència, serà mínima. Demà hem d’omplir el carrer, per tal que els nostres amos, vegin que encara els queda molt camí, i un camí dur. I amb una mica de sort, el diumenge, tenim un altre oportunitat d’agafar moral. Si guanya Holanda, sortim a celebrar-ho, amb petards, botzines i estelades.

Sí, ja sé que havia manifestat certs dubtes sobre aquesta manifestació, però després de reflexionar una mica, de veure l’ambient del país, i del que ha passat avui, cal reaccionar.

Salutacions i independència.

diumenge, 4 de juliol del 2010

dijous, 1 de juliol del 2010

149 – Per què ens volen enganyar amb el “putu” estatut dels “cullons”?


Abans de res, aclarir que el títol de l’escrit és una mica cridaner, però és la meva opinió. i només això, la meva opinió. I cal tenir present, que com ignorant mediocre que soc, el valor de la meva opinió és pràcticament nul, o fins i tot, sobrer, però en fi, així passo l’estona.

Últimament, penso que m’estic tornat boig, o que el meu nivell intel·lectual és molt baix, ja que em quedo bocabadat amb les reaccions de la nostra societat davant d’esdeveniments del tot previsibles. I em refereixo a tot el que està succeint amb el, dit amb tots els respectes, “putu” estatut dels “cullons”. I és que una ment amb poques llums (o que està com un llum) com la meva no entén el que passa i no em queden gaires respostes més a les meves preguntes, que no siguin que ens estan enganyant.

Des de el primer instant que es va conèixer l’estatut (a la baixa) pactat pels senyors Mas i Zapatero, es veia d’una hora lluny, com acabaria la cosa. Que vindria el “Tribunal Constitucional” i ho mutilaria de dalt a baix en els seus punts més sensibles. L’única cosa que jo no tenia clar, era el temps que trigaria en fer-ho, i sincerament, mai vaig pensar que serien quatre llargs anys. Amb quatre anys, hi ha hagut temps de sobra, per preparar una resposta adequada a un fet del tot previsible. Enlloc d’això, em perdut quatre anys, i ara ens entren totes les preses. Si tot era previsible, el que calia fer eren coses per evitar el que TOTS sabíem que passaria, enlloc de estar encantats mirant com passen els dies.

Però és que a més, entre tots en posem les mans al cap, amb arguments populistes i barats que l’únic que poden aconseguir és la riallota del nostre “adversari” i el que és pitjor, de la comunitat internacional, de la qual necessitem la seva complicitat si volem aconseguir ser alguna cosa més que una “comunidad autonoma de régimen común” con ho és Múrcia. Però quin argument és aquest que el Tribunal Constitucional no pot tirar enrera la voluntat popular? De debò diuen això els nostres polítics? I els nostres intel·lectuals i tota la fauna mediàtica? Precisament, el Tribunal Constitucional està per això. Per tirar enrera la voluntat popular si aquesta no entra dintre de les regles de joc. El fet que la majoria vulgui una cosa, no vol dir que aquesta cosa sigui bona. I sinó, que li diguin als alemanys dels anys 30’s de segle XX, que per majoria van votar un règim polític anomenat nacional socialisme (no cal que expliqui més, oi?) A qualsevol democràcia, li cal un orga que sigui capaç d’aturar voluntats populars .... diguem-ne, políticament incorrectes. Sigui el cas o no, el Tribunal Constitucional està per això, i per tant és del tot democràtic que un orga d’aquestes característiques, tingui la potestat de tirar enrera la voluntat popular. Per tant que no ens vulguin enganyar amb arguments populistes de taverna barata. El Tribunal Constitucional, encertadament o no, està perfectament i democràticament legitimat per fer el que ha fet. Si les coses no s’han fet bé, no és culpa del Tribunal Constitucional.

El segon motiu que em fa pensar que ens volen enganyar, és la dèria que li ha donat a tothom amb el dret a decidir. I pel que jo sé, que és ben poc, el dret a decidir és una trampa perfectament orquestrada per fer que re canviï, i tot es quedi com està. Darrera d’aquestes paraules tant maques, EL DRET A DECIDIR (és que sona realment maco) en realitat s’amaga un concepte en el dret internacional, on necessitem el permís i la col·laboració de la metròpoli, en el nostre cas, d’Espanya, per poder exercir-lo. Vull dir, que abans de poder decidir, necessitem que els nostres “grans-amics-de-tota-la-vida”, els espanyols, ens concedeixin el favor de poder fer-ho. Fins i tot em sembla que ells diuen com podem fer-ho. Sense aquesta col·laboració dels nostres entranyables “amos”, cap organisme internacional, ens reconeixerà cap dret a res, que no sigui el de ser una “comunidad autonoma de régimen común” com ho és Cantàbria. El que cal exercir, és el dret d’autodeterminació, que és un dret que tenim i que un cop exercit, ens serà reconegut per la comunitat internacional. Tothom que l’ha utilitzat, a triomfat. Per exemple les Repúbliques bàltiques o Kosovo, i el que és més important, sense violència. Si volem ser alguna cosa més que una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Logronyo, només cal actuar i deixar de fer coses rares com amagar-se darrera arguments ridículs com el de escandalitzar-se perquè el Tribunal Constitucional hagi fet la seva feina, o reclamar drets que difícilment ens portaran a algun lloc que no sigui una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Astúries.

En definitiva, que em fa l’efecte, que entre tots, l’únic que volen, és marejar la perdiu.

I ara volen fer una manifestació que...... bé. no ho sé.

Salutacions i independència, però fem-ho seriosament.

dimarts, 29 de juny del 2010

148 - Sobre el "govern" mundial i sobre la ciutadania catalana.



Es busca granja amb ous, ja que s’ha demostrat que no n’hi han.
Els ous que hi han, són de gallina, que nomes serveixen per abaixar sous i pujar impostos als indefensos.
Si no canviem d’ous, d’aquesta no ens en sortim.

Salutacions i independència.

dimarts, 15 de juny del 2010

147 – Coherència “periodística”


Fa set anys que sento constantment, com els entesos i especialistes en tot tipus de matèries, ens regalen les seves sàvies opinions pels diversos mitjans de comunicació que tenim al nostre abast. Ho diuen, o ho deien, constantment, i normalment sense que vingués al cas, i tot i ser una veritat com un temple, no treu que sigui una autentica “xorrada”, gran com la campana d’un gran campanar. Vull dir que és cert que és perillós que un elefant entri a un cristalleria, però no tindria sentit que jo digués això constantment.

El que passa, és que potser hi ha una segona intenció en repetir constantment una “xorrada”, per molta veritat que sigui, i és la de crear opinió i estats de popularitat. Però és clar, quan un juga a futbol i reclama el fora de joc constantment de l’adversari, arriba un moment, tard o d’hora, que un també es posa en fora de joc, i per tant si es vol tenir coherència, hom ha de seguir les seves pròpies paraules dites tants i tants cops i empassar-se el seu propi discurs.

Em refereixo, a la frase que diu “en Joan Laporta és president del Barça i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça hi han socis que no són independentistes, i es mereixen el respecte del seu president”. Bé. Doncs ha passat el temps, i tots aquests set ciències que no han parat de repetir aquesta “veritat”, ara, si són coherents, hauran de dir constantment “ En Sandro Rosell és el president del Barça, i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça, hi han socis que no són dependistes, i es mereixen el respecte del seu president”.

Ho dic, pensant en que en nou president del Barça, durant la campanya, ha manifestat que no barrejarà esport i política. Tots sabem que això és impossible. El simple fet de no fer-ho, és fer política. Sempre es fa política, ja sigui per acció, o per omissió.

Qui es juga un sopar amb mi, que no sentirem dir aquesta segona frase (i soc optimista) més de 5 cops pels mateixos que s’han afartat a dir-ho quan el president del Barça a comès el “delicte” de ser independentista, i el que és pitjor, no amagar-se’n.

Salutacions, coherència i independència.

dimecres, 9 de juny del 2010

146 – Plego de Reagrupament.



Abans de re, que ningú vulgui veure cap sector crític, ni cap baralla de egocentrismes, ni cap tipus de lluita de poder. Ni tampoc ningú podrà dir allò de “ni ells mateixos són capaços de portar-se bé entre ells” ni re per l’estil. Si marxo de Reagrupament, és per raons alienes a la meva voluntat, i que m’obliguen a fer sacrificis de tot tipus. Marxo per culpa de la crisi.

Però ara que marxo, vull aprofitar per dir, que penso que l’estratègia de Reageupament no és l’encertada. La idea de la transversalitat de l’independentisme (que és evident que és transversal) que es té des de Reagrupament, és força diferent de la que tinc jo. Des de Reagrupament, es diu, que l’important és la independència, i que la resta de coses ja les discutirem, un cop haguem aconseguit la independència. La Independència és allò que ens agermana als de dretes i als d’esquerres, i als que no saben ben be on són, Agermana als ecologistes amb els que no ho són tant. En definitiva, que la independència és el que ens reagrupa a tots, i la resta de coses ens separen. Per tant, totes aquestes coses, s’han de tractar de la forma més tangencial possible, a fi de no distreure’ns del principal objectiu. La independència.

Des del meu punt vista, s’ha de prioritzar l’assoliment de la independència, per tal de poder fer amb més eficàcia totes les polítiques que s’han de fer a casa nostra i s’han de fer amb urgència. Però prioritzar, en cap cas vol dir ignorar o passar full. Encara ho podria compartir, si em garanteixen, que a les properes eleccions, l’independentisme, traurà una majoria absoluta abassegadora. Només així, podria donar suport a aquesta estratègia de concentrar tots els esforços en un sol punt. Malauradament, vivim temps on hi han moltes carències socials, i no podem ignorar aquestes circumstancies per les que passen molts sectors de la ciutadania, i que en moments com aquests, volen un altre tipus de solucions. En moments com aquests, no podem girar el cap quan es parla de reforma laboral, o de refundació del capitalisme, o de retallades a les pensions o als funcionaris (i no funcionaris) A part del debat nacional, l’eix social, també existeix, i s’ha de tractar. Reagrupament no el pot ignorar, emparant-se en l’assoliment de la independència, encara que aquesta sigui la gran eina que ens pot permetre tractar millor tots els problemes que pateix la nostra ciutadania.

Però és clar, si fem això, la majoria de reagrupats pensen que ens dividirem en reagrupats de dretes i d’esqerres, Ecologistes i menys ecologistes. I això farà que ens enfrontem. Doncs no. Això el que farà és evitar que part de la ciutadania no es vegi forçada a escollir entra nació o polítiques socials. Podria escollir les dues coses, Amb un reagrupament bicèfal, o multi-tasca, o personalitzat, la ciutadania podria escollir tranquil·lament una força que la representés més acuradament. Tal com està plantejat actualment reagrupament, molta gent, com jo, tindrem el dubte de “si voto reagrupament, qui tipus de reforma laboral defensarien?” La resposta, evidentment no pot ser - “Cap. El nostre objectiu és la independència i no entrem en altres coses” - I molt menys la de - “donarem llibertat de vot en aquests casos” - ja que això no respon a la pregunta que feia en un principi. “Si voto a reagrupament” en matèria laboral, que voto?” Un reagrupament personalitzat, evitaria aquesta manca de compromís social que té actualment Reagrupament. I té aquesta mancança, per tal de no tenir enfrontaments interns aliens al objectiu principal i comú. Un reagrupament personalitzat (crec que amb tres opcions ja cobriríem tot el ventall i amb dues ja faríem) seria un reagrupament veritablement i palpablement transversal per la ciutadania, que amb l’altre aspecte important de reagrupament, (la regeneració democràtica) farien de reagrupament una opció plausible, i no com ara que crec que la transversalitat de Reagrupament es vista com una gran incògnita, i a la gent, com és lògic, en temes polítics, fuig de les “incògnites”

Però repeteixo, la meva marxa de reagrupament, no es deu a aquestes diferències de concepte de la transversalitat, sinó que només es per motius econòmics. Em sap greu, sobretot pels companys que he deixat a la Junta Coordinadora de la comarca de la Selva, però m’heu de creure quan dic, que no tinc un altre remei. Ja m’agradaria a mi, poder lluitar per aconseguir fer realitat un reagrupament personalitzat. Us desitjo molta sort, tant a La Selva, com a nivell nacional.

Salutacions, independència i reagrupem-nos.

dissabte, 24 d’abril del 2010

145 – 25 d'abril: Una petita victòria.


El diumenge que ve, tornem a tenir l’oportunitat de dir-hi la nostra. És un d’aquells moments claus, i ja en portem tres, que hem de deixar enrera, diferències i sobretot, hem de treure’ns de sobre algunes de les armes més devastadores dels nostres enemics, com la por, la malfiança, el cinisme, la mandra, i el “tantsemenfotisme”. Si volem les coses, hem de sortir a cercar-les, trobar-les i fer el que calgui, dins dels límits del civisme i el respecte, per aconseguir allò que tant desitgem.

Hi ha una màxima que diu que els drets no es demanen, s’agafen. I amb el tema del dret de autodeterminació, és un dels exemples més clars. Si ens quedem al sofà de casa, mai, mai, mai, vindrà l’estat espanyol a donar-nos el que és nostre. Mai ens donarà el dret d’autodeterminació, entre altres coses perquè no ens el pot donar. L’estat espanyol no té el nostre dret d’autodeterminació. El tenim nosaltres, amagat en algun lloc profund de les nostres pors i les nostres ganes de no molestar. El dret el tenim, només cal voler-lo exercir. Us recordeu de Kosovo? Ells ho van fer, Així doncs, nosaltres si volem, també ho podem fer.

Sortim, els que ho hagin de fer, al carrer, i conquerim-lo, que els carrers són nostres, la nació és nostre i el dret és nostre. No pensem que desprès de votar en un referèndum no oficial i no vinculant, no passarà re. És la nostra oportunitat, la tercera, de tenir una petita victòria. I petita victòria a petita victòria, s’omple la pica.

El diumenge que ve, tenim la possibilitat de dir-li al món, que volem ser lliures. Fem-ho amb seny i amb rauxa (controlada) Votem pel nostre dret d’autodeterminació. Pel nostre dret de ser independents. Pel nostre dret de fer del nostre país, de Catalunya per uns i dels Països Catalans per altres, un país lliure. Un país independent.

Salutacions i independència.

dilluns, 19 d’abril del 2010

144 - Indiferència.


Sempre m’han dit que soc un “tiu” rar, i la veritat, és que des de fa cosa d’un any i mig, me’n adono que és cert. A casa, dins del meu àmbit social, normalment em trobo sol, defensant l’idea de la independència dels Països Catalans. Després, a Esquerra, era un Reagrupat, i molts cops em trobava sol, defensant que el partit no seguia una estratègia encertada. I ara, soc un reagrupat que entén la transversalitat d’una forma diferent a la que l’entenen els meus companys i companyes. De fet, la meva dona, sempre em diu que m’escandalitzo per coses que no tenen importància, i que per coses importants, quasi no m’altero.

I aquest cop, el que em sorprèn, és lo pendent i l’interès que desperta entre la classe política, els “intel·lectuals”, els mitjans de comunicació i les persones amb inquietuds polítiques una resolució d’un ens, com és el Tribunal Constitucional, que per mi, no té cap autoritat moral, sobre una cosa, l’estatut vigent que hem decidit entre tots nosaltres, ens agradi o no, i trobo al·lucinat que siguin uns de fora els que ens diguin si podem o no podem fer-ho. Si fossin de fora, però representants de la humanitat, encara, però essent com són, els representants únicament i exclusivament un altre nació, doncs ................en fi. Sense comentaris.

A mi, personalment, el que pugui dir aquesta eina del opressor per poder-nos vigilar “legítimament i democràticament”, m’és totalment indiferent. Digui el que digui, serà dolent.

Si fem el supòsit que retalla l’”estatuet”, que sembla el més probable, doncs queda clar que la cosa és intolerable, ja que si tenim un estatut de mínims, i a sobre ens el retallen, doncs queda clar que amb aquests gent mai podrem quedar satisfets.

Si fem el supòsit que diuen que l’estatuet és plenament constitucional, quedarà demostrat que la feina feta pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas, va ser una “bona” feina, deixant-nos un estatut light i descafeïnat, que no canvia gaire les coses..

Per tant, m’és igual el que digui el Tribunal Constitucional. Jo, l’ignoro.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

dilluns, 12 d’abril del 2010

143 – Laporta o la vara de doble mesura.


No estic segur que en Joan Laporta sigui un bon candidat per reagrupament, però sempre he tingut simpatia per aquesta persona. De fet, recordo que quan va guanyar les primeres eleccions al F.C. Barcelona, li vaig dir a la meva dona, “Si tinguéssim més tius com aquest, a Catalunya les coses serien molt diferents” Aquestes paraules volien dir que pensava que en Joan Laporta reunia tot un seguit de condicions que feien d’ell, el líder que crec que necessitem als Països Catalans. Tenia uns objectius clars i sobretot, valentia per dur-los a terme. Era una d’aquelles persones amb el seny adequat per saber quins són els camins que s’han de seguir per arribar a la fita desitjada, i el que és millor, té prou rauxa per seguir aquests camins.

I la valentia del Sr. Laporta era evident, ja que tots els que tenim sentiments independentistes, sabem els pa que si dona. Algú que es manifesta obertament i clarament independentista, i aconsegueix una mica de quota d’influència social, ràpidament serà atacat per tot arreu, fins i tot utilitzant descaradament mesures poc defensables com allò que en diuen la vara de doble mesura. Es allò de criticar de males maneres a una persona per fer el mateix que fa un altre, però que aquesta última, serà lloada. L’exemple més clar d’això, és la crítica constant que ha rebut el Sr. Joan Laporta per definir-se políticament. Sembla ser que un independentista, ha de callar el seu posicionament, ja que no tots els socis i simpatitzants dels Barça, són independentistes, mentre que un president col·laboracionista amb l’estat espanyol, no rep cap crítica pel seu posicionament, tot i que tampoc tots els socis i simpatitzants dels Barça, són col·laboracionistes.

Un altre exemple de valoració injusta envers el Sr. Laporta, va ser com es van valorar les dimissions del Sr. Rosell i del Sr. Soriano. Mai vaig entendre la bona premsa del Sr. Rosell. De fet va ser una persona que va dimitir perquè no es feien les coses com ell volia que es fessin, i a sobre criticava que no es fessin les coses com ell volia, tot i que la majoria de les persones de la junta del Barça, no les compartien. La veritat és que vaig veure la actitud del Sr. Rosell, com la d’un nen mal criat, que si no es juga a lo que ell vol jugar, doncs no juga, i fa tot el possible per que la resta de nens no juguin al que volen jugar. I lo del Sr. Soriano, també em va semblar que abandonava el vaixell, abans que aquest s’enfonsés (o això es pensava ell) Però mai vaig sentir cap opinió dels “intel·lectuals”, esportius o generalistes, discrepant sobre la integritat i les maneres de fer d’aquestes dues persones.

De fet, les crítiques rebudes per les recents declaracions que ha fet el Sr. Laporta, per certes persones a la tertúlia d’avui d’El món a Rac1, que tenen cert prestigi, i que personalment poso força en dubte, són patètiques. Un exemple és la constant desqualificació que fa en Jordi Basté del Sr. Laporta, acusant-lo de populista. Es curiós i divertit que sigui precisament el Sr. Basté, el que vagi fent acusacions de populisme.

La valentia i eficiència demostrada per en Joan Laporta, el fan una persona interessant per formar part de l’equip de dirigeixi els Països Catalans a la independència, però no tinc clar que sigui qui ha de liderar aquest projecte, ja que durant aquests anys de gestió gloriosa del Barça, tant a nivell esportiu com a nivell nacional, el Sr. Laporta s’ha fet molts enemics, i aquests li han posat unes dianes enormes per atacar-lo, i això, pot perjudicar al projecte de alliberar als Països Catalans del llastra que és, la dependència d’Espanya.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dimecres, 31 de març del 2010

142 – Jo no seré còmplice



Fa pocs dies, Amnistia Internacional va publicar un informe sobre l'estat de la pena de mort al món, amb la “sorpresa” que no van posar dades sobre alguns estats que hi han per aquest món, entre ells la Xina (la República Popular de la Xina) I no van publicar dades, per què els hi és impossible tenir unes xifres aproximades de les execucions que es practiquen a aquell país Suposo que no cal dir que condemno la pena de mort allà on es produeixi, tant als Estats Units, com a l’Iran per exemple, però la Xina té quelcom especial.

I què és això especial? Doncs que encara no fa dos anys, la Xina, va organitzar uns J.J.O.O. amb la complicitat i benedicció absoluta i incondicional de tothom o a quasi tothom. Vàrem ser molt pocs els que vàrem demanar un boicot rotund a uns Jocs Olímpics que amagaven una repressió brutal a altres pobles, com el tibetà, o al propi poble.

Els còmplices de les polítiques i practiques xineses, ens van acusar de moltes coses, i argumentaven que els J.J.O.O. servirien per que l’estat xinès, comencés una obertura democràtica, que amb pocs mesos, ja s’ha vist que aquesta obertura, no s’aconseguirà per aquest mitjans, En menys de dos anys, ja hem pogut “gaudir”, per una banda de la repressió brutal del govern xinès a la població d’ètnia uigur, i per l’altre banda, del seu silenci sobre el número d’execucions que practiquen. Aquest silenci, és indicador que alguna cosa volen amagar.

Altres països “civilitzats” com els Estats Units o l’Iran, no amaguen aquestes dades, ja que consideren que els executats són delinqüents i no tenen re a amagar. Però els xinesos, és molt probable, i tots ho sabem (no ens vulguem enganyar a nosaltres mateixos) que part de les seves execucions siguin de caire polític, i els que es castiga és el lliure pensament. No és que excusi l’execució de delinqüents, la condemno igual però assassinar per motius ideològics, és, segons la majoria dels que van anar contents i satisfets a la festa d’inauguració de l’assassí (argumentat el que argumentaven) és terrorisme, i el que és pitjor, practicat “legalment”. (si us plau, que ningú amb vingui amb que la pena de mort als delinqüents pot ser acceptable. No ho és i no contestaré)

On són tots aquells que van defensar la celebració d’uns J.J.O.O. argumentat uns possibles efectes que es veia de lluny que en el millor dels casos, eren d’una innocència irresponsable, i en ells pitjors dels casos, i estic segur que en la majoria d’ells, darrera d’aquest argument ridícul, el que s’hi amagava, era la por de no molestar a un client molt important, i a un país militarment molt poderós. Darrera d’aquell suport, en realitat el que s’amagava era por, i cobdícia. Amb aquell argument, tancaven ells ulls a execucions polítiques i no polítiques, per poder tenir uns quants calerons més a la butxaca. A tots aquells que van donar suport a uns J.J.O.O. tacats de vermella sang i negra opacitat democràtica, els hi pregunto, quin és el preu que necessiten per saciar les seves butxaques? Ho dic, per què ja no poden fer boicot als J.J.O.O., però sí que podem fer coses. O encara preferim tancar els ulls i omplir-nos les butxaques, explotant als treballadors “populars” de la Xina? I no els hi ho pregunto només de polítics amb càrrec. Ho pregunto als polítics amb càrrec, sense càrrec i a la societat en general.

Bé, alguns, van voler rebaixar la seva mala consciència fent veure que protestaven fent un manifest en favor del poble tibetà, i altres, que van pel món demanant justícia social i, també en el millor dels casos, van callar com putes.

AH!!! Abans d’acabar, deixar clar que soc d’esquerres. Profundament d’esquerres, i per tant, també ignoraré comentaris referent al tema esquerra-dreta. Els drets humans no tenen re a veure amb aquest debat.
Salutacions, independència, justícia social i democràtica.

dijous, 11 de març del 2010

141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS. (Posdata)

Per fi.
Fins avui no havia sentit a ningú queixar-se de lo de la llum.
Bé, menteixo. L'editorial del Manel Fuentes del dimarts, sí que ho feia, i molt bé per cert, lluny de populismes que es feien a la mateixa hora per altres freqüències.
Salutacions.

141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS.


El passat dilluns, 8 de març de 2010, quasi tota Catalunya va patir una gran nevada, que va afectar a zones on normalment no neva, amb gruixos entre 10cm i 25cm.

Amb aquesta nevada, m'he adonat, un altre cop que soc un paio rar, ja que em faig preguntes no es fa quasi ningú, i les preguntes que es fa quasi toThom, jo no me les faig.

ElS comentaris de la gent, em resulten sorprenents, queixant-se de l'actuació de les autoritats durant aquest temporal extraordinari i poc habitual a la zona metropolitana de Barcelona o a la costa. Sento comentaris sobre la poca previsió de les autoritats, la desorganització i el caos. I sobretot queixant-se de la falta d'informació. I no ho entenc.

El temporal era de dos parells de ... nassos i evidentment no estem preparats per això. I estar-ho, seria de bojos. Mantenir una estructura de maquinaria i de personal preparada per aquestes eventualitats, seria malbaratar els nostres impostos. Quan passi una cosa d'aquestes, el que tenim que fer és suportar-ho el millor que puguem i fins hi tot gaudir-ho. Contra la natura no és pot lluitar. i la cosa està, que quan passen aquestes coses, per sort no hi han desgràcies personals.

I prevenir això? Com? Amb sal? Primer, no tenim prou sal. D'on traiem tanta sal? Segon, per tirar sal, s'ha de tallar o quasi tallar el transit, i per tant la tenim liada igual. Tercer. La sal espatlla les carreteres i els pneumàtics. Si es tira sal, després ens queixarem que les autoritats van espatllar la carretera i els nostres pneumàtics tirant sal. I quart, tirar sal és un atemptat ecològic. Només és pot prevenir, com es va fer. Anunciant-to i confiant que tots i cadascú de nosaltres fou prou responsable per no moure'ns de casa. Però no. Hem de sortit tots, peti qui peti.

I queixar-se de falta d'informació? Però que ens cal saber que no sabéssim? Tots sabíem que estava nevant fort. Tots sabem que no estem preparats (nosaltres, ja que difícilment portem cadenes i estris semblants) I tots sabíem que arreu hi havien accidents de transit, carreteres tallades per la caiguda d'arbres o de torres d'alta tensió. Jo sabia perfectament tot el que em calia saber. Que nevava, que tothom estava col·lapsat perquè les carreteres estaven tallades per diferents motius, i la veritat, m'era indiferent saber quin era la causa exacte que em feia estar aturat a la ronda del litoral. El que volia, és que el personal de policia, protecció civil, treballessin per acabar tant aviat com fos possible amb les diferents causes que ens col·lapsaven. Però es veu que no. que enlloc de treballar per arranjar les coses rapit, s'han d'aturar, per explicar-nos a tots i cadascun de nosaltres que és el que està passant, (com si no ho sabéssim) El cas més bestia que he sentit, és el d'una persona que es queixava que havia estat set hores aturada sense menjar!!!!!!!!!!!!!!! Pretenia que el personal d'emergència, li portés un entrepà al cotxe? Però que ens hem pensat?

Vivim en una societat acomodada i burgesa, que esperem seguts a la taula del nostroe despatx, que el sindicalista de torn ens solucioni els nostres problemes. O seguts al sofà de casa, que el polític ens solucioni els nostres problemes. I ara esperem que la policia, ens porti un bocata al cotxe, mentre el païs està col·lapsat. Flipant!!!!!!!!!!!!!

I el millor de tot, és que ningú es queixa del problema real que s'ha destapat amb aquesta nevada. I no és altre que un cop més, una o més grans empreses, no han fet la seva feina, i ningú els dirà re.

No potser, que dues torres d'alta tensió es caiguin per una mica de gel i neu, i que 24 hores després dels fets, encara no sàpiguen on està localitzada l'avaria. Això és el que ens hauria d'amoïnar. Que si tenim un temporal d'aquest estil, per culpa d'unes grans empreses que s'han estalviat uns calerons amb construccions de baixa qualitat, ens quedem sense llum, i per tant sense calefacció. I a sobre, ens col·lapsen el transit. Però no passa re, és mes fàcil posar a parir al polític de torn, que s'ho mereix, per no posar a ratlla, a aquestes empreses. Però com ningú li demana, doncs ell o ella va fent.

Salutacions i independència.

dijous, 25 de febrer del 2010

140 - Resignació o lluita (II)

En el seu moment ja vaig parlar sobre el conformisme que pateix la nostra societat (Resignació o lluita (I)), i dic pateix, perquè el conformisme, és una malaltia, greu.

Doncs avui, com cada dia, era col·lapsat a la Ronda Litoral, quan he pogut percebre que s'havia espatllat un vehicle, o havia succeït un accident. Com molts cops que passa això, de cop i volta, tot es desencalla, i el transit es torna fluït, sense que jo pugui saber exactament que ha passat, ja que no veig cap vehicle espatllat o accidentat.

Quan he arribar a la feina, quasi una hora tard, un company m'ha dit:
- T'has menjat tot el “marron” de la ronda, eh?
- Doncs sí.
- Saps que ha passat, no?
- Doncs no.
- Espera, que t'ho porto.
I m'ha ensenyat aquest paper.

Resulta que un grup de persones ha tallat el transit de les rondes, i ha repartit aquest paper entre el conductors. Després m'he assabentat, que no és la primera acció d'aquestes persones en els últims dies, i que s'han mobilitzat força. No vull entrar a valorar si l'Alfonso ha d'anar a la presó o no. Si és just tot plegat o no. O si l'acció d'aquest grup és correcte o no. I no es que sigui indiferent al tema, però no tinc prou dades per ferme una idea adient del que va passar entre l'Alfonso i el mosso d'esquadra.
.

El que sí valoro, és que hi ha un grup de persones que han estat capaces de mobilitzar-se per defensar allò que ells consideren just. Que han decidit no resignar-se al que els poders fàctics els han destinat, i que si s'ha de lluitar pacíficament, ho faran. La veritat és que estic commogut. No sé si tenen raó o no, però el fet de mobilitzar-se, solidaritzar-se i tenir prou empenta com per no deixar que la resignació els domini, em fa tenir esperança. M'alegra haver arribat tard a la feina, per culpa d'unes persones que no es resignen i que lluiten pels seus principis, si ho fan pacíficament.

Que diferent d'altres actituds que he viscut últimament, on la resignació i la por burgesa m'ha permès veure esclafar uns drets sense que els afectats fessin gran cosa per evitar-ho (“total, si ens volen donar pel cul, ho faran igualment, doncs millor no oferir resistència”)

Cal que l'actual societat desperti, i comenci a actuar i deixar enrere una resinació en alguns casos i un cinisme en altres, que l'únic que ens porten, és a la desaparició lenta i dolorosa. I Això m'ho faig venir bé, per portar les coses al meu terreny. S'ha d'actuar sempre. Ser actiu, i procurar que el desencís no ens venci (és difícil, ho sé. Jo mateix hi han cops que penso en rendir-me) però malgrat que el mitjans de comunicació no volen parlar de segons quines coses, el diumenge que ve, 28 de febrer, hi ha una consulta importat pels drets nacional dels ciutadans i ciutadanes dels Països catalans, i hem de decidir com volem actuar. Com aquells que pensen que finalment ens donaran pel cul i millor posar-s'hi bé? O com com aquells altres que decideixen actuar i lluitar per aconseguir allò que ells consideren just? Jo ho tinc clar, si em deixen, actuo.

Salutacions i independència i civisme.

dijous, 11 de febrer del 2010

139 - Rcat: Problemes de comunicació.


En el meu últim escrit, vaig tocar la cresta a Reagrupament Independentista, per com s’havia fraguat l’última atomització de l'independentisme català, oferint-nos un dels espectacles més patètics i infantils de les diferents divergències que tenim els independentistes. Avui, encara penso que les coses no es van fer bé, però desprès de saber algunes coses, començo a veure una mica de llum sobre tot el que ha passat.

Per mi, Reagrupament Independentista era una associació immaculada fins el moment de l’episodi de la dimissió en massa, (amb el president inclòs) per desprès tornar. I els que s’havien quedat, ara eren els que marxaven. Tal com van anar les coses, i sobretot, tal com s’havia comunicat, el dubte queia sobre la direcció de Reagrupament independentista com una llosa pesada i que difícilment es podrà treure sense fer mal, si és que es pot treure. Però gràcies a un company, aquesta llosa s’ha mogut prou, concretament un 25%, per fer que aquell dubte que era una taca fosca, esdevingui allò que es diu el benefici del dubte.

Reagrupament Independentista, és un cadell de formació política, que ha de vigilar amb alguns problemes que té, per la pròpia naturalesa de néixer. Té problemes de comunicació externa, que és greu, i el que és pitjor, interna. La majoria dels reagrupats no sabem exactament el que ha passat. I això s'ha de solucionar.

Reagrupament Independentista, també ha de vigilar amb els depredadors que hi ha a la política catalana (i no catalana), ja que segur que rebrà infiltrats de tot arreu. Uns per atraure Reagrupament a cases grans que no existeixen on hi habita un matrimoni format per la ambigüitat alliberadora de compromís i el pactisme malaltís de la burgesia catalana (CiU). Uns altres per por a que Reagrupament Independentista els hi tregui la seva quota de mercat (ERC) i altres per tal que ERC sigui encara el que ha estat aquest últims anys o el que ells es pensen que és Esquerra (PSC-PSOE / IC-V). I també tots aquells independents que es volen fer el seu espai de poder i d'influència.

Però si ajuntem els dos problemes que he exposat, la cosa es posa perillosa de debò. En aquest cas, des d'un principi, Reagrupament va rebre el suport d'unes persones que practicaven la política 2.0, i Reagrupament es va deixar estimar per aquest grup de blocaires, que ràpidament van aconseguir anomenada, i per tant, ajudaven a divulgar les idees de Reagrupament. Jo mateix vaig formar part (sense gaire èxit) d'aquest col·lectiu amb estrella. Però vaig tenir problemes (quatre cops) per publicar les meves col·laboracions i ràpidament vaig veure que allò, no era re més que un muntatge per autopromocionar-se. Però la cosa no va acabar aquí. Quan Reagrupament va perdre el congrés d'ERC, aquest grup de suport “incondicional”, ràpidament va girar la cara a Reagrupament, i va decidir donar suport a l'Artur Mas. Vaig participar en un dels seus “debats” blocaires, i en vaig sortir escaldat, tant pel baix nivell d'argumentació, com d'educació. Quan Reagrupament independentista va sortir de ERC, aleshores, van tornar a fer festes al Dr. Carretero i companyia.

Sé del cert, que persones de Reagrupament, de les que tallen el bacallà, o tenen contacte directe amb els/les que tallen el bacallà, sabien d'aquestes practiques, però no ho van voler veure, i ara s'han topat amb allò que no van voler veure en el seu moment, ja que van permetre que aquest grup arribés a tenir massa influència a Reagrupament Independentista.

Em sap greu, per què hi ha un mínim de dues persones a les que els hi tinc molt respecte i gratitud, i estan fora de tota sospita, que tot i ser coneixedors de tot això, els hi van seguir el joc, i avui encara, deixen veure als seus blocs, logotips i enllaços, que per mi, des de fa temps treuen credibilitat i prestigi. Hi ha més persones que utilitzen aquesta marca, però no sé si sabien tot això.

Així doncs la comunicació interna de Reagrupàment independentista, en els dos sentits de la piràmide jeràrquica, no ha funcionat. És curiós que sigui precisament la comunicació un dels punts dèbils de Reagrupament Independentista.

Salutacions i independència.

138 - Suïcidi blocaire

Fa temps que ho volia fer, i per fi ho faig.
Avui em suïcido, blocairement parlant, i des d'ara seré L'Ignorant Mig-ocre. La meva mediocritat és tanta, que crec que mediocre es diu mig-ocre.

Salutacions.

dimecres, 3 de febrer del 2010

137 - Rcat: amb els ulls d'un "pringat"



A diferència de molts dels meus companys i companyes de Rcat, estic enfadat, i desanimat ja que ha passat allò que em pensava (ingènuament) que no passaria a Rcat.

Rcat té moltes raons de ser. La primera és l’objectiu de la independència dels Països Catalans. Alguns ho faran per patriotisme, i altres per què pensem que amb la independència és com es pot millorar el nivell de vida de les persones que formem, agradi o no, un país (el meu país)

El mal que ha patit aquest projecte, desprès del que ha succeït el aquest passat cap de setmana (dimissió d'en Joan Carretero de la presidència de Rcat juntament amb la gran majoria de persones del seu equip, i la posterior tornada de tots ells en menys de 48 hores i la dimissió dels que s’havien quedat) és molt fort i potser irreparable.

Tots els enemics del projecte, han aprofitat (lògicament) aquests fets per ensorrar tant com han pogut el projecte que tants mals de cap a portat a gent amb renom, i a pringats com jo, que en moltes coses, no podrem fer marxa enrere.

A ulls d’un pringat com jo, que m’he presentat voluntari a tot allò que ha fet falta i he pogut, la cosa ha quedat molt lletja, entre altres coses per la falta d’informació, les ambigüitats varies, i les ganes d’amagar algunes jugades d’escacs que es poden intuir i d’altres que probablement ni ens imaginem. A ulls d’un pringat com jo, no entenem moltes coses i la cosa ha quedat d’una forma que fa molt mala pinta.

Dins de la junta hi ha debat i diferències de parer (cosa que entre 18 persones és de lo més normal, i cal saber jugar amb aquestes divergències inevitables) Sembla que a algú no li agrada, hi ho dic pel Sr. Carretero, això del debat i a ell, sembla que el que li agrada jugar es a “tot o res”, i practica allò que es diu maniqueisme (O estàs amb mi, o estàs contra mi)

Sembla que hi havia 4 persones que no pensaven com les altres 14 persones i per tant, en una entitat democràtica, no hi ha cap motiu per pensar que la majoria pot imposar les seves tesis sense massa dificultats. Així doncs, on és el problema? Dons sembla que no n’hi ha prou amb imposar les tesis de la majoria, sinó que s’ha de fer fora al que discrepa, i s’ha de fer de tal manera que sembli que és ell el que marxa.

El que ha passat aquest cap de setmana a Rcat, sembla, als ulls d’un pringat com jo, tota una acció stalinista per eliminar la discrepància. Una d’aquelles coses per les que tant s’ha treballat durant un temps, i que ha suposat i provocat ruptures polítiques i ruptures en el terreny personal de difícil marxa enrere i que fan mal a tothom.

Als ulls d’un pringat com jo, això es el que em sembla que ha passat, si ningú s'explica millor.

No soc home de fe, però tenia plena confiança amb el Dr. Carretero. No sé si té raó d'actuar com ha actuat, però el projecte, que fins ara no tenia cap taca, ara ja s'ha tacat. On no hi havien dubtes, ara ja n'hi han. Llàstima.

Salutacions i independència.

dimarts, 2 de febrer del 2010

136 - Qui no te feina, el gat pentina



En Bishi, el meu gat, entraria i sortiria de casa quan li donés la gana si pogués obrir i tancar portes i finestres. Cada mati, entre les 6 i les 7 del matí, en Bishui està pendent de mi, esperant que obri la porta per anar a treballar, i es aleshores quan ell aprofita per sortir al carrer. Seu a la finestra o a la barana del porxo, i mira com es lleva Blanes. Molts cops, quan arribo de treballar, moltes hores desprès de sortir al matí, me'l trobo a la finestra o a la barana i aprofita la meva arribada per entrar a casa, o no. Altres cops, quan arribo, es dormint al capçal del sofà. Aixì es pasa tot el dia, aprofitant les nostres entrades i sortides de casa, per entrar o sortir de casa segons li vingui de gust o no. No fa re més que mirar el carrer. De tant en tant, s'omple de valor, i s'amaga sota del cotxe que hi hagi aparcat davant de casa. Sempre té menjar al seu plat i aigua al seu vol. Dorm allà on li ve de gust, fins i tot a sobre de les nostres cames. De nit, mentre nosaltres som dormint al llit, ell dorm al sofà envoltat o embolicat en una manta. En moltes coses, no l'envejo gens, però sí envejo, i força, el fet que no tingui cap tipus d'horari.

el passat diumenge per la nit, una senyora va trucar la porta de casa, avisant-nos que el gat era fora. Li varem dir que sí, que ja ho sabíem, i que quan volgués entrar a casa, ell ja sap com fer-nos-ho saber. Però la senyora, en realitat el que volia era "renyar-nos" i ens va acusar de maltractar al Bishi, per tenir-lo al carrer a tot hora. Com s'atreveix aquesta dona a jutjar-nos d'aquesta manera? Ara, tinc por que aquesta dona, faci una denúncia per maltractament d'animals (la reacció i el comentaris d'aquella dona, van ser estranys) i per tal d'evitar-ho, em veig obligat, a no deixar que el meu gat, en Bishi, faci allò que més li agrada, que és posar-se a la finestra de casa o al barana del porxo, observant com es mou el veïnat. Aquesta dona, que tant es preocupa pel benestar dels animals, farà que el meu gat, estigui tancat tot el dia a casa. De part del Bishi "moltes gràcies per voler-me ajudar, però un altre cop, no ho faci, si us plau".

Qui no te feina, el gat pentina, i a mes, molesta.

Salutacions i independència.

I de Rcat? no ho sé. necessito temps, i sobretot, informació clara i transparent, lluny d'ambigüitats que donen raons a tothom.