184 - Odio als . . .

En Antonio Gramsci, ja va dir al 1917, com penso i com em sento.

Jo no ho podria haver dit millor.

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal qua cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.

(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)

183 – Abstindrem o votar.

El proper diumenge, hi han eleccions al país veí, Espanya, i ens agradi o no, ens afecten, i molt, Són unes eleccions especialment delicades per la greu crisi econòmica (i jo hi afegiria de valors i principis democràtics) i per tant és molt important la posició que cadascun de nosaltres prenem.

No cal dir (encara que ho estic dient) que entre el PSOE, que ni és socialista, ni és obrer, i el PP, que no és popular sinó populista, no hi han masses diferències. Tots dos maltracten econòmicament i socialment a la població. Mentre un maltracta a la població amb un somriure, l'altre ho fa amb mala cara, i en el cas dels catalans, a més, ens maltracten tots dos, nacionalment i culturalment. I per ultim tenim a CyU, que sempre d'una forma o altre, dona suport a aquest bipartidisme tirànic, que entre tots 3, han aconseguit portar-nos a un espai on no hi ha valors ni ètica, ni principis ni moral, i la ideologia i la política, han estat substituides per l'economia i la cobdícia del poderosos. Tots tres, el que persegueixen, és que tot segueixi igual, i rés canviï. Per tant, a mi em sembla més que evident, que no es pot votar a cap d'aquest tres partits. El que està clar, és que s'ha de votar, i s'ha de votar bé, ja que el vot nul, el vot en blanc o l'abstenció, afavoreixen, als tres partits immobilistes i continuistes amb l'actual situació, jo m'atreveixo a dir que pre-apocalíptica a la que ens han portat

Per tant, hem de optar per altres alternatives, que com a mínim, només poden ser sospitoses de ser “tots iguals” però en cap cas, podem dictar sentència i dir d'elles que “són com tots”. Per tant, la cosa està que si ets espanyol, el més normal és que votis per IU. Si ets català, IC-V o ERC. Jo ho tinc clar, ja que sent una persona d'esquerres i independentista, només em queda ERC-Rcat. Hi han altres partits mes petits, que s'ha de tenir en compte, per si aquest fallen si algun dia arriben a governar. En qualsevol cas, són una millor opció que El PsoE, el Pp o CyU.

Només em queda ERC-Rcat? NO. tinc altres opcions, que des de l'esquerra, o des de l'independentisme, o des d'ambdues opcions alhora, em proposen. Per una banda, em demanen que voti nul, posant una papereta amb la senyera estelada, i per l'altre, que m'abstingui, ja que al Congreso del país veí, no se'ns ha perdut rés. Totes dues opcions m'atrauen, però per a ser realment efectives, haurien de ser la opció escollida de forma massiva per part de la població catalana. L'efecte sobre la comunitat internacional seria molt fort, i segur que ens ajudaria a aconseguir la llibertat del nostre país. Però dubto molt que sigui així. Per tant, només em queda l'opció de votar a ERC, que de la mateixa manera que en les altres opcions que he explicat abans, lo millor seria un vot massiu, però també estic segur que no serà així. Si més no, si voto a ERC, posaré al Congreso d'Espanya, persones que m'agraden, cosa que si no faig, segur que “posaré”persones que no m'agraden gens.

A més, ERC ha recuperat l'esperit perdut i ha fet neteja, i això em permetrà tornar a votar a ERC, sense tapar-me el nas, i el que és millor, amb esperança i il·lusió.

Salutacions, independència i justícia social.

182 – Molt Honorable President, et trobem a faltar.

El 15 d'octubre de 1940 (fa 71 anys) al Castell de Montjuïc (castell construït per castigar a la població, no pas per defensar-la) van assassinar pel mètode de judici sumaríssim i el posterior afusellament, al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys, acusat de coses que només el fascisme pot considerar delictes. En Lluís Companys, té l'honor de ser l'únic President de Govern escollit democràticament, que ha estat afusellat.

Home de profundes idees republicanes i marcades tendències per les polítiques d'esquerra, amb un independentisme català, que avui, molts consideraríem col·laboracionista, va ser un polític valent que va haver de viure moments molt difícils i prendre decisions encara més difícils. Polítics com ell, són els que ens calen avui, que encara estem a temps d'evitar moviments perillosament impositius i excloents tant en el sentit nacional, com social, com econòmic.

I em sap molt greu com hi han mal intencionats que des del posicionaments suposadament revolucionaris i d'esquerres (els de dretes ja suposem que no són amics de lo social i de lo català) embruten de forma deliberada el nom i la historia d'un home d'esquerres i republicà, per què els de sempre, la prefereixen “antes fascista que rota”.

President, no només no t'oblidem, sinó que en els moments que estem vivint, et trobem a faltar.

Salutacions, independència i justícia social.

181 – Aprofitant que passaven per aquí. . . m'he l'han volgut endinyar.

Amb el naixement del moviment dels Indignats, m'he discutit forces cops amb alguns independentistes, normalment convergents (ja sabeu, d'aquells que són independentistes a tot hora menys quan toca fer alguna cosa de debò) ja que em volen fer creure que les retallades són culpa de la nostra dependència de Espanya.

Soc independentista, però no imbècil. Les retallades poc tenen a veure amb la dependència o independència, i amb el que tenen que veure, és amb la voluntat política d'afavorir unes polítiques econòmiques neo liberals, que l'únic que fan és empobrir a la massa social obrera, i per tant, fan caure el consum de tal manera, que tota la economia productiva se'n resen, i ja tenim la crisi econòmica muntada. Fins aram ho tapàvem amb els bancs, però tot té un límit, i semble que hi estem arribant.

Per tant, que ningú em vingui amb si les protestes Indignades són adients o no. O si la prioritat és la independència i lo altre (la bonança econòmica) ja vindrà sola. Com he dit abans soc independentista, però això no vol dir que em deixi donar pel cul, si qui ho vol fer, porta una senyera (i molt menys, si la senyera no és estelada)

També m'he trobat un molt, molt molt reduït grup d'Indignats, que amb l'excusa d'evitar les retallades, donen peu, a trepitjar tot allò que consideren superficial o poc rellevant, i casualment, és allò que té identitat catalana, o afavoreix la identitat catalana. També l'erren de ple. És cert que la independència no evitaria les retallades dels neo liberals de CyU, però també és cert que per evitar les retallades, tampoc podem a la lleugera, eliminant tot allò que ens fa ser nosaltres i que referma i preserva la nostra identitat, i per tant, ajuda a no ser eliminats o engolits per un altre cultura més forta i poderosa, però gens solidaria (com reclamen ser els indignats)

Totes dues bandes, s'equivoquen i potser no cal retallades, i el que cal, é ser eficients. Cal no pagar tributs polítics als bancs. Cal fer una recaptació justa d'impostos, i lluitar de valent contra l'espoli fiscal per una banda, i contra el frau fiscal per l'altre. Cal fer polítiques que ajudin a la circulació de la riquesa, i dificultin l'acumulació d'aquesta en poques mans. Amb una altre manera de fer política, no caldria retallar ni en sanitat, ni en educació, ni en la defensa de la nostra cultura.

Si us plau, a totes dues bandes, no aprofiteu que passàveu per aquí, per endinyar-me-la fins al fons amb arguments falsos i barats, d'estar per casa. Els problemes de la ciutadania catalana, només és poden solucionar amb dues coses: Independència i justícia social. Amb una sola, no n'hi ha prou.

Salutacions, independència i justícia social.

180 - Llevar-se ben, ben d'hora, no fa imparable a ningú. Mullar-se, sí que ho fa.

L'altre dia, en Pep Guardiola va recollir la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, que no sé si s'ho mereix o no, però ja m'està bé, i va fer un discurs que ha estat molt ben valorat per tothom, i sembla que tothom s'hagi volgut fer seu aquest discurs, on d'una manera mes o menys explicita, diu coses que omplen de moral i satisfacció als catalans. Personalment el discurs a mi em va semblar bé, però trobo que se'n va fer un gra massa, sobretot per la lloança que s'ha fet d'una part d'aquest discurs, d'on deia: "si ens aixequem ben aviat, sense retrets, i si penquem, som un país imparable". Aquesta frase, que és molt maca, és un tòpic tan típic, i sobretot tan fals, que em va irritar una mica, quan tothom va fer com si aquesta frase fos el Sant Grial.

Perdoneu, però en aquest país, i arreu del món, persones que s'aixequen ben d'hora, però ben d'hora, i que han pencat com ningú, i sense fer cap retret a ningú, n'és ple, i la majoria han acabat amb una miserable pensió o coses pitjors. El fet de treballar molt, molt molt, no garanteix, re. De fet, penso que és mes certa la frase, que diu “ ningú es fa ric, només pencant”. Sempre hi han excepcions i evidentment que s'ha de pencar molt, però amb això no n'hi ha prou. I el nostre pais, n'és un exemple, perquè pencar, el que se'n diu pencar, el nostre poble ho ha fet sempre, i molt, i els nostres veïns (els amos) ens paren constantment, com volen i quant volen.

Ara, el discurs que si m'ha agradat molt d'en Pep Guardiola, és el que va fer ahir en una roda de premsa, defensant públicament a unes persones que ell creu que estan reben un tracte injust, i ho ha fet, de tal manera, que segur que no ha agradat gens, a qui té actualment el poder. Mullar-se, pels ideals, pels amics, pels nostres, si que ens farà imparables.

http://www.youtube.com/watch?v=4eaH99pcf4M

Salutacions, independència i justícia social.

179 - Som escola . . . o són escola?

En aquest conflicte sobre el model educatiu de la inversió lingüística, tinc un debat intern que no em deixa estar segur de res. Per una banda, tinc el meu cantó de defensa de la nostra nació, que em fa revoltar-me i defensar sense cap tipus de qüestió, l'actual model educatiu que en el seu temps va impulsar CyU, i que si més no, ha servit per mantenir uns nivells d’us del català que d’un altre manera, serien molt inferiors.

Al mateix temps, és un model que no explica als nostres infants que el 10 de Setembre de 1714, Espanya no existia, i quan parla de l’11 de setembre, ho fa quan els nostres infants són tant petits que no acaben de comprendre el que va passar i a mes, ho obliden ràpidament. Encara recordo com no fa gaire, un amic de cognom de soca rel, repassant un tema de historia del seu fill, va descobrir que l’11 de setembre no celebràvem cap victòria, sinó que recordàvem una derrota. Curiosament, aquesta llisó no deia que aquesta derrota, era la gran derrota, la derrota definitiva (si més no, de moment)

Per un altre banda, soc profundament democràtic, i això vol dir defensar, quasi sense cap tipus de qüestió, a les minories. I segons les actuals lleis, hi ha un minoria que té uns drets que s’han de garantir, encara que no ens agradin. Uns drets que en un país normal, ningú demanaria, ja que ningú amb sentit comú i sense la voluntat de voler imposar la seva (voluntat) a la resta, ho faria. Però la veritat és que avui dia, aquests drets existeixen i no podem trepitjar-los amb l'excusa que la immensa majoria no vol que es respectin. Aquesta és la mateixa raó que donen els nostres invasors i amos, per trepitjar-nos constantment quan volen, i com estan fent ara mateix amb la utilització tendenciosa dels tribunals i dels jutjats.

No sé fins a quin punt hem de gastar energies i recursos en aquest sentit i en mesures a mitges, tipus "ni-tu-ni-jo-sinó-tot-el-contrari". L’única manera d’aconseguir el model lingüístic que volem a les nostres escoles, és amb la independència, i així evitarem que des de fora, ens diguin el que hem de fer. Només els esclaus i els que no són propietaris d’ells mateixos, accepten les normes imposades per gent aliena a un mateix. L'actual (fins d'aquí a dos mesos, aproximadament) model educatiu que tenim, i pel que ara gastarem totes les nostres energies, en realitat s'ha demostrat que en realitat no era res més que què els nostres amos ens deixaven parlar en la nostra llengua. És important lo de "ens deixen", ja que quan algun deixa fer una cosa, es que te el poder per deixar de deixar fer aquella cosa, i per tant queda clar que no som, encara que molts ens ho vulguin fer creure, propietaris de les nostres polítiques eductives, per moltes transferències polítiques que s'hagin fet.

Lluitem, doncs per l'actual (fins d'aquí a dos mesos) i sotmès sistema educatiu, però no oblidem quina és la veritable arrel dels problema, i sobretot, quan toqui votar, tinguem present quina posició té cada partit en aquest sentit. Ho dic perquè ara, CyU, que sempre a jugat la carta de "ara ens deixen parlar català", s'ha trobat amb allò que tard o d'hora passaria, i és que qui juga amb foc, es crema, i qui juga a deixar que algú tingui poder sobre ell, tard o d'hora, aquest algú aplica aquest poder sobre un ell, i poca cosa es pot fer per evitar-ho.

Així doncs, sortim als carrers a protestar, però quan arribi el moment, tinguem clar, a qui donem la responsabilitat de representar-nos.

Salutacions, independència i justícia social.

178 - Adeu a un Molt Honorable President

Avui (ahir) ens va deixar el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Sense cap mena de dubte, Un Molt Honorable com pocs. Hi han que ho són perquè és el tractament oficial d'un càrrec. L'Heribert Barrera era un Molt Honorable, per ell mateix i no li calia cap tipus de càrrec per ser un Molt Honorable. És cert que tenia punts fàcilment atacables, i fins i tot discutibles, però el 99,99% d'atacs que rebia per aquests punts conflictius, els rebia des de la crítica fàcil i barata, que en els millors dels casos deixava veure que l'atacant no tenia masses llums. Normalment, aquest atacs venien des de posicionaments descaradament malintencionats.

Amb tot el meu respecte i la meva admiració, descansi en pau per mi, el mes Molt Honorable que he conegut. Sempre ferm, sempre clar.

Salutacions i independència.

177 – El seny i la rauxa.

Sempre he sentit a parlar del seny i la rauxa dels catalans, però la veritat, només he pogut veure el seny, o més ben dit, una cosa que ens volen fer creure que és el seny. Ara, i gràcies a l'actual President del Barça, ja tinc clar que és el seny i la rauxa dels catalans.

La rauxa dels catalans, deu ser allò que amb els de casa, amb el propis catalans, no els hi perdonem ni la més mínima errada, o fins hi tots alguna malifeta, i actuem contra els nostres compatriotes amb tota la contundència, decididament, sense cap tipus de compassió o comprensió, sense valorar altres coses bones, beneficioses i fins hi tot diria que extraordinàries, hagin pogut fer aquests compatriotes, fins l'extrem d'ignorar si la errada i l'encert són indivisibles (vull dir que hi han cops que per aconseguir una cosa positiva, s'ha de fer alguna cosa que potser no seria del tot encertada) El Sr. Sandro Rossell ha fer servir tota la seva rauxa contra l'anterior President del Barça, tot i que no està clar que realment hi hagin coses per recriminar-li, i que li ha deixa't una situació esportiva i social, com mai havien vist ni els socis ni els simpatitzants.

En canvi, el seny, és el no voler buscar conflicte amb els realment poderosos i arrugar-se davant d'ells, tant com sigui necessari, incloent si cal, menystenir la pròpia dignitat i ignorar tot tipus d'agressions. I això és el que ha fet l'actual President del Barça, que recordem que el primer que va fer com President, va ser demanar perdó per ser català (ell i el Barça) al President de la comunitat autònoma de Extremadura. I més recentment, s'arronsat d'una forma vergonyat davant del R. Madrid. Encara no fa dos mesos va fer-se el mil homes dient que no li tremolaria el pols si calia actuar de la forma que fos necessària per defensar els interessos del Barça (això inclou la seva dignitat) però com sempre ens passa, quan arriba el moment de posar el pebrots sobre la taula (on són aquells dos pebrots que tan orgullosament lluíem encara no fa dos mesos?) s'apel·la al seny i se'ns demana que oblidem la rauxa, que de manera tan decidida s'ha aplicat en altres casos, on no hi ha problema en buscar conflictes amb els propis catalans per coses molt menys greus.

Alguna cosa em diu, que això del seny i la rauxa no és això. Tinc la sensació que el seny del que parla el Sr. Sandro Rossell, en realitat és aquell tipus de prudència que ens fa traïdors, encara que sigui a les nostres pròpies paraules de encara no fa dos mesos, o a tot un col·lectiu. Això és molt típic dels catalans, que amb nosaltres mateixos som mol intransigents, però amb els de fora, som molt “prudents” i “elegants”. El SR. Sandro Rossell ens ho ha demostrat clarament, però per exemple, el mateix es podria dir de CyU, amb el tema de la limitació de 80km/h de l'anterior Govern de la Generalitat, on va treure foc pels queixals, però desprès, quan la limitació la va imposar el Gobierno de España, (90km/h) no van obrir la boca, i van obeir fidelment apel·lant al seny català.

Salutacions, independència, justícia social i dignitat pròpia.

174 - 9J (Si ho haviem de fer, ho hem fet, i ho hem fet molt bé))

Doncs ahir es va fer la manifestació en favor de la independència del nostre país (o del nostre poble, com es prefereixi dir) i malgrat tots els inconvenients que s'han posat per par de motes persones i institucions, per evitar la manifestació, o per portar-la directament al fracàs, les conclusions que es poden treure de la manifestació d'ahir, és que aquesta va ser tot un èxit. Reconec que jo mateix no era molt partidari d'aquesta manifestació, ja que pensava que no era oportuna i que ens sortiria el tret per la culata. Per sort, em vaig equivocar.

Segons la organització, algú diu que parlen de 40.000 persones, i segons les autoritats, parlen de 13.000 persones. Bé, és segur que ni 40.000 ni només 13.000, però si són 13.000 (que segur que eren més, ja que a que les autoritats tant de la ciutat, com del país, com del estat, volen minimitzar tant com puguin la manifestació) és molta gent. Però sobretot, cal tenir en compte la qualitat dels assistents a la manifestació, que van anar-hi sense seguir les directrius de partits polítics, que volen continuar al govern (PSOE-PSC) o de polítics que volen governar i ja governen (CyU), més d'altres organitzacions, que segur que ha rebut pressions en forma subvencions retallades si donaven suport al esdeveniment (no tinc cap prova d'això, però com soc molt mal pensat, doncs. . . . )També he trobat a faltar el suport explicit de gran independentistes, que ha ignorat totalment aquesta manifestació, sense fer-ne esment des de les seves plataformes mediàtiques i des dels seus perfil facebookeros, twiteros o blogueros auto propagandistics.

Entre aquestes més de 13.000 persones, no hi eren els convergents, que un cop més, han demostrat que són independentistes només quan són a la oposició, i que quan són al govern, el que volen és sobretot, que nacionalment, les coses no canviïn.

Si us plau, no us torneu a creure mai més a la coalició CyU que és descaradament col·laboracionista i dependentista, i no us deixeu enganyar per quatre estelades que ens puguin ensenyar en els seus mitings, o en les paraules dels seus dirigents, que quan parlen d'independència, tenen la mateixa credibilitat que quan el seu amic Aznar, deia que parlava català en la intimitat.

Sobre el PSC, no cal dir res. Sempre és retraten sols i estant en una crisi identitaria (mai millor dit) que els ha deixat en evidència, un cop més. Altres partits i organitzacions que s'han trobat a faltar, desprès és pregunten perquè baixa constantment el seu suport popular. Ahir, sense anar més lluny, tenien l'oportunitat de recuperar credibilitat, i un cop més van deixar passar l'oportunitat de recuperar terreny perdut, i el que van aconseguir, és de ben segur, perdre un altre grapat de vots.

Desprès de l'èxit d'ahir, queda clar que només en cal mirar el futur amb entusiasme i amb optimisme.

Salutacions i independència.

173 – 9J (si ho hem de fer, fem-ho)

No fa gaire, deia que que l'independentisme català, no era precisament Andoni Zubizarreta, ja que a diferència del porter basc, sembla que darrerament l'independentisme català mai està ben col·locat, i sembla que li agrada practicar els esports de risc, en aquest cas convocant una manifestació pel proper dia 9 de juliol, com a recordatori de la massiva manifestació d'ara fa un any. El que passa, és que aquest any és diferent, i no serà el mateix, ja que per diversos motius, de ben segur que no tindrà el mateix èxit d'assistència que la de l'any passat.

Per una banda, tenim que ara mateix, no hi ha cap foc recentment encès i això fa que la nostra rauxa estigui una mica adormida i a la expectativa. Per tant, el que estem fent, és una manifestació perquè toca. Fent manifestacions per “sistema”, correm el perill de descafeinar les manifestacions, de la mateixa manera que hem desacafeinat, sense voler-ho, i amb la millor de les intencions, els partits de Nadal de la selecció catalana de futbol. Si fem manifestacions sense un foc que ens cremi d'una forma explícita i que puguem assenyalar directament, potser el que acabem fent, és posar aigua al vi.

Però sobretot el que no hi ha és la necessitat de fer partidisme polític, i ara a quasi ningú li interessa fer la manifestació. Molts dels partits polítics que l'any passat van participar d'aquesta manifestació, avui veuen amb mals ulls aquesta manifestació, i per tant, la capacitat de convocatòria es veu força reduïda. I és que hem de ser realistes, i sense la participació del PSC i sobretot de CyU, en cap cas, el número de persones que anirà a aquesta manifestació podrà comparar-se amb la del l'any passat.

CyU, l'any passat va utilitzar aquesta manifestació, per desgastar al tripartit, i ara que ja té el que volia, la Generalitat, doncs ja no li cal fer -se el “maxote”. Hem de ser realistes, i tots sabíem que molts dels que eren a la manifestació de l'any passat, d'independentistes en tenen poc, i en el millor dels casos, ho són en la intimitat, i en el pitjor dels casos, ho “són” per enganyar als electors, fent-se passar per una cosa que no són. I sobretot, si la assistència no és significativa, algun molt honorable, dirà allò de “veieu com el poble català encara no està preparat”.

I un altre cosa en contra que té la manifestació aquest any, és el moviment Indignat, que des del 15 de maig ha demostrat tenir una capacitat de convocatòria sorprenent, i les odioses comparacions es faran. I sobretot per part dels enemics de l'independentisme, que ràpidament s'apuntaran a la teoria que l'independentisme, és una cosa de quatre radicals.

Això si. El dia després de la manifestació, no ens hem de desanimar. L'independentisme és viu, però potser ara, el millor seria fer-se veure d'un altre manera que no fent una manifestació, que com no sigui un èxit d'assistència, serà aprofitada per tothom per llençar-nos tot tipus d'arguments que l'únic que perseguiran, serà minar-nos la moral. Sigui quina sigui l'assistència de la manifestació, els independentistes, tenim prou motius per ser optimistes.

De totes maneres, si s'ha convocat la manifestació, si s'ha de fer, doncs fem-la i per poc que puguem, anem-hi, però sobretot sense desanimar-nos, que ja tornarem a sortir al carrer massivament d'aquí no gaire.

Salutacions i independència.

171 – Una Historia de banyes o l'independentisme no és Andoni Zubizarreta.

L'andoni Zubizarreta, va ser el porter de Ath Bilbao, del valència , de la selecció espanyola , i sobretot del Barça. A mi personalment no m'agradava molt el seu estil. Els que el varem veure jugar, podem recordar d'ell que no era un porter massa espectacular, però el seu èxit consistia sobretot en saber-se col·locar al lloc adient i així aturar els xuts que li arribaven. El màxim esforç que feia era deixar caure a terra tota la seva alçada per tal d'aturar alguna pilota rassa, però allò d'estirar-se buscant l'escaire per desviar una pilota allunyada de la posició que ocupava, no ho veiem mai. Doncs a diferència de l'Andoni Zubizarreta, l'independentisme català, o si més no, una part important del de l'independentisme català, mai és al lloc adient en el moment adient i és prou espectacular per deixar veure que és en el lloc equivocat.

Fa pocs anys, quan l'independentisme català el monopolitzava ERC, mentre els independentistes volien plantar cara, els dirigents d'ERC, van decidir donar una nova imatge a l'independentisme fent una tasca de no deixar-se veure massa. Les conseqüències d'aquesta política és que poc a poc, ERC va anar perdent influència de poder efectiu en la vida política catalana fins a dia d'avui, que sembla que finalment, s'està preparant una renovació absoluta d'aquest partit, i sincerament espero que aquesta renovació sigui possible, i sobretot, que no arribi massa tard.

I ara, sembla que una part de l'independentisme català, a decidit fer tot el contrari. Enlloc de cercar complicitats i simpaties, davant del moviment d'indignats, ha decidit plantar cara i girar-se d'esquenes a un moviment ciutadà que pot portar uns canvis a la nostra societat força importants. Així doncs, enlloc de voler aprofitar aquesta oportunitat, el que fa aquest sector és enfrontar-si directament, amb l'única conseqüència evident que no podrà guanyar re, i si perdre unes possibles futures complicitats, renunciant a la possibilitat que s'obre davant, per oferir-se com una veritable alternativa social.

I tot per un atac de banyes i per un excés de testosterona, que com tothom sap, és una de la substancies més manipulables de les que existeixen. L'atac de banyes és evident, veien com una societat que molts creiem adormida, de cop i volta, ha aconseguit més rebombori que totes les mobilitzacions que hem fet els independentistes. De cop i volta, desprès de tanta feina, tants suors, i tants sacrificis, veiem com uns quants marrecs que creiem sense sang a les venes, tenen més possibilitats aconseguir més resultats que amb tota la intel·lectualitat independentista treballant a tota màquina. Segur que mes d'un, deu pensar que no és just. Que portem trenta anys (o 300 anys) i quasi no hem aconseguit re, i uns nois amb poc temps, qui sap el que aconseguiran. De moment, sembla que han fet oblidar a tothom el fet independentista.

El segon fet, és que no he pogut veure mai com uns quants, poden manipular d'una manera tant brutal a tanta gent. Vull dir que només falta que 4 fatxes (ves a saber si no estan en missió de servei a la seva pàtria) diguin quatre coses en contra de lo català, i alguns independentistes amb tota la seva dignitat, això si, abandonen el carrer, i deixen el camí lliure al fatxes als que volen combatre. Per tant, els fatxes guanyaran la “batalla”, per l'abandonament dels seus adversaris, que això sí, són molt dignes i molt integres. Aquests fatxes, que potser han estudiat a carreg d'algun ministeri, (o potser no, tampoc importa massa) tenen tot el camí lliure per difondre totes les idees que vulguin, com per exemple, “veis los independentistas? Solo les interesa lo suyo. Por lo tanto ya lo sabeis. Nunca podreis contar con ellos”.

Trobo molt poc intel·ligent, molt digne, però poc intel·ligent, abandonar els nostres carrers i les nostres places davant de 4 fatxes que ens els podríem “cruspir” amb patates, si fem servir, a més del cor, el cervell.

Un altre manipulació, és la que fan alguns “independentistes” pseudo-convergents liberals (primer liberals i després si s'escau, independentistes) que no volen per re del món que aquest tipus de moviments, triomfin, no sigui que canviïn les actuals polítiques neo liberals, que són en definitiva les veritables culpables de l'actual crisi econòmica, i que amb una manifesta manipulació informativa (no oblidem que els mitjans de comunicació, en realitat són empreses o treballen per importants grups empresarials) aprofiten per aprofundir encara més en aquestes polítiques, fent una retallada de prestacions socials.

El moviment indignat, re té a veure amb qüestions identitàries, i la prova, és que des del canal de TV, Intereconomia, critiquen al moviment d'indignats, per no indignar-se davant de la pressa de posició dels regidors i alcaldes de Bildu. Els de Intereconomia, estan fent el mateix que aquests independentistes. Tant uns com els altres, busquen en aquest moviment, unes coses que no són per les que s'està protestant. En realitat és una lluita dreta/esquerra, i això sí, les forces de la dreta (catalana i espanyola) i les forces identitàries espanyoles, volen evitar de totes maneres, que l'independentisme català tregui profit d'aquest moviment, i han mogut quatre fils, per parar un parany a l'independentisme català que el faci abandonar aquesta oportunitat d'or. Bé, cal dir que basicament, els independentistes que han caigut en aquest parany, són els de dretes. Els d'esquerres, no deixarem que quatre espanyols ens facin fora dels nostres carrers. Si més no, això espero. Jo personalment, com crec en la independència, i en aquest moviment, no penso abandonar.

Em deixo coses a dir, però de moment, avui ja he escrit massa.

Salutacions, independència i justícia social.

169 – L'arbre independentista.

Els independentistes, tenim un talen especial per desaprofitar les oportunitats que se'ns presenten davant, i fer passes en rere, enlloc de fer-los en davant. I ho fem per no voler entendre que la unitat vol dir anar units, però no barrejats. Vull dir que l'independentisme, com la societat en la que vivim és plural i cal ser-ne conscients realment d'aquest fet. No n'hi ha prou en fer-ho de boca. Cal fer-ho amb actituds i posicionaments.

L'independentisme, com a mínim te quatre branques, que són les següents:

• Esquerra/pluja fina

• Esquerra/independència espress

• Dreta/pluja fina (però molt fina)

• Dreta/independència express

I encara dins d'aquestes branques, encara podríem fer mes ramificacions o fins i tot trobar noves branques. L'objectiu “fàcil” hauria ser la de sumar esforços per tal d'anar tots a una i aconseguir el objectiu comú entre tots, que és la independència. Però això és impossible i hauríem de donar-nos compte d'una vegada i començar a pensar d'una manera diferent de sumar.

El partit independentista sense més, és impossible. Simplement no hi ha qui se'l cregui, ja que la independència en cap cas serà una cosa d'avui per demà i per tant mestres tant, s'han de fer altre tipus de política i de coses, que són les del dia a dia dels ciutadans de Catalunya, i aquí, sempre toparem els de dretes amb els de esquerres. És inevitable. Si aprenem això, ja tenim una cosa guanyada. Els de dretes, que lluitin per seu concepte de societat i els d'esquerres que facin el mateix, i si cal donar-se de bofetades, doncs fem-ho. No hi ha cap problema. Només hem de tenir una cosa clara. Quan la cosa sigui per la independència, doncs anem-hi tots, els de dretes i els d'esquerres junts.

Però encara hi ha un altre gran factor de divisió, i no és altre que el de la estratègia a seguir, o sia, quin camí hem de prendre per arribar a la independència. Doncs de la mateixa manera que amb l'eix dreta-esquerra, hem de fer amb l'eix estratègic. Que cadascú faci la seva, però en aquest cas, sense donar-nos de bufetades. Sinó ens agrada el que fa l'altre, doncs callem i ja està.

Un exemple de tot això, es el cas del moviment dels indignats. Una part de l'independentisme hi dona suport, i un altre no li dona per diverses raons. Doncs des del meu humil parer, els que no combreguem amb aquest moviment, haurien de fer el possible per no dificultar la feina dels que si hi combreguen. Jo hi combrego. Jo crec en aquestes protestes. Però hi ha altres independentistes que no, i s'ha de respectar, però alguns d'aquests independentistes que no les agrada aquest moviment, estan adoptant una posició de rebuig (des des meu punt de vista una mica superficial i visceral) per què aquest moviment no és entre les seves prioritats la independència (Ara no vull entrar en aquest terreny. Si puc i tinc ànims, ho faré un altre dia) Criticar i desacreditar aquestes mobilitzacions per això sense veure el rerefons que porten aquestes protestes, pot dificultar molt molt molt, la tasca dels independentistes que estan “dins” del moviment. Aquest és un cas clar, de com uns independentistes dificulten innecessàriament la tasca d'altres independentistes.

Tornant a les branques de l'arbre independentista, si ja sabem que no podem anar junts, doncs hem de saber que podem anar separats, però que, arribarà un dia, que haurem d'estar tots preparats per fer el moviment definitiu.

Sí, és cert. D'aquesta manera el camí és més difícil, però viable. L'altre, el de la unitat forçada, és inviable i sempre s'acabarà trencant. No tinguem por d'anar separats, i siguem conscients que un dia ens trobarem en un punt important. Cadascú en la seva branca, (per tal d'evitar bronques) (perdó pel fàcil joc de paraules, però em costa molt evitar aquestes coses) com deia, cadascú per la seva branca, o millor dit per la seva arrel que algun dia ens trobarem tots junts en el troc de la independència.

Salutacions, independència i justícia social

162 – Tanco la paradeta.

Desprès de 3 anys i mig de blog (precisament avui els compleix i no ha estat una cosa buscada) tanco el blog.

Abans de tancar-lo, m’agradaria parlar de ERC desprès de les eleccions, on em sembla increïble que el Sr. Puigcercós, no plegui. Tenint en compte que ERC és la segon cop consecutiu que té més ex-votants que votants, és increïble que encara vulgui seguir tallant el bacallà, quan en realitat, el que està tallant, és la jugular de la possibilitat de llibertat pels Països Catalans. El problema que té ERC, és que no té suplents, que en els últims anys, tots el que podrien ara agafar les regnes del partit i fer foc nou, ja no hi són. Ho sento, però algú ho havia de dir

També m’agradaria parlar de Reagrupament. Hem de continuar, però aquest cop, amb calma i sense preses, escollint molt bé al costat de qui ens posem, que ja l’hem cagat dues vegades. Ara, ens agradi o no, ja hi ha al Parlament algú que pot defensar les nostres idees tal com creiem que s’ha de defensar. Donem-li el nostre suport i si la caga, doncs, continuem construint, però poc a poc.

Un altre cosa de la que voldria parlar el del PSOE i la seva estafa quant ens diu que és d’esquerres. Un partit d’esquerres no regala 400 euros a cada ciutadà i ciutadana (cosa que va fer pudor a compra de vots) podent-los invertir en coses que fan falta de debò. Un partit d’esquerres no rebaixa els sous d’uns treballadors, per molt funcionaris que siguin (que no hi ha res de dolent en ser funcionari) i a sobre, no apuja els impostos dels poderosos. Un partit d’esquerres no fa la reforma laboral que ha fet el PSOE. Un partit d’esquerres, just abans del pont de la purísssssssima, no encén un llumí davant d’un bidó de benzina, que el mateix “Gobierno de España” ha anat omplint durant tot aquest any, i a sobre, després llença la culpa a la benzina per haver-se encès.

I evidentment, m’agradaria parlar de la gran estafa de l’any. De CiU, que han deixat creure a la gent sobiranista que CiU són sobiranistes, i han enganyat descaradament als que s’han deixat enganyar (també ho hem de dir) amb lo del concert econòmic, que no han trigat ni 24 hores, en dir que allò que el que havien promès, no era exactament el que la gent pensava, si no que el que deien que volien era alguna cosa que s’apropés al concert econòmic, i no que volien exactament un concert econòmic i bla, bla, bla. . . .

El que no entenc, és com persones independentistes donen el seu recolzament a una formació política com CiU, que és descaradament DEPENDENTISTA. En fi, quasi tots els col·lectius, es mereixen el que tenen, i els catalans, som l’exemple més evident d’això.

Però ara, ja no podré parlar de tot això, ja que tanco la paradeta, i els motius són els següents:

1 – Tinc la sensació que parlo a les parets i que tampoc hi ha molta gent interessada en el que dic, per tant penso que en realitat, el que dic no és massa interessant, i per tant no paga la pena dir rés.

2 – Tot i no ser interessant el que dic, el que és cert, és que tampoc hi ha ningú que escolti el que dic, i lluny de tenir en consideració el que dic, o s’ignoren les meves paraules, o es fa tot el contrari. I sempre, i pot semblar pedant el que diré, però és la veritat, sempre he tingut raó. Això m’ha passat amb la meva vida personal, a la feina, amb els meus companys de feina, a ERC i a Reagrupament. Podria posar molt exemples però em fa molta mandra.

3 – Són poques les persones que em segueixen, però malauradament crec que tinc certs lectors que no m’agrada que em llegeixin. L’altre dia a la feina, algú em va fer un comentari que, sense adonar-se’n, em va fer veure que em llegia d’amagat, i no em convé que aquestes persones em llegeixin. Sabent que soc llegit per aquestes persones, ja no soc lliure de dir tot el que puc i vull dir.

4 – I aquest és el més important, la falta de motivació per continuar escrivint el meus pensaments, sensacions i impressions sobre tot allò que ens envolta, sobretot des del punt de vista polític, nacional i social. Estic cansat de “discutir” i de perdre el temps intentant canviar l’opinió dels demés, o si menys no, influir-hi positivament. Potser em vaig vell, però penso que segons quines coses, és una pèrdua de temps insuportable discutir sobre elles. Discutir sobre la independència de Catalunya o sobre la necessitat de eliminar qualsevol tipus de política econòmica de caire liberal, és com discutir sobre si el cel és blau o sobre si els arbres tenen les fulles verdes. Sempre hi hauran matisos, però que el cel és blau, i les fulles dels arbres són verdes, és inqüestionable.

Aquest últim motiu és el veritable motiu per tancar aquest blog que va néixer amb la finalitat d’influir humilment en la societat catalana, i per fer un diari personal obert a tothom, on el dia de demà, les meves filles poguessin saber exactament com pensava el seu pare. Els altres 3 motius, la veritat són una mica . . . bé, per mi no tenen gaire importància. Potser el tercer si que tingui la seva importància, ja que posa en perill, el pa de les meves filles.

Un altre motiu per fer aquest blog, era per obligar-me a escriure en català i millorar la meva ortografia i el meu nivell de català en general. En aquest punt, aquest blog ha estat tot un èxit, tot i que encara he de millorar molt.

Deixaré públic el blog durant una setmana o dues, i posteriorment, el tancaré definitivament.

Salutacions, i gràcies a tots els que heu participat directament o indirectament d’aquest projecte de blog.

Independència i justícia social.

161 – Aquí no li agradarà llegir el diari?

El programa dels matins de RAC1 (Radio Afiliada a Convergència) hi ha una secció a primera hora del matí, que és diu “Aquí no li agradarà llegir el diari?” on se suposa, que als diaris, hi haurà una notícia o algun titular, que farà posar vermell a algú o alguns, o que posarà en evidència a uns o altres, o que ridiculitzarà o . . . . ves a saber què, En realitat, del que es tracta és de ressaltar una mala notícia per algú.

Avui, la “mala” “notícia”, era fer saber, que Reagrupament, demanarà a les persones associades, que avancin la quota mensual de desembre, per tal de tenir més cèntims i poder fer una campanya electoral plena i satisfactòria.

La gràcia estava en deixar en evidència, que a Reagrupament érem quatre matats i que no tenim re a fer. I potser no, però la gràcia de debò de tot això, i per sort, a RAC1, ho han dit, és que Regarupament, precisament per la seva ideologia, no pot hipotecar-se demanant crèdits que després, s’han de pagar d’una manera o altre.

A mi, que per culpa de la crisi, només soc simpatitzant i no associat, m’agrada saber que Reagrupament es finança com s’han de finançar les organitzacions polítiques, i no fent finançaments estranys, com fan altres formacions polítiques, que utilitzen fundacions i entitats culturals, o altres que després aconsegueixen que miraculosament, els hi perdonin el deute.

Salutacions i independència.

160 – La pell de gallina

El dia que algú sàpiga o aconsegueixi canalitzar això, no hi aura qui ens pari.



Salutacions i independència.

PD: I el col·laboracionista de l’Artur Mas, no ho és ni de bon tros

159 - L'imperi contraataca

L'imperi contraataca, i de quina manera. Encara no fa gaires anys, aquells que pensen que l'Espanya plural és possible, veien com un nou estatut d'autonomia per a Catalunya naixia, i amb ell, veien aquell encaix amb Espanya que tan anellaven.

Amb el temps, la veritat es va anar imposant poc a poc, i alguns que ara van de salva-pàtries van començar a fer les rebaixes abans que ens les fessin. Finalment tot allò no només no a servit per millorar l'autonomia (això que alguns ens volen vendre com “autogovern”, insultant la nostra intel·ligència) sinó que amb el temps ara es veu que comencem a anar enrera. De millorar, hem passat a estar pitjor que abans del nou estatut. I és que alguns ja vàrem veure des d'un bon començament, que amb estatuts d'autonomia no es pot arribar enlloc, i això de l'autonomia no és una cosa seriosa per un país, i Catalunya és un país.

Ara resulta que ni a la Diputació de Lleida ni a l'Ajuntament de Barcelona, el català, l’únic idioma propi dels territoris on pertanyen aquestes administracions, ja no és idioma prioritari. Per tant tots aquells que deien allò que el català no estava en perill sota la tutela espanyola, ara ja no ho poden dir. I el que tampoc poden dir és que “però ara ja ens deixen parlar català”. És molt trist que ens hagin de deixar parlar l’únic idioma propi d'aquest país. És un símptoma clar i evident que som servents que depenem de la gràcia de l'amo.

Però la cosa no s'ha quedat aquí. Un diputat espanyol, a l’hora de defensar la unitat de l'Espanya esportiva, i per tant, de prohibir les seleccions esportives catalanes, va fer servir d'argument la victòria de la selecció espanyola de futbol al passat campionat mundial d'aquest esport. Per tant, queda demostrat que quan en Puyol, Piqué, Xavi, Capdevila i companyia, juguen amb “La Roja”, no només ho fan contra l’equip d’aquell partit, sinó que ho fan contra les seleccions esportives catalanes. Ja no val allò de “jo només jugo a futbol”. El silenci, i la participació, serveix d’argument per prohibir les seleccions esportives catalanes. Ho sento, però algú ho havia de dir. Perdoneu la “conyeta” final, però és que és veritat.
Salutacions i independència.

153 – Posa’t un estel.

El cap de setmana passat, va ser intents, en tot allò que és el sentiment d’identitat nacional, ja que es van ajuntar dos esdeveniments molt poc freqüents, tots dos importants i que d’una manera o altre, eren i són contraris. Per una banda, el dissabte 10 de juliol, a Barcelona, es va organitzar una manifestació, en defensa de l’estatut de fa quatre anys, que finalment va ser novament retallat pel Tribunal Constitucional, fins al punt que enlloc de fer un avançament en les quotes d’autogovern i de reconeixement nacional de Catalunya, en el fons i segons com es miri, en realitat hem donat una passa enrera, i si no vigilem, començarem a donar-ne més de passes enrera.

La manifestació que estava preparada des de feia un any, per Omnium Cultural i la majoria de partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya, a última hora, va patir un enfrontament entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, ja que tal com havien anat les coses, el PSC se sentia del tot incòmode amb aquesta manifestació, ja que es veia d’un hora lluny, que en realitat, la manifestació seria un clam de llibertat i per la independència. El PSC, s’havia involucrat massa en el tema de l’estatut, com per no anar a una manifestació per defensar-lo, i no podia evitar la seva assistència en un acte que se’ls hi havia escapat de les mans

Finalment va ser així, i va ser una manifestació amb assistència massiva de persones (es diu que 1.100.000 de persones. Tant si val el número. Va ser prou gent com per espantar als espanyols) que es van reunir per, teòricament demanar l’estatut, però en cap moment es va sentir cap càntic en defensa d’aquest estatut, sinó que tot el que se sentien eren càntics demanant independència, amb l’aparició de forma majoritària de senyeres estelades, fins el punt que la incomoditat dels dirigents del PSC, es va posar de manifest, ja que van voler marxar abans d’hora, cosa que va provocar algun petit aldarull, molt escampat per la premsa espanyola, que veient la contundència de la manifestació en quant a quantitat i en contingut del missatge, es van tornar bojos, buscant qualsevol cosa per desacreditar-la.

En definitiva, el que va ser sorprenent per molts dels independentistes de tota la vida, va ser que molts van decidir posar un estel, a la seva senyera, i això sense cap mena de dubte és un salt no només de quantitat, sinó de qualitat. De fet, m’he sorprès veient com persones allunyades diametralment de la independència, ara la veuen amb bons ulls i alguns fins i tot, s’han afegit a carro.

I el diumenge, van ser els espanyols els que van posar una estrella, en aquest cas a la samarreta de la seva selecció estatal (perquè és estatal i no pas nacional) al guanyar el campionat mundial de futbol (amb molta presència catalana, tot s’ha de dir) Desprès de guanyar aquest campionat, van ser molts, els que van sortir a celebrar-ho pels carrers (diuen que uns 100.000) Sincerament jo m’esperava més “follon”. També és cert que la presència de banderes espanyoles a les balconades catalanes, és exagerada i particularment a mi, em molesta i em fa mal, però és més un símptoma cridaner típic d’allò que en diuen la revifalla de la mort, que no pas un altre cosa.

Així doncs, va ser un cap de setmana, on els estels, van ser els protagonistes. Ara tu has de decidir on poses el teu estel. I no posar-lo, és posar-lo en un dels dos llocs. Però hem de ser realistes i veure que hi ha una realitat clara i evident, que després de segles, no hi ha qui ho pugui parar, encara que hi hagin cops que el pessimisme ens venci temporalment, i es que el poble català existeix, i necessita una solució definitiva sobre el seu actual estat. El poble català no pot continuar com fins ara, i ja hem pogut veure que el federalisme a Espanya és del tot impossible, i que l’autonomisme, és de fireta. Espanya només sap veure l’estat, com una “unidad indisoluble, firme y rigida, sin matices. Todos somos iguales, osea, todos somos como yo”. I no ho dic perquè sí. Fa 80 anys, estàvem igual que avui. Després de 80 anys, no hem fet ni un mil·límetre endavant.

Potser, i des del meu punt de vista és evident, cal fer un canvi d’estratègia i d’objectiu, ja que l’estratègia utilitzada fins ara, no dona resultats, sobretot, perquè l’objectiu, una Espanya on Catalunya tingui l’espai que necessita, és impossible. Un cop més, i des de la meva ignorància mediocre, és més fàcil, creïble i possible una Catalunya independent, que no pas una Espanya justa amb Catalunya (aquest concepte, avui per avui, és ciència ficció, de la dolenta). Posar un estel, a les nostres senyeres, ja no és un anhel, sinó una necessitat, si no volem continuar 80 anys més, sense avançar ni un mil·límetre, que ens la vagin foten una rera l’altre, tant en el tema identitari, com en el tema econòmic, no ho oblidem.

Per cert, recuperem la paraula estel, que estrella, en català, em sona fatal. Jo fins fa pocs anys, no sentia a ningú parlar d’estrelles. Tothom parlava d’estels.

Salutacions i independència.

151 - Cal reaccionar

La setmana passada vàrem tenir l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, i quan dic esperada, no vull dir que estiguéssim impacients per que aquesta arribés, sinó esperada, per lo previsible que era tot el tema. El guió de tot el que ha envoltat al tema del nou estatut, era de lo més previsible que mai m’he tirat a la cara. La pel·lícula va començar, quan el 90% del Parlament de Catalunya va aprovar el text que definia el nou estatut. Un estatut que segons una promesa electoral del “Presidente del Gobierno español”, seria recolzat plenament.

D’entrada va ser mutilat pel mateix “Presidente del Gobierno español”, i pel aspirant a President de la Generalitat de la “comunitat autónoma de régimen común”, l’Artur Mas. Tots dos van arribar a un acord “possibilista de mínims” per tal que l’estatut arribés a bon port, i per això, els federalistes per un costat i els autonomistes per l’altre, ens van voler vendre una primera retallada, que alguns no ens vàrem creure com a “última” retallada, i molt menys vàrem acceptar després dels esforços que havia costat arribar a un primer acord amb un 90% de suport.

Després de quatre anys on tots sabíem el que passaria, encara que alguns preferien mirar com creixien les plantes, va arribar una nova retallada, però novament ens van voler prendre el pel, dient-nos que es salvava el 95% del l’estatut prèviament retallat pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas. Si, aquell que era una opció “possibilista de mínims”, va resultar que ni era tant possibilista, ni eren els mínims. De fet no era possible i els mínims encara eren mes mínims. Amb aquesta sentència, va morir el federalisme, i qui segueixi pensant que el federalisme és possible a Espanya, potser tindríem que fer-li saber que per Nadal, les coses no són com alguns infants es pensen que són.

Però avui, 9 de juliol, ha vingut la segona part de la sentència, que fins i tot m’ha sorprès a mi, de lo restrictiva que és, ja que en alguns casos sembla que quedarem pitjor que en l’antic estatut. Així doncs, resulta que després de tants esforços, fatigues i trencadisses, hem fet una passa enrera. Brillant, realment brillant. Després de veure que el federalisme és impossible, ara comprovem que l’autonomisme, tampoc és una opció acceptable.

Ara queda clar que només queden dos camins. Un es la independència total. I a mes cal fer-ho ràpid, sinó tornarem a sentir allò de “hableme en cristiano”. L’altra opció, és deixar-nos assimilar d’una vegada i morir ràpidament i sense dolor. Nosaltres triem.

Demà, dissabte, hi ha una manifestació que segurament no servirà per gran cosa. No servirà per entendrir el cor dels nostres amos (avui s’ha demostrat més que mai, que no són ni compatriotes ni camarades ni re amigable. Directament, s’ha demostrat que són els nostres amos) Pel que si servirà la manifestació, és per mesurar-nos a nosaltres mateixos, i poder agafar moral per seguir lluitant. Si som molts, seguirem lluitant. Si som pocs, lluitarem però la nostra resistència, serà mínima. Demà hem d’omplir el carrer, per tal que els nostres amos, vegin que encara els queda molt camí, i un camí dur. I amb una mica de sort, el diumenge, tenim un altre oportunitat d’agafar moral. Si guanya Holanda, sortim a celebrar-ho, amb petards, botzines i estelades.

Sí, ja sé que havia manifestat certs dubtes sobre aquesta manifestació, però després de reflexionar una mica, de veure l’ambient del país, i del que ha passat avui, cal reaccionar.

Salutacions i independència.

150 - La roja

Avui, la meva parrafada, l'he penjat aquí.

Salutacions i independència.

149 – Per què ens volen enganyar amb el “putu” estatut dels “cullons”?

Abans de res, aclarir que el títol de l’escrit és una mica cridaner, però és la meva opinió. i només això, la meva opinió. I cal tenir present, que com ignorant mediocre que soc, el valor de la meva opinió és pràcticament nul, o fins i tot, sobrer, però en fi, així passo l’estona.

Últimament, penso que m’estic tornat boig, o que el meu nivell intel·lectual és molt baix, ja que em quedo bocabadat amb les reaccions de la nostra societat davant d’esdeveniments del tot previsibles. I em refereixo a tot el que està succeint amb el, dit amb tots els respectes, “putu” estatut dels “cullons”. I és que una ment amb poques llums (o que està com un llum) com la meva no entén el que passa i no em queden gaires respostes més a les meves preguntes, que no siguin que ens estan enganyant.

Des de el primer instant que es va conèixer l’estatut (a la baixa) pactat pels senyors Mas i Zapatero, es veia d’una hora lluny, com acabaria la cosa. Que vindria el “Tribunal Constitucional” i ho mutilaria de dalt a baix en els seus punts més sensibles. L’única cosa que jo no tenia clar, era el temps que trigaria en fer-ho, i sincerament, mai vaig pensar que serien quatre llargs anys. Amb quatre anys, hi ha hagut temps de sobra, per preparar una resposta adequada a un fet del tot previsible. Enlloc d’això, em perdut quatre anys, i ara ens entren totes les preses. Si tot era previsible, el que calia fer eren coses per evitar el que TOTS sabíem que passaria, enlloc de estar encantats mirant com passen els dies.

Però és que a més, entre tots en posem les mans al cap, amb arguments populistes i barats que l’únic que poden aconseguir és la riallota del nostre “adversari” i el que és pitjor, de la comunitat internacional, de la qual necessitem la seva complicitat si volem aconseguir ser alguna cosa més que una “comunidad autonoma de régimen común” con ho és Múrcia. Però quin argument és aquest que el Tribunal Constitucional no pot tirar enrera la voluntat popular? De debò diuen això els nostres polítics? I els nostres intel·lectuals i tota la fauna mediàtica? Precisament, el Tribunal Constitucional està per això. Per tirar enrera la voluntat popular si aquesta no entra dintre de les regles de joc. El fet que la majoria vulgui una cosa, no vol dir que aquesta cosa sigui bona. I sinó, que li diguin als alemanys dels anys 30’s de segle XX, que per majoria van votar un règim polític anomenat nacional socialisme (no cal que expliqui més, oi?) A qualsevol democràcia, li cal un orga que sigui capaç d’aturar voluntats populars .... diguem-ne, políticament incorrectes. Sigui el cas o no, el Tribunal Constitucional està per això, i per tant és del tot democràtic que un orga d’aquestes característiques, tingui la potestat de tirar enrera la voluntat popular. Per tant que no ens vulguin enganyar amb arguments populistes de taverna barata. El Tribunal Constitucional, encertadament o no, està perfectament i democràticament legitimat per fer el que ha fet. Si les coses no s’han fet bé, no és culpa del Tribunal Constitucional.

El segon motiu que em fa pensar que ens volen enganyar, és la dèria que li ha donat a tothom amb el dret a decidir. I pel que jo sé, que és ben poc, el dret a decidir és una trampa perfectament orquestrada per fer que re canviï, i tot es quedi com està. Darrera d’aquestes paraules tant maques, EL DRET A DECIDIR (és que sona realment maco) en realitat s’amaga un concepte en el dret internacional, on necessitem el permís i la col·laboració de la metròpoli, en el nostre cas, d’Espanya, per poder exercir-lo. Vull dir, que abans de poder decidir, necessitem que els nostres “grans-amics-de-tota-la-vida”, els espanyols, ens concedeixin el favor de poder fer-ho. Fins i tot em sembla que ells diuen com podem fer-ho. Sense aquesta col·laboració dels nostres entranyables “amos”, cap organisme internacional, ens reconeixerà cap dret a res, que no sigui el de ser una “comunidad autonoma de régimen común” com ho és Cantàbria. El que cal exercir, és el dret d’autodeterminació, que és un dret que tenim i que un cop exercit, ens serà reconegut per la comunitat internacional. Tothom que l’ha utilitzat, a triomfat. Per exemple les Repúbliques bàltiques o Kosovo, i el que és més important, sense violència. Si volem ser alguna cosa més que una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Logronyo, només cal actuar i deixar de fer coses rares com amagar-se darrera arguments ridículs com el de escandalitzar-se perquè el Tribunal Constitucional hagi fet la seva feina, o reclamar drets que difícilment ens portaran a algun lloc que no sigui una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Astúries.

En definitiva, que em fa l’efecte, que entre tots, l’únic que volen, és marejar la perdiu.

I ara volen fer una manifestació que...... bé. no ho sé.

Salutacions i independència, però fem-ho seriosament.