199 - Soc d'esquerres . . però vull tenir amo.

Em considero una persona amb una forta sensibilitat d'esquerres, fins el punt que crec que no conec a ningú que sigui més d'esquerres que jo.

Ser d'esquerres vol dir que es persegueix l'objectiu de la igualtat d'oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha d'intervenir per garantir aquesta igualtat.

La igualtat no ve donada pel fet que tots naixem nuus i que a partir d'aquí, ja queda garantida la igualtat d'oportunitats. La igualtat no és possible si no tenim en compte tot un seguit de condicionats socials que fa que no tothom tingui realment les mateixes oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha de procurar tots els mitjans per aconseguir aquesta igualtat.

A més, ser d'esquerres vol dir defensar la dignitat de les persones, i evitar que altres persones amb posicions socials i econòmiques més altes, s'aprofitin d'aquest avantatge.

La igualtat i la dignitat, han d'anar sí o sí, acompanyades de la llibertat individual que permeti entre les tres coses, aconseguir que tothom pugui esdevenir relativament feliç i desenvolupar la pròpia personalitat.

Si una persona es veu en condicions d'igualtat davant de tothom, amb la seva dignitat intacta i protegida, i amb la llibertat de poder decidir sobre el que vol i pot fer, és una persona sense amos. És una persona que podrà prendre les pròpies decisions sobre la seva vida, i no dependrà del que altres decideixin per ella. Serà una persona plena.

Això mateix, és aplicable als pobles. Els pobles han de tenir la consideració d'igualtat amb els altres pobles. La seva dignitat ha d'estar protegida, per tal que les persones que formen aquell poble, no tinguin un punt de desavantatge respecte a les persones d'altres pobles (una persona d'un poble sense la dignitat a lloc, és una persona que anirà amb el cap cot, o que haurà de renunciar a la seva pròpia dignitat i permetre – i fins i tot aplaudir – les vexacions més o menys importants que patirà – i que el seu propi sistema d'autodefensa emocional tractarà d'amagar amb mil i una excuses) i per últim, ha de ser un poble lliure, per poder progressar com a poble amb totes les eines que calen.

És per això que no puc entendre que hi hagin partits d'esquerres que renunciïn a aquestes tres condicions indispensables. No m'entra al cap que un partit d'esquerres no vulgui que el seu poble estigui en igualtat de condicions respecte als altres pobles, i decideixi “lliurament” que el seu poble a d'estar en una posició servil davant d'un altre poble. No m'entra al cap que un partit d'esquerres sotmeti al seu poble a la posició de “nosaltres som el poble petit i hem de pensar en el poble gran” No m'entra al cap que no vulguin que el seu poble miri als altres pobles als ulls i prefereixin rebaixar-se a que sigui un altre poble el que et deixi fer coses, el que administri els teus recursos, que et digui com has de fer les coses, que et digui el que necessites i el que no necessites i sobre tot, que li deixis  que et representi completament, davant de la resta dels altres pobles del món.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, un cop hagi cedit la defensa dels drets i la administració dels recursos del seu poble, no vegi que la dignitat d'aquest poble es vegi, tard o d'hora, afectada, ja que la posició d'inferioritat és segura, i per tant la cultura, l'esport, la econòmica, la vida social i qualsevol aspecte o característica del seu poble esdevindrà de segona categoria.

I evidentment, un cop s'ha renunciat a la posició d'igualtat, i ignorem la falta de dignitat, la llibertat d'aquest poble, queda en res. Un poble que ha renunciat a la igualtat i al dignitat, renúncia a la llibertat, i queda completament sotmès a la voluntat de l'altre poble.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, no només accepti aquestes coses, sinó que les promogui. No m'entra al cap que un partit d'esquerres digui “cedim el control de les nostres decisions al poble gran, i ells decidiran, i com són un gran poble, es portaran bé amb nosaltres”. No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble no estigui en peus davant de qualsevol altre poble del món i no entenc que un partit d'esquerres renunciï a la llibertat del seu poble, amb l'esperança que l'altre poble, el poble amo, ens guiarà i ens durà pel bon camí.

No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble tingui amo, per molt bon amo que sigui, ja que l'amo bo d'avui, potser demà deixa de ser un bon amo, i aleshores ja és tard. O potser, en realitat, no està representant al seu poble, i en realitat és un cavall de Troia de l'atre poble.

Per últim, un poble amb amo, mai podrà ser un poble amb les mateixes oportunitats que els altres pobles, i per tant es perd el principi d'igualtat. Un partit que permet, promou i treballa per tot això, és veritablement d'esquerres?
Pot ser d'esquerres, si vol ciutadans de primera (els del poble gran) i ciutadans de segona (els del propi poble)?

Normalment, són partits que volen destacar per la seva pulcritud ètica, política i moral, “donant” carnets d'esquerres, però que en definitiva, aquesta pulcritud i aquestes polítiques de les que presumeixen, porten al seu poble a les mans d'un amo.

Només s'és d'esquerres, si es treballa per fer que les persones i els pobles es relacionin amb les altres persones i amb els altres pobles, d'igual a igual, amb dignitat i amb llibertat.


Salutacions, independència i justícia social.

198 - Per què el PP, C's i el PSC insulten als catalans que no són independentistes?

Sempre ho he sentit a dir, però ara, a rel de les properes eleccions, una frase recorrent dels partits que s'autoanomenen “unionistes”, encara se sent amb més freqüència que mai, i la veritat és què, o no té sentit, o estan insultant a tots els catalans que no són independentistes, i per catalans, vull dir aquelles persones que viuen i treballen (o ho intenten) i paguen els seus impostos a Catalunya. Parlin l'idioma que parlin i vinguin d'on vinguin.

Diuen (PP, C's i Pe-eSe-Cé) que si les eleccions les guanyen posicions polítiques diferents a les seves, “se rompera la convivencia”.  Què vol dir que es trencarà la convivència?. Bé, d'entrada, entenc que si s'ha de trencar, és que ara no està trencada, i per tant ara hi ha, i tenim, convivència. Hem tingut convivència durant tots aquests anys que han governat a Catalunya partits com CyU (ho sento, però abans era amb “Y”) i el Pe-eSe-Cé (ho sento. No em surt posar-ho en català) Tots dos partits sempre mirant a la metròpoli espanyola per tal de fer política autonomista. Mentrès tant, a Espanya, han governat PP i PSOE, tots dos de caire jacobí i centralista. Per tant, mentre les majories i els governs eren favorables a com veuen la relació “España-Cataluña” el PP, C's, i el Pe-eSe-Cé, els que no combregàvem amb aquesta relació, hem acceptat la democràcia i no hem posat en perill la convivència, tal com aquests partits polítics reconeixen implícitament al dir que si la relació España-Cataluña deixa de ser com a ells els hi agrada, ja no tindrem “convicencia”.

Per tant, si els independentistes hem sabut conviure quan les majories i els governs no ens eren favorables, si ara ho poden arribar a ser . . . Per què s'ha de trencar la convivència? Que volen dir? Què els “unionistes” no acceptaran les noves majories i els nous governs? hi  . . ves a saber que faran!!!

Trencar la convivència, fa por. Ja que jo interpreto que trencar la convivència vol dir bel·ligerància, hostilitat, boicots, aldarulls i potser violència. Això és el que pensen el PP, C's i Pe-eSe-Cé dels seus votants? Pensen que els seus votants, són unes persones incíviques que si les coses no són com ells i elles volen, posaran en perill seriós la convivència que entre tots hem sabut crear, amb actituds conflictives? Vol dir que no compraran en botigues que no siguin fidels a les seves aspiracions espanyolistes? Vol dir que faran patrulles nocturnes a la caça de l'independentista?, Vol dir que no es relacionaran amb el veïnatge de tota la vida o que trencaran les relacions familiars que fins ara s'han mantingut amb normalitat i en convivència? Quina por!!!

Jo no m'ho crec. Jo estic segur que en cas que guanyin les eleccions unes posicions polítiques diferents de les seves, mantindran la convivència que entre tots i totes hem construït junts. Però hem segueixo preguntant, Per què el PP, C's i els PSC insulten als catalans que no són independentistes? Per què en volen fer creure que són persones conflictives? I també em pregunto, Com és que aquestes persones no clamen al cel, pel baix concepte que tenen d'ells i d'elles, aquests partits polítics?

En fi, que aquestes persones que no són sensibles a les aspiracions que tenim els independentistes, que sàpiguen que nosaltres si tenim un bon concepte d'elles, i estem segurs que no trencaran cap convivència, i seguirem prenen cafès junts, celebrant el Nadal junts i treballant plegats per la prosperitat dels nostres fills.

Salutacions
Independència i justícia social.    

197 – Això és el millor que tenen?

Avui esperava amb especial interes l'entrevista de l'Ana Pastor a l'Artur Mas. Semblava que per fi, els mitjans de comunicació espanyols es prenien seriosament la situació política catalana. Pensava que estaven interessat en el “per què” i el “com” i “qui”. Esperava una entrevista plena de preguntes per tal d'informar a l'audiència de quin és el veritable punt de vista d'una part molt important i nombrosa de la societat catalana.

Lluny d'això, m'he trobat amb una persona que no és periodista, ni a pretés ser-ho. M'he trobat amb una persona que era un agent polític amb el clar objectiu, de desprestigiar el procés fent obvietat de coses que no ho eren, de voler fer dir a l'Artur Mas coses que no havia dit, d'incidir en suposades trames que en realitat re tenen a veure amb el procés, i acusant de contradiccions a l'entrevistat quan les contradiccions les tenia la “entrevistadora / policia política”. El punt sublim de l'entrevista-trampa, ha estat quan la “periodista” s'ha negat a preguntar pels punts positius del procés al·legant que això seria fer campanya favorables i que només preguntaria pels punts foscos (o que ella o els seus caps volen pensar que són foscos) El problema es que si preguntar per lo positiu es fer campanya a favor de “JUNTS PEL SÍ”, fer el contrari es fer campanya per el “JUNTOS POR EL NO, NO Y NO Y QUE SE CALLEN COÑO”. Així queda demostrat que l'Ana Pastor avui no ha fet de periodista i en canvi, ha fet d'agent polític parcial i tendenciós, que tindria força èxit a 13tv o a la premsa groga. La “periodista” no ha tingut cap intenció d'informar o de cercar la veritat. El seu únic interes ha estat escampar merda.

El que em preocupa, és que aquesta noia va acompanyada de l'etiqueta de periodista plural, independent i seriosa, que a mes, abans de parlar amb l'Artur Mas, ho ha fet amb l'Iñaki Gabilondo, i no ha sabut (o no ha volgut) aprendre de la lliçó de serenitat, d'equanimitat, d'empatia i de sentit comú que aquest PERIODISTA li a donat.
Si això és el millor que tenen, no hi ha res a fer amb aquesta gent.

Salutacions, independència i justícia social.

192 - NACIONALISMO LINGÜÍSTICO ESPAÑOL

Per fi, un espanyol fa una anàlisi sobre el nacionalisme excloent espanyol. Todos aquellos que pensais que se os impone el catalan, deberiais verlo.

191 - Els opressors es fan les víctimes (pobrets)

Ahir, com molts catalans de comarques, vaig anar a Barcelona a veure el tradicional mercat de Santa Llúcia. Vaig deixar el cotxe per Nou Barris i vaig agafar la línia groga del metro fins arribar a Jaume I, on em vaig trobar amb un dels espectacles més ridículs, perillosos i ofensius que un es pot imaginar. Realment em vaig sentir ferit i fins i tot em van encendre la ira, que evidentment vaig saber controlar perfectament.

Quan vaig sortit de metro, em vaig trobar a tot un seguit de persones, que en el millor dels casos són uns ignorants, manifestant-se per coses que molesten la intel·ligència i el respecte als altres. Per fer-vos una comparativa, era com si un grup de banquers es manifestessin pels carrers més humils i desafavorits de les nostres ciutats, reclamat més beneficis pels seus bancs, per així poder desnonar millor.

Una de les coses que més em molestava, era que molts duien senyeres com si Catalunya i la seva cultura els importes una mica, quan en realitat tots sabem que només les duien per ser políticament correctes, perquè tots i cadascun d'ells i elles, en el millor dels casos, lo català, els és completament indiferent. Algun, fins i tot, s'auto-enganyarà, dient que ell defensa el dret a que qui vulgui expressar-se en català, ho pugui fer. Però que farà per fer-ho? re.

Què reclamen? De què es queixen? Ningú els obliga a re. Ningú els priva re. Si volen ser espanyols, no només ho poden ser, sinó que ho són, i re hi ha al futur més immediat que ens faci pensar que tenen en perill aquesta condició. En cas que Catalunya assolís la independència, en re canviaria això. Però a més de ser espanyols (ara i sempre que vulguin), si hi poden sentir plenament. No hi ha re que els impedeixi sentir-se espanyols. Tenen un govern d'un estat que els empara. Estan reconeguts internacionalment. El seu folklore és conegut arreu i la seva llengua és de les més parlades al món.

Identitàriament, viuen en una abundància, que si parléssim d'economia, fregaria la immoralitat. I ho fan amb ostentació. Així, a que ve fer-se les víctimes? Doncs els seu problema, és que els catalans no volem ser espanyols. Bé, no és que no vulguem. És que no ho som. Els catalans, a diferència d'ells i elles, encara que som catalans, no ens ho deixen ser de ple dret, ja que hi ha algú que ens imposa la seva nacionalitat, cosa que els catalans ni fem, ni volem fer. Ha diferència d'ells, ningú els imposa una llengua. Se la ensenyem, però no hi ha cap llei que els obligui a saber-la, i molt menys a utilitzar-la. Cal recordar que a Catalunya, la majoria de les persones que treballen, són analfabetes en català parlat, llegit i escrit. Fins i tot molts, ho són en la comprensió oral. En canvi, jo no conec a ningú, treballi o no, que no sàpiga entendre, parlar, llegir i escriure el castellà perfectament. Però és que tampoc ens deixen que ens sentim catalans, ja que no podem ni tant sols jugar un partit de futbol sense haver de demanar permís. I el més sorprenen és que hi han cops que ens deneguen aquest permís. S'ha de tenir poca qualitat humana per negar el permís per jugar a un partit de futbol!!!

I qui són els que ens impedeixen ser catalans i sentir-nos catalans, a Catalunya? Els mateixos que ahir es feien les víctimes pels carres de Barcelona, volen fer creure que les oprimits, són els opressors. No només és patètic, sinó que és indignant. Sempre he dit, que difícilment hi ha re pitjor que un patriota d'una pàtria que no necessita ser defensada. Tots els que ahir eren manifestant-se reclamant no sé ben bé què, l'únic que poden voler, és aixecar les armes, ja que el poder polític, econòmic, mediàtic i social, ja l'exerceixen cada dia, i només els resta exercir el poder militar i poder del terror.

Salutacions i independència.

183 – Abstindrem o votar.

El proper diumenge, hi han eleccions al país veí, Espanya, i ens agradi o no, ens afecten, i molt, Són unes eleccions especialment delicades per la greu crisi econòmica (i jo hi afegiria de valors i principis democràtics) i per tant és molt important la posició que cadascun de nosaltres prenem.

No cal dir (encara que ho estic dient) que entre el PSOE, que ni és socialista, ni és obrer, i el PP, que no és popular sinó populista, no hi han masses diferències. Tots dos maltracten econòmicament i socialment a la població. Mentre un maltracta a la població amb un somriure, l'altre ho fa amb mala cara, i en el cas dels catalans, a més, ens maltracten tots dos, nacionalment i culturalment. I per ultim tenim a CyU, que sempre d'una forma o altre, dona suport a aquest bipartidisme tirànic, que entre tots 3, han aconseguit portar-nos a un espai on no hi ha valors ni ètica, ni principis ni moral, i la ideologia i la política, han estat substituides per l'economia i la cobdícia del poderosos. Tots tres, el que persegueixen, és que tot segueixi igual, i rés canviï. Per tant, a mi em sembla més que evident, que no es pot votar a cap d'aquest tres partits. El que està clar, és que s'ha de votar, i s'ha de votar bé, ja que el vot nul, el vot en blanc o l'abstenció, afavoreixen, als tres partits immobilistes i continuistes amb l'actual situació, jo m'atreveixo a dir que pre-apocalíptica a la que ens han portat

Per tant, hem de optar per altres alternatives, que com a mínim, només poden ser sospitoses de ser “tots iguals” però en cap cas, podem dictar sentència i dir d'elles que “són com tots”. Per tant, la cosa està que si ets espanyol, el més normal és que votis per IU. Si ets català, IC-V o ERC. Jo ho tinc clar, ja que sent una persona d'esquerres i independentista, només em queda ERC-Rcat. Hi han altres partits mes petits, que s'ha de tenir en compte, per si aquest fallen si algun dia arriben a governar. En qualsevol cas, són una millor opció que El PsoE, el Pp o CyU.

Només em queda ERC-Rcat? NO. tinc altres opcions, que des de l'esquerra, o des de l'independentisme, o des d'ambdues opcions alhora, em proposen. Per una banda, em demanen que voti nul, posant una papereta amb la senyera estelada, i per l'altre, que m'abstingui, ja que al Congreso del país veí, no se'ns ha perdut rés. Totes dues opcions m'atrauen, però per a ser realment efectives, haurien de ser la opció escollida de forma massiva per part de la població catalana. L'efecte sobre la comunitat internacional seria molt fort, i segur que ens ajudaria a aconseguir la llibertat del nostre país. Però dubto molt que sigui així. Per tant, només em queda l'opció de votar a ERC, que de la mateixa manera que en les altres opcions que he explicat abans, lo millor seria un vot massiu, però també estic segur que no serà així. Si més no, si voto a ERC, posaré al Congreso d'Espanya, persones que m'agraden, cosa que si no faig, segur que “posaré”persones que no m'agraden gens.

A més, ERC ha recuperat l'esperit perdut i ha fet neteja, i això em permetrà tornar a votar a ERC, sense tapar-me el nas, i el que és millor, amb esperança i il·lusió.

Salutacions, independència i justícia social.

181 – Aprofitant que passaven per aquí. . . m'he l'han volgut endinyar.

Amb el naixement del moviment dels Indignats, m'he discutit forces cops amb alguns independentistes, normalment convergents (ja sabeu, d'aquells que són independentistes a tot hora menys quan toca fer alguna cosa de debò) ja que em volen fer creure que les retallades són culpa de la nostra dependència de Espanya.

Soc independentista, però no imbècil. Les retallades poc tenen a veure amb la dependència o independència, i amb el que tenen que veure, és amb la voluntat política d'afavorir unes polítiques econòmiques neo liberals, que l'únic que fan és empobrir a la massa social obrera, i per tant, fan caure el consum de tal manera, que tota la economia productiva se'n resen, i ja tenim la crisi econòmica muntada. Fins aram ho tapàvem amb els bancs, però tot té un límit, i semble que hi estem arribant.

Per tant, que ningú em vingui amb si les protestes Indignades són adients o no. O si la prioritat és la independència i lo altre (la bonança econòmica) ja vindrà sola. Com he dit abans soc independentista, però això no vol dir que em deixi donar pel cul, si qui ho vol fer, porta una senyera (i molt menys, si la senyera no és estelada)

També m'he trobat un molt, molt molt reduït grup d'Indignats, que amb l'excusa d'evitar les retallades, donen peu, a trepitjar tot allò que consideren superficial o poc rellevant, i casualment, és allò que té identitat catalana, o afavoreix la identitat catalana. També l'erren de ple. És cert que la independència no evitaria les retallades dels neo liberals de CyU, però també és cert que per evitar les retallades, tampoc podem a la lleugera, eliminant tot allò que ens fa ser nosaltres i que referma i preserva la nostra identitat, i per tant, ajuda a no ser eliminats o engolits per un altre cultura més forta i poderosa, però gens solidaria (com reclamen ser els indignats)

Totes dues bandes, s'equivoquen i potser no cal retallades, i el que cal, é ser eficients. Cal no pagar tributs polítics als bancs. Cal fer una recaptació justa d'impostos, i lluitar de valent contra l'espoli fiscal per una banda, i contra el frau fiscal per l'altre. Cal fer polítiques que ajudin a la circulació de la riquesa, i dificultin l'acumulació d'aquesta en poques mans. Amb una altre manera de fer política, no caldria retallar ni en sanitat, ni en educació, ni en la defensa de la nostra cultura.

Si us plau, a totes dues bandes, no aprofiteu que passàveu per aquí, per endinyar-me-la fins al fons amb arguments falsos i barats, d'estar per casa. Els problemes de la ciutadania catalana, només és poden solucionar amb dues coses: Independència i justícia social. Amb una sola, no n'hi ha prou.

Salutacions, independència i justícia social.

179 - Som escola . . . o són escola?

En aquest conflicte sobre el model educatiu de la inversió lingüística, tinc un debat intern que no em deixa estar segur de res. Per una banda, tinc el meu cantó de defensa de la nostra nació, que em fa revoltar-me i defensar sense cap tipus de qüestió, l'actual model educatiu que en el seu temps va impulsar CyU, i que si més no, ha servit per mantenir uns nivells d’us del català que d’un altre manera, serien molt inferiors.

Al mateix temps, és un model que no explica als nostres infants que el 10 de Setembre de 1714, Espanya no existia, i quan parla de l’11 de setembre, ho fa quan els nostres infants són tant petits que no acaben de comprendre el que va passar i a mes, ho obliden ràpidament. Encara recordo com no fa gaire, un amic de cognom de soca rel, repassant un tema de historia del seu fill, va descobrir que l’11 de setembre no celebràvem cap victòria, sinó que recordàvem una derrota. Curiosament, aquesta llisó no deia que aquesta derrota, era la gran derrota, la derrota definitiva (si més no, de moment)

Per un altre banda, soc profundament democràtic, i això vol dir defensar, quasi sense cap tipus de qüestió, a les minories. I segons les actuals lleis, hi ha un minoria que té uns drets que s’han de garantir, encara que no ens agradin. Uns drets que en un país normal, ningú demanaria, ja que ningú amb sentit comú i sense la voluntat de voler imposar la seva (voluntat) a la resta, ho faria. Però la veritat és que avui dia, aquests drets existeixen i no podem trepitjar-los amb l'excusa que la immensa majoria no vol que es respectin. Aquesta és la mateixa raó que donen els nostres invasors i amos, per trepitjar-nos constantment quan volen, i com estan fent ara mateix amb la utilització tendenciosa dels tribunals i dels jutjats.

No sé fins a quin punt hem de gastar energies i recursos en aquest sentit i en mesures a mitges, tipus "ni-tu-ni-jo-sinó-tot-el-contrari". L’única manera d’aconseguir el model lingüístic que volem a les nostres escoles, és amb la independència, i així evitarem que des de fora, ens diguin el que hem de fer. Només els esclaus i els que no són propietaris d’ells mateixos, accepten les normes imposades per gent aliena a un mateix. L'actual (fins d'aquí a dos mesos, aproximadament) model educatiu que tenim, i pel que ara gastarem totes les nostres energies, en realitat s'ha demostrat que en realitat no era res més que què els nostres amos ens deixaven parlar en la nostra llengua. És important lo de "ens deixen", ja que quan algun deixa fer una cosa, es que te el poder per deixar de deixar fer aquella cosa, i per tant queda clar que no som, encara que molts ens ho vulguin fer creure, propietaris de les nostres polítiques eductives, per moltes transferències polítiques que s'hagin fet.

Lluitem, doncs per l'actual (fins d'aquí a dos mesos) i sotmès sistema educatiu, però no oblidem quina és la veritable arrel dels problema, i sobretot, quan toqui votar, tinguem present quina posició té cada partit en aquest sentit. Ho dic perquè ara, CyU, que sempre a jugat la carta de "ara ens deixen parlar català", s'ha trobat amb allò que tard o d'hora passaria, i és que qui juga amb foc, es crema, i qui juga a deixar que algú tingui poder sobre ell, tard o d'hora, aquest algú aplica aquest poder sobre un ell, i poca cosa es pot fer per evitar-ho.

Així doncs, sortim als carrers a protestar, però quan arribi el moment, tinguem clar, a qui donem la responsabilitat de representar-nos.

Salutacions, independència i justícia social.

171 – Una Historia de banyes o l'independentisme no és Andoni Zubizarreta.

L'andoni Zubizarreta, va ser el porter de Ath Bilbao, del valència , de la selecció espanyola , i sobretot del Barça. A mi personalment no m'agradava molt el seu estil. Els que el varem veure jugar, podem recordar d'ell que no era un porter massa espectacular, però el seu èxit consistia sobretot en saber-se col·locar al lloc adient i així aturar els xuts que li arribaven. El màxim esforç que feia era deixar caure a terra tota la seva alçada per tal d'aturar alguna pilota rassa, però allò d'estirar-se buscant l'escaire per desviar una pilota allunyada de la posició que ocupava, no ho veiem mai. Doncs a diferència de l'Andoni Zubizarreta, l'independentisme català, o si més no, una part important del de l'independentisme català, mai és al lloc adient en el moment adient i és prou espectacular per deixar veure que és en el lloc equivocat.

Fa pocs anys, quan l'independentisme català el monopolitzava ERC, mentre els independentistes volien plantar cara, els dirigents d'ERC, van decidir donar una nova imatge a l'independentisme fent una tasca de no deixar-se veure massa. Les conseqüències d'aquesta política és que poc a poc, ERC va anar perdent influència de poder efectiu en la vida política catalana fins a dia d'avui, que sembla que finalment, s'està preparant una renovació absoluta d'aquest partit, i sincerament espero que aquesta renovació sigui possible, i sobretot, que no arribi massa tard.

I ara, sembla que una part de l'independentisme català, a decidit fer tot el contrari. Enlloc de cercar complicitats i simpaties, davant del moviment d'indignats, ha decidit plantar cara i girar-se d'esquenes a un moviment ciutadà que pot portar uns canvis a la nostra societat força importants. Així doncs, enlloc de voler aprofitar aquesta oportunitat, el que fa aquest sector és enfrontar-si directament, amb l'única conseqüència evident que no podrà guanyar re, i si perdre unes possibles futures complicitats, renunciant a la possibilitat que s'obre davant, per oferir-se com una veritable alternativa social.

I tot per un atac de banyes i per un excés de testosterona, que com tothom sap, és una de la substancies més manipulables de les que existeixen. L'atac de banyes és evident, veien com una societat que molts creiem adormida, de cop i volta, ha aconseguit més rebombori que totes les mobilitzacions que hem fet els independentistes. De cop i volta, desprès de tanta feina, tants suors, i tants sacrificis, veiem com uns quants marrecs que creiem sense sang a les venes, tenen més possibilitats aconseguir més resultats que amb tota la intel·lectualitat independentista treballant a tota màquina. Segur que mes d'un, deu pensar que no és just. Que portem trenta anys (o 300 anys) i quasi no hem aconseguit re, i uns nois amb poc temps, qui sap el que aconseguiran. De moment, sembla que han fet oblidar a tothom el fet independentista.

El segon fet, és que no he pogut veure mai com uns quants, poden manipular d'una manera tant brutal a tanta gent. Vull dir que només falta que 4 fatxes (ves a saber si no estan en missió de servei a la seva pàtria) diguin quatre coses en contra de lo català, i alguns independentistes amb tota la seva dignitat, això si, abandonen el carrer, i deixen el camí lliure al fatxes als que volen combatre. Per tant, els fatxes guanyaran la “batalla”, per l'abandonament dels seus adversaris, que això sí, són molt dignes i molt integres. Aquests fatxes, que potser han estudiat a carreg d'algun ministeri, (o potser no, tampoc importa massa) tenen tot el camí lliure per difondre totes les idees que vulguin, com per exemple, “veis los independentistas? Solo les interesa lo suyo. Por lo tanto ya lo sabeis. Nunca podreis contar con ellos”.

Trobo molt poc intel·ligent, molt digne, però poc intel·ligent, abandonar els nostres carrers i les nostres places davant de 4 fatxes que ens els podríem “cruspir” amb patates, si fem servir, a més del cor, el cervell.

Un altre manipulació, és la que fan alguns “independentistes” pseudo-convergents liberals (primer liberals i després si s'escau, independentistes) que no volen per re del món que aquest tipus de moviments, triomfin, no sigui que canviïn les actuals polítiques neo liberals, que són en definitiva les veritables culpables de l'actual crisi econòmica, i que amb una manifesta manipulació informativa (no oblidem que els mitjans de comunicació, en realitat són empreses o treballen per importants grups empresarials) aprofiten per aprofundir encara més en aquestes polítiques, fent una retallada de prestacions socials.

El moviment indignat, re té a veure amb qüestions identitàries, i la prova, és que des del canal de TV, Intereconomia, critiquen al moviment d'indignats, per no indignar-se davant de la pressa de posició dels regidors i alcaldes de Bildu. Els de Intereconomia, estan fent el mateix que aquests independentistes. Tant uns com els altres, busquen en aquest moviment, unes coses que no són per les que s'està protestant. En realitat és una lluita dreta/esquerra, i això sí, les forces de la dreta (catalana i espanyola) i les forces identitàries espanyoles, volen evitar de totes maneres, que l'independentisme català tregui profit d'aquest moviment, i han mogut quatre fils, per parar un parany a l'independentisme català que el faci abandonar aquesta oportunitat d'or. Bé, cal dir que basicament, els independentistes que han caigut en aquest parany, són els de dretes. Els d'esquerres, no deixarem que quatre espanyols ens facin fora dels nostres carrers. Si més no, això espero. Jo personalment, com crec en la independència, i en aquest moviment, no penso abandonar.

Em deixo coses a dir, però de moment, avui ja he escrit massa.

Salutacions, independència i justícia social.

162 – Tanco la paradeta.

Desprès de 3 anys i mig de blog (precisament avui els compleix i no ha estat una cosa buscada) tanco el blog.

Abans de tancar-lo, m’agradaria parlar de ERC desprès de les eleccions, on em sembla increïble que el Sr. Puigcercós, no plegui. Tenint en compte que ERC és la segon cop consecutiu que té més ex-votants que votants, és increïble que encara vulgui seguir tallant el bacallà, quan en realitat, el que està tallant, és la jugular de la possibilitat de llibertat pels Països Catalans. El problema que té ERC, és que no té suplents, que en els últims anys, tots el que podrien ara agafar les regnes del partit i fer foc nou, ja no hi són. Ho sento, però algú ho havia de dir

També m’agradaria parlar de Reagrupament. Hem de continuar, però aquest cop, amb calma i sense preses, escollint molt bé al costat de qui ens posem, que ja l’hem cagat dues vegades. Ara, ens agradi o no, ja hi ha al Parlament algú que pot defensar les nostres idees tal com creiem que s’ha de defensar. Donem-li el nostre suport i si la caga, doncs, continuem construint, però poc a poc.

Un altre cosa de la que voldria parlar el del PSOE i la seva estafa quant ens diu que és d’esquerres. Un partit d’esquerres no regala 400 euros a cada ciutadà i ciutadana (cosa que va fer pudor a compra de vots) podent-los invertir en coses que fan falta de debò. Un partit d’esquerres no rebaixa els sous d’uns treballadors, per molt funcionaris que siguin (que no hi ha res de dolent en ser funcionari) i a sobre, no apuja els impostos dels poderosos. Un partit d’esquerres no fa la reforma laboral que ha fet el PSOE. Un partit d’esquerres, just abans del pont de la purísssssssima, no encén un llumí davant d’un bidó de benzina, que el mateix “Gobierno de España” ha anat omplint durant tot aquest any, i a sobre, després llença la culpa a la benzina per haver-se encès.

I evidentment, m’agradaria parlar de la gran estafa de l’any. De CiU, que han deixat creure a la gent sobiranista que CiU són sobiranistes, i han enganyat descaradament als que s’han deixat enganyar (també ho hem de dir) amb lo del concert econòmic, que no han trigat ni 24 hores, en dir que allò que el que havien promès, no era exactament el que la gent pensava, si no que el que deien que volien era alguna cosa que s’apropés al concert econòmic, i no que volien exactament un concert econòmic i bla, bla, bla. . . .

El que no entenc, és com persones independentistes donen el seu recolzament a una formació política com CiU, que és descaradament DEPENDENTISTA. En fi, quasi tots els col·lectius, es mereixen el que tenen, i els catalans, som l’exemple més evident d’això.

Però ara, ja no podré parlar de tot això, ja que tanco la paradeta, i els motius són els següents:

1 – Tinc la sensació que parlo a les parets i que tampoc hi ha molta gent interessada en el que dic, per tant penso que en realitat, el que dic no és massa interessant, i per tant no paga la pena dir rés.

2 – Tot i no ser interessant el que dic, el que és cert, és que tampoc hi ha ningú que escolti el que dic, i lluny de tenir en consideració el que dic, o s’ignoren les meves paraules, o es fa tot el contrari. I sempre, i pot semblar pedant el que diré, però és la veritat, sempre he tingut raó. Això m’ha passat amb la meva vida personal, a la feina, amb els meus companys de feina, a ERC i a Reagrupament. Podria posar molt exemples però em fa molta mandra.

3 – Són poques les persones que em segueixen, però malauradament crec que tinc certs lectors que no m’agrada que em llegeixin. L’altre dia a la feina, algú em va fer un comentari que, sense adonar-se’n, em va fer veure que em llegia d’amagat, i no em convé que aquestes persones em llegeixin. Sabent que soc llegit per aquestes persones, ja no soc lliure de dir tot el que puc i vull dir.

4 – I aquest és el més important, la falta de motivació per continuar escrivint el meus pensaments, sensacions i impressions sobre tot allò que ens envolta, sobretot des del punt de vista polític, nacional i social. Estic cansat de “discutir” i de perdre el temps intentant canviar l’opinió dels demés, o si menys no, influir-hi positivament. Potser em vaig vell, però penso que segons quines coses, és una pèrdua de temps insuportable discutir sobre elles. Discutir sobre la independència de Catalunya o sobre la necessitat de eliminar qualsevol tipus de política econòmica de caire liberal, és com discutir sobre si el cel és blau o sobre si els arbres tenen les fulles verdes. Sempre hi hauran matisos, però que el cel és blau, i les fulles dels arbres són verdes, és inqüestionable.

Aquest últim motiu és el veritable motiu per tancar aquest blog que va néixer amb la finalitat d’influir humilment en la societat catalana, i per fer un diari personal obert a tothom, on el dia de demà, les meves filles poguessin saber exactament com pensava el seu pare. Els altres 3 motius, la veritat són una mica . . . bé, per mi no tenen gaire importància. Potser el tercer si que tingui la seva importància, ja que posa en perill, el pa de les meves filles.

Un altre motiu per fer aquest blog, era per obligar-me a escriure en català i millorar la meva ortografia i el meu nivell de català en general. En aquest punt, aquest blog ha estat tot un èxit, tot i que encara he de millorar molt.

Deixaré públic el blog durant una setmana o dues, i posteriorment, el tancaré definitivament.

Salutacions, i gràcies a tots els que heu participat directament o indirectament d’aquest projecte de blog.

Independència i justícia social.

159 - L'imperi contraataca

L'imperi contraataca, i de quina manera. Encara no fa gaires anys, aquells que pensen que l'Espanya plural és possible, veien com un nou estatut d'autonomia per a Catalunya naixia, i amb ell, veien aquell encaix amb Espanya que tan anellaven.

Amb el temps, la veritat es va anar imposant poc a poc, i alguns que ara van de salva-pàtries van començar a fer les rebaixes abans que ens les fessin. Finalment tot allò no només no a servit per millorar l'autonomia (això que alguns ens volen vendre com “autogovern”, insultant la nostra intel·ligència) sinó que amb el temps ara es veu que comencem a anar enrera. De millorar, hem passat a estar pitjor que abans del nou estatut. I és que alguns ja vàrem veure des d'un bon començament, que amb estatuts d'autonomia no es pot arribar enlloc, i això de l'autonomia no és una cosa seriosa per un país, i Catalunya és un país.

Ara resulta que ni a la Diputació de Lleida ni a l'Ajuntament de Barcelona, el català, l’únic idioma propi dels territoris on pertanyen aquestes administracions, ja no és idioma prioritari. Per tant tots aquells que deien allò que el català no estava en perill sota la tutela espanyola, ara ja no ho poden dir. I el que tampoc poden dir és que “però ara ja ens deixen parlar català”. És molt trist que ens hagin de deixar parlar l’únic idioma propi d'aquest país. És un símptoma clar i evident que som servents que depenem de la gràcia de l'amo.

Però la cosa no s'ha quedat aquí. Un diputat espanyol, a l’hora de defensar la unitat de l'Espanya esportiva, i per tant, de prohibir les seleccions esportives catalanes, va fer servir d'argument la victòria de la selecció espanyola de futbol al passat campionat mundial d'aquest esport. Per tant, queda demostrat que quan en Puyol, Piqué, Xavi, Capdevila i companyia, juguen amb “La Roja”, no només ho fan contra l’equip d’aquell partit, sinó que ho fan contra les seleccions esportives catalanes. Ja no val allò de “jo només jugo a futbol”. El silenci, i la participació, serveix d’argument per prohibir les seleccions esportives catalanes. Ho sento, però algú ho havia de dir. Perdoneu la “conyeta” final, però és que és veritat.
Salutacions i independència.

153 – Posa’t un estel.

El cap de setmana passat, va ser intents, en tot allò que és el sentiment d’identitat nacional, ja que es van ajuntar dos esdeveniments molt poc freqüents, tots dos importants i que d’una manera o altre, eren i són contraris. Per una banda, el dissabte 10 de juliol, a Barcelona, es va organitzar una manifestació, en defensa de l’estatut de fa quatre anys, que finalment va ser novament retallat pel Tribunal Constitucional, fins al punt que enlloc de fer un avançament en les quotes d’autogovern i de reconeixement nacional de Catalunya, en el fons i segons com es miri, en realitat hem donat una passa enrera, i si no vigilem, començarem a donar-ne més de passes enrera.

La manifestació que estava preparada des de feia un any, per Omnium Cultural i la majoria de partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya, a última hora, va patir un enfrontament entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, ja que tal com havien anat les coses, el PSC se sentia del tot incòmode amb aquesta manifestació, ja que es veia d’un hora lluny, que en realitat, la manifestació seria un clam de llibertat i per la independència. El PSC, s’havia involucrat massa en el tema de l’estatut, com per no anar a una manifestació per defensar-lo, i no podia evitar la seva assistència en un acte que se’ls hi havia escapat de les mans

Finalment va ser així, i va ser una manifestació amb assistència massiva de persones (es diu que 1.100.000 de persones. Tant si val el número. Va ser prou gent com per espantar als espanyols) que es van reunir per, teòricament demanar l’estatut, però en cap moment es va sentir cap càntic en defensa d’aquest estatut, sinó que tot el que se sentien eren càntics demanant independència, amb l’aparició de forma majoritària de senyeres estelades, fins el punt que la incomoditat dels dirigents del PSC, es va posar de manifest, ja que van voler marxar abans d’hora, cosa que va provocar algun petit aldarull, molt escampat per la premsa espanyola, que veient la contundència de la manifestació en quant a quantitat i en contingut del missatge, es van tornar bojos, buscant qualsevol cosa per desacreditar-la.

En definitiva, el que va ser sorprenent per molts dels independentistes de tota la vida, va ser que molts van decidir posar un estel, a la seva senyera, i això sense cap mena de dubte és un salt no només de quantitat, sinó de qualitat. De fet, m’he sorprès veient com persones allunyades diametralment de la independència, ara la veuen amb bons ulls i alguns fins i tot, s’han afegit a carro.

I el diumenge, van ser els espanyols els que van posar una estrella, en aquest cas a la samarreta de la seva selecció estatal (perquè és estatal i no pas nacional) al guanyar el campionat mundial de futbol (amb molta presència catalana, tot s’ha de dir) Desprès de guanyar aquest campionat, van ser molts, els que van sortir a celebrar-ho pels carrers (diuen que uns 100.000) Sincerament jo m’esperava més “follon”. També és cert que la presència de banderes espanyoles a les balconades catalanes, és exagerada i particularment a mi, em molesta i em fa mal, però és més un símptoma cridaner típic d’allò que en diuen la revifalla de la mort, que no pas un altre cosa.

Així doncs, va ser un cap de setmana, on els estels, van ser els protagonistes. Ara tu has de decidir on poses el teu estel. I no posar-lo, és posar-lo en un dels dos llocs. Però hem de ser realistes i veure que hi ha una realitat clara i evident, que després de segles, no hi ha qui ho pugui parar, encara que hi hagin cops que el pessimisme ens venci temporalment, i es que el poble català existeix, i necessita una solució definitiva sobre el seu actual estat. El poble català no pot continuar com fins ara, i ja hem pogut veure que el federalisme a Espanya és del tot impossible, i que l’autonomisme, és de fireta. Espanya només sap veure l’estat, com una “unidad indisoluble, firme y rigida, sin matices. Todos somos iguales, osea, todos somos como yo”. I no ho dic perquè sí. Fa 80 anys, estàvem igual que avui. Després de 80 anys, no hem fet ni un mil·límetre endavant.

Potser, i des del meu punt de vista és evident, cal fer un canvi d’estratègia i d’objectiu, ja que l’estratègia utilitzada fins ara, no dona resultats, sobretot, perquè l’objectiu, una Espanya on Catalunya tingui l’espai que necessita, és impossible. Un cop més, i des de la meva ignorància mediocre, és més fàcil, creïble i possible una Catalunya independent, que no pas una Espanya justa amb Catalunya (aquest concepte, avui per avui, és ciència ficció, de la dolenta). Posar un estel, a les nostres senyeres, ja no és un anhel, sinó una necessitat, si no volem continuar 80 anys més, sense avançar ni un mil·límetre, que ens la vagin foten una rera l’altre, tant en el tema identitari, com en el tema econòmic, no ho oblidem.

Per cert, recuperem la paraula estel, que estrella, en català, em sona fatal. Jo fins fa pocs anys, no sentia a ningú parlar d’estrelles. Tothom parlava d’estels.

Salutacions i independència.

152 – Perdón por ser catalán.

Els catalans tenim molts defectes, i entre ells, està el de portar el pactisme a punts que entren en l’absurd (Artur Mas – Zapatero) i fins i tot són clarament perjudicials. Hem distorsionat de tal manera el concepte del pacte, que hem convertit el pacte, en substantiu, com l’objecte del desig, quan en realitat, l’objectiu ha de ser un bon pacte, no un pacte, qualsevol pacte, a qualsevol preu. Aquesta deformació en el nostre concepte del pacte, ens fa tenir una predisposició exagerada a fer el que calgui per tal de no perjudicar el pacte. Repeteixo. El pacte, encara que sigui dolent. I és per això que tant aviat com veiem que el nostre interlocutor mostra alguna senyal d’ofensa, ràpidament correm a demanar perdó, sobretot als espanyols. I el que és pitjor, demanem perdó per ser catalans, fins al punt de negar-nos a nosaltres mateixos.

I és que no fa gaires dies, vàrem assistir a un dels actes més patètics que om es pugui tirar a la cara, i no va ser un altre que el del nou flamant president del Barça, que tant ràpid com va poder, va córrer a Extremadura amb excuses de bon-rotllisme, a demanar perdó al president d’Extremadura, que es va permetre el luxe de dir a l’anterior president del Barça que no opinés de política (entre altre coses perquè no li agrada com opina) Tant ràpid com va poder, va anar a agenollar-se davant d’un president de comunitat autònoma, que ha vist aquest acte, amb una satisfacció plena, fins el punt de manifestar la seva alegria. Crec que com president institucional i representant de la gent d’Extremadura, no hauria d’entrar a jutjar aquestes coses. Ell no es qui per dir que ara el Barça té un bon president i abans no.
Un dels moments més patètics va ser el de la metàfora del pa amb tomàquet i pernil, sabent com sabem, que la majoria d’espanyols, consideren que el pa amb tomàquet, és una aberració, sobretot, si s’ajunta amb el seu excels pernil. Si el nou president s’agenolla davant d’un president autonòmic, que no farà davant de les autoritats de debò? Per cert, no he sentit a ningú dir que el president del Barça, és el president de tots els socis del Barça, i no pot fer coses que poden no agradar als socis del Barça que considerin que això que ha fet i dit, no és adient.

Però avui, després de la magnífica assistència de ciutadans i ciutadanes a la manifestació en contra de la sentència del nou estatut, fent zaping, m’he aturat al programa de La Noria, on novament, m’he quedat bocabadat, veient com els catalans no podem parar de demanar perdó per ser catalans. En aquest cas, era en Jordi González, que davant les “acusacions” de la part més rància dels seus tertulians, sobre la quantitat d’estelades que es van poder veure a la manifestació, i tots sabem que vol dir una senyera estelada, en Jordi González pretenia fer veure que només eren senyeres “inofensives” i que l’únic que es veia eren banderes catalanes. Era com si volgués negar la existència evident de senyeres estelades, amb la conseqüent deducció, que hi havia una notable presencia de persones amb sentiment independentista (com si això fos dolent) A mes també assegurava, que la immensa majoria dels participants a la manifestació, desitjaven que la selecció espanyola es proclamés campiona del món 24 hores després. Tots sabem que això no és així. Que probablement i sent generosos, el 50% de les persones que van anar a la manifestació, veuen amb simpatia a la selecció espanyola, i sobretot les seves celebracions en cas de victòria. Per què fa això? Que té de dolent ser independentista? I que te de dolent no voler que guanyi la selecció espanyola? Per això es pot definir a algú com a bona o mala persona? Per què deia, sense dir-ho, “los catalanes, son catalanes pero buenas personas que no son independentistas y quieren que gane la seleccion española”?.

I en el mateix programa, l’Enric Sopena, feia honor al seu cognom, fen totes les cabrioles que podia, per defensar la posició de la ciutadania assistent a la manifestació, però al mateix temps, recordant que els catalans sempre hem estat molt col·laboradors amb la “causa comuna” i que és cert que de tant en tant, hi han personatges catalans poc desitjables que fan el ridícul amb declaracions independentistes (de fet, ha utilitzat un llenguatge més contundent) També ha procurat deixar ben clar que vol que la selecció espanyola guanyi sempre i a la primera oportunitat que ha tingut, a dit “Visca España”, deixant clara la seva fidelitat a España.

Salutacions i independència (uy, Si hi ha algun espanyol que llegeixi aquest escrit, li demano perdó per ser català, però ha d’entendre que no és culpa meva) Ara ja soc un bon català? O soc un bon catañol?

151 - Cal reaccionar

La setmana passada vàrem tenir l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, i quan dic esperada, no vull dir que estiguéssim impacients per que aquesta arribés, sinó esperada, per lo previsible que era tot el tema. El guió de tot el que ha envoltat al tema del nou estatut, era de lo més previsible que mai m’he tirat a la cara. La pel·lícula va començar, quan el 90% del Parlament de Catalunya va aprovar el text que definia el nou estatut. Un estatut que segons una promesa electoral del “Presidente del Gobierno español”, seria recolzat plenament.

D’entrada va ser mutilat pel mateix “Presidente del Gobierno español”, i pel aspirant a President de la Generalitat de la “comunitat autónoma de régimen común”, l’Artur Mas. Tots dos van arribar a un acord “possibilista de mínims” per tal que l’estatut arribés a bon port, i per això, els federalistes per un costat i els autonomistes per l’altre, ens van voler vendre una primera retallada, que alguns no ens vàrem creure com a “última” retallada, i molt menys vàrem acceptar després dels esforços que havia costat arribar a un primer acord amb un 90% de suport.

Després de quatre anys on tots sabíem el que passaria, encara que alguns preferien mirar com creixien les plantes, va arribar una nova retallada, però novament ens van voler prendre el pel, dient-nos que es salvava el 95% del l’estatut prèviament retallat pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas. Si, aquell que era una opció “possibilista de mínims”, va resultar que ni era tant possibilista, ni eren els mínims. De fet no era possible i els mínims encara eren mes mínims. Amb aquesta sentència, va morir el federalisme, i qui segueixi pensant que el federalisme és possible a Espanya, potser tindríem que fer-li saber que per Nadal, les coses no són com alguns infants es pensen que són.

Però avui, 9 de juliol, ha vingut la segona part de la sentència, que fins i tot m’ha sorprès a mi, de lo restrictiva que és, ja que en alguns casos sembla que quedarem pitjor que en l’antic estatut. Així doncs, resulta que després de tants esforços, fatigues i trencadisses, hem fet una passa enrera. Brillant, realment brillant. Després de veure que el federalisme és impossible, ara comprovem que l’autonomisme, tampoc és una opció acceptable.

Ara queda clar que només queden dos camins. Un es la independència total. I a mes cal fer-ho ràpid, sinó tornarem a sentir allò de “hableme en cristiano”. L’altra opció, és deixar-nos assimilar d’una vegada i morir ràpidament i sense dolor. Nosaltres triem.

Demà, dissabte, hi ha una manifestació que segurament no servirà per gran cosa. No servirà per entendrir el cor dels nostres amos (avui s’ha demostrat més que mai, que no són ni compatriotes ni camarades ni re amigable. Directament, s’ha demostrat que són els nostres amos) Pel que si servirà la manifestació, és per mesurar-nos a nosaltres mateixos, i poder agafar moral per seguir lluitant. Si som molts, seguirem lluitant. Si som pocs, lluitarem però la nostra resistència, serà mínima. Demà hem d’omplir el carrer, per tal que els nostres amos, vegin que encara els queda molt camí, i un camí dur. I amb una mica de sort, el diumenge, tenim un altre oportunitat d’agafar moral. Si guanya Holanda, sortim a celebrar-ho, amb petards, botzines i estelades.

Sí, ja sé que havia manifestat certs dubtes sobre aquesta manifestació, però després de reflexionar una mica, de veure l’ambient del país, i del que ha passat avui, cal reaccionar.

Salutacions i independència.

150 - La roja

Avui, la meva parrafada, l'he penjat aquí.

Salutacions i independència.

148 - Sobre el "govern" mundial i sobre la ciutadania catalana.

Es busca granja amb ous, ja que s’ha demostrat que no n’hi han.
Els ous que hi han, són de gallina, que nomes serveixen per abaixar sous i pujar impostos als indefensos.
Si no canviem d’ous, d’aquesta no ens en sortim.

Salutacions i independència.

129 - Un petit país.

Avui fa quasi 300 anys, un petit país de la ribera del Mediterrani va ser envaït pels castellans i pels francs. Ara, aquestes dues potències es fan dir Espanya i França, i després d’una llarga guerra, que ens volen vendre com una guerra civil, però que hi van participar directament les grans potències europees, van convertir aquell país en terra de conquesta i al seu poble en un poble explotat i espoliat. Ho van fer amb la força de les armes, i després d’un setge, que fa que altres setges que han patit altres pobles a finals del segle XX, semblin poca cosa.

Amb el pas del temps, l’opressió que es va mantenir amb la força de les armes, s’ha anat transformant en armes educatives i socials, que fan que avui dia, el poble conquerit, estigui adormit i anestesiat. De fet, molts no saben el que va passar, ara fa quasi 300 anys.

Però l’opressió, avui dia encara continua amb la mateixa força que fa quasi 300 anys, ja que les autoritats espanyoles han prohibit a un petit ajuntament d’aquest petit país, que faci una consulta a la seva ciutadania, sobre si aquest petit país conquerit, ha de ser lliure o no. Al mateix temps, ha premés que unes persones que es manifesten descaradament anti-demòcrates, es manifestin en aquest mateix petit poble d’aquest petit país, reclamant, que aquest petit país, continuï sent una terra conquerida.

Sembla mentida que aquestes coses passin dins la Europa del segle XXI, dins d’un estat que es diu a ell mateix demòcrata, però que no permet als ajuntaments fer consultes populars, ni és capaç de fer una llei de memòria històrica, com la que han fet altres països. Ni és capaç de condemnar a antics dictadors, i que permet que grups que poden provocar aldarulls públics i que es declaren anti-demòcrates, es manifestin clarament, mentre uns altres són reprimits sense poder ser consultats pel seu ajuntament.

Aquest petit país de la ribera del Mediterrani, que a la Europa del segle XXI segueix oprimit després de quasi 300 anys, és Catalunya (Països Catalans)

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

128 – TV3. Manipulació emocional.

Aquest dies de vacances, els hem passat amb una parella amiga, on ell és un convergent de dalt a baix, i evidentment, tant aviat com hem pogut, ens hem tirat els plats per sobre, de bon rotllo. Ell, molts cops, em tocava el crostó, o això pretenia, referint-se a TV3 com “la vostra”. Aquí se suposava que jo havia de saltar per defensar la imparcialitat de l’actual Govern de la Generalitat i acusar a anteriors Governs, de ser uns manipuladors poc ètics amb la Televisió de tots els catalans i catalanes. Però no. No vaig saltar ni un cop. De fet, no li hauria donat cap importància, sinó hagués vist una notícia d’esports de l’altre dia.

La manipulació de les televisions públiques per part de les administracions que, d’una manera o altre, les dirigeixen, és inevitable, encara que es vulgui evitar. La objectivitat informativa, no existeix i per tant es vulgui o no, aquest tipus de mitjans de comunicació, estaran sempre, més o menys dirigits per les corresponents administracions que les administren (per no dir un altre cosa) I sincerament, en el cas català, tant ara com en governs d’altres colors, crec que la manipulació és tolerable en certs aspectes.

On crec que la manipulació és directe, volguda, buscada, i amb tota la intenció (la mala intenció) del món, és en un seguit de notícies i comentaris que es continuen donant ara, i que ja es donaven el l’època convergent. Són notícies i comentaris del tipus “Una parella d’ancians ha estat atropellada en un petit poble de Segòvia”. Algú em pot explicar el valor informatiu d’aquesta notícia per la ciutadania catalana? No en té cap. La prova és que, malauradament, cada dia atropellen a moltes persones a tot el món, però quan és a Alemanya, no és notícia. Per què? Que els alemanys són menys importants que els de Segòvia? A mi em fa l’efecte que no. Així doncs, que ho fa que en un cas sigui notícia i en l’altre no? Doncs que en un cas són espanyols i en l’altre no. Per tant, aquesta notícia que res té a veure amb l’espai territorial de TV3, no busca informar, sinó el que cerca, és crear lligams emocional entre els espanyols i els catalans. És aquesta la missió per la que va ser creada TV3? I que ho fa que s’hagin de crear aquest vincles emocionals? Doncs és una clara llei de la publicitat. La Coca-cola, no fa publicitat per donar-se a conèixer, sinó que ho fa per que el públic tingui present que existeix i que cal seguir consumint-la. De la mateixa manera, cal recordar constantment als catalans, que som espanyols, ja que sinó podria ser que oblidéssim que som espanyols i recordéssim que som catalans.

El mateix passa amb altres noticies, malauradament també tràgiques, com la violència domèstica, que constantment ens diuen la quantitat de persones que han estat víctimes d’aquest fet a Catalunya, i ràpidament també ens diuen en número total de tot l’estat. És necessari que TV3 aporti aquesta dada? Ja posats a informar, des de TV3 s’hauria de donar la dada total de Catalunya, després la d’Europa i per últim, la mundial. Perquè es limita a Espanya? Tornem a aprofitar-nos de les tragèdies personals per fer nacionalisme espanyol des de TV3.

Però també es fa amb les bones notícies. Per exemple, quan es fa amb èxit una intervenció quirúrgica la notícia acostuma a ser així: “... aquest tipus d’intervenció, és la segona que es fa a Europa (o al món) i la primera a l’estat (o directament a Espanya)” Perquè aquesta referència gratuïta a l’estat o a Espanya, El normal seria: “... és la segona a Europa (o al món) la primera es va fer a vesasaberonpolis. Així doncs, ens trobem que des de TV3 (o qualsevol mitjà de comunicació públic) ens donen diàriament, de forma molt subtil, la dosi necessària de nacionalisme espanyol, que necessitem per no veure que d’espanyols, en realitat, no en tenim res.

I que fa ERC, que té la conselleria de Cultura? Vull pensar que fa el que pot, però hauria de posar fre immediatament a aquest tipus de soma espanyol que ens donen cada dia. Aturar aquesta “medicació” que ens donen diàriament no atempta contra cap llibertat d’expressió. El que faria, seria defensar el lliure pensament de tots nosaltres sense influències externes que quasi no es noten. Aquest tipus de petites dosis d’espanyolisme, em recorden a aquell matrimoni que un mata al altre posant-li al menjar petites dosis de verí diàriament, fins que el verí acaba fent la feina, sense que després ningú sospiti de l’acció d’aquest verí. Com era allò? Ah, si. “Que se note el efecto , sin que se note el cuidado”.

El que més em preocupa, és que hi han dosis que són més sofisticades que altres, i són de nova factura, o fins ara no les havia detectat. És la noticia donada des del punt de vista català, i per tant sense sospita de manipulació, però que al final sense saber com, estàs veien la “rojigualda” per algun lloc. En aquest cas era la notícia que “els atletes catalans, ja s’han concentrat per proper mundial d’atletisme”. Dit així, cap problema. El problema ve, quan a les imatges es veu com els atletes catalans, s’han concentrat a la Federación Española, i porten tots, els colors de la “Insignia nacional”. Aquest tipus de manipulació no l’havia vist fins ara, i si és un nou tipus de “consigna”, em preocupa, ja que farà molt servei a la causa espanyola.

Tot això, ja ho han dit mil cops molts, entre ells jo mateix en algun lloc, i sobretot, en Víctor Alexandre, però mai està de més, recordar-ho.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

126 – Ja tenim finançament. Gràcies Sr. Mas.

Qui em conegui sap, o hauria de saber, que soc un reagrupat, i per tant avui tocaria, tocar la cresta a ERC per haver acceptat aquest finançament. Però no ho penso fer, ja que els reagrupats, encara que molts els hi agrada pensar que som uns radicals esbojarrats que estem en contra de tot per què sí, en realitat som bastant moderats en els fets, i contundents en les paraules, i com encara no sé si ERC ha fet ben fet en acceptar aquest finançament o no, doncs no ho critico.

La veritat és que ERC te poc marge de maniobra i l’únic que pot fer és canviar les quantitats. Davant d’això, ha de valorar si la quantitat serveix per anar tirant o no. El problema de debò és el tipus de finançament, i sobre això, ERC no hi pot fer gran cosa. La cosa és senzilla. Catalunya genera una riquesa, que dona a Espanya, i aquesta, decideix, quants calers, necessita Catalunya. Fa un temps teníem la possibilitat de canviar aquest model de finançament per anar al concert econòmic, que no és que fos bo, però si molt millor que aquest, però gràcies al Sr. Mas, ara tenim el que tenim, i el que és pitjor, ens ho mereixem.

El millor finançament, segons el meu humil parer, és aquell on cadascú, gestiona i administra la riquesa que el mateix genera. Bàsicament, és el que fem tots en les nostres economies familiars. Però enlloc d’això, Catalunya té un finançament, on gestionem i administrem una part de la riquesa que generem, Una part que és un altre el que decideix quina quantitat de la nostra riquesa, ens deixa que ens gestionem i ens administrem.

Aquest model de finançament, portat a l’àmbit familiar, és ridícul i absurd, i ningú amb dos dits de front, permetria que la seva família es financés d’una manera semblant, a la que permetem que es financi Catalunya.

Però la veritat és que hi ha gent que aquest model de finançament per Catalunya, els satisfà i els agrada. Per exemple al Sr. Mas, que ara es queixa de moltes coses, però ell i ningú més que ell, és el veritable responsable d’això. Ara es queixa de les quantitats i dels temps, però del que no es queixa, és del tipus de finançament, que en el seu àmbit familiar segur que no seria tant satisfactori.

Però si de debò, el sistema de finançament és el que li agrada, temps i quantitats apart, li proposo, a ell i a tots els que estan joiosos amb aquest finançament, i sabent que és la forma de finançament que els hi agrada, que des d’aquest proper mes, tots els seus ingressos, me’ls donin a mi, que jo ja decidiré quants calerons necessiten.
Cada “X” temps, xerrarem i canviaré aquesta quantitat de calerons, això si, amb l’exercit i la comunitat internacional darrera meu, i sent jo, l’únic capaç de posar i dictar lleis, i l’únic que puc infringir les lleis que jo mateix poso.

Tots aquest “satisfets” per aquest tipus de finançament, han de pensar que això ho faig per ells. Per què els hi agrada aquest tipus de finançament, i a més, això farà que les seves famílies i la meva, a partir d’ara siguin una sola. Jo controlo la llei, la economia i l’exercit, però això són minudències, i sobretot, la meva bona fe, és inqüestionable.

Ja penjaré el meu número de compte corrent, i així podreu fer-me la transferència de tots els vostres ingressos, i ser feliços i satisfets. Si val i és bo per Catalunya, també val i també és bo per les vostres famílies. Feu-ho per vosaltres i deixeu que sigui jo, qui decideixi quina és la quantitat de la riquesa que vosaltres mateixos genereu, la que necessiteu. A més, heu de pensar que sereu solidaris amb mi, que això de ser solidari, sempre enrotlla molt i fa molt progre o molt cosmopolita.

Espero els vostres ingressos, i tranquils, que amb mi, la vostra riquesa, serà solidàriament repartida.

Salutacions i dependència (amb mi)

85 – Provincians (1/3)

En els últims dies, durant aquests dies, i en els dies que han de venir, els catalans estem demostrant tenir una alta dosi de provincianisme, que ens hauria de fer pensar, sobre com som i com estem. Provincianisme, és la paraula que el diccionari defineix com “Mancat de grandesa o de personalitat pròpia enfront de la capital”.

Concretament, m’estic referint a tot el tema del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya. Per fer una mica de memòria, només recordar tot el enrenou que es va muntar amb el “tunning” del seu cotxe oficial.

Personalment no em vaig emportar les mans al cap, quan es va fer pública la notícia que al cotxe oficial del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, s’havia instal·lat un televisor, una taula i un recolza peus. La veritat és que em va sorprendre que aquestes coses no estiguessin instal·lades ja.

S’han escrit moltes coses sobre aquest tema, i s’han dedicat moltes hores de radio (suposo que de TV també, però com no veig TV, dons no ho sé) com per afegir-hi alguna cosa nova, però tal com van reaccionar els nostres mitjans de comunicació, i com ha acabat el tema, per mi es fa evident, que tenim el que ens mereixem.

Encara me’n faig creus, que els mitjans de comunicació donessin ales a aquesta ................ noticia?!!!!!!!, encara me’n faig creus, que algú pogués fer cas d’això. Encara me’n faig creus, que uns senyors de Madrid, no qualsevol senyor, sinó uns que ja coneixem i que sabem com se les gasten, tus, i aquí, sense pensar ni sense qüestionar-nos res, ho esbombem com si res. La primera reacció va ser la d’un pagès, que s’avergonyeix estúpidament de la seva condició de pagès, i actua instintivament davant d’un “cosmopolita”, per que aquest pensi que tot i ser pagès, és una mica culte. Vàrem reaccionar d’una forma, que només ho fan aquells que es senten, i potser ho són, inferiors davant d’un amo.

Recomano la lectura de l’escrit d’en Maketo power

Més tard, sembla que es va entrar una mica en raó, i les coses es van posar al seu lloc.

Així dons, queda clar que crec que es va fer bé instal·lant totes aquestes coses al cotxe oficial del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya.

Quan sí que em vaig posar les mans al cap, va ser quan el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, fa retirar aquestes coses del cotxe oficial, cedint a les pressions injustificades que fan aquells senyors de Madrid que tots coneixem, i també a les dels seus adversaris polítics, que un cop més, van demostrar una total carència de sentiment de país, col·laborant amb el quart poder de l’amo.

La pregunta que ara em faig és:
Qui mana al Parlament de Catalunya, el seu Molt Honorable President o els diaris de Madrid?

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.