195 – Tacant-t'ho tot

Sempre he sentit dir que darrere una bandera, les persones són capces de tot, i sembla que facin servir aquesta bandera per embolicar-se de fanatisme i perdin tot el seu sentit crític i fins i tot, s'oblidin de tot allò que han dit i han defensat tota la seva vida fins no fa gaire.

I aquest any, amb el Barça, podem veure com això és cert i sembla que ningú se'n recordi del que passava només fa dos anys (si més no, a mi ningú m'ha dit el contrari)

Només per fer memòria, el Barça, a diferència d'altres equips, no duia publicitat a la samarreta, i la immensa majoria dels que som del Barça, n'estàvem molt orgullosos. Dèiem que la samarreta del Barça (aquell club que és més que un club) no es podia tacar amb publicitat. Però finalment, un any, la samarreta del Barça es va tacar amb publicitat. Era publicitat d'UNICEF. En un principi, alguns no ho varem acceptar, però no va passar gaire temps, que no només ho varem acceptar, sinó que fins i tot, encara ens va fer sentir més orgullosos de la samarreta del nostre club. Així doncs, allò que havia estat considerat una “taca”, ara es veia com un mostra més de la grandesa del Barça. Desprès de lo de UNICEF, encara era més evident, que el Barça, era més que un club.

Però en les últimes eleccions, va guanyar una junta directiva, de la que m'he n'he de confessar un profund detractor i que cada dia que passa, en refermo més en la meva percepció que aquesta junta té moltes coses amagades. Aquesta junta volia posar publicitat de debò a la samarreta i tacar-la del tot i ho ha fet pas a pas i amb premeditació sabent perfectament el que feia i com ho havia de fer.

De cop, ens va treure lo de “UNICEF”, per posar “QATAR Foundation”, venent-nos que era una ONG, encara que fos d'un país poc democràtic (per dir-ho finament) i que casualment, és un país on el president del Barça hi té molts interessos comercials de caire privat.

I ara, dos anys desprès del canvi de ONG reconeguda a ONG tapadora, ja ens hem deixat de futileses, i ja hem tacat del tot la samarreta del Barça. I ho han fet, aprofitant-se que ara farà 300 anys que els espanyols ens van conquerir, argumentant que en homenatge al país, el Barça lluirà una samarreta amb la Senyera, la bandera del nostre país. Estem tots d'una exaltació tal, que no volem veure que ens l'han colant fins al fons, i que no només han tacat la samarreta del Barça, sinó que també han tacat la nostra bandera, la Senyera, amb el logotip d'unes línies aèries d'un país que no sembla molt fidel als cànons democràtics, i que, oh casualitat, l'actual president del Barça hi te forces interessos econòmics (és el mateix país d'abans) Ens han marcat un gol per tot l'escaire, però com ens l'han colat amb la Senyera, no volem veure-ho.

Salutacions, independència i justícia social.

194 – L'aigua de la vergonya

Aquest estiu a Blanes està sent mogut entre d'altres coses per tractament del subministrament de l'aigua a famílies amb dificultats econòmiques. Probablement passa també a altre poblacions, però jo només sé el que està passant a Blanes.

Resulta que unes famílies blanenques amb dificultats econòmiques greus, fins al punt de no poder pagar el rebut de l'aigua, tenen el subministrament de l'aigua corrent tallat.

Vivint en una societat com la que vivim, on el capitalisme salvatge cada dia va guanyat espai i territori, no ens hauria d'estranyar aquest fet, però és que hi han coses que clamen al cel.

Resulta que qui ha tallat el subministre d'aquest servei bàsic és Aigües de Blanes, i l'Ajuntament de Blanes és el màxim accionista d'aquesta empresa privada, i per tant l'alcalde de Blanes, és qui mana a Aigües de Blanes.

La primera pregunta que em ve al cap és: Com és possible que una administració pública sigui la màxima accionista d'una empresa privada que obté els seus guanys oferint un servei públic? Aquí hi ha alguna cosa que grinyola força i tot fa pudor a perversió de la relació entre lo privat i lo públic.

La segona pregunta és: Com és possible que una administració pública permet que una empresa de la que és la màxima accionista, ignori i incompleixi un acord del Parlament de Catalunya del passat mes d'abril, on es declarava la disponibilitat d'aigua, electricitat i gas, com a drets bàsics dels ciutadans de Catalunya?

Com és possible que un alcalde que s'auto anomena socialista, i que al mateix temps és qui finalment mana a Aigües de Blanes, posi per davant els interessos econòmics d'una empresa privada que ofereix un servei públic, als drets i i a les necessitats d'uns ciutadans caiguts en desgracia? A qui serveix l'alcalde? A l'empresa privada i a l¡ànim de lucre? O als ciutadans de Blanes?

Algú em podria dir que les administracions públiques no són ONG's i per molt trist que sigui, qui no paga, no pot tenir el servei. Bé, la meva resposta seria que qualsevol administració pública, hauria de veure les ONG's com un clar símptoma de que te mancances en les seves responsabilitats i qualsevol tasca que faci una ONG és una tasca que l'administració ha deixat de fer.

També s'hauria de tenir en compte, que un alcalde que s'auto anomena d'esquerres, quan permet que una família es quedi sense aigua corrent, està apropant a aquesta família a un punt sense retorn com és la exclusió social, ja que difícilment aquesta família podrà accedir a un lloc de treball digne, si no te possibilitat d'una minia higiene.

I per últim, la gran vergonya i la falta de sensibilitat humana que demostra l'equip de govern de la vila de Blanes, en el fet que diàriament, s'estan regalant litres i litres d'aigua a vilatans i a visitants a les dutxes de les platges, a gent que es pot permetre el luxe de dutxar-se tranquil·lament a casa seva, i al mateix temps li denega l'aigua a una família amb problemes econòmics. I això ho fa un partit, el PSC, que s'auto anomena d'esquerres, però que queda clar que ni és d'esquerres, ni té vergonya, ni caritat humana, regalant aigua al rics (els que podem pagar el rebut de l'aigua) fins al punt que permeten que els fills de les famílies riques, juguin amb l'aigua potable de les dutxes de la platja, com si fos un bé inesgotable (i que es un servei que NO NECESSITEM. Jo abans, quan no hi havien dutxes a les platges, mai les havia trobat a faltar) i al mateix temps li denega els drets a les persones amb dificultats en el nom de les lleis del mercat. Vergonyós i típica actitud de personatges que clarament qualificaríem de dèspotes.

Salutacions, independència i justícia social.

185 – Moderació salarial = Crisi econòmica.

Un cop més, m'he quedat parat pel poc ressò que produeixen algunes notícies, que haurien de treure la mascara a més d'un. Però com vivim en un món, on els que haurien de denunciar, estan al servei dels que haurien de ser denunciats, doncs passa el que passa.

La notícia és que des de l'aparició de l'euro, els preus s'han (o els han) pujat un 48%, mentre que els salaris, només han pujat un 14%. No cal ser economista per veure una relació directa. Algú s'està quedant els nostres diners, gràcies a la moderació salarial que des de fa anys, ens diuen (aquells que haurien de denunciar i el que fan és protegir) que és la nostra salvació. En realitat, la moderació salarial és la nostra tomba. Si continuem en un procés de precarietat laboral i moderació salarial, el retorn a èpoques passades (revolució industrial o feudalisme) és una qüestió de temps. Només cal saber de quant temps estem parlant.

Deixem d'escoltar missatges que ens fan sentir culpables per defensar el que es nostre. Deixem de escoltar missatges sobre retallades que no serveixen per res per reactivar la economia. La economia nomes es pot reactivar d'una manera: amb un repartiment just de la riquesa. Ara ja i som tard, i no tindrem oportunitat fins d'aquí a 4 anys. El proper cop, hem de ser més llestos que ells, i no caure en els seus paranys.

Salutacions, independència i justícia social.

148 - Sobre el "govern" mundial i sobre la ciutadania catalana.

Es busca granja amb ous, ja que s’ha demostrat que no n’hi han.
Els ous que hi han, són de gallina, que nomes serveixen per abaixar sous i pujar impostos als indefensos.
Si no canviem d’ous, d’aquesta no ens en sortim.

Salutacions i independència.

141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS. (Posdata)

Per fi.
Fins avui no havia sentit a ningú queixar-se de lo de la llum.
Bé, menteixo. L'editorial del Manel Fuentes del dimarts, sí que ho feia, i molt bé per cert, lluny de populismes que es feien a la mateixa hora per altres freqüències.
Salutacions.

141 - QUEIXAR-NOR PER QUEIXAR-NOS.

El passat dilluns, 8 de març de 2010, quasi tota Catalunya va patir una gran nevada, que va afectar a zones on normalment no neva, amb gruixos entre 10cm i 25cm.

Amb aquesta nevada, m'he adonat, un altre cop que soc un paio rar, ja que em faig preguntes no es fa quasi ningú, i les preguntes que es fa quasi toThom, jo no me les faig.

ElS comentaris de la gent, em resulten sorprenents, queixant-se de l'actuació de les autoritats durant aquest temporal extraordinari i poc habitual a la zona metropolitana de Barcelona o a la costa. Sento comentaris sobre la poca previsió de les autoritats, la desorganització i el caos. I sobretot queixant-se de la falta d'informació. I no ho entenc.

El temporal era de dos parells de ... nassos i evidentment no estem preparats per això. I estar-ho, seria de bojos. Mantenir una estructura de maquinaria i de personal preparada per aquestes eventualitats, seria malbaratar els nostres impostos. Quan passi una cosa d'aquestes, el que tenim que fer és suportar-ho el millor que puguem i fins hi tot gaudir-ho. Contra la natura no és pot lluitar. i la cosa està, que quan passen aquestes coses, per sort no hi han desgràcies personals.

I prevenir això? Com? Amb sal? Primer, no tenim prou sal. D'on traiem tanta sal? Segon, per tirar sal, s'ha de tallar o quasi tallar el transit, i per tant la tenim liada igual. Tercer. La sal espatlla les carreteres i els pneumàtics. Si es tira sal, després ens queixarem que les autoritats van espatllar la carretera i els nostres pneumàtics tirant sal. I quart, tirar sal és un atemptat ecològic. Només és pot prevenir, com es va fer. Anunciant-to i confiant que tots i cadascú de nosaltres fou prou responsable per no moure'ns de casa. Però no. Hem de sortit tots, peti qui peti.

I queixar-se de falta d'informació? Però que ens cal saber que no sabéssim? Tots sabíem que estava nevant fort. Tots sabem que no estem preparats (nosaltres, ja que difícilment portem cadenes i estris semblants) I tots sabíem que arreu hi havien accidents de transit, carreteres tallades per la caiguda d'arbres o de torres d'alta tensió. Jo sabia perfectament tot el que em calia saber. Que nevava, que tothom estava col·lapsat perquè les carreteres estaven tallades per diferents motius, i la veritat, m'era indiferent saber quin era la causa exacte que em feia estar aturat a la ronda del litoral. El que volia, és que el personal de policia, protecció civil, treballessin per acabar tant aviat com fos possible amb les diferents causes que ens col·lapsaven. Però es veu que no. que enlloc de treballar per arranjar les coses rapit, s'han d'aturar, per explicar-nos a tots i cadascun de nosaltres que és el que està passant, (com si no ho sabéssim) El cas més bestia que he sentit, és el d'una persona que es queixava que havia estat set hores aturada sense menjar!!!!!!!!!!!!!!! Pretenia que el personal d'emergència, li portés un entrepà al cotxe? Però que ens hem pensat?

Vivim en una societat acomodada i burgesa, que esperem seguts a la taula del nostroe despatx, que el sindicalista de torn ens solucioni els nostres problemes. O seguts al sofà de casa, que el polític ens solucioni els nostres problemes. I ara esperem que la policia, ens porti un bocata al cotxe, mentre el païs està col·lapsat. Flipant!!!!!!!!!!!!!

I el millor de tot, és que ningú es queixa del problema real que s'ha destapat amb aquesta nevada. I no és altre que un cop més, una o més grans empreses, no han fet la seva feina, i ningú els dirà re.

No potser, que dues torres d'alta tensió es caiguin per una mica de gel i neu, i que 24 hores després dels fets, encara no sàpiguen on està localitzada l'avaria. Això és el que ens hauria d'amoïnar. Que si tenim un temporal d'aquest estil, per culpa d'unes grans empreses que s'han estalviat uns calerons amb construccions de baixa qualitat, ens quedem sense llum, i per tant sense calefacció. I a sobre, ens col·lapsen el transit. Però no passa re, és mes fàcil posar a parir al polític de torn, que s'ho mereix, per no posar a ratlla, a aquestes empreses. Però com ningú li demana, doncs ell o ella va fent.

Salutacions i independència.

133 - Avui és festa i... (2na Repetició, dos any després)

Hem passat el pont de la Constitución / Purísima (cap de les dues festivitats, m’agrada) i és el pont, que des de fa uns anys, s’ha caracteritzat per la afluència massiva de persones, a diferents centres comercials a gastar compulsivament. Aquest any, sembla que la cosa no serà així, ja que la gent, ja no té calers per poder consumir.

Ara fa aproximadament un any, penjava un escrit parlant sobre el tema del consum desmesurat i quin és el preu que entre tots acabaríem pagant. Ara fa un any, on ningú parlava de crisi, en aquest escrit, ja deixo entreveure, que això no podia ser, i que algun dia petaria. El torno a penjar, tot i que el consum aquest any no serà tan desmesurat, segueix mostrant que si les coses no canvien, tenim un futur molt negre. I les coses només les poden fer canviar unes persones que escollim cada quatre anys, i que han de posar el que s’ha de posar a sobre la taula.

24 - Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra. Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”

Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri. Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.

La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.

Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i

qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, i no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.

131 – Una d’animals

Aquests últims dies, tot hem vist amb sorpresa la notícia sobre una lleona que voltava en llibertat per La Sénia. Sembla que finalment, aquest vespre, l’han capturat i no era una lleona, sinó un gos gros salvatge. Si la notícia era estranya, el final de tot encara la fa més estranya.

Primer ens van dir que més d’una persona, havia alertat a les autoritats sobre un lleó que s’havia vist pels voltants de La Sénia. Un lleó en llibertat a La Sénia? Això és estrany. De cop i volta, el lleó deixa de ser lleó i passa a ser una lleona. Estrany. Les diferencies morfològiques entre un lleó i una lleona són evidents i salten a la vista immediatament. Finalment, no és ni un lleó, ni una lleona, sinó que és un gos gros salvatge. Estrany. Si les diferencies entre un lleó i una lleona són evidents, entre una lleona i un gos gros, són descomunals. I d’on ha sortit un gos gros salvatge? Ha aparegut de cop i volta? Fins ara ningú havia dit re? I la premsa? Em sorprèn que la premsa no hagi entrevistat als testimonis que havien dit que havien vist un lleó.

Un gos gros salvatge, des del principi, doncs mira, encara no seria molt estrany, però tal com a anat tot, és estrany. Però encara ho fa més estrany, que hagin abatut a trets al gos. No anaven a buscar un lleó, que després era una lleona. El més normal, era capturar amb vida a l‘animal, si es possible, cosa que crec que si era possible, però si a sobre es tractava d’un gos, era necessari matar-lo? És clar que què es podia fer sinó? Estrany tot plegat, però en fi....

Però tot aquest afer, m’ha fet pensar en el paper que juguen el animals en la nostra societat. Per un moment, ens creiem que lo del lleó era un lleó, i com ningú havia denunciat la seva desaparició, jo ja m’havia fet les meves càbales i les meves fantasies paranoiques, veient el fantasma del tràfic il·legal d’animals salvatges, i que els seu “propietari” per unes raons o altres, l’havia abandonat. Ves a saber, si era per la famosa llegenda que aquest tipus d’animals no poden provar la sang, o per la crisi. Alimentar un animal d’aquest, deu costar una fortuna, i és clar, si s’ha “comprat” l’animal al tràfic il·legal, a qui demanes ajut? Doncs el més fàcil és abandonar-lo, amb tot el perill que pot portar un animal d’aquestes característiques en llibertat pel nostre entorn. Finalment, només es tractava d’un gos gros salvatge i totes les meves paranoies, s’han esfumat.

Però no del tot. De cop he recordat aquell torero que tenia un tigre al seu “cortijo”. Com era possible? No haurà de ser legal? Hauria d’estar prohibit per moltes raons. Però això no només passa amb els grans felins, sinó que passa amb molts animals. Les nostres botigues d’animals estan plenes d’animals perillosos, però perillosos de debò, que poden fer molt mal, fins el punt de provocar amputacions per una mossegada, com és el cas de petits caimans, o d’animals verinosos. No fa gaire, la policia de Madrid, va entrar en una casa plena de serps verinoses. I si s’escapen? Però no s’acaba aquí. L’altre dia vaig veure en una botiga a un monstre en forma de pitó gegant o anaconda (per ella, el monstre seria jo) d’una grandària prou gran per devorar a una persona, o si més no això em va semblar. No fa gaires anys una pitó es va escapar a Lleida i no sé com va acabar la historia. I també fa poques setmanes, un home es va trobar una serp (no se de quin tipus) que sortia de la seva tassa del wàter. Aquests animals, quan tenen gana, fàcilment poden devorar a un dels nostres infants.

I no podem confiar amb la responsabilitat dels seus “propietaris”, ja que la vida, té tendència a expandir-se i a ocupar tot l’espai que pugui, i tard o d’hora, algun s’escapa. I aquests responsables “propietaris” tampoc poden controlar-ho tot. Que passaria en cas de terratrèmol? En cas de terratrèmols, ens podem trobar amb tot un seguit d’animals perillosos espantats, atemorits i amb gana, sense control pels nostres carrers.

I per últim, esta el debat moral. Quin dret tenim a treure aquests animals del seu entorn natural, per tenir-los en una casa dins d’una gàbia, un aquari o un terrari? CAP. No tenim cap dret. La nostra convivència amb els animals ha de ser sempre amb respecte, i per tant només els podem tenir en granges, o en zoològics. A casa, gossos, gats, i poca cosa més. Els ocells, tortugues, ratolins, peixos etc., han d’estar a casa, pel seu valor educatiu amb els nostres infants i poca cosa més. I evidentment, tots el propietaris, haurien de passar una espècie d’ITV dels seus animals.

I amb els animals d’investigació, que s’experimenta amb ells? Que passa amb ells? Doncs això ho deixarem per un altre dia.

Salutacions i civisme amb els nostres companys d’existència.

PD: també deixarem per un altre dia, un altre tipus d’animals “politics”, que tenen unes garres més esmolades que la del felí més perillós que puguem imaginar.

108 – T’estimo lectura.

La Llum i en Gustau (Tothom li deia Gus) era un jove matrimoni que es van conèixer mentres feien un master de Marketing, i van acabar de consolidar la seva relació durant un master d’administració d’empreses. Tots dos eren ambiciosos i eren d’aquells que no crien en allò del ”Gota a gota, s’omple la pica”. Pensaven que “si la pica s’omple més ràpid trencant l’aixeta, doncs fem-ho, després ja l’arranjarem amb els beneficis que en traguem”.

Un cop acabats els masters, no van trigar massa en trobar feina en un departament estratègic d’una d’aquelles empreses que abans eren del sector públic i ara ho són del sector privat, i que dominen el mercat quasi com si fos un monopoli. Una d’aquelles empreses, que tenen una clau de pas a casa de cada ciutadà, i et lloguen un comptador per saber quin consum has fet.

Tot i tenir un bon sou, vivien en un pis petit situat en una població a prop de les rodalies de la capital del nostre país, i quant tornaven a casa, passaven per davant d’una entranyable botigueta de llaminadures, que era famosa per l’excel·lència de les seves pipes a pes. Havien agafat el costum d’entrar-hi cada dia per comprar uns grapats d’aquelles pipes, per menjar-se-les mentre veien la tele abans de dormir.

La botigueta de llaminadures era de la Sra. Mar. Una senyora gran que no feia altre cosa que estar a la seva botiga, i llegir llibres convulsivament. Sempre que parlava amb algú de la seva passió, acabava tocant el llibre que estava llegint en aquells moments i amb un to clarament amorós deia “t’estimo, lectura”. Fins aquí pot semblar que tothom era feliç, però no. La Sra. Mar, sentia molta ràbia cada cop que entrava algú a la seva botiga, i interrompia la seva lectura. Tenia que fer alguna cosa, per evitar aquestes interrupcions tan molestes. Veient que quasi tothom venia només a comprar les seves excelses pipes, va enginyar-se un sistema per poder llegir tranquil·lament sense ser interrompuda.

Quan la Llum i el Gus, van entrar a la seva botiga, els hi va explicar el sistema. “Mireu, cada dia entreu, agafeu la quantitat de pipes que vulgueu, les peseu aquí, apunteu el pes aquí, i després deixeu un euro dins d’aquest pot. El dissabte passarem comptes i ja està” La Llum i en Gus, van estar encantats amb aquesta proposta, ja que de tant en tant, es formaven cues, i la Sra. Mar, no era precisament ràpida. Així que tothom content, la Sra. Mar podria llegir quasi sense interrupcions, i la Llum i el Gus, no s’entretindrien tant per agafar les seves pipes preferides.

Tot va anar bé, fins que, aproximadament quan feia un any que utilitzaven aquest sistema, la Sra. Mar no era llegint quan van entrar la Llum i el Gus a la seva botiga. “Caram, Sra. Mar. Què passa avui que no està llegint?” “és que us he de comentar una cosa” “Vostè dirà” “Veureu. Avui m’han vingut a calibrar la bàscula, i la veritat és que funcionava força malament. És per això que gràcies a que tinc apuntats tots el pesos, puc recuperar els cèntims que no us he cobrat fins ara. Després de veure els pesos que us heu emportat durant tot aquest temps, he calculat, que tu, Llum em deus 147,86 euros i tu, Gus, em deus 108, 93 euros” “Però que diu ara?” “doncs això. Que heu consumit una quantitat de pipes, i el seu preu total, després de treure’n la diferencia és aquest. Si us plau, pagueu-m’ho demà” “Doncs no pensem pagar-li això” “Aleshores em veuré obligada a prohibir-vos l’entrada a la botiga. Comprendreu que no em convé tenir relacions amb persones que no paguen el que consumeixen”

El jove matrimoni va sortit bocabadat de la botiga, amb el ferm propòsit de no pagar allò, i evidentment, no tornar a entrar a aquella botiga. Però mentre ho pensaven, sabien que acabarien pagant, i seguirien entrant a comprar aquelles esplèndides pipes. Comprar-les a un altre lloc, era sinònim de perdre el temps desviant-se del seu camí de tornada a casa, i una considerable pèrdua de qualitat.

Quant se’n van anar al llit, encara comentaven la jugada. Estaven indignats i molt emprenyats “Encara no m’ho puc creure. Com s’atreveix?” “I a sobre, com ho pagàvem tant còmodament, sense adonar-nos, cada cop agafàvem mes quantitat de pipes” “Sí, hem consumit mes del que volíem” “T’imagines que féssim una cosa així a la nostra empresa?” De cop es va fer el silenci. Els dos, la Llum i el Gus, van girar els caps per mirar-se directament als ulls “Estàs pensant el mateix que jo?” “Síííííí, Estimem lectures. Instaurem la lectura estimada” “Sí. I a més, ens estalviarem la meitat dels sous dels que passen a mirar els comptadors” “Hi haurà més consum, i per tant més benefici, i alhora, menys despeses de personal” Es van tornar a mirar fixament als ulls. Aquella nit, es van estimar com mai ho havien fet.

NOTA: Aquest és un relat de tot inventat i fictici. Qualsevol semblança o coincidència amb la realitat, tant amb els fets, o les persones o coses que poden ser representades simbòlicament en qualsevol part d’aquest text, és pura casualitat.

Salutacions.

97 – El gran invasor. (Repetició)

Durant el mes de desembre, he penjat tres repeticions dels meus escrits. Els motius d’aquestes repeticions, és que són temes que encara no són tancats, i d’una manera o altres, tornen a ser d’actualitat, si menys no, per mi.

Un d’ells és el de les proteccions a les carretes i carrers de Blanes, que són un veritable perill pels motoristes, i cada sis mesos aproximadament, si el tema no s’ha solucionat, tornaré a insistir-hi.

El segon, és el de la fam al món, que repetiré tants cops com consideri. Per Nadal, segur que el repeteixo, sense cap esperança real de que el tema s’hagi solucionat.

I el tercer, és el del Pare Noel. Un tema que repetiré any rere any, amb cap esperança de redreçar la situació. Per mi no només és un tema cultural, sinó també sociològic, punt del que no se’n parla massa. Així doncs, aquí hi ha el que penso del Pare Noel. Fins l’any que ve.

26 – El gran invasor.

Ja s’ha escrit molt sobre aquest tema, però cada any, per aquestes dates, i sobretot des de què tinc canalla, m’altero una mica més del que caldria. I és que hi ha un personatge que em posa els pèls de punta. I aquest no és altre que el Pare Noel.

És un personatge que el trobo entranyable, allà d’on és originari, però què a les nostres terres fa mal. I fa mal en dos sentits. En l’identitari i en el social. Començarem pel identitari, que és de fàcil argumentació. El paper que desenvolupa el Pare Noel, és un paper que ja tenen adjudicats els Reis Mags o el Tió de tota la vida. És la tradició d’aquí, la tradició mediterrània.

El Pare Noel, s’ha arrelat aquí d’una manera, crec que perillosa, amb excuses tant barates com la de que “així els nens tenen totes les vacances per poder jugar amb les joguines” Una excusa que trobo molt poc encertada, ja què tots sabem, que el veritable important pels nens és el moment de la il·lusió. És llevar-se per veure si els seus somnis, s’han fet realitat. Moments després d’això, un cop ja ho han mirat tot, i ja ho escampat tot, ens podem trobar amb la sorpresa de veure’ls jugar amb alguna cosa que ja tenien. Només per la canalla que ja sap qui són el Pare Noel o els Reis Mags, podria tenir sentit aquesta argumentació, però el que passa, és que aquests nens que ja saben la veritat del misteri, el Pare Noel, ja no té raó de ser. Al nostres infants, els és igual el 25 de desembre que el 6 de gener. En definitiva, el Pare Noel, està ocupant un espai, que ja ocupen uns altres personatges que fan molt bé la seva feina.

El Tió, crec que és una molt bona forma d’acostumar als infants a què per aconseguir coses, si més no, ens hem d’esforçar una mica. Primer l’hi hem de donar de menjar durant uns dies, hem de tenir cura d’ell, que mengi i que no es refredi, i després ve el gran moment de picar, i després a resar. Tot per aconseguir petites joguines i gominoles. No cal gaire més, per satisfer plenament la il·lusió dels nostres petits. En canvi, el Pare Noel que ens ensenya? Ens ensenya la cultura de aconseguir les coses sense esforç. Per aquesta ensenyança, ja tenim als Reis Mags. No ens cal el Pare Noel. De fet, i a diferencia dels Reis Mags, que aquí tenen una tradició, a les nostres terres, el Pare Noel només és un reclam comercial. De Fet, el Pare Noel, en els seus orígens vestia de color verd, i va ser gràcies a les campanyes comercials de la Coca-cola, que va canviar el color de la seva roba. Només és marketing i del pitjor, ja què a més, és un lligam directe a una cultura que no és la nostra. És un lligam amb la cultura nord-americana. Aquesta invasió cultural, de la qual, el Pare Noel és un dels seus puntals, arriba fins a punts del tot exagerats, com és el fet de convertir-lo en un fantasia, o com el fet que les televisions generalistes ens posen pel·lícules d’aquest personatge constantment, i cada cop més aviat. Aquest any, Tele 5 i Antena 3, ja van fer pel·lícules d’aquest senyor, el primer cap de setmana del mes de novembre. El mateix podem dir de la decoració nadalenca dels grans centres comercials, que encara tenim la castanya torrada al paladar, i ja han omplert els seus locals de llums de colors (després ens queixarem del canvi climàtic i de la contaminació lumínica) En definitiva, aquí, el Pare Noel no hi pinta res. Així dons, per què és tant present a les nostres vides? Dons segons el meu parer, perquè som provincians, i per tal de fer-nos més “moderns” acceptem qualsevol cosa que vingui de la “metròpoli” cultural, sense posar cap engruna de resistència. El cas de Halloween, també comença a fer fredar, per no parlar del dia de Sant Valentí. D’aquí uns anys, em veig celebrant el dia d’acció de gràcies o el 4 de juliol. Això sí, som molt “moderns” amb la cultura de la metròpoli, en canvi, amb altres cultures, som força reaccionaris, i amb la nostra, som poc curosos, i ràpidament li posem l’etiqueta de cultura popular, mentres que la nord-americana sembla que és la cultura “guay”. Això també passa sovint, amb la cultura espanyola, que sembla mes “guay” que la nostra. Avui he anat a un espectacle d’una acadèmia de dansa. Tres números de flamenc, i cap sardana (si no heu vist mai un ball de sardanes dels bons, us el recomano, son espectaculars. Però tornem al nostre protagonista)

L’altre motiu pel que rebutjo al Pare Noel dins de les nostres terres, és per qüestions socials.

No totes les famílies, es poden permetre el luxe de tenir Pare Noel i Reis Mags. Això és una despesa del tot insuportable per moltes famílies, però moltes es veuen obligades a fer aquesta despesa, que els desetabilitza econòmicament, per tal de que els seus infants, no se sentin menystinguts.

Què passa quan dos nens de la mateixa classe, un té Pare Noel i Reis i un altre només té Reis? Doncs que aquest últim, amb la seva innocència, es pregunta perquè el Para Noel no l’estima, i no li ha deixat cap regal. “És que he estat dolent? És que sóc lleig?”. Evidentment, qualsevol pare o mare, farà tot el que pugui per estalviar als seus fills, aquests pensaments, fins i tot endeutant-se fins a les celles. I els pares que no puguin endeutar-se? Quin disgust pels seus fills!!!

Així doncs, les famílies benestants, haurien de fer un acte de solidaritat amb les persones amb pocs recursos, i fer que a casa seva, només rebin la visita dels Reis Mags.

Ja sé que algú em podria dir que també hi han nens que no tenen Reis Mags, i que seguin la meva lògica, cap nen hauria de tenir Reis Mags. Tampoc cal portar les coses al extrem, i a més, en aquest cas, la solidaritat estaria en que tots els nens tinguessin Reis Mags.

Així doncs, s’apropa un dels dies més temuts per mi. El dia que la meva filla em pregunti: Per què els meus amics tenen Pare Noel i jo no? La veritat, estic temptat de dir-li la veritat de tot el misteri.

Salutacions i independència.

94 – Avui és festa i... (Repetició, un any després)

Estem en ple pont de la Constitución / Purísima (cap de les dues festivitats, m’agrada) i és el pont, que des de fa uns anys, s’ha caracteritzat per la afluència massiva de persones, a diferents centres comercials a gastar compulsivament. Aquest any, sembla que la cosa no serà així, ja que la gent, ja no té calers per poder consumir.

Ara fa aproximadament un any, penjava un escrit parlant sobre el tema del consum desmesurat i quin és el preu que entre tots acabaríem pagant. Ara fa un any, on ningú parlava de crisi, en aquest escrit, ja deixo entreveure, que això no podia ser, i que algun dia petaria. El torno a penjar, tot i que el consum aquest any no serà tan desmesurat, segueix mostrant que si les coses no canvien, tenim un futur molt negre. I les coses només les poden fer canviar unes persones que escollim cada quatre anys, i que han de posar el que s’ha de posar a sobre la taula.

24 - Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra. Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”

Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri. Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.

La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.

Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i

qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, i no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.

68 – La historia de les coses.

L’altre dia, el meu amic i “adversari”, en Maxi, ens va fer arribar un vídeo molt interessant. Es per això, que el poso aquí, per ajudar a difondre aquest vídeo.

Per fi, algú que sap explicar com veig el món. El vídeo dura 21 minuts, però crec que paga la pena.
Parla de ecologia, i de polítiques socials i laborals.

http://video.google.com/videoplay?docid=-5645724531418649230&hl=en

Si per mi fos, seria de visió obligatòria a tots els instituts. És cert que no podem donar crèdit a tot el que surt a internet, però crec que el sentit comú, ens farà veure, que el que es diu en aquest vídeo, es molt creïble. Gràcies Maxi, per fer-nos arribar aquest vídeo.

Salutacions i lluita.

26 – El gran invasor.

Ja s’ha escrit molt sobre aquest tema, però cada any, per aquestes dates, i sobretot des de què tinc canalla, m’altero una mica més del què caldria. I és que hi ha un personatge que em posa els pèls de punta. I aquest no és altre que el Pare Noel.

És un personatge que el trobo entranyable, allà d’on és originari, però què a les nostres terres fa mal. I fa mal en dos sentits. En l’identitari i en el social. Començarem pel identitari, que és de fàcil argumentació. El paper que desenvolupa el Pare Noel, és un paper que ja tenen adjudicats els Reis Mags o el Tió de tota la vida. És la tradició d’aquí, la tradició mediterrània.

El Pare Noel, s’ha arrelat aquí d’una manera, crec que perillosa, amb excuses tant barates com la de què “així els nens tenen totes les vacances per poder jugar amb les joguines” Una excusa que trobo molt poc encertada, ja què tots sabem, que el veritable important pels nens és el moment de la il·lusió. És llevar-se per veure si els seus somnis, s’han fet realitat. Moments després d’això, un cop ja ho han mirat tot, i ja ho escampat tot, ens podem trobar amb la sorpresa de veure’ls jugar amb alguna cosa que ja tenien. Només per la canalla que ja sap qui són el Pare Noel o els Reis Mags, podria tenir sentit aquesta argumentació, però el que passa, és que aquests nens que ja saben la veritat del misteri, el Pare Noel, ja no té raó de ser. Al nostres infants, els és igual el 25 de desembre que el 6 de gener. En definitiva, el Pare Noel, està ocupant un espai, que ja ocupen uns altres personatges que fan molt bé la seva feina.

El Tió, crec que és una molt bona forma d’acostumar als infants a què per aconseguir coses, si més no, ens hem d’esforçar una mica. Primer l’hi hem de donar de menjar durant uns dies, hem de tenir cura d’ell, que mengi i que no es refredi, i després ve el gran moment de picar, i després a resar. Tot per aconseguir petites joguines i gominoles. No cal gaire més, per satisfer plenament la il·lusió dels nostres petits. En canvi, el Pare Noel que ens ensenya? Ens ensenya la cultura de aconseguir les coses sense esforç. Per aquesta ensenyança, ja tenim als Reis Mags. No ens cal el Pare Noel. De fet, i a diferencia dels Reis Mags, que aquí tenen una tradició, a les nostres terres, el Pare Noel només és un reclam comercial. De Fet, el Pare Noel, en els seus orígens vestia de color verd, i va ser gràcies a les campanyes comercials de la Coca-cola, que va canviar el color de la seva roba. Només és marketing i del pitjor, ja què a més, és un lligam directe a una cultura que no és la nostra. És un lligam amb la cultura nord-americana. Aquesta invasió cultural, de la qual, el Pare Noel és un dels seus puntals, arriba fins a punts del tot exagerats, com és el fet de convertir-lo en un fantasia, o com el fet que les televisions generalistes ens posen pel·lícules d’aquest personatge constantment, i cada cop més aviat. Aquest any, Tele 5 i Antena 3, ja van fer pel·lícules d’aquest senyor, el primer cap de setmana del mes de novembre. El mateix podem dir de la decoració nadalenca dels grans centres comercials, que encara tenim la castanya torrada al paladar, i ja han omplert els seus locals de llums de colors (després ens queixarem del canvi climàtic i de la contaminació lumínica) En definitiva, aquí, el Pare Noel no hi pinta res. Així dons, per què és tant present a les nostres vides? Dons segons el meu parer, perquè som provincians, i per tal de fer-nos més “moderns” acceptem qualsevol cosa que vingui de la “metròpoli” cultural, sense posar cap engruna de resistència. El cas de Halloween, també comença a fer fredar, per no parlar del dia de Sant Valentí. D’aquí uns anys, em veig celebrant el dia d’acció de gràcies o el 4 de juliol. Això sí, som molt “moderns” amb la cultura de la metròpoli, en canvi, amb altres cultures, som força reaccionaris, i amb la nostra, som poc curosos, i ràpidament li posem l’etiqueta de cultura popular, mentres que la nord-americana sembla que és la cultura “guay”. Això també passa sovint, amb la cultura espanyola, que sembla mes “guay” que la nostra. Avui he anat a un espectacle d’una acadèmia de dansa. Tres números de flamenc, i cap sardana (si no heu vist mai un ball de sardanes dels bons, us el recomano, son espectaculars. Però tornem al nostre protagonista)

L’altre motiu pel que rebutjo al Pare Noel dins de les nostres terres, és per qüestions socials.

No totes les famílies, es poden permetre el luxe de tenir Pare Noel i Reis Mags. Això és una despesa del tot insuportable per moltes famílies, però moltes es veuen obligades a fer aquesta despesa, que els desetabilitza econòmicament, per tal de que els seus infants, no se sentin menystinguts.

Que passa quan dos nens de la mateixa classe, un té Pare Noel i Reis i un altre només té Reis? Dons que aquest últim, amb la seva innocència, es pregunta perquè el Para Noel no l’estima, i no li ha deixat cap regal. “És que he estat dolent? És que sóc lleig?”. Evidentment, qualsevol pare o mare, farà tot el que pugui per estalviar als seus fills, aquests pensaments, fins i tot endeutant-se fins a les celles. I els pares que no puguin endeutar-se? Quin disgust pels seus fills!!!

Així dons, les famílies benestants, haurien de fer un acte de solidaritat amb les persones amb pocs recursos, i fer que a casa seva, només rebin la visita dels Reis Mags.

Ja sé que algú em podria dir que també hi han nens que no tenen Reis Mags, i que seguin la meva lògica, cap nen hauria de tenir Reis Mags. Tampoc cal portar les coses al extrem, i a més, en aquest cas, la solidaritat estaria en que tots els nens tinguessin Reis Mags.

Així dons, s’apropa un dels dies més temuts per mi. El dia que la meva filla em pregunti: Per què els meus amics tenen Pare Noel i jo no? La veritat, estic temptat de dir-li la veritat de tot el misteri.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

24 - Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra.
Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”

Un cop havia aconseguit vendre-li la jaqueta, els pantalons, la faldilla i un parell de sabates, la va acompanyar a la caixa, on aquella senyora i els seu fill pagarien el seu “divertiment”. Mentres s’apropava a la caixa, va veure la llarga cua de gent, que esperava, per pagar coses que la majoria d’ells, no necessitaven “Què feu aquí, perdent el temps fent cua, quan podríeu gaudir d’aquest dia sense perdre el temps fent cua? Quantes cues heu fet avui? Com tolereu aquesta falta de respecte, que per estalviar-se el sou d’una persona, us tenen aquí perdent el temps?”

Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri.

Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.

La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.

Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.