98 – Una crònica anunciada.

El passat dia de Sant Esteve, el litoral català va patir un fort temporal que a fet força mal a diferents poblacions costaneres del Maresme i de La Selva, i entre elles, és clar, Blanes. Podeu “gaudir” d’imatges a diferents blocs blanecs com el del meu company Joan Puig, o a wifiblanes o a Des del meu mar / Desde mi mar (1), Des del meu mar / Desde mi mar (2) i Des del meu mar / Desde mi mar (3).

A Blanes tenim experiència en temporals marítims, ja que any rera any, en patim un o dos que ens ha deixat el passeig marítim, per la seva part mes turística, fet un fàstic, i any rere any, hem de córrer per oferir als nostres visitants amb ganes de sol i platja, el que han vingut a buscar. Però aquests temporals no venen d’ara. El meu sogre, que és de Blanes de-tota-la-vida, de tant en tant, m’explica quina era la relació dels blanencs i blanenques amb “la mar”, com el diu. M’explica que per les nits, molts cops, decidien a última hora, sopar peix, i que agafaven les canyes de pescar, anaven a la platja, i en un moment es presentaven a casa amb peix frec per sopar tota la família plegada. M’explica que tot el passeig de mar dels Pins, és territori de la mar i m’explica que amb la mar, s’ha de vigilar i respectar força. “De cop i volta, s’emprenya, i ja la tenim a sobre. Has de pensar que jo he vist com les onades, arribaven fins més enllà de la meitat del carrer ample”. Temporals com el del dia de Sant Esteve, no és el primer cop que en patim. Segons el mateix alcalde de Blanes, “fa 50 anys que no es veia una cosa així” i avui he escoltat al TeleNotícies de TV3, a la Imma Mayol, que deia “aquests temporals no són quotidians, però tampoc són extraordinaris”.

Així doncs, les destrosses que hem patit, són el fruit de dues coses. La primera evidentment és la força imparable de la natura, davant la qual poca cosa podem fer. La segona, és la falta de previsió i la política de qui dia passa, any empeny. Davant d’aquest temporal, el que no podem fer, és dir que “fa 50 anys que no es veia una cosa així” i encongir les espatlles, resignant-nos al nostres destí, confiant en que no tornarà a passar fins d’aquí a 50 anys. Això no ho tenim garantit, i el proper temporal, una mica més fort de l’habitual, potser d’aquí a cinc anys, dos anys, l’any que ve, o d’aquí a dos mesos.

Any rere any, hem deixat que la mar, ens espatlli el passeig de mar i arranjar-ho amb cel·lo, esparadrap, i quatre totxanes posades a corre-cuita. I ara, ens ha malmès la flota de pesca i de turisme, que era amarrada a un port, que des de fa anys es tenia que arranjar, ja que era un perill evident. Encara recordo una visita del President Pujol, on va prometre que el mur del port de Blanes, s’arranjaria aviat. Han passat els anys, i encara no s’ha arranjat, i ha passat el que ha passat. El que ha passat i passa cada any, no és que les coses s’espatllen i ja hi ha algú que ho arranja. Cada any, hi han moltes empreses blanenques, que depenen de les nostres platges i dels nostres carrers emblemàtics, i necessiten que estiguin en condicions. I aquestes empreses, tenen altres empreses proveïdores que també depenen d’això. I treballadors que tenen famílies que depenen d’això. I ara a més tenim una empresa que s’ha quedat sense vaixells per la propera temporada, i que ja veurem com se’n surt, si se’n pot sortir, i un pescador, que ja veurem com surt a pescar. La resta de vaixells, hauran de fer reparacions i alguns no podran sortir a pescar durant algun temps. En definitiva, el que ha passat, no és un desastre amb danys materials, sinó un desastre amb noms i cognoms, que han vist com aquest Sant Esteve, el seu futur, s’ha enfosquit una mica més del que ja estava.

Ara, a corre-cuita, es faran plans de viabilitat per poder salvar a totes les famílies afectades, quan potser, s’hagués pogut fer alguna cosa abans. I és clar, les desgracies no venen soles. Tot això, ha passat davant d’una imminent crisi econòmica, on les diferents administracions hauran de fer un esforç econòmic brutal, per donar suport als milers d’aturats que vindran durant el proper any, arranjar el que ha passat a altres poblacions de la Costa Brava, o del interior de Catalunya, o a Montserrat, o ...

Ja hi haurà prou calaix per tothom? Les coses s’han de fer en el seu moment i no tapar-les amb “chapuzas” per anar tirant. Ara tots ens lamentem de la desgràcia que la natura a produït, però cal preguntar-nos, si en el seu moment, hem fet el que calia fer.

Sembla que aprofiti qualsevol cosa, per portar-les coses al meu cantó, però tot i que totes les administracions són culpables, al final n’hi ha una que és mes culpable que les altres, ja que és la que té les competències d’actuació sobre les costes catalanes, i és qui determina el finançament de l’administració autonòmica i local.

Els nostres polítics també tenen la seva responsabilitat, jugant al joc de les tàctiques polítiques enlloc de fer feina.

Els de CiU, sempre els hi anat be això de poder descarregar les responsabilitats sobre els altres dient que ells tenen les mans lligades i que no tenen la competència sobre això i allò. Ja els hi està be, tenir responsabilitat, però no tota. Els del PSC, per mirar més pels interessos del partit que no pas els dels ciutadans, mirant en altre direcció quan passen les coses, (Rodalies de Barcelona, colapse energètic, falta d’infrastructures, falta de reconeixement nacional). Els d’Esquerra ... be, de moment, callo. Els de IC-V, per dir “SI” a tot lo que diu el PSC. Els del PP de dir “NO” a tot i a tothom. I els de Ciutadans, per només interessar-los coses identitaries, sense mirar el que li passa realment a la ciutadania.

Repeteixo. Hi haurà calaix per tothom?

Salutacions, independència, i bon any a tothom.

97 – El gran invasor. (Repetició)

Durant el mes de desembre, he penjat tres repeticions dels meus escrits. Els motius d’aquestes repeticions, és que són temes que encara no són tancats, i d’una manera o altres, tornen a ser d’actualitat, si menys no, per mi.

Un d’ells és el de les proteccions a les carretes i carrers de Blanes, que són un veritable perill pels motoristes, i cada sis mesos aproximadament, si el tema no s’ha solucionat, tornaré a insistir-hi.

El segon, és el de la fam al món, que repetiré tants cops com consideri. Per Nadal, segur que el repeteixo, sense cap esperança real de que el tema s’hagi solucionat.

I el tercer, és el del Pare Noel. Un tema que repetiré any rere any, amb cap esperança de redreçar la situació. Per mi no només és un tema cultural, sinó també sociològic, punt del que no se’n parla massa. Així doncs, aquí hi ha el que penso del Pare Noel. Fins l’any que ve.

26 – El gran invasor.

Ja s’ha escrit molt sobre aquest tema, però cada any, per aquestes dates, i sobretot des de què tinc canalla, m’altero una mica més del que caldria. I és que hi ha un personatge que em posa els pèls de punta. I aquest no és altre que el Pare Noel.

És un personatge que el trobo entranyable, allà d’on és originari, però què a les nostres terres fa mal. I fa mal en dos sentits. En l’identitari i en el social. Començarem pel identitari, que és de fàcil argumentació. El paper que desenvolupa el Pare Noel, és un paper que ja tenen adjudicats els Reis Mags o el Tió de tota la vida. És la tradició d’aquí, la tradició mediterrània.

El Pare Noel, s’ha arrelat aquí d’una manera, crec que perillosa, amb excuses tant barates com la de que “així els nens tenen totes les vacances per poder jugar amb les joguines” Una excusa que trobo molt poc encertada, ja què tots sabem, que el veritable important pels nens és el moment de la il·lusió. És llevar-se per veure si els seus somnis, s’han fet realitat. Moments després d’això, un cop ja ho han mirat tot, i ja ho escampat tot, ens podem trobar amb la sorpresa de veure’ls jugar amb alguna cosa que ja tenien. Només per la canalla que ja sap qui són el Pare Noel o els Reis Mags, podria tenir sentit aquesta argumentació, però el que passa, és que aquests nens que ja saben la veritat del misteri, el Pare Noel, ja no té raó de ser. Al nostres infants, els és igual el 25 de desembre que el 6 de gener. En definitiva, el Pare Noel, està ocupant un espai, que ja ocupen uns altres personatges que fan molt bé la seva feina.

El Tió, crec que és una molt bona forma d’acostumar als infants a què per aconseguir coses, si més no, ens hem d’esforçar una mica. Primer l’hi hem de donar de menjar durant uns dies, hem de tenir cura d’ell, que mengi i que no es refredi, i després ve el gran moment de picar, i després a resar. Tot per aconseguir petites joguines i gominoles. No cal gaire més, per satisfer plenament la il·lusió dels nostres petits. En canvi, el Pare Noel que ens ensenya? Ens ensenya la cultura de aconseguir les coses sense esforç. Per aquesta ensenyança, ja tenim als Reis Mags. No ens cal el Pare Noel. De fet, i a diferencia dels Reis Mags, que aquí tenen una tradició, a les nostres terres, el Pare Noel només és un reclam comercial. De Fet, el Pare Noel, en els seus orígens vestia de color verd, i va ser gràcies a les campanyes comercials de la Coca-cola, que va canviar el color de la seva roba. Només és marketing i del pitjor, ja què a més, és un lligam directe a una cultura que no és la nostra. És un lligam amb la cultura nord-americana. Aquesta invasió cultural, de la qual, el Pare Noel és un dels seus puntals, arriba fins a punts del tot exagerats, com és el fet de convertir-lo en un fantasia, o com el fet que les televisions generalistes ens posen pel·lícules d’aquest personatge constantment, i cada cop més aviat. Aquest any, Tele 5 i Antena 3, ja van fer pel·lícules d’aquest senyor, el primer cap de setmana del mes de novembre. El mateix podem dir de la decoració nadalenca dels grans centres comercials, que encara tenim la castanya torrada al paladar, i ja han omplert els seus locals de llums de colors (després ens queixarem del canvi climàtic i de la contaminació lumínica) En definitiva, aquí, el Pare Noel no hi pinta res. Així dons, per què és tant present a les nostres vides? Dons segons el meu parer, perquè som provincians, i per tal de fer-nos més “moderns” acceptem qualsevol cosa que vingui de la “metròpoli” cultural, sense posar cap engruna de resistència. El cas de Halloween, també comença a fer fredar, per no parlar del dia de Sant Valentí. D’aquí uns anys, em veig celebrant el dia d’acció de gràcies o el 4 de juliol. Això sí, som molt “moderns” amb la cultura de la metròpoli, en canvi, amb altres cultures, som força reaccionaris, i amb la nostra, som poc curosos, i ràpidament li posem l’etiqueta de cultura popular, mentres que la nord-americana sembla que és la cultura “guay”. Això també passa sovint, amb la cultura espanyola, que sembla mes “guay” que la nostra. Avui he anat a un espectacle d’una acadèmia de dansa. Tres números de flamenc, i cap sardana (si no heu vist mai un ball de sardanes dels bons, us el recomano, son espectaculars. Però tornem al nostre protagonista)

L’altre motiu pel que rebutjo al Pare Noel dins de les nostres terres, és per qüestions socials.

No totes les famílies, es poden permetre el luxe de tenir Pare Noel i Reis Mags. Això és una despesa del tot insuportable per moltes famílies, però moltes es veuen obligades a fer aquesta despesa, que els desetabilitza econòmicament, per tal de que els seus infants, no se sentin menystinguts.

Què passa quan dos nens de la mateixa classe, un té Pare Noel i Reis i un altre només té Reis? Doncs que aquest últim, amb la seva innocència, es pregunta perquè el Para Noel no l’estima, i no li ha deixat cap regal. “És que he estat dolent? És que sóc lleig?”. Evidentment, qualsevol pare o mare, farà tot el que pugui per estalviar als seus fills, aquests pensaments, fins i tot endeutant-se fins a les celles. I els pares que no puguin endeutar-se? Quin disgust pels seus fills!!!

Així doncs, les famílies benestants, haurien de fer un acte de solidaritat amb les persones amb pocs recursos, i fer que a casa seva, només rebin la visita dels Reis Mags.

Ja sé que algú em podria dir que també hi han nens que no tenen Reis Mags, i que seguin la meva lògica, cap nen hauria de tenir Reis Mags. Tampoc cal portar les coses al extrem, i a més, en aquest cas, la solidaritat estaria en que tots els nens tinguessin Reis Mags.

Així doncs, s’apropa un dels dies més temuts per mi. El dia que la meva filla em pregunti: Per què els meus amics tenen Pare Noel i jo no? La veritat, estic temptat de dir-li la veritat de tot el misteri.

Salutacions i independència.

96 – Bon Nadal.

Arriba Nadal, i toca una nadala. Us convido al meu bloc de música, on en trobareu una de molt especial.

Bon Nadal.

95 – El passadís del pànic...............encara? (Repetició)

A finals d’agost, manifestava la meva sorpresa per la instal·lació d’unes “proteccions” a la carretera que va de Blanes a Pallafolls (o viceversa) i d’unes altres posades a la carretera que va des del port de Blanes i que puja fins a Sant Joan. A Hores d’ara, encara hi són. Si més no, les de la pujada a Sant Joan, s’han millorat una mica, però el perill segueix existint.

Avui, el usuaris de moto han fet una concentració per denunciar que aquestes “proteccions”, totes, no només les dels llocs que he anomenat. Aquestes “proteccions” són veritables ganivets mutiladors per a ells, i lluny de ser una “protecció”, són un perill. Per tal de donar suport a la reivindicació d’aquests ciutadans, repeteixo l’escrit, per veure si hi ha algú que fa una pensada.

70 – El passadís del pànic

Un dia mentres tornava de treballar de Barcelona, vaig veure, que en el tram de carretera entre Blanes i Palafolls, allà on hi han els karts, havien començat a posar unes tanques protectores als dos costats de la carretera. No li vaig donar cap importància, i cada dia quan tornava de treballar, veia com havia evolucionat la instal·lació d’aquestes proteccions. Passats uns dies, vaig poder comprovar que no es tractava de posar quatre tanques, sinó que en posaven moltes, i fins i tot en algun tram amb reforços. Tret de la sorpresa de la grandària del treball que es realitzava, i la llarga durada en el temps que portaven, vaig continuar sense donar-hi més importància.

Però un dia, amb sorpresa per la meva part, vaig veure que havien acabat els treballs, que no la feina, i que les tanques de protecció es quedaven sense posar-hi protecció a les potes d’aquestes tanques.

Jo no soc cap expert en el tema, però gràcies a les campanyes que han fet els usuaris de moto, tothom sap que les potes d’aquestes tanques de “protecció”, són com ganivets esmolats per als motoristes.

Quan un motorista cau, sigui per la raó que sigui, el seu cos surt rodolant o arrossegant-se pel terra fins que impacta amb alguna cosa que l’aturi. En aquest trajecte pel terra, els membres del cos del motorista caigut van descontrolats amb pes mort. Així dons, quan el motorista caigut impacta contra les potes d’aquestes “proteccions”, es troba amb autèntics ganivets amputadors, fins el punt, que s’han donat casos de decapitació. Això ho sé jo, i si ho sé jo, ho sap tothom. I sobretot els responsables que han fet posar aquestes tanques de “protecció”

Si per desgracia passa alguna cosa, el responsable de encarregar la instal·lació d’aquest ganivets implacables, segons el meu humil parer, podria ser acusat de imprudència temerària, ja que s’han col·locat al voltant de la carretera, uns estris diabòlics.

No es pot obligar als motoristes a portar casc o a limitar-los la velocitat, si després, els hi posem aquestes coses a la carretera. Per un costat el volem protegir d’ells mateixos, fins l’extrem de multar-los, i per altre banda, els posem en perill posant aquest ganivets al seu costat.

Passi que les tanques de protecció ja instal·lades, no es posi protecció a les potes de les mateixes amb la urgència que la gravetat de la situació requereix, però que les noves tanques, no duguin protecció a les potes, clama al cel i a la responsabilitat.

No és l’únic cas, el de la carretera de Blanes a Palafolls. Dintre mateix de Blanes, encara s’ha fet pitjor.

A la carretera que puja des del port fins a Sant Joan, també s’han instal·lat aquestes tanques, sense la protecció de les potes de les mateixes, però amb l’agreujant, que en algun cas, només s’han posat les potes, amb el perills doble, que d’aquesta manera, a més a més de tallar, potser, aquestes potes es puguin clavar, si un motorista cau a sobre d’elles.

En definitiva, algú és el responsable de posar aquestes “proteccions”, i si s’han de posar, que es posin, però per protegir a tothom. El que no pot ser és que siguin protecció per uns, i armes amputadores per altres.

Salutacions i seguretat.

94 – Avui és festa i... (Repetició, un any després)

Estem en ple pont de la Constitución / Purísima (cap de les dues festivitats, m’agrada) i és el pont, que des de fa uns anys, s’ha caracteritzat per la afluència massiva de persones, a diferents centres comercials a gastar compulsivament. Aquest any, sembla que la cosa no serà així, ja que la gent, ja no té calers per poder consumir.

Ara fa aproximadament un any, penjava un escrit parlant sobre el tema del consum desmesurat i quin és el preu que entre tots acabaríem pagant. Ara fa un any, on ningú parlava de crisi, en aquest escrit, ja deixo entreveure, que això no podia ser, i que algun dia petaria. El torno a penjar, tot i que el consum aquest any no serà tan desmesurat, segueix mostrant que si les coses no canvien, tenim un futur molt negre. I les coses només les poden fer canviar unes persones que escollim cada quatre anys, i que han de posar el que s’ha de posar a sobre la taula.

24 - Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra. Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”

Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri. Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.

La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.

Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i

qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, i no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.

93 – La dificultat d’un alta.

En el meu anterior escrit comentava les dificultats que tinc sempre per poder aconseguir la baixa mèdica, però la meva sorpresa d’avui, ha estat la dificultat per aconseguir l’alta mèdica. Si arribo a ser “espavilat”, m’estic uns quants dies a casa, en plena salut, i tot pagat per la butxaca del contribuent.

Havia fet un escrit força detallat de tota la situacio, segons el meu parer, esperpentica, però un cop re llegit, m’ha semblat que era força dur, amb els treballadors de l’ambulatori, i sincerament, no crec que aquestes situacions siguin responsabilitat seva.

Hi ha alguna cosa al “sisitema” que falla. El finançament? Segur. Però estic segur que es poden fer les coses d’un altre manera, que ens allunyi d’aquest estres que representa agafar la baixa i l’alta per malaltia comù.

Nomes reproduiré un dialeg que vaig tenir en l’ultim moment d’aquesta aventura.
- Hola. Bon dia. M’han dit que demani per XXXX.
- Per a que és?
- Per que em donin l’alta.
- El seu nom?
- Josep Cabana.
- Aquí la té
- Gràcies...........................una pregunta. Que faig malament? Cada cop que he d’agafar la baixa o l’alta, tinc molts problemes.
- Problemes? Quins problemes? Ja té el que volia. Que més vol?
- Doncs que cada cop que necessito tramitar l’alta o la baixa, m’he de barallar amb la persona que m’atén per telèfon, i al final ho aconsegueixo, però sembla que he de demanar perdó per haver-me posat malalt, i donar les gràcies, per la infinita magnanimitat d’algú, i crec que tot hauria de ser més fàcil.
- Escolti. El que ha de fer, quan es posi malalt, és trucar, el mateix dia, i ja està.
- Ja ho faig així, i sempre em diuen que no pot ser, que ha de ser un altre dia. Això és normal? Passa a tot Catalunya o només a Blanes? O només a mi?
- Doncs només a vostè. De totes maneres, fins al tercer dia, la baixa no fa falta.
- Si però el metge m’ha de veure quan estic malalt, no tres dies després. Tot i això, potser només necessito un justificant assistència al metge, per tal de justificar-me amb la meva empresa.
- Això és problema seu, i de la seva empresa. Si té alguna queixa, presenti-la. Aquí, ara tenim molta feina.
- Adéu.

La veritat és que he sortit d’allà, pensant que m’havien fet un favor, i no he volgut remenar-ho més (de moment)
Soc l’únic que té aquests problemes?

Salutacions.

92 – Dificultats per les baixes.

Des del passat dimecres, que “gaudeixo” de la companyia de la grip, i això m’ha fet mirar cara a cara, un altre cop, a un dels problemes de la societat catalana. La sanitat.

Tots els problemes dels que “gaudeix” la societat catalana, tenen un clar responsable amb noms i cognoms. L’estat espanyol. L’estat espanyol és darrera de qualsevol dels problemes de la societat catalana, i la sanitat no és un excepció. La falta de finançament és evident, i cada cop que he de fer us d’aquest servei públic, puc notar les deficiències del servei. Però no sempre l’estat espanyol és l’únic responsable de les nostres problemàtiques. En alguns casos, som els propis catalans, els que sembla que ens esforcem per “millorar” els problemes, i els millorem, fent el problema més gros. I la sanitat n’és un exemple.

El dimecres em vaig llevar que no em trobava bé del tot, però vaig pensar que havia dormit malament, i que durant el dia, la cosa milloraria. A més, el dimecres era la data límit per lliurar una documentació a la feina, i encara em faltava lligar alguna cosa per deixar-la enllestida. A mig matí, la cosa estaria acabada. Però no va ser així. El meu malestar, em va fer perdre eficiència, i fins a les 13h, no vaig acabar la feina. Va ser en aquest moment que vaig decidir que no podia continuar i que tenia que marxar a casa, conscient dels problemes que això em portaria.

L’empresa on treballo, quan faltes a la feina per motius de salut durant un dia o dos, exigeix un comprovant que demostri que has anat al metge. I ho trobo bé, ja que això ajuda a minvar la picaresca de molts treballadors/res, que molts cops utilitzen la salut com excusa, per fer absentisme laboral. Aquest fet, l’hem de reconèixer. Per altre banda, de petit vaig créixer amb la idea que havies d’anar al metge davant qualsevol canvi que notessis en el teu cos, “ja que més val prevenir, que curar” i que la prevenció és la millor cura de qualsevol malaltia. Amb aquesta exigència que fa l’empresa on treballo, s’estimula la visita a cal metge davant de qualsevol malestar. Malauradament, a l’empresa on treballo, hem viscut en poc temps, dos casos de símptomes “sense importància”, que han acabat amb tragèdia.

Així doncs, abans de marxar a casa, vaig fer un truc al meu C.A.P. per demanar visita amb el meu metge, per tal de que em diagnostiqués el que tenia, i em fes el justificant o la baixa laboral. Aquí ja vaig trobar el primer problema. El meu metge ja havia passat consulta, i fins dilluns (6 dies més tard) no em podria visitar. Hem van dir que anés al C.A.P. d’urgències a les 8 de la tarda.

Des de que vaig marxar de la feina fins a les 8 de la tarda, el meu estat va empitjorar força, posant-me a 39’5 de febre amb forts tremolors, i segons la meva dona, cridant “em moro, em moro”. Recordo que pensava que em tenia que vestir per anar a C.A.P., i que amb aquell tremolor, no podria posar cap de les meves 5 cames als pantalons, ni cap dels meus 5 braços dins de cap abric. M’amoïnava pensar com podria entrar en el cotxe, embolicat amb tantes mantes, que per força multiplicarien per dos el meu diàmetre. La meva dona, finalment va trucar al C.A.P., dient que jo no em podia moure del llit en aquell estat, que fins i tot, delirava. EL C.A.P. és va mostrar inflexible, i és va negar a visitar-me a casa. Finalment, va arribar el moment de marxar, i la meva dona, va haver de trucar a un “kangur”, que vigilés les nostres filles, mentres anàvem a C.A.P. (Algú sap si puc passar aquest rebut a la S.S.?)

Al C.A.P., ja em vaig trobar millor i ja m’havia passat la crisi d’una hora abans. Em van atendre, molt bé per cert, i em van fer les receptes i em van dir les pautes a seguir per curar-me la grip. També em van fer un justificant d’assistència al centre, però és van negar a fer-me la baixa, ja que aquesta, la havia de fer el meu metge de capçalera.

Ja tornàvem a ser-hi. El dijous, la meva dona va trucar al meu metge per demanar hora, i va tenir que barallar-se amb tothom, per aconseguir-la, ja que tot era ple. Un cop va poder veure al meu metge, és va haver de barallar amb ell, per aconseguir la meva baixa.

Teòricament, vivim en un estat del benestar, amb la sanitat universalitzada, i que aquesta ens ha de proporcionar tota la documentació necessària, per poder guarir les nostres malalties, sense que això perjudiqui la nostra vida laboral. Però la realitat, és que per aconseguir, una cosa tant senzilla i rutinària com hauria de ser un justificant i una baixa, esdevé una aventura força desagradable, ja que t’has de barallar amb funcionaris que tenen les eines que tenen i les instruccions que tenen, i amb metges frustrats que veuen com enlloc de fer la seva feina, es passen gran part del seu temps, fent de “policia” i de “gestionador de documentació”. Poder aconseguir un justificant o la baixa per una grip, o unes angines o per qualsevol cosa d’aquestes, hauria de tenir una rutina tal, que quasi hauria de ser una cosa automàtica, i que evidentment, no pot suposar cap trasbals pel malalt, que durant un o dos dies, no està per “burocràcies”.

Ja sé que el meu cas, no és precisament el més greu de la sanitat catalana, però si aquests casos no es saben gestionar millor, com podem esperar que la gent que de veritat té problemes, tingui la esperança de solucionar-los?

Per altre banda, la meva grip m’ha permès veure els TN de TVC, i em vaig quedar parat, quant des de la conselleria, es demana a la gent, que no saturi les urgències per coses com la grip. La gent no saturaria les “urgències” per temes com la grip, si tinguessin un altre manera d’aconseguir una visita ràpida amb el seu metge i aconseguir una baixa laboral, que després no els porti problemes a la feina. Ara, si el que em volen dir, és que quant un agafi la grip, demani hora, li donin hora per una setmana després, i quant el “ja-no-malalt” li digui al metge que “he passat la grip”, el metge farà un acte de fe, i li donarà la baixa des de una setmana abans, doncs anem bé.

Per últim, em sorprèn també aquesta petició de la conselleria, demanant a la gent, que quant es trobi malament, s’autodiagnostiqui i s’automediqui. No ens havien ensenyat que era millor “prevenir que curar” i que per diagnosticar i medicar, ja hi havien uns professionals que és diuen metges? Després pot passar allò que malauradament ha passat a l’empresa on treballo, que amb símptomes vistos per no-metges, eren coses sense importància, i després van resultar ser casos de mort prematura.

Ah!, aquest any, la grip és potent. Eviteu-la i vacuneu-vos. Potser seria bo, que les vacunes anessin als ciutadans i no els ciutadans a les vacunes, que sempre és un mal rotllo dir-li al “jefe” que no “vinc a treballar per vacunar-me, i ves a saber quanta estona trigaré en fer-ho”.

Salut, finançament i gestió.

91 – Cobdícia o les divagacions d’un ignorant (02)

Continuant amb el tema de la crisi, segueixo expressant, sempre des del meu punt de vista (el d’un ignorant) quines són les causes d’aquesta crisi.

En l’anterior escrit, vaig intentar explicar la necessitat del repartiment de la riquesa, si més no, d’una part d’aquesta, per garantir que la part baixa de la piràmide social, tingui prou recursos econòmics, per poder fer rodar el motor de la circulació imprescindible dels diners, per poder generar més riquesa. Només quan aquest mínim de recursos econòmics per la classe treballadora estigui garantit i els (ens) permeti una vida digne, podrà aquesta classe social, consumir el suficient per que tot rutlli. I és des d’aquest punt, que es pot començar a pensar en la acumulació de diners i poder crear petites, mitjanes o grans fortunes. Si no es respecte la dignitat econòmica de la classe treballadora, la crisi, és segura, inevitable i profunda.

Per molt que es digui que la crisi és financera, i segur que és cert, és sobretot econòmica, ja que la gent no té diners. Però no és que no tingui diners per comprar-se l’habitatge. La gent no té diners per anar a sopar fora de casa, i són molts, i cada cop més, els que han de fer filigranes per arribar a final de mes, si és que hi arriben. La cosa no és que s’hagi aturat el sector immobiliari, és que s’ha aturat tot, i evidentment el sector immobiliari també.

La gent no té diners, si més no la classe treballadora, per que els sous no s’ajusten a la realitat econòmica del carrer, ja que els preus han pujat molt més que els salaris, que amb sort, s’han incrementat amb un IPC, que no sé com el calculen, però que evidentment és lluny de ser real, sobretot a Catalunya.

Però, per què els sous són baixos? Doncs perquè hem de ser competitius. Hem de competir amb persones d’altres latituds, que tenen un cost laboral molt inferior al nostre. És el cost de la globalització.

No podem tancar els ulls a la resta del món, i és evident que la globalitzacio s’ha de fer. Però, s’ha de fer com es fa? Doncs des del meu punt de vista, NO. La gràcia de la globalitzacio, era que la resta del món assolís uns nivells de benestar semblants als que gaudim al món occidental. La realitat de com van les coses, és al inrevés. Ens estem globalitzant, però enlloc que els països sub-desenvolupats o en procés de desenvolupament, es posin a la nostra alçada, som nosaltres els que ens estem posant a la seva alçada.

Ens diuen, que si volem ser competitius, hem d’aconseguir uns costos laborals semblants, per exemple, als de la Xina. Cosa del tot impossible, a no ser que adoptem la seva forma de vida, i renunciar a moltes coses. També ens volen vendre la “moto” que el que hem de fer, és dedicar-nos a la feina de qualitat, o a la feina intel·lectual. Quina fal·làcia!! Realment ens podem creure que la resta del món no són capaços de fer aquest tipus de feina, per menys cost? La resta del món són persones com nosaltres, i si nosaltres som capaços de fer-ho, ells també ho són. Només és una qüestió de temps, que no tant sols en aquests camps, puguem ser competitius. De fet, avui per avui, a la Índia, ja es fan feines d’aquest tipus.

En fi, que la globalització, tal com està plantejada avui dia, només té un final. Un planeta ple de riquesa, però només en mans de molt pocs, i la resta de persones, amb uns nivells de benestar molt ínfims.

Posem per exemple, una fabrica de cotxes d’una multinacional japonesa que té unes fàbriques a casa nostra. Aquesta fàbrica està sentenciada i tancarà al 2010 o 2011, i molts treballadors/res es quedaran al atur, sense feina i sense ingressos. No només els treballadors/res d’aquesta multinacional, sinó també un munt de treballadors/res d’empreses subcontractades i proveïdores. Aquesta multinacional, juga clarament la carta de l’actual model de globalitzacio, i s’emporta la fàbrica al Marroc. Actualment, aquesta fàbrica, fabrica cotxes tot-terreny de gama alta, i furgonetes (vehicles comercials), que si moltes empreses fan com aquesta multinacional japonesa, que ho estan fent, la gent del món occidental, no podrà comprar aquest vehicles, per tant els haurà de comprar algú altra. Ho faran els marroquins? NO, ja que tenen un cost laboral tant baix, que no podran optar a la compra d’aquests vehicles.

Si el conjunt del gran capital, les grans corporacions i companyes, fan tot això és per pura cobdícia, ja que el pla d’aquest tipus de globalitzacio, mirat des del punt de vista de la cerca del lucre, és bo, però han estat tant cobdiciosos, que han anat massa ràpid, i no han donat temps a que els països “emergents”, hagin crescut prou, com per poder consumir els seus productes. A més, aquestes tàctiques de baix cost, han arrossegat a la petita i mitjan empresa a fer el mateix, i aquestes segur que no podran sobreviure a aquest procés frenètic de la cerca de beneficis, sense fi, i que sinó l’aturem, segons el meu parer, pot acabar molt malament, amb pobresa generalitzada a tot el planeta, i en conseqüència, a l’esclat de forts conflictes socials.

És evident, que cap empresa, farà el primer pas per posar fre a aquesta bogeria del benefici a qualsevol preu, i hauran de ser els governs qui posin el que s’ha de posar a sobre la taula. Però ho han de fer tots. Tots han d’actuar com un de sol, i ho han de fer ràpid. Crec que encara som a temps.

Els governs s’han d’enfrontar a les grans companyies, i posar fre a aquestes deslocalitzacions. I es pot fer, sense renunciar al mercat lliure. No cal posar aranzels, que impedeixen el creixement dels països ara dits “emergents”, i que els condemnaria a la misèria. Només cal ser valent, i posar tot un seguit de normes d’importació de productes, que estiguin d’acord amb els valors, que teòricament tenen les democràcies occidentals. Aquests no són altres que els del foment del benestar de la ciutadania, i és per això, que no hi han problemes per posar barreres a la importació de productes perillosos per la salut, o pel medi ambient. Doncs només cal seguir sent coherents amb aquests valors, i posar barreres als productes que no garanteixin la defensa dels drets humans i dels drets dels treballadors i treballadores.

Per poder defensar això, cal que tot producte que entri al mercat occidental, hagi d’estar acompanyat, dels corresponents certificats en qüestions de salut, de defensa del medi ambient, i de protecció dels drets dels treballadors/res que han produït el producte que es pretén importar. Així doncs, s’hauria d’aturar tot producte de qualsevol país, on no hi hagin eleccions sindicals lliures. S’hauria de frenar l’entrada de qualsevol producte que no porti un conveni col·lectiu de tots els sectors que han intervingut en el disseny, producció, magatzematge i transport del producte que es pretén importar. A partit d’aquestes normes en defensa dels drets humans, potser a aquesta multinacional japonesa, ja no li sortiran els números, i no tancarà les seves fàbriques a casa nostra. Però el que és millor, si aquesta multinacional, vol més beneficis, haurà de posar en marxa la fàbrica del Marroc, per tal de crear riquesa al Marroc, i poder vendre els seus productes, també al Marroc.

És evident que aquest tipus de globalitzacio que “divago”, que fa augmentar el nivell de benestar dels països “emergents”, sense perjudicar als països occidentals, no el pot fer només la multinacional japonesa, o només un govern occidental. Però si es fa de forma global, els treballadors/res occidentals tindran feina i mantindran el seu nivell de vida. Els treballadors dels països “emergents”, poc a poc, aniran pujant els seus nivells de benestar, social i polític, i les empreses tindran els seus guanys tant desitjats. Potser a curt termini no tants, però a la llarga, segur que més, i a més, es minimitza molt, el risc de crisi econòmica mundial.

Bé, ara ja ha quedat palès, que soc un ignorant i un somiatruites, però la veritat, si les coses no canvien, ho veig molt clar, que tots, tots, tots, ho tenim molt magre.

Salutacions i seny.

04 – L’últim moment lúdic.

Des de que vaig posar el meu primer “moment lúdic”, he notat que m’ha tornat la passió i la il·lusió per la música, que havia perdut una mica. Suposo que el fet, per mi transcendent que Front 242 segueixin vius i vinguin a fer un concert a Barcelona, també ha ajudat a aquest renaixença. De fet, últimament, escolto més música, i ja no escolto tantes tertúlies radiofòniques.

Però aquest bloc, és sobre política i temes socials, i prefereixo no barrejar les coses.

Amb aquest “moment lúdic”, poso fi a aquesta secció dins del bloc, que m’ha fet viatjar en el temps i en l’espai. Els primers van ser Apoptygma Berzerk, amb un tema actual i vinguts de Finlàndia. Després van venir des d’Anglaterra,
VNV Nation, també amb un tema de no fa gaires anys. Els Tercers, els grans Front 242 (I, II i III), que des de Bèlgica, m’han acompanyat durant més de vint anys.

Per acabar amb aquesta secció, aniré a Itàlia, amb en Franco Battiato. Un personatge peculiar, que de tant en tant me’l retrobo, i em fa veure les coses d’un altre manera. El títol del tema escollit és “No time no space” que m’ha servit d’inspiració, per titular un nou bloc que he obert, aquest sí, dedicat exclusivament a la música, que d’una forma o altre, m’ha fet viure. El bloc és aquí.

Bé, que gaudiu d’aquest home estrany i de la seva música.



Salutacions.

90 – Cobdícia o les divagacions d’un ignorant (01)

Abans de res, dir que jo no soc cobdiciós, però si soc un ignorant, sobretot del tema del que parlo avui. Economia. No tinc cap formació en aquest assumpte, excepte la que m’ha donat la vida, i observar el que passa al meu voltant de la manera més acurada que puc.

Tot i ser un ignorant sobre economia, no me’n puc estar de dir, que aquesta famosa crisi de la que tothom parla, jo fa anys, mes de sis anys, que la veig a venir, i fa uns tres anys que la pateixo severament. Per mi això de la crisi, no és nou.

Algú podria dir, que preveure una crisi és cosa fàcil. Tard o d’hora, aquesta ha d’arribar, ja que és una qüestió de cicles. En la meva ignorància, crec que aquesta crisi, és profunda i provocada, que res té a veure amb cicles econòmics, sinó que ve produïda, per una nefasta política econòmica i laboral. Tot s’ha fet per la “pasta”, sense parar-se a pensar amb el futur. Tot el que s’ha fet en els últims deu o quinze anys, com a mínim, eren unes polítiques i unes practiques de pa per avui i fam per demà.

La cosa és senzilla. Treballem per un salari, que durant el mes, anem gastant i repartint en diferents llocs. La suma de tots els salaris, repartits per molts llocs, fa que durant un altra mes, els diners tornin a circular per tot arreu, i per tant, aquests euros, que hem deixat, per exemple, a la sabateria del barri, tard o d’hora tornen a arribar a les nostres mans. Posem l’exemple d’un operari d’una fabrica de cotxes. Quan rep el seu salari, doncs se’l gasta en diferents coses, per exemple en unes sabates. Com ell, són moltes les persones, que també s’han de canviar de sabates amb certa freqüència, i això fa, que el propietari de la sabateria pugui tenir uns beneficis, que li permetran comprar-se un televisor nou, tal com ha fet el nostre operari de la fabrica de cotxes, i molts altres. Si són moltes les persones que compren les sabates o els televisors, faran que la botiga de sabates, necessiti contractar un treballador, que guanyarà un sou, i probablement, tard o d’hora, també es comprarà el televisor. Tots, l’operari, l’amo de la sabateria i el seu treballador, el venedor de televisor, amb el seus sous, el dissabte per la nit, sortiran a sopar a una pizzeria, que farà que el “pizzero”, necessiti sovint, els serveis d’un proveïdor d’aliments, d’un cuiner i d’alguns cambrers. Cambrers, que de tant en tant, s’hauran de canviar de sabates. Si a més, tots aconsegueixen estalviar part del seu sou, tard o d’hora es compraran un cotxe, un cotxe d’aquells que fabrica el nostre operari, i per tant, aquest continua treballant, en la fàbrica de cotxes, i la roda torna a començar.

El secret de la economia, des del punt de vista d’un ignorant com jo, es basa en la circulació i la repartició de la riquesa. Mentres els diners corrin, sense aturar-se enlloc, la cosa pot anar tirant.

El problema ve, quan el diner deixa de circular, i s’atura en algun, o alguns llocs, on es van acumulant, i si això passa, resulta que no es venen cotxes, i per tant, el nostre operari, ja no pot comprar les sabates ni el televisor, fent que el propietari de la sabateria, hagi de tancar, i acomiadar al seu treballador. El mateix li passa al de la botiga de televisors. Finalment, tots deixen d’anar a la pizzeria, i aquesta tanca, fent tancar a l’empresa de subministraments alimentaris. Ningú es pot canviar de cotxe, i la fàbrica de cotxes a de tancar. I d’aquesta manera, la roda de la circulació dels diners, torna a donar una volta, però amb menys diners, i cada volta, hi haurà, menys diners, i ja tenim la crisi muntada.

Però si això passa, és perquè en algun lloc, els diners s’aturen i s’acumulen. On? Doncs entre altres llocs, a la fàbrica de cotxes. Les últimes tendències de les grans companyies, és la de tenir cada any, més beneficis. No si val en tenir beneficis, cal tenir cada any, més beneficis, ja que si això no és així, perden la confiança dels inversors. I és clar, això no pot ser. Primer s’intenta treure del producte, el màxim benefici, però hi ha un any, que amb això, ja no n’hi ha prou, i per tant, es comença a fer reduccions de costos. El primer any, realment es fa una reducció de costos, millorant el disseny, o millorant la logística, o coses per el estil. Però això també té un límit. El següent pas, és reduir costos laborals, ja que la seguretat i la qualitat són intocables (bé, d’això de la qualitat, ja en parlaré un altre dia, ja que en el tema “serveis”, si que se’n perd). Aleshores comencen les protestes de les grans empreses, que necessiten “flexibilitzar” el mercat de treball, i els governs, claudiquen, i fan lleis que permeten el treball en precari, que porta a sous més baixos, i per tant a la pèrdua adquisitiva del treballador, que és en realitat el consumidor. Així ens trobem amb treballadors, que no poden consumir, i per tant no poden contribuir a la circulació del diner, i que porta novament, a que els treballs en precari no són rendibles i cal flexibilitzar encara més el mercat laboral i afegir-hi ajudes de les administracions, i així un altre cop.

Jo, que treballo en una fàbrica de cotxes, i que fa anys que veig a venir aquesta crisi (gens cíclica) em sorprenc, que els nostres polítics no ho hagin vist abans que jo. També em sorprèn que tots els economistes a sou de les grans empreses, tampoc ho hagin vist, ja que aquesta crisi, tal com la veig, acabarà en fallida total i en col·lapse de la economia, ja que aquells llocs on la riquesa s’ha acumulat, deixaran de ingressar beneficis, i entraran en pèrdues, ja que els treballadors precaris, no podran consumir, i aquests grans companyies acabaran arruïnant-se.

L’única manera que veig, per superar la crisi, passa per la millora salarial dels treballadors, per que puguin consumir, i la riquesa torni a circular. Però és clar, algú, haurà de renunciar a acumular diners. Algú haurà de renunciar a tenir tants beneficis. Algú haurà de renuncia a la cobdícia.

La crisi (que és econòmica i no pas financera, que no ens vulguin enganyar) és més complexa del que he escrit, i ja tractaré altres punts de la crisi en altres escrits, que per avui, ja m’he allargat massa.

Això sí, tot el que he escrit, només són les divagacions d’un ignorant.

Salutacions i independència.

03c – Un moment lúdic.

El dissabte que ve, és la data del concert de Front 242 a la Sala Apolo de Barcelona, i és per això, que aquest mes, he fet una sèrie de “moments lúdics” dedicats a aquest grup, que per mi, és dels millors que es fan i es desfan.

Si no hi ha cap cosa inesperada, aquest serà l’últim escrit dedicat a Front 242 en motiu del seu concert a casa nostra.

Avui penjo la mateixa cançó en dues versions. La primera en forma de vídeo-clip sobre una versió que van fer per les pistes ball, amb la col·laboració de “Underworld”.
La segona és en directe al 2001.

La cançó porta per títol “Happiness” (1996) i pel que sé, és la cançó amb la que comencen els seus concerts des de fa molts anys.

Que en gaudiu, i “happiness” per tothom.

Ah! I no oblideu tancar els llums, i els altaveus a tota canya.

89 – Qui vol, pot.

Avui, Sí, Ministre ha penjat un escrit sobre una iniciativa, que deixa en evidència als mitjans de comunicació que no volen donar corda al català.
Si voleu llegir La Vanguardia, l’SPORT o el Mundo Deportivo en català, ara ja ho podeu fer.

Em faig meves, les paraules d’aquest col·lectiu:
“Fer una nova edició del diari en paper és, certament, costós, tot i que de ben segur que l’esforç es veuria recompensat tal i com ho han demostrat altres mitjans catalans com “El Periódico” que ja fa temps que ha batut al seu competidor en nombre de lectors.
Fer una edició “digital” en la llengua del país, però, és només una qüestió de voluntat i és evident que a “La Vanguardia” aquesta voluntat li ha mancat sempre.”

Vull felicitar i agrair a les persones que han tingut aquesta iniciativa.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

88 – Provincians (3/3)

Ara fa una setmana, que l’home de l’any, ha estat escollit nou president dels Estats Units de Nord-Amèrica. Ho dic per si hi ha algú que no se’n ha assabentat, tot i que em sembla difícil que això passi, ja que les hores de radio i televisió, les pagines a la premsa i els escrits a Internet, fan quasi bé impossible, no assabentar-se sobre res que tingui a veure amb les eleccions als Estats Units.

No seré jo que posi en dubte, que el que passa als Estats Units, tard o d’hora, d’una manera o altre, ens afecta, però crec que hem fem un gra massa. Dec ser un “bitxo” estrany, però em sorprèn aquest seguiment de la política nord-americana que es fa cada quatre anys, i cada cop amb més intensitat.

Realment ens afectarà tant, qui ha de ser el president d’aquest gegant econòmic, cultural i militar? Home! Una mica, sí, però crec que ens afecta més la política francesa o alemanya, que no pas la nord-americana, i la quantitat d’informació que generen aquests països, és insignificant en comparació a la que generen els EE.UU.

Em sembla patètic, que amb motiu de les eleccions dels EE.UU, els mitjans de comunicació facin un seguiment tan brutal, que fins i tot, s’han de desplaçar fins aquelles contrades per ................ Informar millor? Per altre banda, no hi ha blocaire polític, que s’hagi pogut resistir a dir-hi la seva. Les tertúlies de radio (i suposo que les de televisió) han dedicat quasi bé el 100% del seu temps a opinar sobre aquesta qüestió. Els diaris, en van plens. Sincerament, crec que hem fem un gra massa.

A mi, personalment, com ja he dit abans, em preocupa més si a Alemanya, França, la Gran Bretanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suïssa, Àustria, etc, guanyen les dretes o les semi-esquerres de paraula. No ens enganyem, als EE.UU. la cosa està entre la dreta i la encara-més-a-la-dreta, tot que aquest cop, he de reconèixer, que he sentit coses que no havia sentit mai a la política nord-americana. La crisi financera a destapat moltes coses, i aquest canvi, es tenia que fer. No només en Obama. En McCain també ha dit coses sorprenents. Però aquestes sorpreses en la política nord-americana, no han influït gens en el desplegament mediàtic, ja que aquest s’hagués produït igualment, sense aquestes sorpreses.

Penso, i probablement m’equivoco, que tot aquest interès per les eleccions als EE.UU. són una roda que va començar a girar quan algun mitja de comunicació va pensar que seria el més modern del barri, si feia un seguiment especial sobre aquestes eleccions, i això va despertar l’interès del públic, que va fer que altres mitjans de comunicació, es sumessin a la modernor, fent que el interès del públic augmentés, fent que més mitjans de comunicació en fessin seguiment, que fa augmentar l’audiència, que..... i així, fins que ens sembla impensable no fer un seguiment i tenir interès per aquestes eleccions, quasi com si poguéssim votar (fins i tot algun cop he sentit, que nosaltres també hauríem de votar, donada la importància d’aquestes eleccions) Bé, em sembla el típic cas, de “si no hi han notícies, fabriquem-les”.

Finalment, ha guanyat Obama, i me’n alegro, ja que el preferia a ell que no pas al McCain. Tot i que jo a qui preferia era la Hillary Clinton. Bé, crec que ja he dedicat massa temps a les eleccions de la metròpoli. No penso perdre-hi més temps. Felicitats Mr. Obama i sort.

Salutacions i Independència.

Reagrupem-nos.

87 – Provincians (2/3).

La decadència d’un poble es pot mesurar de moltes maneres, però sempre és difícil de detectar en el moment, i normalment, quan aquesta decadència es fa visible, ja és massa tard.

Una de les coses que li poden passar a un poble en decadència, és que comença a adquirir costums alienes, deixant enrera o en segon terme les pròpies. Sobretot allò que són costums de celebració o esbarjo.

A mida que va passant l’any, els humans han escollit unes dates per fer coses especials, que trenquin amb la rutina quotidiana, i ens facin passar el temps millor.

Per Tots Sants, a Catalunya, tenim la costum de tenir un record per les persones que ja no són entre nosaltres, i a més, fem un àpat especial durant aquest temps, fent una comunió amb el nostre entorn, i mengem castanyes i moniatos, amb una mica de moscatell.

A altres llocs, també fan coses especials pel primer de novembre. Per exemple a alguns països fan la festa de Halloween, que consisteix en fer d’aquest dia de record, un dia de festa i esbarjo. Els nens van per les cases, disfressats demanant caramels o coses per l’estil i els grans, fan festes dedicades al ambient, sobretot cinematogràfic, del terror i la por.

Aquest sentit més lúdic, i perquè no dir-ho, més divertit del dia 1 de novembre, fa que cada cop més, deixem en segon pla les nostres arrels, i adoptem les formes que utilitzen altres pobles.

Però si aquest fos l’únic motiu, per deixar de banda les nostres costums, podria tenir el seu sentit, i fins i tot podria ser bo, ja que les costums culturals d’un poble, s’han d’adaptar a les relacions necessàries que han de tenir els diferents pobles que habiten el món. Però malauradament, no crec que aquest sigui l’únic motiu, per adoptar les costums d’un altre poble, concretament del nord-americà, i que en realitat, el que es pretén, és emmirallar-nos en un poble que alguns consideren més modern, més avançat, o simplement millor. Per això constantment adoptem formes dins del nostre vocabulari utilitzant paraules d’aquest poble, enlloc d’utilitzar els nostres equivalents (per exemple, a la meva feina ja ningú parla de “suport”, “bastidor” o “pressupost”, i tothom utilitza “bracket”, “frame” o “budget”) Sembla que amb això no n’hi ha prou, i també cal adoptar les seves celebracions, com el dia de Sant Valentí, el Para Noel, i darrerament, la festa de Halloween.

Jo no m’oposo a que la gent s’ho passi bé, i faci festes de disfresses “terrorífiques”, però és important mantenir les nostres festes i costums, i fer d’elles, una cosa que ens identifiqui positivament.

Deixem-nos influenciar, però només això, influenciar, perquè, adoptant les formes, les maneres i les costums de la “metròpoli” (ja sigui cultural, política, o econòmica), l’únic que podrem aconseguir, és que des de la “metròpoli”, ens vegin com una província. Només ens veuran com iguals, si no perdem els nostres signes d’identitat, amb influencies, però nostres.

Així dons, no preguntem als nostres amics, “Què faràs per Halloween?” Preguntem-los “Què faràs per Tots Sants o per la Castanyada?” Si mantenim aquest esperit, els nostres amics ens podran dir “aniré a una festa de disfresses terrorífiques”, i ningú dubtarà entre el que celebrem i el que és una influència.

Si això ho tenim clar, segur que mai ningú podrà pensar de nosaltres que som uns provincians. I si algú ho pensa, és que serà una persona provinciana. Si no ho tenim clar, aleshores, serem provincians, i mai deixarem de ser-ho

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

86 – Renovació del les JERC de Blanes.

Avui s’ha presentat el nou equip de les JERC de Blanes, que renova el seu equip després dels últims tres anys.

La renovació, quan és per iniciativa pròpia, com és el cas de les JERC de Blanes, sempre és bona, i segur que donarà més força a aquest col·lectiu de joves, que tenen la voluntat de fer feina per aconseguir la alliberació dels Països Catalans i la millora de la qualitat de vida dels seus habitants. Joves, que sense oblidar la seva condició de joves, decideixen dedicar part del seu temps a la construcció nacional i a la lluita per portar endavant polítiques d’esquerra que afavoreixin la justícia social.

Sempre he pensat que les JERC, són una bona eina per tal de tenir al futur, una classe política més efectiva. Les JERC, és una escola en pràctiques, que fa que aquest jovent es familiaritzi ben aviat, amb tot un sistema polític força complicat, amb molta burocràcia i molts entrebancs. Amb les JERC, s’aprèn quines són les accions a fer, i quines són les portes que has de picar, per facilitar les polítiques que es volen dur a terme.

Però si el balanç de les JERC, és clarament positiu, també tenen el seu perill, i aquest no és altre que confondre la escola per fer política, amb una escola de polítics, allunyant-los de la realitat quotidiana i portant-los a un món diferent del món sobre qual volen treballar.

Només em resta desitjar sort a aquest nou equip, que espero conèixer poc a poc, i que de ben segur, intentaran fer tot allò que puguin per millorar-nos la vida a tots (feina realment difícil)

Ànims i sort.

Salutacions i independència.

03b – Un moment lúdic

Penjo un altre mostra del grup belga Front 242, que el proper dissabte 22 de novembre, faran un concert a la Sala Apolo, dins del entorn del F.E.A. Festival

En aquest cas, he escollit dos temes en directe.

El primer el “Funkhadafi” en un concert, crec que a Brussel·les al 1987.

El Segon es “Religion” a Dusseldorf al any 1998.

Llums tancats i altaveus a tota canya.

Que en gaudiu.

85 – Provincians (1/3)

En els últims dies, durant aquests dies, i en els dies que han de venir, els catalans estem demostrant tenir una alta dosi de provincianisme, que ens hauria de fer pensar, sobre com som i com estem. Provincianisme, és la paraula que el diccionari defineix com “Mancat de grandesa o de personalitat pròpia enfront de la capital”.

Concretament, m’estic referint a tot el tema del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya. Per fer una mica de memòria, només recordar tot el enrenou que es va muntar amb el “tunning” del seu cotxe oficial.

Personalment no em vaig emportar les mans al cap, quan es va fer pública la notícia que al cotxe oficial del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, s’havia instal·lat un televisor, una taula i un recolza peus. La veritat és que em va sorprendre que aquestes coses no estiguessin instal·lades ja.

S’han escrit moltes coses sobre aquest tema, i s’han dedicat moltes hores de radio (suposo que de TV també, però com no veig TV, dons no ho sé) com per afegir-hi alguna cosa nova, però tal com van reaccionar els nostres mitjans de comunicació, i com ha acabat el tema, per mi es fa evident, que tenim el que ens mereixem.

Encara me’n faig creus, que els mitjans de comunicació donessin ales a aquesta ................ noticia?!!!!!!!, encara me’n faig creus, que algú pogués fer cas d’això. Encara me’n faig creus, que uns senyors de Madrid, no qualsevol senyor, sinó uns que ja coneixem i que sabem com se les gasten, tus, i aquí, sense pensar ni sense qüestionar-nos res, ho esbombem com si res. La primera reacció va ser la d’un pagès, que s’avergonyeix estúpidament de la seva condició de pagès, i actua instintivament davant d’un “cosmopolita”, per que aquest pensi que tot i ser pagès, és una mica culte. Vàrem reaccionar d’una forma, que només ho fan aquells que es senten, i potser ho són, inferiors davant d’un amo.

Recomano la lectura de l’escrit d’en Maketo power

Més tard, sembla que es va entrar una mica en raó, i les coses es van posar al seu lloc.

Així dons, queda clar que crec que es va fer bé instal·lant totes aquestes coses al cotxe oficial del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya.

Quan sí que em vaig posar les mans al cap, va ser quan el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, fa retirar aquestes coses del cotxe oficial, cedint a les pressions injustificades que fan aquells senyors de Madrid que tots coneixem, i també a les dels seus adversaris polítics, que un cop més, van demostrar una total carència de sentiment de país, col·laborant amb el quart poder de l’amo.

La pregunta que ara em faig és:
Qui mana al Parlament de Catalunya, el seu Molt Honorable President o els diaris de Madrid?

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

03a - Un moment lúdic.

M'he decidit a penjar un altre moment lúdic, en aquest cas dividit en diferents entregues, ja que dins del F.E.A. Festival (hi ha gent que té molt sentit de l’humor) aquest any hi haurà el proper dia 22 de novembre, un concert de Front 242

Apoptygma Berzerk i VNV Nation van ser els protagonistes dels anteriors moments lúdics, i per mi són grups de 1ª divisió, en canvi Front 242 és un grup de Champions, que porten aproximadament 20 anys acompanyant-me.

He pogut veure’ls tres cops en directe. Primer a una discoteca perduda a una zona rural de València, després al Zeleste (ara Razzamatazz) i per últim al velòdrom d’horta, i sempre ha estat una mostra d’energia i potència. Són autentica violència sonora.

Si Kraftwerk són els avis de la música electrònica, i Depeche Mode els seus fills més coneguts, Front 242, serien un dels seus fill més petits i més entremaliats.

El seu disc “Official Version” (1987) encara l’utilitzo per veure si uns auriculars o un equip de musica, sona com ha de sonar.

Us deixo potser les dues cançons més celebrades als seus concerts. “Headhunter” en forma de vídeo clip i “Welcome to paradise”, en directe (2005)

En el Tour d’aquest any, sembla que van en “format petit” i segurament la cosa no serà tant espectacular, però segur que a la sala Apolo de Barcelona, hi haurà intensitat.

Una recomanació final. Tanqueu tots els llums, i poseu el so, tant fort com pugueu suportar.

Que en gaudiu.

Salutacions.

84 – Les dents del llop i la pell de xai.

Aquest cap de setmana, Unió Democràtica de Catalunya ha celebrat el seu Congres, on s’han despullat i s’ha posat en evidencia a CiU. Des d’avui les coses estan clares i tothom pot veure que a CiU, canvia tot per que res no canviï.

En aquest Congrés, s’ha fet una clara i ferma defensa i apologia de la Sociovergencia, sense embuts i descaradament. Ho va dir el seu etern líder sense que se li caigués la cara de vergonya. Ell que tant ha criticat a ERC per pactar amb el PSC, ara es destapa amb aquestes declaracions desacomplexades, on deixa a ERC un paper secundari, i probablement, sempre que es porti bé i que faci cas a tot el que li diguin.

Últimament, sembla que l’Artur Mas, està guanyat adeptes i fans, que veuen en ell l’ultima esperança blanca per assolir un mínim d’alliberament nacional. No acabo d’entendre aquest suports sobtats (si és que són sobtats) confiant en una CiU com l’actual. Si haguessin dipositat les seves esperances en la CUP, encara ho podria entendre, però confiar en CiU? No ho entenc.

CiU històricament s’ha demostrat un partit, per què no dir-ho, col·laboracionista, i res fa pensar que la cosa hagi canviat. CiU no ha tingut mai cap debat ètic ni moral per pactar amb el PSOE o amb el PP, fins el punt que en el seu moment, va preferir el PP a ERC per pactar dins del Parlament de Catalunya, dins del parlament del país que ells tant diuen defensar.

Encara recordo tot el procés de negociacions per tal d’arribar a un consens pel Estatut del 30 de setembre, on CiU, semblava que era el partit que posava els límits més alts per defensar els interessos nacionals de Catalunya. Finalment es va arribar a un acord, però mentres CiU es va mostrar com un negociador dur i convençut dins l’àmbit català, quan era el moment de ser durs de veritat, van ser els primers en agenollar-se, i acotar el cap davant l’amo espanyol. Tot a canvi d’un estatut que no va engrescar gens a la ciutadania catalana. Tot a canvi d’una foto. Tot per poder dir “hem estat nosaltres els que hem aconseguit pactar amb l’amo, i a més ho hem fet tot solets. No ens cal ningú”

Però actualment, les coses segueixen igual, i Duran i Lleida i la seva Unió, ho han demostrat.

Duran i Lleida, ell solet va fer quadrar a tota la cúpula de CDC, i va imposar les seves normes per anar de numero u a les llistes de CiU pel “Congreso de los Diputados” Quan semblava que a CDC, es començava un debat sobre la possibilitat que CDC fos un partit català d’àmbit català i no d’àmbit espanyol, en Duran, ell solet, els hi va fer callar la boca.

I ara, en Duran, ell solet, és capaç de demanar la sociovergencia (pactar amb el PSC) davant de l’Artur Mas, que és allò que tant critiquen.

Aquestes declaracions, d’en Duran, refermen una pregunta que sempre em faig. El segon tripartit és una idea exclusiva d’ERC? O ERC tampoc tenia moltes possibilitats de pacte amb CiU, encara que ho haguessin volgut?

En Duran ho va deixar clar. El pacte CiU – ERC, era impossible. Per part d’ERC, és molt possible que no estiguessin molt motivats. Però per part de CiU, era un pacte del tot inviable. Així dons, a que venen ara les critiques convergents? Encara que ERC hagués volgut pactar amb CiU, aquest pacte hagués estat impossible, per culpa de CiU. Per mi la cosa està clara, CiU no va donar massa marge de maniobra a ERC, i la va llençar directament al segon tripartit (un altre cosa, és que crec que l’actual direcció d’Esquerra, estava encantada amb aquesta situació) El anhelat pacte CiU – ERC per molts, era impossible, perquè CiU no el volia.

Així dons, deixem-nos de falses esperances, que CiU té la coses molt clares, i pactar amb ERC, no entra dins dels seus plans, ni ara, ni abans, ni mai.

Aquest cap de setmana, s’ha demostrat que avui, ara, actualment, CiU segueix sent sobretot, un partit espanyolista, i mentres les coses no canviïn molt, ningú em podrà convèncer d’un altre cosa.

Mentres CiU no deixi de banda la “U”, i CDC es declari descaradament, desacomplexadament, i totalment independentista, no poden ser una prioritat de pacte per ERC, i després del congrés de la “U” de CiU, encara menys.

Aquest cap de setmana, li hem vist les dents al llop, li hem vist les dents a CiU, encara que dugui una pell de xai.

CiU és incapaç de trencar un pacte, i és incapaç de no arribar a un pacte, encara que surti perden ................................. Catalunya.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

83 – Justícia.

Tinc en ment, tot un seguit d'escrits per fer, tots ells “molt importants”, que la meva vanitat, em fan pensar que ajudaran a canviar el món (sí, ja ho sé, soc un babau)

Avui he descobert (un altre cop, i segur que no serà l'últim) que és el que és important de veritat.

Tot gràcies a Té la mà Maria - Reus

Segur que coneixeu aquest bloc, d'activitat frenètica, dedicat a mostrar-nos tendències culturals, activisme social ............................ bé de tot, i sempre amb una molt bona qualitat. És un bloc que si no el coneixeu, us el recomano.

L'altre dia, visitant aquest blog i llegint un dels seus escrits, em vaig quedar glaçat. Vaig sentir tanta tristor, seguida d'un sentiment de ràbia, que m'he decidit a penjar aquest escrit.

És un escrit amb unes paraules, unes fotos i un vídeo, que no us el puc recomanar, però que us prego que visiteu. És important veure'l.

Aquí us deixo l'enllaç d'aquest escrit.

Acostumo a acomiadar-me amb “Salutacions i independència”.

Avui no ho puc fer, i m'acomiado amb

Justícia, JA.

82 – L’eix nacional (sentir o escoltar) 02

Repeteixo: Quan algú diu una cosa, per molt ben dita que es digui, sempre hi ha la temptació, per part del interlocutor, d’interpretar-la com més li convingui. Així dons, quan des de Reagrupament independentista diem allò de “prioritzar l’eix nacional”, tothom entén el que vol.

Hi ha qui li interessa dir que prioritzar l’eix nacional és dretà o essencialista, però són molts els que volen sentir que no ens preocupa l’eix social. I s’equivoquen, ja que el que es vol prioritzant l’eix nacional, és enfortir l’eix social. Prioritzar l’eix nacional, en cap cas vol dir dedicar-se a essencialismes tronats i fora de lloc en el món actual o a dedicar esforços estèrils per promoure un l’orgull patri i abocar tots els nostres recursos a la glòria d’una Gran Catalunya. Prioritzar l’eix nacional, és enfortir l’eix social, perquè ja n’hi prou de peatges, de la falta d’escoles bressol. Ja n’hi ha prou de escoles “barracons” (encara que ara els hi vulguin dir mòduls aulearis), o de les llistes d’espera per rebre atenció mèdica O la falta d’ajuts per empresaris emprenedors que poden crear llocs de treball, o la falta de recursos per la investigació i el desenvolupament. O recursos per poder desenvolupar una llei de la dependència plena.

Durant l’últim Congrés Regional per les comarques gironines d’Esquerra, la Sra. Carme Capdevila, es va apropar a la candidatura de Reagrupament Independentista, per felicitar-nos pels “excel·lents” resultats que havíem tret. La Consellera d’Acció social i Ciutadania, es va sorprendre que no estiguéssim massa contents amb els resultats obtinguts, i vàrem començar una petita discussió (bastant afable) de com havien anat les coses, i irremeiablement, la Consellera, va dir allò que tants cops hem sentit de “es que com voleu prioritzar l’eix nacional, passa el que passa. I la realitat és que cal fer molta feina sobre la ciutadania catalana, que hi ha molta gent necessitada, i no podem abandonar-los” Tot seguit ens va fer un informe sobre la seva tasca a la Conselleria i sobre la importància de la llei de la dependència.

Des d’aquí, vull dir que crec que la Consellera està fent molt bona feina en matèria de benestar social, i li reconec. Però malauradament, el temps ens ha donat la raó. La seva molt bona feina al front de Acció social, té dos inconvenients que fan que els seus esforços es vegin minvats. Un inconvenient, és que la seva bona tasca, la capitalitzarà el PSC, ja que als ulls de la ciutadania, aquesta bona feina l’haurà fet el President Montilla i no pas ella, el que portarà irremeiablement a un augment de l’influencia socialista en futurs governs, fins el punt que perilla la possibilitat d’Esquerra de tenir la “clau”.
El segon inconvenient, i el més important, és que de moment, la llei de la dependència, per la que tant a lluitat la Sra. Capdevila, s’ha vist frenada pel “Misniterio” no donant el finançament necessari per poder desenvolupar aquesta llei tant important.

Prioritzant l’eix nacional, el que es pretén i es busca, és que, per exemple, la Sra. Capdevila, no hagi de fer declaracions com aquesta “La ministra no ha volgut assumir el compromís de major finançament per desplegar la llei de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència i sense aquest compromís, Catalunya difícilment podrà garantir l’entrada d’un nou nivell de dependència”.

Si volem prioritzar l’eix nacional, és per aconseguir que la bona tasca que es fa des dels Països Catalans, no generi decepcions, i frustracions a la nostra ciutadania, i evitar que els esforços, per exemple de la Sra., Capdevila en matèria social, no acabin com haurien d’acabar.

Sincerament, jo no em considero nacionalista, ni patriota, ni cap cosa d’aquestes, però crec que si aquest país vol tirar endavant, cal prioritzar l’eix nacional. Amb un eix nacional, fort i potent, la Sr. Capdevila, tindria més possibilitats d’assolir els objectius pels que tant ha lluitat. I si fóssim independents, ja seria la.................

Per un eix social ferm i potent, prioritzem l’eix nacional.


Per cert, la conversa amb la Sra. Capdevila, va començar afable, va ser afable, i va acabar afable.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

81 – Retrobada amb la pluja fina.

Ahir us deia en el segon “moment lúdic”, que feia dies que no tenia masses ganes d’escriure, però avui m’han donat un motiu per fer-ho.

Faig aquest escrit sense cap ànim de retreure res a ningú, sinó amb l’ànim de reflectir uns fets de la forma més imparcial que pugui.

Avui m’he retrobat a Barcelona, amb un matrimoni amic-de-tota-la-vida, que feia un parell d’anys que no veia i evidentment ens hem posat al dia del les coses que hem fet durant aquest dos anys. Hem anat a dinar a un restaurant, i la conversa girava al voltant de la seva filla i de les nostres, i de tant en tant, parlàvem de les coses dels adults. Tot el dinar a estat envoltat d’un gran ambient de cordialitat. Alhora dels postres, ha estat quan m’ha tocat comunicar-los una de les meves novetats d’aquest dos últims anys “Dons jo m’he afiliat a ERC”.

Potser seria convenient posar en antecedents a aquest matrimoni. Ella és nascuda i criada a un poble petit. Petit però amb solera, i té un d’aquells cognoms que deixen ben clar que és de la terra. És una d’aquelles persones, que un pixapins com jo, sempre aprèn alguna nova expressió o algun nou mot. Políticament em té una mica despistat, però si hagués de apostar, diria que normalment vota PSC, i algun cop a votat CiU. Potser i només potser, en les eleccions del 2004, la de “les mans netes” va votar a ERC. El que tinc clar, és que no té tendències independentistes.

Ell és nascut i criat a Barcelona, fill d’emigrants andalusos, i el seu cognom ho deixa clar. És castellano-parlant, i és d’aquelles persones que convé escoltar, perquè en mig dels riures i de les bromes, sempre acaba dient alguna cosa carregada d’una lògica i d’un sentit comú irrefutable. Políticament, crec que sempre ha estat votant del PSC, excepte a les eleccions del 2004, la de “les mans netes”, que va votar ERC. El que tinc clar, és que no té tendències independentistes.

Tots dos, són clarament d’allò que abans se’n deia classe obrera, i amb sentiments que ara se’n diuen, progressistes, i tots dos, en diferent grau, es van deixar seduir per un Carod-Rovira, i per un Puigcercós, que parlaven de “mans netes”, “’d’una nova forma de fer política, sense ambigüitats i sense contradiccions”, amb un clar enfrontament amb l’estat per la defensa dels ciutadans i ciutadanes dels PPCC.

Dons bé, després de confessar-me com militant d’ERC, la cordialitat a continuat, però durant cinc minuts, s’hi ha afegit una sinceritat rotunda i contundent, que evidentment agraeixo, i demostra la força de la seva amistat. Aquesta sinceritat ha arribat al seu punt més dolorós per mi, quan ella ha dit “tots els polítics són iguals, i tu, si algun dia tens algun càrrec, faràs el mateix”. La veritat és que m’ha dolgut. Ella que em coneix de fa més de vint anys, arribi a pensar, que jo podria ser un aprofitat d’un possible càrrec (que segurament no tindré mai) No comparteixo la seva opinió, però la entenc. És una opinió que té contingut i que no esta feta des d’un popularisme barat, sinó pel que veu en el dia a dia. Una sinceritat que agraeixo.

Més tard, mestres les senyores han anat a comprar “trapitos” (estem a principi de mes) els senyors hem pres un cafè en una terrassa, menstes vigilàvem com jugaven les nenes en uns gronxadors. Ell, dins d’aquest ambient cordial que ha regnat durant tot el dia, m’ha dit “Después de ver todo lo que ha hecho ERC después de la elecciones del 2004, no me puedo creer que yo los votase. Evidentemente, en las ultimas elecciones ya no les he vuelto a votar” No m’ha fet falta preguntar-li per qui havia votat. La cosa era clara.

Aquests dos amics, són l’exemple clar, que l’estratègia de l’enfrontament directe amb l’estat, i la perspectiva d’un altre manera de fer política, va seduir a persones amb les que se suposa, hauria de seduir l’estratègia de la pluja fina, i que lluny de seduir-los, els ha allunyat d’ERC, i fins i tot de la classe política actual, i de la que ha de venir.

Només em resta, demanar perdó als meus amics-de-tota-la-vida, per haver-los utilitzat d’exemple, i agrair-los, la seva cordialitat, i la seva sinceritat, que m’han demostrat durant tots aquests anys. I també els prometo que poden parlar amb mi tranquil·lament, que després no aniré corrents al teclat, per penjar les nostres converses dins de la xarxa.
Per cert, hem trobat les claus del cotxe. Ens les hem deixat posades al pany del cotxe, i sortosament, ningú les ha tocat ni ens han obert el cotxe.

Salutacions, independència i agraïments sincers.

Reagrupem-nos