34 - Felicitats? Kosovo.

Aquesta última setmana, un company de feina i jo, tot dos independentistes, hem estat debatent per correu electrònic, sobre la independència de Kosovo.
Penso que el debat es prou interessant per posar-lo aquí.
De moment, l’hem deixat obert, i ens hem donat mútuament la raó.

Gerard:
la veritat és ja ens va bé que apareguin estats nous a europa, però si t'ho pares a pensar, kosovo té el mateix dret d'independitzar-se que l'hospitalet de llobregat en el supòsit que catalunya tingués l'estat que es mereix dins de la confederació de països catalans que la nostra cultura també es mereix...
no sé, fa rumiar... ho he buscat xq em sonava això de que hi ha hagut una substitució demogràfica bastant bèstia...

El lament serbi
Darrera actualització: 17 de febrer de 2008

El poble serbi considera que Kosovo és el bressol de la nació. El rei Stefan II Nemanja (principi de segle XIII) i, sobretot, l’emperador Stefan IV Dusan (primera meitat del XIV) simbolitzen l’esplendor medieval del regne serbi, amb els destacadíssims monestirs de Decani i Pec, ambdós situats en territori kosovès. Encara més gravada a foc està la cèlebre batalla de Kosovo en què els serbis, comandats pel príncep Lazar, van ser derrotats davant dels turcs otomans, l’any 1389. El poble serbi, més de sis segles després, continua considerant aquella lluita com una de les fites del seu ascens com a nació. I, com és evident, es nega a acceptar que l’escenari d’aquells fets es converteixi en un estat independent que, a més, estarà governat per un altre poble, l’albanès.
El lament serbi, però, va més enllà d’aquests arguments bèl·lics i religiosos. També té a veure força amb la demografia. És possible que avui molts s’estranyin de saber que, només fa segle i mig, els albanesos -que ara són més del 90% de la població de Kosovo- estaven en inferioritat numèrica davant dels serbis. Els serbis, però, ho recorden sovint: els seus avantpassats es van instal·lar a l’actual Kosovo cap al segle VII dC, i a l’època medieval a què ens hem referit abans, la població kosovesa era abrumadorament sèrbia. Censos otomans del segle XV mostren que la presència albanesa a Kosovo era, en aquells anys, testimonial.
El panorama demogràfic va començar a canviar als segles XVII i XVIII: les guerres entre els imperis turc i austríac van provocar la fugida d’almenys desenes de milers de serbis cristians de Kosovo. El repoblament dels espais que van quedar buits el van fer muntanyencs que posteriorment es van islamitzar.
El país encara va entrar al segle XIX amb majoria sèrbia, probablement. Malgrat que els estudis demogràfics de l’època no són pas fiables del tot, fonts austríaques contemporànies assenyalen que els serbis encara superaven en nombre els albanesos, encara que aquests darrers ja havien eren més que els primers a diverses contrades rurals. És ben probable que, al tombant del segle XX, els albanesos fossin per primera vegada més nombrosos que els serbis a Kosovo.
D’ençà, la població albanesa no ha fet sinó augmentar en proporció -i, en conseqüència, la sèrbia ha disminuït. Si el cens iugoslau de 1931 situava els albanesos en el 62,8% de la població kosovesa, al recompte de 1961 ja eren el 67%. La tendència es va accelerar a partir de l’autonomia de Kosovo dins de Iugoslàvia: 73,7% el 1971 i 77,4% el 1981. A l’actualitat, la proporció d’albanesos supera el 90%.
A la llum de totes aquestes dades, el nacionalisme serbi radical argumenta que el seu poble ha estat víctima d’una pura substitució ètnica i que, en realitat, la terra kosovesa pertany a Sèrbia -no importa pas que, avui dia, nou de cada deu kosovesos se sentin membres d’una altra col·lectivitat.

Josep:
Només un nacionalista podria dir una cosa així.
“no importa pas que, avui dia, nou de cada deu kosovesos se sentin membres d’una altra col·lectivitat.”
Nomes un nacionalista vol imposar-se a un 90% d’una població o d’un parlament.
El poble serbi no corre cap perill.
De Sèrbia, a nascut un nou poble, i igual que dins dels regne visigots varen néixer nous pobles com el nostre.
Els pobles els fan les persones i la terra no es de ningú.
Visca Kosovo Lliure

Montse:
Josep, no sé a qui et refereixes amb el terme “nacionalistes”

Josep:
Nacionalista, en el modus negatiu del terme, es aquell que es creu en el dret de dir a un colectiu quina nacionalitat té aquest colectiu.

Gerard:
no dic el que els altres han de ser, sinó que han de respectar allò que es troben quan van al nou lloc/país que els acull..

penso més aviat en el fet del respecte del lloc i la cultura allà on vas a viure quan deixes el teu origen. a mi em sap greu que un dia, a casa nostra (com ja ha passat a valència) arribi un moment que els nouvinguts et superin en nombre i automàticament el país deixa de ser el que era, perquè els desaprensius dels nouvinguts es pixen en allò que es van trobar quan hi van arribar.
això és una conquesta. tot i que és cert que nosaltres vam fer el mateix a la marca hispànica amb els sarraïns i més tard a valència i les illes...

com ho hem de gestionar això?

Montse:
En Gerard té molta raó i personalmente no sé com ho gestionaria això però per principi jo sóc partidària de que els pobles que així ho desitgin puguin ser independents.

Josep:
Em sap molt greu pels serbis, però no podem condicionar la voluntat de la població que hi ha actualment, pel que hi havia abans.
D’una manera o altre, els serbis van marxar d’allà, (i m’hi jugaria el coll que no de manera forçosa) i no poden pretendre que alló sigui seu pels segles dels segles.
La terra és de tots, i no és de ningú.
Un poble és, quant te consciència de la seva pròpia existència, i des d’aquell mateix moment, té dret a autodeterminar-se.
El mateix vàrem fer nosaltres a la marca Hispànica. El que esteu apuntant, és que els hereus dels francs, els francesos, tenen dret sobre Catalunya.

Els catalans som cullonuts. en lloc d’esclatar d’alegria per que Kosovo a demostrat al món que el dret autodeterminació s’agafa, (no tel donen) i s’exerceix quant es vol, i que ningú podrà fer-hi res per evitar-ho.
Ara que els de Kosovo han demostrat que els “possibilistes” no tenen raó, perquè la independència es possible, sense demanar permís a ningú mes que als catalans.
Ara que els de Kosovo han demostrat que els que tenen por dels tancs, estan equivocats, ja que a la Europa occidental d’avui, aquests mètodes només portarien a la ruïna al agressor.
Ara que els de Kosovo han demostrat que la pluja fina es una pèrdua de temps, i que els camí es recte i pla.
Ara que els de Kosovo han demostrat que tots junts, (CiU, ERC, CUP, plataformes ciutadanes, i ciutadans que estan cómodament asseguti val que pleguem. Hi ha mes autoodi?
ingt suposats drets historics, esclafant les llibertat del ciutadans actuals.
me.s al sofà, per després queixar-se de que ningú fa res) fem majoria.
Ara comencem a filar prim emparant-nos en uns suposats drets històrics, esclafant les llibertats del ciutadans actuals.
Mes val que pleguem. Hi ha mes autoodi?

Montse:
És cert Josep, sempre serem igual els catalans….. quina pena!!!

Gerard:
no es tracta d'auto-odi, ni molt menys. es tracta de veure la ètica de les reclamacions en cada cas.
per mi, mentre hi hagi un sol català, tindrà dret a reivindicar la catalanitat del país i a dir a tots els qui no l'usin que han faltat al respecte a la cultura del país on van anar a viure. crec que els pobles, en néixer, tenen un hàbitat natural, que no els pertany si no vols, però que mai es veuria reduït ni alterat, si no és voluntat pròpia, si no hi haguéssin invasions bèl.liques o de qualsevol altre tipus.
acceptaré que a la catalunya del futur només es parli àrab i castellà, no deixaré de ser feliç per això, però això no treu que ho consideraré una injustícia dels que han vingut més tard mentre nosaltres encara hi érem...
crec que a kosovo hi ha alguna ciutat que diu que naranjas de la china, que ells són serbis. no dic que no s'hagi d'aplicar la resolució, només faltaria, de fet me n'alegro que apareguin estats nous per l'oxigen que ens donen, però qüestiono la situació. per no caure en l'error de celebrar un fet molt similar al que passaria a casa nostra 6 dies després d'obtenir la independència amb l'entorn de bcn i potser més llocs... i ja sé que ens els hem de fer nostres, però tb saps que no és pas fàcil..

nacionalista per mi vol dir defensar els drets de la nació pròpia. cosa que sols cal fer quan ets atacat o amenaçat (parlo inclús en termes culturals, de llengua).
aquell que pretén ampliar l'àmbit de la pròpia nació, no és nacionalista, és senzillament un descobridor de terres (si amplia cap on no hi ha éssers humans...) o algú que haurà de reduir l'espai que ocupen altres nacions (digues-n'hi com vulguis, imperialista? conqueridor? victoriós de les lleis darwinianes (ull que som animals, però teòricament racionals)?).

Bé. De moment ho hem deixat aquí.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos

33 – Felicitats Kosovo!!!!

Kosovo ja és lliure. Kosovo ja ha exercit el seu dret a l’autodeterminació. Kosovo a donat una lliçó al món.

Faig aquest escrit des de la poca documentació. No he llegit massa sobre el tema ni soc cap expert. Però és que no fa falta ser-ho. Quan les coses son clares i evidents, no fa falta ser cap crack de res. Amb la lògica i el sentit comú, coses com aquestes, es veuen ben clares.

Pel que jo sé, Kosovo és un territori històricament serbi, que durant molt de temps ha estat acollint emigrants albanesos, fins al extrem que aquests han acabat sent una majoria molt considerable. Així dons, la independència de Kosovo, en cap cas s’ha pogut argumentar sota el tema històric. Tampoc cultural, ja que la cultura albanesa, depèn d’ella mateixa, a la pròpia Albània.

Kosovo, per exercir el seu dret a l’autodeterminació, només a fet servir l’únic argument imprescindible per exercir-lo. La voluntat de ser. I ho a fet democràticament, Així dons, democràticament, ningú li pot retreure res. Poden protestar el que vulguin, però ningú li podrà dir res, democràticament. I per les armes? Algú podrà dir alguna cosa per la força de les armes? Dons potser sí, però qui ho faci, s’equivocarà del tot. Qui gosi fer això, veurà sobre ell, tota la pressió internacional. Kosovo ens a donat una lliçó de com s’han de fer les coses.
Si aquest possible agent opressor actua, demostrarà no ser massa intel·ligent, i per mínimament llest que sigui, no farà res més que protestar i lluitar als despatxos, allò que militarment no pot aconseguir.

Kosovo, ho a fer, sense mirar el passat. Només mirant a futur.

El camí és recte i pla. No es necessiten grans coses. Només una. VOLER-HO. I nosaltres volem? Els catalans tenim molts més arguments que Kosovo. Tenim l’argument històric i cultural, dels que ells manquen. Si ells han pogut, nosaltres també. A més, ens han demostrat que la por a una acció militar, és del tot infundada.

Cal actuar amb intel·ligència, com ells han fet. Cal fer-ho democràticament, i cal anar per feina. Cal implicar a la comunitat internacional. Cal utilitzar el dret a l’autodeterminació que ningú ens pot donar ni treure. El dret a l’autodeterminació, s’agafa, en el moment que un té consciència de la seva pròpia existència. Cal abandonar la formula del dret a decidir com a primera opció, ja que això implica la participació espanyola en el procés, i cal agafar-nos al dret a l’autodeterminació.

Cal estar tots junts. No si valen matisos sobrers.

Els que tenen por, ja no en poden tenir. Els que ho veuen impossible, ja no ho poden dir. Ha quedat demostrat que només depèn de nosaltres.

Des d’aquí, des d’aquest humil escrit d’un humil independentista, demano que totes les organitzacions es posin a fer feina per anar per la via recta i es deixin de matisos o de voler anar per la porta del darrera. Avui, una majoria és possible, només cal aglutinar-la.
Demano a CiU, que surti d’un cop de l’armari. Que demostri el que és. Si de veritat volen una Catalunya lliure, ja no poden dir totes aquelles coses que diuen del possibilisme.
Demano a ERC que es deixi de pluja fina, i que vagi per feina. No cal esperar.
Demano a la CUP i a PRC, que deixin la dissidència i es posin a sumar en lloc de posar-se a restar.
Demano a les plataformes ciutadanes, que empenyin, i que emprenyin tant com puguin.
I demano a la ciutadania, amb sentiments independentistes, que es tregui la son de les orelles, la por del cos, el cinisme de la boca, la desconfiança del cor i que s’aixequin del sofà.

Ostia cullons, que si volem, podem.

Salutacions i independència.

Reagupem-nos.

32 – Decideixo Decidir.

Us poso un e-mail que he rebut, per si algú li pot interessar. Jo no podré, ja que hauré de fer d’interventor.

Sobirania i Progrés conjuntament amb la Plataforma pel Dret de Decidir et conviden a participar en la recollida de signatures del proper diumenge dia 9 de març de 2008 a favor de la convocatòria de Referèndums des de Catalunya.

L’acció de recollida de signatures prevista per al proper 9 de març, dia d’eleccions generals a l’estat espanyol i d’eleccions municipals i cantonals a l’estat francès, s’emmarca en la campanya Decideixo decidir! que promouen ambdues plataformes a fi d’instar els diversos òrgans legislatius dels Països Catalans perquè reclamin als estat respectius la competència de fer referèndums, és a dir consultes populars vinculants.

L’acció del 9M es basa en un kit fàcil de transportar, el KIT9M, que es posa a disposició de qualsevol persona o entitat que vulgui col·laborar.

El KIT9M conté:

* 200 butlletes de recollida de signatures

* 1 senyera per guarnir la taula

* 1 paquet de bolígrafs

* 1 paquet d’adhesius per reforçar la campanya i decorar el KIT9M

* 1 manual d’instruccions amb telèfons de contacte on poder consultar dubtes i rebre assessorament jurídic en cas que sigui necessari.

* 1 argumentari de campanya per donar raó dels objectius a qui ho demani.

I, finalment, 100 mocadors vermells estampats amb el logo de la campanya Dd!, que es venen a 2 euros cada un, i que serveix per finançar el KIT9M i altres despeses de la campanya.

Per a col·laborar només cal que ens enviïs un correu a mailto:coordinacio@sobiraniaiprogres.cat?subject=Participaci%F3%209-m indicant el teu nom complet, un telèfon mòbil, el municipi i el barri o districte en els que resideixes; si ja tens una proposta d'espai on col·locar taula, també pots donar-nos l'adreça.

És important que en el mateix missatge ens indiquis: "autoritzo a Sobirania i Progrés a posar-me en contacte amb altres col·laboradors/es del meu municipi", per tal que puguem fer els grups de voluntaris.

Si pertanys a alguna entitat, associació o grup que voleu organitzar més d'una taula, fes-ho saber, si et plau. Posteriorment, a mitjans de febrer, rebràs una resposta nostra indicant-te el nom i el contacte de la persona responsable de la coordinació al teu municipi, perquè t'hi adrecis i t'informi de les passes a seguir.

Gràcies per la teva col·laboració!

La veritat es que no se ben bé com es finança això. Per tant, abans de fer res, aclariu aquest punt molt bé.

Salutacions i Independència.

Reagrupem-nos.

31 – En calent i de bon rotllo.

Les ultimes declaracions dels portaveus del PSC i d’EUiA-ICV, recollides al setmanari “Cafè & Llet”, m’han sorprès d’allò més, ja que sembla que amb la renuncia d’en Joan Puig com portaveu d’ERC pugui suposar algun canvi a l’Ajuntament de Blanes. És per això que faig aquest escrit en calent.
Aquestes declaracions demostren que a hores d’ara, cap dels dos, encara han entès el que va passar després de les eleccions municipals a Blanes.
En primer lloc, les declaracions del Sr. Salmerón, afirmant que ara, amb la Contxita, hi ha la possibilitat d’arribar a acords. Dir-li que ara, amb la Contxita, canviaran les formes, però no el contingut, per tant el que no s’ha pogut fer fins ara, difícilment es podrà fer. A més cal recordar, que contactes informals entre ERC i EUiA-ICV, els hi ha hagut sempre, i sempre ens hem trobat amb la mateixa pedra: El PSC.
Sembla que des d’EUiA-ICV, no saben fer res, sense el permís i el vist-i-plau del PSC. Evidentment, des d’ERC, es veu amb molt recel la possibilitat de treballar junts amb el PSC del Sr. Marigó, ja que ja sabem com se les gasta, que quan no et necessita, et llença per la finestra, sense masses miraments. Com sabem que no ho tornarà a fer? De fet, estem segurs, que ho tornaria a fer.
I per la banda del PSC, el Sr. Marigó, també diu que “el tracte amb ERC ara no tindrà distorsions”.
El problema és que mentres ell continuï al front del PSC de Blanes, les distorsions continuen, ja que és ell, l’únic que va distorsionar les coses buscant el impossible i el irrealitzable. I probablement el seu equip també.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos

30 - Llibertat d’expressió.

Soc ateu, i pacíficament anticlerical, respectant “religiosament” les creences de tothom, sempre i quan, no interfereixin en la llibertat dels demés. Començo així, per deixar ben clara la meva posició, davant la polèmica sorgida en els últims dies, a rel de les declaracions fetes per la Conferencia Episcopal Espanyola.

Recordem que la Conferencia Episcopal Espanyola, va fer unes declaracions, demanat que no es votessin a partits polítics amb determinades tendències. La pregunta és:
Té dret l’església catòlica a fer aquest tipus de manifestacions? Rotundament SÍ. I tant que sí. Però ...

A ningú li sorprendria que els sindicats, fessin unes declaracions semblants, demanant el vot pels patits que ells considerin que defensaran millor els interessos de les persones que directament o indirectament representen.
Així dons, per què aixequen tantes polsegueres les declaracions de la Conferencia Episcopal? Si els sindicats poden, per què ells no? Dons perquè després de tot, els sindicats, tenen un rerafons d’agrupació amb un alt contingut polític, i tots els seus afiliats, en la seva gran majoria tenen un perfil polític força marcat. El sindicats són uns col·lectius força homogenis. L’església catòlica, per la seva banda, no té cap d’aquestes característiques, ni té un rerafons polític (si més no, no l’hauria de tenir) ni els seus “afiliats” i simpatitzants, formen un grup compacte, ja que es poden trobar persones dins de l’entorn catòlic, amb forces discrepàncies en qualsevol aspecte de la vida.

És per això, que quan l’església fa declaracions, tothom se les mira amb lupa. Uns en volen treure partit, i altres, aixequen amb força virulència, la bandera de la llibertat d’expressió. El curiós de tot això, és que els mateixos que defensen la llibertat d’expressió de l’església catòlica, són els primers en posar el crit al cel, quan són altres agrupacions sense ànim polític, les que fan declaracions marcant perfil polític, per molt minso que aquest sigui.

Cal recordar, les critiques que ha patit el F.C.Barcelona, quan s’ha manifestat amb claredat per la defensa i divulgació de la llengua catalana. O quan Òmnium Cultural, fa defensa dels productes que etiqueten en català. És aleshores, quan aquests mateixos que defensen amb contundència la llibertat d’expressió de l’església catòlica, acusen al Barça o a Òmnium cultural de tots els mals de la societat i de ser instigadors de la crispació i l’odi entre els “españoles”. Per no parlar, de la crema de banderes, que si bé, potser no és molt elegant, és una manera d’expressar una opinió. O podem parlar tots, o callem tots. El que no pot ser, és defensar la llibertat d’expressió pels que s’apropen a les nostres tendències, i després criminalitzar als que pensen diferent de nosaltres.

Penso que tant el Barça, com Òmnium cultural, com l’església catòlica, tenen tot el dret de expressar les seves opinions, però hi ha una petita diferencia, entre els uns i els altres.

És cert que tant el Barça, com Òmnium cultural, com l’església catòlica, tenen dins dels seus “seguidors” un ampli espectre de pensaments que farien que el més prudent per tots, fora no fer declaracions d’aquesta mena. Però cal recordar, que tant el Barça com Òmnium Cultural, són ens democràtics, i que si els seus “afiliats” consideren que aquest tipus de declaracions són fora de lloc, tard o d’hora, faran fora als seus dirigents. Això no passa en el cas de l’església catòlica. El seus “afiliats”, en cap cas, tenen l’oportunitat de fer fora als seus dirigents, i per tant han d’empassar-se aquest tipus de declaracions sense poder-hi fer res.

Així dons, en el cas de les entitats on els seus dirigents han estat escollits democràticament, aquest estan legitimats a fer les declaracions que creguin convenients, per tal de defensar els interessos de les institucions que dirigeixen. En cas de fer-ho malament, tard o d’hora, els fotaran al carrer. En el cas de l’església, això no pot passar, i per tant els seus dirigents, no estan legitimats a fer segons quines declaracions.

Es evident, que en una societat democràtica, l’església catòlica té tot el dret a expressar les seves opinions, però ja que els seus dirigents no són escollits democràticament, i tenen una “clientela” tant variada, tot i tenir el dret, potser no ho haurien de fer.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

29 – El regidor a plegat. Visca la regidora.

En Joan Puig ha plegat, VOLUNTARIAMENT, del càrrec de regidor de l’Ajuntament de Blanes. No hi ha cap dubte, que en Joan ha tingut un paper destacat dins de la política blanenca, i crec que es mereix un comentari.
És una d’aquelles persones que creen passions, tant positives com negatives. És un polític-Heroes del silencio. O l’admires, o no el suportes, però difícilment es troben persones que siguin indiferents a la persona d’en Joan Puig. El que ningú li pot negar, és que és treballador fins al límit. Tant debò, ara descansis una mica i no vagis tant atrafegat.

La meva relació amb en Joan va començar fa uns 10 anys, quan vaig venir a viure a Blanes, tot i que fa uns nou mesos que ens coneixem personalment. Tant aviat com el meu nou cercle familiar i social a Blanes, es van assabentar que era simpatitzant i votant d’ERC, molts d’ells, em van dir que això canviaria, ja que “el tiu d’ERC a Blanes es una mica... bé, no cau gens bé”. A mi aquest comentaris em van ser del tot irrellevants. Jo seguiria votant a ERC. De fet, mai he votat al Joan. Sempre he votat a ERC, i m’és indiferent qui sigui la cara visible d’ERC. ERC és un ideari. Una forma de ser. No és en cap cas, l’ideari de la persona que dona la cara.

La meva feina a Barcelona, em fa estar força hores fora de Blanes, i per tant, la política municipal, sempre ha estat per mi, una mica desconeguda. Tot i així, durant molts anys, vaig seguir sentint aquest comentaris desfavorables per en Joan, però jo seguia votant a ERC. De tant en tant me’l trobava pels carrers de Blanes. Jo sabia qui era ell, però ell no sabia qui era jo.

Fins aquest moments, la meva opinió d’en Joan, era del tot indiferent. Era el candidat del meu parit, i amb això, ja en tenia prou. Però vaig començar a aprendre a valorar-lo com cal, quan vaig saber que va ser President del Consell Comarcal. “Si senyor. Amb dos cullons. Amb el poc suport rebut a les urnes, a sabut treure’n partit. Molt bé. Un punt per tu”

Després va venir lo de sortir Diputat per Girona al Congreso de los Diputados. Era evident, que era una persona valorada per ERC. Un altre punt per ell. A Sobre, li encarreguen el tema de la comissió del 11M. Resultava evident que en Joan anava guanyant punts. Però lluny d’acomodar-se a la poltrona, en Joan mostra una activitat combativa força engrescadora. En Joan sempre a estat “alternatiu” i encapçala dos fets que ho demostren.
El primer és amb el tema de les Jerc encadenades a la seu de la COPE, guanyant-se les “simpaties” dels locutors d’aquesta cadena radiofònica.
El segon, el famós cas de la piscina del Sr. Pedro J. Ramírez. En Joan s’enfronta a una persona que té molt poder mediàtic, i qui sap, si també té poder polític, però evidentment, és el poder fàctic fet persona. En Joan, enlloc d’enfrontar-se al capo de “EL MUNDO” des de llocs convencionals, ho fa d’una forma que ningú podrà obviar el fet.
En Joan, denuncia un fet força greu. No només denuncia la construcció il·legal d’una piscina, sinó que al mateix temps, denuncia la impunitat que té aquest senyor, ja que cap autoritat política, s’ha atrevit a fer de forma convencional el que ell a fet d’una forma tant especial. Probablement ho ha fet així, perquè va veure que els mètodes convencionals, s’havien estavellat un darrera l’altre en una paret d’ocultisme i poder.
Els seus adversaris, vist aquest fet, prefereixen atacar les formes utilitzades per en Joan, i passen per alt, el fons i el contingut de la denuncia feta pel polític blanenc, cosa que demostra la talla d’aquests adversaris, que prefereixen fer la vista grossa a un assumpte tant greu, ignorant totalment les seves responsabilitats polítiques, i dediquen tots els seus esforços a desacreditar al Joan, i donar legitimitat a un cas, com a mínim d’estranya incompetència per les autoritats.

Aquests dos fets, demostraven sense cap mena de dubte, que en Joan és un polític especial, valent i temible pels seus adversaris. Sobretot perquè tenia raó.

Per últim, van i expulsen a ERC del govern municipal de Blanes. El PSC se’n volia desfer d’ells fos com fos. Un altre símptoma de que en Joan es un polític incòmode pels poderosos.

Definitivament, tot el que m’havien dit d’ell, era fals. El tiu d’ERC a Blanes era un bon polític.

Poc abans de les ultimes eleccions municipals, em vaig afiliar a ERC i per fi el vaig conèixer personalment. És, i sembla mentida, de poques paraules en lo personal. Això sí, a les reunions parla pels descosits, amb un tarannà força dialogant, tot i que de tant en tant, treu el “caràcter”.
Va ser en aquests primers dies dins d’ERC, que vaig viure en primera persona, moments molt tensos. Primer van ser els mals resultats a les eleccions municipals, on en Joan i la Contxita van presentar la seva dimissió, que va ser rebutjada per unanimitat. Demostrant que en Joan (i la Contxita) no té un interès especialment important per la poltrona i prefereix en combat polític i la feina de camp. Després un altre dels motius pels que rep bufetades per tot arreu. La decisió de l’assemblea de donar suport a CiU, per fer alcalde al seu candidat, el Sr. Trias. Aquí és on he pogut veure, que en Joan és el que dona la cara per tots nosaltres i és el que rep totes les bufetades.

Un altre moment important per mi amb la meva relació amb ell, va ser quan vaig presentar, com membre de Reagrupament.cat, la esmena a la totalitat a la ponència de la direcció d’ERC de la passada conferencia nacional d’ERC. Em vaig “enfrontar” directament amb en Joan. Em va guanyar (aquest cop) però després de l’enfrontament, vàrem anar a sopar uns quants tots plegats, passant una estona força distesa. En tot moment, tant en Joan, com tota la executiva de la secció local, van mostrar un tracte més que esportiu, donant-me tot el temps necessari per esposar els plantejaments de Rcat, i replicant totes dues parts, tants cops com vàrem considerar necessaris.

Però en Joan es tossut, i després de les eleccions va voler dimitir, i com no li ho vàrem permetre, a la fi a decidit renunciar. Definitivament, ningú podrà dir que el seu interès final, es la poltrona. Sobretot, tenint en compte, que té molt difícil, tornar a aconseguir un escó al Congreso de los Diputados, ja que anirà de numero 2 a les llistes.

Però si és tant bon polític i tant valorat pel partit, per què va de numero 2 a les llistes? Dons no ho se ben bé. L’única raó que puc entendre, es que el numero 1, deu ser un crack. No el conec i per tant no el puc jutjar.

I ara què? Dons ara la Contxita. La Contxita fins ara a estat a l’ombra d’en Joan, i ara podrà brillar amb llum pròpia. Sorprendrà a més d’un. Les formes de la Contxita son força diferents de les d’en Joan. És de poques paraules a tot arreu. No tindrà la retòrica d’en Joan, però és força més directa, i tal com va demostrar mentres era regidora, es molt eficaç.
Tot i no necessitar-la, des d’aquí li desitjo tota la sort del món, i la meva col·laboració.
El regidor a plegat. Visca la regidora.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.