dijous, 29 de juliol del 2010

155 – Per fi, una molt bona notícia.


Avui estic molt content, quasi bé eufòric, i crec que tinc moltes raons per estar-ne. Per posar en antecedents a qui pugui llegir això en el futur, avui, el Parlament de Catalunya, ha prohibit les curses de braus al territori del Principat. I això és esplèndid. Ho podeu comprovar a l’Avui, La Vanguardia, El Periodico, El Pais, El Mundo, Diari de Girona, TV3, e-notícies, Vilaweb i Libertad digital.

I les raons per estar content, són com a mínim tres.

La primera és perquè avui, el món és una mica millor que ahir, ja que en un petit racó del món, on casualment hi pertanyo, es deixarà de torturar d’una determinada manera i a uns determinats animals. I tal com vaig manifestar ahir, ja no perdo el temps amb “tuntaries” i les curses de braus, es miri com es vulgui mirar, són una tortura. Es miri com es vulgui mirar, és un acte sàdic, i a sobre es fa públicament. I per encara anar més lluny, molts se senten orgullosos. Això és un fet, i no és opinable i per tant no perdré més temps amb aquest tema. Avui, els que creiem en la defensa dels drets dels animals, estem molt contents. Però no podem abaixar el braços. Encara queden a les nostres terres, certs esdeveniment que són igualment cruels i sàdics, i que per molt nostrats i arrelats que estiguin a la nostra cultura i a la nostra historia, cal abolir-los igualment. El proper pas, són els correbous. Hem de ser coherents.

La segona raó per estar molt content, és que avui, els nostres polítics ens han demostrat, i el que és millor, s’han demostrat a ells mateixos, que el món pot canviar. Que ells poden canviar el món. Ells, avui, han fet el món millor del que era, i ho han fet demostrant que ells tenen tot el poder que cal per aconseguir que el món sigui millor. S’han demostrant, i ens han demostrat, que qui mana són ells, per sobre de poders fàctics, econòmics, polítics i culturals, qui mana, són ells, i per tant qui mana, som nosaltres, i quan això passa, el món, millora. I m’han fet veure que aquell dia, que vaig “perdre” dos minuts posant la meva signatura, demanant una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) var ser útils, i que un altre dia, pagarà la pena tornar-ho a fer.

He de demanar perdó, ja que ahir mateix vaig posar en dubte la capacitat dels nostres polítics per fer un acte de valentia (petit, però molt valent) i enfrontar-se a un enemic poderós i dels que fins ara, sempre havien demostrat tenir-li un excés de “respecte” per no dir-li por. Avui, els nostres polítics, ens han donat esperança, ja que els canvis són possibles. Només cal una cosa. Voler-los fer.

I la tercera raó, és que no podem oblidar que la “fiesta nacional” té un fort i potent caràcter identitari, i desfer-nos, d’aquest símbol, és desvincular-nos una mica de Espanya, que històricament tan mal ens ha fet en tots els sentits. És bo veure com la premsa internacional, s’ha fet ressò de la prohibició i això ens farà per una banda, fer una clara demostració a la comunitat internacional de la nostra voluntat d’existir com a nació plenament diferenciada d’un altre nació que ens tapa el sol i ens ofega a cada oportunitat que té. Per altre banda, ens farà guanyar simpaties i possibles complicitats dins d’una comunitat internacional, que poc a poc, comença a veure que això del fet diferencial català, no és un caprici de quatre cacics disfressats de polítics amb ganes de poder.

Salutacions.

dimarts, 27 de juliol del 2010

154 – Tertulians a la “nevera”


Conscient de la meva qualitat d’ignorant mediocre i la meva limitació intel·lectual, sempre he procurat abans de prendre una posició ferma sobre les coses, escoltar a totes aquelles persones que d’una manera o altre, tenen crèdit i credibilitat, per opinar. Són persones que se suposa estan informades i que ha demostrat la seva vàlua, normalment amb l’èxit professional i sobretot avalat per una titulació universitària. En definitiva, em deixo influenciar per persones de reputada reputació (perdó pel joc de paraules, però no ho he pogut evitar)

Com soc un persona democràtica, penso que aquestes influències que cerco per poder-me definir en qualsevol dels temes que em preocupen, han de ser plurals, i intento escoltar el màxim número de punts de vista possibles. Però apart del meu limitat nivell intel·lectual, el meu temps també és limitat, i és per això que només puc accedir amb facilitat a aquest tipus d’opinadors professionals a traves de les diferents tertúlies radiofòniques, on sempre podrem trobar diferents i diversos punts de vista sobre totes les coses, com per exemple sobre la votació de demà, sobre la prohibició de les “corridas de toros” (crec que no hi haurà d’”allonssis” de prohibir-los).

M’he obligat a escoltar cada dia múltiple de 3, Rac1. Cada dia múltiple de 3+1, Catalunya Radio. I cada dia múltiple de 3+2, COMRadio. Abans també escoltava al FRIderiKI Jiménez Losantos, per allò de “s’ha d’escoltar el que diu l’enemic”, però finalment vaig pensar que ja sabia el que deia l’enemic, i a més, escoltant-lo, li seguia el joc, i per tant, vaig decidir posar-lo a la “nevera” definitivament (estic segur que si el Sr. FRIderiKI Jiménez Losantos llegís això, li agradaria, ja que es podria fer la víctima i destacaria lo de “nevera”)

Últimament, crec que m’estic radicalitzant una mica i començo a estar fart de certes coses, i com he dit abans, el meu temps és limitat, i ja em molesta sentir certes opinions, que tot i que venen de persones de reputada reputació (ho sento, és que flipo amb aquesta redundància) només fan que dir “tonteries”. I és que hi han cops que es defensen posicions que realment no es poden defensar, com per exemple alguna acció de l’estat Israelià, sobre el poble palestí. I aquestes argumentacions, i que pensant en positiu anomenaré ridícules per no dir mal intencionades o poc honestes, només es poden explicar per dos motius. El primer motiu potser perquè aquestes persones sabies fins l’infinit, estiguin contractades per defensar certes tesis, peti qui peti. L’administració Bush va reconèixer que així ho va fer, i la veritat és que és una tàctica de desinformació tan vella com la pròpia humanitat. El segon motiu són les ganes que poden tenir algunes d’aquestes persones per destacar, i molts cops comencen a xerrar i a xerrar, sense saber ben be on es fiquen, i després no saben surti-se’n dignament, i fan una fugida endavant, espatllant encara més les coses. O el que és pitjor, pensen que n’han de dir alguna de ben grossa, sense importar gaire la raó que puguin o no tenir, però l’importat és provocar una commoció entre l’opinió pública. Normalment, són persones que s’estimen massa a elles mateixes, i tenen un molt alt concepte de les seves capacitats, i tenen tanta seguretat en elles mateixes, que no pensen dos cops el que diuen, per pura supèrbia, fins el punt de crear un personatge d’ells mateixos, que molts cops no els deixa veure la realitat de les coses.

Com no tinc massa temps per perdre, sobretot per sentir “tuntaries”, he decidit no escoltar més a algunes d’aquestes persones, i per tant, tampoc les tertúlies on participin, passant a la tertúlia d’un altre emissora, i deixar aquests creadors d’opinió, a la “nevera” durant un any. Aquest any, els escollits pels mèrits fets durant tota l’ultima temporada, han estat la Montserrat Nebrera i en Manel Cuyàs. Persones de reputada reputació, que demostren clarament, que ni una gran titulació, ni l’èxit professional, en definitiva, allò que molts anomenen la excel·lència, no són sinònim de re, un cop els treus d’alguns llocs molt concrets.

Tot això, ja que parlo d’opinadors, és una opinió meva, i per tant susceptible com qualsevol altre opinió de ser qualificada per qualsevol de “tuntaria”, faltaria més.

Salutacions i no perdem el temps (potser us he fet perdre el temps? em sap greu, ho sento)

dilluns, 19 de juliol del 2010

153 – Posa’t un estel.





El cap de setmana passat, va ser intents, en tot allò que és el sentiment d’identitat nacional, ja que es van ajuntar dos esdeveniments molt poc freqüents, tots dos importants i que d’una manera o altre, eren i són contraris. Per una banda, el dissabte 10 de juliol, a Barcelona, es va organitzar una manifestació, en defensa de l’estatut de fa quatre anys, que finalment va ser novament retallat pel Tribunal Constitucional, fins al punt que enlloc de fer un avançament en les quotes d’autogovern i de reconeixement nacional de Catalunya, en el fons i segons com es miri, en realitat hem donat una passa enrera, i si no vigilem, començarem a donar-ne més de passes enrera.

La manifestació que estava preparada des de feia un any, per Omnium Cultural i la majoria de partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya, a última hora, va patir un enfrontament entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, ja que tal com havien anat les coses, el PSC se sentia del tot incòmode amb aquesta manifestació, ja que es veia d’un hora lluny, que en realitat, la manifestació seria un clam de llibertat i per la independència. El PSC, s’havia involucrat massa en el tema de l’estatut, com per no anar a una manifestació per defensar-lo, i no podia evitar la seva assistència en un acte que se’ls hi havia escapat de les mans

Finalment va ser així, i va ser una manifestació amb assistència massiva de persones (es diu que 1.100.000 de persones. Tant si val el número. Va ser prou gent com per espantar als espanyols) que es van reunir per, teòricament demanar l’estatut, però en cap moment es va sentir cap càntic en defensa d’aquest estatut, sinó que tot el que se sentien eren càntics demanant independència, amb l’aparició de forma majoritària de senyeres estelades, fins el punt que la incomoditat dels dirigents del PSC, es va posar de manifest, ja que van voler marxar abans d’hora, cosa que va provocar algun petit aldarull, molt escampat per la premsa espanyola, que veient la contundència de la manifestació en quant a quantitat i en contingut del missatge, es van tornar bojos, buscant qualsevol cosa per desacreditar-la.

En definitiva, el que va ser sorprenent per molts dels independentistes de tota la vida, va ser que molts van decidir posar un estel, a la seva senyera, i això sense cap mena de dubte és un salt no només de quantitat, sinó de qualitat. De fet, m’he sorprès veient com persones allunyades diametralment de la independència, ara la veuen amb bons ulls i alguns fins i tot, s’han afegit a carro.

I el diumenge, van ser els espanyols els que van posar una estrella, en aquest cas a la samarreta de la seva selecció estatal (perquè és estatal i no pas nacional) al guanyar el campionat mundial de futbol (amb molta presència catalana, tot s’ha de dir) Desprès de guanyar aquest campionat, van ser molts, els que van sortir a celebrar-ho pels carrers (diuen que uns 100.000) Sincerament jo m’esperava més “follon”. També és cert que la presència de banderes espanyoles a les balconades catalanes, és exagerada i particularment a mi, em molesta i em fa mal, però és més un símptoma cridaner típic d’allò que en diuen la revifalla de la mort, que no pas un altre cosa.

Així doncs, va ser un cap de setmana, on els estels, van ser els protagonistes. Ara tu has de decidir on poses el teu estel. I no posar-lo, és posar-lo en un dels dos llocs. Però hem de ser realistes i veure que hi ha una realitat clara i evident, que després de segles, no hi ha qui ho pugui parar, encara que hi hagin cops que el pessimisme ens venci temporalment, i es que el poble català existeix, i necessita una solució definitiva sobre el seu actual estat. El poble català no pot continuar com fins ara, i ja hem pogut veure que el federalisme a Espanya és del tot impossible, i que l’autonomisme, és de fireta. Espanya només sap veure l’estat, com una “unidad indisoluble, firme y rigida, sin matices. Todos somos iguales, osea, todos somos como yo”. I no ho dic perquè sí. Fa 80 anys, estàvem igual que avui. Després de 80 anys, no hem fet ni un mil·límetre endavant.

Potser, i des del meu punt de vista és evident, cal fer un canvi d’estratègia i d’objectiu, ja que l’estratègia utilitzada fins ara, no dona resultats, sobretot, perquè l’objectiu, una Espanya on Catalunya tingui l’espai que necessita, és impossible. Un cop més, i des de la meva ignorància mediocre, és més fàcil, creïble i possible una Catalunya independent, que no pas una Espanya justa amb Catalunya (aquest concepte, avui per avui, és ciència ficció, de la dolenta). Posar un estel, a les nostres senyeres, ja no és un anhel, sinó una necessitat, si no volem continuar 80 anys més, sense avançar ni un mil·límetre, que ens la vagin foten una rera l’altre, tant en el tema identitari, com en el tema econòmic, no ho oblidem.

Per cert, recuperem la paraula estel, que estrella, en català, em sona fatal. Jo fins fa pocs anys, no sentia a ningú parlar d’estrelles. Tothom parlava d’estels.


Salutacions i independència.

diumenge, 11 de juliol del 2010

152 – Perdón por ser catalán.


Els catalans tenim molts defectes, i entre ells, està el de portar el pactisme a punts que entren en l’absurd (Artur Mas – Zapatero) i fins i tot són clarament perjudicials. Hem distorsionat de tal manera el concepte del pacte, que hem convertit el pacte, en substantiu, com l’objecte del desig, quan en realitat, l’objectiu ha de ser un bon pacte, no un pacte, qualsevol pacte, a qualsevol preu. Aquesta deformació en el nostre concepte del pacte, ens fa tenir una predisposició exagerada a fer el que calgui per tal de no perjudicar el pacte. Repeteixo. El pacte, encara que sigui dolent. I és per això que tant aviat com veiem que el nostre interlocutor mostra alguna senyal d’ofensa, ràpidament correm a demanar perdó, sobretot als espanyols. I el que és pitjor, demanem perdó per ser catalans, fins al punt de negar-nos a nosaltres mateixos.

I és que no fa gaires dies, vàrem assistir a un dels actes més patètics que om es pugui tirar a la cara, i no va ser un altre que el del nou flamant president del Barça, que tant ràpid com va poder, va córrer a Extremadura amb excuses de bon-rotllisme, a demanar perdó al president d’Extremadura, que es va permetre el luxe de dir a l’anterior president del Barça que no opinés de política (entre altre coses perquè no li agrada com opina) Tant ràpid com va poder, va anar a agenollar-se davant d’un president de comunitat autònoma, que ha vist aquest acte, amb una satisfacció plena, fins el punt de manifestar la seva alegria. Crec que com president institucional i representant de la gent d’Extremadura, no hauria d’entrar a jutjar aquestes coses. Ell no es qui per dir que ara el Barça té un bon president i abans no.
Un dels moments més patètics va ser el de la metàfora del pa amb tomàquet i pernil, sabent com sabem, que la majoria d’espanyols, consideren que el pa amb tomàquet, és una aberració, sobretot, si s’ajunta amb el seu excels pernil. Si el nou president s’agenolla davant d’un president autonòmic, que no farà davant de les autoritats de debò? Per cert, no he sentit a ningú dir que el president del Barça, és el president de tots els socis del Barça, i no pot fer coses que poden no agradar als socis del Barça que considerin que això que ha fet i dit, no és adient.

Però avui, després de la magnífica assistència de ciutadans i ciutadanes a la manifestació en contra de la sentència del nou estatut, fent zaping, m’he aturat al programa de La Noria, on novament, m’he quedat bocabadat, veient com els catalans no podem parar de demanar perdó per ser catalans. En aquest cas, era en Jordi González, que davant les “acusacions” de la part més rància dels seus tertulians, sobre la quantitat d’estelades que es van poder veure a la manifestació, i tots sabem que vol dir una senyera estelada, en Jordi González pretenia fer veure que només eren senyeres “inofensives” i que l’únic que es veia eren banderes catalanes. Era com si volgués negar la existència evident de senyeres estelades, amb la conseqüent deducció, que hi havia una notable presencia de persones amb sentiment independentista (com si això fos dolent) A mes també assegurava, que la immensa majoria dels participants a la manifestació, desitjaven que la selecció espanyola es proclamés campiona del món 24 hores després. Tots sabem que això no és així. Que probablement i sent generosos, el 50% de les persones que van anar a la manifestació, veuen amb simpatia a la selecció espanyola, i sobretot les seves celebracions en cas de victòria. Per què fa això? Que té de dolent ser independentista? I que te de dolent no voler que guanyi la selecció espanyola? Per això es pot definir a algú com a bona o mala persona? Per què deia, sense dir-ho, “los catalanes, son catalanes pero buenas personas que no son independentistas y quieren que gane la seleccion española”?.

I en el mateix programa, l’Enric Sopena, feia honor al seu cognom, fen totes les cabrioles que podia, per defensar la posició de la ciutadania assistent a la manifestació, però al mateix temps, recordant que els catalans sempre hem estat molt col·laboradors amb la “causa comuna” i que és cert que de tant en tant, hi han personatges catalans poc desitjables que fan el ridícul amb declaracions independentistes (de fet, ha utilitzat un llenguatge més contundent) També ha procurat deixar ben clar que vol que la selecció espanyola guanyi sempre i a la primera oportunitat que ha tingut, a dit “Visca España”, deixant clara la seva fidelitat a España.

Salutacions i independència (uy, Si hi ha algun espanyol que llegeixi aquest escrit, li demano perdó per ser català, però ha d’entendre que no és culpa meva) Ara ja soc un bon català? O soc un bon catañol?

dissabte, 10 de juliol del 2010

151 - Cal reaccionar


La setmana passada vàrem tenir l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, i quan dic esperada, no vull dir que estiguéssim impacients per que aquesta arribés, sinó esperada, per lo previsible que era tot el tema. El guió de tot el que ha envoltat al tema del nou estatut, era de lo més previsible que mai m’he tirat a la cara. La pel·lícula va començar, quan el 90% del Parlament de Catalunya va aprovar el text que definia el nou estatut. Un estatut que segons una promesa electoral del “Presidente del Gobierno español”, seria recolzat plenament.

D’entrada va ser mutilat pel mateix “Presidente del Gobierno español”, i pel aspirant a President de la Generalitat de la “comunitat autónoma de régimen común”, l’Artur Mas. Tots dos van arribar a un acord “possibilista de mínims” per tal que l’estatut arribés a bon port, i per això, els federalistes per un costat i els autonomistes per l’altre, ens van voler vendre una primera retallada, que alguns no ens vàrem creure com a “última” retallada, i molt menys vàrem acceptar després dels esforços que havia costat arribar a un primer acord amb un 90% de suport.

Després de quatre anys on tots sabíem el que passaria, encara que alguns preferien mirar com creixien les plantes, va arribar una nova retallada, però novament ens van voler prendre el pel, dient-nos que es salvava el 95% del l’estatut prèviament retallat pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas. Si, aquell que era una opció “possibilista de mínims”, va resultar que ni era tant possibilista, ni eren els mínims. De fet no era possible i els mínims encara eren mes mínims. Amb aquesta sentència, va morir el federalisme, i qui segueixi pensant que el federalisme és possible a Espanya, potser tindríem que fer-li saber que per Nadal, les coses no són com alguns infants es pensen que són.

Però avui, 9 de juliol, ha vingut la segona part de la sentència, que fins i tot m’ha sorprès a mi, de lo restrictiva que és, ja que en alguns casos sembla que quedarem pitjor que en l’antic estatut. Així doncs, resulta que després de tants esforços, fatigues i trencadisses, hem fet una passa enrera. Brillant, realment brillant. Després de veure que el federalisme és impossible, ara comprovem que l’autonomisme, tampoc és una opció acceptable.

Ara queda clar que només queden dos camins. Un es la independència total. I a mes cal fer-ho ràpid, sinó tornarem a sentir allò de “hableme en cristiano”. L’altra opció, és deixar-nos assimilar d’una vegada i morir ràpidament i sense dolor. Nosaltres triem.

Demà, dissabte, hi ha una manifestació que segurament no servirà per gran cosa. No servirà per entendrir el cor dels nostres amos (avui s’ha demostrat més que mai, que no són ni compatriotes ni camarades ni re amigable. Directament, s’ha demostrat que són els nostres amos) Pel que si servirà la manifestació, és per mesurar-nos a nosaltres mateixos, i poder agafar moral per seguir lluitant. Si som molts, seguirem lluitant. Si som pocs, lluitarem però la nostra resistència, serà mínima. Demà hem d’omplir el carrer, per tal que els nostres amos, vegin que encara els queda molt camí, i un camí dur. I amb una mica de sort, el diumenge, tenim un altre oportunitat d’agafar moral. Si guanya Holanda, sortim a celebrar-ho, amb petards, botzines i estelades.

Sí, ja sé que havia manifestat certs dubtes sobre aquesta manifestació, però després de reflexionar una mica, de veure l’ambient del país, i del que ha passat avui, cal reaccionar.

Salutacions i independència.

diumenge, 4 de juliol del 2010

dijous, 1 de juliol del 2010

149 – Per què ens volen enganyar amb el “putu” estatut dels “cullons”?


Abans de res, aclarir que el títol de l’escrit és una mica cridaner, però és la meva opinió. i només això, la meva opinió. I cal tenir present, que com ignorant mediocre que soc, el valor de la meva opinió és pràcticament nul, o fins i tot, sobrer, però en fi, així passo l’estona.

Últimament, penso que m’estic tornat boig, o que el meu nivell intel·lectual és molt baix, ja que em quedo bocabadat amb les reaccions de la nostra societat davant d’esdeveniments del tot previsibles. I em refereixo a tot el que està succeint amb el, dit amb tots els respectes, “putu” estatut dels “cullons”. I és que una ment amb poques llums (o que està com un llum) com la meva no entén el que passa i no em queden gaires respostes més a les meves preguntes, que no siguin que ens estan enganyant.

Des de el primer instant que es va conèixer l’estatut (a la baixa) pactat pels senyors Mas i Zapatero, es veia d’una hora lluny, com acabaria la cosa. Que vindria el “Tribunal Constitucional” i ho mutilaria de dalt a baix en els seus punts més sensibles. L’única cosa que jo no tenia clar, era el temps que trigaria en fer-ho, i sincerament, mai vaig pensar que serien quatre llargs anys. Amb quatre anys, hi ha hagut temps de sobra, per preparar una resposta adequada a un fet del tot previsible. Enlloc d’això, em perdut quatre anys, i ara ens entren totes les preses. Si tot era previsible, el que calia fer eren coses per evitar el que TOTS sabíem que passaria, enlloc de estar encantats mirant com passen els dies.

Però és que a més, entre tots en posem les mans al cap, amb arguments populistes i barats que l’únic que poden aconseguir és la riallota del nostre “adversari” i el que és pitjor, de la comunitat internacional, de la qual necessitem la seva complicitat si volem aconseguir ser alguna cosa més que una “comunidad autonoma de régimen común” con ho és Múrcia. Però quin argument és aquest que el Tribunal Constitucional no pot tirar enrera la voluntat popular? De debò diuen això els nostres polítics? I els nostres intel·lectuals i tota la fauna mediàtica? Precisament, el Tribunal Constitucional està per això. Per tirar enrera la voluntat popular si aquesta no entra dintre de les regles de joc. El fet que la majoria vulgui una cosa, no vol dir que aquesta cosa sigui bona. I sinó, que li diguin als alemanys dels anys 30’s de segle XX, que per majoria van votar un règim polític anomenat nacional socialisme (no cal que expliqui més, oi?) A qualsevol democràcia, li cal un orga que sigui capaç d’aturar voluntats populars .... diguem-ne, políticament incorrectes. Sigui el cas o no, el Tribunal Constitucional està per això, i per tant és del tot democràtic que un orga d’aquestes característiques, tingui la potestat de tirar enrera la voluntat popular. Per tant que no ens vulguin enganyar amb arguments populistes de taverna barata. El Tribunal Constitucional, encertadament o no, està perfectament i democràticament legitimat per fer el que ha fet. Si les coses no s’han fet bé, no és culpa del Tribunal Constitucional.

El segon motiu que em fa pensar que ens volen enganyar, és la dèria que li ha donat a tothom amb el dret a decidir. I pel que jo sé, que és ben poc, el dret a decidir és una trampa perfectament orquestrada per fer que re canviï, i tot es quedi com està. Darrera d’aquestes paraules tant maques, EL DRET A DECIDIR (és que sona realment maco) en realitat s’amaga un concepte en el dret internacional, on necessitem el permís i la col·laboració de la metròpoli, en el nostre cas, d’Espanya, per poder exercir-lo. Vull dir, que abans de poder decidir, necessitem que els nostres “grans-amics-de-tota-la-vida”, els espanyols, ens concedeixin el favor de poder fer-ho. Fins i tot em sembla que ells diuen com podem fer-ho. Sense aquesta col·laboració dels nostres entranyables “amos”, cap organisme internacional, ens reconeixerà cap dret a res, que no sigui el de ser una “comunidad autonoma de régimen común” com ho és Cantàbria. El que cal exercir, és el dret d’autodeterminació, que és un dret que tenim i que un cop exercit, ens serà reconegut per la comunitat internacional. Tothom que l’ha utilitzat, a triomfat. Per exemple les Repúbliques bàltiques o Kosovo, i el que és més important, sense violència. Si volem ser alguna cosa més que una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Logronyo, només cal actuar i deixar de fer coses rares com amagar-se darrera arguments ridículs com el de escandalitzar-se perquè el Tribunal Constitucional hagi fet la seva feina, o reclamar drets que difícilment ens portaran a algun lloc que no sigui una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Astúries.

En definitiva, que em fa l’efecte, que entre tots, l’únic que volen, és marejar la perdiu.

I ara volen fer una manifestació que...... bé. no ho sé.

Salutacions i independència, però fem-ho seriosament.