177 – El seny i la rauxa.

Sempre he sentit a parlar del seny i la rauxa dels catalans, però la veritat, només he pogut veure el seny, o més ben dit, una cosa que ens volen fer creure que és el seny. Ara, i gràcies a l'actual President del Barça, ja tinc clar que és el seny i la rauxa dels catalans.

La rauxa dels catalans, deu ser allò que amb els de casa, amb el propis catalans, no els hi perdonem ni la més mínima errada, o fins hi tots alguna malifeta, i actuem contra els nostres compatriotes amb tota la contundència, decididament, sense cap tipus de compassió o comprensió, sense valorar altres coses bones, beneficioses i fins hi tot diria que extraordinàries, hagin pogut fer aquests compatriotes, fins l'extrem d'ignorar si la errada i l'encert són indivisibles (vull dir que hi han cops que per aconseguir una cosa positiva, s'ha de fer alguna cosa que potser no seria del tot encertada) El Sr. Sandro Rossell ha fer servir tota la seva rauxa contra l'anterior President del Barça, tot i que no està clar que realment hi hagin coses per recriminar-li, i que li ha deixa't una situació esportiva i social, com mai havien vist ni els socis ni els simpatitzants.

En canvi, el seny, és el no voler buscar conflicte amb els realment poderosos i arrugar-se davant d'ells, tant com sigui necessari, incloent si cal, menystenir la pròpia dignitat i ignorar tot tipus d'agressions. I això és el que ha fet l'actual President del Barça, que recordem que el primer que va fer com President, va ser demanar perdó per ser català (ell i el Barça) al President de la comunitat autònoma de Extremadura. I més recentment, s'arronsat d'una forma vergonyat davant del R. Madrid. Encara no fa dos mesos va fer-se el mil homes dient que no li tremolaria el pols si calia actuar de la forma que fos necessària per defensar els interessos del Barça (això inclou la seva dignitat) però com sempre ens passa, quan arriba el moment de posar el pebrots sobre la taula (on són aquells dos pebrots que tan orgullosament lluíem encara no fa dos mesos?) s'apel·la al seny i se'ns demana que oblidem la rauxa, que de manera tan decidida s'ha aplicat en altres casos, on no hi ha problema en buscar conflictes amb els propis catalans per coses molt menys greus.

Alguna cosa em diu, que això del seny i la rauxa no és això. Tinc la sensació que el seny del que parla el Sr. Sandro Rossell, en realitat és aquell tipus de prudència que ens fa traïdors, encara que sigui a les nostres pròpies paraules de encara no fa dos mesos, o a tot un col·lectiu. Això és molt típic dels catalans, que amb nosaltres mateixos som mol intransigents, però amb els de fora, som molt “prudents” i “elegants”. El SR. Sandro Rossell ens ho ha demostrat clarament, però per exemple, el mateix es podria dir de CyU, amb el tema de la limitació de 80km/h de l'anterior Govern de la Generalitat, on va treure foc pels queixals, però desprès, quan la limitació la va imposar el Gobierno de España, (90km/h) no van obrir la boca, i van obeir fidelment apel·lant al seny català.

Salutacions, independència, justícia social i dignitat pròpia.

172 - Roger Grimau. Gràcies.

A mi no m'agrada especialment el basquet, i és per això que no el segueixo massa, però quan el Barça de Basquet va guanyar l'Eurolliga a Paris, i vaig veure la forma en que ho va celebrar el capità de l'equip, vaig notar que era diferent. Vaig notar que no era un jugador com els altres. Després d'aquella celebració, vaig intentar saber qui era aquest jugador especial, i el que he sabut ha confirmat que efectivament és un jugador especial. Essent com és un esportista professional, va una mica més enllà, i juga per alguna cosa mes que la professió. Juga per un sentiment.

En Roger Grimau, ha estat un gran capità, que s'ha guanyat un raconet en els nostre cor.

Gràcies Roger.

159 - L'imperi contraataca

L'imperi contraataca, i de quina manera. Encara no fa gaires anys, aquells que pensen que l'Espanya plural és possible, veien com un nou estatut d'autonomia per a Catalunya naixia, i amb ell, veien aquell encaix amb Espanya que tan anellaven.

Amb el temps, la veritat es va anar imposant poc a poc, i alguns que ara van de salva-pàtries van començar a fer les rebaixes abans que ens les fessin. Finalment tot allò no només no a servit per millorar l'autonomia (això que alguns ens volen vendre com “autogovern”, insultant la nostra intel·ligència) sinó que amb el temps ara es veu que comencem a anar enrera. De millorar, hem passat a estar pitjor que abans del nou estatut. I és que alguns ja vàrem veure des d'un bon començament, que amb estatuts d'autonomia no es pot arribar enlloc, i això de l'autonomia no és una cosa seriosa per un país, i Catalunya és un país.

Ara resulta que ni a la Diputació de Lleida ni a l'Ajuntament de Barcelona, el català, l’únic idioma propi dels territoris on pertanyen aquestes administracions, ja no és idioma prioritari. Per tant tots aquells que deien allò que el català no estava en perill sota la tutela espanyola, ara ja no ho poden dir. I el que tampoc poden dir és que “però ara ja ens deixen parlar català”. És molt trist que ens hagin de deixar parlar l’únic idioma propi d'aquest país. És un símptoma clar i evident que som servents que depenem de la gràcia de l'amo.

Però la cosa no s'ha quedat aquí. Un diputat espanyol, a l’hora de defensar la unitat de l'Espanya esportiva, i per tant, de prohibir les seleccions esportives catalanes, va fer servir d'argument la victòria de la selecció espanyola de futbol al passat campionat mundial d'aquest esport. Per tant, queda demostrat que quan en Puyol, Piqué, Xavi, Capdevila i companyia, juguen amb “La Roja”, no només ho fan contra l’equip d’aquell partit, sinó que ho fan contra les seleccions esportives catalanes. Ja no val allò de “jo només jugo a futbol”. El silenci, i la participació, serveix d’argument per prohibir les seleccions esportives catalanes. Ho sento, però algú ho havia de dir. Perdoneu la “conyeta” final, però és que és veritat.
Salutacions i independència.

150 - La roja

Avui, la meva parrafada, l'he penjat aquí.

Salutacions i independència.

147 – Coherència “periodística”

Fa set anys que sento constantment, com els entesos i especialistes en tot tipus de matèries, ens regalen les seves sàvies opinions pels diversos mitjans de comunicació que tenim al nostre abast. Ho diuen, o ho deien, constantment, i normalment sense que vingués al cas, i tot i ser una veritat com un temple, no treu que sigui una autentica “xorrada”, gran com la campana d’un gran campanar. Vull dir que és cert que és perillós que un elefant entri a un cristalleria, però no tindria sentit que jo digués això constantment.

El que passa, és que potser hi ha una segona intenció en repetir constantment una “xorrada”, per molta veritat que sigui, i és la de crear opinió i estats de popularitat. Però és clar, quan un juga a futbol i reclama el fora de joc constantment de l’adversari, arriba un moment, tard o d’hora, que un també es posa en fora de joc, i per tant si es vol tenir coherència, hom ha de seguir les seves pròpies paraules dites tants i tants cops i empassar-se el seu propi discurs.

Em refereixo, a la frase que diu “en Joan Laporta és president del Barça i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça hi han socis que no són independentistes, i es mereixen el respecte del seu president”. Bé. Doncs ha passat el temps, i tots aquests set ciències que no han parat de repetir aquesta “veritat”, ara, si són coherents, hauran de dir constantment “ En Sandro Rosell és el president del Barça, i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça, hi han socis que no són dependistes, i es mereixen el respecte del seu president”.

Ho dic, pensant en que en nou president del Barça, durant la campanya, ha manifestat que no barrejarà esport i política. Tots sabem que això és impossible. El simple fet de no fer-ho, és fer política. Sempre es fa política, ja sigui per acció, o per omissió.

Qui es juga un sopar amb mi, que no sentirem dir aquesta segona frase (i soc optimista) més de 5 cops pels mateixos que s’han afartat a dir-ho quan el president del Barça a comès el “delicte” de ser independentista, i el que és pitjor, no amagar-se’n.

Salutacions, coherència i independència.

128 – TV3. Manipulació emocional.

Aquest dies de vacances, els hem passat amb una parella amiga, on ell és un convergent de dalt a baix, i evidentment, tant aviat com hem pogut, ens hem tirat els plats per sobre, de bon rotllo. Ell, molts cops, em tocava el crostó, o això pretenia, referint-se a TV3 com “la vostra”. Aquí se suposava que jo havia de saltar per defensar la imparcialitat de l’actual Govern de la Generalitat i acusar a anteriors Governs, de ser uns manipuladors poc ètics amb la Televisió de tots els catalans i catalanes. Però no. No vaig saltar ni un cop. De fet, no li hauria donat cap importància, sinó hagués vist una notícia d’esports de l’altre dia.

La manipulació de les televisions públiques per part de les administracions que, d’una manera o altre, les dirigeixen, és inevitable, encara que es vulgui evitar. La objectivitat informativa, no existeix i per tant es vulgui o no, aquest tipus de mitjans de comunicació, estaran sempre, més o menys dirigits per les corresponents administracions que les administren (per no dir un altre cosa) I sincerament, en el cas català, tant ara com en governs d’altres colors, crec que la manipulació és tolerable en certs aspectes.

On crec que la manipulació és directe, volguda, buscada, i amb tota la intenció (la mala intenció) del món, és en un seguit de notícies i comentaris que es continuen donant ara, i que ja es donaven el l’època convergent. Són notícies i comentaris del tipus “Una parella d’ancians ha estat atropellada en un petit poble de Segòvia”. Algú em pot explicar el valor informatiu d’aquesta notícia per la ciutadania catalana? No en té cap. La prova és que, malauradament, cada dia atropellen a moltes persones a tot el món, però quan és a Alemanya, no és notícia. Per què? Que els alemanys són menys importants que els de Segòvia? A mi em fa l’efecte que no. Així doncs, que ho fa que en un cas sigui notícia i en l’altre no? Doncs que en un cas són espanyols i en l’altre no. Per tant, aquesta notícia que res té a veure amb l’espai territorial de TV3, no busca informar, sinó el que cerca, és crear lligams emocional entre els espanyols i els catalans. És aquesta la missió per la que va ser creada TV3? I que ho fa que s’hagin de crear aquest vincles emocionals? Doncs és una clara llei de la publicitat. La Coca-cola, no fa publicitat per donar-se a conèixer, sinó que ho fa per que el públic tingui present que existeix i que cal seguir consumint-la. De la mateixa manera, cal recordar constantment als catalans, que som espanyols, ja que sinó podria ser que oblidéssim que som espanyols i recordéssim que som catalans.

El mateix passa amb altres noticies, malauradament també tràgiques, com la violència domèstica, que constantment ens diuen la quantitat de persones que han estat víctimes d’aquest fet a Catalunya, i ràpidament també ens diuen en número total de tot l’estat. És necessari que TV3 aporti aquesta dada? Ja posats a informar, des de TV3 s’hauria de donar la dada total de Catalunya, després la d’Europa i per últim, la mundial. Perquè es limita a Espanya? Tornem a aprofitar-nos de les tragèdies personals per fer nacionalisme espanyol des de TV3.

Però també es fa amb les bones notícies. Per exemple, quan es fa amb èxit una intervenció quirúrgica la notícia acostuma a ser així: “... aquest tipus d’intervenció, és la segona que es fa a Europa (o al món) i la primera a l’estat (o directament a Espanya)” Perquè aquesta referència gratuïta a l’estat o a Espanya, El normal seria: “... és la segona a Europa (o al món) la primera es va fer a vesasaberonpolis. Així doncs, ens trobem que des de TV3 (o qualsevol mitjà de comunicació públic) ens donen diàriament, de forma molt subtil, la dosi necessària de nacionalisme espanyol, que necessitem per no veure que d’espanyols, en realitat, no en tenim res.

I que fa ERC, que té la conselleria de Cultura? Vull pensar que fa el que pot, però hauria de posar fre immediatament a aquest tipus de soma espanyol que ens donen cada dia. Aturar aquesta “medicació” que ens donen diàriament no atempta contra cap llibertat d’expressió. El que faria, seria defensar el lliure pensament de tots nosaltres sense influències externes que quasi no es noten. Aquest tipus de petites dosis d’espanyolisme, em recorden a aquell matrimoni que un mata al altre posant-li al menjar petites dosis de verí diàriament, fins que el verí acaba fent la feina, sense que després ningú sospiti de l’acció d’aquest verí. Com era allò? Ah, si. “Que se note el efecto , sin que se note el cuidado”.

El que més em preocupa, és que hi han dosis que són més sofisticades que altres, i són de nova factura, o fins ara no les havia detectat. És la noticia donada des del punt de vista català, i per tant sense sospita de manipulació, però que al final sense saber com, estàs veien la “rojigualda” per algun lloc. En aquest cas era la notícia que “els atletes catalans, ja s’han concentrat per proper mundial d’atletisme”. Dit així, cap problema. El problema ve, quan a les imatges es veu com els atletes catalans, s’han concentrat a la Federación Española, i porten tots, els colors de la “Insignia nacional”. Aquest tipus de manipulació no l’havia vist fins ara, i si és un nou tipus de “consigna”, em preocupa, ja que farà molt servei a la causa espanyola.

Tot això, ja ho han dit mil cops molts, entre ells jo mateix en algun lloc, i sobretot, en Víctor Alexandre, però mai està de més, recordar-ho.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

115 – Increïble.

Aquesta setmana, el Barça ens ha fet passar uns moments increïbles. Ha estat tan increïble, que m’he decidit a escriure-ho, per tal de poder-ho recordar.

La temporada 2008/2009, la primera de Guardiola com entrenador del primer equip, el Barça ha batut o és a punt de batre molts records, Potser al final no els podrà batre, però la possibilitat de fer-ho i sobretot la forma en que ho ha fet, és digne de ser recordada.

Els fets són els següents. 2 de maig, dia de la Comunidad de Madrid, i s’enfronten al Santiago Bernabeu, el R. Madrid i el Barça. Només falten 5 partits per acabar la lliga, i aquest partit és decisiu.

El R. Madrid fa, si no he calculat malament, 18 partits que no perd, i d’aquests només n’ha empatat 1. Amb els números a la mà, el R. Madrid ha fet una lliga excepcional. Tot i això, el Barça li porta 4 punts d’avantatge. Però en el últims temps, la caverna mediàtica esportiva d’Espanya, s’ha encarregat de fer pressió sobre el Barça i sobre els seus seguidors. Es parla de remuntada històrica. En cap moment s’ha posat en dubte que el R.Madrid guanyarà al Barça el dia que tots dos s’enfrontin al camp madridista. S’ha menyspreat el joc del Barça, acusant-lo de tenir el favor dels arbitres, o fins i tot de tenir el favor de la Federación Española de Futbol. Sobre això dels arbitres, només vull fer constar que no fa gaires partits un jugador del R. Madrid ha estat sancionat amb 10 partits, després d’una reacció d’extrema violència amb un adversari. El cas va ser tant evident, que tothom se’n va emportar les mans al cap, però em sorprèn que ningú se’n recordi de les actuacions de joc violent, no només d’aquest jugador, sinó de tot l’equip madridista durant el partit Barça – R. Madrid, o Athletic de Bilbao – R. Madrid sense que passes res. Però un fet semblant es van produir durant el partit R.Madrid – R. Santander, i en aquella ocasió, no es va assenyalar ni falta. Tothom durant molts partits va fer els ulls grans davant de moltes jugades d’extrema duresa dels jugadors blancs. Això no és estar afavorit pels arbitres?

Un altre cosa que deien des de Madrid, era que les “golejades” del Barça eren perquè els altres equips no posaven intensitat quan jugaven contra el Barça. Així doncs, amb tot aquest armament mediàtic, van fer que el R. Madrid semblés més del que és, fins al punt que s’ho creien els mateixos. Finalment va arribar l’hora de la veritat, i el Barça va humiliar al R. Madrid, al seu propi estadi. El R. Madrid no només no va guanyar, sinó que va rebre 6 gols, com tots aquells equips que havien estat acusats de deixar-se guanyar pel Barça, amb una demostracio de superioritat en el joc, descomunal.

Aquesta és una historia de com la arrogància i el menyspreu poden tornar-se en contra d’un mateix. De tot allò que havien criticat als altres, ells ho van patir per fatxendes. I tota la prepotència mostrada durant molts mesos, es va demostrar que només era fang.
Aquí hi ha el resum del partit (1, 2, 3 i 4)

Però les emocions fortes no van acabar el dissabte passat. El dimecres el Barça tenia el partit de tornada contra el Chelea. El partit es va posar malament molt d’hora, ja que els londinencs van marcar un gol als pocs minuts de començar el partit. El Barça tenia que empatar o guanyar. Quedava molt partit encara per fer-ho. Però van passar el minuts i el Barça no acabava de trobar ni la porteria contraria ni el seu joc. Era el minut 93, i el Barça no havia xutat a porteria ni un cop. Fins aquell minut on el Barça va fer l’únic xut, i va ser gol. El gol que el classifica per a la final de la Champions League.

Quan ja pensàvem que ens quedàvem sense la possibilitat de jugar la final, en l’últim moment, ho fem. El Barça va guanyar d’aquella manera que tants pocs cops fa. Sense abandonar la lluita, sense abaixar els braços, i buscant el gol quan ja ningú pensava que el podria trobar.

Però la setmana encara no ha acabat. Ahir, el R. Madrid necessitava guanyar si volia continuar amb les esperances de seguir la persecució del Barça. Però el R. Madrid, com aquells ídols de fang, s’ha desfet en un no res i va perdre 3 a 0 contra el València. El 2 a 6 del Barça, els ha fet molt mal. I si avui el Barça guanya al Vilareal, serà el campió de lliga. Si això passa, les emocions d’aquesta setmana, només es poden qualificar, d’increïbles. Si no, doncs esperarem la setmana que ve, on el Barça també pot guanyar la Copa del Rei. Esperem que tot surti bé.

Salutacions.