dissabte, 24 d’abril del 2010

145 – 25 d'abril: Una petita victòria.


El diumenge que ve, tornem a tenir l’oportunitat de dir-hi la nostra. És un d’aquells moments claus, i ja en portem tres, que hem de deixar enrera, diferències i sobretot, hem de treure’ns de sobre algunes de les armes més devastadores dels nostres enemics, com la por, la malfiança, el cinisme, la mandra, i el “tantsemenfotisme”. Si volem les coses, hem de sortir a cercar-les, trobar-les i fer el que calgui, dins dels límits del civisme i el respecte, per aconseguir allò que tant desitgem.

Hi ha una màxima que diu que els drets no es demanen, s’agafen. I amb el tema del dret de autodeterminació, és un dels exemples més clars. Si ens quedem al sofà de casa, mai, mai, mai, vindrà l’estat espanyol a donar-nos el que és nostre. Mai ens donarà el dret d’autodeterminació, entre altres coses perquè no ens el pot donar. L’estat espanyol no té el nostre dret d’autodeterminació. El tenim nosaltres, amagat en algun lloc profund de les nostres pors i les nostres ganes de no molestar. El dret el tenim, només cal voler-lo exercir. Us recordeu de Kosovo? Ells ho van fer, Així doncs, nosaltres si volem, també ho podem fer.

Sortim, els que ho hagin de fer, al carrer, i conquerim-lo, que els carrers són nostres, la nació és nostre i el dret és nostre. No pensem que desprès de votar en un referèndum no oficial i no vinculant, no passarà re. És la nostra oportunitat, la tercera, de tenir una petita victòria. I petita victòria a petita victòria, s’omple la pica.

El diumenge que ve, tenim la possibilitat de dir-li al món, que volem ser lliures. Fem-ho amb seny i amb rauxa (controlada) Votem pel nostre dret d’autodeterminació. Pel nostre dret de ser independents. Pel nostre dret de fer del nostre país, de Catalunya per uns i dels Països Catalans per altres, un país lliure. Un país independent.

Salutacions i independència.

dilluns, 19 d’abril del 2010

144 - Indiferència.


Sempre m’han dit que soc un “tiu” rar, i la veritat, és que des de fa cosa d’un any i mig, me’n adono que és cert. A casa, dins del meu àmbit social, normalment em trobo sol, defensant l’idea de la independència dels Països Catalans. Després, a Esquerra, era un Reagrupat, i molts cops em trobava sol, defensant que el partit no seguia una estratègia encertada. I ara, soc un reagrupat que entén la transversalitat d’una forma diferent a la que l’entenen els meus companys i companyes. De fet, la meva dona, sempre em diu que m’escandalitzo per coses que no tenen importància, i que per coses importants, quasi no m’altero.

I aquest cop, el que em sorprèn, és lo pendent i l’interès que desperta entre la classe política, els “intel·lectuals”, els mitjans de comunicació i les persones amb inquietuds polítiques una resolució d’un ens, com és el Tribunal Constitucional, que per mi, no té cap autoritat moral, sobre una cosa, l’estatut vigent que hem decidit entre tots nosaltres, ens agradi o no, i trobo al·lucinat que siguin uns de fora els que ens diguin si podem o no podem fer-ho. Si fossin de fora, però representants de la humanitat, encara, però essent com són, els representants únicament i exclusivament un altre nació, doncs ................en fi. Sense comentaris.

A mi, personalment, el que pugui dir aquesta eina del opressor per poder-nos vigilar “legítimament i democràticament”, m’és totalment indiferent. Digui el que digui, serà dolent.

Si fem el supòsit que retalla l’”estatuet”, que sembla el més probable, doncs queda clar que la cosa és intolerable, ja que si tenim un estatut de mínims, i a sobre ens el retallen, doncs queda clar que amb aquests gent mai podrem quedar satisfets.

Si fem el supòsit que diuen que l’estatuet és plenament constitucional, quedarà demostrat que la feina feta pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas, va ser una “bona” feina, deixant-nos un estatut light i descafeïnat, que no canvia gaire les coses..

Per tant, m’és igual el que digui el Tribunal Constitucional. Jo, l’ignoro.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

dilluns, 12 d’abril del 2010

143 – Laporta o la vara de doble mesura.


No estic segur que en Joan Laporta sigui un bon candidat per reagrupament, però sempre he tingut simpatia per aquesta persona. De fet, recordo que quan va guanyar les primeres eleccions al F.C. Barcelona, li vaig dir a la meva dona, “Si tinguéssim més tius com aquest, a Catalunya les coses serien molt diferents” Aquestes paraules volien dir que pensava que en Joan Laporta reunia tot un seguit de condicions que feien d’ell, el líder que crec que necessitem als Països Catalans. Tenia uns objectius clars i sobretot, valentia per dur-los a terme. Era una d’aquelles persones amb el seny adequat per saber quins són els camins que s’han de seguir per arribar a la fita desitjada, i el que és millor, té prou rauxa per seguir aquests camins.

I la valentia del Sr. Laporta era evident, ja que tots els que tenim sentiments independentistes, sabem els pa que si dona. Algú que es manifesta obertament i clarament independentista, i aconsegueix una mica de quota d’influència social, ràpidament serà atacat per tot arreu, fins i tot utilitzant descaradament mesures poc defensables com allò que en diuen la vara de doble mesura. Es allò de criticar de males maneres a una persona per fer el mateix que fa un altre, però que aquesta última, serà lloada. L’exemple més clar d’això, és la crítica constant que ha rebut el Sr. Joan Laporta per definir-se políticament. Sembla ser que un independentista, ha de callar el seu posicionament, ja que no tots els socis i simpatitzants dels Barça, són independentistes, mentre que un president col·laboracionista amb l’estat espanyol, no rep cap crítica pel seu posicionament, tot i que tampoc tots els socis i simpatitzants dels Barça, són col·laboracionistes.

Un altre exemple de valoració injusta envers el Sr. Laporta, va ser com es van valorar les dimissions del Sr. Rosell i del Sr. Soriano. Mai vaig entendre la bona premsa del Sr. Rosell. De fet va ser una persona que va dimitir perquè no es feien les coses com ell volia que es fessin, i a sobre criticava que no es fessin les coses com ell volia, tot i que la majoria de les persones de la junta del Barça, no les compartien. La veritat és que vaig veure la actitud del Sr. Rosell, com la d’un nen mal criat, que si no es juga a lo que ell vol jugar, doncs no juga, i fa tot el possible per que la resta de nens no juguin al que volen jugar. I lo del Sr. Soriano, també em va semblar que abandonava el vaixell, abans que aquest s’enfonsés (o això es pensava ell) Però mai vaig sentir cap opinió dels “intel·lectuals”, esportius o generalistes, discrepant sobre la integritat i les maneres de fer d’aquestes dues persones.

De fet, les crítiques rebudes per les recents declaracions que ha fet el Sr. Laporta, per certes persones a la tertúlia d’avui d’El món a Rac1, que tenen cert prestigi, i que personalment poso força en dubte, són patètiques. Un exemple és la constant desqualificació que fa en Jordi Basté del Sr. Laporta, acusant-lo de populista. Es curiós i divertit que sigui precisament el Sr. Basté, el que vagi fent acusacions de populisme.

La valentia i eficiència demostrada per en Joan Laporta, el fan una persona interessant per formar part de l’equip de dirigeixi els Països Catalans a la independència, però no tinc clar que sigui qui ha de liderar aquest projecte, ja que durant aquests anys de gestió gloriosa del Barça, tant a nivell esportiu com a nivell nacional, el Sr. Laporta s’ha fet molts enemics, i aquests li han posat unes dianes enormes per atacar-lo, i això, pot perjudicar al projecte de alliberar als Països Catalans del llastra que és, la dependència d’Espanya.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.