dijous, 25 de febrer del 2010

140 - Resignació o lluita (II)

En el seu moment ja vaig parlar sobre el conformisme que pateix la nostra societat (Resignació o lluita (I)), i dic pateix, perquè el conformisme, és una malaltia, greu.

Doncs avui, com cada dia, era col·lapsat a la Ronda Litoral, quan he pogut percebre que s'havia espatllat un vehicle, o havia succeït un accident. Com molts cops que passa això, de cop i volta, tot es desencalla, i el transit es torna fluït, sense que jo pugui saber exactament que ha passat, ja que no veig cap vehicle espatllat o accidentat.

Quan he arribar a la feina, quasi una hora tard, un company m'ha dit:
- T'has menjat tot el “marron” de la ronda, eh?
- Doncs sí.
- Saps que ha passat, no?
- Doncs no.
- Espera, que t'ho porto.
I m'ha ensenyat aquest paper.

Resulta que un grup de persones ha tallat el transit de les rondes, i ha repartit aquest paper entre el conductors. Després m'he assabentat, que no és la primera acció d'aquestes persones en els últims dies, i que s'han mobilitzat força. No vull entrar a valorar si l'Alfonso ha d'anar a la presó o no. Si és just tot plegat o no. O si l'acció d'aquest grup és correcte o no. I no es que sigui indiferent al tema, però no tinc prou dades per ferme una idea adient del que va passar entre l'Alfonso i el mosso d'esquadra.
.

El que sí valoro, és que hi ha un grup de persones que han estat capaces de mobilitzar-se per defensar allò que ells consideren just. Que han decidit no resignar-se al que els poders fàctics els han destinat, i que si s'ha de lluitar pacíficament, ho faran. La veritat és que estic commogut. No sé si tenen raó o no, però el fet de mobilitzar-se, solidaritzar-se i tenir prou empenta com per no deixar que la resignació els domini, em fa tenir esperança. M'alegra haver arribat tard a la feina, per culpa d'unes persones que no es resignen i que lluiten pels seus principis, si ho fan pacíficament.

Que diferent d'altres actituds que he viscut últimament, on la resignació i la por burgesa m'ha permès veure esclafar uns drets sense que els afectats fessin gran cosa per evitar-ho (“total, si ens volen donar pel cul, ho faran igualment, doncs millor no oferir resistència”)

Cal que l'actual societat desperti, i comenci a actuar i deixar enrere una resinació en alguns casos i un cinisme en altres, que l'únic que ens porten, és a la desaparició lenta i dolorosa. I Això m'ho faig venir bé, per portar les coses al meu terreny. S'ha d'actuar sempre. Ser actiu, i procurar que el desencís no ens venci (és difícil, ho sé. Jo mateix hi han cops que penso en rendir-me) però malgrat que el mitjans de comunicació no volen parlar de segons quines coses, el diumenge que ve, 28 de febrer, hi ha una consulta importat pels drets nacional dels ciutadans i ciutadanes dels Països catalans, i hem de decidir com volem actuar. Com aquells que pensen que finalment ens donaran pel cul i millor posar-s'hi bé? O com com aquells altres que decideixen actuar i lluitar per aconseguir allò que ells consideren just? Jo ho tinc clar, si em deixen, actuo.

Salutacions i independència i civisme.

dijous, 11 de febrer del 2010

139 - Rcat: Problemes de comunicació.


En el meu últim escrit, vaig tocar la cresta a Reagrupament Independentista, per com s’havia fraguat l’última atomització de l'independentisme català, oferint-nos un dels espectacles més patètics i infantils de les diferents divergències que tenim els independentistes. Avui, encara penso que les coses no es van fer bé, però desprès de saber algunes coses, començo a veure una mica de llum sobre tot el que ha passat.

Per mi, Reagrupament Independentista era una associació immaculada fins el moment de l’episodi de la dimissió en massa, (amb el president inclòs) per desprès tornar. I els que s’havien quedat, ara eren els que marxaven. Tal com van anar les coses, i sobretot, tal com s’havia comunicat, el dubte queia sobre la direcció de Reagrupament independentista com una llosa pesada i que difícilment es podrà treure sense fer mal, si és que es pot treure. Però gràcies a un company, aquesta llosa s’ha mogut prou, concretament un 25%, per fer que aquell dubte que era una taca fosca, esdevingui allò que es diu el benefici del dubte.

Reagrupament Independentista, és un cadell de formació política, que ha de vigilar amb alguns problemes que té, per la pròpia naturalesa de néixer. Té problemes de comunicació externa, que és greu, i el que és pitjor, interna. La majoria dels reagrupats no sabem exactament el que ha passat. I això s'ha de solucionar.

Reagrupament Independentista, també ha de vigilar amb els depredadors que hi ha a la política catalana (i no catalana), ja que segur que rebrà infiltrats de tot arreu. Uns per atraure Reagrupament a cases grans que no existeixen on hi habita un matrimoni format per la ambigüitat alliberadora de compromís i el pactisme malaltís de la burgesia catalana (CiU). Uns altres per por a que Reagrupament Independentista els hi tregui la seva quota de mercat (ERC) i altres per tal que ERC sigui encara el que ha estat aquest últims anys o el que ells es pensen que és Esquerra (PSC-PSOE / IC-V). I també tots aquells independents que es volen fer el seu espai de poder i d'influència.

Però si ajuntem els dos problemes que he exposat, la cosa es posa perillosa de debò. En aquest cas, des d'un principi, Reagrupament va rebre el suport d'unes persones que practicaven la política 2.0, i Reagrupament es va deixar estimar per aquest grup de blocaires, que ràpidament van aconseguir anomenada, i per tant, ajudaven a divulgar les idees de Reagrupament. Jo mateix vaig formar part (sense gaire èxit) d'aquest col·lectiu amb estrella. Però vaig tenir problemes (quatre cops) per publicar les meves col·laboracions i ràpidament vaig veure que allò, no era re més que un muntatge per autopromocionar-se. Però la cosa no va acabar aquí. Quan Reagrupament va perdre el congrés d'ERC, aquest grup de suport “incondicional”, ràpidament va girar la cara a Reagrupament, i va decidir donar suport a l'Artur Mas. Vaig participar en un dels seus “debats” blocaires, i en vaig sortir escaldat, tant pel baix nivell d'argumentació, com d'educació. Quan Reagrupament independentista va sortir de ERC, aleshores, van tornar a fer festes al Dr. Carretero i companyia.

Sé del cert, que persones de Reagrupament, de les que tallen el bacallà, o tenen contacte directe amb els/les que tallen el bacallà, sabien d'aquestes practiques, però no ho van voler veure, i ara s'han topat amb allò que no van voler veure en el seu moment, ja que van permetre que aquest grup arribés a tenir massa influència a Reagrupament Independentista.

Em sap greu, per què hi ha un mínim de dues persones a les que els hi tinc molt respecte i gratitud, i estan fora de tota sospita, que tot i ser coneixedors de tot això, els hi van seguir el joc, i avui encara, deixen veure als seus blocs, logotips i enllaços, que per mi, des de fa temps treuen credibilitat i prestigi. Hi ha més persones que utilitzen aquesta marca, però no sé si sabien tot això.

Així doncs la comunicació interna de Reagrupàment independentista, en els dos sentits de la piràmide jeràrquica, no ha funcionat. És curiós que sigui precisament la comunicació un dels punts dèbils de Reagrupament Independentista.

Salutacions i independència.

138 - Suïcidi blocaire

Fa temps que ho volia fer, i per fi ho faig.
Avui em suïcido, blocairement parlant, i des d'ara seré L'Ignorant Mig-ocre. La meva mediocritat és tanta, que crec que mediocre es diu mig-ocre.

Salutacions.

dimecres, 3 de febrer del 2010

137 - Rcat: amb els ulls d'un "pringat"



A diferència de molts dels meus companys i companyes de Rcat, estic enfadat, i desanimat ja que ha passat allò que em pensava (ingènuament) que no passaria a Rcat.

Rcat té moltes raons de ser. La primera és l’objectiu de la independència dels Països Catalans. Alguns ho faran per patriotisme, i altres per què pensem que amb la independència és com es pot millorar el nivell de vida de les persones que formem, agradi o no, un país (el meu país)

El mal que ha patit aquest projecte, desprès del que ha succeït el aquest passat cap de setmana (dimissió d'en Joan Carretero de la presidència de Rcat juntament amb la gran majoria de persones del seu equip, i la posterior tornada de tots ells en menys de 48 hores i la dimissió dels que s’havien quedat) és molt fort i potser irreparable.

Tots els enemics del projecte, han aprofitat (lògicament) aquests fets per ensorrar tant com han pogut el projecte que tants mals de cap a portat a gent amb renom, i a pringats com jo, que en moltes coses, no podrem fer marxa enrere.

A ulls d’un pringat com jo, que m’he presentat voluntari a tot allò que ha fet falta i he pogut, la cosa ha quedat molt lletja, entre altres coses per la falta d’informació, les ambigüitats varies, i les ganes d’amagar algunes jugades d’escacs que es poden intuir i d’altres que probablement ni ens imaginem. A ulls d’un pringat com jo, no entenem moltes coses i la cosa ha quedat d’una forma que fa molt mala pinta.

Dins de la junta hi ha debat i diferències de parer (cosa que entre 18 persones és de lo més normal, i cal saber jugar amb aquestes divergències inevitables) Sembla que a algú no li agrada, hi ho dic pel Sr. Carretero, això del debat i a ell, sembla que el que li agrada jugar es a “tot o res”, i practica allò que es diu maniqueisme (O estàs amb mi, o estàs contra mi)

Sembla que hi havia 4 persones que no pensaven com les altres 14 persones i per tant, en una entitat democràtica, no hi ha cap motiu per pensar que la majoria pot imposar les seves tesis sense massa dificultats. Així doncs, on és el problema? Dons sembla que no n’hi ha prou amb imposar les tesis de la majoria, sinó que s’ha de fer fora al que discrepa, i s’ha de fer de tal manera que sembli que és ell el que marxa.

El que ha passat aquest cap de setmana a Rcat, sembla, als ulls d’un pringat com jo, tota una acció stalinista per eliminar la discrepància. Una d’aquelles coses per les que tant s’ha treballat durant un temps, i que ha suposat i provocat ruptures polítiques i ruptures en el terreny personal de difícil marxa enrere i que fan mal a tothom.

Als ulls d’un pringat com jo, això es el que em sembla que ha passat, si ningú s'explica millor.

No soc home de fe, però tenia plena confiança amb el Dr. Carretero. No sé si té raó d'actuar com ha actuat, però el projecte, que fins ara no tenia cap taca, ara ja s'ha tacat. On no hi havien dubtes, ara ja n'hi han. Llàstima.

Salutacions i independència.

dimarts, 2 de febrer del 2010

136 - Qui no te feina, el gat pentina



En Bishi, el meu gat, entraria i sortiria de casa quan li donés la gana si pogués obrir i tancar portes i finestres. Cada mati, entre les 6 i les 7 del matí, en Bishui està pendent de mi, esperant que obri la porta per anar a treballar, i es aleshores quan ell aprofita per sortir al carrer. Seu a la finestra o a la barana del porxo, i mira com es lleva Blanes. Molts cops, quan arribo de treballar, moltes hores desprès de sortir al matí, me'l trobo a la finestra o a la barana i aprofita la meva arribada per entrar a casa, o no. Altres cops, quan arribo, es dormint al capçal del sofà. Aixì es pasa tot el dia, aprofitant les nostres entrades i sortides de casa, per entrar o sortir de casa segons li vingui de gust o no. No fa re més que mirar el carrer. De tant en tant, s'omple de valor, i s'amaga sota del cotxe que hi hagi aparcat davant de casa. Sempre té menjar al seu plat i aigua al seu vol. Dorm allà on li ve de gust, fins i tot a sobre de les nostres cames. De nit, mentre nosaltres som dormint al llit, ell dorm al sofà envoltat o embolicat en una manta. En moltes coses, no l'envejo gens, però sí envejo, i força, el fet que no tingui cap tipus d'horari.

el passat diumenge per la nit, una senyora va trucar la porta de casa, avisant-nos que el gat era fora. Li varem dir que sí, que ja ho sabíem, i que quan volgués entrar a casa, ell ja sap com fer-nos-ho saber. Però la senyora, en realitat el que volia era "renyar-nos" i ens va acusar de maltractar al Bishi, per tenir-lo al carrer a tot hora. Com s'atreveix aquesta dona a jutjar-nos d'aquesta manera? Ara, tinc por que aquesta dona, faci una denúncia per maltractament d'animals (la reacció i el comentaris d'aquella dona, van ser estranys) i per tal d'evitar-ho, em veig obligat, a no deixar que el meu gat, en Bishi, faci allò que més li agrada, que és posar-se a la finestra de casa o al barana del porxo, observant com es mou el veïnat. Aquesta dona, que tant es preocupa pel benestar dels animals, farà que el meu gat, estigui tancat tot el dia a casa. De part del Bishi "moltes gràcies per voler-me ajudar, però un altre cop, no ho faci, si us plau".

Qui no te feina, el gat pentina, i a mes, molesta.

Salutacions i independència.

I de Rcat? no ho sé. necessito temps, i sobretot, informació clara i transparent, lluny d'ambigüitats que donen raons a tothom.