diumenge, 15 de febrer de 2009

104 – Resignació o lluita. (I)


Amb aquest títol, podria parlar de moltes coses, per exemple de la resignació, per mi incomprensible, de molts catalans davant la situació del país sobre la falta de llibertats nacionals i de reconeixement com un poble més, dins la comunitat internacional. Però del que vull parlar és de la resignació quotidiana que moltes persones practiquen sobre aspectes de la vida, que els afecten directament i personalment. No és que el tema de la falta de llibertats nacionals no els afecti directament, però és més difícil interactuar.

Em refereixo a la resignació dels treballadors davant de les actituds d’algunes empreses amb ells. Els treballadors, en els temps que corren, i no te re a veure amb la crisis, remuguen molt quan la seva empresa canvia unilateralment les seves condicions de treball, però tampoc fan gran cosa per evitar aquests canvis, i fins i tot comencen a veure com normal certes coses que no ho són pas. He vist treballadors amb contracte en precari, estar a favor de les 65h setmanals.

Només cal veure alguns exemples que he conegut dins del meu entorn social, com per exemple, el que un cop uns treballadors van acceptar que els reduïssin el sou a la meitat, ja que feien quatres hores de formació al dia, i com no eren hores productives, doncs ... be, que no les cobrarien. Van remugar i es van conjurar per no acceptar això, però al final, van ser “bons minyons” i van acceptar. O uns altres que d’un dia per l’altre els hi canvien les dates de vacances, per l’endemà. Vull dir que un dia van i els diuen “Demà comences el teu mes de vacances”. L’últim cas que he conegut, es el d’un treballador, que ha estat acomiadat d’una forma improcedent, i li han ofert 20 dies per any treballat a pagar a terminis.

En tots els casos, han preferit negociar amb l’empresa, abans que reclamar fermament els seus drets, que en tots aquests casos, haurien estat reconeguts davant l’autoritat competent, quasi amb tota seguretat, però han preferit resignar-se i no lluitar pel que és seu. Vull dir lluitar de veritat, ja que la negociació en aquestes condicions, no passa per re més que, a sobre de ser trepitjat, demanar un favor a l’empresa per poder aconseguir unes coses que estan per sota del que per dret de llei els hi pertoca. Remuguen molt i es queixen molt, sobretot dels comitès de representació dels treballadors i treballadores, però en realitat, ells no fan gaire per no ser trepitjats.

Per tal no allargar-me massa, deixo l’altre aspecte d’aquesta resignació que patim, per un altre dia.

La apatia i el desencís, són el nostre pitjor enemic i els hem de combatre.

Salutacions i independència.

2 comentaris:

Maxi ha dit...

Ostias Josep!!. Ens podem ficar d'acord en un tema!!.

Fora bromes, el cas del que parles no es altre que el inacabable conflicte Capital-Treball, i la manca de consciencia de classe per part de la majoria dels treballadors i treballadores del nostre poble.

Es fàcil queixar-se de la gestió i treball de companys que donen la cara per el conjunt de treballadors, mentre la seva falta de consciencia sindical al no estar afiliat a cap organització -que no fa res més que ser una eina per organitzar-se-, els resta capacitat de lluitar des de el col.lectiu per millorar, negociar, o si fos el cas combatre per el seus drets, a més de introduir temes de reivindicació de polítiques d'igualtat i superació de classe.

Salut company, i ...Revolució!

Josep Cabana ha dit...

SI noi.
De tant en tant ens possem d'acord.
De fet passa més del que ens pensem.
Salutacions.