27 – Responsabilitats pròpies.

Avui tenia la intenció de posar un escrit en positiu, però quan he anat a llençar les escombraries que genera la meva família, m’he emprenyat. M’he emprenyat, i molt.

Jo no sóc cap expert en ecologisme, però tots podem veure que generem una quantitat de merda, que d’una manera o altre hem d’emmagatzemar. No cal ser cap expert per adonar-se’n d’això. Només cal una mica de sentit comú i d’anàlisi sobre les nostres activitats quotidianes.

La ciutadania no cal que siguem experts amb aquests temes, per això ja hi són les autoritats, però el que si podem fer, és seguir les normes que les autoritats ens marquen per tal d’aconseguir organitzar una mica l’emmagatzament de les nostres deixalles.

Si tenim la possibilitat de poder separar les nostres deixalles, fem-ho i seguim les instruccions que hi han als diferents contenidors. Per exemple, al contenidor groc, s’han de llençar els envasos. Tots? No, els envasos de productes tòxics, segons es pot llegir al mateix contenidor, no es poden llençar dins del contenidor. Avui quan he anat a llençar les escombraries de la meva família, dins d’aquest contenidor, he vist envasos de llegiu, de detergent i de dissolvents, i al contenidor verd, que és per llençar matèries orgàniques era ple d’ampolles de Coca-cola i d’ampolles de vidre de cava, que tenen el seu contenidor propi.

També he vist capses de joguines, fora dels contenidors. Les capses de joguines són una qüestió que les autoritats haurien de prendre partit d’una vegada, ja que són tot un atemptat contra el medi ambient. Porten cartró i plàstic, que si el vol llençar bé, s’hauria de separar una cosa de l’altre. A més, i no sé perquè, porten cel·lo per tot arreu, i per últim, hi han aquells filferros envoltats de plàstic, que tampoc són gens còmodes de llençar. Les autoritats haurien de fer unes normes per fer que l’embolcall de les joguines fos més fàcil per poder llençar-los responsablement, però fins que això arribi, intentem separar les diferents parts d’aquests embolcalls, per tal de no crear més escombraries.

Però el que m’ha acabat de posar els pèls de punta, ha estat veure una caldera sencera i un forn sencer. Que costa portar-los a la deixalleria?

No podem actuar d’aquesta manera tant irresponsable amb les nostres deixalles, que si no arriben a afectar-nos a nosaltres, és segur que afectaran als nostres fills. Quin món volem deixar als nostres fills? Un món envaït de brutícia i deixalles?

Ja què estic una mica alterat, també trauré un tema que em posa de força mal humor. Aquest no és altre que el de les cremes solars. Quan anem a la platja, sobretot a platges petites com la cala de Sant Francesc o la de Santa Cristina, vigilem que fem amb les cremes solars. Normalment, arribem i el primer que fem és impregnar als nostres fills amb crema, i aquests, tant aviat com poden, se’n van a l’aigua, sense donar temps a la seva pell, d’absorbir la crema, quedant-se aquesta a l’aigua, i els nostres infants, quedant-se sense la protecció. Posem-los la protecció, només en aquelles zones on no es mullaran, o esperem a què estiguin força temps fora de l’aigua, o no deixem que entrin a l’aigua, fins que la pell no hagi absorbit la crema solar. És trist notar l’aigua de les nostres platges petites, calenta i veient petits arcs de Sant Martí, generats per grans quantitats de crema solar i olis que hi ha a l’aigua enlloc de ser a la pell dels nostres infants.

I les bosses de plàstic? Quantes bosses de plàstic utilitzem al dia? Quants cops les utilitzem? On van a parar totes aquestes bosses? Què ens costaria agafar un cabàs? I què se n’ha fet d’aquelles bosses del pa? Si tornéssim a utilitzar el cabàs i la bossa del pa, ens estalviaríem molt material de rebuig.

Exigim a les autoritats a treballar en aquest sentit, per deixar a les pròximes generacions un món més net, però cal que nosaltres també posem de la nostra part, i actuar responsablement.
Després vindran les queixes, quant les autoritats es vegin forçades a posar lleis repressores, i imposicions de multes. Sinó tinc malentès, a algunes poblacions italianes, les bosses d’escombraries estan numerades, per tal de poder identificar a les persones que no compleixen amb les normes. Hem d’arribar a aquests extrems? Hem de sancionar?

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

26 – El gran invasor.

Ja s’ha escrit molt sobre aquest tema, però cada any, per aquestes dates, i sobretot des de què tinc canalla, m’altero una mica més del què caldria. I és que hi ha un personatge que em posa els pèls de punta. I aquest no és altre que el Pare Noel.

És un personatge que el trobo entranyable, allà d’on és originari, però què a les nostres terres fa mal. I fa mal en dos sentits. En l’identitari i en el social. Començarem pel identitari, que és de fàcil argumentació. El paper que desenvolupa el Pare Noel, és un paper que ja tenen adjudicats els Reis Mags o el Tió de tota la vida. És la tradició d’aquí, la tradició mediterrània.

El Pare Noel, s’ha arrelat aquí d’una manera, crec que perillosa, amb excuses tant barates com la de què “així els nens tenen totes les vacances per poder jugar amb les joguines” Una excusa que trobo molt poc encertada, ja què tots sabem, que el veritable important pels nens és el moment de la il·lusió. És llevar-se per veure si els seus somnis, s’han fet realitat. Moments després d’això, un cop ja ho han mirat tot, i ja ho escampat tot, ens podem trobar amb la sorpresa de veure’ls jugar amb alguna cosa que ja tenien. Només per la canalla que ja sap qui són el Pare Noel o els Reis Mags, podria tenir sentit aquesta argumentació, però el que passa, és que aquests nens que ja saben la veritat del misteri, el Pare Noel, ja no té raó de ser. Al nostres infants, els és igual el 25 de desembre que el 6 de gener. En definitiva, el Pare Noel, està ocupant un espai, que ja ocupen uns altres personatges que fan molt bé la seva feina.

El Tió, crec que és una molt bona forma d’acostumar als infants a què per aconseguir coses, si més no, ens hem d’esforçar una mica. Primer l’hi hem de donar de menjar durant uns dies, hem de tenir cura d’ell, que mengi i que no es refredi, i després ve el gran moment de picar, i després a resar. Tot per aconseguir petites joguines i gominoles. No cal gaire més, per satisfer plenament la il·lusió dels nostres petits. En canvi, el Pare Noel que ens ensenya? Ens ensenya la cultura de aconseguir les coses sense esforç. Per aquesta ensenyança, ja tenim als Reis Mags. No ens cal el Pare Noel. De fet, i a diferencia dels Reis Mags, que aquí tenen una tradició, a les nostres terres, el Pare Noel només és un reclam comercial. De Fet, el Pare Noel, en els seus orígens vestia de color verd, i va ser gràcies a les campanyes comercials de la Coca-cola, que va canviar el color de la seva roba. Només és marketing i del pitjor, ja què a més, és un lligam directe a una cultura que no és la nostra. És un lligam amb la cultura nord-americana. Aquesta invasió cultural, de la qual, el Pare Noel és un dels seus puntals, arriba fins a punts del tot exagerats, com és el fet de convertir-lo en un fantasia, o com el fet que les televisions generalistes ens posen pel·lícules d’aquest personatge constantment, i cada cop més aviat. Aquest any, Tele 5 i Antena 3, ja van fer pel·lícules d’aquest senyor, el primer cap de setmana del mes de novembre. El mateix podem dir de la decoració nadalenca dels grans centres comercials, que encara tenim la castanya torrada al paladar, i ja han omplert els seus locals de llums de colors (després ens queixarem del canvi climàtic i de la contaminació lumínica) En definitiva, aquí, el Pare Noel no hi pinta res. Així dons, per què és tant present a les nostres vides? Dons segons el meu parer, perquè som provincians, i per tal de fer-nos més “moderns” acceptem qualsevol cosa que vingui de la “metròpoli” cultural, sense posar cap engruna de resistència. El cas de Halloween, també comença a fer fredar, per no parlar del dia de Sant Valentí. D’aquí uns anys, em veig celebrant el dia d’acció de gràcies o el 4 de juliol. Això sí, som molt “moderns” amb la cultura de la metròpoli, en canvi, amb altres cultures, som força reaccionaris, i amb la nostra, som poc curosos, i ràpidament li posem l’etiqueta de cultura popular, mentres que la nord-americana sembla que és la cultura “guay”. Això també passa sovint, amb la cultura espanyola, que sembla mes “guay” que la nostra. Avui he anat a un espectacle d’una acadèmia de dansa. Tres números de flamenc, i cap sardana (si no heu vist mai un ball de sardanes dels bons, us el recomano, son espectaculars. Però tornem al nostre protagonista)

L’altre motiu pel que rebutjo al Pare Noel dins de les nostres terres, és per qüestions socials.

No totes les famílies, es poden permetre el luxe de tenir Pare Noel i Reis Mags. Això és una despesa del tot insuportable per moltes famílies, però moltes es veuen obligades a fer aquesta despesa, que els desetabilitza econòmicament, per tal de que els seus infants, no se sentin menystinguts.

Que passa quan dos nens de la mateixa classe, un té Pare Noel i Reis i un altre només té Reis? Dons que aquest últim, amb la seva innocència, es pregunta perquè el Para Noel no l’estima, i no li ha deixat cap regal. “És que he estat dolent? És que sóc lleig?”. Evidentment, qualsevol pare o mare, farà tot el que pugui per estalviar als seus fills, aquests pensaments, fins i tot endeutant-se fins a les celles. I els pares que no puguin endeutar-se? Quin disgust pels seus fills!!!

Així dons, les famílies benestants, haurien de fer un acte de solidaritat amb les persones amb pocs recursos, i fer que a casa seva, només rebin la visita dels Reis Mags.

Ja sé que algú em podria dir que també hi han nens que no tenen Reis Mags, i que seguin la meva lògica, cap nen hauria de tenir Reis Mags. Tampoc cal portar les coses al extrem, i a més, en aquest cas, la solidaritat estaria en que tots els nens tinguessin Reis Mags.

Així dons, s’apropa un dels dies més temuts per mi. El dia que la meva filla em pregunti: Per què els meus amics tenen Pare Noel i jo no? La veritat, estic temptat de dir-li la veritat de tot el misteri.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

25 - L’art del copypaste o Com posar-se medalles.

Carta publicada al setmanari "Cafè amb llet", al 4 de gener de 2008.

Diuen que “Spain is different” i què “Catalonia is not Spain”, ambdues coses són certes, però caldria afegir una altre frase d’aquest tipus: “Blanes is peculiar”.
Si més no, la seva política municipal. Ja fa unes setmanes vaig comentar el fet que determinades forces polítiques amb força número de regidors, o amb poder de govern, enlloc de assumir responsabilitats, la traslladaven a ERC, que teòricament, és el partit que hauria de passar més desapercebut durant aquesta legislatura, i alhora de la veritat, és qui ha d’assumir les responsabilitats que els altres rebutgen i li passen.
Però la peculiaritat de la política municipal blanenca, no s’acaba aquí.
En el ple de l’ajuntament que es va celebrar a l’octubre, el PSC va presentar una moció sobre l’alletament matern dins de les llars d’infants municipals. El curiós del cas, és que CiU des del govern, ja estava treballant en aquest sentit amb la voluntat de dur-ho endavant i ho va fer públic molt discretament. Així dons, el PSC es va despenjar amb aquesta moció, sobre un projecte que estava duent a terme el govern. La veritat és que el moviment estrambòtic del PSC es va veure de lluny. Pretenia posar-se una medalla de dur a terme un punt amb molta popularitat sobre la feina d’una altre força política. L’intent de copiar els projecte dels altres va quedar tant palès, que no vaig donar-li importància. De fet, vaig pensar que ningú més s’atreviria a fer una cosa semblant.
La meva sorpresa va ser que en el mateix ple, ICV-EUiA va voler fer el mateix amb uns punts d’ERC del pacte de govern amb CiU, presentant mocions d’urgència, per tal de no donar temps de reacció a la resta de forces polítiques. La cosa no va sortir endavant, ja què no té sentit presentar mocions d’urgència per fer coses, que ja s’han de fer.
Evidentment, ERC no va deixar trepitjar-se.
Però la cosa no va acabar aquí, ja què des d’ICV-EUiA, van aprofitar la negativa d’ERC, per assenyalar-la novament (tal com van fer amb la nefasta política de pactes després de les eleccions) i acusar-la de no ser coherents, i de ser sectaris.
Les dues mocions presentades d’urgència, eren per llogar-hi cadires. La primera, sobre una acció de govern ja pactada entre ERC i CiU. La segona, la creació d’una nova comissió per donar-li competències, que ja tenen altres comissions. O sigui, una moció per fer quelcom que ja s’ha de fer, i una moció per fer quelcom que ja es fa. Surrealista. Quines motivacions poden haver-hi per presentar aquestes mocions, i a més fent-ho d’urgència? Dons per quedar bé a la foto, i fer quedar malament als altres. Presentant aquestes mocions, no poden tenir una altre motivació que la de posar-se medalles, o esquitxar als adversaris. Ètic? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Però es que la cosa no queda aquí. Lluny d’haver après la lliçó, ICV-EUiA, en el ple de desembre, no només a tornat a presentar les mocions d’urgència del ple del mes de novembre, tornant a fer servir la copia descarada del programa d’ERC, i torna a presentar una altre moció sobre una cosa que ja s’ha de fer.
Si ICV-EUiA, tinguessin veritable interès en què els temes sobre les mocions-copia que presenten, es portessin a terme, el què farien és durant el temps de precs i preguntes, incidir i fins i tot, pressionar al govern, sobre quan es realitzaran aquestes accions de govern, enlloc de voler fer creure a tothom, que ells són els “inventors” de les propostes. Així dons, a ICV-EUiA, que és el que l’interessa de veritat? Resoldre problemes, o sortir bé a les fotos?
Però és que després, a sobre s’enfaden, argumentant mentides. Diuen que ells no copien, ja què quan han preguntat sobre l’acció de govern, han rebut la resposta de que no els hi volen dir, “perquè s’ho copiarien”. Sempre he pensat que l’alcalde Trias feia mal fet en no dir el que pensaven fer, i què era una mica paranoic, però finalment, li he de donar la raó. Menteixen quan diuen que no copien perquè l’equip de govern no diu quin programa té, ja què les mocions copiades, totes, son públiques dins de l’acord entre ERC i CiU. Tothom té accés a aquests punts de pacte entre ERC i CiU, inclosos ells.
També s’excusen, dient que com oposició, tenen tot el dret a presentar les mocions que considerin adients. Evidentment que tenen aquest dret. De fet, tenen el dret i la obligació. Però han de fer propostes reals i pròpies, i no coses que ja estan previstes de fer. Per la ciutadania, aquest tipus de proposta-copia, són del tot estèrils, ja què es proposa treballar sobre lo treballat.
Sembla que EUiA-ICV vulguin guanyar la carrera de ser el grup municipal que més mocions ha presentat, i així dir que són els que més han treballat. Lo important no són el número de mocions, sinó la qualitat de les mateixes, i les mocions-copia, tenen qualitat zero.
Només espero, que aquesta nova moda a la política municipal blanenca no s’escampi, però tal com van les coses, em temo, que d’ara en endavant, ICV-EUiA, a cada ple, aniran copiant tots i cada un dels 50 punts de pacte d’ERC amb CiU, hi aniran presentant mocions sobre aquests punts, fent una gran demostració sobre l’art del copypaste.
Em pregunto fins on arribaran? Presentaran una moció per tal d’organitzar un concurs internacional de focs d’artifici durant la setmana de la festa major? Qui sap.
Són els artistes del copypaste.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

Josep Cabana.

24 - Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra.
Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”

Un cop havia aconseguit vendre-li la jaqueta, els pantalons, la faldilla i un parell de sabates, la va acompanyar a la caixa, on aquella senyora i els seu fill pagarien el seu “divertiment”. Mentres s’apropava a la caixa, va veure la llarga cua de gent, que esperava, per pagar coses que la majoria d’ells, no necessitaven “Què feu aquí, perdent el temps fent cua, quan podríeu gaudir d’aquest dia sense perdre el temps fent cua? Quantes cues heu fet avui? Com tolereu aquesta falta de respecte, que per estalviar-se el sou d’una persona, us tenen aquí perdent el temps?”

Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri.

Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.

La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.

Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

Notícies sense comentar - 1

e-notícies 29-11-2007 15:20 h
Zapatero recupera Bono per a les generals

L'exministre de Defensa, José Bono, ha acceptat encapçalar la llista del PSOE per Toledo per a les pròximes eleccions generals i ser president del Congrés en el cas que els socialistes guanyin les eleccions generals
http://www.e-noticies.com/actualitat/zapatero-recupera-bono-per-a-les-generals-32162.html

Afegeixo:
Sembla ser, que en declaracions fetes pel Sr. Bono, un dels motius per tornar a la activitat política, es que el President de la Generalitat de Catalunya, ja no es el mateix que hi havia quant va deixar la política activa, en Pascual Maragall.

Notícies sense comentar - 0

Des d’avui començo a publicar, el dia que em sigui possible, notícies que considero d’interès per ser comentades, i que per falta de temps, no he pogut comentar.
Espero comentar-les algun dia.
Evidentment, si algú vol comentar-les, ho agrairé.
Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

23 - Em vaig reunir, i vaig dir endavant. Em vaig manifestar, i vaig dir prou.

Aquest cap de setmana ha estat molt intens per mi, ja què he pogut expressar la meva opinió de tres maneres diferents, a tres llocs diferents.
El cap de setmana va començar el divendres per la nit, on vaig assistir a la convocatòria d’ERC – La selva, per tal d’escollir a la nova permanent comarcal, al nou conseller nacional de La selva, i al candidat al “Congreso de los Diputados” d’ERC – La selva.
L’acte es va celebrar a Santa Coloma de Farners, una vila molt més maca del què em pensava, a la Llar de Jubilats (un local molt acollidor)
Com a president de la nova Permanent comarcal de La selva, va ser escollit Ismael Ventalló (Caldes de Malavella)
El nou Conseller Nacional de La selva és en Jaume Giménez (Lloret de Mar)
I el Candidat al “Congreso de los Diputados” per La Selva, és en Joan Puig (Blanes)
Molta sort a tots tres, i no cal dir-ho, especialment per en Joan, ja què crec que la seva feina a Madrid ha estat molt bona.
El problema d’en Joan, és que no se sap defensar. Casos com el de la piscina d’en Pedro J. Ramírez, que només es pot qualificar d’una victòria històrica, l’han perjudicat, i encara no entenc el perquè. Cal recordar que en Joan, ha vençut a en Pedro J. Ramírez, persona que va fer fora de La Moncloa a Felipe González, i què quan es va crear el concepte de “Poders fàctics”, es va crear per l’actual cap del diari “El Mundo”. És una victòria sense precedents, i què enlloc de quedar-nos en l’anècdota, si mirem ben bé el tema, la denuncia que va fer en Joan era molt greu. Va destapar els privilegis d’un senyor, al què els polítics amb càrrec electe del PSOE i del PP, li tenen por, i li deixen fer coses del tot intolerables. En Joan, ha vençut a aquest senyor, i tots li hauríem de reconèixer, i desqualificar als adversaris polítics que han fet tot el que han pogut per tapar aquesta victòria, i fer èmfasi en un fet, que no hauria de passar per re més què una anècdota, i què en realitat, va servir, per fer una gran publicitat d’un altre fet, diguem-ne que força irregular.
Així dons, el divendres vaig expressar la meva opinió, votant.

El cap de setmana va continuar el dissabte al matí.
Tenia una reunió amb la comissió d’estratègia de Reagrupament.Cat a Barcelona.
Abans de la reunió, vaig poder creuar unes paraules amb la Rut Carandell, Portaveu del grup promotor de Rcat, que va fer gala d’una gran simpatia i una gran predisposició a escoltar.
A la reunió van assistir molts companys vinguts d’arreu i cal destacar la presencia d’en Joan Carretero i d’en Josep Pinyol.
Del contingut de la reunió, a grans trets podríem dir que es va establir el següent:
- Fidelitat absoluta a Catalunya (i per tant als catalans i catalanes)
- Fidelitat absoluta a ERC
- Rcat continua fent feina per tal de fer que ERC sigui com creiem que hauria de ser.

El dissabte al matí, vaig expressar la meva opinió, parlant.
No me’n puc estar de dir, que després de la reunió, vaig tenir la solt i el plaer de portar al meu cotxe a en Joan Carretero i a l’Eduard, un company de Sant Quirze al restaurant on havíem quedat per dinar tots plegats. Va ser un trajecte molt interessant per mi, poder compartir, intercanviar informació i idees amb tots dos.
No tots els dies es porta a un ex-conseller al cotxe.
Durant força estona del trajecte, mentres jo conduïa, l’Eduard era al meu costat i en Joan Carretero era al seient de darrera, un cotxe dels Mossos d’esquadra anava davant nostre, i la situació era força divertida. Realment semblava un transport oficial.
Durant el dinar, vaig coincidir a taula amb l’Eduard, la seva dona i un company de Calella (Ho sento. Soc fatal pels noms. Demano perdó) Va ser un dinar molt agradable.

Acabat el dinar, ens vàrem dirigir a la Plaça de Catalunya de Barcelona, per tal de participar a la manifestació “Som una nació, i diem prou!”
La manifestació, crec que només es pot qualificar d’èxit total. Molta, molta gent. Vaig Començar la manifestació situat a la Placa de Catalunya, molt a prop d’on abans hi havia el “Hard Rock Cafe”. Mirés on mirés, només hi veia gent. I aixi va ser durant tot el que va durar la manifestació.
Mentres era allà, es va produir un fet curiós. Era a la part de la manifestació on estàvem tots els d’ERC, i per allà va passar un convergent, que no va fer res més què passar per mig de tots nosaltres i criticar-nos a crits. Evidentment va ser força escridassat, però gràcies a Déu, la cosa no va passar d’aquí.
Al cap d’una estona, l’Eduard, la seva dona i jo, vàrem fer una mica de trampes i vàrem fer una drecera, per tal de poder veure tota la comitiva, a la cantonada entre el carrer Pau Claris i el carrer Comtal. Allà vàrem poder veure tot el seguici de CiU. Vaig veure a l’Artur Mas, al Sr. Durán i a en Felip Puig. Cal reconèixer que el poder de convocatòria de CiU, és molt gran.
Seguidament, va venir la comitiva d’ERC, on vaig poder veure al davant de tot, a tota la direcció d’ERC, incloent a en Joan Puig. Va ser aleshores que tronarem a introduir-nos a la manifestació.
Mentres era caminant pel carrer Pau Claris, un espontani anava fent crides que tots corejàvem del estil “Visca Catalunya. VISCA. Visca Catalunya. LLIURE” “Som catalans, i estem emprenyats” A la alçada de la comissaria de policia que hi ha aquest carrer, on onejava una gran bandera espanyola, i tot protegit pels Mossos d’esquadra, el crit de “Fora, fora, fora, la bandera espanyola” es va fer atronador. L’espontani va seguir fent crides, fins que va fer la crida de “Ni putus espanyols, ni putes convergents” Ningú va respondre i molts ens el vàrem mirar com dient “Xato, ara t’has passat”.
Vaig seguir tot el recorregut acompanyat per l’Eduard i la seva dona, fins arribar a la seu del Govern estatal (aquí van tenir la decència de retirar la bandera espanyola), on vaig decidir tornar cap a casa, ja què era tard, i en tot el cap de setmana, no havia atès a la meva dona i a les meves filles, que no tenen culpa de res.
El dissabte a la tarda, vaig expressar la meva opinió, manifestant-me.

Un cap de setmana on he col·laborat en escollir als caps visibles d’ERC La Selva. He col·laborat en definir l’estratègia a seguir per Reagrupament.Cat. I he col·laborat en denunciar massivament els greuges que patim els catalans, i reclamar dignitat nacional.
Un cap de setmana, on he parlat amb gent important per mi.
Un cap de setmana, on he conegut a l’Eduard i la seva dona. Dues persones molt agradables.
Un cap de setmana, intens.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.