dissabte, 31 de desembre del 2011

185 – Moderació salarial = Crisi econòmica.


Un cop més, m'he quedat parat pel poc ressò que produeixen algunes notícies, que haurien de treure la mascara a més d'un. Però com vivim en un món, on els que haurien de denunciar, estan al servei dels que haurien de ser denunciats, doncs passa el que passa.


La notícia és que des de l'aparició de l'euro, els preus s'han (o els han) pujat un 48%, mentre que els salaris, només han pujat un 14%. No cal ser economista per veure una relació directa. Algú s'està quedant els nostres diners, gràcies a la moderació salarial que des de fa anys, ens diuen (aquells que haurien de denunciar i el que fan és protegir) que és la nostra salvació. En realitat, la moderació salarial és la nostra tomba. Si continuem en un procés de precarietat laboral i moderació salarial, el retorn a èpoques passades (revolució industrial o feudalisme) és una qüestió de temps. Només cal saber de quant temps estem parlant.


Deixem d'escoltar missatges que ens fan sentir culpables per defensar el que es nostre. Deixem de escoltar missatges sobre retallades que no serveixen per res per reactivar la economia. La economia nomes es pot reactivar d'una manera: amb un repartiment just de la riquesa. Ara ja i som tard, i no tindrem oportunitat fins d'aquí a 4 anys. El proper cop, hem de ser més llestos que ells, i no caure en els seus paranys.


Salutacions, independència i justícia social.

diumenge, 27 de novembre del 2011

184 - Odio als . . .


En Antonio Gramsci, ja va dir al 1917, com penso i com em sento.

Jo no ho podria haver dit millor.

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.


La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal qua cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.


(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)

dijous, 17 de novembre del 2011

183 – Abstindrem o votar.



El proper diumenge, hi han eleccions al país veí, Espanya, i ens agradi o no, ens afecten, i molt, Són unes eleccions especialment delicades per la greu crisi econòmica (i jo hi afegiria de valors i principis democràtics) i per tant és molt important la posició que cadascun de nosaltres prenem.


No cal dir (encara que ho estic dient) que entre el PSOE, que ni és socialista, ni és obrer, i el PP, que no és popular sinó populista, no hi han masses diferències. Tots dos maltracten econòmicament i socialment a la població. Mentre un maltracta a la població amb un somriure, l'altre ho fa amb mala cara, i en el cas dels catalans, a més, ens maltracten tots dos, nacionalment i culturalment. I per ultim tenim a CyU, que sempre d'una forma o altre, dona suport a aquest bipartidisme tirànic, que entre tots 3, han aconseguit portar-nos a un espai on no hi ha valors ni ètica, ni principis ni moral, i la ideologia i la política, han estat substituides per l'economia i la cobdícia del poderosos. Tots tres, el que persegueixen, és que tot segueixi igual, i rés canviï. Per tant, a mi em sembla més que evident, que no es pot votar a cap d'aquest tres partits. El que està clar, és que s'ha de votar, i s'ha de votar bé, ja que el vot nul, el vot en blanc o l'abstenció, afavoreixen, als tres partits immobilistes i continuistes amb l'actual situació, jo m'atreveixo a dir que pre-apocalíptica a la que ens han portat


Per tant, hem de optar per altres alternatives, que com a mínim, només poden ser sospitoses de ser “tots iguals” però en cap cas, podem dictar sentència i dir d'elles que “són com tots”. Per tant, la cosa està que si ets espanyol, el més normal és que votis per IU. Si ets català, IC-V o ERC. Jo ho tinc clar, ja que sent una persona d'esquerres i independentista, només em queda ERC-Rcat. Hi han altres partits mes petits, que s'ha de tenir en compte, per si aquest fallen si algun dia arriben a governar. En qualsevol cas, són una millor opció que El PsoE, el Pp o CyU.


Només em queda ERC-Rcat? NO. tinc altres opcions, que des de l'esquerra, o des de l'independentisme, o des d'ambdues opcions alhora, em proposen. Per una banda, em demanen que voti nul, posant una papereta amb la senyera estelada, i per l'altre, que m'abstingui, ja que al Congreso del país veí, no se'ns ha perdut rés. Totes dues opcions m'atrauen, però per a ser realment efectives, haurien de ser la opció escollida de forma massiva per part de la població catalana. L'efecte sobre la comunitat internacional seria molt fort, i segur que ens ajudaria a aconseguir la llibertat del nostre país. Però dubto molt que sigui així. Per tant, només em queda l'opció de votar a ERC, que de la mateixa manera que en les altres opcions que he explicat abans, lo millor seria un vot massiu, però també estic segur que no serà així. Si més no, si voto a ERC, posaré al Congreso d'Espanya, persones que m'agraden, cosa que si no faig, segur que “posaré”persones que no m'agraden gens.


A més, ERC ha recuperat l'esperit perdut i ha fet neteja, i això em permetrà tornar a votar a ERC, sense tapar-me el nas, i el que és millor, amb esperança i il·lusió.


Salutacions, independència i justícia social.

divendres, 14 d’octubre del 2011

182 – Molt Honorable President, et trobem a faltar.



El 15 d'octubre de 1940 (fa 71 anys) al Castell de Montjuïc (castell construït per castigar a la població, no pas per defensar-la) van assassinar pel mètode de judici sumaríssim i el posterior afusellament, al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys, acusat de coses que només el fascisme pot considerar delictes. En Lluís Companys, té l'honor de ser l'únic President de Govern escollit democràticament, que ha estat afusellat.

Home de profundes idees republicanes i marcades tendències per les polítiques d'esquerra, amb un independentisme català, que avui, molts consideraríem col·laboracionista, va ser un polític valent que va haver de viure moments molt difícils i prendre decisions encara més difícils. Polítics com ell, són els que ens calen avui, que encara estem a temps d'evitar moviments perillosament impositius i excloents tant en el sentit nacional, com social, com econòmic.

I em sap molt greu com hi han mal intencionats que des del posicionaments suposadament revolucionaris i d'esquerres (els de dretes ja suposem que no són amics de lo social i de lo català) embruten de forma deliberada el nom i la historia d'un home d'esquerres i republicà, per què els de sempre, la prefereixen “antes fascista que rota”.

President, no només no t'oblidem, sinó que en els moments que estem vivint, et trobem a faltar.

Salutacions, independència i justícia social.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

181 – Aprofitant que passaven per aquí. . . m'he l'han volgut endinyar.


Amb el naixement del moviment dels Indignats, m'he discutit forces cops amb alguns independentistes, normalment convergents (ja sabeu, d'aquells que són independentistes a tot hora menys quan toca fer alguna cosa de debò) ja que em volen fer creure que les retallades són culpa de la nostra dependència de Espanya.


Soc independentista, però no imbècil. Les retallades poc tenen a veure amb la dependència o independència, i amb el que tenen que veure, és amb la voluntat política d'afavorir unes polítiques econòmiques neo liberals, que l'únic que fan és empobrir a la massa social obrera, i per tant, fan caure el consum de tal manera, que tota la economia productiva se'n resen, i ja tenim la crisi econòmica muntada. Fins aram ho tapàvem amb els bancs, però tot té un límit, i semble que hi estem arribant.


Per tant, que ningú em vingui amb si les protestes Indignades són adients o no. O si la prioritat és la independència i lo altre (la bonança econòmica) ja vindrà sola. Com he dit abans soc independentista, però això no vol dir que em deixi donar pel cul, si qui ho vol fer, porta una senyera (i molt menys, si la senyera no és estelada)


També m'he trobat un molt, molt molt reduït grup d'Indignats, que amb l'excusa d'evitar les retallades, donen peu, a trepitjar tot allò que consideren superficial o poc rellevant, i casualment, és allò que té identitat catalana, o afavoreix la identitat catalana. També l'erren de ple. És cert que la independència no evitaria les retallades dels neo liberals de CyU, però també és cert que per evitar les retallades, tampoc podem a la lleugera, eliminant tot allò que ens fa ser nosaltres i que referma i preserva la nostra identitat, i per tant, ajuda a no ser eliminats o engolits per un altre cultura més forta i poderosa, però gens solidaria (com reclamen ser els indignats)


Totes dues bandes, s'equivoquen i potser no cal retallades, i el que cal, é ser eficients. Cal no pagar tributs polítics als bancs. Cal fer una recaptació justa d'impostos, i lluitar de valent contra l'espoli fiscal per una banda, i contra el frau fiscal per l'altre. Cal fer polítiques que ajudin a la circulació de la riquesa, i dificultin l'acumulació d'aquesta en poques mans. Amb una altre manera de fer política, no caldria retallar ni en sanitat, ni en educació, ni en la defensa de la nostra cultura.


Si us plau, a totes dues bandes, no aprofiteu que passàveu per aquí, per endinyar-me-la fins al fons amb arguments falsos i barats, d'estar per casa. Els problemes de la ciutadania catalana, només és poden solucionar amb dues coses: Independència i justícia social. Amb una sola, no n'hi ha prou.


Salutacions, independència i justícia social.

diumenge, 25 de setembre del 2011

180 - Llevar-se ben, ben d'hora, no fa imparable a ningú. Mullar-se, sí que ho fa.



L'altre dia, en Pep Guardiola va recollir la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, que no sé si s'ho mereix o no, però ja m'està bé, i va fer un discurs que ha estat molt ben valorat per tothom, i sembla que tothom s'hagi volgut fer seu aquest discurs, on d'una manera mes o menys explicita, diu coses que omplen de moral i satisfacció als catalans. Personalment el discurs a mi em va semblar bé, però trobo que se'n va fer un gra massa, sobretot per la lloança que s'ha fet d'una part d'aquest discurs, d'on deia: "si ens aixequem ben aviat, sense retrets, i si penquem, som un país imparable". Aquesta frase, que és molt maca, és un tòpic tan típic, i sobretot tan fals, que em va irritar una mica, quan tothom va fer com si aquesta frase fos el Sant Grial.


Perdoneu, però en aquest país, i arreu del món, persones que s'aixequen ben d'hora, però ben d'hora, i que han pencat com ningú, i sense fer cap retret a ningú, n'és ple, i la majoria han acabat amb una miserable pensió o coses pitjors. El fet de treballar molt, molt molt, no garanteix, re. De fet, penso que és mes certa la frase, que diu “ ningú es fa ric, només pencant”. Sempre hi han excepcions i evidentment que s'ha de pencar molt, però amb això no n'hi ha prou. I el nostre pais, n'és un exemple, perquè pencar, el que se'n diu pencar, el nostre poble ho ha fet sempre, i molt, i els nostres veïns (els amos) ens paren constantment, com volen i quant volen.


Ara, el discurs que si m'ha agradat molt d'en Pep Guardiola, és el que va fer ahir en una roda de premsa, defensant públicament a unes persones que ell creu que estan reben un tracte injust, i ho ha fet, de tal manera, que segur que no ha agradat gens, a qui té actualment el poder. Mullar-se, pels ideals, pels amics, pels nostres, si que ens farà imparables.


http://www.youtube.com/watch?v=4eaH99pcf4M



Salutacions, independència i justícia social.

dilluns, 12 de setembre del 2011

179 - Som escola . . . o són escola?



En aquest conflicte sobre el model educatiu de la inversió lingüística, tinc un debat intern que no em deixa estar segur de res. Per una banda, tinc el meu cantó de defensa de la nostra nació, que em fa revoltar-me i defensar sense cap tipus de qüestió, l'actual model educatiu que en el seu temps va impulsar CyU, i que si més no, ha servit per mantenir uns nivells d’us del català que d’un altre manera, serien molt inferiors.

Al mateix temps, és un model que no explica als nostres infants que el 10 de Setembre de 1714, Espanya no existia, i quan parla de l’11 de setembre, ho fa quan els nostres infants són tant petits que no acaben de comprendre el que va passar i a mes, ho obliden ràpidament. Encara recordo com no fa gaire, un amic de cognom de soca rel, repassant un tema de historia del seu fill, va descobrir que l’11 de setembre no celebràvem cap victòria, sinó que recordàvem una derrota. Curiosament, aquesta llisó no deia que aquesta derrota, era la gran derrota, la derrota definitiva (si més no, de moment)

Per un altre banda, soc profundament democràtic, i això vol dir defensar, quasi sense cap tipus de qüestió, a les minories. I segons les actuals lleis, hi ha un minoria que té uns drets que s’han de garantir, encara que no ens agradin. Uns drets que en un país normal, ningú demanaria, ja que ningú amb sentit comú i sense la voluntat de voler imposar la seva (voluntat) a la resta, ho faria. Però la veritat és que avui dia, aquests drets existeixen i no podem trepitjar-los amb l'excusa que la immensa majoria no vol que es respectin. Aquesta és la mateixa raó que donen els nostres invasors i amos, per trepitjar-nos constantment quan volen, i com estan fent ara mateix amb la utilització tendenciosa dels tribunals i dels jutjats.

No sé fins a quin punt hem de gastar energies i recursos en aquest sentit i en mesures a mitges, tipus "ni-tu-ni-jo-sinó-tot-el-contrari". L’única manera d’aconseguir el model lingüístic que volem a les nostres escoles, és amb la independència, i així evitarem que des de fora, ens diguin el que hem de fer. Només els esclaus i els que no són propietaris d’ells mateixos, accepten les normes imposades per gent aliena a un mateix. L'actual (fins d'aquí a dos mesos, aproximadament) model educatiu que tenim, i pel que ara gastarem totes les nostres energies, en realitat s'ha demostrat que en realitat no era res més que què els nostres amos ens deixaven parlar en la nostra llengua. És important lo de "ens deixen", ja que quan algun deixa fer una cosa, es que te el poder per deixar de deixar fer aquella cosa, i per tant queda clar que no som, encara que molts ens ho vulguin fer creure, propietaris de les nostres polítiques eductives, per moltes transferències polítiques que s'hagin fet.

Lluitem, doncs per l'actual (fins d'aquí a dos mesos) i sotmès sistema educatiu, però no oblidem quina és la veritable arrel dels problema, i sobretot, quan toqui votar, tinguem present quina posició té cada partit en aquest sentit. Ho dic perquè ara, CyU, que sempre a jugat la carta de "ara ens deixen parlar català", s'ha trobat amb allò que tard o d'hora passaria, i és que qui juga amb foc, es crema, i qui juga a deixar que algú tingui poder sobre ell, tard o d'hora, aquest algú aplica aquest poder sobre un ell, i poca cosa es pot fer per evitar-ho.

Així doncs, sortim als carrers a protestar, però quan arribi el moment, tinguem clar, a qui donem la responsabilitat de representar-nos.

Salutacions, independència i justícia social.

diumenge, 28 d’agost del 2011

178 - Adeu a un Molt Honorable President



Avui (ahir) ens va deixar el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Sense cap mena de dubte, Un Molt Honorable com pocs. Hi han que ho són perquè és el tractament oficial d'un càrrec. L'Heribert Barrera era un Molt Honorable, per ell mateix i no li calia cap tipus de càrrec per ser un Molt Honorable. És cert que tenia punts fàcilment atacables, i fins i tot discutibles, però el 99,99% d'atacs que rebia per aquests punts conflictius, els rebia des de la crítica fàcil i barata, que en els millors dels casos deixava veure que l'atacant no tenia masses llums. Normalment, aquest atacs venien des de posicionaments descaradament malintencionats.

Amb tot el meu respecte i la meva admiració, descansi en pau per mi, el mes Molt Honorable que he conegut. Sempre ferm, sempre clar.

Salutacions i independència.

dimarts, 23 d’agost del 2011

177 – El seny i la rauxa.


Sempre he sentit a parlar del seny i la rauxa dels catalans, però la veritat, només he pogut veure el seny, o més ben dit, una cosa que ens volen fer creure que és el seny. Ara, i gràcies a l'actual President del Barça, ja tinc clar que és el seny i la rauxa dels catalans.

La rauxa dels catalans, deu ser allò que amb els de casa, amb el propis catalans, no els hi perdonem ni la més mínima errada, o fins hi tots alguna malifeta, i actuem contra els nostres compatriotes amb tota la contundència, decididament, sense cap tipus de compassió o comprensió, sense valorar altres coses bones, beneficioses i fins hi tot diria que extraordinàries, hagin pogut fer aquests compatriotes, fins l'extrem d'ignorar si la errada i l'encert són indivisibles (vull dir que hi han cops que per aconseguir una cosa positiva, s'ha de fer alguna cosa que potser no seria del tot encertada) El Sr. Sandro Rossell ha fer servir tota la seva rauxa contra l'anterior President del Barça, tot i que no està clar que realment hi hagin coses per recriminar-li, i que li ha deixa't una situació esportiva i social, com mai havien vist ni els socis ni els simpatitzants.

En canvi, el seny, és el no voler buscar conflicte amb els realment poderosos i arrugar-se davant d'ells, tant com sigui necessari, incloent si cal, menystenir la pròpia dignitat i ignorar tot tipus d'agressions. I això és el que ha fet l'actual President del Barça, que recordem que el primer que va fer com President, va ser demanar perdó per ser català (ell i el Barça) al President de la comunitat autònoma de Extremadura. I més recentment, s'arronsat d'una forma vergonyat davant del R. Madrid. Encara no fa dos mesos va fer-se el mil homes dient que no li tremolaria el pols si calia actuar de la forma que fos necessària per defensar els interessos del Barça (això inclou la seva dignitat) però com sempre ens passa, quan arriba el moment de posar el pebrots sobre la taula (on són aquells dos pebrots que tan orgullosament lluíem encara no fa dos mesos?) s'apel·la al seny i se'ns demana que oblidem la rauxa, que de manera tan decidida s'ha aplicat en altres casos, on no hi ha problema en buscar conflictes amb els propis catalans per coses molt menys greus.

Alguna cosa em diu, que això del seny i la rauxa no és això. Tinc la sensació que el seny del que parla el Sr. Sandro Rossell, en realitat és aquell tipus de prudència que ens fa traïdors, encara que sigui a les nostres pròpies paraules de encara no fa dos mesos, o a tot un col·lectiu. Això és molt típic dels catalans, que amb nosaltres mateixos som mol intransigents, però amb els de fora, som molt “prudents” i “elegants”. El SR. Sandro Rossell ens ho ha demostrat clarament, però per exemple, el mateix es podria dir de CyU, amb el tema de la limitació de 80km/h de l'anterior Govern de la Generalitat, on va treure foc pels queixals, però desprès, quan la limitació la va imposar el Gobierno de España, (90km/h) no van obrir la boca, i van obeir fidelment apel·lant al seny català.

Salutacions, independència, justícia social i dignitat pròpia.

dijous, 4 d’agost del 2011

176 - "Justos per pecadors" . . o . . . " a per ells, que són pobres".




Un cop més el Govern dels millors (segons diu CiU) ha demostrat una especial sensibilitat amb un sector social especial. El Govern dels millors (Segons el molt honorable Artur Mas), ha decidit que la gent que ho està passant malament econòmicament i que estan en risc de imminent d’exclusió social, doncs tenen les coses massa fàcils, i cal fer-los una mica la punyeta. Tal com actua el Govern dels millors (segons molts creadors d’opinió "desinteressats" que volten pels nostres mitjans de comunicació "imparcials") sembla que com són pobres, doncs és mereixen menys del que tenen, i tot és poc per complicar-los la vida. Resulta que s’ha detectat que entre les persones que reben la R.M.I. (Renda Mínima d’inserció) hi ha qui fa frau i no l’hauria de rebre.

Cal recordar, que qui rep aquesta R.M.I., són persones que no tenen ingressos i que corren seriós perill de quedar fora de la nostra societat, per la falta d’ingressos. Tots hem pogut veure el mal psicològic que tenen moltes persones que van pidolant pels nostres carrers, o tots sabem que les persones que tenen pocs ingressos, tenen molta facilitat per ser víctimes de malalties psíquiques que fan que aquestes persones perdin tota oportunitat de ser recuperades per la societat.

Com deia, doncs s’ha detectat que hi ha persones que fan frau amb aquesta ajuda que dona l’administració per tal d’intentar que la nostra societat no perdi alguns dels seus membres pel fet d’haver entrat en desgracia. L’ajut que reben aquestes persones és el salari mínim interprofessional (aproximadament uns 600 euros) Tothom que visqui avui dia, en els carrers de les nostres viles i les nostres ciutats, sap que aquest ajut és insuficient per re. M’agradaria saber exactament, el "POSSIBLE" frau, quina quantia de diners és exactament.

Per tal d’acabar amb aquest frau "intolerable", fet per persones que sense cap mena de dubte, deuen viure envoltades de tots els luxes, s’ha decidit retardar el pagament APROVAT d’aquest ajut i dificultar el seu cobrament, castigant d’aquesta manera, justos (molts justos) per pecadors (pocs pecadors, i segurament poc pecadors), i en molts casos, demostrar que hom és innocent per tal de rebre aquest ajut. Sincerament, trobo que aquest tipus d’accions per part dels nostres polítics, reflexa molta falta de qualitat humana. Potser m’equivoco, però posar més dificultats a aquestes persones per agafar a quatre pocavergonyes que "pocavergonyeen" quatre reals, em sembla que és tenir molt poca sensibilitat davant de persones que prous problemes tenen a la vida.

Però en el fons, aquest tipus de politiques, ens les mereixem, ja que els hem votat. Un pot ser de dretes, i tots sabíem que CiU eren de tendència dretana. El que crec que si que hem d’exigir a un Govern, sobretot si és el Govern dels millors, és coherència, i aquest Govern, amb aquestes mesures, un cop més, demostra que no és precisament el govern dels millors, sobretot per falta de coherència. I és que si un és coherent, ha d’aplicar-se a un mateix, el que exigeix als demes. Per tant, si hi ha sospita de frau en la R.M.I., i això justifica retardar el pagament d’aquest ajuts, també hi ha sospita de males pràctiques entre la classe política, i per tant, en coherència convergent, el retard dels sous dels nostres politics, eés una cosa que no pot esperar més. I si les persones per rebre el R.M.I. han de demostrar que són innocents, els nostres polítics, seguint la coherència que hauria de tenir un Govern dels millors, abans de cobrar la seva nòmina mensual, també haurien de demostrar la seva innocència. No sé que em diu, que demano massa coherència.

Si no ens movem, ens tallen els nostres drets i ens tallen les politiques socials, que han fet d'Europa, un lloc amb una qualitat de vida molt superior a la que hi ha a la resta del món. Mantenir les politiques socials, és primordial per tal de no esdevenir una societat més del tercer món. Les ONG's, ja comencen a treballar seriosament dins del nostre territori, i això és un clar símptoma del empobriment de la nostra societat. De nosaltres depèn. Primer votant a les eleccions. I segon, mobilitzant-nos quan sigui necessari. Si no ens movem, ens els retallen.

Per tot això, diferents assemblees de treballadores de Serveis Socials de les comarques Gironines han decidit convocar pel proper divendres dia 5 a la 1 del migdia una concentració davant la seu de la Generalitat a Girona per protestar contra les retallades de la renda mínima d’inserció i les nefastes conseqüències socials que aquestes comportaran.

Salutacions i justícia social.

175 – Per fi ERC sembla que escolta el clam.


Per fi sembla que ERC escolta el calm que moltes persones amb sentiments independentistes i d'esquerres fèiem i sentíem per arreu. Per fi sembla que hi ha algú que ha analitzat el perquè de les coses, i les ha analitzat bé, i científicament sense deixar que passions personals, distorsionin aquesta anàlisi.


Per fi, algú s'ha adonat que cal fer foc nou, però de veritat. Que cal presentar-se davant de l'electorat amb cares noves, o si més no, amb cares poc “brutes”. Per fi, algú ha entès, que ERC és una eina i no la fi en ella mateixa. Per fi algú està fent el que cal. És veritat que tots preferiríem fer la nostra alineació particular (jo soc capaç de qüestionar al Josep Guardiola!!!!) però això no pot ser, i cal que qui ha pres la responsabilitat de les coses, ho faci sense por i sense coaccions.


I cal sobretot, no escoltar veus que han fet durant aquests anys unes coses, i ara demanen unitat i representació per totes les sensibilitats. Sembla que hi ha qui no entén que vol dir fer una passa enrere. Fer una passa enrere vol dir, posar-se, en el millor dels casos en tercera fila, i procurar no sortir en cap foto, i fer molta feina, silenciosament.


Que són persones molt valides? I tant!!!! Com tantes altres de han estat “expulsades” en els últims anys del partit, per no ser disciplinats. És clar que tot depèn de l'ull amb el que un mira les coses. El que abans era un indisciplinat que volia mal al partit, ara és algú que expressa la seva d'opinió. I que abans de presentar-se com a candidat de res, han de reconèixer d'una manera clara, evident i explícita, les seves greus errades, que han malbaratat una mot bona feina, que en molts casos, ells mateixos havien fet.


L'Oriol Junqueras, de moment, ho està fent molt bé.


Salutacions, independència i justícia social.

diumenge, 10 de juliol del 2011

174 - 9J (Si ho haviem de fer, ho hem fet, i ho hem fet molt bé))


Doncs ahir es va fer la manifestació en favor de la independència del nostre país (o del nostre poble, com es prefereixi dir) i malgrat tots els inconvenients que s'han posat per par de motes persones i institucions, per evitar la manifestació, o per portar-la directament al fracàs, les conclusions que es poden treure de la manifestació d'ahir, és que aquesta va ser tot un èxit. Reconec que jo mateix no era molt partidari d'aquesta manifestació, ja que pensava que no era oportuna i que ens sortiria el tret per la culata. Per sort, em vaig equivocar.


Segons la organització, algú diu que parlen de 40.000 persones, i segons les autoritats, parlen de 13.000 persones. Bé, és segur que ni 40.000 ni només 13.000, però si són 13.000 (que segur que eren més, ja que a que les autoritats tant de la ciutat, com del país, com del estat, volen minimitzar tant com puguin la manifestació) és molta gent. Però sobretot, cal tenir en compte la qualitat dels assistents a la manifestació, que van anar-hi sense seguir les directrius de partits polítics, que volen continuar al govern (PSOE-PSC) o de polítics que volen governar i ja governen (CyU), més d'altres organitzacions, que segur que ha rebut pressions en forma subvencions retallades si donaven suport al esdeveniment (no tinc cap prova d'això, però com soc molt mal pensat, doncs. . . . )També he trobat a faltar el suport explicit de gran independentistes, que ha ignorat totalment aquesta manifestació, sense fer-ne esment des de les seves plataformes mediàtiques i des dels seus perfil facebookeros, twiteros o blogueros auto propagandistics.


Entre aquestes més de 13.000 persones, no hi eren els convergents, que un cop més, han demostrat que són independentistes només quan són a la oposició, i que quan són al govern, el que volen és sobretot, que nacionalment, les coses no canviïn.


Si us plau, no us torneu a creure mai més a la coalició CyU que és descaradament col·laboracionista i dependentista, i no us deixeu enganyar per quatre estelades que ens puguin ensenyar en els seus mitings, o en les paraules dels seus dirigents, que quan parlen d'independència, tenen la mateixa credibilitat que quan el seu amic Aznar, deia que parlava català en la intimitat.


Sobre el PSC, no cal dir res. Sempre és retraten sols i estant en una crisi identitaria (mai millor dit) que els ha deixat en evidència, un cop més. Altres partits i organitzacions que s'han trobat a faltar, desprès és pregunten perquè baixa constantment el seu suport popular. Ahir, sense anar més lluny, tenien l'oportunitat de recuperar credibilitat, i un cop més van deixar passar l'oportunitat de recuperar terreny perdut, i el que van aconseguir, és de ben segur, perdre un altre grapat de vots.


Desprès de l'èxit d'ahir, queda clar que només en cal mirar el futur amb entusiasme i amb optimisme.


Salutacions i independència.

dimecres, 6 de juliol del 2011

173 – 9J (si ho hem de fer, fem-ho)



No fa gaire, deia que que l'independentisme català, no era precisament Andoni Zubizarreta, ja que a diferència del porter basc, sembla que darrerament l'independentisme català mai està ben col·locat, i sembla que li agrada practicar els esports de risc, en aquest cas convocant una manifestació pel proper dia 9 de juliol, com a recordatori de la massiva manifestació d'ara fa un any. El que passa, és que aquest any és diferent, i no serà el mateix, ja que per diversos motius, de ben segur que no tindrà el mateix èxit d'assistència que la de l'any passat.


Per una banda, tenim que ara mateix, no hi ha cap foc recentment encès i això fa que la nostra rauxa estigui una mica adormida i a la expectativa. Per tant, el que estem fent, és una manifestació perquè toca. Fent manifestacions per “sistema”, correm el perill de descafeinar les manifestacions, de la mateixa manera que hem desacafeinat, sense voler-ho, i amb la millor de les intencions, els partits de Nadal de la selecció catalana de futbol. Si fem manifestacions sense un foc que ens cremi d'una forma explícita i que puguem assenyalar directament, potser el que acabem fent, és posar aigua al vi.


Però sobretot el que no hi ha és la necessitat de fer partidisme polític, i ara a quasi ningú li interessa fer la manifestació. Molts dels partits polítics que l'any passat van participar d'aquesta manifestació, avui veuen amb mals ulls aquesta manifestació, i per tant, la capacitat de convocatòria es veu força reduïda. I és que hem de ser realistes, i sense la participació del PSC i sobretot de CyU, en cap cas, el número de persones que anirà a aquesta manifestació podrà comparar-se amb la del l'any passat.


CyU, l'any passat va utilitzar aquesta manifestació, per desgastar al tripartit, i ara que ja té el que volia, la Generalitat, doncs ja no li cal fer -se el “maxote”. Hem de ser realistes, i tots sabíem que molts dels que eren a la manifestació de l'any passat, d'independentistes en tenen poc, i en el millor dels casos, ho són en la intimitat, i en el pitjor dels casos, ho “són” per enganyar als electors, fent-se passar per una cosa que no són. I sobretot, si la assistència no és significativa, algun molt honorable, dirà allò de “veieu com el poble català encara no està preparat”.


I un altre cosa en contra que té la manifestació aquest any, és el moviment Indignat, que des del 15 de maig ha demostrat tenir una capacitat de convocatòria sorprenent, i les odioses comparacions es faran. I sobretot per part dels enemics de l'independentisme, que ràpidament s'apuntaran a la teoria que l'independentisme, és una cosa de quatre radicals.


Això si. El dia després de la manifestació, no ens hem de desanimar. L'independentisme és viu, però potser ara, el millor seria fer-se veure d'un altre manera que no fent una manifestació, que com no sigui un èxit d'assistència, serà aprofitada per tothom per llençar-nos tot tipus d'arguments que l'únic que perseguiran, serà minar-nos la moral. Sigui quina sigui l'assistència de la manifestació, els independentistes, tenim prou motius per ser optimistes.


De totes maneres, si s'ha convocat la manifestació, si s'ha de fer, doncs fem-la i per poc que puguem, anem-hi, però sobretot sense desanimar-nos, que ja tornarem a sortir al carrer massivament d'aquí no gaire.


Salutacions i independència.

dissabte, 2 de juliol del 2011

172 - Roger Grimau. Gràcies.




A mi no m'agrada especialment el basquet, i és per això que no el segueixo massa, però quan el Barça de Basquet va guanyar l'Eurolliga a Paris, i vaig veure la forma en que ho va celebrar el capità de l'equip, vaig notar que era diferent. Vaig notar que no era un jugador com els altres. Després d'aquella celebració, vaig intentar saber qui era aquest jugador especial, i el que he sabut ha confirmat que efectivament és un jugador especial. Essent com és un esportista professional, va una mica més enllà, i juga per alguna cosa mes que la professió. Juga per un sentiment.

En Roger Grimau, ha estat un gran capità, que s'ha guanyat un raconet en els nostre cor.

Gràcies Roger.

dissabte, 18 de juny del 2011

171 – Una Historia de banyes o l'independentisme no és Andoni Zubizarreta.


L'andoni Zubizarreta, va ser el porter de Ath Bilbao, del valència , de la selecció espanyola , i sobretot del Barça. A mi personalment no m'agradava molt el seu estil. Els que el varem veure jugar, podem recordar d'ell que no era un porter massa espectacular, però el seu èxit consistia sobretot en saber-se col·locar al lloc adient i així aturar els xuts que li arribaven. El màxim esforç que feia era deixar caure a terra tota la seva alçada per tal d'aturar alguna pilota rassa, però allò d'estirar-se buscant l'escaire per desviar una pilota allunyada de la posició que ocupava, no ho veiem mai. Doncs a diferència de l'Andoni Zubizarreta, l'independentisme català, o si més no, una part important del de l'independentisme català, mai és al lloc adient en el moment adient i és prou espectacular per deixar veure que és en el lloc equivocat.


Fa pocs anys, quan l'independentisme català el monopolitzava ERC, mentre els independentistes volien plantar cara, els dirigents d'ERC, van decidir donar una nova imatge a l'independentisme fent una tasca de no deixar-se veure massa. Les conseqüències d'aquesta política és que poc a poc, ERC va anar perdent influència de poder efectiu en la vida política catalana fins a dia d'avui, que sembla que finalment, s'està preparant una renovació absoluta d'aquest partit, i sincerament espero que aquesta renovació sigui possible, i sobretot, que no arribi massa tard.


I ara, sembla que una part de l'independentisme català, a decidit fer tot el contrari. Enlloc de cercar complicitats i simpaties, davant del moviment d'indignats, ha decidit plantar cara i girar-se d'esquenes a un moviment ciutadà que pot portar uns canvis a la nostra societat força importants. Així doncs, enlloc de voler aprofitar aquesta oportunitat, el que fa aquest sector és enfrontar-si directament, amb l'única conseqüència evident que no podrà guanyar re, i si perdre unes possibles futures complicitats, renunciant a la possibilitat que s'obre davant, per oferir-se com una veritable alternativa social.


I tot per un atac de banyes i per un excés de testosterona, que com tothom sap, és una de la substancies més manipulables de les que existeixen. L'atac de banyes és evident, veien com una societat que molts creiem adormida, de cop i volta, ha aconseguit més rebombori que totes les mobilitzacions que hem fet els independentistes. De cop i volta, desprès de tanta feina, tants suors, i tants sacrificis, veiem com uns quants marrecs que creiem sense sang a les venes, tenen més possibilitats aconseguir més resultats que amb tota la intel·lectualitat independentista treballant a tota màquina. Segur que mes d'un, deu pensar que no és just. Que portem trenta anys (o 300 anys) i quasi no hem aconseguit re, i uns nois amb poc temps, qui sap el que aconseguiran. De moment, sembla que han fet oblidar a tothom el fet independentista.


El segon fet, és que no he pogut veure mai com uns quants, poden manipular d'una manera tant brutal a tanta gent. Vull dir que només falta que 4 fatxes (ves a saber si no estan en missió de servei a la seva pàtria) diguin quatre coses en contra de lo català, i alguns independentistes amb tota la seva dignitat, això si, abandonen el carrer, i deixen el camí lliure al fatxes als que volen combatre. Per tant, els fatxes guanyaran la “batalla”, per l'abandonament dels seus adversaris, que això sí, són molt dignes i molt integres. Aquests fatxes, que potser han estudiat a carreg d'algun ministeri, (o potser no, tampoc importa massa) tenen tot el camí lliure per difondre totes les idees que vulguin, com per exemple, “veis los independentistas? Solo les interesa lo suyo. Por lo tanto ya lo sabeis. Nunca podreis contar con ellos”.


Trobo molt poc intel·ligent, molt digne, però poc intel·ligent, abandonar els nostres carrers i les nostres places davant de 4 fatxes que ens els podríem “cruspir” amb patates, si fem servir, a més del cor, el cervell.


Un altre manipulació, és la que fan alguns “independentistes” pseudo-convergents liberals (primer liberals i després si s'escau, independentistes) que no volen per re del món que aquest tipus de moviments, triomfin, no sigui que canviïn les actuals polítiques neo liberals, que són en definitiva les veritables culpables de l'actual crisi econòmica, i que amb una manifesta manipulació informativa (no oblidem que els mitjans de comunicació, en realitat són empreses o treballen per importants grups empresarials) aprofiten per aprofundir encara més en aquestes polítiques, fent una retallada de prestacions socials.


El moviment indignat, re té a veure amb qüestions identitàries, i la prova, és que des del canal de TV, Intereconomia, critiquen al moviment d'indignats, per no indignar-se davant de la pressa de posició dels regidors i alcaldes de Bildu. Els de Intereconomia, estan fent el mateix que aquests independentistes. Tant uns com els altres, busquen en aquest moviment, unes coses que no són per les que s'està protestant. En realitat és una lluita dreta/esquerra, i això sí, les forces de la dreta (catalana i espanyola) i les forces identitàries espanyoles, volen evitar de totes maneres, que l'independentisme català tregui profit d'aquest moviment, i han mogut quatre fils, per parar un parany a l'independentisme català que el faci abandonar aquesta oportunitat d'or. Bé, cal dir que basicament, els independentistes que han caigut en aquest parany, són els de dretes. Els d'esquerres, no deixarem que quatre espanyols ens facin fora dels nostres carrers. Si més no, això espero. Jo personalment, com crec en la independència, i en aquest moviment, no penso abandonar.


Em deixo coses a dir, però de moment, avui ja he escrit massa.


Salutacions, independència i justícia social.

dilluns, 13 de juny del 2011

170 – Encara dorms?

Aquí hi ha un vídeo d'aquells que ens expliquen les coses. A mi, m'ha impressionat una mica.


Desperta, imbecil!!!!!




Un cop s'ha vist el vídeo, no oblideu el que passa al segon 45. Té la seva importància. Aquest vídeo l'he vist gràcies a Té la mà Maria.


Salutacions, independència i justícia social.

169 – L'arbre independentista.



Els independentistes, tenim un talen especial per desaprofitar les oportunitats que se'ns presenten davant, i fer passes en rere, enlloc de fer-los en davant. I ho fem per no voler entendre que la unitat vol dir anar units, però no barrejats. Vull dir que l'independentisme, com la societat en la que vivim és plural i cal ser-ne conscients realment d'aquest fet. No n'hi ha prou en fer-ho de boca. Cal fer-ho amb actituds i posicionaments.


L'independentisme, com a mínim te quatre branques, que són les següents:

  • Esquerra/pluja fina

  • Esquerra/independència espress

  • Dreta/pluja fina (però molt fina)

  • Dreta/independència express

I encara dins d'aquestes branques, encara podríem fer mes ramificacions o fins i tot trobar noves branques. L'objectiu “fàcil” hauria ser la de sumar esforços per tal d'anar tots a una i aconseguir el objectiu comú entre tots, que és la independència. Però això és impossible i hauríem de donar-nos compte d'una vegada i començar a pensar d'una manera diferent de sumar.


El partit independentista sense més, és impossible. Simplement no hi ha qui se'l cregui, ja que la independència en cap cas serà una cosa d'avui per demà i per tant mestres tant, s'han de fer altre tipus de política i de coses, que són les del dia a dia dels ciutadans de Catalunya, i aquí, sempre toparem els de dretes amb els de esquerres. És inevitable. Si aprenem això, ja tenim una cosa guanyada. Els de dretes, que lluitin per seu concepte de societat i els d'esquerres que facin el mateix, i si cal donar-se de bofetades, doncs fem-ho. No hi ha cap problema. Només hem de tenir una cosa clara. Quan la cosa sigui per la independència, doncs anem-hi tots, els de dretes i els d'esquerres junts.


Però encara hi ha un altre gran factor de divisió, i no és altre que el de la estratègia a seguir, o sia, quin camí hem de prendre per arribar a la independència. Doncs de la mateixa manera que amb l'eix dreta-esquerra, hem de fer amb l'eix estratègic. Que cadascú faci la seva, però en aquest cas, sense donar-nos de bufetades. Sinó ens agrada el que fa l'altre, doncs callem i ja està.


Un exemple de tot això, es el cas del moviment dels indignats. Una part de l'independentisme hi dona suport, i un altre no li dona per diverses raons. Doncs des del meu humil parer, els que no combreguem amb aquest moviment, haurien de fer el possible per no dificultar la feina dels que si hi combreguen. Jo hi combrego. Jo crec en aquestes protestes. Però hi ha altres independentistes que no, i s'ha de respectar, però alguns d'aquests independentistes que no les agrada aquest moviment, estan adoptant una posició de rebuig (des des meu punt de vista una mica superficial i visceral) per què aquest moviment no és entre les seves prioritats la independència (Ara no vull entrar en aquest terreny. Si puc i tinc ànims, ho faré un altre dia) Criticar i desacreditar aquestes mobilitzacions per això sense veure el rerefons que porten aquestes protestes, pot dificultar molt molt molt, la tasca dels independentistes que estan “dins” del moviment. Aquest és un cas clar, de com uns independentistes dificulten innecessàriament la tasca d'altres independentistes.


Tornant a les branques de l'arbre independentista, si ja sabem que no podem anar junts, doncs hem de saber que podem anar separats, però que, arribarà un dia, que haurem d'estar tots preparats per fer el moviment definitiu.


Sí, és cert. D'aquesta manera el camí és més difícil, però viable. L'altre, el de la unitat forçada, és inviable i sempre s'acabarà trencant. No tinguem por d'anar separats, i siguem conscients que un dia ens trobarem en un punt important. Cadascú en la seva branca, (per tal d'evitar bronques) (perdó pel fàcil joc de paraules, però em costa molt evitar aquestes coses) com deia, cadascú per la seva branca, o millor dit per la seva arrel que algun dia ens trobarem tots junts en el troc de la independència.


Salutacions, independència i justícia social

dissabte, 11 de juny del 2011

168 – Carta a un amic. Carta a Joan Puig sobre el que és la indignació.


Avui, en Joan Puig, en la seva tasca mai prou agraïda, com a periodista improvisat, ha penjat uns vídeos sobre la xiulada / cassolada, que s'ha organitzat avui davant del teatre municipal de Blanes, amb motiu de la presa de posició del nou alcalde de Blanes. Malauradament, a més a més de penjar els vídeos, ha afegit uns comentaris molt subtils, deixant veure, que els que ens hem manifestat, érem dirigits per IU, i la veritat, m'he posat una mica nerviós, i en calent, he començat a respondre al meu amic (potser ell no vol que li digui amic. Tot i que estem una mica distanciats, jo encara el considero del meu bàndol) En principi, només pretenia escriure quatre ratlles, però l'escalfor del moment, ha fet que m'allargui una mica, i he decidit no respondre. Però la veritat es que m'he quedat amb el “ay” al cor, i finalment he decidit que tenia que respondre a les seves subtils manipulacions (o el que jo crec que son manipulacions – ben intencionades) En el seu dia, vaig fer cartes d'aquest estil per el Sr. Marigó, per el Sr. Joan Salmeron, o per el Sr. Felip Puig. Ara, li ha tocat a ell.


Aquesta és la carta:

Joan.


Tens un especial talent per no veure el què de les coses. Jo no és que sigui un crack precisament, i soc conscient de la meva ignorància i de la meva mediocritat. Suposo que jo no soc “sospitós” de IU (de fet molts ex-companys d'ERC, m'han acusant més d'un cop de ser de dretes per estar Reagrupat - quita falta d'anàlisi!!!!!) En el seu moment, quan et dèiem que ERC s'enfonsava, deies que no era veritat, i que ens manipulava algú. Fa 4 anys et vaig dir que la CUP se'ns (ERC) menjaria amb patates i em vas dir que això era impossible i que de cap de les maneres. Ara que ja s'ha enfonsat, veig que encara avui, penses que en Puigcercós, ha caigut per una conspiració i no per la seva tasca dirigint ERC. Veig que no hi ha autocrítica real.


I ara resulta que soc de IU? Que em deixo manipular per IU? El que t'hauries de preguntar, és per que IU té unes simpaties que no té Esquerra, que com a partit polític petit que és, hauria de tenir. Però és clar, com la independència no és una prioritat dels Indignats, doncs intentes desacreditar-los. I a que ve ara tanta dèria amb la independència? Fa dos dies, la deixaves de costat per seguir la política i la estratègia de la pluja fina. Fa uns anys, i ara també, la lluita era i és en els dos eixos, en el nacional i en el social. No entenc perquè se n'ha de separar una de l'altre. No entenc perquè si la independència no és una prioritat pels Indignats, se'ls ha de donar l'esquena. Els indignats són / som una representació de la societat actual, i per tant, tal com passa a la societat real avui dia, la independència no és una prioritat. Per mi sí, però entenc perfectament que pel moviment Indignat, no ho sigui.


Et demano disculpes pel to, però la teva insinuació, m'ha ofès profundament. I per que no dir-ho, em molesta profundament que una persona important del partit pel qual simpatitzo, tingui una visió de les coses tant partidista sobre el que està succeint, i això és que encara no te'n has adonat, que d'una de les coses que es queixa la gent, és que en lloc d'escoltar-los, us dediqueu a dir que estem manipulats per uns o per altres. De debò ho penses? La classe política viu en un món diferent, mirant a la gent del poble per sobre de l'espatlla. Com per exemple avui. El nou flamant alcalde, s'ha comportat com una vanitosa i capritxosa estrella de rock, fent-se esperar i tenint un menyspreu absolut per la gent que érem manifestant-nos. I quan a aparegut, ho ha fet abraçant-se o abraonant-se sobre una persona (aprofitant-se del factor sorpresa i que aquesta persona no ha volgut reaccionar violentament i es una persona educada) que patirà d'aquí pocs dies, la incompetència general i la falta de sensibilitat de la nostra classe política. La veritat és que la sortida del nou alcalde, no és pot qualificar de massa elegant. Encara no sé si era un alcalde o una “condescendent” nova estrella del rock.


Les coses van molt malament, i no veig que ningú amb poder tingui ganes de veritat de redreçar les coses, tant en l'eix nacional com en el social, i si no ens comencem a moure de veritat, l'arribada d'un lider feixista, o una revolució en tota regle, és una certesa. Tu que tens més influència que jo o qualsevol “mindundi” com jo, si et plau, feu alguna cosa.


Salutacions independència i justícia social, JA.

divendres, 10 de juny del 2011

167 - Cassolada a Blanes.


Continuant amb el moviment dels indignats, el passat dimecres, unes 200 persones de molts diferents perfils i inquietuds, ens varem reunir a la Plaça Espanya de Blanes (repeteixo que alguns preferim anomenar-la, Plaça de la Gent gran) per fer un acte en forma de cassolada per fer una demostració sobre la nostre disconformitat del funcionament polític i social de la nostra democràcia (Jo l'anomeno democràcia tirànica)



Des del meu punt de vista, ho considero tot un èxit, sabent com som els blanencs i les blanenques, que ens costa molt tenir compromís polític i social, i vivim molt al marge dels problemes que patim dia a dia, i que les diferents administracions, no aconsegueixen solucionar de cap manera. Potser, la falta de motivació dels blanencs i de les blanenques, és veure com els nostres polítics locals, gasten més energia en les seves disputes personals que en donar sortida a tots els reptes que té la nostra població, dedicant-se a destruir el que l'altre a construït.


Tornant al tema dels indignats i indignades, la cassolada va anar força bé i la assemblea de després , crec que va anar molt bé. Alguns potser volien córrer massa, i arranjar el món durant aquella mateixa assemblea. Volien concretar objectius, creant comissions de treball i definit l'estratègia a seguir, per tal de arrossegar a més persones en la protesta sobre la situació de molt baixa i precària qualitat social que vivim. Això, per començar, crec que és aspirar massa. Les meves expectatives personals, van ser satisfetes clarament. En definitiva, la cassolada i la posterior assemblea van servir per fer que el número de mobilitzats augmentés considerablement , ens coneguéssim tots una mica més, i definíssim les primeres línies de la tasca a fer, que segurament, no aconseguirem definir massa més, però crec que això no importa massa. L'important és fer-nos veure, i sobretot, definir la següent actuació i crear un entremat entre tots els blanencs, i poc a poc, contactant amb les mobilitzacions de les poblacions veïnes.


Crec que no podem definir grans objectius, ja que cada persona té els seus, i el gran objectiu, no és altre que fer veure als nostres polítics, que han de fer política, pel poble i per les persones, i no pel mercat o pel capital. Els nostres polítics, han de recordar quina és la seva feina, que no és altre que aconseguir donar-nos més llibertat a tots (sense trepitjar la llibertat del veí) i fer tot el que calgui, perquè la llibertat dels diners, no esclavitzi la nostra societat. La nostra democràcia s'ha convertit en aquella cèl·lula que va néixer per servir al cos, i ha crescut de tal manera que ha esdevingut una cèl·lula cancerígena, que finalment, el que fa, es destruir el cos que havia de servir.


Per acabar, en l'assemblea van aparèixer la presencia de 3 partits polítics (si més no, és el que jo vaig detectar). Per una banda, estaven els de C's, que van participar a l'assemblea d'una forma força elegant i força asèptica però amb voluntat constructiva. També hi era la CUP, que va tenir una participació més activa, però també sense fer partidisme i amb voluntat constructiva. Per últim, també van ser-hi, els de Esquerra Unida, d'una forma molt discreta, sense intervenir i escoltant tot el que passava, i tot el que es deia. La veritat, aquestes tres formacions polítiques, em van demostrar que tenen interès per saber el que passa al carrer, i per saber que passa amb aquest moviment de descontents i que pensen que ja n'hi ha prou de certs estils de política. Els que no hi eren, doncs també m'han demostrat, que lo que li passa al poble, els hi rellisca força, i molts cops, fan com un famós entrenador de futbol, que es pregunta el “per què” de les coses, quan ells mateixos, són la resposta.


Finalment, és va decidir fer una nova cassolada el proper dissabte, a les 11,30h davant del Teatre Municipal, durant l'acte d'investidura de l'alcalde. No és per ell en concret, sinó per la figura que representa, i intentat fer-li veure, que ha de servir, als seus ciutadans i no als seu partit, o als poder fàctics, o a l'Ajuntament. Serveix, únicament i exclusivament, als blanencs i blanenques. Després d'aquesta cassolada, és farà una nova assemblea a la Plaça de la Gent Gran (alguns estan entossudits en anomenar-la Plaça Espanya). És molt possible, que aquesta assemblea sigui l'inici d'una acampada.


Lluitem, lluitem i lluitem.


Salutacions, independència i justícia social.

diumenge, 5 de juny del 2011

166 – Per fi, sembla que ens corre la sang (indignada) per les venes!!!!!!!



Fa una mica més d'un mes, vaig començar a veure pel Facebook, com s'estava organitzant una mobilització ciutadana per protestar sobre l'estat de la nostre societat, amb un discurs en el que hi estava d'acord, però que vaig considerar ambigu i fins i tot, un pel populista, ja que la pròpia ambigüitat de la convocatòria i la falta de suport per part d'alguna organització “establerta” amb cara i ulls, em feia pensar que darrera de tot allò, no hi havia massa reflexió, i vaig cometre l'errada de menystenir aquesta convocatòria i no fer-li massa cas. Una clara mostra que he de ser més humil. Finalment, aquesta convocatòria de mobilització va tenir molt més èxit del que jo vaig pensar, i fins i tot, molt més èxit de convocatòria que algunes d'aquelles organitzacions “establertes de les que parlava abans.


Aquestes mobilitzacions d'indignats, el que volen denunciar és la nostra democràcia actual, que en realitat té molt poc de democràcia, i en realitat, és una democràcia que el que fem és escollir als ninots que volem que representin als veritables tirants d'avui dia, que no són altres que les grans corporacions empresarials que fan i desfan com volen, emparats sota la “democràtica” llei del mercat que ens venen en forma de liberalisme econòmic, i que des dels mitjans de comunicació, ens bombardegen constantment, ja que entre altres coses, o bé ells mateixos són corporacions empresarials, o són propietat de corporacions empresarials, i per tant ens fan veure el que ells (o els seus amos) volen que veiem, ignorant, o literalment maltractant informativament altres alternatives d'acció social que podrien desestabilitzar el “xiringuito” que s'han muntat aquestes corporacions empresarials, que, cal repetir-ho un altre cop, tenen als polítics i als mitjans de comunicació al seu servei.


I des de fa temps, que pensava que vivíem en una societat adormida, que no volia veure el que li estaven fent, i el que feien a altres societats d'aquest planeta. Ho pensava fins l'extrem de pensar que la batalla estava perduda, o que en els millors dels casos, acabarien produint-se greus aldarulls socials que podrien fins i tot, esdevenir en llargues i dures guerres de tot tipus. El fet, que tothom em prengués per boig, encara em va “animar” més a baixar els braços, i plegar de tot tipus d'acció per intentar que les coses canviessin.


Aquestes mobilitzacions, que no tenen un gran ideari, ni cal que el tinguin, només demanen que les coses siguin normals i que qui mani siguin els polítics en nom de les persones i no els grans poders fàctics. Aquestes mobilitzacions, m'han demostrat que encara hi ha esperança i que la sang, encara corre per les nostres venes. De fet, la meva sang torna a fer que no em pugui estar quiet, i he tornat a obrir aquest blog de nou.


Malauradament, i algú ho havia de dir, alguns, que d'una manera o altre, han viscut o viuen del sobrant (o potser no tan sobrant) d'aquests sistema de control empresarial, volen fer veure que aquestes mobilitzacions son una “camama”, amb l'excusa que aquestes mobilitzacions no són independentistes. Crec que estic lliure de tota sospita, quan dic que aquestes mobilitzacions, no tenen re a veure amb l'autodeterminació de Catalunya, i el que hi ha darrera de tot això, és social i no nacional. És curiós, perquè alguns, encara no fa masses anys, posaven per davant eix social sobre l'eix nacional. Ara, de cop, només és preocupen de l'eix nacional. És evident que no s'en adonen de re del que passa al seu voltant, ni abans, ni ara.


Revoltem-nos doncs, pacíficament, i fem-ho amb seny, i fem-ho on ho hem de fer, que és actuant i organitzant-nos en petites organitzacions. Afiliem-nos en petis sindicats, allunyats dels grans sindicats que s'han tornat burgesos, i votem a partits polítics que no hagin governat mai, és a dir, ni a CyU, ni al PP, ni a PSC-PSOE. I fem-ho rapit, que en les passades eleccions municipals, no ho varem fer. A blanes, ja ho hem fet. De moment, ja ens hem reunit uns quants indignats, i hem acordat fer una cassolada, el proper dimecres, a les 20,30 hores, i una posterior assemblea a les 21 hores a la Pl. Espanya (altres preferim Pl. De la gent gran). Animeu-vos.


Salutacions, independència i justícia social.

dimecres, 25 de maig del 2011

165 – Les errades de Reagrupament.



Ahir parlava sobre com veig el present i el futur de ERC, i ho pintava força fosc i força negre, i també per tots el grups que d'una manera directe o indirecte han estat “contaminats” per Esquerra. Crec que tots, per una o altre raó, han acabat d'una manera semblant com ho ha fet Esquerra.


Personalment em vaig involucrar molt en Reagrupament, però sempre amb un Reagrupament dins d'Esquerra, ja que fora d'Esquerra, no li acabava de veure tot el sentit. Reagrupament pretenia redreçar la estratègia que feia la direcció d'Esquerra, per evitar el que ha anat passant elecció rere elecció, i que incomprensiblement des del meu punt de vista, molts militants d'Esquerra, entre ells la direcció, no volien veure. De fet, sembla que per fi ho han vist, però hi ha alguna cosa, que em fa pensar que potser en l'últim moment, algú es traurà de la “xistera” algun truc de màgia per continuar. Espero equivocar-me. I aquesta va ser la primera errada de Rcat. No sé com i perquè, però des de Rcat no varem saber fer veure al resta de la militància que les coses no anaven gens bé. És cert que no hi ha més ceg que el que no vol veure, però, segurament ho podríem haver intentat fer d'un altre manera.


La segona errada de Rcat, va ser marxar d'Esquerra. També és cert que no ens van deixar molt marge de maniobra, i deixar el partit, en aquell moment era l'únic que podia fer Rcat. En qualsevol cas, la marxa de Rcat de ERC, va ser, tant per ERC com per Rcat, un cosa molt molt dolenta, amb unes conseqüències desastroses per tots dos.


La tercera errada de Rcat, va ser creure cegament amb la transversalitat política i que aquesta sigui gestionada per una sola formació política. Les dretes i les esquerres, per molt que molts vulguin fer-nos creure que no, encara existeixen i la transversalitat és impossible. Des del meu punt de vista, calia fer un Rcat bicèfal, o tricèfal, o fins i tot quatricèfal, per tal de fer les polítiques socials i medioambientals que om pensi, i al mateix temps, poder consensuar una estratègia comuna pel assoliment de la independència del nostre país, sense trair cadascun de nosaltres, els nostres ideals.


La quarta errada, va ser donar-li tanta cova al Sr. Laporta. Ja en el seu moment, vaig dir que el Sr. Joan Laporta era un valor molt important per les nostres aspiracions, però al mateix temps, no podia ser en nº 1. Era, és, una personalitat massa . . . . . bé, no cal que entri en detalls, que cal tenir-la controlada, reconeixent la seva enorme i excepcional vàlua. Finalment, el Sr. Laporta, va suposar en un principi el descrèdit per Rcat, desprès per SI, i finalment per ERC.


I la cinquena errada, ha estat participar en unes eleccions municipals, en la majoria dels casos de la mà d'Esquerra. És evident que la suma de tots dos, podia fer pensar algú que podria sumar per recuperar el terreny perdut. Varem ser pocs, els que varem veure que aquesta aliança, sumava, per enfonsar encara més a tots dos. Rcat, no es podia permetre el luxe d'aliar-se amb ERC, fins que la direcció d'ERC es renovés. Aleshores i només aleshores, Rcat hauria, no només d'aliar-se amb ERC, sinó tornar a integrar-se dins del partit, que en definitiva, és casa seva.


Ara tos dos, Rcat i ERC, tenen un futur focs i un camí llar per recuperar el terreny perdut, i per errades de tots dos. Recuperem-nos, curem-nos les ferides, renovem-nos (de debò) per tornar a ser un i deixem treballar a la CUP, que ara per ara, és qui ha d'agafar el testimoni que ha deixat ERC, i quan estiguem forts un altre cop, ajuntar forces. Si cal amb SI, a qui desitjo que superi aquest moments. L'independentisme de dretes (o com es vulgui dir, es imprescindible per aconseguir la independència)


Salutacions, independència i justícia social.

dimarts, 24 de maig del 2011

165 - Present i futur



La direcció d'Esquerra (ERC) ha dimitit en bloc, despres d'un nou desastre en uns eleccions. Malauradament, això arriba tard, ja que amb la tossuderia de no veure les coses durant els últims anys, ERC s'ha “desfet” de moltes possibilitats de renovació. Els que no han marxat ja d'ERC, són “sospitosos” de seguir la mateixa deriva que ha portat la direcció d'ERC des del segon tripartit, i els que podien fer un cop d'efecte, ja no estan al partit. Per desgracia, durant aquest camí de caiguda lliure, ERC també ha arrossegat a les alternatives sorgides des de l'interior d'ERC. Per tant, només una opció no “contaminada” d'ERC, té possibilitats, i la CUP, n'és l'exemple. ERC té molta feina a fer, i segurament trigarà molt en renovar-se, i la CUP li ha passat la mà per la cara. Curiosament, baix avisar que això passaria a Blanes fa tres anys, i em van prendre per boig. El diumenge, la CUP, com a tantes altres poblacions catalanes, va treure més vots que ERC. Avui per avui, la CUP és el present, i espero i desitjo que ERC sàpiga trobar el seu camí en el futur proper. Li cal humilitat i començar a treballar des del carrer i picar molta pedra. La credibilitat d'ERC està pel terra i serà difícil i farragós recuperar-la. I Joan, creu-me, la CUP són d'esquerres, i no tenen re a veure amb CyU.

Salutacions i independència.

dilluns, 23 de maig del 2011

164 - Obro paradeta.



Hola.
Torno a obrir la paradeta.
Això vol dir que tornaré a fer escrits? Doncs no ho sé.
Qui sap?
Però si que tinc un engruna de gabes de dir coses.

Salutacions, independència i justícia social.