dijous, 18 de juny del 2009

122 – Quins cullons!!!!(Grossos, grossos, grossos) o La portera d’en Núñez.


Avui he sentit una noticia, que m’ha posat de molt mala llet, i ha fet, que l’ignorant que porto dins, aquell que no sap re d’economia, de sociologia o d’administració d’empreses, torni a sortir per parlar de la crisi. Crisi, que com ignorant que soc, penso que és provocada i econòmica, i en cap cas, cíclica i financera. I que no en sortirem, si els nostres dirigents, no posen el que han de posar a sobre la taula.

El fet és que un d’aquells “cracks” que dirigeixen grans empreses, i que tenen estudis universitaris, i que han fet mil Masters de tot i per tot arreu, ha demostrat perquè és al front d’una gran empresa, i perquè els seus serveis, i la seva excel·lència professional, valen el que valen. És un d’aquells “cracks” que saben trobar solucions alternatives, allà on els experts s’encallen. Aquest “crack” pertany a una raça especial, que segur que té un nivell intel·lectual superior a la mitjana dels superdotats, i que gràcies a ells, el món segueix girant. Persones com ell, són els que fan que la societat funcioni, i tots gaudim d’uns mínims de qualitat de vida. En realitat són uns sants, i mai podrem mostrar prou gratitud, per la seva tasca, que segur, mai estarà prou ben valorada.

El “crak” en qüestió, dirigeix una gran companyia, amb milers de treballadors, que depenen del seu guiatge i la seva infinita sabiduria. No només els treballadors, en molts casos, també les seves famílies. És evident que la responsabilitat d’aquest “crack” és descomunal, i és per això, que els seus serveis, requereixen un plus per tanta responsabilitat.

L’empresa que dirigeix aquest “crack”, tot i la seva immillorable tasca, ha entrat en un procés de pèrdues, i aquesta situació s’ha d’arranjar, tant aviat com sigui possible. El nostre “crack”, aplicant tots els seus coneixements, i utilitzant tot l’armament pesant que és capaç de generar la seva privilegiada intel·ligència, ha pensat que per tal d’aturar les pèrdues de la gran empresa que dirigeix, la solució alternativa, sorprenent, genial i pròpia d’un crack, és que els treballadors treballin de franc. BRAVO!, BRAVO!, BRAVO, i mil cops BRAVO! Aquest “crack” és un geni.

Amb solucions tant imaginatives, tant alternatives, tant sorprenents, tant ......... és que no tinc paraules, queda explicat que aquest “crack” cobri MENSUALMENT, MÉS de 72.000 euros.

És clar, que si ho penso amb una mica de calma, amb la meva ignorància, potser aquest “crak” no és tant “crack”. Si és tant “crack”, com és que l’empresa té pèrdues? Potser és que no ha fet bé la seva feina? Si és tant “crack”, com és que no va veure venir la crisi?

I si m’ho penso bé, aquesta solució que els treballadors no cobrin, és una mica com aquells fitxatges de la Portera d’En Núñez. La veritat, és que per solucions com aquesta, no fan falta ni estudis universitaris, ni masters ni res. De fet, és una solució una mica ....... de cerveseria.

Potser si hagués repartit millor la riquesa que generava la seva empresa, i els seus treballadors no patissin l’escanyament dels últims dies de mes, aquests, haguessin consumit més, i haguessin repartit els diners entre la societat, i la gent tindria més cèntims per utilitzar els serveis de l’empresa que ell dirigeix, i la seva empresa no hagués entrat en pèrdues. Potser el problema de tot, vingui per l’acumulació cobdiciosa de la riquesa?

Ara que ho penso, per què han de pagar els seus treballadors la seva falta d’eficàcia en la gestió de l’empresa? Els treballadors tenien el poder de prendre decisions com las que ha pres ell? Tenen alguna responsabilitat sobre l’estratègia comercial que ha seguit aquesta empresa sota la batuta d’aquest “ex-crack”?

Amb polítiques laborals i econòmiques com les que ha seguit aquest “crack” dels Masters de direcció d’empreses, i tants com ell, la crisi està servida. Que et fa mal un ungla? Doncs tallem el braç i ja està. Tot arranjat.

Malauradament, hi han moltes porteres d’en Núñez dirigint grans empreses, que tenen uns cullons grossos, grossos, grossos. Per dirigir les empreses, d’aquesta manera, jo, un ignorat, també serveixo. El problema és, i a ell qui l’acomiada per evident i objectiva falta de productivitat i eficiència? Jo, de gran, vull ser com ell.

Salutacions.

divendres, 12 de juny del 2009

121 – L’amagatall de l’Anònim.


Molt de tant en tant, com la majoria de blocaires, rebo anònims especials. El més especial de tots els que he rebut, va ser aquell anònim que em va deixar el següent missatge “Botifler” (encara ric) També n’he rebut dos molts semblants, crec que de diferents anònims, que deixaven en evidència la meva mala ortografia. Es limitaven a dir-me que abans d’escriure re, aprengués a escriure sense faltes. Aquest comentaris referents a la meva ortografia, sense parar-se a corregir-me exactament quines faltes feia, i així ajudar-me a millorar, i sobretot sense comentar re sobre el contingut del meu escrit, revelen dues coses. Lo primer és mala educació, ja que si jo fes alguna cosa semblant, segur que diria quines són les errades comeses. Lo segon és que el contingut del meu comentari, els hi va fer mal.

En el meu últim escrit, he rebut un altre anònim d’aquests especials. Em diu el següent:

sou democràtics?la independència només la demaneu una "MINORIA".Reflexioneu

Tal com em demana, he reflexionat, i la resposta és tant llarga, que l’he convertit en un altre escrit.

La democràcia, és un joc de majories i minories, on entre tots, acaben decidint que fem. La democràcia, per ser plena, en cap cas pot esdevenir una dictadura del que diu la majoria. De fet, les opinions de les minories són molt importants, i la historia ho demostra. Aquest anònim es pregunta si som democràtics, ja que som una minoria. Entenc que el que vol dir, és que pretenem imposar un pensament minoritari sobre una majoria que pensa diferent. De cap manera, es pot dir que les minories volem imposar el nostre pensament. La democràcia ens dona el dret d’expressar els nostres pensaments minoritaris, per poder tenir l’oportunitat de convèncer a altres persones sobre el nostre pensament minoritari, i intentar que deixi de ser minoritari per ser majoritari. I com deia abans, la historia n’és plena d’exemples.

Els primers socialistes, eren evidentment una minoria. Segons la pregunta de l’anònim, voldria dir que els socialistes no eren democràtics en els seus inicis?

Un altre exemple podria ser tot aquell petit grup de persones que van lluitar de forma pacífica, per aconseguir la igualtat de drets entre homes i dones. La majoria de persones, no estaven per la feina, i aquells que volien la igualtat de gènere, segons aquest anònim, no eren democràtics, ja que eren una clara minoria.

I en Martin Luther King? Defensava uns ideals, que eren compartits per una minoria de ciutadans dels Estats Units. Defensava la igualtat de drets civils entre totes les persones, fons quina fos la seva raça. Així doncs, i segons aquest anònim, era democràtic en Martin Luther King?

Però tenim exemples per a tots els gustos. Fa anys un senyor que defensava unes idees molt concretes, va guanyar unes eleccions democràtiques, i gràcies a la majoria que va aconseguir, va obtenir el poder polític, militar, social i econòmic de tot un país. Una gran majoria, va fer al Adolf Hitler, democràtic?

El caràcter democràtic de les idees, no es pot mesurar pel número de persones que pensen d’aquella manera, sinó que el caràcter democràtic de les idees, s’ha de mesurar pels valors que aquella idea transmet. Així doncs, si ja tenim clar que no és més democràtica la ideologia d’una majoria que la ideologia d’una minoria, per la quantitat de persones que formen les majories i les minories, vol dir, que en realitat, és tant valida la idea d’un sol individu, que la ideologia de un milió de milions d’individus (Sempre i quan aquestes idees respectin les idees dels altres)

El mateix passa amb les cultures. És tant valuosa la cultura d’un individu, la d’un país petit com el nostre o la d’una potencia a tots nivells com la cultura xinesa.

Bé, anònim. Jo ja he reflexionat. Ara et toca a tu.

Salutacions i independència (esperant ser una majoria tant aviat com sigui possible)

dimarts, 9 de juny del 2009

120 – ERC = 4 ....... i baixant. Què güai!


Aquest any el Barça ha aconseguit allò que semblava impossible, el triplet. O sia, guanyar-ho tot. Però aquesta no és la gesta més gran que s’ha generat des del nostre país. Hi ha qui ho ha fet quatre cops seguits. Bé, enlloc de guanyar, ha perdut, però és que és més difícil perdre quatre cops seguits que no pas guanyar-ne tres. Tenint en compte, que aquest cop, a més a més, s’han perdut vots, tenint un candidat magnífic. Això és veritablement difícil. Té molt de mèrit.

Un cop més, i ja en van quatre, Esquerra segueix perdent vots, elecció rera elecció, i el millor de tot, és que no s’immuta, tot el contrari, en aquesta última gran derrota, Esquerra s’ha de sentir satisfeta, ja que els resultats de les eleccions europees, són un gran punt de partida. Tornar a perdre, vol dir que consolidem la nostra posició.

Sí, sí. Així de clar. Perdre, vol dir consolidar-se. Ens consolidem en la pèrdua constant de vots, que vol dir perdre influencia per dur a terme el projecte polític que es defensa. Per tant, companys i companyes, no cal fer res. No cal moure fitxa. Tot va bé. De fet, arribarà el dia, que haurem perdut tants vots, que ja serà impossible perdre’n més i en guanyarem. I aleshores, la flamant direcció d’Esquerra, ens dirà “ho veieu com teníem raó. A la llarga, acabarem guanyant.”

El més divertit, per no dir un altre cosa, és lo de “ens consolidem”. Ens consolidem, en la caiguda lliure, en la pèrdua d’influència política, en la pèrdua de força per aconseguir pactes que beneficiïn als ciutadans, i que tirin endavant el projecte nacional. Tot va bé.

El nostre camí el clar i decidit a la marginalitat, que deu ser el nostre objectiu. De fet, en alguns casos, ja ho hem aconseguit. En una mesa de Blanes, vàrem treure 1 vot, el mateix resultat que la falange. Però sobretot, no ens amoïnem, i alegrem-nos dels “magnífics” resultats obtinguts, que sense cap mena de dubte, ens consoliden i són un gran punt de partida.

Ara el repte ha de ser més gran. A les properes eleccions, hem d’aconseguir un candidat encara més potent. Un candidat millor. Proposo en Pep Guardiola, o en Lluís Llach, i si aconseguim encara perdre més vots, la nostra joia, consolidació i punts de partida, encara seran més magnífics i sobretot, insuperables per cap altre formació política.

Companys i companyes, tot va bé.

Salutacions i independència.

Enfonsem-nos d’una vegada.

dimecres, 3 de juny del 2009

118 – L’Oriol Junqueras.


Qui em coneix, sap que des de fa temps, soc molt crític amb l’actuació d’Esquerra, sobretot des del el pacte del segon tripartit. No pel fet de pactar amb el PSC, ja que no tinc problemes en que ERC hagi pactat amb el PSC, sinó en el com es va pactar i la forma en que es va pactar. Aquest pacte ha portat a Esquerra a entrar constantment en contradicció, i això no ajuda massa, no només a la consolidació d’Esquerra al Govern, sinó sobretot a la progressió del suport electoral.

Però si hi ha una decisió d’Esquerra que m’hagi agradat i m’hagi satisfet, és la de posar de candidat a l’Oriol Junqueras. Una persona molt ben preparada, amb empenta i entusiasme. Una persona amb moltes ganes de fer coses, i que sembla incansable.

Aquest historiador que es va fer famós gràcies al programa de televisió de TV3, El Favorit, és professor d’Universitat, historiador i economista. Sempre s’ha mostrat descaradament independentista i d’esquerres. I això m’agrada. Com historiador, sabem que en sap tant dels fet “importants” de la historia, com de la historia de la gent “poc important”. Durant aquell programa de televisió vàrem veure que sabia diferenciar perfectament la veritat de la llegenda, i sabia com enfocar i donar la importància precisa sobre cada fet històric, sigui real o sigui llegendari. És un apassionat de la nostra historia, però és molt lluny de ser un fanàtic i un nacionalista d’aquells que pensa que la historia demostra que el seu poble és el millor del món. A més, va demostrar tenir un molt bon sentit de l’humor, probablement perquè la seva tasca de professor d’història i la seva passió pels fets “sense importància” de la historia, el fan tocar de peus a terra. I això és important. Tal com passa a les empreses, al sector públic també es dona el cas, que el que a les empreses és el departament d’administració, que es crea per servir als departaments productius de l’empresa, acaba esdevenint tot el contrari, i pensa que el més important de l’empresa és el propi departament d’administració. Al sector públic passa una mica el mateix, i de tant em tant, s’obliden que estan per servir al poble, i s’obliden que és l’administració la que s’ha d’adaptar al poble i no al contrari. L’Oriol, aquest problema no el té. No ha tingut temps per caure en aquests vicis.

Com economista no sé ben bé quin currículum té. El que sí sé, és que l’he sentit enfrontar-se (dialectalment) amb en Xavier Sala Martin, i a mi, em van agradar molt més les seves exposicions, descaradament d’esquerres, que no pas les tesis liberals del Sr. Sala Martin. Deia coses com les que jo he defensat i sobretot està cansat de sentir que la classe treballadora, ha de fer més sacrificis. Ara és a uns altres als qui toca fer sacrificis. I L’ombra de les 65 hores planeja sobre nostre. No podem confiar en un PSOE, que acostuma a dir “A” i després resulta “Z”.

En definitiva, l’Oriol Junqueres, per mi, és un candidat excel·lent, que contràriament al que vaig fer a les últimes eleccions, que vaig votar per disciplina i fe, aquest cop ho faré amb convicció. Potser en decep, no ho sé, però en tot cas, és l’únic que em pot decebre, ja que de la resta de candidats, no n’espero re bo.

I per què he d’anar a votar? Doncs fàcil. Si és important que hi hagi presència independentista i d’esquerres als ajuntaments, al Parlament, al Congreso de los diputados i al Senado, és molt més important aquesta presencia a Europa. Ara, tenim que demanar permís a l’amo per tot, fins hi tot per jugar un partit de futbol. Doncs no vull ni pensar com ho tindrem, el dia que l’amo tingui l’excusa de dir que des d’Europa, no li deixen fer el que demanem. I Europa decideix sobre nosaltres, mes del que sembla. Gràcies a ells, potser algun dia no tindrem petards per la revetlla se Sant Joan, per exemple. O gràcies a ells, hem hagut de comprar-nos tots unes armilles de color kiwi. És vital, tenir presència directe a Europa. És una possibilitat magnifica per internacionalitzar el nostre conflicte amb l’amo, per mi, premissa imprescindible per assolir la independència. És un lloc perfecte per que Europa sàpiga que existim. Però també hi han altres raons per no quedar-nos al sofà.

El PSOE, va fer fortuna durant les últimes eleccions, amb l’amenaça que si no anàvem a votar, ells (el PP) tornarien. Doncs, això també val per ells. Si no hi anem, ells, (el PSOE i el PP) creixen, i això segur, segur, segur, que no ens convé.


Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.