dissabte, 30 d’agost del 2008

70 – El passadís del pànic.


Un dia mentres tornava de treballar de Barcelona, vaig veure, que en el tram de carretera entre Blanes i Palafolls, allà on hi han els karts, havien començat a posar unes tanques protectores als dos costats de la carretera. No li vaig donar cap importància, i cada dia quan tornava de treballar, veia com havia evolucionat la instal·lació d’aquestes proteccions. Passats uns dies, vaig poder comprovar que no es tractava de posar quatre tanques, sinó que en posaven moltes, i fins i tot en algun tram amb reforços. Tret de la sorpresa de la grandària del treball que es realitzava, i la llarga durada en el temps que portaven, vaig continuar sense donar-hi més importància.

Però un dia, amb sorpresa per la meva part, vaig veure que havien acabat els treballs, que no la feina, i que les tanques de protecció es quedaven sense posar-hi protecció a les potes d’aquestes tanques.

Jo no soc cap expert en el tema, però gràcies a les campanyes que han fet els usuaris de moto, tothom sap que les potes d’aquestes tanques de “protecció”, són com ganivets esmolats per als motoristes.

Quan un motorista cau, sigui per la raó que sigui, el seu cos surt rodolant o arrossegant-se pel terra fins que impacta amb alguna cosa que l’aturi. En aquest trajecte pel terra, els membres del cos del motorista caigut van descontrolats amb pes mort. Així dons, quan el motorista caigut impacta contra les potes d’aquestes “proteccions”, es troba amb autèntics ganivets amputadors, fins el punt, que s’han donat casos de decapitació. Això ho sé jo, i si ho sé jo, ho sap tothom. I sobretot els responsables que han fet posar aquestes tanques de “protecció”

Si per desgracia passa alguna cosa, el responsable de encarregar la instal·lació d’aquest ganivets implacables, segons el meu humil parer, podria ser acusat de imprudència temerària, ja que s’han col·locat al voltant de la carretera, uns estris diabòlics.

No es pot obligar als motoristes a portar casc o a limitar-los la velocitat, si després, els hi posem aquestes coses a la carretera. Per un costat el volem protegir d’ells mateixos, fins l’extrem de multar-los, i per altre banda, els posem en perill posant aquest ganivets al seu costat.

Passi que les tanques de protecció ja instal·lades, no es posi protecció a les potes de les mateixes amb la urgència que la gravetat de la situació requereix, però que les noves tanques, no duguin protecció a les potes, clama al cel i a la responsabilitat.

No és l’únic cas, el de la carretera de Blanes a Palafolls. Dintre mateix de Blanes, encara s’ha fet pitjor.

A la carretera que puja des del port fins a Sant Joan, també s’han instal·lat aquestes tanques, sense la protecció de les potes de les mateixes, però amb l’agreujant, que en algun cas, només s’han posat les potes, amb el perills doble, que d’aquesta manera, a més a més de tallar, potser, aquestes potes es puguin clavar, si un motorista cau a sobre d’elles.

En definitiva, algú és el responsable de posar aquestes “proteccions”, i si s’han de posar, que es posin, però per protegir a tothom. El que no pot ser és que siguin protecció per uns, i armes amputadores per altres.


Salutacions i seguretat.

dimecres, 27 d’agost del 2008

69 – 100 anys d’estelada.


la Comissió 100 anys d’Estelada promou una iniciativa perquè els ajuntaments pengin aquesta senyera durant la Diada.

Jo no soc dels que em satisfà excessivament, que els ajuntaments treguin la bandera espanyola durant la Diada. És un gest de cara a la galeria i amb cert regust folklòric. Soc dels que pensa que la bandera espanyola no hauria de ser present en cap ajuntament, ni en cap edifici depenent de la Generalitat.

La crua realitat, és que la bandera de “todos los españoles” oneja per tot arreu, i fa falta tenir molta fermesa i valentia per tal de retirar la bandera espanyola de tots aquests llocs. Són pocs els que s’atreveixen, i a més, paguen les conseqüències de la seva valentia.

Però aquest any és diferent.
la Comissió 100 anys d’Estelada planteja, amb motiu del centenari de la creació d’aquest símbol de dignitat, que els ajuntaments, pengin una estelada (no la senyera) i crec que és un bon moment per fer un cop d’efecte.

Aquest any, sí que m’ompliria, veure que la majoria d’ajuntaments de Catalunya (no confio massa amb els ajuntaments del la resta dels Països Catalans) pengessin l’estelada. Cent anys no es fan cada any. A més potser seria un mostra de fermesa i unitat de tots els partits polítics que diuen defensar els intensos de la ciutadania catalana, per tal de donar un toc d’atenció al “Gobierno de España” amb el tema del finançament.

No confio massa en poder veure l’estelada penjada de l’ajuntament de Blanes, però per mi, no serà. Si la meva opinió val per alguna cosa, que la pengin, encara que només sigui un dia.

Ja hi han alguns ajuntaments que s’han afegit a la proposta, i estaria bé, que una vila com la de Blanes, també ho fes.

Per dignitat, fem-ho.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dimarts, 19 d’agost del 2008

68 – La historia de les coses.


L’altre dia, el meu amic i “adversari”, en Maxi, ens va fer arribar un vídeo molt interessant. Es per això, que el poso aquí, per ajudar a difondre aquest vídeo.

Per fi, algú que sap explicar com veig el món. El vídeo dura 21 minuts, però crec que paga la pena.
Parla de ecologia, i de polítiques socials i laborals.


Si per mi fos, seria de visió obligatòria a tots els instituts. És cert que no podem donar crèdit a tot el que surt a internet, però crec que el sentit comú, ens farà veure, que el que es diu en aquest vídeo, es molt creïble. Gràcies Maxi, per fer-nos arribar aquest vídeo.

Salutacions i lluita.

dijous, 14 d’agost del 2008

67(2) – La hipocresia occidental


Per afegir una mica d’informació sobre la farsa dels JJOO, aquí us deixo uns articles que considero interessants.

http://www.mondivers.cat/spip.php?rubrique60
http://www.mondivers.cat/spip.php?article1438
http://www.mondivers.cat/spip.php?article1441

Desprès d’aquest articles, em refermo en la meva postura de boicot total.
Jo no vull participar de la festa que han organitzat aquesta personatges en benefici propi, ignorant moltes, moltes coses.
Des del meu punt de vista, qualsevol cosa que no sigui un boicot total, és complicitat.

Salutacions, independència i justícia.

Reagrupem-nos.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Notícies sense comentar – 4

Espanya ha assolit la seva medalla número cent en uns jocs olímpics i cal felicitar-los. Ha estat en esgrima.
Aquí teniu una imatge per documentar aquest moment històric pels espanyols.
Salutacions.

diumenge, 10 d’agost del 2008

67(1) – La hipocresia occidental.


Els JJOO de Pequín, ja han començat i de moment sembla que amb força èxit. Tothom elogia la cerimònia d’inauguració, que sembla ser, va ser espectacular. No cal sorprendre’ns d’això. Estem parlant de la Xina, tota una potencia mundial en tots els sentits i en tots els aspectes.

En els espais informatius de totes les televisions, he pogut sentir grans titulars sobre la demostració que ha fet l’organització d’aquest jocs al món. Tothom sembla meravellat, sobretot el propis xinesos.

No ens enganyem. La organització del jocs olímpics pot tenir molts objectius, però cap d’ells es purament esportiu o filantròpic. Els objectius poden ser diversos, des de la promoció econòmica d’una ciutat, fins al més i gran acte de nacionalisme que hom pugui imaginar. Al meu parer aquest és l’últim cas del jocs de Pequin.

Teòricament, els JJOO, es fan com una manifestació de sana competició entre els diferents pobles de la terra, ja que en l’esport, tots som iguals i no s’hi valen ni el poder econòmic, ni el polític, ni els militar, dels diferents pobles que hi participen. És allò de diuen que l’esport ens fa iguals a tots i és el propi esforç humà, el que triomfa i ens uneix a tots en la celebració dels JJOO (estic a punt de plorar d’emoció)

Però torno a dir. No ens enganyem. Tots aquest valors, en realitat mai són el veritable objectiu de la organització d’uns JJOO. Normalment podem fer veure que ens ho creiem, com per exemple en el cas de Sidney, però en el cas de Pequin, ni tant sols podem fer veure que ens ho creiem.

Xina no compleix cap dels requisits mínims que s’haurien d’exigir per poder celebrar uns JJOO que tenen el valor simbòlic que tenen. Ni és un país democràtic, ni te cap respecte pels drets humans reconeguts internacionalment. I sobretot, després del que va passar fa uns mesos al Tibet.

En condicions normals, mai s’hagués donat l’organització d’uns JJOO a un país de les característiques de la Xina. Jo no m’imagino uns JJOO organitzats pel Marroc, que és un país que te forces semblances amb la Xina, tot i que al Marroc hi ha cert grau de democràcia (eleccions, sindicats) i que la Xina no te. Els dos, això sí, tenen en comú, un territori ocupat, en un clar procés de colonització. Aquesta és la primera irregularitat que trobo. Com és que es dona l’organització dels jocs de la pau, la unió i el respecte als drets humans a un país que no reuneix cap d’aquestes característiques?

Però un cop ens hem empassat aquesta irregularitat, venen els fets de fa pocs mesos al Tibet, amb manipulació descarada de la informació inclosa, i com a molt, hi ha algú o molt pocs, que diuen que si les coses no es recondueixen, no aniran a la inauguració dels jocs de la pau. Com deia abans, si en lloc de la Xina, es tractes del Marroc, el boicot total als JJOO, hauria estat rotund per tothom. I que dir, si la víctima fos un poble “important” del tipus Kuwait. Ningú hauria dubtat ni un instant en enviar-hi tropes per defensar a un poble oprimit. En canvi, quan es tracta de la Xina, tot són matisos i miraments.

Que ho fa això? Que ho fa que a la Xina, tot es perdoni. Dons malauradament, el negoci. No podem fer aquest lleig a un client i proveïdor tant important. No podem permetre’ns els luxe, de fer enfadar al nostre futur mercat, i al nostre proveïdor més barat. On vendrem les coses d’aquí a uns anys? On fabricaríem a tant baix cost? Fer enfadar a la Xina, ens costaria calers. Així dons, callem, mirem a un altre banda, i col·laborem en fer que el veritable objectiu d’aquesta pantomima dels JJOO de Pequin, es converteixin en un gran acte de nacionalisme, sobretot intern, per perpetuar les coses. Per fer que l’orgull nacional de xinesos, els impedeixi veure el regim polític que els governa. Tant s’hi val si no es respecten els drets humans, tant s’hi val, si s’oprimeix a un poble culturalment i militarment. Per un bon negoci, paga la pena ser còmplices d’aquesta farsa de JJOO.

Sempre quedarà aquell argument, que no s’han de barrejar política i esport. Qui cregui en aquest argument, hauria de ser el primer en demanar el boicot al JJOO de Pequin, ja que el seu objectiu final es únicament i exclusivament, polític.

Boicot al JJOO de Pequin. No col·laborem en aquesta farsa. Ignorem-los. Si els nostres polítics no fan el que han de fer, fem-ho nosaltres amb les poques eines que tenim.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

divendres, 8 d’agost del 2008

01 – Un moment lúdic.


Avui he vist el que crec últim vídeo clip d’un del meus grups favorits. M’ha fet gràcia un dels elements del vídeo clip, i he decidit compartir-lo (estem de vacances, no?)

En aquest vídeo clip, no hi busqueu cap segona intenció, ni cap missatge amagat, ni res. Només un moment lúdic amb una cosa que pels que em coneixeu, entendreu perquè m’ha fet gràcia (és al fons de la imatge)

No tinc ni idea del que diu la lletra de la cançó ni del possible significat de les imatges que en el vídeo clip surten. I la veritat tampoc m’interessa massa, tot i que deu tractar un tema dur, per les imatges i pel títol de la cançó.

Que en gaudiu força, i un altre dia ja tornarem a moments seriosos.


Apoptygma Berzerk - Cambodia

Salutacions.

dilluns, 4 d’agost del 2008

66 – El recàrrec d’un estiu humil.


L’estiu, com la resta de les estacions de l’any, te les seves peculiaritats i característiques que condicionen la nostra forma de viure. Ens retrobem amb tot un seguit de coses, que per mi, fan d’aquesta estació, una estació especial.

L’estiu és sinònim de vacances, si més no per la majoria, ben merescudes després de tot un any vivint amb un cert grau de monotonia. L’estiu ens porta les revetlles i les festes majors, ens porta a nits curtes, carregades de temptació. L’estiu, ens omple el cos de sal i sorra, i abans, quan no vivíem en una societat “light” i on l’esnobisme era patrimoni de molt pocs, també omplíem el cos de sangria. L’estiu ens porta el record d’aquells partits de futbol improvisats o tardes de piscina constant.

Però en els darrers anys, per mi, l’estiu també porta una cosa molt esperada. La paga extra.

La paga extra, és aquella paga que serveix a les persones amb recursos econòmics limitats, de poder fer una despesa extra, i així poder gaudir d’un estiu, d’unes vacances, com cal. Serveix per pagar el viatge i l’hotel, o el lloguer d’un apartament, o si més no, per passar l’estiu sense mirar constantment que ens queda a la butxaca.

Però darrerament, això ja no és així. La paga extra serveix per allò que diuen “tapar forats”. Darrerament serveix per refredar el números vermells de les targes de crèdit, o per comprar qualsevol cosa que fa mesos que hauríem d’haver comprat, o per fer aquella reparació important i que no pot esperar més. Així dons, la paga extra, per moltes persones, ha deixat de ser allò que serveix per viure millor, i a passat a ser allò que ajuda a sobreviure.

Un d’aquests forats que es tapen amb la paga extra, els que la tinguin, són els impostos municipals. Els salaris d’avui dia, amb prou feina, serveixen per arribar a final de mes, i per tant quan arriben les cartes recordant-nos que hem de pagar l’IBI i l’impost de circulació, moltes persones es poden trobar que no tenen prou diners per pagar aquesta despesa, i pensen que ja ho pagaran quan els hi arribi la paga extra, encara que sigui amb recàrrec.

Les administracions públiques, donen la possibilitat de pagar aquest impostos amb còmodes terminis, i fins i tot en alguns casos, amb uns petits descomptes per tal d’estimular aquesta forma de pagament. Però la realitat de les economies més febles, és que no es poden permetre el luxe d’afegir una despesa més, ja que no arriben a final de mes, i es veuen obligats a endarrerir-ho fins que cobrin la paga extra. Així dons, per aquestes famílies, les administracions públiques, han esdevingut un creditor més dels que ja tenien fins ara.

La paradoxa, està en que els ajuntaments utilitzen els seus pressupostos per ajudar d’una manera o altre a aquestes famílies més desafavorides, però després els hi cobren els seus impostos amb un recàrrec, ja que no poden pagar-ho dins del termini establert. Les famílies amb dificultats, es troben que paguen un recàrrec, que en alguns casos els hi tornen en forma d’ajut social, pagant-se en realitat, elles mateixes aquestes ajudes.

Això es podria solucionar d’una manera ben senzilla. Només cal posar un calendari de pagament d’impostos adient, per tal de no ofegar més encara a les famílies amb uns recursos econòmics més humils.

El que crec que és del tot surrealista, és el fet de castigar a aquestes famílies amb un recàrrec, per no poder pagar aquests impostos en el termini establert, i en canvi, a aquelles famílies que si tenen la possibilitat de desprendre’s de part dels seus ingressos cada trimestre, famílies amb més poder adquisitiu, beneficiar-los amb uns descomptes.

Cal canviar el calendari de pagament d’impostos, permetent que les famílies més febles, puguin pagar aquest impostos amb la famosa paga extra d’estiu, i així, les administracions públiques, podran fer una millor política social. Ara, si no volen millorar les seves polítiques socials, que deixin les coses com estan, i així col·laboraran una mica més en l’ofegament econòmic de les famílies més humils.

Ah, per cert, allò que diuen que les administracions públiques tenen el calendari que tenen per la seva necessitat de tenir allò que ara en diuen “cash”, no cola.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.