16 - Oposar-se no sempre es negatiu.

Carta publicada al setmanari "Cafè amb Llet", al 21 de setembre de 2007.

Els partits polítics tenen un clar i únic objectiu, i aquest no es altre que el de desenvolupar i dur a terme, el seu ideari, la seva ideologia, i la seva forma de veure la vida. Per tal aconseguir aquest objectiu, els partits polítics tenen una eina que els hi permet complir amb aquest objectiu. Aquesta eina es arribar al govern. Així dons, un partit polític, un segon després de la seva formació, ha d’aspirar a governar. Ha d’aspirar a tenir la màxima quota de poder que pugui abastar. Un partit polític que no aspiri a governar, no te raó de ser, i votar-lo, l’únic que es fa, es tirar el nostre vot. Es veritat que hem de ser conscients de la possibilitats reals que té cada partit per arribar a governar, i si es el partit que s’apropa mes a la nostra ideologia, dons l’hem de votar, per tal de donar-li tota la força que sigui possible, i fugir del vot útil, que no es res mes que una enganyifa, que utilitzen uns partits per robar vots a altres partits.
Un cop això es té clar, ja podem entendre el perquè els partits polítics fan tot tipus de cabrioles, per tal d’aconseguir arribar al govern de qualsevol administració, i fugir del pensament fàcil de que tots el polítics son iguals i l’únic que volen es una cadira. No fer aquestes cabrioles per arribar a pactes de govern va en contra de la pròpia naturalesa dels partits polítics i només pot demostrar que, o s’enganya als votants o que s’és un incompetent, per després excusar-ho parlant d’ètica i coses molt nobles, però normalment, només serveix per amagar la incompetència o la enganyifa als votants (a Blanes hem tingut un clar exemple d’aquesta tendència autodestructiva d’alguns partits, tirant per la finestra totes les possibilitats d’arribar a governar)
Però totes aquestes cabrioles tenen un preu polític, amb el que s’ha de vigilar molt si no s’és la primera força d’un pacte de govern, ja que serà aquesta la que s’emporti totes les medalles dels èxits, i els altres partits de govern, queden totalment amagats sota l’ombra del partit majoritari dins del govern.
Es aleshores quant es pot utilitzar una segona eina per tal de complir amb l’objectiu que tenen els partit polítics, (portar endavant el seu programa) Aquesta segona eina es la “oposició en positiu”.
Es tracta d’arribar a un pacte amb un o mes partits, perquè es pugui formar govern, però quedant-se a la oposició.
Així s’obliga al nou govern a complir amb unes polítiques a seguir, tant concretes com es pugui, i al mateix temps, tenir la llibertat de moviments necessària per poder oposar-se a tot allò que no agradi del nou govern. Es una opció, que té l’avantatge de que sempre es pot fer marxa enrera, si el pacte no es compleix. O tot i complir-se el pacte, si el nou govern es un desastre, i si s’escau, promoure una moció de censura.
Això es el que a fet ERC a Blanes. A pactat amb el partit majoritari del nou govern, quedant-se a la oposició.
Analitzant una mica tots els paràmetres que ens condueixen a aquesta situació, es pot pensar que ERC a utilitzat aquesta segona eina per dues raons.
La primera raó es per ètica. ERC no podia entrar en cap govern després d’obtenir els nefastos resultats electorals que va tenir. Simplement, no s’ho mereixien. Un segon motiu ètic, es el de que en el nou govern, hi han representades dues forces polítiques amb un ideari totalment oposat al ideari d’ERC (PDB i PP)
La segona raó es per portar el programa d’ERC tant lluny com sigui possible, i així fer que els seus votants vegin com el seu vot, ha servit per alguna cosa. Així dons ERC a optat per aquesta “oposició en positiu”.
Aquesta “oposició en positiu” es fa palesa amb varies coses, que han passat després de la formació del nou consistori.
Gràcies a aquesta oposició en positiu, en continuarà lluitant per salvar El Vilar i Sant Daniel, cosa que ja es donava per perduda, i s’han començat les negociacions amb el Ministerio de Medio Ambiente, per recuperar la platja de S’abanell. S’ha establert una hora gratuïta al pàrking del Passeig de mar per tots el blanecs, i en poc temps, també hi haurà una hora i mitja a les zones blaves, gratuïtes pels blanencs. S’ha iniciat el projecte per la construcció de 44 habitatges per gent gran i gent jove al costat de l’Hospital de Sant Jaume, i s’ha facilitat fer a les entitats blanenques la seva fira, evitant l’excés de burocràcia.
Tot això s’ha fet en poc temps i des de l’oposició, en positiu.
Salutacions i independència.

15 – Hùrtugrafÿa.

El passat 19/09/2007, vaig fer un escrit 13 - no siguem directament còmplices on volia expressar el meu pensament sobre certs comportaments de la societat civil catalana, concretament la que és independentista respecte al tema de la independència, En l’escrit volia posar un punt de debat sobre si cada un de nosaltres podria fer mes del que fa, per tal d’assolir la independència, posant especial atenció, en tots aquells que poden esdevenir ídols o exemple pels demés. Per expressar aquesta idea vaig utilitzar la figura del màrtir, l’heroi i el líder.
L’altre aspecte que volia posar sobre la taula, era la divisió que hi ha dins del col·lectiu independentista.

Respecte a aquest escrit, vaig rebre la visita d’un anònim, que em va deixar el següent comentari:
“Tu podries fer l'heroïcitat d'aprendre a escriure la llengua que tant defenses: "és" va amb accent i "he" del verb "haver" va amb "h". No és molt demanar”
El comentari es molt bo. Es recolza amb la figura de l’heroi que jo vaig utilitzar en el meu escrit, per tal de deixar-me en evidencia, i ho aconsegueix.
El comentari es quasi perfecte, si no fos perquè l’anònim, també queda en evidencia, ja que el to emprat deixa clar que el meu escrit li va fer mal. Però no poden rebatre el contingut del meu escrit, ataca al continent. Un segon anònim, ja se’n va encarregar de posar aquesta evidencia a la vista de tothom, d’una manera precisa i quirúrgica (gràcies segon anònim pel teu recolzament) i a mi no em cal afegir-hi res mes.

Però malauradament, l’anònim corrector ortogràfic, te raó.
Aprendre a escriure correctament el català a Catalunya o als Països Catalans, és una heroïcitat. I jo soc l’exemple perfecte.
Mes d’un cop he pensat en fer algun curs per tal de millorar la meva ortografia, la meva sintaxi i el meu vocabulari, però finalment he agut de fer marxa enrera, ja que això suposaria:
- Treballar menys hores, i per tant no arribaria a fi de mes.
- Desatendre a la meva família, posant en perill la estabilitat familiar, ja que si m’hi poso, m’hi poso bé, i aprendre un català acadèmic demana molt temps.
- Eliminar totalment el meu temps d’oci, amb el perill de parar boig, i perdre el meu entorn social.
Renunciar a qualsevol d’aquestes tres raons, per aprendre el català, equival a fer un acte “heroic”. I no soc ni de bon tros, un cas excepcional, i hi ha molta gent en circumstancies molt pitjors que les meves.
Així dons, vaig optar per escriure tant com pogués, llegir tant com pogués, i anar aprenent poc a poc, i ser mentres tant, un analfabet. Un analfabet del meu propi idioma, al meu propi país, que es l’idioma propi del meu país. Paradoxal.

Catalunya de dos idiomes oficials. El català i el castellà. Només un és obligatori segons la constitució. El castellà.
Catalunya de dos idiomes oficials. El català i el castellà. Només un és el propi del país. El català. Per tant si l’altre no és propi, és un idioma estrany al país. És un idioma estranger.
Que l’idioma obligatori d’un territori sigui un idioma estranger, i no pas el propi, només te un nom: OPRESSIÒ.
Que en un territori, hi hagi un molt baix índex de analfabetisme en un idioma estranger, mentres si que hi ha un alt grau d’analfabetisme el la llengua pròpia és, com a mínim, molt estrany.
A Catalunya, hi han analfabet del català, alhora de entendre’l. Tothom s’ha trobat en algun moment, a algun català que no entén l’idioma propi dels Països Catalans.
A Catalunya, hi han analfabet del català, alhora de parlar-lo. Tots coneixem algun català, que no ha pronunciat ni una sola paraula en català, en tota la seva vida.
A Catalunya, hi han analfabets alhora de llegir-lo. Tots coneixem algun catalano parlant, que prefereix llegir en castellà abans que en la seva pròpia llengua, ja que no sap llegir bé el català.
A Catalunya hi han molts analfabets alhora de escriure’l. Molts de nosaltres, si no fos pel corrector ortogràfic, no escriuríem mai en català. Si haguéssim d’escriure amb una Olivetti, o si ho hem de fer a mà, ho passem molt malament.
Aquest analfabetisme del idioma propi només te un nom: OPRESSIÓ.

I tot això es fa visible en la vida quotidiana.
Us imagineu a un suec que ocupi algun càrrec de responsabilitat a Suècia, molt ben remunerat i que sigui analfabet parlant, llegint i escrivint, i fins i tot en la comprensió de l’idioma propi de Suècia? Dons als Països Catalans, això passa.
Us imagineu a un danès, que per trobar feina a la administració publica, i a vegades al sector privat, hagi de demostrar amb un certificat oficial que no és analfabet amb la llengua pròpia de Dinamarca) Dons als Països Catalans, això passa.
Per molt que les administracions publiques i les escoles utilitzin exclusivament el català a Catalunya, les empreses catalanes demanen expressament que es demostri que no som analfabets en la llengua pròpia del seu territori, i en canvi no ho fan amb una llengua estranya al seu territori. Només es demana aquesta acreditació, als idiomes estrangers, Així dons, a la pràctica, el tractament que dona el sector privat al català, es equivalent al que donen a l’anglès.
Tot això es veu reforçat, en el fet de que molts catalans no utilitzen i no aprenen el català, perquè no el necessiten, de la mateixa manera que jo mai he necessitat l’anglès. Les úniques llengües que no es necessiten en un territori, son les llengües estrangeres.
Per tant, a la realitat quotidiana, el català, l’idioma propi dels Països Catalans, és un idioma estranger als Països Catalans. Paradoxal.

Només em resta agrair a l’anònim corrector ortogràfic, el fet de fer-me pensar en tot això un altre cop, i demanar-li, que continuï corregint-me, per poder millorar la meva hùrtugrafÿa.

Salutacions i independència.

14 – Aixafar la guitarra.

Em disposava a fer un escrit sobre el tema de les seleccions esportives, i sobre el paper del PSC al Congreso de los diputados, quan he vist que algú s’ha avançant a les meves intencions i m’han aixafat la guitarra.
A tal com raja podeu trobar un escrit, on posa sobre la taula, la esquizofrènia voluntària i volguda del PSC, que aquí es vol fer passar per catalanista i al Congreso de los Diputados, deixa ven clar quines son les seves veritables obediències.
I en Joan Puig explica com van ser les coses.

Sembla ser que els estatuts del PSC, diuen que és un partit sobirà, per tant, fa mes greus encara, aquestes decisions tant estranyes que pren. A Catalunya vota una cosa, i a Espanya en vota un altre. O ens enganya a nosaltres o enganya als espanyols. Els resultats de les seves accions, deixen entreveure que a qui enganya és al poble català.
Però no sé de que ens sorprenem.
Ahir recolzaven les seleccions esportives catalanes, avui no.
Ahir no volien el desdoblament de la N-II pel Vilar, avui sí.
Ahir volien l’estatut aprovat pel Parlament, avui volen un estatut “cepillado”.
Quina manera d’aixafar guitarres!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Per altre banda, crec a que tots ens hauria de fer pensar, el fet de tenir que demanar permís per jugar un partit de futbol, o de qualsevol cosa. ÉS DEL TOT INDIGNANT. Si no tenim llibertat per jugar a pilota, que pot passar amb altres coses mes importants.
Utilitzo el amanit exemple de la comunitat de veïns.
Us imagineu que el president d’una comunitat de veïns no deixes jugar als vostres fills al pati de la finca, mentres els seus hi juguen a tot hora? Us quedaríeu parats, sense dir-hi res?
Segurament no. O intentaríeu treure el càrrec al president, o marxaríeu.
Així dons, que esperem a marxar d’aquesta “Comunitat de veïns”?

Salutacions i independència.

13 - No siguem directament còmplices.

En tots els grans moviments de masses, sempre hi ha un grup de personatges que és fix. Alguns cops hi son tots, i en altres ocasions només hi és un. Dins del moviment independentista català, també hi son presents. Aquests personatges no son altres que: El Màrtir, l’Heroi i el Líder.
El màrtir és aquell personatge que a patit severament la força del enemic, ja sigui amb les condicions de vida, amb tortures i vexacions i fins i tot amb la mort.
En la historia mes recent del independentisme català, tenim com possibles màrtirs, als empresonats durant els Jocs Olímpics del 92, pel jutge Garzón. Recordem que varen ser empresonats per si les mosques, “por si acaso”. Quan va ser alliberats, van denunciar que havien estat torturats. Ningú els hi va fer cas (Encara recordo com parlant d’aquest tema amb familiars i amics, m’acusaven de ser un d’aquells bojos que creuen en la teoria de la conspiració) Així dons, sense el suport de ningú, van tirar endavant les seves denuncies fins als nostres dies. L’ultima sentencia sobre aquest cas, la va fer un tribunal europeu, que va condemnar al Estat espanyol, per negligència en la investigació dels fets denunciats. Això vol dir, que les autoritats espanyoles no van fer gran cosa per aclarir els fets. A hores d’ara, ja no es pot investigar, ja que moltes proves han desaparegut, i s’han perdut moltes pistes, cosa que referma la negligència de les autoritats espanyoles, i deixa caure sobre elles, l’ombra de la sospita.
Un altre màrtir, podria ser en Xirinachs, que va dedicar tota una vida, per la lluita pacifica en defensa de la gent del nostre país. Va ser ignorat per totes les forces polítiques i per tota la societat catalana en la seva causa, que hauria de ser la causa de tots. La solitud mes absoluta durant tota la seva vida política, va ser el seu martiri, i els catalans vàrem ser còmplices directes d’aquest martiri.
Els herois, son aquells que lluiten contra una força superior i surten victoriosos. Depenent de com acaba el personatge, pot esdevenir màrtir o heroi.
L'independentisme català, a la seva historia recent, no te herois, o si mes no, ara no els recordo. Els empresonats del 92, podrien ser herois, ja que s’han enfrontat a una força molt superior i finalment, tot sembla que en sortiran victoriosos. Però per ser heroi, a mes de la victòria, cal el reconeixement popular i institucional, i això no ho tenen. I d’això els catalans, també en som còmplices directes.
Finalment queda el personatge del líder. El gran líder del independentisme català dels darrers temps, crec que és en Carod-Rovira.
Amb el seu lideratge, l’independentisme català, a arribat, on ni tant sols els més optimistes ens pensàvem que podria arribar. Cal recordar, que en Carod-Rovira, va agafar el lideratge d’ERC, amb una ma davant i un altre darrera, i avui, ERC es al govern de la Generalitat, i ells és el numero 2 del govern. La seva tasca, ha estat dura, valenta, i sobretot eficaç. Sense cap mena de dubte, ha estat un gran líder.
Fora del espai polític, també tenim gent, que podria fer aquest personatge. En Víctor Alexandre, o en Salvador Cardús, o el Lluís Llach. Però els joves, per sort, també volen agafar el seu espai. Dintre dels joves ens trobem al Oleguer, el jugador del Barça, que tot i que sembla que ell s’esforça, per no ser-ho, no hi ha dubte que és un bon exemple pel nostre jovent. De moment no és líder, ni demana ser-ho, però qui sap.
L’altre és en Joel Joan. En Joel Joan te una personalitat molt forta, i sembla que s’estima molt. Però parla bé, és desacomplexat del tot, i el seu compromís és total, expressant totes aquestes característiques d’una forma eufòrica, i probablement excessiva. Tant ell, com l’Oleguer, han perdut definitivament el mercat espanyol, i això no ho fa massa gent. De fet, no ho fa quasi ningú, i ho hem de tenir en compte.
Tal com hem fet amb els nostres màrtirs i amb els nostres herois mes recents, els catalans mateixos som còmplices directes del descrèdit dels nostres líders, i dels que potser en un futur, puguin ser-ho, sinó líders, si creadors d’opinió favorables a la causa.
Facin com facin aquest líders o creadors d’opinió, el que crec que hem de fer els catalans, és saber, que pels motius que sigui, son del nostre cantó, i no hauríem d’ajudar al descrèdit i la persecució que pateixen constantment per part dels mitjans de comunicació espanyols, i si no son del nostre grat, no cal que els hi donem suport. En cap cas, ridiculitzar-los o desautoritzar-los.
Des d’aquí, encoratjo a Joel Joan, al Oleguer i a tots els que es mouen per la llibertat, a continuar com fins ara.
Els fets que van succeir al Fossar de les Moreres, on les JERC van patir alguna cosa mes que una escridassada, ens haurien de fer pensar, que l’enfrontament entre nosaltres, només beneficia als nostres adversaris. Si no ens agrada com es fan les coses, dons fem alguna cosa per canviar-les mes profitosa que desacreditar-nos davant del enemic comú.
No siguem directament còmplices.
Des d’aquí, dono el meu suport als independentistes de Girona. Tant de bo, els catalans sapiguem reaccionar, depenent de com es vagin succeint els esdeveniments, i no ens oblidem d’ells.

Salutacions i independència.

12 – Carta a un nacionalista.

Afirmes no tenir cap respecte per cap bandera i que només respectes a les persones. Crec que aquí hi ha una petita incongruència.

Les banderes són un drap, i això ho tenim tots clar. Però també són un símbol que representa a un col·lectiu. I un col·lectiu és format per persones. Si respectes a les persones has de respectar a un col·lectiu de persones, i per tant has de respectar als símbols d’aquestes persones. El que no pot ser, és respectar als individus i no respectar als col·lectius. Per tant, a partir d’ara, quan parlem de banderes, no parlem de draps, sinó que estem parlant de persones, que és el que a tu t’interessa.

Dius que t’és igual una bandera que un altre. Ets neutral. Si això fos veritat, series independentista, ja que és evident, que en el nostre context, tenim dues banderes i una és mes forta que l’altre, i una ofega a l’altre. Si t’és igual una que l’altre, i fossis neutral, recolzaries a la que és oprimida. Recolzaries al col·lectiu oprimit. Recolzaries a les persones oprimides. Però enlloc d’això, el que fas, sota la protecció de la teva “neutralitat”, és no fer res, i et quedes mirant com un col·lectiu de persones ofega a un altre col·lectiu de persones. I això no és neutralitat. Això és complicitat.

A mi també m'es igual entre les banderes de França i la d’Alemanya. Però no m'es igual entre la bandera dels USA i la bandera d’Iraq, o tampoc soc indiferent entre les banderes de Rússia i la de Txetxenia.

Ara em pots dir que la bandera catalana no és oprimida. Bé, els catalans no podem convocar referèndums. No podem fer un exercici democràtic. Això és opressió. Els catalans no podem jugar un partit de futbol quan volem. Això és opressió. No acceptar el que ha votat el 90% del Parlament català, és opressió. No complir la llei amb les inversions, i les transferències, és opressió.

La teva indiferència (que no neutralitat), davant d’aquestes opressions, no és tal. En els millors dels casos és complicitat.

També potser que em treguis el tema de que som victimistes. Quan algú és oprimit i es queixa, no és vistimista, és víctima. El vistimista és aquell que pot viure les 24h del dia en la seva llengua materna, en un espai on aquesta no és la llengua pròpia, mentres que els que si ho volen fer en la llengua pròpia, no ho poden fer, i diu que s’ha sent ofegat.

En definitiva, tu ets el nacionalista, per omissió i per tant, per complicitat, i jo soc el ciutadà del món, per acció.

Salutacions i independència.

11 - L’11 de setembre. No us oblideu la crema solar.

L’11 de Setembre es un dia on es retroben tots aquells moments perduts, per la majoria, encara no fa masses dies, d’un descans merescut, després d’un any de treball. Es una data perfecte, per retrobar-nos amb la tovallola, la paella, i una llarga xerrada després de dinar, sobre si el Barça o el Madrid s’ha reforçat millor o qualsevol altre tema banal, o perquè no, una migdiada com cal. Es perfecte per superar la depressió que ens envaeix, després de dues o tres setmanes vivint la crua realitat. Després de tornar a la rutina diària, arriba l’11 de setembre, normalment acompanyat d’un cap de setmana, i fins i tot com aquest any, d’allò que en diuen “pont”. Que hem de fer sinó gaudir-ne?
Però .................. per que fem festa l’11 de setembre?
Dons perquè es la Diada de Catalunya. I això que vol dir exactament?
Encara recordo, un dia, que un amic meu, amb cognom d’aquells que deixen ben clar que son catalans de soca arrel, estava ajudant al seu fill a estudiar historia. Quan va acabar de llegir un paràgraf del llibre de text, es va quedar molt sorprès, no va poder evitar donar-nos la gran noticia – Ostres!!!!! L’11 de setembre, Catalunya va perdre una guerra!!!!!!!!!!!!!!!!!! Jo em pensava que celebràvem una victòria. – D’això no fa masses anys, cinc potser. I així ens van les coses. Vaig estar a punt de preguntar-li qui era el General Moragues, però vaig preferir estalviar-me el disgust.
L’11 de setembre no es un dia de festa. Es un dia pel record. Es un dia on hauríem de recordar, tots aquells que van morir defensant un país (no només l’11 de setembre) i recordant que es un dia, on un estat va deixar d’existir. El nostre estat.
Es un dia on tothom, excepte els serveis d’urgència i emergència, hauríem de quedar-nos a casa, i no treballar. Ni bars ni restaurants, ni cap tipus d’establiment dedicat al comerç o al oci. Només així es por reivindicar de veritat.
I que es el que hem de reivindicar? Dons de tot. Des de la dignitat nacional, fins el fet de que no tinguem que demanar permís per fer un partit de futbol. El fet de tenir que demanar permís per jugar un partit de futbol, es prou aclaridor del estat en que es troba Catalunya. Si ni tant sols amb això som lliures, que podem esperar de les coses realment serioses. I es clar, com no reivindiquem amb contundència, i ens dediquem a gaudir dels plaers de la vida a la Mediterrània, dons ens passa el que ens passa. Dons que passen de nosaltres, i per tant no fa falta publicar les balances fiscals, ni fa falta invertir el que cal, ni fa falta defensar res del que sigui estrictament català.
Però tot això es normal, si es fan les coses que es fan.
No ajuda gaire, estudiar que va passar a l’11 de setembre del 1714, quan ses un incipient pre adolescent.
Ni tampoc ajuda gaire, que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, no vol rebre al Dalai Lama, no sigui que tregui el tema de l’autodeterminació dels pobles.
Ni tampoc ajuda gens, el fet que l’ajuntament de Lloret de Mar, permet l’obertura dels comerços en un dia com aquest.
O que durant els actes de commemoració de l’11 de setembre, es facin coses en castellà, tampoc ajuda massa. Un dia, encara que fos un dia, no podria viure tothom en català? Encara que només sigui per respecte.
Tot això, al que ajuda, es a trivialitzar una data, que hauria de fer pensar als catalans, i enlloc d’això, ens dediquem a omplir les platges i els restaurants. A fer vacances de nou, i fer vida de rics.
Així dons, arriba l’11 de setembre per fer festa, que les coses ens van molt bé, i si triguem 2 hores en arribar a Blanes des de Barcelona, pagant peatge, no passa res, que es normal. M’agradaria saber que farien els suecs o els alemanys, si els hi passessin coses d’aquestes.
Arriba l’11 de setembre. No us oblideu la crema solar.

Salutacions i independència.

10 - II Diada per l’autodeterminació dels pobles

El proper dia 8 de setembre “II Diada per l’autodeterminació dels pobles” a Blanes.
http://www.autodeterminaciodelspobles.cat/

Programa:
Tot el dia: Fira d’entitats dels Països Catalans. (Passeig de Mar)
12H: Batucada, bastoners. (Passeig de Mar)
Debat sobre l’autodeterminació amb representants de les joventuts polítiques dels Països Catalans. (Casa del Poble – Passeig de Dintre)
14H: Dinar popular i acte polític central. (Passeig de Mar) 10Euros. Venda de tiquets: Videoclub Serra i Videoclub La riera (Tiquets limitats)
2/4 17H: Jocs tradicionals i xocolatada popular. (Passeig de Dintre)
19H: 1ra Conferencia de Martxelo Otamendi i Jaume Sastre a “La realitat dels Països Catalans i d’Euskal Herria”.
2na Conferencia: Xavier Solano i un diputat de l’Scotish National Party a “El mirall Escocès”.
22H: Concert per l’autodeterminació amb OBRINT PAS i KONTRA-BAND (Entrada gratuïta i Servei de barra)

Salutacions i independència.

10 - “El món ha de saber-ho”

"Des del bloc de Xavier Mir a Vilaweb, ens arriba una nova proposta. Es tracta d'un visionat massiu del documental sobre el cas d'Èric Bertran realitzat per Xevi Mató, subtitulat a l'anglès per Heather Hayes.Mir proposa que la setmana del 27 d'agost al 2 de setembre s'escampi la iniciativa mitjançant apunts als blocs i enviament de notes de premsa o de correus als mitjans de comunicació. A partir del 3 de setembre i fins al dia 9, es tracta de visionar tantes vegades com es pugui el documental sobre el cas Eric Bertrán el documental sobre el cas Èric Bertrán, per tal que pugi posicions al rànquing i entri al circuit dels més vistos. El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El vídeo que caldrà visionar massivament és la primera part.
1er video
http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4&mode=related&search=
2on
http://www.youtube.com/watch?v=Aqvs3988wbU&mode=related&search=
3er
http://www.youtube.com/watch?v=TvlUpoffohM&mode=related&search=
4rt
http://www.youtube.com/watch?v=FpKmmCxOcGQ&mode=related&search=
5é (molt interessant)
http://www.youtube.com/watch?v=eAWyX_lWPuQ&mode=related&search=
M’adhereixo a l’iniciativa de Xavier Mir, i tens raó, aquest cas en un país normal no hagués succeït."

Escrit per en Joan Puig