dimecres, 26 de desembre del 2007

27 – Responsabilitats pròpies.


Avui tenia la intenció de posar un escrit en positiu, però quan he anat a llençar les escombraries que genera la meva família, m’he emprenyat. M’he emprenyat, i molt.

Jo no sóc cap expert en ecologisme, però tots podem veure que generem una quantitat de merda, que d’una manera o altre hem d’emmagatzemar. No cal ser cap expert per adonar-se’n d’això. Només cal una mica de sentit comú i d’anàlisi sobre les nostres activitats quotidianes.

La ciutadania no cal que siguem experts amb aquests temes, per això ja hi són les autoritats, però el que si podem fer, és seguir les normes que les autoritats ens marquen per tal d’aconseguir organitzar una mica l’emmagatzament de les nostres deixalles.

Si tenim la possibilitat de poder separar les nostres deixalles, fem-ho i seguim les instruccions que hi han als diferents contenidors. Per exemple, al contenidor groc, s’han de llençar els envasos. Tots? No, els envasos de productes tòxics, segons es pot llegir al mateix contenidor, no es poden llençar dins del contenidor. Avui quan he anat a llençar les escombraries de la meva família, dins d’aquest contenidor, he vist envasos de llegiu, de detergent i de dissolvents, i al contenidor verd, que és per llençar matèries orgàniques era ple d’ampolles de Coca-cola i d’ampolles de vidre de cava, que tenen el seu contenidor propi.

També he vist capses de joguines, fora dels contenidors. Les capses de joguines són una qüestió que les autoritats haurien de prendre partit d’una vegada, ja que són tot un atemptat contra el medi ambient. Porten cartró i plàstic, que si el vol llençar bé, s’hauria de separar una cosa de l’altre. A més, i no sé perquè, porten cel·lo per tot arreu, i per últim, hi han aquells filferros envoltats de plàstic, que tampoc són gens còmodes de llençar. Les autoritats haurien de fer unes normes per fer que l’embolcall de les joguines fos més fàcil per poder llençar-los responsablement, però fins que això arribi, intentem separar les diferents parts d’aquests embolcalls, per tal de no crear més escombraries.

Però el que m’ha acabat de posar els pèls de punta, ha estat veure una caldera sencera i un forn sencer. Que costa portar-los a la deixalleria?

No podem actuar d’aquesta manera tant irresponsable amb les nostres deixalles, que si no arriben a afectar-nos a nosaltres, és segur que afectaran als nostres fills. Quin món volem deixar als nostres fills? Un món envaït de brutícia i deixalles?

Ja què estic una mica alterat, també trauré un tema que em posa de força mal humor. Aquest no és altre que el de les cremes solars. Quan anem a la platja, sobretot a platges petites com la cala de Sant Francesc o la de Santa Cristina, vigilem que fem amb les cremes solars. Normalment, arribem i el primer que fem és impregnar als nostres fills amb crema, i aquests, tant aviat com poden, se’n van a l’aigua, sense donar temps a la seva pell, d’absorbir la crema, quedant-se aquesta a l’aigua, i els nostres infants, quedant-se sense la protecció. Posem-los la protecció, només en aquelles zones on no es mullaran, o esperem a què estiguin força temps fora de l’aigua, o no deixem que entrin a l’aigua, fins que la pell no hagi absorbit la crema solar. És trist notar l’aigua de les nostres platges petites, calenta i veient petits arcs de Sant Martí, generats per grans quantitats de crema solar i olis que hi ha a l’aigua enlloc de ser a la pell dels nostres infants.

I les bosses de plàstic? Quantes bosses de plàstic utilitzem al dia? Quants cops les utilitzem? On van a parar totes aquestes bosses? Què ens costaria agafar un cabàs? I què se n’ha fet d’aquelles bosses del pa? Si tornéssim a utilitzar el cabàs i la bossa del pa, ens estalviaríem molt material de rebuig.

Exigim a les autoritats a treballar en aquest sentit, per deixar a les pròximes generacions un món més net, però cal que nosaltres també posem de la nostra part, i actuar responsablement.
Després vindran les queixes, quant les autoritats es vegin forçades a posar lleis repressores, i imposicions de multes. Sinó tinc malentès, a algunes poblacions italianes, les bosses d’escombraries estan numerades, per tal de poder identificar a les persones que no compleixen amb les normes. Hem d’arribar a aquests extrems? Hem de sancionar?

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dilluns, 24 de desembre del 2007

26 – El gran invasor.


Ja s’ha escrit molt sobre aquest tema, però cada any, per aquestes dates, i sobretot des de què tinc canalla, m’altero una mica més del què caldria. I és que hi ha un personatge que em posa els pèls de punta. I aquest no és altre que el Pare Noel.

És un personatge que el trobo entranyable, allà d’on és originari, però què a les nostres terres fa mal. I fa mal en dos sentits. En l’identitari i en el social. Començarem pel identitari, que és de fàcil argumentació. El paper que desenvolupa el Pare Noel, és un paper que ja tenen adjudicats els Reis Mags o el Tió de tota la vida. És la tradició d’aquí, la tradició mediterrània.

El Pare Noel, s’ha arrelat aquí d’una manera, crec que perillosa, amb excuses tant barates com la de què “així els nens tenen totes les vacances per poder jugar amb les joguines” Una excusa que trobo molt poc encertada, ja què tots sabem, que el veritable important pels nens és el moment de la il·lusió. És llevar-se per veure si els seus somnis, s’han fet realitat. Moments després d’això, un cop ja ho han mirat tot, i ja ho escampat tot, ens podem trobar amb la sorpresa de veure’ls jugar amb alguna cosa que ja tenien. Només per la canalla que ja sap qui són el Pare Noel o els Reis Mags, podria tenir sentit aquesta argumentació, però el que passa, és que aquests nens que ja saben la veritat del misteri, el Pare Noel, ja no té raó de ser. Al nostres infants, els és igual el 25 de desembre que el 6 de gener. En definitiva, el Pare Noel, està ocupant un espai, que ja ocupen uns altres personatges que fan molt bé la seva feina.

El Tió, crec que és una molt bona forma d’acostumar als infants a què per aconseguir coses, si més no, ens hem d’esforçar una mica. Primer l’hi hem de donar de menjar durant uns dies, hem de tenir cura d’ell, que mengi i que no es refredi, i després ve el gran moment de picar, i després a resar. Tot per aconseguir petites joguines i gominoles. No cal gaire més, per satisfer plenament la il·lusió dels nostres petits. En canvi, el Pare Noel que ens ensenya? Ens ensenya la cultura de aconseguir les coses sense esforç. Per aquesta ensenyança, ja tenim als Reis Mags. No ens cal el Pare Noel. De fet, i a diferencia dels Reis Mags, que aquí tenen una tradició, a les nostres terres, el Pare Noel només és un reclam comercial. De Fet, el Pare Noel, en els seus orígens vestia de color verd, i va ser gràcies a les campanyes comercials de la Coca-cola, que va canviar el color de la seva roba. Només és marketing i del pitjor, ja què a més, és un lligam directe a una cultura que no és la nostra. És un lligam amb la cultura nord-americana. Aquesta invasió cultural, de la qual, el Pare Noel és un dels seus puntals, arriba fins a punts del tot exagerats, com és el fet de convertir-lo en un fantasia, o com el fet que les televisions generalistes ens posen pel·lícules d’aquest personatge constantment, i cada cop més aviat. Aquest any, Tele 5 i Antena 3, ja van fer pel·lícules d’aquest senyor, el primer cap de setmana del mes de novembre. El mateix podem dir de la decoració nadalenca dels grans centres comercials, que encara tenim la castanya torrada al paladar, i ja han omplert els seus locals de llums de colors (després ens queixarem del canvi climàtic i de la contaminació lumínica) En definitiva, aquí, el Pare Noel no hi pinta res. Així dons, per què és tant present a les nostres vides? Dons segons el meu parer, perquè som provincians, i per tal de fer-nos més “moderns” acceptem qualsevol cosa que vingui de la “metròpoli” cultural, sense posar cap engruna de resistència. El cas de Halloween, també comença a fer fredar, per no parlar del dia de Sant Valentí. D’aquí uns anys, em veig celebrant el dia d’acció de gràcies o el 4 de juliol. Això sí, som molt “moderns” amb la cultura de la metròpoli, en canvi, amb altres cultures, som força reaccionaris, i amb la nostra, som poc curosos, i ràpidament li posem l’etiqueta de cultura popular, mentres que la nord-americana sembla que és la cultura “guay”. Això també passa sovint, amb la cultura espanyola, que sembla mes “guay” que la nostra. Avui he anat a un espectacle d’una acadèmia de dansa. Tres números de flamenc, i cap sardana (si no heu vist mai un ball de sardanes dels bons, us el recomano, son espectaculars. Però tornem al nostre protagonista)

L’altre motiu pel que rebutjo al Pare Noel dins de les nostres terres, és per qüestions socials.

No totes les famílies, es poden permetre el luxe de tenir Pare Noel i Reis Mags. Això és una despesa del tot insuportable per moltes famílies, però moltes es veuen obligades a fer aquesta despesa, que els desetabilitza econòmicament, per tal de que els seus infants, no se sentin menystinguts.

Que passa quan dos nens de la mateixa classe, un té Pare Noel i Reis i un altre només té Reis? Dons que aquest últim, amb la seva innocència, es pregunta perquè el Para Noel no l’estima, i no li ha deixat cap regal. “És que he estat dolent? És que sóc lleig?”. Evidentment, qualsevol pare o mare, farà tot el que pugui per estalviar als seus fills, aquests pensaments, fins i tot endeutant-se fins a les celles. I els pares que no puguin endeutar-se? Quin disgust pels seus fills!!!

Així dons, les famílies benestants, haurien de fer un acte de solidaritat amb les persones amb pocs recursos, i fer que a casa seva, només rebin la visita dels Reis Mags.

Ja sé que algú em podria dir que també hi han nens que no tenen Reis Mags, i que seguin la meva lògica, cap nen hauria de tenir Reis Mags. Tampoc cal portar les coses al extrem, i a més, en aquest cas, la solidaritat estaria en que tots els nens tinguessin Reis Mags.

Així dons, s’apropa un dels dies més temuts per mi. El dia que la meva filla em pregunti: Per què els meus amics tenen Pare Noel i jo no? La veritat, estic temptat de dir-li la veritat de tot el misteri.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dissabte, 22 de desembre del 2007

25 - L’art del copypaste o Com posar-se medalles.

Carta publicada al setmanari "Cafè amb llet", al 4 de gener de 2008.

Diuen que “Spain is different” i què “Catalonia is not Spain”, ambdues coses són certes, però caldria afegir una altre frase d’aquest tipus: “Blanes is peculiar”.
Si més no, la seva política municipal. Ja fa unes setmanes vaig comentar el fet que determinades forces polítiques amb força número de regidors, o amb poder de govern, enlloc de assumir responsabilitats, la traslladaven a ERC, que teòricament, és el partit que hauria de passar més desapercebut durant aquesta legislatura, i alhora de la veritat, és qui ha d’assumir les responsabilitats que els altres rebutgen i li passen.
Però la peculiaritat de la política municipal blanenca, no s’acaba aquí.
En el ple de l’ajuntament que es va celebrar a l’octubre, el PSC va presentar una moció sobre l’alletament matern dins de les llars d’infants municipals. El curiós del cas, és que CiU des del govern, ja estava treballant en aquest sentit amb la voluntat de dur-ho endavant i ho va fer públic molt discretament. Així dons, el PSC es va despenjar amb aquesta moció, sobre un projecte que estava duent a terme el govern. La veritat és que el moviment estrambòtic del PSC es va veure de lluny. Pretenia posar-se una medalla de dur a terme un punt amb molta popularitat sobre la feina d’una altre força política. L’intent de copiar els projecte dels altres va quedar tant palès, que no vaig donar-li importància. De fet, vaig pensar que ningú més s’atreviria a fer una cosa semblant.
La meva sorpresa va ser que en el mateix ple, ICV-EUiA va voler fer el mateix amb uns punts d’ERC del pacte de govern amb CiU, presentant mocions d’urgència, per tal de no donar temps de reacció a la resta de forces polítiques. La cosa no va sortir endavant, ja què no té sentit presentar mocions d’urgència per fer coses, que ja s’han de fer.
Evidentment, ERC no va deixar trepitjar-se.
Però la cosa no va acabar aquí, ja què des d’ICV-EUiA, van aprofitar la negativa d’ERC, per assenyalar-la novament (tal com van fer amb la nefasta política de pactes després de les eleccions) i acusar-la de no ser coherents, i de ser sectaris.
Les dues mocions presentades d’urgència, eren per llogar-hi cadires. La primera, sobre una acció de govern ja pactada entre ERC i CiU. La segona, la creació d’una nova comissió per donar-li competències, que ja tenen altres comissions. O sigui, una moció per fer quelcom que ja s’ha de fer, i una moció per fer quelcom que ja es fa. Surrealista. Quines motivacions poden haver-hi per presentar aquestes mocions, i a més fent-ho d’urgència? Dons per quedar bé a la foto, i fer quedar malament als altres. Presentant aquestes mocions, no poden tenir una altre motivació que la de posar-se medalles, o esquitxar als adversaris. Ètic? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Però es que la cosa no queda aquí. Lluny d’haver après la lliçó, ICV-EUiA, en el ple de desembre, no només a tornat a presentar les mocions d’urgència del ple del mes de novembre, tornant a fer servir la copia descarada del programa d’ERC, i torna a presentar una altre moció sobre una cosa que ja s’ha de fer.
Si ICV-EUiA, tinguessin veritable interès en què els temes sobre les mocions-copia que presenten, es portessin a terme, el què farien és durant el temps de precs i preguntes, incidir i fins i tot, pressionar al govern, sobre quan es realitzaran aquestes accions de govern, enlloc de voler fer creure a tothom, que ells són els “inventors” de les propostes. Així dons, a ICV-EUiA, que és el que l’interessa de veritat? Resoldre problemes, o sortir bé a les fotos?
Però és que després, a sobre s’enfaden, argumentant mentides. Diuen que ells no copien, ja què quan han preguntat sobre l’acció de govern, han rebut la resposta de que no els hi volen dir, “perquè s’ho copiarien”. Sempre he pensat que l’alcalde Trias feia mal fet en no dir el que pensaven fer, i què era una mica paranoic, però finalment, li he de donar la raó. Menteixen quan diuen que no copien perquè l’equip de govern no diu quin programa té, ja què les mocions copiades, totes, son públiques dins de l’acord entre ERC i CiU. Tothom té accés a aquests punts de pacte entre ERC i CiU, inclosos ells.
També s’excusen, dient que com oposició, tenen tot el dret a presentar les mocions que considerin adients. Evidentment que tenen aquest dret. De fet, tenen el dret i la obligació. Però han de fer propostes reals i pròpies, i no coses que ja estan previstes de fer. Per la ciutadania, aquest tipus de proposta-copia, són del tot estèrils, ja què es proposa treballar sobre lo treballat.
Sembla que EUiA-ICV vulguin guanyar la carrera de ser el grup municipal que més mocions ha presentat, i així dir que són els que més han treballat. Lo important no són el número de mocions, sinó la qualitat de les mateixes, i les mocions-copia, tenen qualitat zero.
Només espero, que aquesta nova moda a la política municipal blanenca no s’escampi, però tal com van les coses, em temo, que d’ara en endavant, ICV-EUiA, a cada ple, aniran copiant tots i cada un dels 50 punts de pacte d’ERC amb CiU, hi aniran presentant mocions sobre aquests punts, fent una gran demostració sobre l’art del copypaste.
Em pregunto fins on arribaran? Presentaran una moció per tal d’organitzar un concurs internacional de focs d’artifici durant la setmana de la festa major? Qui sap.
Són els artistes del copypaste.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.


Josep Cabana.

dijous, 13 de desembre del 2007

24 - Avui és festa i...



Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra.
Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar
“Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”

Un cop havia aconseguit vendre-li la jaqueta, els pantalons, la faldilla i un parell de sabates, la va acompanyar a la caixa, on aquella senyora i els seu fill pagarien el seu “divertiment”. Mentres s’apropava a la caixa, va veure la llarga cua de gent, que esperava, per pagar coses que la majoria d’ells, no necessitaven
“Què feu aquí, perdent el temps fent cua, quan podríeu gaudir d’aquest dia sense perdre el temps fent cua? Quantes cues heu fet avui? Com tolereu aquesta falta de respecte, que per estalviar-se el sou d’una persona, us tenen aquí perdent el temps?”

Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri.

Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.

La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.

Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa
(Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Notícies sense comentar - 1

e-notícies 29-11-2007 15:20 h
Zapatero recupera Bono per a les generals

L'exministre de Defensa, José Bono, ha acceptat encapçalar la llista del PSOE per Toledo per a les pròximes eleccions generals i ser president del Congrés en el cas que els socialistes guanyin les eleccions generals

http://www.e-noticies.com/actualitat/zapatero-recupera-bono-per-a-les-generals-32162.html

Afegeixo:
Sembla ser, que en declaracions fetes pel Sr. Bono, un dels motius per tornar a la activitat política, es que el President de la Generalitat de Catalunya, ja no es el mateix que hi havia quant va deixar la política activa, en Pascual Maragall.

Notícies sense comentar - 0

Des d’avui començo a publicar, el dia que em sigui possible, notícies que considero d’interès per ser comentades, i que per falta de temps, no he pogut comentar.
Espero comentar-les algun dia.
Evidentment, si algú vol comentar-les, ho agrairé.
Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dilluns, 3 de desembre del 2007

23 - Em vaig reunir, i vaig dir endavant. Em vaig manifestar, i vaig dir prou.


Aquest cap de setmana ha estat molt intens per mi, ja què he pogut expressar la meva opinió de tres maneres diferents, a tres llocs diferents.
El cap de setmana va començar el divendres per la nit, on vaig assistir a la convocatòria d’ERC – La selva, per tal d’escollir a la nova permanent comarcal, al nou conseller nacional de La selva, i al candidat al “Congreso de los Diputados” d’ERC – La selva.
L’acte es va celebrar a Santa Coloma de Farners, una vila molt més maca del què em pensava, a la Llar de Jubilats (un local molt acollidor)
Com a president de la nova Permanent comarcal de La selva, va ser escollit Ismael Ventalló (Caldes de Malavella)
El nou Conseller Nacional de La selva és en Jaume Giménez (Lloret de Mar)
I el Candidat al “Congreso de los Diputados” per La Selva, és en Joan Puig (Blanes)
Molta sort a tots tres, i no cal dir-ho, especialment per en Joan, ja què crec que la seva feina a Madrid ha estat molt bona.
El problema d’en Joan, és que no se sap defensar. Casos com el de la piscina d’en Pedro J. Ramírez, que només es pot qualificar d’una victòria històrica, l’han perjudicat, i encara no entenc el perquè. Cal recordar que en Joan, ha vençut a en Pedro J. Ramírez, persona que va fer fora de La Moncloa a Felipe González, i què quan es va crear el concepte de “Poders fàctics”, es va crear per l’actual cap del diari “El Mundo”. És una victòria sense precedents, i què enlloc de quedar-nos en l’anècdota, si mirem ben bé el tema, la denuncia que va fer en Joan era molt greu. Va destapar els privilegis d’un senyor, al què els polítics amb càrrec electe del PSOE i del PP, li tenen por, i li deixen fer coses del tot intolerables. En Joan, ha vençut a aquest senyor, i tots li hauríem de reconèixer, i desqualificar als adversaris polítics que han fet tot el que han pogut per tapar aquesta victòria, i fer èmfasi en un fet, que no hauria de passar per re més què una anècdota, i què en realitat, va servir, per fer una gran publicitat d’un altre fet, diguem-ne que força irregular.
Així dons, el divendres vaig expressar la meva opinió, votant.

El cap de setmana va continuar el dissabte al matí.
Tenia una reunió amb la comissió d’estratègia de Reagrupament.Cat a Barcelona.
Abans de la reunió, vaig poder creuar unes paraules amb la Rut Carandell, Portaveu del grup promotor de Rcat, que va fer gala d’una gran simpatia i una gran predisposició a escoltar.
A la reunió van assistir molts companys vinguts d’arreu i cal destacar la presencia d’en Joan Carretero i d’en Josep Pinyol.
Del contingut de la reunió, a grans trets podríem dir que es va establir el següent:
- Fidelitat absoluta a Catalunya (i per tant als catalans i catalanes)
- Fidelitat absoluta a ERC
- Rcat continua fent feina per tal de fer que ERC sigui com creiem que hauria de ser.

El dissabte al matí, vaig expressar la meva opinió, parlant.
No me’n puc estar de dir, que després de la reunió, vaig tenir la solt i el plaer de portar al meu cotxe a en Joan Carretero i a l’Eduard, un company de Sant Quirze al restaurant on havíem quedat per dinar tots plegats. Va ser un trajecte molt interessant per mi, poder compartir, intercanviar informació i idees amb tots dos.
No tots els dies es porta a un ex-conseller al cotxe.
Durant força estona del trajecte, mentres jo conduïa, l’Eduard era al meu costat i en Joan Carretero era al seient de darrera, un cotxe dels Mossos d’esquadra anava davant nostre, i la situació era força divertida. Realment semblava un transport oficial.
Durant el dinar, vaig coincidir a taula amb l’Eduard, la seva dona i un company de Calella (Ho sento. Soc fatal pels noms. Demano perdó) Va ser un dinar molt agradable.

Acabat el dinar, ens vàrem dirigir a la Plaça de Catalunya de Barcelona, per tal de participar a la manifestació “Som una nació, i diem prou!”
La manifestació, crec que només es pot qualificar d’èxit total. Molta, molta gent. Vaig Començar la manifestació situat a la Placa de Catalunya, molt a prop d’on abans hi havia el “Hard Rock Cafe”. Mirés on mirés, només hi veia gent. I aixi va ser durant tot el que va durar la manifestació.
Mentres era allà, es va produir un fet curiós. Era a la part de la manifestació on estàvem tots els d’ERC, i per allà va passar un convergent, que no va fer res més què passar per mig de tots nosaltres i criticar-nos a crits. Evidentment va ser força escridassat, però gràcies a Déu, la cosa no va passar d’aquí.
Al cap d’una estona, l’Eduard, la seva dona i jo, vàrem fer una mica de trampes i vàrem fer una drecera, per tal de poder veure tota la comitiva, a la cantonada entre el carrer Pau Claris i el carrer Comtal. Allà vàrem poder veure tot el seguici de CiU. Vaig veure a l’Artur Mas, al Sr. Durán i a en Felip Puig. Cal reconèixer que el poder de convocatòria de CiU, és molt gran.
Seguidament, va venir la comitiva d’ERC, on vaig poder veure al davant de tot, a tota la direcció d’ERC, incloent a en Joan Puig. Va ser aleshores que tronarem a introduir-nos a la manifestació.
Mentres era caminant pel carrer Pau Claris, un espontani anava fent crides que tots corejàvem del estil “Visca Catalunya. VISCA. Visca Catalunya. LLIURE” “Som catalans, i estem emprenyats” A la alçada de la comissaria de policia que hi ha aquest carrer, on onejava una gran bandera espanyola, i tot protegit pels Mossos d’esquadra, el crit de “Fora, fora, fora, la bandera espanyola” es va fer atronador. L’espontani va seguir fent crides, fins que va fer la crida de “Ni putus espanyols, ni putes convergents” Ningú va respondre i molts ens el vàrem mirar com dient “Xato, ara t’has passat”.
Vaig seguir tot el recorregut acompanyat per l’Eduard i la seva dona, fins arribar a la seu del Govern estatal (aquí van tenir la decència de retirar la bandera espanyola), on vaig decidir tornar cap a casa, ja què era tard, i en tot el cap de setmana, no havia atès a la meva dona i a les meves filles, que no tenen culpa de res.
El dissabte a la tarda, vaig expressar la meva opinió, manifestant-me.

Un cap de setmana on he col·laborat en escollir als caps visibles d’ERC La Selva. He col·laborat en definir l’estratègia a seguir per Reagrupament.Cat. I he col·laborat en denunciar massivament els greuges que patim els catalans, i reclamar dignitat nacional.
Un cap de setmana, on he parlat amb gent important per mi.
Un cap de setmana, on he conegut a l’Eduard i la seva dona. Dues persones molt agradables.
Un cap de setmana, intens.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

divendres, 9 de novembre del 2007

22 - Un àrbitre que xuta penals.

Carta publicada al setmanari "Cafè amb llet", al 10 de novenbre de 2007

En els últims mesos, a Blanes s’ha produït un canvi de papers en la assumpció de responsabilitats dins de les diferents forces polítiques, que crec que ens haurien de fer pensar.
El primer d’aquests fets va ser el traspàs de la responsabilitat de formar un govern amb garanties, que va fer el PSC, la força política més votada, a ERC, no fent cap moviment per complir amb la tasca que la població blanenca li va transmetre a les urnes.
Enlloc d’assumir aquesta responsabilitat, el PSC va quedar-se plegat de mans esperant que fos ERC la que mogués fitxa, i hagués d’escollir qui seria l’alcalde de Blanes. Així dons, ERC sense saber com, es va trobar, sense cap necessitat aparent ni cap motiu palpable per part del PSC, que tenia què agafar la responsabilitat de decidir govern, quan qui ho tenia que fer era el PSC. El resultat d’això era que el PSC obtindria l’alcaldia gratuïtament o tindria algú a qui culpar de la seva falta de presa de decisions, eludint la pròpia responsabilitat (Sr. Valls, això si que és indignant i escandalós) Així dons, ERC, o regalava els seus vots al PSC, defraudant la confiança rebuda pels seus votants, o deixava que el PDB i el PP entressin en el govern. Independentment de si la opció escollida per ERC va ser l’encertada, el PSC no va ser digne de la responsabilitat que li havia donat el poble blanenc.
En el passat ple de l’ajuntament va tornar a passar una cosa semblant.
Davant la decisió presa per part d’un partit del govern de l’ajuntament, sense saber si tindria el recolzament necessari i imprescindible sobre el cas de la contractació d’en David Meca, va amenaçar amb deixar el govern, si no s’aprovava la contractació del nedador. Un cop més, ERC va tenir què prendre decisions que no li toquen. Tenia què escollir entre mantenir la estabilitat del govern municipal o ser fidel al seu ideari. Independentment de si l’opció escollida per ERC ha estat l’encertada, el govern municipal no ha estat digne de la responsabilitat que li ha donat el poble blanenc, mitjançant els seu representants a l’ajuntament.
Aquest transvasament de responsabilitat per part dels partits polítics que haurien d’exercir-la, en direcció directa a ERC, no només és una irresponsabilitat flagrant, sinó que també va acompanyada de males intencions. Ambdues ocasions, ERC tenia que escollir entre una cosa que no li agradava i una cosa que no li agradava. ERC s’ha trobat en aquestes dues situacions, que fes el que fes, seria criticada durament. Ambdós casos, només es pot parlar de xantatge polític.
En el primer cas, el missatge del PSC era: O em regales els vots i l’alcaldia, o seràs acusat de posar al govern de Blanes, la dreta i l’espanyolisme.
En el segon cas, el missatge era: O t’empasses el gripau, o seràs acusada de tornar a posar pals a les rodes i trencar novament el govern.
És del tot inadmissible, que forces polítiques amb molt més poder que ERC, i eludint clarament les seves responsabilitats, posin en un compromís de tal magnitud, a un partit que després dels resultats electorals obtinguts, hauria de passar força desapercebut durant aquesta legislatura. Així dons, ens trobem què és ERC qui pren les decisions importants de la vila, sense ser ni de lluny la força més votada, i sense estar dins del govern. ERC és la única que afronta responsabilitats, en un ajuntament, on sembla que ningú vulgui prendre decisions. A més a més, sense que ningú li pregunti si vol aquesta responsabilitat, que l’únic que li pot comportar, són maldecaps que no hauria de tenir.
ERC, és l’àrbitre, què és veu obligat a xutar els penals de dos equips, que no volen marcar gol.
ERC a demostrat que no accepta xantatges de ningú, que accepta responsabilitats, encara que no siguin seves, i que es manté ferma al seu ideari i al seu programa, peti qui peti. ERC no té por de prendre decisions, tot i que puguin ser impopulars pel seu electorat i d’eina d’atac fàcil per part dels seus adversaris. El que no hauríem de fer, és culpabilitzar a ERC per fer la feina que qui hauria de fer, no fa, i a més, fer-ho amb les mans i els peus lligats.

Salutacions i independència.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

21 - independentisme possibilista o independentisme possibilista pessimista?


L’altre dia, vaig rebre un mail d’un amic amb el text que tot seguit us poso.
És un text fet per en Alfons López Tena i publicat al diari “El Público” el 15 d’Octubre de 2007.
El Sr. Alfons López Tena és vocal de CiU al Consejo General del Poder Judicial i militant d’aquest partit. És una llàstima que a CiU, hi hagin tant pocs com ell. Avui mateix, he sentit una entrevista al Sr. Oriol Pujol, nomenat portaveu de CiU al Parlament, on s’ha declarat clarament i sense embuts, independentista. Tot seguit ha començat a matisar, que aquest independentisme, no és una prioritat per ell, i que la independència té molt poques possibilitats de ser assolida. Així dons, el Sr. Oriol Pujol, a diferencia del Sr. Alfons López Tena, en el millor dels casos, és un independentista possibilista pessimista, o sigui, un autonomista pur i dur, que es vol posar a l’aparador. Un independentista és, evidentment, possibilista, i és per això, que lluita per aconseguir la independència, perquè aquesta, és possible.
Però cal moure’s i no caure en el “com-no-és-possible-em-quedo-on-sóc”.
El Sr. López Tena fa coses, com la creació del
Cercle d'Estudis Sobiranistes, al costat d’en Héctor López Bofill, o com aquest escrit, que he trobat molt interessant i de gran valor. Posa sobre la taula una visió del independentisme, que jo mateix vaig exposar, però d’una forma molt menys brillant.
http://elblogdenjosepcabana.blogspot.com/2007/07/mireu-com-marxen-les-beques-les-escoles.html

Aquí teniu el text:


Dependencia o independencia de Catalunya:

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.

Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena

Tot aquest text, és prova evident i amb prou pes per caminar per aquest únic camí possible i imprescindible.
Ara, a mes a mes, qui vulgui, hi pot afegir el debat identitari, que com a quedat clar, no és gens necessari per voler ser lliures. No fa falta ni parlar d'història, ni de llengües, ni de folklore, ni costums. Crec que el debat identitari, té prou fonaments per ell mateix per voler la independència, però aquest text, demostra que qui no cregui en el debat identitari, també té prous motius per voler la independència.
Encara que sigui només per pura, crua i freda "pasta" (serveis de l'administració als ciutadans, a les persones i a les empreses) la independència es l'únic camí.

Us enllaço una vídeo d’una entrevista al Sr. Alfons López Tena, on també parla molt clar.
http://www.vilaweb.tv/?video=4818

Salutacions i independència.

dijous, 25 d’octubre del 2007

20b – Aires de confrontació.


Referent a la passada conferencia Nacional d’ERC, m’he deixat un seguit de coses que m’agradaria destacar.
A mes a mes de les coses que ja vaig posar al anterior escrit, que no em van agradar massa, voldria afegir-ne un altre.
Durant el parlament del Sr. Huguet en defensa de la ponència de la direcció, vers l’esmena a la totalitat de Reagrupament.CAT, es van sentir alguns crits intentant boicotejar el torn de paraula del Sr. Huguet. Això va estar lleig.

Però a la Conferencia Nacional, van haver-hi moltes coses que em van agradar molt.
Per exemple el silenci absolut per part de la militància, en totes les intervencions dels tots els ponents (excepte el que he comentat abans).
Em va agradar l’escridassada general al Sr. Huguet, quant ignorava totalment al President de la mesa, advertint-lo que s’ha li havia acabat el temps de replica.
Em va agradar l’actitud de la militància, corregint les errades inicials de la mesa.
Em va agradar, que qualsevol militant, si s’ho ha treballat, pot intervenir directament en el esdevenir d’ERC.
Em va agradar, veure al Sr. Ridau, envoltat de militants que volien entrar a la sala d’actes, com un militant mes.
Em va agradar, saber que vaig estar a punt de coincidir amb el Sr. Carod-Rovira, als urinaris. (Mai m’hagués imaginat veure al Sr. Carod-Rovira, fent un acte tant íntim)

El que mes em va agradar, va ser veure, com la temuda confrontació, només és al debat. Vaig seure al costat d’un regidor d’un poble a prop de Manresa. Ell va votar quasi sempre a favor de la ponència de la direcció. Jo sempre vaig votar-hi en contra, o en blanc. Però aquest company i jo, vàrem tenir una relació molt agradable, amb molt de respecte, i amb molt bon humor.

També vull agrair a tota la secció local de Blanes, el seu suport i comprensió amb mi, ja que durant l’assemblea per l’aprovació de la ponència oficial, o la que jo presentava, la de Reagrupament.CAT, van ser pacients i respectuosos, deixant-me exposar les meves idees tant temps com va caldre (vuit folis, mes un munt de repliques) i després, uns quants vàrem anar a sopar tots plegats.

També vull agrair les critiques constructives que s’han fet sobre la esmena a la totalitat de Reagrupament.CAT, des de la secció local de Blanes.

La famosa confrontació, només és de debat.
Salutacions i independència.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

20a - Aires de confrontació.


Avui s’ha celebrat la Conferencia Nacional 2007 d’ERC.
La conferencia tenia aires de confrontació directa entre els uns i els altres. Per molta gent, hi havia per part de la direcció d’ERC, de Reagrupament.CAT i d’Esquerra Independentista, unes actituds perillosament sectàries.
Referent a les actituds sectàries, dir que evidentment que son sectàries, però això crec que es una posició de força, en cas d’entrar en negociacions per arribar a un acord. Només en el cas de resultats devastadors per algun dels diferents corrents, aquest sectarisme podria portar conseqüències. Tal com ha anat la conferencia, es possible que els caps visibles de Reagrupament.cat, si que pateixin alguna conseqüència.
No es tracta de els uns o els altres. Es traca de quants dels uns i quants dels altres. No es tracta de canviar la direcció, mes aviat, es tracta de que la direcció canviï.
Aquest argument de trencament del partit, va ser quasi l’únic argument que es va utilitzar a Blanes, per no votar a favor de la ponència de Reagrupament.CAT, i sincerament, la possibilitat de trencament, en cas d’uns resultats semblants entre la posició de la direcció i la posició dels sectors alternatius, era força improbable.

No me’n puc estar de comentar certes actituds de la direcció durant la conferencia, que no m’han agradat massa. Frases com: “Company, et vaig dir que retiressis la esmena” no han tingut la elegància necessària que hauria de tenir la direcció, I lo de saltar-se els estatuts del partit amb lo del vot secret, per mi, ha estat molt fort.

Malauradament, els resultats de Reagrupament.CAT, no han estat els esperats, donats els resultats trets a les diferents seccions locals. Probablement per aquesta por, per mi del tot infundada, del trencament. Però el 22% que a tret la ponència de Reagrupament.CAT, si que podria temptar a alguns a la marxa del partit. Tant debò no sigui així, i crec que no passarà.

Però l’objectiu s’ha aconseguit gràcies als companys d’Esquerra Independentista, que amb la esmena parcial mes potent de les que es presentaven (la de revisar el pacte de govern amb el PSC) a tret un 44% de vots a favor, que si hi afegim els vots en blanc, resulta que menys del 50% de la militància es favorable al actual pacte de govern. Això, per força, ha de fer que la direcció d’ERC, hagi de moure fitxa. I això, es molt important.
Vull felicitar als companys d’Esquerra Independentista, amb qui ens hem donat suport mútuament, per seu èxit en la esmena parcial mes potent de les que s’han presentat.
I també vull felicitar al Sr. Carod-Rovira. El seu discurs final, ha estat brillant i engrescador. Tant debò, no es quedi només en un discurs.

Ara ja tenim unes directrius a seguir. Des de la discrepància, seguiré aquestes directrius. La formula de la “pluja fina” té la seva lògica, i la seva raó de ser. Qui sap, potser tenen raó. O potser no. Ja ho veurem.
Des d’aquestes directrius i amb discrepància, seguiré esforçant-me, per tal de que ERC pugui encabir, a totes les sensibilitats independentistes d’esquerres.

Salutacions i independència.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

19 - Amic meu, no t’emprenyis amb mi.


Fa uns dies, un amic meu es va emprenyar amb mi. Es va emprenyar amb mi, fins el punt de voler-me ferir, cosa que va aconseguir, precisament, perquè és amic meu. Un altre persona, no hagués pogut fer-ho. Fa deu anys que el conec, i ja aleshores els dos érem independentistes. Durant tots aquests anys, els dos hem coincidit totalment amb les nostres opinions sobre la política catalana i la política espanyola. Però la diferencia entre tots dos, és mes de forma que de contingut.
Tal com hem fet tots, ell fa política des de la maquina de cafè, i des de les sobretaules amb amics i familiars. Per la meva part, des de fa uns tres anys, i sense adonar-me’n, vaig començar a ser mes actiu. Primer a una plana web d’àmbit estatal, on discutia amb gent de tot l’estat sobre la realitat de la política catalana. Mes endavant, vaig passar a una plana web d’àmbit nacional, on no discutia massa, ja que tots érem de la mateixa corda. Però va arribar el moment, que amb això no en tenia prou. Això va coincidir amb un canvi substancial de les formes d’ERC, partit al que sempre he votat, i que no m’acabaven de convèncer.
Tenia dues opcions. O continuava fent política des del teclat, o m’implicava encara mes, per tal d’intentar que ERC s’apropes mes a les formes que jo considerava que es tenien que seguir. Just en aquell moment, el sector crític d’ERC, Reagupament.CAT, va començar a prendre forma. Aquest fet em va acabar de decidir, i em vaig afiliar a ERC, i al dia següent, em vaig inscriure a Reagrupament.CAT.
Però tot i així, el meu amic i jo, coincidíem totalment amb el contingut del nostre ideari. De fet, encara hi coincidim. Aleshores, per que s’ha emprenyat amb mi?
Dons per que soc militant d’ERC (des de fa sis mesos) i crec que a focalitzat en mi, totes les seves frustracions sobre el que ell creu que hauria de fer ERC, i no fa. En cap moment a tingut present el fet que jo sigui militant crític, fidel, però crític.
Aquest és un exemple del que passa dins de l’independentisme català. Som molts, però estem enfadats els uns amb els altres, per les formes, quan l’important de debò, son els continguts, on tots, amb matisos, coincidim.
Un altre exemple d’això, és el cas dels joves de Girona que van cremar les fotos del rei, i que no només no van ignorar, sinó que van rebutjar explícitament, la solidaritat que van mostrar dos membres d’ERC amb ells.
Tot això, ens debilita, i crec que estem en un moment molt important, i que no podem deixar passar l’oportunitat de ser forts. De ser mes forts que mai.
Tots temin un primer objectiu clar. Tant els Maulets, com la CUP, com ERC i diverses plataformes ciutadanes, volem la independència dels Països Catalans.
Els bons resultats electorals en els últims anys d’ERC i de la CUP, mes el naixement d’algunes plataformes ciutadanes, mes els esdeveniments que han succeït després de que en Rodríguez Zapatero hagi demostrat que l’estat federal i plurinacional és del tot inviable, a fet que fins i tot, CDC, també estigui fent moviments sobiranistes.
Aquest últim punt, és de vital importància. CDC és la peça definitiva, per tal assolir la independència, però necessita un petit estímul mes encara. És per això, que tant ERC com la CUP, han de continuar fent força, per tal d’atreure a CDC a l’independentisme. ERC i la CUP, han de ser mes fortes en les diferents administracions on fan feina. Sobretot ERC, que avui per avui, és la organització que té la estructura mes important per aconseguir poder i força.
Però per fer això, tots hem de fer un esforç. ERC ha de fer veure que tot l’independentisme d’esquerres pot encabir-se dins seu, i des d’aquí, ja es podran discutir les formes (Si pluja fina, o enfrontament mes directe amb l’administració espanyola)
Una ERC forta, només pot comportar, que CDC surti de l’armari independentista d’una vegada. Amb un ERC forta, amb mes de l’actual 15% de representació al Parlament, mes CDC, podem aconseguir una amplia majoria, que faci possible l’objectiu de la independència.
És fonamental que els diferents col·lectius (Maulets, CUP, ERC, Plataformes ciutadanes) treballem junts, oblidant egos i personalismes, per tal d’arrossegar a CDC a l’independentisme sense complexos, i des d’aquí empènyer fort cap a la independència. CDC també ha de fer la seva feina, i també ha de fer el seu esforç.
No donem la esquena a ERC. Siguem crítics. Molt crítics i treballem per millorar el que no ens agradi, però sense donar-li la esquena a ERC.
Així dons, amic meu, no t’emprenyis amb mi, que estic del teu costat, i ens necessitem tots.
Salutacions i independència.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

18 – Conversa amb les Joventuts Socialistes de Catalunya de Girona.


Fa dies que no poso cap escrit. Això es degut a que he estat participant a camp contrari, concretament al blog de les Joventuts Socialistes de Catalunya de Girona, en un debat que crec interessant, ja que es posen moltes cartes a sobre la taula.
La conversa comença amb un to força crispat, però finalment es va reconduir al terreny de les idees, oblidant els insults, sense que la intensitat del “combat” hagi minvat.
Bé. Aquí us deixo l’enllaç de la conversa, per si voleu fer-hi una ullada, i perquè no, participar-hi, ja que avui, dimarts 9 d’octubre, la conversa encara és viva.
http://jscblanes.blogspot.com/2007/09/els-joves-rebran-210-al-mes-de-lestat.html

Això sí, la conversa és llarga.
Salutacions i independència.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

17 - El 6 d’octubre.




El 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
Recordant aquesta data, una nova plataforma
http://6doctubre.blogspot.com/ ha iniciat una campanya per penjar novament les senyeres als nostres balcons.
Recolzo totalment aquesta iniciativa, i evidentment, el balcó de casa meva lluirà una senyera.
L’altre dia, quant vaig comentar això amb un amic meu, em va preguntar:
Per què ho he de fer? De que serveix? El 7 d’octubre tot seguirà igual.
La veritat és que te raó. Al dia següent tot seguirà igual. Però si tenim aquest ànim, no arribarem en lloc, i simplement, tindrem el que ens mereixem. Això sí, dia rera dia, ens queixarem de la situació en la que es troba Catalunya. Ens queixarem de que els polítics son, en el millor dels casos, uns covards.
Però si realment volem assolir la llibertat pel poble català, caldrà que collem als polítics, i només els podem collar fent-nos veure. Manifestant-nos.
El que no podem fer, es esperar que la independència del poble català, ens vingui regalada pels espanyols. Ells tenen la paella pel mànec, i mai el deixaran anar. Caldrà que ens moguem, i caldrà, tard o d’hora, fer algun sacrifici personal.
En aquesta iniciativa, el sacrifici que ens demanen, és ben senzill, i fàcil de fer. No deixem que la mandra, la decepció o una moral baixa, ens aturi. Si superem aquest estat d’ànim, segur, que animarem a mes gent. Si jo t’animo a tu, tu, probablement, animaràs a un altre.
Cal recordar constantment que existim, i que no oblidem. Que continuarem lluitant i no rendir-nos mai.
Estem vivint uns moments, que crec decisius, pel independentisme català.
ERC i CDC tenen un debat intern que els arrosseguen, als republicans, on eren i on han estat sempre, als convergents, on voldrien haver estat sempre, però la butxaca immediata, la por i el possibilisme, no els havien deixat estar. Fins i tot dins del PSC, hi ha algun moviment.
La societat civil, també es mou. Constantment apareixen noves organitzacions que aposten descaradament per la sobirania plena, fins i tot els empresaris han fet algun acte de rebel·lia.
La solidaritat mostrada amb els joves de Girona, per la crema de les fotos dels reis d’Espanya, també es contundent.
Ara, mes que mai, i des de fa molt temps, es el moment de collar als polítics. Collem-los, i recordem-los el proper dissabte, que fa anys, un President de la Generalitat de Catalunya, va fer, tot i fracassar, un acte de valentia i de dignitat. Ells també ho poden fer. Només han de voler-ho fer i trobar el moment de fer-ho, buscant i animant la complicitat del poble, però els hem de collar.
El proper dissabte, 6 d’octubre, fem un acte de reivindicació. De lluita, i sobretot, de pressió als nostres polítics.
Deixem-nos veure, i collem-los.


Salutacions i independència.

dissabte, 29 de setembre del 2007

16 - Oposar-se no sempre es negatiu.


Carta publicada al setmanari "Cafè amb Llet", al 21 de setembre de 2007.

Els partits polítics tenen un clar i únic objectiu, i aquest no es altre que el de desenvolupar i dur a terme, el seu ideari, la seva ideologia, i la seva forma de veure la vida. Per tal aconseguir aquest objectiu, els partits polítics tenen una eina que els hi permet complir amb aquest objectiu. Aquesta eina es arribar al govern. Així dons, un partit polític, un segon després de la seva formació, ha d’aspirar a governar. Ha d’aspirar a tenir la màxima quota de poder que pugui abastar. Un partit polític que no aspiri a governar, no te raó de ser, i votar-lo, l’únic que es fa, es tirar el nostre vot. Es veritat que hem de ser conscients de la possibilitats reals que té cada partit per arribar a governar, i si es el partit que s’apropa mes a la nostra ideologia, dons l’hem de votar, per tal de donar-li tota la força que sigui possible, i fugir del vot útil, que no es res mes que una enganyifa, que utilitzen uns partits per robar vots a altres partits.
Un cop això es té clar, ja podem entendre el perquè els partits polítics fan tot tipus de cabrioles, per tal d’aconseguir arribar al govern de qualsevol administració, i fugir del pensament fàcil de que tots el polítics son iguals i l’únic que volen es una cadira. No fer aquestes cabrioles per arribar a pactes de govern va en contra de la pròpia naturalesa dels partits polítics i només pot demostrar que, o s’enganya als votants o que s’és un incompetent, per després excusar-ho parlant d’ètica i coses molt nobles, però normalment, només serveix per amagar la incompetència o la enganyifa als votants (a Blanes hem tingut un clar exemple d’aquesta tendència autodestructiva d’alguns partits, tirant per la finestra totes les possibilitats d’arribar a governar)
Però totes aquestes cabrioles tenen un preu polític, amb el que s’ha de vigilar molt si no s’és la primera força d’un pacte de govern, ja que serà aquesta la que s’emporti totes les medalles dels èxits, i els altres partits de govern, queden totalment amagats sota l’ombra del partit majoritari dins del govern.
Es aleshores quant es pot utilitzar una segona eina per tal de complir amb l’objectiu que tenen els partit polítics, (portar endavant el seu programa) Aquesta segona eina es la “oposició en positiu”.
Es tracta d’arribar a un pacte amb un o mes partits, perquè es pugui formar govern, però quedant-se a la oposició.
Així s’obliga al nou govern a complir amb unes polítiques a seguir, tant concretes com es pugui, i al mateix temps, tenir la llibertat de moviments necessària per poder oposar-se a tot allò que no agradi del nou govern. Es una opció, que té l’avantatge de que sempre es pot fer marxa enrera, si el pacte no es compleix. O tot i complir-se el pacte, si el nou govern es un desastre, i si s’escau, promoure una moció de censura.
Això es el que a fet ERC a Blanes. A pactat amb el partit majoritari del nou govern, quedant-se a la oposició.
Analitzant una mica tots els paràmetres que ens condueixen a aquesta situació, es pot pensar que ERC a utilitzat aquesta segona eina per dues raons.
La primera raó es per ètica. ERC no podia entrar en cap govern després d’obtenir els nefastos resultats electorals que va tenir. Simplement, no s’ho mereixien. Un segon motiu ètic, es el de que en el nou govern, hi han representades dues forces polítiques amb un ideari totalment oposat al ideari d’ERC (PDB i PP)
La segona raó es per portar el programa d’ERC tant lluny com sigui possible, i així fer que els seus votants vegin com el seu vot, ha servit per alguna cosa. Així dons ERC a optat per aquesta “oposició en positiu”.
Aquesta “oposició en positiu” es fa palesa amb varies coses, que han passat després de la formació del nou consistori.
Gràcies a aquesta oposició en positiu, en continuarà lluitant per salvar El Vilar i Sant Daniel, cosa que ja es donava per perduda, i s’han començat les negociacions amb el Ministerio de Medio Ambiente, per recuperar la platja de S’abanell. S’ha establert una hora gratuïta al pàrking del Passeig de mar per tots el blanecs, i en poc temps, també hi haurà una hora i mitja a les zones blaves, gratuïtes pels blanencs. S’ha iniciat el projecte per la construcció de 44 habitatges per gent gran i gent jove al costat de l’Hospital de Sant Jaume, i s’ha facilitat fer a les entitats blanenques la seva fira, evitant l’excés de burocràcia.
Tot això s’ha fet en poc temps i des de l’oposició, en positiu.
Salutacions i independència.

dilluns, 24 de setembre del 2007

15 – Hùrtugrafÿa.


El passat 19/09/2007, vaig fer un escrit 13 - no siguem directament còmplices on volia expressar el meu pensament sobre certs comportaments de la societat civil catalana, concretament la que és independentista respecte al tema de la independència, En l’escrit volia posar un punt de debat sobre si cada un de nosaltres podria fer mes del que fa, per tal d’assolir la independència, posant especial atenció, en tots aquells que poden esdevenir ídols o exemple pels demés. Per expressar aquesta idea vaig utilitzar la figura del màrtir, l’heroi i el líder.
L’altre aspecte que volia posar sobre la taula, era la divisió que hi ha dins del col·lectiu independentista.

Respecte a aquest escrit, vaig rebre la visita d’un anònim, que em va deixar el següent comentari:
“Tu podries fer l'heroïcitat d'aprendre a escriure la llengua que tant defenses: "és" va amb accent i "he" del verb "haver" va amb "h". No és molt demanar”
El comentari es molt bo. Es recolza amb la figura de l’heroi que jo vaig utilitzar en el meu escrit, per tal de deixar-me en evidencia, i ho aconsegueix.
El comentari es quasi perfecte, si no fos perquè l’anònim, també queda en evidencia, ja que el to emprat deixa clar que el meu escrit li va fer mal. Però no poden rebatre el contingut del meu escrit, ataca al continent. Un segon anònim, ja se’n va encarregar de posar aquesta evidencia a la vista de tothom, d’una manera precisa i quirúrgica (gràcies segon anònim pel teu recolzament) i a mi no em cal afegir-hi res mes.

Però malauradament, l’anònim corrector ortogràfic, te raó.
Aprendre a escriure correctament el català a Catalunya o als Països Catalans, és una heroïcitat. I jo soc l’exemple perfecte.
Mes d’un cop he pensat en fer algun curs per tal de millorar la meva ortografia, la meva sintaxi i el meu vocabulari, però finalment he agut de fer marxa enrera, ja que això suposaria:
- Treballar menys hores, i per tant no arribaria a fi de mes.
- Desatendre a la meva família, posant en perill la estabilitat familiar, ja que si m’hi poso, m’hi poso bé, i aprendre un català acadèmic demana molt temps.
- Eliminar totalment el meu temps d’oci, amb el perill de parar boig, i perdre el meu entorn social.
Renunciar a qualsevol d’aquestes tres raons, per aprendre el català, equival a fer un acte “heroic”. I no soc ni de bon tros, un cas excepcional, i hi ha molta gent en circumstancies molt pitjors que les meves.
Així dons, vaig optar per escriure tant com pogués, llegir tant com pogués, i anar aprenent poc a poc, i ser mentres tant, un analfabet. Un analfabet del meu propi idioma, al meu propi país, que es l’idioma propi del meu país. Paradoxal.

Catalunya de dos idiomes oficials. El català i el castellà. Només un és obligatori segons la constitució. El castellà.
Catalunya de dos idiomes oficials. El català i el castellà. Només un és el propi del país. El català. Per tant si l’altre no és propi, és un idioma estrany al país. És un idioma estranger.
Que l’idioma obligatori d’un territori sigui un idioma estranger, i no pas el propi, només te un nom: OPRESSIÒ.
Que en un territori, hi hagi un molt baix índex de analfabetisme en un idioma estranger, mentres si que hi ha un alt grau d’analfabetisme el la llengua pròpia és, com a mínim, molt estrany.
A Catalunya, hi han analfabet del català, alhora de entendre’l. Tothom s’ha trobat en algun moment, a algun català que no entén l’idioma propi dels Països Catalans.
A Catalunya, hi han analfabet del català, alhora de parlar-lo. Tots coneixem algun català, que no ha pronunciat ni una sola paraula en català, en tota la seva vida.
A Catalunya, hi han analfabets alhora de llegir-lo. Tots coneixem algun catalano parlant, que prefereix llegir en castellà abans que en la seva pròpia llengua, ja que no sap llegir bé el català.
A Catalunya hi han molts analfabets alhora de escriure’l. Molts de nosaltres, si no fos pel corrector ortogràfic, no escriuríem mai en català. Si haguéssim d’escriure amb una Olivetti, o si ho hem de fer a mà, ho passem molt malament.
Aquest analfabetisme del idioma propi només te un nom: OPRESSIÓ.

I tot això es fa visible en la vida quotidiana.
Us imagineu a un suec que ocupi algun càrrec de responsabilitat a Suècia, molt ben remunerat i que sigui analfabet parlant, llegint i escrivint, i fins i tot en la comprensió de l’idioma propi de Suècia? Dons als Països Catalans, això passa.
Us imagineu a un danès, que per trobar feina a la administració publica, i a vegades al sector privat, hagi de demostrar amb un certificat oficial que no és analfabet amb la llengua pròpia de Dinamarca) Dons als Països Catalans, això passa.
Per molt que les administracions publiques i les escoles utilitzin exclusivament el català a Catalunya, les empreses catalanes demanen expressament que es demostri que no som analfabets en la llengua pròpia del seu territori, i en canvi no ho fan amb una llengua estranya al seu territori. Només es demana aquesta acreditació, als idiomes estrangers, Així dons, a la pràctica, el tractament que dona el sector privat al català, es equivalent al que donen a l’anglès.
Tot això es veu reforçat, en el fet de que molts catalans no utilitzen i no aprenen el català, perquè no el necessiten, de la mateixa manera que jo mai he necessitat l’anglès. Les úniques llengües que no es necessiten en un territori, son les llengües estrangeres.
Per tant, a la realitat quotidiana, el català, l’idioma propi dels Països Catalans, és un idioma estranger als Països Catalans. Paradoxal.

Només em resta agrair a l’anònim corrector ortogràfic, el fet de fer-me pensar en tot això un altre cop, i demanar-li, que continuï corregint-me, per poder millorar la meva hùrtugrafÿa.

Salutacions i independència.

dissabte, 22 de setembre del 2007

14 – Aixafar la guitarra.


Em disposava a fer un escrit sobre el tema de les seleccions esportives, i sobre el paper del PSC al Congreso de los diputados, quan he vist que algú s’ha avançant a les meves intencions i m’han aixafat la guitarra.
A
tal com raja podeu trobar un escrit, on posa sobre la taula, la esquizofrènia voluntària i volguda del PSC, que aquí es vol fer passar per catalanista i al Congreso de los Diputados, deixa ven clar quines son les seves veritables obediències.
I en
Joan Puig explica com van ser les coses.


Sembla ser que els estatuts del PSC, diuen que és un partit sobirà, per tant, fa mes greus encara, aquestes decisions tant estranyes que pren. A Catalunya vota una cosa, i a Espanya en vota un altre. O ens enganya a nosaltres o enganya als espanyols. Els resultats de les seves accions, deixen entreveure que a qui enganya és al poble català.
Però no sé de que ens sorprenem.
Ahir recolzaven les seleccions esportives catalanes, avui no.
Ahir no volien el desdoblament de la N-II pel Vilar, avui sí.
Ahir volien l’estatut aprovat pel Parlament, avui volen un estatut “cepillado”.
Quina manera d’aixafar guitarres!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Per altre banda, crec a que tots ens hauria de fer pensar, el fet de tenir que demanar permís per jugar un partit de futbol, o de qualsevol cosa. ÉS DEL TOT INDIGNANT. Si no tenim llibertat per jugar a pilota, que pot passar amb altres coses mes importants.
Utilitzo el amanit exemple de la comunitat de veïns.
Us imagineu que el president d’una comunitat de veïns no deixes jugar als vostres fills al pati de la finca, mentres els seus hi juguen a tot hora? Us quedaríeu parats, sense dir-hi res?
Segurament no. O intentaríeu treure el càrrec al president, o marxaríeu.
Així dons, que esperem a marxar d’aquesta “Comunitat de veïns”?



Salutacions i independència.

dimecres, 19 de setembre del 2007

13 - No siguem directament còmplices.


En tots els grans moviments de masses, sempre hi ha un grup de personatges que és fix. Alguns cops hi son tots, i en altres ocasions només hi és un. Dins del moviment independentista català, també hi son presents. Aquests personatges no son altres que: El Màrtir, l’Heroi i el Líder.
El màrtir és aquell personatge que a patit severament la força del enemic, ja sigui amb les condicions de vida, amb tortures i vexacions i fins i tot amb la mort.
En la historia mes recent del independentisme català, tenim com possibles màrtirs, als empresonats durant els Jocs Olímpics del 92, pel jutge Garzón. Recordem que varen ser empresonats per si les mosques, “por si acaso”. Quan va ser alliberats, van denunciar que havien estat torturats. Ningú els hi va fer cas (Encara recordo com parlant d’aquest tema amb familiars i amics, m’acusaven de ser un d’aquells bojos que creuen en la teoria de la conspiració) Així dons, sense el suport de ningú, van tirar endavant les seves denuncies fins als nostres dies. L’ultima sentencia sobre aquest cas, la va fer un tribunal europeu, que va condemnar al Estat espanyol, per negligència en la investigació dels fets denunciats. Això vol dir, que les autoritats espanyoles no van fer gran cosa per aclarir els fets. A hores d’ara, ja no es pot investigar, ja que moltes proves han desaparegut, i s’han perdut moltes pistes, cosa que referma la negligència de les autoritats espanyoles, i deixa caure sobre elles, l’ombra de la sospita.
Un altre màrtir, podria ser en Xirinachs, que va dedicar tota una vida, per la lluita pacifica en defensa de la gent del nostre país. Va ser ignorat per totes les forces polítiques i per tota la societat catalana en la seva causa, que hauria de ser la causa de tots. La solitud mes absoluta durant tota la seva vida política, va ser el seu martiri, i els catalans vàrem ser còmplices directes d’aquest martiri.
Els herois, son aquells que lluiten contra una força superior i surten victoriosos. Depenent de com acaba el personatge, pot esdevenir màrtir o heroi.
L'independentisme català, a la seva historia recent, no te herois, o si mes no, ara no els recordo. Els empresonats del 92, podrien ser herois, ja que s’han enfrontat a una força molt superior i finalment, tot sembla que en sortiran victoriosos. Però per ser heroi, a mes de la victòria, cal el reconeixement popular i institucional, i això no ho tenen. I d’això els catalans, també en som còmplices directes.
Finalment queda el personatge del líder. El gran líder del independentisme català dels darrers temps, crec que és en Carod-Rovira.
Amb el seu lideratge, l’independentisme català, a arribat, on ni tant sols els més optimistes ens pensàvem que podria arribar. Cal recordar, que en Carod-Rovira, va agafar el lideratge d’ERC, amb una ma davant i un altre darrera, i avui, ERC es al govern de la Generalitat, i ells és el numero 2 del govern. La seva tasca, ha estat dura, valenta, i sobretot eficaç. Sense cap mena de dubte, ha estat un gran líder.
Fora del espai polític, també tenim gent, que podria fer aquest personatge. En Víctor Alexandre, o en Salvador Cardús, o el Lluís Llach. Però els joves, per sort, també volen agafar el seu espai. Dintre dels joves ens trobem al Oleguer, el jugador del Barça, que tot i que sembla que ell s’esforça, per no ser-ho, no hi ha dubte que és un bon exemple pel nostre jovent. De moment no és líder, ni demana ser-ho, però qui sap.
L’altre és en Joel Joan. En Joel Joan te una personalitat molt forta, i sembla que s’estima molt. Però parla bé, és desacomplexat del tot, i el seu compromís és total, expressant totes aquestes característiques d’una forma eufòrica, i probablement excessiva. Tant ell, com l’Oleguer, han perdut definitivament el mercat espanyol, i això no ho fa massa gent. De fet, no ho fa quasi ningú, i ho hem de tenir en compte.
Tal com hem fet amb els nostres màrtirs i amb els nostres herois mes recents, els catalans mateixos som còmplices directes del descrèdit dels nostres líders, i dels que potser en un futur, puguin ser-ho, sinó líders, si creadors d’opinió favorables a la causa.
Facin com facin aquest líders o creadors d’opinió, el que crec que hem de fer els catalans, és saber, que pels motius que sigui, son del nostre cantó, i no hauríem d’ajudar al descrèdit i la persecució que pateixen constantment per part dels mitjans de comunicació espanyols, i si no son del nostre grat, no cal que els hi donem suport. En cap cas, ridiculitzar-los o desautoritzar-los.
Des d’aquí, encoratjo a Joel Joan, al Oleguer i a tots els que es mouen per la llibertat, a continuar com fins ara.
Els fets que van succeir al Fossar de les Moreres, on les JERC van patir alguna cosa mes que una escridassada, ens haurien de fer pensar, que l’enfrontament entre nosaltres, només beneficia als nostres adversaris. Si no ens agrada com es fan les coses, dons fem alguna cosa per canviar-les mes profitosa que desacreditar-nos davant del enemic comú.
No siguem directament còmplices.
Des d’aquí, dono el meu suport als independentistes de Girona. Tant de bo, els catalans sapiguem reaccionar, depenent de com es vagin succeint els esdeveniments, i no ens oblidem d’ells.

Salutacions i independència.

divendres, 14 de setembre del 2007

12 – Carta a un nacionalista.


Afirmes no tenir cap respecte per cap bandera i que només respectes a les persones. Crec que aquí hi ha una petita incongruència.
Les banderes són un drap, i això ho tenim tots clar. Però també són un símbol que representa a un col·lectiu. I un col·lectiu és format per persones. Si respectes a les persones has de respectar a un col·lectiu de persones, i per tant has de respectar als símbols d’aquestes persones. El que no pot ser, és respectar als individus i no respectar als col·lectius. Per tant, a partir d’ara, quan parlem de banderes, no parlem de draps, sinó que estem parlant de persones, que és el que a tu t’interessa.
Dius que t’és igual una bandera que un altre. Ets neutral. Si això fos veritat, series independentista, ja que és evident, que en el nostre context, tenim dues banderes i una és mes forta que l’altre, i una ofega a l’altre. Si t’és igual una que l’altre, i fossis neutral, recolzaries a la que és oprimida. Recolzaries al col·lectiu oprimit. Recolzaries a les persones oprimides. Però enlloc d’això, el que fas, sota la protecció de la teva “neutralitat”, és no fer res, i et quedes mirant com un col·lectiu de persones ofega a un altre col·lectiu de persones. I això no és neutralitat. Això és complicitat.
A mi també m'es igual entre les banderes de França i la d’Alemanya. Però no m'es igual entre la bandera dels USA i la bandera d’Iraq, o tampoc soc indiferent entre les banderes de Rússia i la de Txetxenia.
Ara em pots dir que la bandera catalana no és oprimida. Bé, els catalans no podem convocar referèndums. No podem fer un exercici democràtic. Això és opressió. Els catalans no podem jugar un partit de futbol quan volem. Això és opressió. No acceptar el que ha votat el 90% del Parlament català, és opressió. No complir la llei amb les inversions, i les transferències, és opressió.
La teva indiferència (que no neutralitat), davant d’aquestes opressions, no és tal. En els millors dels casos és complicitat.
També potser que em treguis el tema de que som victimistes. Quan algú és oprimit i es queixa, no és vistimista, és víctima. El vistimista és aquell que pot viure les 24h del dia en la seva llengua materna, en un espai on aquesta no és la llengua pròpia, mentres que els que si ho volen fer en la llengua pròpia, no ho poden fer, i diu que s’ha sent ofegat.
En definitiva, tu ets el nacionalista, per omissió i per tant, per complicitat, i jo soc el ciutadà del món, per acció.
Salutacions i independència.

dilluns, 10 de setembre del 2007

11 - L’11 de setembre. No us oblideu la crema solar.


L’11 de Setembre es un dia on es retroben tots aquells moments perduts, per la majoria, encara no fa masses dies, d’un descans merescut, després d’un any de treball. Es una data perfecte, per retrobar-nos amb la tovallola, la paella, i una llarga xerrada després de dinar, sobre si el Barça o el Madrid s’ha reforçat millor o qualsevol altre tema banal, o perquè no, una migdiada com cal. Es perfecte per superar la depressió que ens envaeix, després de dues o tres setmanes vivint la crua realitat. Després de tornar a la rutina diària, arriba l’11 de setembre, normalment acompanyat d’un cap de setmana, i fins i tot com aquest any, d’allò que en diuen “pont”. Que hem de fer sinó gaudir-ne?
Però .................. per que fem festa l’11 de setembre?
Dons perquè es la Diada de Catalunya. I això que vol dir exactament?
Encara recordo, un dia, que un amic meu, amb cognom d’aquells que deixen ben clar que son catalans de soca arrel, estava ajudant al seu fill a estudiar historia. Quan va acabar de llegir un paràgraf del llibre de text, es va quedar molt sorprès, no va poder evitar donar-nos la gran noticia – Ostres!!!!! L’11 de setembre, Catalunya va perdre una guerra!!!!!!!!!!!!!!!!!! Jo em pensava que celebràvem una victòria. – D’això no fa masses anys, cinc potser. I així ens van les coses. Vaig estar a punt de preguntar-li qui era el General Moragues, però vaig preferir estalviar-me el disgust.
L’11 de setembre no es un dia de festa. Es un dia pel record. Es un dia on hauríem de recordar, tots aquells que van morir defensant un país (no només l’11 de setembre) i recordant que es un dia, on un estat va deixar d’existir. El nostre estat.
Es un dia on tothom, excepte els serveis d’urgència i emergència, hauríem de quedar-nos a casa, i no treballar. Ni bars ni restaurants, ni cap tipus d’establiment dedicat al comerç o al oci. Només així es por reivindicar de veritat.
I que es el que hem de reivindicar? Dons de tot. Des de la dignitat nacional, fins el fet de que no tinguem que demanar permís per fer un partit de futbol. El fet de tenir que demanar permís per jugar un partit de futbol, es prou aclaridor del estat en que es troba Catalunya. Si ni tant sols amb això som lliures, que podem esperar de les coses realment serioses. I es clar, com no reivindiquem amb contundència, i ens dediquem a gaudir dels plaers de la vida a la Mediterrània, dons ens passa el que ens passa. Dons que passen de nosaltres, i per tant no fa falta publicar les balances fiscals, ni fa falta invertir el que cal, ni fa falta defensar res del que sigui estrictament català.
Però tot això es normal, si es fan les coses que es fan.
No ajuda gaire, estudiar que va passar a l’11 de setembre del 1714, quan ses un incipient pre adolescent.
Ni tampoc ajuda gaire, que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, no vol rebre al Dalai Lama, no sigui que tregui el tema de l’autodeterminació dels pobles.
Ni tampoc ajuda gens, el fet que l’ajuntament de Lloret de Mar, permet l’obertura dels comerços en un dia com aquest.
O que durant els actes de commemoració de l’11 de setembre, es facin coses en castellà, tampoc ajuda massa. Un dia, encara que fos un dia, no podria viure tothom en català? Encara que només sigui per respecte.
Tot això, al que ajuda, es a trivialitzar una data, que hauria de fer pensar als catalans, i enlloc d’això, ens dediquem a omplir les platges i els restaurants. A fer vacances de nou, i fer vida de rics.
Així dons, arriba l’11 de setembre per fer festa, que les coses ens van molt bé, i si triguem 2 hores en arribar a Blanes des de Barcelona, pagant peatge, no passa res, que es normal. M’agradaria saber que farien els suecs o els alemanys, si els hi passessin coses d’aquestes.
Arriba l’11 de setembre. No us oblideu la crema solar.

Salutacions i independència.

divendres, 7 de setembre del 2007

10 - II Diada per l’autodeterminació dels pobles


El proper dia 8 de setembre “II Diada per l’autodeterminació dels pobles” a Blanes.
http://www.autodeterminaciodelspobles.cat/

Programa:
Tot el dia: Fira d’entitats dels Països Catalans. (Passeig de Mar)
12H: Batucada, bastoners. (Passeig de Mar)
Debat sobre l’autodeterminació amb representants de les joventuts polítiques dels Països Catalans. (Casa del Poble – Passeig de Dintre)
14H: Dinar popular i acte polític central. (Passeig de Mar) 10Euros. Venda de tiquets: Videoclub Serra i Videoclub La riera (Tiquets limitats)
2/4 17H: Jocs tradicionals i xocolatada popular. (Passeig de Dintre)
19H: 1ra Conferencia de Martxelo Otamendi i Jaume Sastre a “La realitat dels Països Catalans i d’Euskal Herria”.
2na Conferencia: Xavier Solano i un diputat de l’Scotish National Party a “El mirall Escocès”.
22H: Concert per l’autodeterminació amb OBRINT PAS i KONTRA-BAND (Entrada gratuïta i Servei de barra)

Salutacions i independència.

dijous, 6 de setembre del 2007

10 - “El món ha de saber-ho”


"Des del bloc de Xavier Mir a Vilaweb, ens arriba una nova proposta. Es tracta d'un visionat massiu del documental sobre el cas d'Èric Bertran realitzat per Xevi Mató, subtitulat a l'anglès per Heather Hayes.Mir proposa que la setmana del 27 d'agost al 2 de setembre s'escampi la iniciativa mitjançant apunts als blocs i enviament de notes de premsa o de correus als mitjans de comunicació. A partir del 3 de setembre i fins al dia 9, es tracta de visionar tantes vegades com es pugui el documental sobre el cas Eric Bertrán el documental sobre el cas Èric Bertrán, per tal que pugi posicions al rànquing i entri al circuit dels més vistos. El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El vídeo que caldrà visionar massivament és la primera part.
1er video
http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4&mode=related&search=
2on
http://www.youtube.com/watch?v=Aqvs3988wbU&mode=related&search=
3er
http://www.youtube.com/watch?v=TvlUpoffohM&mode=related&search=
4rt
http://www.youtube.com/watch?v=FpKmmCxOcGQ&mode=related&search=
5é (molt interessant)
http://www.youtube.com/watch?v=eAWyX_lWPuQ&mode=related&search=
M’adhereixo a l’iniciativa de Xavier Mir, i tens raó, aquest cas en un país normal no hagués succeït."
Escrit per en Joan Puig