diumenge, 22 de juliol del 2007

4 - Una cosa o l’altre segons em convingui.


Respecte a la portada de “El Jueves”, un cop mes es posa en evidencia la hipocresia de les lleis espanyoles, que no tracten a tothom per igual. Ja ho vàrem veure amb l’assassí “De Juana Chaos”. Que tot i ser un assassí, té els seus drets, atorgats pel suposat estat de dret en que vivim. Ara resulta que no es pot fer conyeta de les relacions sexuals de la família real. Si acceptem que això no es pot fer, dons tampoc es pot fer amb ningú, i vull recordar un sketch del programa “Polònia”, a arrels del canvi en el sentit de vot d’ERC sobre l’estatut, promogut per les assemblees del mateix partit. Es feia conya de les relacions sexuals d’en Carod-Rovira, demanat permís a les assemblees, per poder tenir relacions amb la seva dona. Aleshores ningú es va queixar, i tots vàrem riure força (evidentment, l’sketch era molt divertit) Però, ara s’ha tocat a la família real, i hi ha qui es posa les mans al cap. Som o no som tots iguals? O som uns mes iguals que uns altres? El que passa es que Espanya té una monarquia una mica especial. Cal recordar, que segons les normes de la dinastia de la pròpia família real espanyola, el Príncep Felip, per poder ser rei, s’ha de casar amb algú del que es diu “de sangre azul”. Si es vol la monarquia, dons monarquia. Monarquia amb tot el que comporta. El que no pot ser es que per casar-me, soc republicà, però no es pot fer conyeta amb mi, perquè soc de la família real, i si amb la resta de les persones. O s’és monàrquic o republicà, però no soc una cosa o l’altre segons em convingui.

dimecres, 18 de juliol del 2007

3 - Pagueu, pagueu, maleïts.



Mireu com marxen les beques, les escoles bressol i les escoles amb parets i formigó. I mireu com venen les escoles barracons.
Mireu com marxen els hospitals i els ambulatoris. I les places de personal sanitari, que farien més curtes les llistes d’espera.
Mireu com marxen l’aeroport internacional, un xarxa ferroviària com cal, les autovies i els transport públic. I mireu com arriben els peatges i els embossos, que ens porten a utilitzar més els peatges i augmenten la pol·lució.
Mireu com marxen places de policia i de jutges. I els centres penitenciaris, que farien la justícia mes ràpida.
Mireu com marxen els ajuts a les empreses, i els ajuts als treballadors caiguts en desgracia.
Mireu com marxen les pensions dignes.
Mireu com marxen les polítiques d’integració de la immigració.
Mireu com marxen els ajuts a la gent gran, a la gent jove, i a les famílies.
Mireu com marxa el suport al I+D.
Mireu com marxen les subvencions al nostres artistes i esportistes, que no poden desenvolupar el seu talent, per no rebre el ajut necessari en el moment adient.
Mireu com marxen tantes i tantes coses.
I després ens hem de sentir dir insolidaris.
Tot això, son prous motius per fer un pensament i prendre una decisió ràpidament. La dependència es un luxe que no ens podem permetre.
Hi ha qui dirà que en una Espanya justa, tot això s’arreglaria. Amb una Espanya federal això no passaria.
Però fa quasi 300 anys que això es així, i això no canviarà. I qui ho pensi, sincerament, i amb tot el respecte, s’enganya.
Per que ha de canviar, si no ens queixem massa?
La butxaca dels catalans, de tots els que viuen a Catalunya, necessiten la independència.
I ara, qui vulgui, i pot afegir el debat identitari, que ha quedat clar, que no es imprescindible per voler la independència.

divendres, 6 de juliol del 2007

2 - La sorpresa final?


Carta publicada al "Diari de Girona" el 2 de juliol de 2007.
I També al setmanari "Cafè amb Llet", al 6 de juliol de 2007

Recentment es va constituir l’Ajuntament de Blanes, i va passar el que tenia que passar. Un cop allunyades les connotacions i sentiments personals de tots i cadascun de nosaltres, la cosa no podia acabar d’un altre manera. La equació estava feta i només calia fer un bon plantejament. Els resultats de les eleccions va fer que les regidories de l’Ajuntament de Blanes quedessin dividides en dos grans sectors. Per un costat el centre/esquerra amb un regidor de més, i per l’altre banda el centre/dreta amb forces contradiccions entre les diferents opcions polítiques d’aquest color (uns son nacionalistes catalans, uns altres son nacionalistes espanyols i uns altres son anti-tothom)
Tot era fàcil i només calia fer-ho. Les esquerres havien guanyat les eleccions, d’una forma ajustada, però també d’una manera clara. Però vet aquí que els senyors d’ERC, van i voten a favor del candidat de CiU i del resta de les forces polítiques de la dreta.
“Però com s’atreveixen?” pensaran molts. “A més a més, ho han fet de franc, ja que ni tant sols formaran part del govern de la vila” pensaran altres. “Ni tant sols s’han venut per una cadira?, així dons, Perquè ho han fet? Potser van prendre la decisió en un altre calçotada d’aquelles que fan ells”.
Dons crec que ho han fet per que no han tingut un altre alternativa. Que podien fer, si el candidat de la llista mes votada, el Sr. Marigó del PSC, no els hi ha demanat ni tant sols que s’abstinguessin?

Quan és menysprea a algú d’una manera tant contundent i rotunda com ho ha fet el Sr. Marigó, es normal que els budells, l’estómac i el cor del menyspreat es girin en contra de qui fa aquest menyspreu. Però si hi afegim que el candidat de CiU, no només no menysprea, sinó que escolta i fa un esforç, dons la cosa es força clara.
Diuen que el R. Madrid no ha guanyat la lliga, sinó que la perdut el Barça. Dons una cosa semblant li ha passat al Sr. Marigó. No es que el Sr. Trias hagi guanyat l’alcaldia, sinó que el Sr. Marigó, quan ho tenia tot a favor, l’ha deixada escapar, la perduda, de la forma mes infantil que hom pugui imaginar.
Ara, el Sr. Marigó, acusarà a ERC d’haver-se venut a les dretes. De no ser conseqüent. De no tenir coherència. Però l’únic culpable de que ell no hagi sortit reelegit, és ell mateix. És ell qui ha tancat totes les portes a ERC, posant en perill un pacte de govern d’esquerres, i ell és el culpable de que finalment hagi passat el que ha passat. I això es veia venir.
El Sr. Marigó ha fet allò de “o vens amb mi sense protestar gens, o no jugues”. Ja ho va demostrar mentres era l’alcalde, i a seguit practicant aquesta tàctica durant la campanya electoral, i el que es pitjor, en la política de pactes post-electorals. Tot seran critiques a ERC, però, que podien fer sinó? El Sr. Marigó els ha portat directament a la porta de CiU, que només ha tingut que posar-se de cara, amb voluntat negociadora i amb ganes de fer feina.

El Sr. Salmerón, i segurament els seus votants, estaran força enfadats per la decisió d’ERC. Però amb qui haurien d’abocar el seu malestar, es amb el Sr. Marigó, que ha actuat d’una manera que només podia passar, el que ha passat. Era un risc mes que evident. El Sr. Marigó ha jugat amb foc, i aquest hauria de ser el veritable motiu de la ràbia continguda dels votants de ICV-EUiA. Que no s’enfadin amb els qui han estat apartats de tot, sinó amb qui aparta i discrimina. També han d’acceptar la seva part de responsabilitat, ja que son, d’una manera o altre, còmplices de la mort del tripartit a Blanes. Haurien d’haver previst el que podia passar, i plantar-se, obligant al Sr. Marigó a baixar-se del burro, i obrir converses amb ERC. Potser és per aquest “o vens amb mi sense protestar gens, o no jugues”, que ICV-EUiA a callat i a sigut un bon minyó.
Que esperaven? Arraconar a ERC al mes negre dels abismes, i a mes, que ERC els hi rigués les gràcies? Vinga va.
ERC s’ha buscat la vida, i ha adaptat els seu programa, dintre d’uns paràmetres acceptables per ells, per dur-lo a terme, que és el que han de fer els partits polítics.

En els discursos que s’han fet després del la elecció del nou alcalde, tant el Sr. Marigó com el Sr. Salmerón, han dit sense dir-ho, que ERC no té honestedat. Jo no sé el que entendran ells per “Honestedat”. El que sí tinc clar que no és honest, és deixar de banda, fins a la humiliació publica, al que fins no fa gaire, i és encara en molts llocs, un soci de govern. Això, no es ser honest, Això és voler-se repartir el pastis. A mes a mes, el Sr. Salmerón, s’ha premés donar lliçons de amb qui es pot pactar i amb qui no. Fa falta que es faci un llistat dels llocs on ICV-EUiA a pactat amb el PP? Si fins i tot, ha tingut converses amb Falange de la JONS a Ardales.
El Sr. Salmerón, també ha acusat, entre línies, a ERC de provocar la abstenció entre la població, amb aquestes actuacions tant estranyes. El que també es pot pensar, es que el que provoca el creixement del abstencionisme entre la població, es la política de fidelització cega a un altre força política. Per que han d’anar a votar els simpatitzants de ICV-EUiA, si els seus vots aniran, sense dubte, al Sr. Marigó? Això, segur que provoca abstenció.

En definitiva, ha guanyat l’alcaldia, qui l’ha volguda guanyar, posant-se d’acord amb qui a calgut. I l’ha perduda, qui amb un atac de supèrbia, no s’ha volgut posar d’acord amb ningú.

ERC no es la marca blanca de ningú, i a aquestes alçades, ja ho hauria de saber tothom. ERC té un programa per defendre, i segurament ha pactat amb qui li ha donat mes possibilitats de fer-ho.
A qui a pogut sorprendre la decisió d’ERC? Dons a quasi tothom, però al Sr. Salmerón, i sobretot al Sr. Marigó, no. Ells son els qui l’han provocat.

dijous, 5 de juliol del 2007

1- L’ultimàtum d’en Marigó.



Carta publicada el 8 de juny de 2007 al setmanari "cafè amb llet".


Difícil el dilema en el que es troba ERC de Blanes, després de la proposta que fa l’alcaldable del PSC pel ajuntament de Blanes al partit republicà. Recordem que el Sr. Josep Marigó ha manifestat que només reeditaria el tripartit, si les bases locals d’ERC obliguessin a plegar al seu cap de llista.
ERC es troba amb la disjuntiva de acceptar la proposta d’en Marigó, i així fer una acte de responsabilitat amb el poble de Blanes, i dotar al ajuntament d’un govern, no sé si estable, però si fort, donant peu així als comentaris populistes de “aquests, mentre tinguin un seient, son capaços de vendre a sa mare”, o bé, un acte de dignitat (d’orgull infantil diran altres comentaris populistes) i rebutjar contundentment aquesta proposta. Faci el que faci, la imatge de ERC es veurà malmesa.
L’oferiment del Sr. Marigò es un obra mestre del maquiavelisme, si no fos per l’altre lectura que es pot fer, si s’aprofundeix una mica i es rasca la superfície d’aquesta proposta.
Aquesta manifestació feta per en Marigó, deixa veure certes coses que no haurien d’agradar a ningú.
La primera es un tarannà molt poc democràtic. Qui es pensa que és en Marigó per decidir qui a de ser el regidor d’un altre força política? La primera resposta que hauria de donar ERC, és la d’acceptar la proposta, però posant la condició de que el Sr. Marigó, no formés part del govern municipal. No seria lògic, i seria anti democràtic, però ERC té el mateix dret de posar un condició de pacte del mateix nivell que la que fa el PSC. En Marigó ha demostrat que no te molt clara la diferencia entre l’alcalde d’una ciutat i el cacic d’un poble, que fa i desfà a conveniència. Un altre prova d’això, es que encara no ha explicat clarament, el motiu de l’expulsió d’ERC del antic consistori. Un alcalde seriós no pot expulsar a una força política amb la qual havia pactat per fer el govern d’una ciutat, argumentant “motius personals”. Podria haver dit que no treballaven prou, però es clar, així es difícil mantenir qualsevol replica mínimament estructurada, ja que amb la poca força que tenia ERC dins del consistori, es fàcil pensar que enlloc de no treballar, en realitat el que passava es que no els deixaven treballar. A mes a mes, expulsar a un parlamentari del Congreso de los Diputados, no es una decisió massa encertada, i molt menys adduint “motius personals”.
L’últim que cal tenir en compte, el la irresponsabilitat del guanyador de les eleccions, encara que hagi perdut 728vots, quasi 300 vots mes que ERC, posant per sobre els seus “motius personals” a la molt fàcil possibilitat de que ERC es quadri al estil Portabella, deixant al Ajuntament de Blanes amb un govern minoritari.Encara que sembli mentida, aquestes coses no les fa un cacic de poble, amagat sota la pell d’un demòcrata, sinó l’alcalde electe d’una ciutat. Sorprenent.