dimecres, 18 de febrer del 2009

105 – Un altre camí.


Fa uns dies penjava un escrit sobre els creadors d’opinió que tenim a les diferents ràdios fent de tertulians, on normalment saben parlar de qualsevol tema que se’ls plantegi, fins al punt que acaben sentenciant enlloc d’opinar. L’altre dia, mentre tornava de treballar, sentia la tertúlia de la nit de Rac 1, on parlaven de la crisi, i quines són les solucions més adients per sortir d’ella. Entre ells, n’hi havia un, que va sentenciar el següent: “Estem en aquesta crisi per què tenim un greu problema de productivitat, i l’única manera de sortir ben parat, és treballant més per menys” El to emprat i la rotunditat del que va dir, feien entendre que això era llei, i que era irrebatible, com ho és la llei de la gravetat.

N’estic fart d’aquest argument barat que és més antic que la pròpia llei de la gravetat. Estic sentint aquest argument, des de la primera vaga general que els sindicats van convocar al govern “socialista” del Sr. González, amb motiu dels contractes escombraria. D’això ja fa molts anys, i sempre s’ha fet servir aquest argument quan es tracta de parlar d’economia. Sempre he sentit parlar de moderació salarial, de flexibilitat laboral i de competitivitat. Sempre exigint més moderació salarial, més flexibilitat i més competitivitat. I així ha estat i així s’ha fet. La moderació salarial és un fet inqüestionable i només cal posar l’exemple, que ara fa 10 anys, molta gent es va comprar un cotxe, i avui els hi és impossible comprar-se un cotxe de característiques semblants. O sortien a sopar fora un cop al mes com a mínim, i ara ja no poden. I el pitjor, és que quan es queixen d’això a la seva empresa, sempre els hi diuen el mateix: “Tinc aquí els currículums de molts joves amb carrera universitària que farien el mateix que tu, per una mica més de la meitat del teu sou” I és cert. Tinc companys amb titulació universitària, que cobren menys que jo. Els salaris, miri com es miri, són baixos.

I la flexibilitat laboral cada cop va a més, només cal veure la quantitat d’hores extres que es fan de franc, o la facilitat que tenim els treballadors per fer viatges de treball a canvi de re. La quantitat de tipus diferents de contractes que es poden fer per beneficiar a la empresa a canvi de treball en precari, i l’augment desmesurat i sense raó de la subcontractació, que arriba al extrem de subcontractes que subcontracten a subcontractats, creant-se una cadena de intermediaris que encareixen els costos de forma alarmant. Tot això, Demostra que flexibilitat n’hi ha, i molta.

I tot això es fa per poder ser competitius. Competitius amb qui? Doncs amb persones explotades. Amb persones que no els hi respecten els drets humans. Que em perdonin, però això no és ser competitiu. Això és ser còmplice d’aquesta explotació del home sobre l’home.

Dons durant, posem 20 anys com a mínim, s’ha seguit això de la moderació salarial, flexibilitat laboral i la recerca de la competitivitat. I a on ens ha portat això? Doncs a la desaparició gradual de la classe mitja i al augment de treballadors sense poder adquisitiu, que és la veritable causa de la crisi actual.

Però fixem-nos en un cas hipotètic.

El Sr. Bernat Boteller, és un empresari que es dedica a la fabricació i venda d’ampolles de plàstic i fins no fa gaire, les coses li anaven be, això si, l’empresa sempre anava malament, i era impossible millorar les condicions de treball dels seus treballadors, però finalment, sempre se’n sortien i acabaven l’any amb guanys.

Aquest any els guanys han baixat o s’han convertit en pèrdues. I quin és el motiu d’això?
- Les despeses salarials han augmentat de tal manera que han escanyat l’empresa? NO. Les despeses salarials són proporcionalment, inferiors a la dels anys anteriors ja que les noves incorporacions cobren menys que els que han causat baixa.
- Es treballen menys hores i es fabriquen menys ampolles? NO. De fet s’han treballat més hores, i la producció ha augmentat.
- L’empresa ha deixat de ser competitiva? A primera vista, es podria dir que ha deixat de ser competitiva, però en realitat el que ha passat és que es consumeixen menys ampolles de plàstic. No és que es comprin en un altre lloc. És que no se’n compren tantes. La gent, ja no veu Coca-Cola cada dia per dinar i per sopar, o ja no compra aigua en ampolla, sinó que el consum d’aigua de l’aixeta ha augmentat. Els nous salaris i les noves condicions laborals que no donen massa seguretat en un futur proper, fa que la gent s’escuri més la butxaca, i no gasti el que es gastava abans.

Quina és la solució?
- Abaratir les despeses salarials? La gent encara tindrà menys diners a la butxaca i encara gastarà menys. La caiguda de les vendes, augmentarà.
- Augmentar la jornada laboral amb el mateix sou? Amb el mateix sou, la gent no gastarà més, i els stocks s’incrementaran. Tard o d’hora s’haurà de aturar la producció i uns quants treballadors més, aniran a l’atur i veuran com els seus ingressos baixen dràsticament. Stocks fins a munt, i menys potencials consumidors. Els stocks es queden com estan i encara es ven menys.
- Sinó podem abaratir despeses salarials, ni ens podem acollir a la flexibilitat laboral, podem ser competitius?

El que cal fer, és deixar de parlar de moderació salarial, flexibilitat laboral i competitivitat (a la baixa) i va sent hora de començar a parlar de moderació de beneficis, flexibilitat empresarial i posar les eines necessàries per evitar l’explotació de les persones del tercer món, per poder ser competitius a la baixa. Ens calen eines per poder ser competitius al alça.

Cal un canvi de model. La moderació salarial, la flexibilitat laboral i la recerca d’una competitivitat a la baixa, s’han demostrat un fracàs absolut i hem de prendre un altre camí.

Ja sé que aquesta anàlisi és simple i barata, però és real, i cal donar seguretat a la classe obrera, per tal que consumeixi, i cal posar fre a les grans empreses, per tal que no collin als seus proveïdors, normalment petites i mitjanes empreses que acaben passant aquesta pressió als seus treballadors.

Salutacions i competitivitat al alça.
PD: Tot això, tornen a ser, les divagacions d’un ignorant.