divendres, 31 d’agost del 2007

9 - Real Cataluña Radio.


Això de retransmetre els partits del R. Madrid sencers, siguin partits intranscendents o no, no pot portar res de bo.
El Barça, es mes que un club. Tots sabem que vol dir això. Ningú ho vol dir, però tots sabem que vol dir. Per la mateixa raó, a Catalunya, el R. Madrid, també es mes que un club.
El percentatge de madridistes que tenim a Catalunya no es normal. Es un cas per fer un estudi sociològic. La hipocresia i els tabús, fan que tot això quedi enterrat. Però no es normal.
Jo soc del Barça. Soc del Barça per que soc català i nascut a Barcelona. De petit, i per fer enrabiar al meu pare, em vaig fer seguidor del Saragossa i després del València, però quan em vaig fer adult, vaig escollir ser del Barça.
La elecció per fer-te seguidor d’un equip, es pot fer per molts motius. Per un jugador, perquè t’agrada la samarreta o l’himne, o perquè tens certa debilitat per la població que representa. Però en la majoria dels casos, ho fas per raons de procedència o de residència. Es per això, que la majoria de gent que viu o a nascut a Munic, es del Bayern, o a Manchester, del “City” o de “united”.
Es per això, que la majoria de gent que a nascut o viu a Catalunya, haurien de ser del Barça o del Espanyol (si parlem d’equips de primera divisió) Evidentment a Catalunya hi han molts emigrants que tenen tot el dret, i amb tota la lògica del món, que no volen desarrelar-se del tot de la seva terra i segueixen al equip de la seva zona de naixement o de residència de la infantesa. Però lo estrany, es que hi han molts d’aquest immigrants, que no fan ni una cosa ni l’altre. No han escollit com equip ni al Barça ni al Espanyol, ni al equip de la seva zona de procedència. Han escollit al R. Madrid. Fins hi tot, passant per sobre del equip que representa el seu lloc de procedència. Tots coneixem a persones de La Corunya, que prefereixen que guanyi el R. Madrid abans que el Deportivo. I el mateix podríem dir de persones de Màlaga, Múrcia, Valladolid, i fins hi tot de València. I això no es normal. Aquest alt percentatge de catalans (normalment no nascuts a Catalunya, o fills d’immigrants espanyols) han escollit el R. Madrid per unes raons ben concretes.
Aquest efecte s’atribueix a que la gent es fa dels equips campions. Això es una falacia, ja que aquests mateixos que han escollit al R. Madrid per ser un equip campió, quan es tracta de seleccions nacionals, s’apassionen amb la selecció espanyola, que de campiona no en te res. S’apassionen amb la selecció espanyola per motius identitaris, i només identitaris, sense que el bon joc, o els títols esportius hi tingui res a veure, Per tant, la elecció de ser seguidors del R. Madrid, es igualment una elecció de caràcter identitari, i només identitari. Amb aquest sentit identitari, el que volen reafirmar, molts cops sense ser-ne conscients, es que son espanyols i no catalans (tot hi que si que ho son) Es com un punt de resistència a la integració amb el país on viuen. Clarament es un mecanisme de reafirmació espanyola i rebuig de lo català, tot i que la majoria d’ells, ni tant sols en son conscients d’aquest fet.
I tot això no es normal. I per demostrar-ho només cal posar exemples de coses que passen aquí, però canviant els noms.
Imaginem-nos que som de vacances a Buenos Aires el dia que es juga la final de la copa del món entre l’Argentina i el Brasil. Durant el partit, hem aprofitat per fer una becaina, i quan ens llevem i sortim al carrer, ens trobem a molta gent celebrant la victòria. El primer que pensem es que l’Argentina a guanyat. Felicitem al senyor de la recepció del hotel, i ens diu que no ha guanyat pas l’Argentina, sinó el Brasil. El següent pensament que tenim i que comuniquem al recepcioniste es:
- dons si que hi han brasilers aquí?
El aleshores quan el recepcioniste ens diu:
- No, no. No son brasilers, son gent de Xile, de Paraguai, de Uruguai, de Veneçuela. De brasilers, en n’hi han ven pocs. Un 1% aproximadament.
Sense cap mena de dubte, ens quedaríem bocabadats.
Dons això es el que passa aquí, i ho trobem lo mes normal del món. Jo no ho entenc.
Però quan dius aquestes coses, son els propis catalans del Barça o del Espanyol, que et diuen que ets un extremista i un xenòfob, i que cadascú es del equip que vol, i no hi ha que donar-li pes importància. Això no es res mes que un altre falacia. He fet la prova.
Ja que tothom es del equip que vol, i no hi ha que donar-li mes importància, durant els mundials, decideixo ser seguidor de Escòcia, Korea, o Romania. En cada campionat escullo al atzar. Es aleshores, que com no vaig amb la selecció espanyola es que soc un extremista. No sé com m’ho faig, però l’extremista, sempre acabo sent jo.
El que no val, es poder escollir equip tranquil·lament, quan l’equip va en contra dels interessos dels equips catalans, però no es pot escollir equip, quan aquest va en contra dels interessos del equip espanyol.
Be, dons ara, Catalunya radio, la nostra, la que paguem amb els nostres impostos, amb els impostos dels catalans, ha decidit retransmetre els partits del R. Madrid. L’equip que per molts catalans, es la clau per no acabar d’integrar-se, i rebutjar la seva catalanitat, fent d’això una cosa normal. Aquestes retransmissions, si es fan bé i d’una manera objectiva, donaran normalitat, a una cosa que no es normal, i que caldria estudiar sociològicament a fons. Si Catalunya radio retransmet els partits del R. Madrid, d’una manera o altre, esta catalanitzant al R. Madrid. I alhora, espanyolitzant Catalunya.
Es molt mes important del que sembla, o si mes no, a mi m’ho sembla. Es una molt mala decisió. Penso escriure a Catalunya Radio exposant el meu disgust i les meves raons sobre aquest tema.
Salutacions i independència.

dimecres, 29 d’agost del 2007

8 - Hi ha alguna cosa que s’està movent.


Fa uns mesos, en Xavier Vendrell, un destacat membre d’ERC, després una calçotada, va fer unes declaracions molt cridaneres. Afirmava que si CiU, recolzava amb convicció un referèndum per l’autodeterminació, ERC recolzaria a l’Artur Mas per a president de la Generalitat.
Tot aquest episodi va acabar una setmana després amb una clara demostració de com fer el préssec, i que tothom se’n adoni.
Sempre m’he preguntat com es pot fer el préssec d’aquesta manera tant barroera.
La hipòtesi que vaig formular en aquell moment, era que ERC feia aquesta declaració, per posar en evidencia a CiU, que en aquells temps, no feia una altre cosa que la de acusar a ERC de ser poc catalanistes. Però vet aquí, que CiU, no va refusar l’oferiment i mantenir els pols dels republicans.
Però últimament estan passant algunes coses que em fan pensar que tot aquell episodi era una prova, per veure que passava.
Per una banda, tenim al sector crític d’ERC, Reagrupament.CAT, que esta empentant al seu partit a ser mes contundents. A tornar a la lluita i l’enfrontament dialèctic. A utilitzar un missatge directe. No sé si es una cosa planejada des de dins del partit, per recuperar suport popular o no, però el fet es que en Carod-Rovira i en Puigcercós, estant competint entre ells per demostrar qui dels dos es mes independentista, i de pas intentar silenciar el suport que esta rebent en Carretero.
I per un altre banda, des de CDC, es presenta una “plataforma per la sobirania”, amb uns clars plantejaments d’apropament a ERC.
Sembla que CDC, comença a aprendre la lliçó de humilitat que els hi ha donat ERC, i comencen a moure fitxa. Tant debò, ERC, durant tot aquest temps que ha estat castigant a CiU, no hagi agafat certs vicis, i es posi bé per escoltar aquestes veus que venen de CDC.
ERC i CDC, estan comdemnats a entendres. Tard o d’hora ho hauran de fer, per tant, no cal esperar mes temps.
Els països normals, només han de decidir entre dretes i esquerres, en algun cas, també poden haver-hi posicions centristes, però el mes sovint es que sigui o dreta o esquerra. El nostres país, a mes a mes d’aquesta qüestió, tenim el debat identitari “catalans o espanyols” amb tots els matisos que s’hi vulgui afegir.
El debat de dretes i esquerres es un debat que no ens podem permetre el luxe de tenir. Mentres siguem sota l’ombra espanyola, es igual el que votem. Governarà el que decideixin els espanyols. A Catalunya no han guanyat mai les dretes i hem patit vuit anys de dretes, i si no arriba a ser per la barbaritat del 11M, segurament avui, seguirem sota un govern dretà.
Ja es hora que ERC i CDC, es posin a treballar junts, per poder ser, que avui per avui, no som res. I quan siguem, dons ja decidirem si som de dretes o d’esquerres.
Això si, s’ha d’anar en comte amb l’Artur Mas, que tot sabem que es el cowboy mes ràpid al hora de vendre per un plat de llenties sense cansalada.
Per últim, la CUP de Girona, presentarà un moció al ajuntament d’aquesta ciutat, per tal que faci una declaració en favor de l’autodeterminació.
Ja sabem que s’apropen eleccions i que això vol dir fer grans declaracions d’intencions, però paga la pena intentar-ho.

Collem-los.

Salutacions i independència

dilluns, 13 d’agost del 2007

7 - La Independència no es demana, es pren.


Lluís Maria Xirinachs, ja no entre nosaltres.
Es una valuosa pèrdua humana, i una valuosa pèrdua pels Països Catalans.
Un home de conviccions fortes i profundes, sense por al sacrifici personal, que durant tota la seva vida, ens ha demostrat que tots podem fer mes del que fem. Sense cap tipus de dubte, un exemple a seguir.
En Xirinachs ha mort sol, com malauradament va viure. La seva lluita per la llibertat, apart de constància, fermesa, s’ha caracteritzat per la solitud. Tot i que ara tothom parla meravelles d’ell, mai ha tingut el recolzament precís i incondicional de cap força política.
La seva força, tenint en compte que era un seguidor fidel d’en Ghandi, es resumeix amb la següent frase:
"La Independència no es demana, es pren"
Sr. Xirinachs, sempre el duré al meu pensament. I sempre em sentiré malament, per haver-lo deixat sol, com la resta de la societat catalana, en la defensa dels nostres drets nacional.
http://www.telenoticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=210538
http://ca.wikipedia.org/wiki/Lluís_Maria_Xirinacs
Independència , JA (li devem)

divendres, 10 d’agost del 2007

6 - La informació es del poder.




La informació es poder, i qui té poder informa del que vol i on vol.
ERC és un partit amb una situació força estranya i incomoda. És un partit peculiar.
ERC és un partit, diguem-ne, “nacionalista”, i això fa que sigui mirat per alguns sectors de bon grat, i per altres sectors de mala manera.
ERC es un partit d’esquerres, i això fa que sigui mirat per alguns sectors de bon grat, i per altres sectors de mala manera.
Però la virtut d’ERC és que és “nacionalista” i d’esquerres alhora. És un tot indivisible. ERC no pot ser un temps només nacionalista, o només d’esquerres, i això fa que estigui sempre mal mirada per tothom.
Un altre característica de la peculiaritat d’ERC és que és un partit de 1ra divisió, però que de moment, no pot aspirar a la Champions League. Però el que si té, és la possibilitat de decidir qui guanya la lliga. En definitiva, és un partit prou gran per estar al ull de l’huracà, però prou petit, perquè tothom s’atreveixi a criticar al partit, a les decisions que pren, i fins i tot als seus dirigents.
Tots els mitjans de comunicació, públics i privats, per molt independents que vulguin ser, no poden evitar tenir influencies o pressions polítiques, i aquestes influencies o pressions, només la poden exercir partits amb aspiracions reals de guanyar les eleccions. Son els mateixos partits que miren amb recel a ERC per la seva dualitat inseparable. És per això, que els mitjans de comunicació, sempre tracten a ERC d’una manera, diguem-ne, peculiar.
Totes les noticies relacionades amb ERC, tenen una transcendència, que transportada a altres partits, la cosa passaria totalment desapercebuda. L’exemple d’això, és la creació del corrent crític dins d’ERC, Reagrupament. El naixement d’aquest corrent crític, va fer que tots els mitjans de comunicació fossin plens de titulars, anunciant una forta crisi dins del partit. Quant això passa en altres partits, mes sovint del que pensem, la cosa no passa d’una anècdota.
També és habitual, que des de els mitjans de comunicació, des de les seves seccions d’opinió, es tracti de ridiculitzar tot sovint, les decisions i els postulats d’ERC. En un principi es tractava de fer d’ERC un partit simpàtic, que a tothom podia caure bé, però que eren massa radicals i idealistes. Es tenia que fer veure a tothom que ERC eren gent que tenien bones intencions, però al mateix temps, eren del tot incapaços de saber com es feien les coses, i de fet, potser no eren dins del món real. Però vet aquí, que ERC, poc a poc, va aconseguint colorar-se en posicions que poden decidir coses. Poc a poc, va aconseguir, tenir la possibilitat de demostrar que si podien fer coses, dins del món real. ERC va passar de ser un partit simpàtic, a ser un partit perillós, i si no se’ls atura, poden tenir serioses oportunitats de competir cara a cara, amb els grans partits. I això no pot ser.
Es d’aquí on comença tota la campanya de descrèdit contra ERC. Només cal recordar algunes de les coses que s’han arribat a publicar.
- Es fa dimitir a Carod-Rovira per la famosa reunió a Perpinyà, i pocs anys després, els mateixos que el fan dimitir per aquesta reunió, fan bandera de voler fer el mateix.
- S’acusa a ERC de cobrar als seus representants polítics amb càrrec, com si això fos una cosa molt dolenta, quan en realitat es una forma neta pel propi finançament del partit, a mes de garantir la seva independència. Mentres que els altres partits tenen un finançament, a base de donatius, anònims o no, que fa que el finançament de la resta de partits polítics, sempre estigui sota sospita. Només cal veure el desplegament de mitjans que fan durant les campanyes electorals, o els crèdits estranys.
- S’acusa a Josep Bargalló de tràfic d’influències, perquè la seva dona, fa el que ha fet sempre, que es fer estudis per les administracions, per totes les administracions, governades pels mateixos partits que després van voler fer llenya d’aquest cas.
- El cas d’en Joan Puig i la piscina. Quan la noticia hauria d’haver estat la denuncia d’un mes que probable cas de tràfic d’influències o de corrupció urbanística, la noticia va ser el de denunciant. De cop i volta va passar a ser mes important la forma de denunciar, que no pas la denuncia d’uns fets que poden ser molt greus, i que han passat pel mitjans de comunicació com si res.
- EL cas ja comentat de la creació d’un sector crític.

Com es pot veure, tot son coses normals, que pel fet d’estar relacionades amb ERC, passen a ser grans escàndols, suficients per demanar dimissions, fins i tot executar aquestes dimissions, o per fer grans titulars de grans ruptures i grans crisis internes.L’ultima cas d’informació estranya, son els titulars que s’han fet des de els diaris de referència de les comarques de Girona, en relació a una roda de premsa que va fer la secció local de Blanes de ERC. ERC – Blanes va presentar una campanya per fer conèixer a tots els vilatans, la feina feta des de l’oposició, i reclamant el mèrit de la feina feta, que fàcilment podia ser tapada, precisament perquè aquesta feina s’ha fet des de la oposició. Així dons, quan ERC informa a la gent de Blanes de la feina que fa, aquests dos mitjans de comunicació, fan titulars amb paraules com “s’apropia” o “es penja medalles”, que son del tot tendenciosos, que no només neguen la feina feta des de ERC, sinó que creen mala imatge pel partit. Amb ERC tothom s’atreveix, fins i tot fregant la ratlla que pot faltar a la veritat amb titulars tendenciosos.
Salutacions i independència.

dimecres, 8 d’agost del 2007

5 - El benefici del dubte.







El passat dilluns, 6 d’agost de 2007, des d’ERC de Blanes, es va fer una roda de premsa, per tal de fer una anàlisi dels primers 50 dies del nou govern municipal de Blanes.
Durant aquesta roda de premsa, a mes a mes de valorar aquest dies, es va fer la presentació d’una campanya, per tal de fer saber als ciutadans de Blanes, una de les aportacions d’ERC a la governabilitat de la ciutat.
La campanya no busca res mes que deixar clar als ciutadans de Blanes la feina positiva que pot fer i fa ERC de Blanes, des de l’oposició.
Concretament, el que es fa saber, es que l’establiment des de el proper 1 de setembre, d’una hora gratuïta al pàrking del Passeig de Mar de tots els vehicles que paguen el seu impost de circulació a Blanes, es una proposta feta des d’ERC.
Aquesta proposta la portava ERC en el seu programa electoral de les passades eleccions municipals, i només la portava ERC.
La dinàmica quotidiana de la vida dels ciutadans de Blanes, com els de qualsevol municipi, fa que, i sense cap mala intenció per part de ningú, totes i cada una de les noves mesures que es prenen en una població, hagin estat una idea del govern del moment en que aquestes mesures en fan publiques.
ERC, de sempre i donades les seves poques influencies als mitjans de comunicació, ha optat per una formula de donar a conèixer als ciutadans, la feina que fa, i que aquesta, no es vegi apropiada pel govern actual.
El titulars de dos diaris de referència sobre aquest tema, El Punt
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2507711 i El diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pNumEjemplar=2775&pIdSeccion=3&pIdNoticia=213185 no son precisament l’exemple a seguir alhora de fer una bona feina.
Si bé no es pot dir, que la noticia per ella mateixa, es tractada amb un mínim de cura i sense faltar a la veritat, els titulars de la noticia, si que estan fets d’una manera que podria pensar-se que hi ha mala fe, i que el que es pretén es enganyar als seus lectors, donant a entendre, que ERC no es el veritable i únic impulsor d’aquesta mesura, que facilitarà a tots els ciutadans de Blanes, les gestions administratives o de tipus privat, que s’han de fer al centre de la vila.
Quan es diu que un s’apropia o que es penja medalles, es vol fer entendre, que en realitat el mèrit no es d’ell. Si considerem aquestes apreciacions com certes, aquests titulars si que falten a la veritat.
Un acaba preguntant-se perquè passen aquestes coses, i la veritat, costa no pensar malament. Això si, tothom sempre té el benefici del dubte, fins que no es demostri el contrari.

Salutacions i independència.