La informació es poder, i qui té poder informa del que vol i on vol.
ERC és un partit amb una situació força estranya i incomoda. És un partit peculiar.
ERC és un partit, diguem-ne, “nacionalista”, i això fa que sigui mirat per alguns sectors de bon grat, i per altres sectors de mala manera.
ERC es un partit d’esquerres, i això fa que sigui mirat per alguns sectors de bon grat, i per altres sectors de mala manera.
Però la virtut d’ERC és que és “nacionalista” i d’esquerres alhora. És un tot indivisible. ERC no pot ser un temps només nacionalista, o només d’esquerres, i això fa que estigui sempre mal mirada per tothom.
Un altre característica de la peculiaritat d’ERC és que és un partit de 1ra divisió, però que de moment, no pot aspirar a la Champions League. Però el que si té, és la possibilitat de decidir qui guanya la lliga. En definitiva, és un partit prou gran per estar al ull de l’huracà, però prou petit, perquè tothom s’atreveixi a criticar al partit, a les decisions que pren, i fins i tot als seus dirigents.
Tots els mitjans de comunicació, públics i privats, per molt independents que vulguin ser, no poden evitar tenir influencies o pressions polítiques, i aquestes influencies o pressions, només la poden exercir partits amb aspiracions reals de guanyar les eleccions. Son els mateixos partits que miren amb recel a ERC per la seva dualitat inseparable. És per això, que els mitjans de comunicació, sempre tracten a ERC d’una manera, diguem-ne, peculiar.
Totes les noticies relacionades amb ERC, tenen una transcendència, que transportada a altres partits, la cosa passaria totalment desapercebuda. L’exemple d’això, és la creació del corrent crític dins d’ERC, Reagrupament. El naixement d’aquest corrent crític, va fer que tots els mitjans de comunicació fossin plens de titulars, anunciant una forta crisi dins del partit. Quant això passa en altres partits, mes sovint del que pensem, la cosa no passa d’una anècdota.
També és habitual, que des de els mitjans de comunicació, des de les seves seccions d’opinió, es tracti de ridiculitzar tot sovint, les decisions i els postulats d’ERC. En un principi es tractava de fer d’ERC un partit simpàtic, que a tothom podia caure bé, però que eren massa radicals i idealistes. Es tenia que fer veure a tothom que ERC eren gent que tenien bones intencions, però al mateix temps, eren del tot incapaços de saber com es feien les coses, i de fet, potser no eren dins del món real. Però vet aquí, que ERC, poc a poc, va aconseguint colorar-se en posicions que poden decidir coses. Poc a poc, va aconseguir, tenir la possibilitat de demostrar que si podien fer coses, dins del món real. ERC va passar de ser un partit simpàtic, a ser un partit perillós, i si no se’ls atura, poden tenir serioses oportunitats de competir cara a cara, amb els grans partits. I això no pot ser.
Es d’aquí on comença tota la campanya de descrèdit contra ERC. Només cal recordar algunes de les coses que s’han arribat a publicar.
- Es fa dimitir a Carod-Rovira per la famosa reunió a Perpinyà, i pocs anys després, els mateixos que el fan dimitir per aquesta reunió, fan bandera de voler fer el mateix.
- S’acusa a ERC de cobrar als seus representants polítics amb càrrec, com si això fos una cosa molt dolenta, quan en realitat es una forma neta pel propi finançament del partit, a mes de garantir la seva independència. Mentres que els altres partits tenen un finançament, a base de donatius, anònims o no, que fa que el finançament de la resta de partits polítics, sempre estigui sota sospita. Només cal veure el desplegament de mitjans que fan durant les campanyes electorals, o els crèdits estranys.
- S’acusa a Josep Bargalló de tràfic d’influències, perquè la seva dona, fa el que ha fet sempre, que es fer estudis per les administracions, per totes les administracions, governades pels mateixos partits que després van voler fer llenya d’aquest cas.
- El cas d’en Joan Puig i la piscina. Quan la noticia hauria d’haver estat la denuncia d’un mes que probable cas de tràfic d’influències o de corrupció urbanística, la noticia va ser el de denunciant. De cop i volta va passar a ser mes important la forma de denunciar, que no pas la denuncia d’uns fets que poden ser molt greus, i que han passat pel mitjans de comunicació com si res.
- EL cas ja comentat de la creació d’un sector crític.
Com es pot veure, tot son coses normals, que pel fet d’estar relacionades amb ERC, passen a ser grans escàndols, suficients per demanar dimissions, fins i tot executar aquestes dimissions, o per fer grans titulars de grans ruptures i grans crisis internes.L’ultima cas d’informació estranya, son els titulars que s’han fet des de els diaris de referència de les comarques de Girona, en relació a una roda de premsa que va fer la secció local de Blanes de ERC. ERC – Blanes va presentar una campanya per fer conèixer a tots els vilatans, la feina feta des de l’oposició, i reclamant el mèrit de la feina feta, que fàcilment podia ser tapada, precisament perquè aquesta feina s’ha fet des de la oposició. Així dons, quan ERC informa a la gent de Blanes de la feina que fa, aquests dos mitjans de comunicació, fan titulars amb paraules com “s’apropia” o “es penja medalles”, que son del tot tendenciosos, que no només neguen la feina feta des de ERC, sinó que creen mala imatge pel partit. Amb ERC tothom s’atreveix, fins i tot fregant la ratlla que pot faltar a la veritat amb titulars tendenciosos.
ERC és un partit amb una situació força estranya i incomoda. És un partit peculiar.
ERC és un partit, diguem-ne, “nacionalista”, i això fa que sigui mirat per alguns sectors de bon grat, i per altres sectors de mala manera.
ERC es un partit d’esquerres, i això fa que sigui mirat per alguns sectors de bon grat, i per altres sectors de mala manera.
Però la virtut d’ERC és que és “nacionalista” i d’esquerres alhora. És un tot indivisible. ERC no pot ser un temps només nacionalista, o només d’esquerres, i això fa que estigui sempre mal mirada per tothom.
Un altre característica de la peculiaritat d’ERC és que és un partit de 1ra divisió, però que de moment, no pot aspirar a la Champions League. Però el que si té, és la possibilitat de decidir qui guanya la lliga. En definitiva, és un partit prou gran per estar al ull de l’huracà, però prou petit, perquè tothom s’atreveixi a criticar al partit, a les decisions que pren, i fins i tot als seus dirigents.
Tots els mitjans de comunicació, públics i privats, per molt independents que vulguin ser, no poden evitar tenir influencies o pressions polítiques, i aquestes influencies o pressions, només la poden exercir partits amb aspiracions reals de guanyar les eleccions. Son els mateixos partits que miren amb recel a ERC per la seva dualitat inseparable. És per això, que els mitjans de comunicació, sempre tracten a ERC d’una manera, diguem-ne, peculiar.
Totes les noticies relacionades amb ERC, tenen una transcendència, que transportada a altres partits, la cosa passaria totalment desapercebuda. L’exemple d’això, és la creació del corrent crític dins d’ERC, Reagrupament. El naixement d’aquest corrent crític, va fer que tots els mitjans de comunicació fossin plens de titulars, anunciant una forta crisi dins del partit. Quant això passa en altres partits, mes sovint del que pensem, la cosa no passa d’una anècdota.
També és habitual, que des de els mitjans de comunicació, des de les seves seccions d’opinió, es tracti de ridiculitzar tot sovint, les decisions i els postulats d’ERC. En un principi es tractava de fer d’ERC un partit simpàtic, que a tothom podia caure bé, però que eren massa radicals i idealistes. Es tenia que fer veure a tothom que ERC eren gent que tenien bones intencions, però al mateix temps, eren del tot incapaços de saber com es feien les coses, i de fet, potser no eren dins del món real. Però vet aquí, que ERC, poc a poc, va aconseguint colorar-se en posicions que poden decidir coses. Poc a poc, va aconseguir, tenir la possibilitat de demostrar que si podien fer coses, dins del món real. ERC va passar de ser un partit simpàtic, a ser un partit perillós, i si no se’ls atura, poden tenir serioses oportunitats de competir cara a cara, amb els grans partits. I això no pot ser.
Es d’aquí on comença tota la campanya de descrèdit contra ERC. Només cal recordar algunes de les coses que s’han arribat a publicar.
- Es fa dimitir a Carod-Rovira per la famosa reunió a Perpinyà, i pocs anys després, els mateixos que el fan dimitir per aquesta reunió, fan bandera de voler fer el mateix.
- S’acusa a ERC de cobrar als seus representants polítics amb càrrec, com si això fos una cosa molt dolenta, quan en realitat es una forma neta pel propi finançament del partit, a mes de garantir la seva independència. Mentres que els altres partits tenen un finançament, a base de donatius, anònims o no, que fa que el finançament de la resta de partits polítics, sempre estigui sota sospita. Només cal veure el desplegament de mitjans que fan durant les campanyes electorals, o els crèdits estranys.
- S’acusa a Josep Bargalló de tràfic d’influències, perquè la seva dona, fa el que ha fet sempre, que es fer estudis per les administracions, per totes les administracions, governades pels mateixos partits que després van voler fer llenya d’aquest cas.
- El cas d’en Joan Puig i la piscina. Quan la noticia hauria d’haver estat la denuncia d’un mes que probable cas de tràfic d’influències o de corrupció urbanística, la noticia va ser el de denunciant. De cop i volta va passar a ser mes important la forma de denunciar, que no pas la denuncia d’uns fets que poden ser molt greus, i que han passat pel mitjans de comunicació com si res.
- EL cas ja comentat de la creació d’un sector crític.
Com es pot veure, tot son coses normals, que pel fet d’estar relacionades amb ERC, passen a ser grans escàndols, suficients per demanar dimissions, fins i tot executar aquestes dimissions, o per fer grans titulars de grans ruptures i grans crisis internes.L’ultima cas d’informació estranya, son els titulars que s’han fet des de els diaris de referència de les comarques de Girona, en relació a una roda de premsa que va fer la secció local de Blanes de ERC. ERC – Blanes va presentar una campanya per fer conèixer a tots els vilatans, la feina feta des de l’oposició, i reclamant el mèrit de la feina feta, que fàcilment podia ser tapada, precisament perquè aquesta feina s’ha fet des de la oposició. Així dons, quan ERC informa a la gent de Blanes de la feina que fa, aquests dos mitjans de comunicació, fan titulars amb paraules com “s’apropia” o “es penja medalles”, que son del tot tendenciosos, que no només neguen la feina feta des de ERC, sinó que creen mala imatge pel partit. Amb ERC tothom s’atreveix, fins i tot fregant la ratlla que pot faltar a la veritat amb titulars tendenciosos.
Salutacions i independència.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada