diumenge, 22 de febrer del 2009

106 – La Barbie: un soldat d’ocupació.


Fa quasi un any que vull fer aquest escrit, però l’actualitat d’altres temes i la meva mandra, han fet que fins avui no m’hagi decidit. I m’he decidit perquè si no ho tinc malentès, aquest passat dissabte, segons la UNESCO, era el dia internacional de les llengües maternes.

Quant va néixer la meva primera filla, vaig pregar per que no caigués en les urpes de la Barbie, que considerava tot un símbol de la banalitat i de l’hedonisme, sense cap tipus de moral apart de la de estar sempre tan “fashion” com fos possible. Doncs si no volia brou, la meva filla m’ha donat dues tasses de Barbie, ja que no s’ha perdut cap pel·lícula de la Barbie, i les hem hagut de veure mil cops. La meva sorpresa va ser veure que les pel·lícules de la Barbie, no són tan perjudicials, sinó tot el contrari, ensenyen valors positius i mai, mai, l’estètica glamourosa ha estat el tema dels seus arguments. Mes enllà, fins i tot, em va agradar que les veiés, perquè mostren un rol femení molt diferent de que podem veure habitualment. Tot i que són pel·lícules de prínceps i princeses, no són d’amor barat on la princesa amb la seva bellesa infinita captiva a un valent príncep que la salvarà de tots els mals. Tot el contrari, ens mostra un model femení, on ella pren les seves decisions i ella actua per ajudar-se a ella mateixa o per ajudar als altres i on es veu clara la cultura de l’esforç i que les coses costen d’aconseguir. En definitiva un model molt diferent del que mostren per exemple les Bratz, que si són un model de nenes tontes i pijes, que només saben que divertir-se i comprar i que tot és fàcil d’aconseguir, i si no tens èxit, no ets ningú.

Fa quasi un any, i en plena efervescència Barbie, vàrem fer la festa del sisè aniversari de la meva filla, i tot anava normalment. Es van ajuntar unes quantes, i van voler jugar a ser la Barbie de les pel·lícules. Van començar a fer el repartiment dels personatges “Jo soc la Barbie i tu ets la seva germana, i vosaltres les cosines i tu una amiga” “I per què has de ser tu la Barbie? Jo vull ser la Barbie” Finalment es van posar d’acord i van començar a córrer les aventures que expliquen a les pel·lícules de la Barbie.

De sobte, va ser quan vaig veure que les pel·lícules de la Barbie tenien un problema. Un cop van començar a jugar, el idioma que utilitzaven era el castellà. Per què, si totes són catalanoparlants? En aquest sentit, les pel·lícules de la Barbie, són tan dolentes com les de les Bratz, o de totes les pel·lícules destinades al públic infantil que no estan doblades al català. Ja de ven petits, ens fiquen al cap, d’una manera molt subtil, i aparentment inofensiva, com són les pel·lícules infantils, que si vols ser algú en aquesta vida, com a mínim has de parlar castellà. És molt subtil, i no sempre funciona, però normalment sí. Aquest efecte espanyolitzador, després continua amb altres pel·lícules fins que et fas gran i és així com són molts els catalans, que sense adonar-se’n, quan de grans volen escriure una cançó, o comencen les seves primeres passes dins del món de la literatura, sinó fan una repensada, les primeres paraules els hi surten en castellà. Aquesta tècnica subliminal, no sempre funciona, però si te prou èxit, com mantenir-la, per part dels espanyols, tant temps com puguin, i de fet, això explica les seves poques ganes d’ajudar al doblatge de pel·lícules al català, com seria la seva obligació i si veritablement fóssim un estat plurinacional i es creiessin allò de la “riqueza cultural de España”.

Després tot això alguns ho racionalitzen, i s’agafen a una raó objectiva clara. El mercat català és el que és i el mercat en castellà, és immensament més gran. Però tot i tenir raó amb aquest raonament, estem segurs que un adolescent, quant agafa la seva guitarra i composa els seus primers acords, i utilitza una llengua aliena a la seva, ho fa per raons de mercat? O ho fa per què alguns, li han inculcat, amb les pel·lícules que veia de petit, i que ha anat veien des d’aleshores, que les coses serioses i importants de la vida, es fan en castellà? Així doncs, és com la Barbie, i altres personatges com ella, tinguin o no valors en positiu, es converteixen, en el primer soldat d’ocupació que ens troben a la vida, ja de ben petits, i que ens fan tenir un sentiment d’espanyolitat, que després serveix de defensa contra les temptacions de possibles pensaments independentistes i de clara consciència de nació pròpia.

Jo, com pare, què he de fer? Prohibir-li que vegi aquest tipus de pel·lícules? No tinc cap dret a no deixar-la gaudir de la fantasia i les histories imaginaries pròpies de la seva edat, i necessàries pel seu bon desenvolupament intel·lectual. Es per això que es important el doblatge en català. I es per això que es fa necessari la imposició les quotes de pantalla, i que a tots els cinemes es facin pel·lícules en català i que els DVD’s, tinguin inclòs el nostre idioma, per què la meva filla té dret a que la Barbie, parli com ella.


Salutacions i independència.

dimecres, 18 de febrer del 2009

105 – Un altre camí.


Fa uns dies penjava un escrit sobre els creadors d’opinió que tenim a les diferents ràdios fent de tertulians, on normalment saben parlar de qualsevol tema que se’ls plantegi, fins al punt que acaben sentenciant enlloc d’opinar. L’altre dia, mentre tornava de treballar, sentia la tertúlia de la nit de Rac 1, on parlaven de la crisi, i quines són les solucions més adients per sortir d’ella. Entre ells, n’hi havia un, que va sentenciar el següent: “Estem en aquesta crisi per què tenim un greu problema de productivitat, i l’única manera de sortir ben parat, és treballant més per menys” El to emprat i la rotunditat del que va dir, feien entendre que això era llei, i que era irrebatible, com ho és la llei de la gravetat.

N’estic fart d’aquest argument barat que és més antic que la pròpia llei de la gravetat. Estic sentint aquest argument, des de la primera vaga general que els sindicats van convocar al govern “socialista” del Sr. González, amb motiu dels contractes escombraria. D’això ja fa molts anys, i sempre s’ha fet servir aquest argument quan es tracta de parlar d’economia. Sempre he sentit parlar de moderació salarial, de flexibilitat laboral i de competitivitat. Sempre exigint més moderació salarial, més flexibilitat i més competitivitat. I així ha estat i així s’ha fet. La moderació salarial és un fet inqüestionable i només cal posar l’exemple, que ara fa 10 anys, molta gent es va comprar un cotxe, i avui els hi és impossible comprar-se un cotxe de característiques semblants. O sortien a sopar fora un cop al mes com a mínim, i ara ja no poden. I el pitjor, és que quan es queixen d’això a la seva empresa, sempre els hi diuen el mateix: “Tinc aquí els currículums de molts joves amb carrera universitària que farien el mateix que tu, per una mica més de la meitat del teu sou” I és cert. Tinc companys amb titulació universitària, que cobren menys que jo. Els salaris, miri com es miri, són baixos.

I la flexibilitat laboral cada cop va a més, només cal veure la quantitat d’hores extres que es fan de franc, o la facilitat que tenim els treballadors per fer viatges de treball a canvi de re. La quantitat de tipus diferents de contractes que es poden fer per beneficiar a la empresa a canvi de treball en precari, i l’augment desmesurat i sense raó de la subcontractació, que arriba al extrem de subcontractes que subcontracten a subcontractats, creant-se una cadena de intermediaris que encareixen els costos de forma alarmant. Tot això, Demostra que flexibilitat n’hi ha, i molta.

I tot això es fa per poder ser competitius. Competitius amb qui? Doncs amb persones explotades. Amb persones que no els hi respecten els drets humans. Que em perdonin, però això no és ser competitiu. Això és ser còmplice d’aquesta explotació del home sobre l’home.

Dons durant, posem 20 anys com a mínim, s’ha seguit això de la moderació salarial, flexibilitat laboral i la recerca de la competitivitat. I a on ens ha portat això? Doncs a la desaparició gradual de la classe mitja i al augment de treballadors sense poder adquisitiu, que és la veritable causa de la crisi actual.

Però fixem-nos en un cas hipotètic.

El Sr. Bernat Boteller, és un empresari que es dedica a la fabricació i venda d’ampolles de plàstic i fins no fa gaire, les coses li anaven be, això si, l’empresa sempre anava malament, i era impossible millorar les condicions de treball dels seus treballadors, però finalment, sempre se’n sortien i acabaven l’any amb guanys.

Aquest any els guanys han baixat o s’han convertit en pèrdues. I quin és el motiu d’això?
- Les despeses salarials han augmentat de tal manera que han escanyat l’empresa? NO. Les despeses salarials són proporcionalment, inferiors a la dels anys anteriors ja que les noves incorporacions cobren menys que els que han causat baixa.
- Es treballen menys hores i es fabriquen menys ampolles? NO. De fet s’han treballat més hores, i la producció ha augmentat.
- L’empresa ha deixat de ser competitiva? A primera vista, es podria dir que ha deixat de ser competitiva, però en realitat el que ha passat és que es consumeixen menys ampolles de plàstic. No és que es comprin en un altre lloc. És que no se’n compren tantes. La gent, ja no veu Coca-Cola cada dia per dinar i per sopar, o ja no compra aigua en ampolla, sinó que el consum d’aigua de l’aixeta ha augmentat. Els nous salaris i les noves condicions laborals que no donen massa seguretat en un futur proper, fa que la gent s’escuri més la butxaca, i no gasti el que es gastava abans.

Quina és la solució?
- Abaratir les despeses salarials? La gent encara tindrà menys diners a la butxaca i encara gastarà menys. La caiguda de les vendes, augmentarà.
- Augmentar la jornada laboral amb el mateix sou? Amb el mateix sou, la gent no gastarà més, i els stocks s’incrementaran. Tard o d’hora s’haurà de aturar la producció i uns quants treballadors més, aniran a l’atur i veuran com els seus ingressos baixen dràsticament. Stocks fins a munt, i menys potencials consumidors. Els stocks es queden com estan i encara es ven menys.
- Sinó podem abaratir despeses salarials, ni ens podem acollir a la flexibilitat laboral, podem ser competitius?

El que cal fer, és deixar de parlar de moderació salarial, flexibilitat laboral i competitivitat (a la baixa) i va sent hora de començar a parlar de moderació de beneficis, flexibilitat empresarial i posar les eines necessàries per evitar l’explotació de les persones del tercer món, per poder ser competitius a la baixa. Ens calen eines per poder ser competitius al alça.

Cal un canvi de model. La moderació salarial, la flexibilitat laboral i la recerca d’una competitivitat a la baixa, s’han demostrat un fracàs absolut i hem de prendre un altre camí.

Ja sé que aquesta anàlisi és simple i barata, però és real, i cal donar seguretat a la classe obrera, per tal que consumeixi, i cal posar fre a les grans empreses, per tal que no collin als seus proveïdors, normalment petites i mitjanes empreses que acaben passant aquesta pressió als seus treballadors.

Salutacions i competitivitat al alça.
PD: Tot això, tornen a ser, les divagacions d’un ignorant.

diumenge, 15 de febrer del 2009

104 – Resignació o lluita. (I)


Amb aquest títol, podria parlar de moltes coses, per exemple de la resignació, per mi incomprensible, de molts catalans davant la situació del país sobre la falta de llibertats nacionals i de reconeixement com un poble més, dins la comunitat internacional. Però del que vull parlar és de la resignació quotidiana que moltes persones practiquen sobre aspectes de la vida, que els afecten directament i personalment. No és que el tema de la falta de llibertats nacionals no els afecti directament, però és més difícil interactuar.

Em refereixo a la resignació dels treballadors davant de les actituds d’algunes empreses amb ells. Els treballadors, en els temps que corren, i no te re a veure amb la crisis, remuguen molt quan la seva empresa canvia unilateralment les seves condicions de treball, però tampoc fan gran cosa per evitar aquests canvis, i fins i tot comencen a veure com normal certes coses que no ho són pas. He vist treballadors amb contracte en precari, estar a favor de les 65h setmanals.

Només cal veure alguns exemples que he conegut dins del meu entorn social, com per exemple, el que un cop uns treballadors van acceptar que els reduïssin el sou a la meitat, ja que feien quatres hores de formació al dia, i com no eren hores productives, doncs ... be, que no les cobrarien. Van remugar i es van conjurar per no acceptar això, però al final, van ser “bons minyons” i van acceptar. O uns altres que d’un dia per l’altre els hi canvien les dates de vacances, per l’endemà. Vull dir que un dia van i els diuen “Demà comences el teu mes de vacances”. L’últim cas que he conegut, es el d’un treballador, que ha estat acomiadat d’una forma improcedent, i li han ofert 20 dies per any treballat a pagar a terminis.

En tots els casos, han preferit negociar amb l’empresa, abans que reclamar fermament els seus drets, que en tots aquests casos, haurien estat reconeguts davant l’autoritat competent, quasi amb tota seguretat, però han preferit resignar-se i no lluitar pel que és seu. Vull dir lluitar de veritat, ja que la negociació en aquestes condicions, no passa per re més que, a sobre de ser trepitjat, demanar un favor a l’empresa per poder aconseguir unes coses que estan per sota del que per dret de llei els hi pertoca. Remuguen molt i es queixen molt, sobretot dels comitès de representació dels treballadors i treballadores, però en realitat, ells no fan gaire per no ser trepitjats.

Per tal no allargar-me massa, deixo l’altre aspecte d’aquesta resignació que patim, per un altre dia.

La apatia i el desencís, són el nostre pitjor enemic i els hem de combatre.

Salutacions i independència.

diumenge, 8 de febrer del 2009

103 – Propaganda de Blanes.


Avui he vist amb sorpresa, que a TVBlanes, durant molta estona, de fet durant tots els segons que jo l’he vist, es veia propaganda del Partit Democràtic de Blanes.

Només espero que hi hagi una explicació raonable que faci que la televisió pública de Blanes, hagi ofert durant tanta estona (ves a saber quanta estona) aquesta propaganda, sobretot si tenim en comte, que dins del govern blanenc, qui dirigeix TVBlanes, és el líder d’aquesta formació política.

Estic segur que hi haurà una explicació acceptable, si més no, això vull pensar.

Salutacions i independència.