Fa quasi un any que vull fer aquest escrit, però l’actualitat d’altres temes i la meva mandra, han fet que fins avui no m’hagi decidit. I m’he decidit perquè si no ho tinc malentès, aquest passat dissabte, segons la UNESCO, era el dia internacional de les llengües maternes.
Quant va néixer la meva primera filla, vaig pregar per que no caigués en les urpes de la Barbie, que considerava tot un símbol de la banalitat i de l’hedonisme, sense cap tipus de moral apart de la de estar sempre tan “fashion” com fos possible. Doncs si no volia brou, la meva filla m’ha donat dues tasses de Barbie, ja que no s’ha perdut cap pel·lícula de la Barbie, i les hem hagut de veure mil cops. La meva sorpresa va ser veure que les pel·lícules de la Barbie, no són tan perjudicials, sinó tot el contrari, ensenyen valors positius i mai, mai, l’estètica glamourosa ha estat el tema dels seus arguments. Mes enllà, fins i tot, em va agradar que les veiés, perquè mostren un rol femení molt diferent de que podem veure habitualment. Tot i que són pel·lícules de prínceps i princeses, no són d’amor barat on la princesa amb la seva bellesa infinita captiva a un valent príncep que la salvarà de tots els mals. Tot el contrari, ens mostra un model femení, on ella pren les seves decisions i ella actua per ajudar-se a ella mateixa o per ajudar als altres i on es veu clara la cultura de l’esforç i que les coses costen d’aconseguir. En definitiva un model molt diferent del que mostren per exemple les Bratz, que si són un model de nenes tontes i pijes, que només saben que divertir-se i comprar i que tot és fàcil d’aconseguir, i si no tens èxit, no ets ningú.
Fa quasi un any, i en plena efervescència Barbie, vàrem fer la festa del sisè aniversari de la meva filla, i tot anava normalment. Es van ajuntar unes quantes, i van voler jugar a ser la Barbie de les pel·lícules. Van començar a fer el repartiment dels personatges “Jo soc la Barbie i tu ets la seva germana, i vosaltres les cosines i tu una amiga” “I per què has de ser tu la Barbie? Jo vull ser la Barbie” Finalment es van posar d’acord i van començar a córrer les aventures que expliquen a les pel·lícules de la Barbie.
De sobte, va ser quan vaig veure que les pel·lícules de la Barbie tenien un problema. Un cop van començar a jugar, el idioma que utilitzaven era el castellà. Per què, si totes són catalanoparlants? En aquest sentit, les pel·lícules de la Barbie, són tan dolentes com les de les Bratz, o de totes les pel·lícules destinades al públic infantil que no estan doblades al català. Ja de ven petits, ens fiquen al cap, d’una manera molt subtil, i aparentment inofensiva, com són les pel·lícules infantils, que si vols ser algú en aquesta vida, com a mínim has de parlar castellà. És molt subtil, i no sempre funciona, però normalment sí. Aquest efecte espanyolitzador, després continua amb altres pel·lícules fins que et fas gran i és així com són molts els catalans, que sense adonar-se’n, quan de grans volen escriure una cançó, o comencen les seves primeres passes dins del món de la literatura, sinó fan una repensada, les primeres paraules els hi surten en castellà. Aquesta tècnica subliminal, no sempre funciona, però si te prou èxit, com mantenir-la, per part dels espanyols, tant temps com puguin, i de fet, això explica les seves poques ganes d’ajudar al doblatge de pel·lícules al català, com seria la seva obligació i si veritablement fóssim un estat plurinacional i es creiessin allò de la “riqueza cultural de España”.
Després tot això alguns ho racionalitzen, i s’agafen a una raó objectiva clara. El mercat català és el que és i el mercat en castellà, és immensament més gran. Però tot i tenir raó amb aquest raonament, estem segurs que un adolescent, quant agafa la seva guitarra i composa els seus primers acords, i utilitza una llengua aliena a la seva, ho fa per raons de mercat? O ho fa per què alguns, li han inculcat, amb les pel·lícules que veia de petit, i que ha anat veien des d’aleshores, que les coses serioses i importants de la vida, es fan en castellà? Així doncs, és com la Barbie, i altres personatges com ella, tinguin o no valors en positiu, es converteixen, en el primer soldat d’ocupació que ens troben a la vida, ja de ben petits, i que ens fan tenir un sentiment d’espanyolitat, que després serveix de defensa contra les temptacions de possibles pensaments independentistes i de clara consciència de nació pròpia.
Jo, com pare, què he de fer? Prohibir-li que vegi aquest tipus de pel·lícules? No tinc cap dret a no deixar-la gaudir de la fantasia i les histories imaginaries pròpies de la seva edat, i necessàries pel seu bon desenvolupament intel·lectual. Es per això que es important el doblatge en català. I es per això que es fa necessari la imposició les quotes de pantalla, i que a tots els cinemes es facin pel·lícules en català i que els DVD’s, tinguin inclòs el nostre idioma, per què la meva filla té dret a que la Barbie, parli com ella.
Quant va néixer la meva primera filla, vaig pregar per que no caigués en les urpes de la Barbie, que considerava tot un símbol de la banalitat i de l’hedonisme, sense cap tipus de moral apart de la de estar sempre tan “fashion” com fos possible. Doncs si no volia brou, la meva filla m’ha donat dues tasses de Barbie, ja que no s’ha perdut cap pel·lícula de la Barbie, i les hem hagut de veure mil cops. La meva sorpresa va ser veure que les pel·lícules de la Barbie, no són tan perjudicials, sinó tot el contrari, ensenyen valors positius i mai, mai, l’estètica glamourosa ha estat el tema dels seus arguments. Mes enllà, fins i tot, em va agradar que les veiés, perquè mostren un rol femení molt diferent de que podem veure habitualment. Tot i que són pel·lícules de prínceps i princeses, no són d’amor barat on la princesa amb la seva bellesa infinita captiva a un valent príncep que la salvarà de tots els mals. Tot el contrari, ens mostra un model femení, on ella pren les seves decisions i ella actua per ajudar-se a ella mateixa o per ajudar als altres i on es veu clara la cultura de l’esforç i que les coses costen d’aconseguir. En definitiva un model molt diferent del que mostren per exemple les Bratz, que si són un model de nenes tontes i pijes, que només saben que divertir-se i comprar i que tot és fàcil d’aconseguir, i si no tens èxit, no ets ningú.
Fa quasi un any, i en plena efervescència Barbie, vàrem fer la festa del sisè aniversari de la meva filla, i tot anava normalment. Es van ajuntar unes quantes, i van voler jugar a ser la Barbie de les pel·lícules. Van començar a fer el repartiment dels personatges “Jo soc la Barbie i tu ets la seva germana, i vosaltres les cosines i tu una amiga” “I per què has de ser tu la Barbie? Jo vull ser la Barbie” Finalment es van posar d’acord i van començar a córrer les aventures que expliquen a les pel·lícules de la Barbie.
De sobte, va ser quan vaig veure que les pel·lícules de la Barbie tenien un problema. Un cop van començar a jugar, el idioma que utilitzaven era el castellà. Per què, si totes són catalanoparlants? En aquest sentit, les pel·lícules de la Barbie, són tan dolentes com les de les Bratz, o de totes les pel·lícules destinades al públic infantil que no estan doblades al català. Ja de ven petits, ens fiquen al cap, d’una manera molt subtil, i aparentment inofensiva, com són les pel·lícules infantils, que si vols ser algú en aquesta vida, com a mínim has de parlar castellà. És molt subtil, i no sempre funciona, però normalment sí. Aquest efecte espanyolitzador, després continua amb altres pel·lícules fins que et fas gran i és així com són molts els catalans, que sense adonar-se’n, quan de grans volen escriure una cançó, o comencen les seves primeres passes dins del món de la literatura, sinó fan una repensada, les primeres paraules els hi surten en castellà. Aquesta tècnica subliminal, no sempre funciona, però si te prou èxit, com mantenir-la, per part dels espanyols, tant temps com puguin, i de fet, això explica les seves poques ganes d’ajudar al doblatge de pel·lícules al català, com seria la seva obligació i si veritablement fóssim un estat plurinacional i es creiessin allò de la “riqueza cultural de España”.
Després tot això alguns ho racionalitzen, i s’agafen a una raó objectiva clara. El mercat català és el que és i el mercat en castellà, és immensament més gran. Però tot i tenir raó amb aquest raonament, estem segurs que un adolescent, quant agafa la seva guitarra i composa els seus primers acords, i utilitza una llengua aliena a la seva, ho fa per raons de mercat? O ho fa per què alguns, li han inculcat, amb les pel·lícules que veia de petit, i que ha anat veien des d’aleshores, que les coses serioses i importants de la vida, es fan en castellà? Així doncs, és com la Barbie, i altres personatges com ella, tinguin o no valors en positiu, es converteixen, en el primer soldat d’ocupació que ens troben a la vida, ja de ben petits, i que ens fan tenir un sentiment d’espanyolitat, que després serveix de defensa contra les temptacions de possibles pensaments independentistes i de clara consciència de nació pròpia.
Jo, com pare, què he de fer? Prohibir-li que vegi aquest tipus de pel·lícules? No tinc cap dret a no deixar-la gaudir de la fantasia i les histories imaginaries pròpies de la seva edat, i necessàries pel seu bon desenvolupament intel·lectual. Es per això que es important el doblatge en català. I es per això que es fa necessari la imposició les quotes de pantalla, i que a tots els cinemes es facin pel·lícules en català i que els DVD’s, tinguin inclòs el nostre idioma, per què la meva filla té dret a que la Barbie, parli com ella.
Salutacions i independència.
Entrades
2 comentaris:
No he llegit tot, però tinc 2 pel·lícules de Barbie en valencià (Punt2) per si t'interesa.
Cal que busques a l'emule per pacopoca
Hola.
Gràcies pel suggeriment. Evidentment, hi faré una ullada.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada