dilluns, 11 de maig del 2009

116 – Rcat: nen o nena?


La setmana passada, vaig ser convidat a una reunió dels reagrupats (d’ERC i de fora d’ERC) del Maresme, on ens van explicar com estan les coses. Les coses estan en un estat tant embrionari que encara no se sap si serà nen o nena, o si en ve un de sol o hi ha bessonada. A la reunió vaig conèixer a persones que no coneixia, i em vaig retrobar amb d’altres que ja havia conegut en anteriors reunions.

La reunió en si, era per orientar-nos una mica sobre quin era el nou projecte de Rcat, i el que a mi em va quedar clar, és que ara per ara, la cosa esta molt indefinida. Cal entendre, que per molt que altres vulguin creure que tot estava ja cuinat, la veritat és que va quedar palès, que res de tot el que ha passat, estava planejat amb anterioritat. En poques paraules, que lo d’un nou partit, no és una cosa planificada amb anterioritat.

També vaig poder comprovar, que les meves pors sobre el futur de Rcat, no són infundades, ja que la reunió va consistir, un cop ens van dir com estaven les coses (en estat embrionari i re estava definit) en que entre tots, fèiem preguntes i comentaris sobre el que pensàvem respecte al nou projecte de Rcat. Va ser com una cascada d’idees, esperances i pors, on al final no va quedar re clar, només que pagava la pena intentar-ho. La veritat és hi ha molta gent molt engrescada amb el nou projecte, que segur que aportaran il·lusió i ganes, però l’eufòria, és mala consellera.

I estic d’acord. Paga la pena intentar-ho, però haurem d’anar en peus de plom, ja que l’independentisme, com quasi tot a la vida, és ple de diversitat, i cadascú té la seva idea de com s’han de fer les coses.

Per mi hi han dues coses, sobre les que hem de vigilar i que poden ser motiu de dificultats serioses. La primera és que mentre uns, entre ells jo, creiem que Rcat, com a nou partit seria una errada fatal, altres pensen que el que s’ha de fer és un nou partit polític. La segona és el debat social. Mentre altres sembla que vulguin ignorar-lo, altres, com jo, creiem que és un tema pel qual no podem passar de puntetes, i que hem de tractar en profunditat. Cal recordar, que un dels pilars més importants de Rcat, era prioritzar l’eix nacional, i en cap cas ignorar el debat social.

Rcat com embrió, té uns bons fonaments. Té uns pares en els quals hi confio i hi crec (sense messianismes, eh!), però com qualsevol criatura que ve al món, tenir uns bons pares no és garantia de re, i les males influencies poden torçar del tot al embrió que amb tant d’esforç s’ha fet créixer. És clar, que les influencies, també poden ser positives, Tot es veurà.

En definitiva, ara que ja sabem que no hi ha re definit, ens hem citat per un altre reunió d’aquí a quinze dies, per tenir un temps de reflexió, i intentar, que en cada reunió, la definició del projecte es vagi construint entre tots.

Seguiré informant de tot allò que m’arribi. Des del meu punt de vista, estem davant d’una oportunitat per aconseguir que l’independentisme treballi de forma coordinada, però aquesta oportunitat, té per davant un camí difícil i ple de perills.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

diumenge, 10 de maig del 2009

115 – Increïble.




Aquesta setmana, el Barça ens ha fet passar uns moments increïbles. Ha estat tan increïble, que m’he decidit a escriure-ho, per tal de poder-ho recordar.

La temporada 2008/2009, la primera de Guardiola com entrenador del primer equip, el Barça ha batut o és a punt de batre molts records, Potser al final no els podrà batre, però la possibilitat de fer-ho i sobretot la forma en que ho ha fet, és digne de ser recordada.

Els fets són els següents. 2 de maig, dia de la Comunidad de Madrid, i s’enfronten al Santiago Bernabeu, el R. Madrid i el Barça. Només falten 5 partits per acabar la lliga, i aquest partit és decisiu.

El R. Madrid fa, si no he calculat malament, 18 partits que no perd, i d’aquests només n’ha empatat 1. Amb els números a la mà, el R. Madrid ha fet una lliga excepcional. Tot i això, el Barça li porta 4 punts d’avantatge. Però en el últims temps, la caverna mediàtica esportiva d’Espanya, s’ha encarregat de fer pressió sobre el Barça i sobre els seus seguidors. Es parla de remuntada històrica. En cap moment s’ha posat en dubte que el R.Madrid guanyarà al Barça el dia que tots dos s’enfrontin al camp madridista. S’ha menyspreat el joc del Barça, acusant-lo de tenir el favor dels arbitres, o fins i tot de tenir el favor de la Federación Española de Futbol. Sobre això dels arbitres, només vull fer constar que no fa gaires partits un jugador del R. Madrid ha estat sancionat amb 10 partits, després d’una reacció d’extrema violència amb un adversari. El cas va ser tant evident, que tothom se’n va emportar les mans al cap, però em sorprèn que ningú se’n recordi de les actuacions de joc violent, no només d’aquest jugador, sinó de tot l’equip madridista durant el partit Barça – R. Madrid, o Athletic de Bilbao – R. Madrid sense que passes res. Però un fet semblant es van produir durant el partit R.Madrid – R. Santander, i en aquella ocasió, no es va assenyalar ni falta. Tothom durant molts partits va fer els ulls grans davant de moltes jugades d’extrema duresa dels jugadors blancs. Això no és estar afavorit pels arbitres?

Un altre cosa que deien des de Madrid, era que les “golejades” del Barça eren perquè els altres equips no posaven intensitat quan jugaven contra el Barça. Així doncs, amb tot aquest armament mediàtic, van fer que el R. Madrid semblés més del que és, fins al punt que s’ho creien els mateixos. Finalment va arribar l’hora de la veritat, i el Barça va humiliar al R. Madrid, al seu propi estadi. El R. Madrid no només no va guanyar, sinó que va rebre 6 gols, com tots aquells equips que havien estat acusats de deixar-se guanyar pel Barça, amb una demostracio de superioritat en el joc, descomunal.

Aquesta és una historia de com la arrogància i el menyspreu poden tornar-se en contra d’un mateix. De tot allò que havien criticat als altres, ells ho van patir per fatxendes. I tota la prepotència mostrada durant molts mesos, es va demostrar que només era fang.
Aquí hi ha el resum del partit (1, 2, 3 i 4)

Però les emocions fortes no van acabar el dissabte passat. El dimecres el Barça tenia el partit de tornada contra el Chelea. El partit es va posar malament molt d’hora, ja que els londinencs van marcar un gol als pocs minuts de començar el partit. El Barça tenia que empatar o guanyar. Quedava molt partit encara per fer-ho. Però van passar el minuts i el Barça no acabava de trobar ni la porteria contraria ni el seu joc. Era el minut 93, i el Barça no havia xutat a porteria ni un cop. Fins aquell minut on el Barça va fer l’únic xut, i va ser gol. El gol que el classifica per a la final de la Champions League.

Quan ja pensàvem que ens quedàvem sense la possibilitat de jugar la final, en l’últim moment, ho fem. El Barça va guanyar d’aquella manera que tants pocs cops fa. Sense abandonar la lluita, sense abaixar els braços, i buscant el gol quan ja ningú pensava que el podria trobar.

Però la setmana encara no ha acabat. Ahir, el R. Madrid necessitava guanyar si volia continuar amb les esperances de seguir la persecució del Barça. Però el R. Madrid, com aquells ídols de fang, s’ha desfet en un no res i va perdre 3 a 0 contra el València. El 2 a 6 del Barça, els ha fet molt mal. I si avui el Barça guanya al Vilareal, serà el campió de lliga. Si això passa, les emocions d’aquesta setmana, només es poden qualificar, d’increïbles. Si no, doncs esperarem la setmana que ve, on el Barça també pot guanyar la Copa del Rei. Esperem que tot surti bé.


Salutacions.

dissabte, 2 de maig del 2009

114 – Rcat: El debat social pren força.


En els últims dies, i després del despropòsit d’Esquerra, veig com molts companys i companyes del partit es donen de baixa o manifesten la intenció de fer-ho en els propers dies. Ho entenc però no ho puc compartir.

Tots els que hem fet costat a Rcat, no podem seguir cegament al líder d’aquest corrent intern crític amb l’actual direcció d’ERC, ja que ell té els seus motius per marxar d’ERC. En un principi vaig pensar que el Dr. Carretero havia patit un atac de testosterona, però més tard vaig entendre que havia fet el que tenia que fer. Jo hagués fet el mateix. Però la resta de reagrupats (oficials o no) no podem seguir-lo sense saber exactament que és el que passarà a partir d’ara. Abans de prendre un decisió, que molt probablement sigui irrevocable, cal saber en quina aventura ens fiquem.

Des d’un bon principi, des de la direcció d’Esquerra, s’ha volgut penjar el cartell de “neoliberal” a Rcat, i personalment m’he enfrontat tant com he pogut a tothom que feia servir aquesta demagògia, fins el punt de enfrontar-me a persones i companys als que respecto i admiro, tant d’Esquerra com d’altres partits.

Tot i ser demagògic el fet d’acusar a Rcat de neoliberals, tampoc és mentida del tot. Dins d’Esquerra, de tots els sectors interns del partit, no només de Rcat, hi han persones amb sensibilitat dretana. Això es degut al vuit de referència que tenen les persones independentistes amb tendències dretanes. Fins ara, i espero que no sigui Rcat qui trenqui això, aquestes persones havien d’escollir entre el seu sentiment independentista, mirant a ERC, o el seu sentiment dretà, mirant CiU. Aquestes persones necessiten com l’aigua un partit dretà i independentista, i és molt probable que si Rcat esdevé un nou partit, vegin en ell, la possibilitat de fer possible el partit que tant anhelen. Fins ara, Rcat no és de dretes, però qui sap el que pot passar ara. Crec que aquest paper, l’hauria de fer algun sector de CDC.

Una candidatura unitària pot ser transversal, de tal manera que en qüestions nacionals tothom vagi a una, i en qüestions socials cadascú defensarà les idees en les que creu, preo un partit polític no pot ser transversal, si més no, ho veig molt difícil. Un partit transversal, si aconsegueix representació institucional, tard o d’hora haurà de prendre posició sobre qüestions socials, i per tant, aquest aspecte ha d’estar resolt abans.

Havent-hi el vuit que hi ha en l’espai polític independentista-dretà, és molt fàcil que moltes persones amb aquesta sensibilitat s’apuntin al carro, i facin que Rcat faci un tomb a la dreta.

Per mi seria molt frustrant, deixar ERC, per acabar en un partit que votés a favor de les 65 hores setmanals, pel abaratiment dels acomiadaments, o que la flexibilitat laboral, la competitivitat o la millora de la productivitat, es sinònim de la pèrdua de qualitat dels drets de les classes treballadores.

Per altre banda, cal reconèixer, que al voltant de Rcat, hi ha tot un seguit de persones, que més que buscar enfortir ERC, el que persegueixen, és que ERC s’apropi a CDC, i així aconseguir que el Sr. Mas sigui el proper president de la Generalitat. Fins avui, no ho han aconseguit, però a partir d’ara, ho tindran més fàcil si no deixem les coses clares. Hi han suports a Rcat, que poden esdevenir un cavall de Troia convergent per Rcat

Per acabar, ja que tot això pot donar a malentesos, intentaré definir-me en quatre paraules.
1) La nova etapa de Rcat, no m’ha d’influir en la meva reflexió sobre si he de continuar a ERC.
2) Crec en Rcat, però tinc por pel seu futur.
3) No crec que sigui bona idea lo d’un partit transversal. M’ho hauran d’explicar molt bé.
4) Sí crec en una plataforma transversal, on aportaré tot el que em demanin i pugui fer.
5) Si Rcat esdevé partit polític i es defineix independentista i d’esquerres, m’hi afiliaré de cap.(Amb l’esperança, que passat algun temps, Rcat torni a ERC)

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

divendres, 1 de maig del 2009

113 – Aparcant els meus dubtes sobre Rcat.


Ahir manifestava que tenia certs dubtes sobre el paper que ha de jugar Rcat en el futur i que avui en parlaria. Però avui he rebut (con altres companys i companyes) un correu que em tranquil·litza molt i que fa que aparqui aquests dubtes per més endavant.

En el correu ens diuen:
S'ha creat una associació REAGRUPAMENT , on tothom hi pot participar. No és cap partit o formació política, només és una proposta associativa amb aquests objectius:

1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.

2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.

3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.

4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

De moment, això m’agrada i per tant, de moment, no tinc dubtes.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.