dilluns, 11 de maig de 2009

116 – Rcat: nen o nena?


La setmana passada, vaig ser convidat a una reunió dels reagrupats (d’ERC i de fora d’ERC) del Maresme, on ens van explicar com estan les coses. Les coses estan en un estat tant embrionari que encara no se sap si serà nen o nena, o si en ve un de sol o hi ha bessonada. A la reunió vaig conèixer a persones que no coneixia, i em vaig retrobar amb d’altres que ja havia conegut en anteriors reunions.

La reunió en si, era per orientar-nos una mica sobre quin era el nou projecte de Rcat, i el que a mi em va quedar clar, és que ara per ara, la cosa esta molt indefinida. Cal entendre, que per molt que altres vulguin creure que tot estava ja cuinat, la veritat és que va quedar palès, que res de tot el que ha passat, estava planejat amb anterioritat. En poques paraules, que lo d’un nou partit, no és una cosa planificada amb anterioritat.

També vaig poder comprovar, que les meves pors sobre el futur de Rcat, no són infundades, ja que la reunió va consistir, un cop ens van dir com estaven les coses (en estat embrionari i re estava definit) en que entre tots, fèiem preguntes i comentaris sobre el que pensàvem respecte al nou projecte de Rcat. Va ser com una cascada d’idees, esperances i pors, on al final no va quedar re clar, només que pagava la pena intentar-ho. La veritat és hi ha molta gent molt engrescada amb el nou projecte, que segur que aportaran il·lusió i ganes, però l’eufòria, és mala consellera.

I estic d’acord. Paga la pena intentar-ho, però haurem d’anar en peus de plom, ja que l’independentisme, com quasi tot a la vida, és ple de diversitat, i cadascú té la seva idea de com s’han de fer les coses.

Per mi hi han dues coses, sobre les que hem de vigilar i que poden ser motiu de dificultats serioses. La primera és que mentre uns, entre ells jo, creiem que Rcat, com a nou partit seria una errada fatal, altres pensen que el que s’ha de fer és un nou partit polític. La segona és el debat social. Mentre altres sembla que vulguin ignorar-lo, altres, com jo, creiem que és un tema pel qual no podem passar de puntetes, i que hem de tractar en profunditat. Cal recordar, que un dels pilars més importants de Rcat, era prioritzar l’eix nacional, i en cap cas ignorar el debat social.

Rcat com embrió, té uns bons fonaments. Té uns pares en els quals hi confio i hi crec (sense messianismes, eh!), però com qualsevol criatura que ve al món, tenir uns bons pares no és garantia de re, i les males influencies poden torçar del tot al embrió que amb tant d’esforç s’ha fet créixer. És clar, que les influencies, també poden ser positives, Tot es veurà.

En definitiva, ara que ja sabem que no hi ha re definit, ens hem citat per un altre reunió d’aquí a quinze dies, per tenir un temps de reflexió, i intentar, que en cada reunió, la definició del projecte es vagi construint entre tots.

Seguiré informant de tot allò que m’arribi. Des del meu punt de vista, estem davant d’una oportunitat per aconseguir que l’independentisme treballi de forma coordinada, però aquesta oportunitat, té per davant un camí difícil i ple de perills.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

22 comentaris:

Manel des de l'Exili ha dit...

Hola Josep,

tens molta raó que l'excusa de crear un partit nou fou feta amb tota l'intenció per poder tenir l'excusa per obrir un expedient al Joan Carretero. Però el que no s'esperaven era que en Joan per dignitat no va caure en el parany.

Pel que fa a Reagrupament Independentista, et puc dir és que l'objectiu màxim és trencar el status quo regnant en l'actual democràcia vigilada espanyola a on els partits, malgrat les seves bones intencions inicials, acaben tots emmerdats dins de la teranyina de les corrupteles, amiguisme i dependència que els desnaturalitza de tota acció política seriosa per la lluita nacional de Catalunya.

Reagrupament Independentista, com a associació vol articular una candidatura per trencar aquesta dinàmica que ens porta no només a la nostra extinció com a poble, sinó a la nostra pobresa moral i econòmica com a simples provincians de l'Espanya gran i centralitzada a Madrid.

La idea és la de crear un moviment i no un partit, encara que internament ens organitzem com si ho fóssim. Ja se sap, sense una bona organització res funciona i al final acaba com un rosari de l’Aurora, però ha de ser un moviment, perquè es tracta que tothom s’hi apunti i sobretot que tothom faci campanya no com a militant sinó com a ciutadà independentista.


Pel que fa al tema social, està clar que Reagrupament independentista haurà de posicionar-se en aquests aspectes i ho farà quan sigui necessari des del vessat de defensar el millor pels catalans, per fer que millori el progrés i sobretot que ajudi a aconseguir la independència.

També cal recordar, que un dels eixos més importants serà canviar la forma d’entendre fer política. Cal una regeneració de com fins ara s’ha fet, premiant l’austeritat, la humilitat, l’honestedat i les formes ètiques a part lògicament de l’eficàcia i la competència. Abocarem per una nova llei electoral que sigui amb llistes obertes, limitació de mandats i un estricte control de les despeses en l’administració publica sobretot pel que fa a la xarxa clientelar que els partits actuals han emmerdat part de la nostra societat.

Ara tenim l’oportunitat de fer-ho, ens queda poc temps.

Reagrupem-nos.!

www.reagrupament.cat

Josep Cabana ha dit...

Hola Manel.

M’alegren molt les teves paraules. Tant debò tot sigui així. Crec que així, les coses poden anar molt bé. Junts, plegats, espatlla amb espatlla, però no barrejats.

Mentre tot sigui així, seguiré donant suport a Rcat.

Salutacions i a reveure. I Independència.
Reagrupem-nos.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Josep, l'eix social és important, però malauradament no hi ha molt marge de maniobra amb les competències actuals. Dit això RCat defensarà els que els seus socis vulguin, i en aquest sentit tu aportaràs una visió necessària (de fet, de vegades complementària a la meva...)

Josep Cabana ha dit...

Hola Salvador.
Un plaer tornar-te a veure per aquí.

Precisament, el que intento fer veure, és que mentre Rcat sigui un moviment que aglutini tot l’independentisme, no haurà de prendre posició en el debat social, i per tant podrà dedicar tots els seus esforços a la causa per l’ha que es va crear.

Si finalment, Rcat esdevé partit polític, no podrà evitar el debat social, i donat el vuit que hi ha en l’independentisme de dretes, fàcilment, es veurà abocat a ocupar-lo.

Per altre banda, crec que hi ha un altre perill encara més gros. I no és altre que Rcat esdevingui una plataforma per fer l’Artur Mas, president de la Generalitat.

Ja sabem que hi ha certs suports que vàrem rebre, que semblava que aquest era el seu objectiu, i no pas redreçar ERC.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

jordi ha dit...

Aquesta tàctica exlusivament independentista, que deixi de banda l'eix social, pot produir l’efecte contrari, i per voler córrer més s'obtingui l’efecte de retrocés en lloc del “pas definitiu”.

La tàctica de sumar a partir exclusivament d’independentistes pot ser satisfactòria per aquests però pot produir l’efecte invers al desitjat, precisament al dividir més els independentistes.

De moment Carretero no ha pogut convèncer la majoria dels militants d’ERC a córrer més en un únic sentit; tampoc CIU; tampoc IC; tampoc les CUP. És veritat que pot aglutinar alguns segments del reguitzell d’unitats independentistes com el PRC, el grup de Santiago Espot, etc. Però unificant o sumant aquests grups minoritaris pot passar, per exemple, que treguis 50.000 vots i et quedis sense cap diputat. Que en quedarà llavors de la possibilitat de curt termini? Hauràs aconseguit restar a ERC, restar a CIU, restar a les CUP... amb 0 resultats pràctics... però això sí estaràs satisfet de votar desacomplexadament una opció exclusiva. No inclusiva. I si el resultat és això, és fum.

Si Carretero treu 1 o 2 o 3 o 4 diputats, el resultat es podrà vendre millor com a èxit entre els impulsors però no tant entre els votants de bona fe perquè a la practica i en relació a l’objectiu, malauradament, el resultat serà uns Ciudadanos en versió nacional.

Penso també que sigui quin sigui el percentatge actual d'independentistes a Catalunya, RCat entrarà en el repartiment però no contribuirà a augmentar -al menys significativament- aquest percentatge.

Si no estic gens convençut que amb la concurrència de RCat l'independentisme hi guanyi al Parlament, em temo que més aviat i malauradament, la divisió pot produir pèrdues en el moviment, malgrat la satisfacció i l'emoció inicial que produeixen els parts de partits entre els independentistes.

Ja sé que em direu que ERC ha guanyat i perdut milers de votants però penso que hem de valorar la línia de creixement del sobiranisme liderat per ERC, creixement que també és producte de la sacsejada que ha afectat la societat catalana i que també ha impulsat ERC. Malgrat la darrera crisi que ens ha fet passar de 23 a 21 diputats, és una crisi de creixement superable, sobretot amb unitat (unitat que no ha de ser acrítica) molt més que el que va costar refer-nos després del pacte amb CIU, quan vam passar de 14 a 5 escons.

Amb RCat només una cosa és segura, que recuperar-se de la crisi de creixement del moviment independentista li costarà una mica més de temps a ERC.

PS: no tinc cap cadira, ni prebenda ni cap sou d'ERC, només manifesto la meva opinió, d'un independentista d'esquerres, això sí, militant d'ERC des de 1992.

Josep Cabana ha dit...

Hola Jordi.
Benvingut un altre cop a casa teva.

Tot el que dius està molt bé, i ben argumentat, però crec que falles en el diagnòstic. Només és la meva opinió. No t’ho prenguis malament. Suposo que tu penses el mateix que jo, però al contrari.

El que per mi és evident, és que s’ha de fer alguna cosa per aglutinar les diferents sensibilitats independentistes, i això només ho podem independentistes, com tu, com jo i com molts. Lo bo del cas, és que cada cop hi han mes independentistes. Per tant no és un moviment excloent. Sinó un moviment que creix. I sorprenentment, ERC no aconsegueix capitalitzar aquesta creixent sensibilitat. Tot el contrari. Cada cop va perdent la confiança d’aquells i aquelles que havien confiat en Esquerra.

Dius: “La tàctica de sumar a partir exclusivament d’independentistes pot ser satisfactòria per aquests però pot produir l’efecte invers al desitjat, precisament al dividir més els independentistes.” Des del meu punt de vista, i em baso en els resultats electorals, i perdona si soc pesat amb això, però la evidència és abassegadora, és precisament el voler diluir l’independentisme amb altres coses, la que fa que el resultat sigui tot el contrari del desitjat. Sé de votants del PSC, que van donar confiança a ERC, i després han tornat al PSC.

Rcat està naixent, i per tant la cosa anirà poc a poc. I ja veurem com acaba. Que resta vots a ERC? Serà perquè ERC no fa bé les coses. Que resta vots a les CUP? Ho dubto. Crec que la gent de la CUP, de moment és molt fidel a la CUP. Que resta vots a CiU? Fantàstic.

Però la meva esperança és que Rcat sigui una candidatura unitària de molts grups, entre ells evidentment ERC i les CUP. Però sincerament ho veig molt difícil.

El naixement de Rcat fora d’ERC, de totes maneres, crec que només pot ser positiu. En el millor dels supòsits, esdevindrà una coalició que ajudarà a la unitat de l’independentisme. En el pitjor dels casos, esdevindrà un partit polític descaradament independentista i que probablement mirarà a la dreta. I això és bo pel país. Sense un partit de dretes independentista, l’objectiu d’un estat propi és impossible. En aquest cas, evidentment, jo no tinc cabuda en aquest suposat nou partit polític. Ei!! que potser m’equivoco, i acaba sent d’esquerres, però no ho crec.

Ningú ha posat mai en dubte, que l’actual direcció d’ERC, va aconseguir un creixement espectacular del sobiranisme, i fins aquí, tothom content. El problema és que després s’ha canviat d’estratègia, i les coses no és que hagin anat malament, és que ha estat ruïnós. No oblidis que en les últimes eleccions, ERC va obtenir més exvotants que votants. I això és molt greu.

Això també va passar amb el pacte amb CiU, i ara a tornat a passar amb el pacte amb el PSC. És evident que a la nostra gent, no els hi agrada com pacta ERC, ja que sempre ha de cedir. I ho entenc, però tot té un límit, i crec que ERC, cedeix massa. I els nostres votants, tants els que som de tota la vida, com els que es van anar sumant, no els hi agrada. Volen fermesa i coherència, i això sinó es pacta bé es pot perdre molt fàcilment. I és el que ha passat.

Continua ....

Josep Cabana ha dit...

Que Rcat pot perjudicar a ERC? Dons sí, és cert. I si això passa, és, com t’he comentat abans, perquè ERC no haurà fet bé les coses.

Per últim, estimat Jordi, ja sé, si més no, et crec, que no tens cap cadira, ni sou del partit. No fa falta que m’ho repeteixis, però si vols un consell, si és que puc donar consells, quan facis aquest comentari, afegeix “ni espero tenir-ho”, ja que algun company reagrupat, et podria contestar que esperes tenir-ho. La veritat és que aquest discurs de les cadires i els sous no m’agrada massa. És una mica populista, encara que, malauradament, està fonamentat.

La militància d’ERC va parlar clar durant l’últim congres, i tinc molt clar que sou molts els militants que penseu que les coses s’estan fent bé, sense cap raó “interessada”. Simplement ho penseu, i podeu tenir raó. I per això teniu tot el meu respecte.
Però has de reconèixer, que són molts els que tenen cadira, o tenen sou, o esperen tenir-ho, que ... bé, de moment callo. Suposo que ja m’has entès. He sentit tants cops i de tanta gent, allò de “teniu raó, però ara no és el moment” o “Hem de canviar de rumb” però alhora de la veritat, sorprenentment, opten pel continuisme.

Vinga. Espero veure’t un altre cop. Un plaer.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

Jordi ha dit...

Hola Josep, bona nit,

Entenc alguns dels teus arguments, malgrat no els comparteixi, com per exemple això que dius que "ERC cedeix massa". Jo entenc que ERC cedeix proporcionalment i si, posem per cas, ERC fos la primera força del govern i doblant la segona, segurament hi hauria gent d'aquesta segona força que també entendria que la seva cedeix massa.

Quan et refereixes a la coherència... no serà que et refereixes a la inflexibilitat, o al menys en la inflexibilitat en alguns aspectes? Jo sóc partidari de la participació malgrat no poder imposar tots els meus ideals. I, pel que fa a l'ideal del dret a decidir... ara per ara al Parlament només el defensa ERC i amb 21 sobre 135 escons no es pot imposar. L'avenç i l'augment de suports és necessari, per a ERC i per a totes les forces independetistes. En aquest sentit, i si CIU no fa el pas, em semblaria perfecte que ERC i RCat puguessin sumar els 68 escons per a la majoria necessària.

En això, hi ha dies que penso que la posició òptima és que CIU faci el pas, però la major part de les reflexions em decanten a que aquest pas el té molt lluny.

He dit en el meu comentari anterior que no tenia cap benefici per ser militant d'ERC perquè ja em sé la cantarëlla habitual i n'estic fart d'aquesta d'anar per aquesta via. I prefereixo ara per ara dedicar-me a la meva carrera professional, sense deixar de banda emperò l'activisme. Tot i això, encara que fos regidor o treballés en algun dels equips d'ERC no en tindria cap de problema, ni per ser-ho ni per dir-ho. La veritat, i malgrat que hi hagi aprofitats a ERC (a RCat també n'hi ha o n'hi haurà) em sembla que és una crítica demagògica i populista. L'he vist practicar sovint des de posicions de RCat i no és l'estil que m'agrada o que comparteixi.

També et diré que em preocupa que la divisió dels independentistes pugui afeblir la seva presència parlamentària, però també et serè sincer: encara que ERC baixi m'agradaria que RCat pugés tot el necessari respecte a CIU, mentre CIU no es declari independentista, especialment si -com et deia abans-hi ha possibilitat de sumar 68 escons indepedentistes. De fet, per demanar m'agradaria que el Parlament fos dominat per forces independentistes... obvi.

Tot i això, també em sabria o sabrà greu si RCat resta a ERC i CUP's i fins i tot a CIU, si al final no surt de l'extraparlamentarisme.

Merci Josep, i salut!

Josep Cabana ha dit...

Hola Jordi.

Abans de re, perdona el retard en la meva resposta, però entre finals de Champions i celebracions, no he tingut temps.

Quan dic que ERC cedeix massa, em refereixo, a que aparentment, ERC no sembla que tingui massa influència dins del Govern de la Generalitat, i sembla que només hi siguin per les cadires. Això crea molt mala imatge. Ja sabem que la dona d’en Cessar, no només ha de ser casta, sinó que també ho ha de semblar. Per la meva part, l’única influència que veig d’ERC al Govern, si més no això vull pensar, és que han aconseguit que el PSC no accepti les primeres engrunes que des del Gobierno de España, els hi ofereixin. Tasca prou important i ambiciosa, però si la cosa surt malament, com sembla que passarà, la jugada d’ERC, haurà sortit molt cara.

Aquesta aparent falta d’influència dins del Govern ha donat ales a CiU, que en té prou en fer “patxangues” del estil de la casa gran del catalanisme, per treure’ns vots. Amb una actitud més ferma, (segons tu, més inflexible) si CiU vol tornar a ser l’eix de la política catalana, s’haurà de mullar més. De fet, van aparèixer moviments interns dins de CiU, que anaven en aquest sentit, però degut a la actitud tèbia d’Esquerra dins del Govern, aquests moviment dins de CiU, s’han apagat esperant un millor moment. CiU només farà el pas, si la obliguem. Si esperem que CiU faci el pas per pròpia voluntat, no el farà, ja que en aquesta ambigüitat en la que es mou, és troba mooolt còmode.

Jo també soc partidari de la participació, i en cap cas em vull imposar. Però el que si vull és convèncer sobre el benefici de les meves idees (i les teves). Per tant, és tracta de pactar, de tal manera que ERC en surti beneficiada (i en conseqüència el país) Si no és així, dons ens quedem a la oposició esperant tenir prou força. I guanyar força, era el que fèiem, amb el discurs ferm que teníem. Ara perdem força i per tant els nostres objectius s’allunyen.

Referent al dret a decidir, crec que és una enganyifa. Des del meu punt de vista, hem d’optar pel dret d’autodeterminació, que el podem exercir quan ho considerem oportú. En canvi el dret a decidir, fa imprescindible la participació i la col·laboració del estat espanyol. I això saps que és impossible.

Sobre lo del discurs populista de les cadires, tal com et vaig dir, no m’agrada, i particularment, no he acusat ha ningú directament d’això mai, tot i que sé que aquest fenomen existeix. A Rcat, som conscients que això també acabaria passant dins d Rcat, i és per això que estem per la limitació de la durada dels càrrecs en 8 anys. Personalment crec que haurien de ser 12 anys.

També m’agradaria deixar-te clar, que no desitjo cap davallada electoral d’Esquerra. Tot el contrari. Tot i ser crític, espero que redreci els seus resultats. L’enemic no és Esquerra. L’enemic és CiU i el PSC. Això ho tinc molt clar.

Salutacions cordials i independència. I gràcies pel temps que em dediques. Un plaer.
Reagrupem-nos

Jordi ha dit...

Hola Josep, bona nit. M'agrada debatre amb tu, perquè de la mateixa manera que tenim discrepàncies compartim també coincidències, i sobretot una preocupació per la plena sobirania del nostre país. I la millor efectivitat per aconseguir-la. Fa una estona li he deixat algun comentari en aquest sentit al Xavier Mir, perquè penso que de la mateixa manera que és bo tenir opcions que puguin satisfer i agrupar i traduir resultats, no hem de disgregar massa els vots. Cadascú fa el que li plau d'acord amb els seus ideals però no m'agradaria trobar-me 20 partits independentistes extraparlamentaris. Per efectivitat en prefereixo dos, o tres, però amb cadires visibles, és a dir, amb escons.

A tot arreu hi ha partits de dretes i d'esquerres, i a Catalunya també. Per això, penso que Catalunya hauria de disposar de dos partits independentistes, un d'esquerres i un altre que no, encara que no. Deixo a banda de si ha d'autodefinir-se ni de dretes ni d'esquerres o simplement que prioritzi l'eix nacional, tal com diu CIU, però independentista.

També comentava en aquest sentit amb l'Albert Cortés, en el seu bloc, que jo crec que el sobiranisme està creixent, però no podem deixar de banda els que a més d'independentistes també tenen preocupacions d'esquerres o liberals. És a dir, jo penso que hem de demostrar que som capaços de fer polítiques més enllà de la independència per sumar no només independentistes tout court, sinó també tots els matisos que s'hi apropen. Com a independentista d'esquerres jo també vull sumar per l'esquerra, i m'agradaria que hi hagués un altre partit que sumés pel centre.

Però en relació amb això i amb els moviments sobiranistes a CIU que comentaves... no hi confio massa per no dir gens. És veritat que CIU té independentistes però CIU té de tot (!) i a curt o mig termini no són ni seran capaços de provocar cap debat intern de calat. A ERC li costa fer mal al PSC però a RCat li costarà molt més encara si realment vol fer mal (en el sentit electoral del terme) a CIU.

És a dir, penso que en el debat polític no hem de deixar de banda l'eix social... perquè no només hem de traslladar a escons l'independentisme convençut sinó que l'hem de fer créixer més per fer-lo efectiu (68!), i entenc que per sumar 68 hem de sumar tot el que puguem, també de l'eix social.

Un plaer per a mi també, Josep.

Bona nit, visca el Barça i visca Catalunya lliure.

Josep Cabana ha dit...

Hola Jordi.
Certament tenim discrepàncies, però són de caire estratègic. En qüestions ideològiques, no crec que tinguem gaires discrepàncies.
Això és el que sempre hem dit des de Rcat. El debat no és ideològic, sinó estratègic. També sempre hem dit que prioritzar l’eix nacional, és enfortir l’eix social, ja que de moment, poques polítiques socials podem fer, si l’amo no ens deixa.

El debat, és que des de Rcat, creiem que l’actual estratègia de ERC, ens perjudica per varies coses.
- ens fa perdre el suport de dels nostres votants
- No ajuda a tenir nous votants
- Fa innecessari cap tipus de moviment independentista dins de CiU

Del eix social, n’he parlat sovint. Per exemple a http://elblogdenjosepcabana.blogspot.com/2008/10/82-leix-nacional-sentir-o-escoltar-02.html

Malauradament, per mi, si Rcat esdevé partit polític, segurament es veurà abocat a unes tendències, que obriran el debat ideològic, que fins ara no existia.

Salutacions, independència i polítiques socials.
Reagrupem-nos.

Jordi ha dit...

Hola Josep, una mica més quant a l'estratègia, i també quant a les diferents lectures de la situació que, juntament amb els pressupostos ideològics, la fonamenten.

És clar que sense sobirania no hi haurà la justícia social a Catalunya que té qualsevol estat normal. Però prioritzar l'eix nacional no et garanteix, per si sol, la sobirania. Per això, ERC ha impulsat reformes en el Parlament quant a la millora de l'statu quo amb Espanya sense trencar-lo. Perquè no el pots trencar si no tens els suport necessari. El podràs trencar quan tinguis la capacitat. Democràticament. Amb 23 o 21 diputats no pots fer res més.

Alguns diran que això és una actualització del "peix al cove" convergent, i es pot llegir així, sí, però si es fa així serà una lectura molt simple. Si no ens quedem amb la simplificació, veurem que aquesta redefinició de la relació amb Espanya s'ha intentat emmarcar en uns criteris més justos i no només en pactes de poder, com el nombre d'habitants pel que fa al finançament. És a dir, és vol una redefinició més enllà d'un simple repartiment de trams -com ho feia CIU- i amb un matís important, que CIU no aspira a canviar el marc actual. I ERC sí.

Per mi doncs, l'estratègia d'ERC és clàrament diferent a la del "peix al cove" de CIU, en els seus fonaments i objectius, però alhora sense deixar d'influir en la governança per millorar les condicions de vida dels catalans.

ERC no renuncia a l'objectiu final, és clar, però es pretèn influir d'acord amb la força disponible. Ja sé que la lectura de RCat és que sense independència no hi ha justícia, però la meva objecció és, mentre no assolim la independència, ens hem de quedar mirant com el PSC i CIU fan i desfan? Per a mi, no. Ara, per exemple, tant el PSC com CIU defensen que les balances fiscals són deficitàries i insostenibles per Catalunya, i recordaràs que no fa gaires anys només era ERC qui clamava... gairebé en el desert (tot i recollint i ampliant estudis de l'estimat Trias Fargas).

(continua)

Jordi ha dit...

(segueix des del comentari anterior)

Diferències en estratègia però també diferències en la lectura de la situació que marquen aquesta estratègia. Els estudis electorals marquen que el grup de les principals pèrdues dels vots que es van guanyar a ERC el 2003 van retornar després al PSC. Jo en coneixo uns quants d'aquests, que voten PSC o fins i tot CIU per fer front al PP. A Catalunya hi ha molt vot catalanista i sobiranista que es decanta pel PSC a la ciutat de Barcelona, i especialment a la 2a i 3a corona metropolitanes. I si bé no és fàcil tornar a agafar aquest vot, ERC no hi pot renunciar perquè és un vot important per a l'alliberament nacional. Si ho féssim, si intentéssim recuperar aquest vot des d'una política i aliances no progressistes i estricta i únicament nacionals, aquest vot no el recuperaríem mai per la sobirania. Encara que RCat ho no ho vegi així, aquest grup de vot és la pèrdua principal. Després i quant a les pèrdues vé el segon grup, amb vot principalment nacionalista en bona part provinent de CIU. Aquest és el vot que pot agafar RCat, sense tenir-ho fàcil. La pèrdua d'aquest vot per part d'ERC s'ha impulsat també i legítimament per franctiradors nacionalistes de CIU marcant la dificultat i les possibles contradiccions entre objectius final i a curt i mig termini de l'estratègia d'ERC. Ara, un cop produida l'escissió de RCat, els franctiradors de CIU ja han fet la seva feina i no tindran cap necessitat de votar RCat. Però aquest grup de vot sí que el pot arreplegar RCat. És a dir, ho cecessita com aigua de maig, ja que si RCat no agafa aquest vot, a part dels suports propis, i de PRC i Força Catalunya, ho té magre. Perquè no hem d'oblidar tampoc que (juntament amb les cadires, és a dir, el poder), un dels fonaments de la crítica (i de la impaciència) de RCat respecte ERC és el "resultadisme" per la qual cosa, si critiques una estratègia en base a la pèrdua de vots i després fas l'estratègia que creus que n'ha d'aportar i no tens resultats... tant aquesta crítica i bona part de l'estratègia que fonamenta se't desmunta.

En definitiva, resumint i acabant, les estratègies d'ERC i de RCat es poden complementar però ambudes tenen les seves dificultats.

Tot i això, veig moltes més dificultats a l'hora de justificar un pacte d'una opció sobiranista amb CIU. Perquè el nacionalisme de CIU fins ara s'ha basat també en neutralitzar l'independentisme, la qual cosa és molt evident en el cas del PSC però potser no tant en el cas de CIU i des del nacionalisme. Quan no és tant evident vol dir també que l'opció independentista es pot invisibilitzar més.

Per cert, i encara que potser aquí no es noti de manera clara, vull èxit a RCat i a qualsevol partit independentista però precisament per això he opinat en el bloc de Xavier Mir, que RCat necessita (els independentistes necessitem que RCat ho faci) aglutinar tot el vot independentista que no és a ERC.

Salut, visca el Barça, visca el Llevant i avui més que mai sempre endavant*!

Cordialment.

* http://www.facebook.com/ext/share.php?sid=86778227757&h=_k_GS&u=aW1TG&ref=nf

Josep Cabana ha dit...

Hola de nou, Jordi.

Amb 23 o 21 diputats no es pot fer gran cosa, és cert, però el que sí és pot fer, és treballar per augmentar aquest número. Vàrem aconseguir aquests números amb una estratègia concreta i engrescadora. L’actual estratègia ens porta a baixar de forma alarmant aquest número d’escons (més ex-votants que votants) amb lo que tota la bona feina d’abans es quedarà en re o quasi re. No aconseguirem suports si entrem en la dinàmica convergent del peix al cove, i no simplifico. És el que és. El finançament que perseguim, i ja veurem si l’aconseguim, és el d’una comunitat autònoma de regim comú, que és molt lluny del concert econòmic, que és el que havíem promès. I si som coherents, no hem de rebaixar els nostres plantejaments, només per que encara no tinguin el suport (vots) necessari. La dinàmica de suports (vots) amb l’anterior estratègia, era excel·lent. Continuant amb aquella dinàmica, re ens pot fer pensar que suport rebut aniria a la baixa. Amb la rebaixa dels nostres plantejaments, és evident que el suport baixa, en picat.

A més a més, l’anterior estratègia, feia moure fitxa al PSC, a CiU, i a IC, però com hem tret el peu del accelerador, dons ells també. Abans els trèiem espai, ara ens el prenen.

El que no podem fer, amb temes de justícia social, és precipitar-nos, ja que ens quedem a mitges. Cal ser pacient i esperar el moment oportú. El moment on tinguem prou força. Ens hem precipitat, i ens hem cremat. I, malauradament, ara cal tornar a començar.

Prioritzar l’eix nacional, no vol dir renunciar a res. Es poden fer les mateixes polítiques socials, sense renunciar a res. I si es renúncia, és per aconseguir-ho millor, més endavant, però dubto que s’hagi de renunciar a res.

Els votants del PSC de Barcelona i rodalies, no canviaran a ERC, si ERC no marca perfil propi. En definitiva, per que votar a ERC, si finalment farà el mateix que el PSC? En el fons, estem fomentant el bipartidisme.

L’actual estratègia de ERC, és la de s’ha de pactar com sigui. I nosaltres pensem que no, que s’ha de pactar bé, o no es pacta. Si pactem malament, com hem fet, ens perjudica, i segons els nostres ideals, perjudica als PPCC i les seves gents.

Sobre los dels franctiradors de CiU, és cert que existeixen, però no són franctiradors, ja que Esquerra els hi ha posat molt, molt, molt fàcil.

L’actual estratègia d’ERC, falla per tot arreu. Això és evident. No pots especular amb els resultats de l’estratègia de Rcat dins d’ERC, (fora de Rcat és un altre cosa) sense haver-ho provat. Segur, que no hagués anat pitjor del que anat. És francament difícil, obtenir pitjors resultats, a no ser que es busquin aquests mals resultats. De fet, l’estratègia que proposa Rcat, ja l’hem fet servir abans, amb excel·lents resultats.

L’actual estratègia ens porta a la pèrdua de vots, que ens porta a perdre influència al Govern, que ens porta a no poder fer re ni en l’eix nacional ni en el social. Cal canviar. Cal provar un altre cosa, perquè aquesta estratègia no funciona. Només augmentant els vots, que era el que passava abans, podrem treballar amb més força per desenvolupar les nostres polítiques, tant socials com nacionals. I que quedi clar, que el que dic, en cap cas suposa canviar la nostra ideologia.

:) aquests del USAP, son un bri d’esperança.

Salutacions ben cordials, i independència.
Reagrupem-nos.

Jordi ha dit...

Bon dia Josep,

En resum, donat que ni CIU ni PSC ens ofereixen assolir els nostres ideals nacionals, si no m'equivoco tu ets partidari de passar ERC a l'oposició?

Això, que a primera vista és més còmode també té riscos, perquè fora del govern tens menys capacitat d'influència:
a) A la pràctica significa regalar el Govern a CIU i per tant "más de lo mismo".
b) A la pràctica també, hagués significat un acord a la baixa quant a finançament com va succeïr quan, a nivell d'Estatut, CIU també el va negociar a la baixa.
c) No s'haguéssin pogut impulsar moltes de les accions reformistes i d'estructuració nacional que s'han impulsat des del Govern i que jo valoro molt positivament malgrat que per alguns sigui lletra petita: planificació territorial (transports i comunicacions, esports, cooperació, justícia, TIC i innovació...), potenciació a nivell internacional de les relacions exteriors, reforma de l'Administració (àmbits funcionals, administració 2.0, recolzament a la petita i mitjana administració local). Ho dic perquè jo valoro, com a persona d'esquerres, també totes aquestes accions, malgrat no s'hagi pogut assolir cap pacte majoritari per la sobirania.

Tinc la sensació que malgrat no haver pogut avançar materialment cap a la sobirania, s'han afrontat altres problemes des d'una perspectiva de justícia i d'esquerres.

En qualsevol cas, un proper govern de CIU tindrà el llistó nacional més alt i no podrà justificar la seva acció nacional només amb els mitjans de comunicació.

Salut, independència i sempre endavant l'USAP (cap a París falta gent)!

Josep Cabana ha dit...

Hola Jordi.

No he dit que ERC hagi d’estar a l’oposició. El que dic, és que no s’ha de descartar. L’actual estratègia d’ERC, i ho saps, és que s’ha d’estar al Govern, peti qui peti. Per crear estructures d’estat, però quasi a qualsevol preu.

En les condicions que va quedar el Parlament després de les eleccions, crec, que s’hauria d’haver deixat que el PSC i CiU es barallessin pel nostre suport. D’aquesta manera hauríem pogut treure el màxim d’un o de l’altre. Enlloc d’això, sembla que ens oferim en safata de plata al PSC, sense possibilitats de fer-nos valer. I la forma de fer el segon tripartit, fa mal pensar, ja que va ser ràpid, i sobretot, sense consultar-nos-ho ( es sabuda les ganes que té l’actual direccio, de acabar amb l’assemblearisme. Quan això passi, segur que marxo)

Si ens quedem a l’oposició, regalem el govern a CiU? No. Si CiU vol governar, amb pacte o sense pacte, hauria de comptar amb nosaltres. I per altre banda, el PSC no ho hagués premés, i hauríem tret un millor pacte amb el PSC.

En tot cas, si CiU hagués aconseguit el Govern, segur que hauria pactat un finançament a la baixa, és cert. I amb això, si ERC juga bé les cartes, faria que CiU continués amb la seva caiguda lliure, enlloc de recuperar-se com passa ara, i ERC tindria més força en el proper Parlament. I per tant millor posició de pacte, de pressió i d’influència.

Sobre els impulsos de reforma dels que parles, la majoria d’ells, no crec que fossin cap escull insalvable per fer cap pacte. Que s’han fet coses importants? Sí. Però a quin preu? Pactant bé, també s’haguessin fet.

Des de Rcat, quan diem que les coses no s’han fet bé, ho diem en el sentit que no s’han fet moltes més coses, que des de el nostre punt de vista, sí que es podrien haver fet. Aquesta mancança d’accions, després de les campanyes fetes, fa que entrem en constants contradiccions que no ens beneficien gens.

CiU tindrà el llistó nacional més alt? No. De fet avui hi ha qui es creu que CiU és més independentista que ERC, Si més no, pensen que CiU no els enganya.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos
:)

Jordi ha dit...

Bona nit Josep,

Em sembla,Josep , que m’estàs donant la raó en què tant si ERC hagués pactat amb CIU o amb el PSC, i lògicament si prefereixes, l’oposició, l’avenç material quant a la sobirania era i és pràcticament impossible. Tot i això és obvi que es poden fer, i naturalment millorar, polítiques socials i també estructurar el marc nacional de la manera més propera a un marc estatal.

No em sembla lògic que, com a independentista, plantegis la contradicció entre intervenir en el sistema i mantenir els ideals de sobirania plena, perquè això seria equivalent a tallar-se les ales. Políticament. De fet, aquest argument l’he escoltat sovint en discussions amb dependentistes i fins i tot diria que és propi d’ells i del seu discurs anul•lador. Així, quan diuen que si no estàs d’acord amb el marc, no juguis el que pretenen és una simple falàcia per anul•larte. Ho sento, però no hi caic aquí, jo sóc independentista i encara que no estic d’acord amb el marc vigent, el vull canviar, i hi tinc tot el dret, justament a partir del marc polític vigent i democràticament. Per cert, quan RCat es constitueix en partit, sigui quina sigui la fórmula constituent, ho farà d’acord amb el marc legal vigent.

Em sembla també que has anat obviant un comentari que t’he fet reiteradament quant a les expectatives mostrades des de RCat, ja que un dels seus arguments és sobretot el resultadista al criticar contundentment, i als quatre vents, l’estratègia i l’acció d’ERC pels mals resultats. Aquesta crítica, quan la planteges, és potent però també té, si ets responsable, un efecte boomerang perquè t’obligues a treure bons resultats quan apliques i planteges una opció política on, ara sí, actues amb l’estratègia que consideres adequada. Si ets responsable i presentes unes expectatives elevades i en lloc d’augmentar els suports a l’independentisme i avançar-hi fins i tot en redueixes, entenc que això algú ho haurà d’assumir.

T’he dit també que a mi m’agradaria que RCat tingués molt bons resultats, però les perspectives són, al meu entendre, poc esperançadores. Per exemple, quan acabes els teus comentaris ho fas amb un poètic, engrescador simbòlic “reagrupem-nos”, però més enllà de la fortuna i del caliu de fer foc (fer un partit) què vol dir realment això? Reagrupar ex militants i votants d’ERC?

Sincerament, em sembla que si és així el lema seria més aviat o no diferiria massa de “escindim-nos”; en canvi, si la lletra del projecte és fer un front ampli, tal com traspuen les intencions i també les expectatives dels ideòlegs, faria falta adquirir més suports, penso, i el lema hauria de ser més clar i conseqüent en aquest sentit, com per exemple “sumem”. No?

Hores d’ara, i en relació amb els recolzaments a RCat, a part dels propis escindits d’ERC, he llegit que algú n’ha apuntat alguns, com el PRC, Agustí Soler i Carles Bonaventura (que deu ser el que resta del PI), un dels dos estats Català, Santiago Espot, UNC, el propietari de la botiga Militària... Ignoro quina traducció electoral tenen aquestes persones i col•lectius però em sembla que si RCat no suma independentistes procedents de CIU, com l'Enric Canela, però no només, es podria quedar sense traducció parlamentària, tot i que seria segurament el primer en la constel•lació de grups i petits grupúsculs independentistes extraparlamentaris. I si això és així, davant l'objectiu d'avançar la marxa cap a la independència i davant del graner del mig milió de vots independentistes, em sembla que es podria dir que la "prova" de RCat no s'ha superat amb èxit.

(segueix)

Jordi ha dit...

(continua des del comentari anterior)

Sobre el que et deia que CiU tindrà el llistó nacional més alt m’apuntes que per a tu, no. És veritat que les crítiques se les emporta el vent, però després de les que ha fet CIU a ERC en l’eix nacional, veurem si des de la “casa gran” es superaran els avenços –certament no massa grans per a un independentista en relació amb els ideals- en el marc autonòmic que s’han fet durant la participació d’ERC al Govern, ja que si això és així i CIU forma Govern tindrà, segurament, la força o bé d’una majoria absoluta (que no ha tingut ERC) o la un pacte en el qual seria força preeminent (que no ha estat en el cas d’ERC). Aquests franctiradors convergents que han criticat en aquest sentit ERC i han fomentat l’escissió, ni s’uniran a RCat ni criticaran CIU si no fa res.

Per cert, jo també sóc assembleari però aquesta capacitat de llibertat que tenim els militants d’ERC s’ha d’utilitzar amb responsabilitat. En aquest sentit, jo el que no faria és airejar públicament les discrepàncies que pugui tenir amb la majoria de l’assemblea, al menys no ho faria en el to contundent i amb vocació d’obtenir un ressò mediàtic de confrontació que s’ha fet des de RCat, per guiar el partit tot i no haver guanyat en l’assemblea (!), perquè sense negar el necessari debat no tinc cap intenció de perjudicar una opció independentista, la meva, encara que no combregui amb tota la seva acció o estratègia.

Precisament ahir em deia un veí que no entenia que les crítiques més sagnants contra la majoria i direccíó d’ERC han provingut del propi ERC, de RCat, i fins i tot han estat més dures que les de CIU. Fins i tot, i malgrat o millor dit, precisament ser assembleari convençut em semblava que part de raó tenia el veí, perquè darrerament la percepció de bona part de la societat d’ERC era d'un partit incendiari i incendiat. Si algun avantatge ha tingut la sortida de Carretero i RCat és que, tot i que els debats naturalment continuaran –per això som assemblearis i republicans- no tindrem la imatge d’un partit que respon al foc amb gasolina.

De vegades em sembla que a ERC li passa com al Barça, en el sentit que quan no pots vendre èxits, en lloc de modular assenyadament l’acció, n’hi ha alguns surten ràpidament i que preferirien arrauxar-se, posar l’equip potes enlaire i capgirar l’estratègia. Així no es fa un equip o en aquest cas un partit sòlid i amb voluntat de servei a uns ideals, independentistes i d'esquerres, això seria caure en la fragilitat política d’un penell.

Salut i llibertat.

Unim-nos.

Josep Cabana ha dit...

Hola Jordi.
Et responc el divendres per la nit.
Vull parlar de l'0riol Junqueres i he d'actualitzar un altre bloc que tinc.
Divendres ens llegim
:)
Salutacions.

Jordi ha dit...

Bona tarda Josep,

Aquesta darrera vegada em vaig allargar una mica més, alhora que també els punts de debat que vaig tocar són, possiblement, on tenim matisos diferents.

Merci per l'atenció i, sempre endavant USAP!

Josep Cabana ha dit...

Bona nit Jordi.
Perdona el retard, però estaràs amb mi, que l’Oriol s’ho val.

No acabo d’entendre el primer paràgraf, però en principi, i conscientment, no et dong la raó en re, referent a l’estratègia d’Esquerra.

No veig cap contradicció entre voler intervenir en el sistema i mantenir els ideals de sobirania plena. Hi han unes regles del joc, i les respecto, però aquestes regles del joc, en cap moment m’obliguen a pactar ràpid i amb nocturnitat, i ignorant l’assemblea de la militància. De fet, veig contradiccions en ser un partit assembleari, i saltar-se l’assemblea quan convé a la direcció.

No he obviat en cap moment el teu argument, basat en suposicions sobre uns mals resultats electorals de Rcat, en cas que es presentés a unes properes eleccions. De fet i copio literalment:
“L’actual estratègia d’ERC, falla per tot arreu. Això és evident. No pots especular amb els resultats de l’estratègia de Rcat dins d’ERC, (fora de Rcat és un altre cosa) sense haver-ho provat. Segur, que no hagués anat pitjor del que anat. És francament difícil, obtenir pitjors resultats, a no ser que es busquin aquests mals resultats. De fet, l’estratègia que proposa Rcat, ja l’hem fet servir abans, amb excel·lents resultats.”

Els possibles resultats de Rcat, poden ser molt variables, depenent de si es presenten com un partit, o com un conjunt de forces. Com encara no sabem que passarà, tampoc et puc dir com penso que poden anar les coses. Per altre banda, Rcat només pot sumar. Si ERC manté els seus votants, suposem que sí i així ho desitjo, encara que ho dubto, Rcat aportarà els vots de molta gent que es queda al sofà de casa el dia de les eleccions.

Reagrupem-nos, vol dir això, que els independentistes ens reagrupem. Els de ERC, els de la CUP, els de CiU, els del PR, i sobretot, els que es queden al sofà de casa. Per altre banda, he intentat dir en els meus escrits, que dubto molt que Rcat, sigui un partit on jo hi tingui cabuda. Dubto molt que m’afiliï a Rcat si aquest esdevé partit polític. No dic que no, però ho dubto molt. És més fàcil, si Rcat esdevé partit polític, que continuï a ERC, o que me’n vagi a la CUP, o que em quedi a casa, perquè la veritat, em sembla que no tinc masses coses per aportar (Això sí, aniré a votar) i crec que alguns es posarien molt contents. El que sí vull fer quan passin les eleccions, és inscriure’m a Esquerra independentista.

”Reagrupem-nos” està bé. Potser el problema, és que hi veus coses que no hi són. “Sumem” també està bé, però ..... sumar a on? A ERC? Malauradament, hi ha molta gent que ha sortit corrents d’ERC. Intentar convèncer-los de tornar a ERC, a l’actual ERC, és quasi impossible. Jo he perdut amistats independentistes, només perquè soc militant d’ERC. Només sento parlar bé d’ERC, als militants. A alguns militants.

Els teus mals presagis referent a la proposta electoral de Rcat, em sorprenen. Els vots que ha perdut ERC, els milers de vots que ha perdut, mes dels vots que té actualment, i que la majoria no han anat enlloc, fàcilment aniran a Rcat. De totes maneres, si Rcat no treu representació a les primeres eleccions, dons ja anirà creixent. Però crec que corres massa. Encara no sabem com acabarà lo de Rcat. Potser no es presenten, o ves a saber com es presentaran.

Amb CIU no hi ha res a fer, mentres ERC li doni arguments de crítica. Mentre ERC li doni la possibilitat de semblar les joventuts radicals dels Maulets (hi han cops que ho semblen) no podem comptar amb ells. Mentre ERC, liderava les reivindicacions de l’eix nacional, era quan CiU es veia amb el coll al aigua, i els independentistes de CiU es van atrevir a sortir de l’armari. Però ara, amb la pluja fina, li hem donat ales al Artur “Figo” Mas, i els independentistes de CiU, s’han tornat a amagar al seu armari. Però Rcat ho ha d’intentar. Ha d’intentar atreure als descontents de ERC, de CiU, fins i tot del PSC, que algun n’hi ha. Un cop s’hagin aconseguit aquests suports, potser podran venir altres suports més “il·lustres”

Continua...

Josep Cabana ha dit...

Bé Jordi, si ets assembleari, ho tens malament dins d’ERC, perquè tenim els dies contats. És cert que s’ha de respectar el que ha decidit la majoria, però al mateix temps, tampoc em puc quedar de braços plegats, veient com ERC, s’enfonsa a tota pastilla. No em puc quedar de braços plegats, quan veig que el partit maquilla el seu ideari per poder satisfer pactes polítics. Un ha de tenir disciplina i responsabilitat, però aquesta mateixa responsabilitat, fa que no et puguis quedar de braços plegats. Jo soc militant de fa poc més de dos anys, i em vaig fer militant, precisament, perquè no em podia quedar de braços plegats. He defensat a ERC durant tota la meva vida al carrer, a la sobretaula amb la família, davant d’unes copes amb els amics, a la maquina de cafè de la feina, a molts fòrums d’internet ... però veient el que estava passant, vaig pensar que calia fer alguna cosa més. I aquí estic. Soc un militant novell, però ERC és tant meva, com molts militants de fa molts anys. I creu-me, pateixo molt quan veig certes coses dins d’Esquerra, i quan sento certs comentaris.

Des de Rcat no em volgut canviar l’estratègia, sinó que l’hem volgut redreçar, ja que ha estat la direcció, aquella que va aconseguir tants èxits, la que l’ha canviat. Vull recuperar aquelles amistats que he perdut, per ser militant d’ERC. Vull recuperar aquell temps, on els independentistes no militants, tots, érem darrera d’ERC. Abans ens veien amb esperança i poc a poc, s’afegien al projecte. Ara ens tomben l’esquena, i ens menys preuen.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos, Unim-nos i sumem.