191 - Els opressors es fan les víctimes (pobrets)

Ahir, com molts catalans de comarques, vaig anar a Barcelona a veure el tradicional mercat de Santa Llúcia. Vaig deixar el cotxe per Nou Barris i vaig agafar la línia groga del metro fins arribar a Jaume I, on em vaig trobar amb un dels espectacles més ridículs, perillosos i ofensius que un es pot imaginar. Realment em vaig sentir ferit i fins i tot em van encendre la ira, que evidentment vaig saber controlar perfectament.

Quan vaig sortit de metro, em vaig trobar a tot un seguit de persones, que en el millor dels casos són uns ignorants, manifestant-se per coses que molesten la intel·ligència i el respecte als altres. Per fer-vos una comparativa, era com si un grup de banquers es manifestessin pels carrers més humils i desafavorits de les nostres ciutats, reclamat més beneficis pels seus bancs, per així poder desnonar millor.

Una de les coses que més em molestava, era que molts duien senyeres com si Catalunya i la seva cultura els importes una mica, quan en realitat tots sabem que només les duien per ser políticament correctes, perquè tots i cadascun d'ells i elles, en el millor dels casos, lo català, els és completament indiferent. Algun, fins i tot, s'auto-enganyarà, dient que ell defensa el dret a que qui vulgui expressar-se en català, ho pugui fer. Però que farà per fer-ho? re.

Què reclamen? De què es queixen? Ningú els obliga a re. Ningú els priva re. Si volen ser espanyols, no només ho poden ser, sinó que ho són, i re hi ha al futur més immediat que ens faci pensar que tenen en perill aquesta condició. En cas que Catalunya assolís la independència, en re canviaria això. Però a més de ser espanyols (ara i sempre que vulguin), si hi poden sentir plenament. No hi ha re que els impedeixi sentir-se espanyols. Tenen un govern d'un estat que els empara. Estan reconeguts internacionalment. El seu folklore és conegut arreu i la seva llengua és de les més parlades al món.

Identitàriament, viuen en una abundància, que si parléssim d'economia, fregaria la immoralitat. I ho fan amb ostentació. Així, a que ve fer-se les víctimes? Doncs els seu problema, és que els catalans no volem ser espanyols. Bé, no és que no vulguem. És que no ho som. Els catalans, a diferència d'ells i elles, encara que som catalans, no ens ho deixen ser de ple dret, ja que hi ha algú que ens imposa la seva nacionalitat, cosa que els catalans ni fem, ni volem fer. Ha diferència d'ells, ningú els imposa una llengua. Se la ensenyem, però no hi ha cap llei que els obligui a saber-la, i molt menys a utilitzar-la. Cal recordar que a Catalunya, la majoria de les persones que treballen, són analfabetes en català parlat, llegit i escrit. Fins i tot molts, ho són en la comprensió oral. En canvi, jo no conec a ningú, treballi o no, que no sàpiga entendre, parlar, llegir i escriure el castellà perfectament. Però és que tampoc ens deixen que ens sentim catalans, ja que no podem ni tant sols jugar un partit de futbol sense haver de demanar permís. I el més sorprenen és que hi han cops que ens deneguen aquest permís. S'ha de tenir poca qualitat humana per negar el permís per jugar a un partit de futbol!!!

I qui són els que ens impedeixen ser catalans i sentir-nos catalans, a Catalunya? Els mateixos que ahir es feien les víctimes pels carres de Barcelona, volen fer creure que les oprimits, són els opressors. No només és patètic, sinó que és indignant. Sempre he dit, que difícilment hi ha re pitjor que un patriota d'una pàtria que no necessita ser defensada. Tots els que ahir eren manifestant-se reclamant no sé ben bé què, l'únic que poden voler, és aixecar les armes, ja que el poder polític, econòmic, mediàtic i social, ja l'exerceixen cada dia, i només els resta exercir el poder militar i poder del terror.

Salutacions i independència.

190 - Més Independencia i menys retallades

Ja han passat les eleccions més importants de Catalunya des de que estem sota domini espanyol, i s'han resolt amb sorpresa positiva. Des del meu punt de vista i sense caure en utopies, somnis i cartes als reis, els resultats són gairebé immillorables. És cert que fa mal, molt mal l'ascens de C's, que ha triplicat els seus resultats. També fa mal, a primera vista que el PP hagi augmentat la seva representació al Parlament. També fa mal que el PSC, no s'hagi enfonsat com semblava que ho faria (sempre em sorprendrà, que un partit sense ideari ni ideologia, on tot hi cap, aguanti el tipus durant tant de temps) I també fa mal, lo de SI. Els independentistes hem hagut de escollir, i amb això hem canibalitzat a una força política que té moltes coses a dir, i que ha fet una tasca extraordinària durant aquests dos anys al Parlament. Probablement l'excés de personalisme, els ha passat factura. Sigui com sigui, crec vital, recuperar a aquests independentistes i integrar-los en altres forces polítiques. No ens podem permetre el luxe de perdre'ls.

Però ara que ja he dit el que no m'ha agradat, ja podem dir el que m'ha agradat. Bàsicament, el missatge que rebo d'aquestes eleccions és més independència (deixem-nos estar d'eufemismes del tipus estructures d'estat) i menys retallades. Ara tenim un Parlament més d'esquerres (de dretes però les esquerres tenen la seva quota d'influència) i sobretot, més independentista.

Els partidaris del dependentisme, estan cofois per una lectura simplista dels resultats i sense voler veure el que realment ha passat. Es pensen que la voluntat d'un poble ha castigat a CiU pels seus deliris separatistes (“se ha pasao tres pueblos”), quan en realitat, el que ha dit el poble, és que s'havia quedat curt. I també l'ha castigat per les retallades, que és possible que alguna hagi estat necessària, però tots sabem que les retallades, formen part del ADN convergent. Tot i això cal destacar que el castig no ha estat massa gran. En altres llocs, per molt menys, han perdut el govern, i CiU, a hores d'ara, encara té una força 2,5 cops més forta que la segona força amb representació al Parlament. El problema és que les enquestes preveien uns resultats, que ara semblen que els resultats obtinguts finalment, són uns mals resultats. Quan CiU desperti del cop de puny de realitat, crec que mesurarà realment el que li ha dit la voluntat d'un poble.

I la voluntat del poble li ha dit que no s'aturi, i que agafi més embranzida. Que no s'aturi, i que no ho pot fer sol. CiU, que sempre s'ha pensat que ells eren els únics representants d'allò tan ambigu que anomenem catalanisme, ha vist que no ho són. Que el procés d'independència, s'ha d'aconseguir amb tot el país junt. La dreta i l'esquerra han de jugar junts aquest partit. Si només el juga un, el partit es perdrà segur. CiU volia anar pel món, amb una gran majoria al darrere, pensant-se que això era una imatge molt potent davant la comunitat internacional. Tal com han anat les coses, la imatge del President, i del cap de la oposició junts, és molt més forta i compacte. El que sembla que els dependentistes tampoc saben veure, és que el que ha perdut CiU, ho ha guanyat ERC, i aquests que no es conformaran amb estructures d'estat, i el que volen és la independència total. ERC no vol mitges tintes.

I per últim, els dependentistes obliden les matemàtiques. L'anterior composició del Parlament, tenia 14 escons independentistes, ja que els de CiU, en realitat eren pactefiscalistes. Ara n'hi han 50 de CiU, que ara sí són independentistes, ja que a diferència del program de CiU en les anteriors eleccions, en aquestes eleccions, sí que el esperit independentista era present. Més els 21 d'ERC i els 3 de la CUP (per cert, una magnífica notícia) fa que de 14, hem passat a 74 (55% del Parlament) justet? Doncs sí, però mai he entès perquè el 55% s'ha de sotmetre a la voluntat de la minoria (45%)

Sigui com sigui, L'Artur Mas, ens ha promès un miracle. És cert, que no s'ha cansat de dir que ens hi portarà o si mes no que ho intentarà si el poble l'acompanya. El poble li ha dit que si, No com ell volia, però li ha dit que sí. Així doncs, que no s'amagui en les seves ferides i segueixi endavant, agafat de la mà d'ERC i de la CUP (i de IC-V? Crec que no) Només cal veure la premsa internacional (vull dir més enllà d'Espanya) i podrem veure que tothom diu que el proces d'independència, ha donat una passa en davant.

Salutacions i independència (i justícia social quan en siguem mereixedors)

189 – Les pràctiques mafioses dels dependentistes o la fractura(?) social.

Ara que sembla, i nomes sembla (de moment) que CiU s'ha tret la son de les orelles i per fi es posarà a treballar per l'alliberament nacional, polític, cultural i econòmic del nostre país, començaran a sentir-se mil i una estupideses, en forma de discurs de la por, utilitzant totes les males arts que om sigui capaç d'imaginar amb la voluntat d'evitar la nostre alliberament, incloent les tècniques mafioses.

En aquest sentit, denuncio que em sento amenaçat cada cop que un dependentista, fa veure que es trenca les vestidures, i ens alerta de la més que segura fractura social que es produirà un cop haguem aconseguit la independència.

Què es trencarà la cohesió social? Però que diu? Si la cohesió social ja està trencada des de fa 300 anys!!!!!! Jo no estic còmode en l'actual estatus de dependència a Espanya.  O que es pensen? Que els “rojos-separatistas” estem de conya? El fet que els que ens sentim catalans i només catalans, ens portem bé i que, no anem fent el vàndal pels carrers del nostre país, no vol dir que estiguem còmodes. Vol dir que som democràtics, i respectuosos amb aquesta democràcia (que sabem tirànica)

Així doncs, en cas d'aconseguir la independència, què volen dir amb que es trencarà la cohesió social? Què els dependentistes no se sentiran còmodes, i començaran a fer el vàndal pels carrers del nostre país? M'estan amenaçant? Això és una tècnica mafiosa, en tota regle, miri com es miri.

Els dependentistes són uns mafiosos, per emprar aquestes tècniques, però espero que siguin uns mentiders, ja que si finalment, en cas que el nostre país s'alliberi, els dependnetistes, s'hauran d'aguantar, de la mateixa manera que ens hem aguantat nosaltres durant 300 anys. Bé de la mateixa manera no, ja que a diferencia seva, els independentistes no imposarem la nacionalitat a ningú, cosa que ells si fan actualment, ja que no ens deixen manifestar i exercir la nostra nacionalitat real. Jo ara, em veig sotmès a la seva voluntat i a la seva tirania, ja que repeteixo, m'obliguen ser “español” (encara que no hi sigui) i en el cas d'una Catalunya independent, mai a ningú se li obligarà a acceptar la nacionalitat catalana, i molt menys a renunciar a la nacionalitat espanyola. En una España “unida” nomes cap una identitat. La seva. En una Catalunya independent, tothom podrà escollir quina nacionalitat vol, i fins i tot, per part nostra, si vol les dues, no hi haurà cap problema. Tot i això, que ells imposen i nosaltres donem llibertat d'elecció, segons ells, el nacionalisme català és una cosa equiparable als nazis. Algú hauria d'ensenyar a aquestes persones que el nazisme era una cosa que imposava (com els nacionalistes espanyols fan i com nosaltres no farem) però sobretot, que el nazisme és una cosa força seriosa com per dir-ĺa i nomenar-la tan frívolament com fan ells.

Salutacions, independència (lo de la justícia social, desprès del fracàs social de l'última vaga general, sembla que al poble l'importa una collonada aquesta justícia social, així doncs, oblidem-nos de la justícia social. A prendre pel cul la justícia social)

188 - 14N: les sensasions despres d'una vaga general.

Avui, he vist a motes persones grasses, menjant-se un d'aquells xuxos enormes, fregits amb molt molt molt oli, farcits de una quantitat de crema descomunal, i arrebossats amb tones i tones de sucre. Són els mateixos grassos, que demà, es queixaran de ser grassos i que els altres no fan res per evitar-ho.

el problema, és que amb un consum tant brutal de xuxos, ja ningú voldrà produir un altre tipus d'aliment, i jo també em veuré obligat a menjar aquests xuxos, i bla, bla bla.

Això no té remei. Hauré de fer un pensament.

Salutacions, independència i a la merda la justícia social.

187 - Rcat: no era això companys, no era això.

Ho sento companys reagrupats, però a CiU, de moment, encara que hom sigui de dretes, si s'és independentista, no pot refiar-se de CiU, ja que CiU segueix sense parlar clar i català. I parla d'aquella manera que fan els grans lletristes del pop, que diuen coses que tots podem fer-nos nostres aquelles paraules. Tots sentim en CiU, el que volem sentir, però en realitat no ha dit les paraules màgiques. Ho sento companys, però no era això. No puc donar suport a CiU, Ni per independentista ni per ser d'esquerres. De moment, el meu vot, torna a ERC.

Salutacions, independència i justícia social.

186 – Decepció: De l'artesà al trotskista.

Quasi nou mesos desprès, torno a fer una entrada en aquest blog oblidat, per la necessitat que tinc, de plasmar la decepció que he patit avui. No ho sé. Segurament, em creia més del que soc.

En els meus inicis blocaires, cercant per la xarxa, vaig anar a parar a un blog que em va impressionar molt. Era un blog que vaig catalogar de “Molt interessant i recomanable”. D'entrada, els seus continguts i criteris, eren gaire bé idèntics als meus. Amb una diferència. Mentre jo feia entrades més aviat llargues, aquest blog deia el mateix que jo, amb un breu comentari de menys de 10 línies, i a sobre, eren línies molt curtes. La capacitat de síntesi era tan brutal que em provocava una gran admiració. Aquest blog, també tenia tot un seguit de dibuixos creats pel autor del blog, que expressaven perfectament les meves idees. Sempre que volia il·lustrar una de les meves entrades, en aquell blog, segur que trobaria el dibuix perfecte pel meu escrit. No volia abusar, així que abans d'agafar un dibuix d'aquest blog, cercava i cercava per la xarxa, i si no trobava res, aleshores li demanava permís al autor, per utilitzar els seus dibuixos. Ell molt amablement i molt educadament, sempre em donava permís.

És d'aquesta que varem iniciar (o si mes no, així m'ho pensava) una petita relació de xarxa, on de tant en tant, debatíem sobre les poques coses que no vèiem de la mateixa manera. Era tot un plaer debatre amb ell, ja que era un “rival” digne. Aquest blocaire, era un de les poques persones a les que jo no podria avançar per l'esquerra. Ell a mi tampoc, encara que ell penses que sí.

El fet que jo hagi reduït a la mínima expressió la meva activitat a la xarxa, i ell tot el contrari, doncs a fet que ja no tinguéssim aquells debats tant interessants. Jo el seguia pel facebook, i gaire bé totes les seves aportacions, comptaven amb un “m'agrada” per la meva part.

Però avui, li he fet una pregunta incomode, pensant que faríem un debat d'aquells que fèiem abans, però enlloc d'això, m'ha censurat la pregunta dos cops, i finalment, ha trencat la nostra amistat “feisbuquera”, i jo diria que una possible relació futura més real. I la pregunta no tenia cap to groller. La pregunta era: Però si CiU fa les passes definitives per arreglar el problema de l'alliberament nacional, que farà IC-V? s'amagarà darrere les retallades, per deixar-nos dins d'Espanya? Avui per avui, CiU i IC-V, fan el mateix joc de tacticisme polític i partidisme, jugant a l'ambigüitat i sense dir clarament que farien si arriba el moment. Ell ha contestat dient que IC-V, eren democràtics i CiU eren de dretes. Jo li he dit que llençava pilotes fora. A partir d'aquest moment ha procedit com he relatat abans. I la pregunta ha quedat sense resposta.

En fi, que avui, aquest company, s'ha comportat com el típic personatge d'esquerres trotskista que tan bé va retratar en George Orwell, que qui no pensa com ell, l'aparta del camí, sense contemplacions. Avui sé, que en realitat, si que l'avanço per l'esquerra, ja que ell no és d'esquerres. Ell és trotskista, i els trotskistes, no són d'esquerres, per molt que ells s'ho autonomenessin. Aquest company, a cop d'ull, ha passat de molt interessant i recomanable, a molt intransigent i intolerant.

Salutacions, independència i justícia social.