dilluns, 29 de desembre del 2008

98 – Una crònica anunciada.


El passat dia de Sant Esteve, el litoral català va patir un fort temporal que a fet força mal a diferents poblacions costaneres del Maresme i de La Selva, i entre elles, és clar, Blanes. Podeu “gaudir” d’imatges a diferents blocs blanecs com el del meu company Joan Puig, o a wifiblanes o a Des del meu mar / Desde mi mar (1), Des del meu mar / Desde mi mar (2) i Des del meu mar / Desde mi mar (3).

A Blanes tenim experiència en temporals marítims, ja que any rera any, en patim un o dos que ens ha deixat el passeig marítim, per la seva part mes turística, fet un fàstic, i any rere any, hem de córrer per oferir als nostres visitants amb ganes de sol i platja, el que han vingut a buscar. Però aquests temporals no venen d’ara. El meu sogre, que és de Blanes de-tota-la-vida, de tant en tant, m’explica quina era la relació dels blanencs i blanenques amb “la mar”, com el diu. M’explica que per les nits, molts cops, decidien a última hora, sopar peix, i que agafaven les canyes de pescar, anaven a la platja, i en un moment es presentaven a casa amb peix frec per sopar tota la família plegada. M’explica que tot el passeig de mar dels Pins, és territori de la mar i m’explica que amb la mar, s’ha de vigilar i respectar força. “De cop i volta, s’emprenya, i ja la tenim a sobre. Has de pensar que jo he vist com les onades, arribaven fins més enllà de la meitat del carrer ample”. Temporals com el del dia de Sant Esteve, no és el primer cop que en patim. Segons el mateix alcalde de Blanes, “fa 50 anys que no es veia una cosa així” i avui he escoltat al TeleNotícies de TV3, a la Imma Mayol, que deia “aquests temporals no són quotidians, però tampoc són extraordinaris”.

Així doncs, les destrosses que hem patit, són el fruit de dues coses. La primera evidentment és la força imparable de la natura, davant la qual poca cosa podem fer. La segona, és la falta de previsió i la política de qui dia passa, any empeny. Davant d’aquest temporal, el que no podem fer, és dir que “fa 50 anys que no es veia una cosa així” i encongir les espatlles, resignant-nos al nostres destí, confiant en que no tornarà a passar fins d’aquí a 50 anys. Això no ho tenim garantit, i el proper temporal, una mica més fort de l’habitual, potser d’aquí a cinc anys, dos anys, l’any que ve, o d’aquí a dos mesos.

Any rere any, hem deixat que la mar, ens espatlli el passeig de mar i arranjar-ho amb cel·lo, esparadrap, i quatre totxanes posades a corre-cuita. I ara, ens ha malmès la flota de pesca i de turisme, que era amarrada a un port, que des de fa anys es tenia que arranjar, ja que era un perill evident. Encara recordo una visita del President Pujol, on va prometre que el mur del port de Blanes, s’arranjaria aviat. Han passat els anys, i encara no s’ha arranjat, i ha passat el que ha passat. El que ha passat i passa cada any, no és que les coses s’espatllen i ja hi ha algú que ho arranja. Cada any, hi han moltes empreses blanenques, que depenen de les nostres platges i dels nostres carrers emblemàtics, i necessiten que estiguin en condicions. I aquestes empreses, tenen altres empreses proveïdores que també depenen d’això. I treballadors que tenen famílies que depenen d’això. I ara a més tenim una empresa que s’ha quedat sense vaixells per la propera temporada, i que ja veurem com se’n surt, si se’n pot sortir, i un pescador, que ja veurem com surt a pescar. La resta de vaixells, hauran de fer reparacions i alguns no podran sortir a pescar durant algun temps. En definitiva, el que ha passat, no és un desastre amb danys materials, sinó un desastre amb noms i cognoms, que han vist com aquest Sant Esteve, el seu futur, s’ha enfosquit una mica més del que ja estava.

Ara, a corre-cuita, es faran plans de viabilitat per poder salvar a totes les famílies afectades, quan potser, s’hagués pogut fer alguna cosa abans. I és clar, les desgracies no venen soles. Tot això, ha passat davant d’una imminent crisi econòmica, on les diferents administracions hauran de fer un esforç econòmic brutal, per donar suport als milers d’aturats que vindran durant el proper any, arranjar el que ha passat a altres poblacions de la Costa Brava, o del interior de Catalunya, o a Montserrat, o ...

Ja hi haurà prou calaix per tothom? Les coses s’han de fer en el seu moment i no tapar-les amb “chapuzas” per anar tirant. Ara tots ens lamentem de la desgràcia que la natura a produït, però cal preguntar-nos, si en el seu moment, hem fet el que calia fer.

Sembla que aprofiti qualsevol cosa, per portar-les coses al meu cantó, però tot i que totes les administracions són culpables, al final n’hi ha una que és mes culpable que les altres, ja que és la que té les competències d’actuació sobre les costes catalanes, i és qui determina el finançament de l’administració autonòmica i local.

Els nostres polítics també tenen la seva responsabilitat, jugant al joc de les tàctiques polítiques enlloc de fer feina.


Els de CiU, sempre els hi anat be això de poder descarregar les responsabilitats sobre els altres dient que ells tenen les mans lligades i que no tenen la competència sobre això i allò. Ja els hi està be, tenir responsabilitat, però no tota. Els del PSC, per mirar més pels interessos del partit que no pas els dels ciutadans, mirant en altre direcció quan passen les coses, (Rodalies de Barcelona, colapse energètic, falta d’infrastructures, falta de reconeixement nacional). Els d’Esquerra ... be, de moment, callo. Els de IC-V, per dir “SI” a tot lo que diu el PSC. Els del PP de dir “NO” a tot i a tothom. I els de Ciutadans, per només interessar-los coses identitaries, sense mirar el que li passa realment a la ciutadania.

Repeteixo. Hi haurà calaix per tothom?

Salutacions, independència, i bon any a tothom.

divendres, 26 de desembre del 2008

97 – El gran invasor. (Repetició)


Durant el mes de desembre, he penjat tres repeticions dels meus escrits. Els motius d’aquestes repeticions, és que són temes que encara no són tancats, i d’una manera o altres, tornen a ser d’actualitat, si menys no, per mi.

Un d’ells és el de les proteccions a les carretes i carrers de Blanes, que són un veritable perill pels motoristes, i cada sis mesos aproximadament, si el tema no s’ha solucionat, tornaré a insistir-hi.

El segon, és el de la fam al món, que repetiré tants cops com consideri. Per Nadal, segur que el repeteixo, sense cap esperança real de que el tema s’hagi solucionat.

I el tercer, és el del Pare Noel. Un tema que repetiré any rere any, amb cap esperança de redreçar la situació. Per mi no només és un tema cultural, sinó també sociològic, punt del que no se’n parla massa. Així doncs, aquí hi ha el que penso del Pare Noel. Fins l’any que ve.

26 – El gran invasor.
Ja s’ha escrit molt sobre aquest tema, però cada any, per aquestes dates, i sobretot des de què tinc canalla, m’altero una mica més del que caldria. I és que hi ha un personatge que em posa els pèls de punta. I aquest no és altre que el Pare Noel.

És un personatge que el trobo entranyable, allà d’on és originari, però què a les nostres terres fa mal. I fa mal en dos sentits. En l’identitari i en el social. Començarem pel identitari, que és de fàcil argumentació. El paper que desenvolupa el Pare Noel, és un paper que ja tenen adjudicats els Reis Mags o el Tió de tota la vida. És la tradició d’aquí, la tradició mediterrània.
El Pare Noel, s’ha arrelat aquí d’una manera, crec que perillosa, amb excuses tant barates com la de que “així els nens tenen totes les vacances per poder jugar amb les joguines” Una excusa que trobo molt poc encertada, ja què tots sabem, que el veritable important pels nens és el moment de la il·lusió. És llevar-se per veure si els seus somnis, s’han fet realitat. Moments després d’això, un cop ja ho han mirat tot, i ja ho escampat tot, ens podem trobar amb la sorpresa de veure’ls jugar amb alguna cosa que ja tenien. Només per la canalla que ja sap qui són el Pare Noel o els Reis Mags, podria tenir sentit aquesta argumentació, però el que passa, és que aquests nens que ja saben la veritat del misteri, el Pare Noel, ja no té raó de ser. Al nostres infants, els és igual el 25 de desembre que el 6 de gener. En definitiva, el Pare Noel, està ocupant un espai, que ja ocupen uns altres personatges que fan molt bé la seva feina.

El Tió, crec que és una molt bona forma d’acostumar als infants a què per aconseguir coses, si més no, ens hem d’esforçar una mica. Primer l’hi hem de donar de menjar durant uns dies, hem de tenir cura d’ell, que mengi i que no es refredi, i després ve el gran moment de picar, i després a resar. Tot per aconseguir petites joguines i gominoles. No cal gaire més, per satisfer plenament la il·lusió dels nostres petits. En canvi, el Pare Noel que ens ensenya? Ens ensenya la cultura de aconseguir les coses sense esforç. Per aquesta ensenyança, ja tenim als Reis Mags. No ens cal el Pare Noel. De fet, i a diferencia dels Reis Mags, que aquí tenen una tradició, a les nostres terres, el Pare Noel només és un reclam comercial. De Fet, el Pare Noel, en els seus orígens vestia de color verd, i va ser gràcies a les campanyes comercials de la Coca-cola, que va canviar el color de la seva roba. Només és marketing i del pitjor, ja què a més, és un lligam directe a una cultura que no és la nostra. És un lligam amb la cultura nord-americana. Aquesta invasió cultural, de la qual, el Pare Noel és un dels seus puntals, arriba fins a punts del tot exagerats, com és el fet de convertir-lo en un fantasia, o com el fet que les televisions generalistes ens posen pel·lícules d’aquest personatge constantment, i cada cop més aviat. Aquest any, Tele 5 i Antena 3, ja van fer pel·lícules d’aquest senyor, el primer cap de setmana del mes de novembre. El mateix podem dir de la decoració nadalenca dels grans centres comercials, que encara tenim la castanya torrada al paladar, i ja han omplert els seus locals de llums de colors (després ens queixarem del canvi climàtic i de la contaminació lumínica) En definitiva, aquí, el Pare Noel no hi pinta res. Així dons, per què és tant present a les nostres vides? Dons segons el meu parer, perquè som provincians, i per tal de fer-nos més “moderns” acceptem qualsevol cosa que vingui de la “metròpoli” cultural, sense posar cap engruna de resistència. El cas de Halloween, també comença a fer fredar, per no parlar del dia de Sant Valentí. D’aquí uns anys, em veig celebrant el dia d’acció de gràcies o el 4 de juliol. Això sí, som molt “moderns” amb la cultura de la metròpoli, en canvi, amb altres cultures, som força reaccionaris, i amb la nostra, som poc curosos, i ràpidament li posem l’etiqueta de cultura popular, mentres que la nord-americana sembla que és la cultura “guay”. Això també passa sovint, amb la cultura espanyola, que sembla mes “guay” que la nostra. Avui he anat a un espectacle d’una acadèmia de dansa. Tres números de flamenc, i cap sardana (si no heu vist mai un ball de sardanes dels bons, us el recomano, son espectaculars. Però tornem al nostre protagonista)
L’altre motiu pel que rebutjo al Pare Noel dins de les nostres terres, és per qüestions socials.

No totes les famílies, es poden permetre el luxe de tenir Pare Noel i Reis Mags. Això és una despesa del tot insuportable per moltes famílies, però moltes es veuen obligades a fer aquesta despesa, que els desetabilitza econòmicament, per tal de que els seus infants, no se sentin menystinguts.

Què passa quan dos nens de la mateixa classe, un té Pare Noel i Reis i un altre només té Reis? Doncs que aquest últim, amb la seva innocència, es pregunta perquè el Para Noel no l’estima, i no li ha deixat cap regal. “És que he estat dolent? És que sóc lleig?”. Evidentment, qualsevol pare o mare, farà tot el que pugui per estalviar als seus fills, aquests pensaments, fins i tot endeutant-se fins a les celles. I els pares que no puguin endeutar-se? Quin disgust pels seus fills!!!

Així doncs, les famílies benestants, haurien de fer un acte de solidaritat amb les persones amb pocs recursos, i fer que a casa seva, només rebin la visita dels Reis Mags.

Ja sé que algú em podria dir que també hi han nens que no tenen Reis Mags, i que seguin la meva lògica, cap nen hauria de tenir Reis Mags. Tampoc cal portar les coses al extrem, i a més, en aquest cas, la solidaritat estaria en que tots els nens tinguessin Reis Mags.

Així doncs, s’apropa un dels dies més temuts per mi. El dia que la meva filla em pregunti: Per què els meus amics tenen Pare Noel i jo no? La veritat, estic temptat de dir-li la veritat de tot el misteri.

Salutacions i independència.

dissabte, 20 de desembre del 2008

96 – Bon Nadal.

Arriba Nadal, i toca una nadala. Us convido al meu bloc de música, on en trobareu una de molt especial.

Bon Nadal.

diumenge, 14 de desembre del 2008

95 – El passadís del pànic...............encara? (Repetició)


A finals d’agost, manifestava la meva sorpresa per la instal·lació d’unes “proteccions” a la carretera que va de Blanes a Pallafolls (o viceversa) i d’unes altres posades a la carretera que va des del port de Blanes i que puja fins a Sant Joan. A Hores d’ara, encara hi són. Si més no, les de la pujada a Sant Joan, s’han millorat una mica, però el perill segueix existint.

Avui, el usuaris de moto han fet una concentració per denunciar que aquestes “proteccions”, totes, no només les dels llocs que he anomenat. Aquestes “proteccions” són veritables ganivets mutiladors per a ells, i lluny de ser una “protecció”, són un perill. Per tal de donar suport a la reivindicació d’aquests ciutadans, repeteixo l’escrit, per veure si hi ha algú que fa una pensada.

70 – El passadís del pànic

Un dia mentres tornava de treballar de Barcelona, vaig veure, que en el tram de carretera entre Blanes i Palafolls, allà on hi han els karts, havien començat a posar unes tanques protectores als dos costats de la carretera. No li vaig donar cap importància, i cada dia quan tornava de treballar, veia com havia evolucionat la instal·lació d’aquestes proteccions. Passats uns dies, vaig poder comprovar que no es tractava de posar quatre tanques, sinó que en posaven moltes, i fins i tot en algun tram amb reforços. Tret de la sorpresa de la grandària del treball que es realitzava, i la llarga durada en el temps que portaven, vaig continuar sense donar-hi més importància.

Però un dia, amb sorpresa per la meva part, vaig veure que havien acabat els treballs, que no la feina, i que les tanques de protecció es quedaven sense posar-hi protecció a les potes d’aquestes tanques.

Jo no soc cap expert en el tema, però gràcies a les campanyes que han fet els usuaris de moto, tothom sap que les potes d’aquestes tanques de “protecció”, són com ganivets esmolats per als motoristes.

Quan un motorista cau, sigui per la raó que sigui, el seu cos surt rodolant o arrossegant-se pel terra fins que impacta amb alguna cosa que l’aturi. En aquest trajecte pel terra, els membres del cos del motorista caigut van descontrolats amb pes mort. Així dons, quan el motorista caigut impacta contra les potes d’aquestes “proteccions”, es troba amb autèntics ganivets amputadors, fins el punt, que s’han donat casos de decapitació. Això ho sé jo, i si ho sé jo, ho sap tothom. I sobretot els responsables que han fet posar aquestes tanques de “protecció”

Si per desgracia passa alguna cosa, el responsable de encarregar la instal·lació d’aquest ganivets implacables, segons el meu humil parer, podria ser acusat de imprudència temerària, ja que s’han col·locat al voltant de la carretera, uns estris diabòlics.

No es pot obligar als motoristes a portar casc o a limitar-los la velocitat, si després, els hi posem aquestes coses a la carretera. Per un costat el volem protegir d’ells mateixos, fins l’extrem de multar-los, i per altre banda, els posem en perill posant aquest ganivets al seu costat.

Passi que les tanques de protecció ja instal·lades, no es posi protecció a les potes de les mateixes amb la urgència que la gravetat de la situació requereix, però que les noves tanques, no duguin protecció a les potes, clama al cel i a la responsabilitat.


No és l’únic cas, el de la carretera de Blanes a Palafolls. Dintre mateix de Blanes, encara s’ha fet pitjor.

A la carretera que puja des del port fins a Sant Joan, també s’han instal·lat aquestes tanques, sense la protecció de les potes de les mateixes, però amb l’agreujant, que en algun cas, només s’han posat les potes, amb el perills doble, que d’aquesta manera, a més a més de tallar, potser, aquestes potes es puguin clavar, si un motorista cau a sobre d’elles.

En definitiva, algú és el responsable de posar aquestes “proteccions”, i si s’han de posar, que es posin, però per protegir a tothom. El que no pot ser és que siguin protecció per uns, i armes amputadores per altres.

Salutacions i seguretat.

diumenge, 7 de desembre del 2008

94 – Avui és festa i... (Repetició, un any després)

Estem en ple pont de la Constitución / Purísima (cap de les dues festivitats, m’agrada) i és el pont, que des de fa uns anys, s’ha caracteritzat per la afluència massiva de persones, a diferents centres comercials a gastar compulsivament. Aquest any, sembla que la cosa no serà així, ja que la gent, ja no té calers per poder consumir.

Ara fa aproximadament un any, penjava un escrit parlant sobre el tema del consum desmesurat i quin és el preu que entre tots acabaríem pagant. Ara fa un any, on ningú parlava de crisi, en aquest escrit, ja deixo entreveure, que això no podia ser, i que algun dia petaria. El torno a penjar, tot i que el consum aquest any no serà tan desmesurat, segueix mostrant que si les coses no canvien, tenim un futur molt negre. I les coses només les poden fer canviar unes persones que escollim cada quatre anys, i que han de posar el que s’ha de posar a sobre la taula.


24 -
Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra. Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”
Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri. Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.
La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.
Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i
qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, i no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.

dijous, 4 de desembre del 2008

93 – La dificultat d’un alta.


En el meu anterior escrit comentava les dificultats que tinc sempre per poder aconseguir la baixa mèdica, però la meva sorpresa d’avui, ha estat la dificultat per aconseguir l’alta mèdica. Si arribo a ser “espavilat”, m’estic uns quants dies a casa, en plena salut, i tot pagat per la butxaca del contribuent.

Havia fet un escrit força detallat de tota la situacio, segons el meu parer, esperpentica, però un cop re llegit, m’ha semblat que era força dur, amb els treballadors de l’ambulatori, i sincerament, no crec que aquestes situacions siguin responsabilitat seva.

Hi ha alguna cosa al “sisitema” que falla. El finançament? Segur. Però estic segur que es poden fer les coses d’un altre manera, que ens allunyi d’aquest estres que representa agafar la baixa i l’alta per malaltia comù.

Nomes reproduiré un dialeg que vaig tenir en l’ultim moment d’aquesta aventura.
- Hola. Bon dia. M’han dit que demani per XXXX.
- Per a que és?
- Per que em donin l’alta.
- El seu nom?
- Josep Cabana.
- Aquí la té
- Gràcies...........................una pregunta. Que faig malament? Cada cop que he d’agafar la baixa o l’alta, tinc molts problemes.
- Problemes? Quins problemes? Ja té el que volia. Que més vol?
- Doncs que cada cop que necessito tramitar l’alta o la baixa, m’he de barallar amb la persona que m’atén per telèfon, i al final ho aconsegueixo, però sembla que he de demanar perdó per haver-me posat malalt, i donar les gràcies, per la infinita magnanimitat d’algú, i crec que tot hauria de ser més fàcil.
- Escolti. El que ha de fer, quan es posi malalt, és trucar, el mateix dia, i ja està.
- Ja ho faig així, i sempre em diuen que no pot ser, que ha de ser un altre dia. Això és normal? Passa a tot Catalunya o només a Blanes? O només a mi?
- Doncs només a vostè. De totes maneres, fins al tercer dia, la baixa no fa falta.
- Si però el metge m’ha de veure quan estic malalt, no tres dies després. Tot i això, potser només necessito un justificant assistència al metge, per tal de justificar-me amb la meva empresa.
- Això és problema seu, i de la seva empresa. Si té alguna queixa, presenti-la. Aquí, ara tenim molta feina.
- Adéu.

La veritat és que he sortit d’allà, pensant que m’havien fet un favor, i no he volgut remenar-ho més (de moment)
Soc l’únic que té aquests problemes?

Salutacions.