dilluns, 31 de març del 2008

44 – Entrevista a Joan Carretero.


És evident que és una entrevista del tot ensabonada, però tot i això, serveix molt bé par conèixer millor el projecte de Reagrupament.Cat.

Entrevista a Joan Carretero.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

dissabte, 29 de març del 2008

43 – Estar a l’ombra, omple d’ombres.


Diuen que el daltabaix electoral d’ERC es deu sobretot, pel fet d’haver fet president de la Generalitat al Sr., ara Molt Honorable José Montilla, però jo no hi estic d’acord. Jo era partidari de fer al Sr. Montilla President de la Generalitat, i de fet, encara avui penso que va ser una bona jugada. CiU ha de ser a la oposició una legislatura més, si més no, fins que doni mostres clares de fer el gran salt, i deixar de ser una coalició autonomista, a ser una força política amb aspiracions sobiranistes. Només en aquell moment, i si les coses no canvien molt, ja m’està bé pactar amb PSC. La diferencia entre un partit autonomista i un partit regionalista, no és massa, i només es pot fer que un dels dos es posicioni fermament al independentisme, i aquest no és altre que CiU.

Per mi, el problema no és el Sr. Montilla. Per mi el problema és com s’ha fet President al Sr. Montilla. S’ha fet donant-li un xec en blanc, i donant-li totes les cartes bones, quedant-se ERC, amb una posició dèbil i vivint a l’ombra del PSC. Tots ho hem pogut veure, i ara no em posaré a enumerar tots i cada un dels casos que demostren aquesta teoria. Això, molt probablement ja vindrà en un altre escrit.

Però si he pogut veure la llarga ombra del PSC a sobre d’ERC-Blanes en el poc temps que soc militant, encara no fa un any. En concret l’he vist un parell de cops.

El primer cop va ser durant l’assemblea que vàrem fer per decidir el vot d’ERC per decidir l’alcalde de Blanes. Durant aquesta assemblea vàrem rebre el suggeriment des de dalt de no impedir el nomenament del Sr. Marigò, quasi al mateix temps que la Sra. Marina Geli, feia en persona una trucada telefònica al Joan Puig, prometent moltes coses si no impedíem el mateix nomenament. Mesos més tard, gent d’ERC-Blanes, van notar certes actituds estranyes d’altres consellers socialistes, apuntant directament en direcció a ERC-Blanes.

El segon cop que he vist, o millor dit, he intuït l’ombra del PSC a sobre nostre, va ser quan ERC va posar a en Joan Puig, com a numero 2 de les llistes de Girona per les passades eleccions al Congreso de los Diputados. Potser estic paranoic, però la veritat, és que això feia ferum a càstig pel tema del Sr. Marigó. Potser m’equivoco, però som molts, per no dir tots els components de ERC-Blanes que pensem que en Joan Puig ha estat castigat per plantar cara al PSC. Càstig que no es mereix de cap de les maneres, per varies coses. Una és que va respectar la decisió presa per el col·lectiu d’ERC-Blanes. Un altre, és per la fidelitat que ha mostrat, i encara mostra, després d’aquests moments delicats, amb la direcció del partit. Encara és hora que digui una paraula més forta que l’altre, i ha assumit el paper que li han volgut donar, sense fer masses escarafalls.

Des d’aquí, i ho dic ara, que durant les properes setmanes és possible que tinguem alguna diferencia, que vull agrair a en Joan Puig, el fet de donar la cara en tot moment per les decisions presses des d’ERC-Blanes; per tots nosaltres, ja que aquesta fidelitat vers la secció local, li ha comportat conseqüències directament dirigides a ell.
Aquestes són les ombres, entre d’altres, que han dut a ERC al daltabaix electoral. Aquestes són algunes de les ombres que han fet que ERC, prengui decisions pensant més en la seva aliança amb el PSC que en ella mateixa, fent d’ERC un partit satèl·lit, i tots sabem, o si més no, ho hauríem de saber, que els partits a l’ombra d’un altre, acaben desapareixent.

Si durant les properes setmanes algú vol veure un enfrontament a ERC-Blanes, s’equivocarà. L’únic que pot passar, és que hi hagin discrepàncies entre amics.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos

dijous, 27 de març del 2008

42 – Cooperació al desenvolupament.


Tot i no tenir edat per ser de les JERC, és de rebut reconèixer la tasca d’aquests joves, i és per això, que us adreço a un acte que han organitzat.

Aquest divendres 28 de març, a les 19:30, a la Casa del poble de Blanes,
les JERC de Blanes organitzem una xerrada col·loqui amb el Director General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, David Minoves.

Aquesta Xerrada Col·loqui, és fruit de la polèmica organitzada arran de la polèmica que ha iniciat el Partit Democràtic de Blanes (PDB), en voler retirar els ajuts destinats a la Cooperació al Desenvolupament que suposen el 0,7% del pressupost municipal de Blanes.

Des de les JERC de Blanes, creiem aquesta mesura desmesurada i fora de lloc, amb la única intenció de crear una polèmica innecessària en el municipi.

Si una cosa tenim clara, és que els ajuts destinats a la cooperació al desenvolupament, són una iniciativa cada cop més necessària, per aconseguir una igualtat social, i intentar eliminar les diferències Nord-Sud, que actualment són tant presents i afecten el sistema internacional.

http://www.jerc.cat/blanes/actualitat/cooperacio_al_desenvolupament_una_realitat_necessaria_aquest_divendres_xerrada__colloqui_amb_david_minoves

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dimecres, 26 de març del 2008

41 – Gràcies, Carod-Rovira.


Avui, en Josep Lluís Carod-Rovira, ha anunciat que no es presentarà a la reelecció per presidir ERC. És una decisió que l’honora, ja que és conseqüent amb els mals resultats obtinguts en les darreres eleccions, És segur que molta gent, veurà o voldrà veure en aquesta decisió, segones intencions, però jo prefereixo mirar-m’ho en positiu.

En Carod-Rovira, ha estat, juntament amb totes les persones del seu entorn dins del partit, un magnífic dirigent, que m’ha fet sentir orgullós de ser votant d’ERC durant molts anys. Ningú pot negar la feina feta, de forma que només puc qualificar d’excel·lent. Va agafar el partit en runes, i l’ha portat a molt amunt.

Avui, el Sr. Carod-Rovira ha fet un acte de responsabilitat total. Ha decidit deixar pas a noves visions, noves estratègies, noves formes i noves cares, sense abandonar els compromisos, que ens poden agradar o no, però i són, que es van assumir amb el Govern d’entesa. Avui, el Sr. Carod-Rovira, ha assumit totes les responsabilitats que havia d’assumir. Les responsabilitats amb el partit, i les responsabilitats amb el Govern.

Malgrat que discrepo força amb moltes de les decisions preses en els últims dos anys, no puc fer un altre cosa que donar les gràcies.

Sr. Carod-Rovira, moltes gràcies per tot.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

divendres, 21 de març del 2008

40 – Reciclar-se o morir.


Avui, ERC de Blanes, a dut a la deixalleria municipal, el seu material de propaganda electoral, per tal que allà facin d’aquest material el que considerin mes adient.
ERC de Blanes ja s’ha reciclat per fora, i segons com es miri per dintre. Ara cal que es faci a nivell nacional, tant per fora, com per dintre.
Amb això no vull dir que s’hagi de portar a ningú a la deixalleria, tot el contrari, però s’han de veure noves estratègies noves formes i noves cares.
Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dimecres, 19 de març del 2008

39 – Estic emprenyat (2)


En el meu últim escrit, faig fer una crítica sincera sobre l’estratègia d’ERC durant el últims temps. Ja fa temps que uns quants estàvem advertint que la davallada d’ERC era evident i profunda si no es canviaven certes actituds. Era una crítica que era fàcil de fer, i que segurament tindria suport popular, ja que tot el que sigui culpar als polítics de qualsevol cosa, sempre rep les simpaties dels que no són polítics. ERC, tant la direcció com la militància. eren la primera font del meu emprenyament. Però només era la primera font. Ara toca la segona font.

Ara, la crítica ja no és tant senzilla ni tant fàcil. Ja no serà vista amb la possible complicitat dels habituals votants d’ERC, ja que ara és a ells als que em dirigeixo.

Tot i que des d’un bon principi, dic i afirmo, que els habituals votants d’ERC tenen raons més que suficients per estar decebuts i emprenyats amb ERC, no me’n puc estar de dir, que el fet de donar l’esquena a ERC d’una forma tant rotunda durant les passades eleccions, a fet més mal que bé. I a fet mal a ERC, però sobretot al sobiranisme. No em mal interpreteu. No vull dir que només ERC sigui l’única opció sobiranista, però crec que el que sí és ERC, és la institució sobiranista més important, la que té una historia, una tradició i sobretot una estructura de llançament. El que vull dir, és que els sobiranistes, hauríem de mirar les coses d’una manera més freda i pensar-nos les coses amb més calma. La veritat, és que tinc la sensació, que els catalans, quan hem d’utilitzar la rauxa, utilitzem el seny, i quan hem d’utilitzar el seny, utilitzem la rauxa, quan el seny i la rauxa, s’han d’utilitzar conjuntament.

És cert que es tenia que tocar el crostó a ERC, però la forma de fer-ho, segons el meu parer, no ha estat la més encertada. Tal com han anat les coses, ERC ha de canviar, no només d’estratègia, sinó també de noms i cares. Crec que això era necessari i inevitable. La qüestió és com fer-ho.
Ara ens trobem, que ERC farà aquests canvis, si més no així ho espero, per què sinó anem malament, però es trobarà en una situació molt dèbil davant la resta de forces polítiques, i mentres ERC tenia la possibilitat de parlar de tu a tu amb els altres partits, ara, ho haurà de fer des d’una posició d’inferioritat, tal com ha fet els últims dotze anys. Ara cal tornar a començar de nou quan això no era necessari.

Però com es poden fer aquests canvis, sense castigar electoralment a ERC? Dons implicant-s’hi. El que no es pot fer, és que des del sofà de casa, amb el comandament a la mà, es critiqui a tort i a dret, i carregant la culpa de les coses a un altre, que bé o malament, intenta que les coses millorin. No podem descarregar les nostres frustracions sobre uns altres, dient que les coses no es fan bé per que aquests i aquells altres són uns botiflers, que sinó ho fossin, tot aniria sobre rodes. El enemic no és ERC, ni tant sols l’actual direcció. L’enemic és un altre i és contra aquest altre, contra el que hem de lluitar (evidentment d’una forma pacífica) Donant l’esquena a ERC, el que s’ha fet, no només és aflebir a qui no és el nostre enemic, sinó que a més, s’ha enfortit al nostre enemic. Repeteixo, ara hem de tornar a començar, i no era necessari.

Jo vull una ERC ferma, compromesa, clara, acollidora, però clara, sense canvis de discurs. Una ERC amb un objectiu clar. La independència sense embuts, fent polítiques d’esquerres mentres tant, però tenint clar el principal objectiu, que no és altre que el de la millora de la qualitat de vida dels catalans i catalanes, i això només pot passar pel camí de la independència. És per això, que us prego, us demano, que no doneu les esquenes a ERC. Que enlloc de donar-li l’esquena, i doneu la cara, us involucreu per fer que ERC sigui com creieu que ha de ser. Si us involucreu, els canvis, segur que seran més fàcils, i més semblants a les vostres maneres de fer. ERC necessita del vostre seny, i també necessita la rauxa que els seus antic votants han demostrat tenir. Amb la implicació de tots ells, tot serà més a prop, si més no, tindrem més possibilitat d’aconseguir-ho.

No podem estar emprenyats entre els sobiranistes. Això només beneficia als que no volen una Catalunya lliure. Entre tots, des d’una actitud activa, hem de modelar ERC de la millor manera possible. Des del sofà de casa, fent de jutge implacable, les coses no canvien mai, o canvien molt poc a poc. Si cada cop, que es jutja negativament, hem de fer una passa enrera de deu anys, mai arribarem enlloc.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

dijous, 13 de març del 2008

38 - Estic emprenyat (1)


Ara que ja han passat les eleccions, ja em puc posar la samarreta “agrupada” i parlar sense embuts.
Estic emprenyat, i molt. I aquest estat d’ànim té tres fonts.
La primera és ERC. No només la direcció, sinó també amb la militància.
La direcció d’Esquerra a llençat per terra la feina feta des de que van agafar la direcció. Cal recordar, que van agafar el partit amb un estat lamentable, sense masses vots i sense diners. Amb feina, treball, sacrifici, constància i coherència, poc a poc van aconseguir recollir els fruits de tot això, sabent aprofitar totes les oportunitats que se’ls posava per davant. Poc a poc, ERC va aconseguir el respecte i la força necessàries, per donar el gran salt que es va donar al 2004.
És cert que les circumstàncies del 2004 van ser excepcionals, però ERC va ser al lloc que tenia que estar per aprofitar les característiques d’aquell moment. Van aconseguir 8 diputats i influencia als governs d’Espanya i de Catalunya. En aquell moment tenien les eines per les que tant es va treballar. ERC tenia poder, influencia i el més important, suport popular. Només calia seguir treballant con s’havia fet fins aquell moment. I així ho van fer. Durant el primer tripartit, crec que es pot aprovar la feina i la posició d’ERC fins.... la maleïda foto/traïció de CiU amb el tema de l’estatut. Cal recordar que ERC era l’única força que volia un estatut nou, i van ser CiU, el PSC i ICV, els que es van afegir després a aquesta reivindicació. Va ser ERC qui amb la seva feina i la seva coherència, va donar l’empenta definitiva per tal aconseguir un nou estatut. I va ser ERC, qui va aconseguir que CiU signes l’estatut del trenta de setembre, fins i tot rebaixant les seves pretensions. Però era una renuncia necessària per aconseguir el màxim consens i donar la màxima legitimació al nou estatut. Fins aquí, la feina feta per la direcció d’ERC només es pot qualificar d’excel·lent.
Però arriba el moment en que l’Artur Mas fa una jugada mestre. Una jugada mestre per en ...........Zapatero. Gràcies a la “foto”, en Mas aconsegueix fer fora de la política a Pascual Maragall, que era evidentment un dels seus objectius. Un altre objectiu era el de presentar-se davant dels catalans com el gran líder, que encapçalaria la política catalana a partir d’aquell moment. Això no ho va aconseguir. També va aconseguir, i segur que era una de les seves prioritats, desestabilitzar al Govern de la Generalitat. Però el que també va aconseguir, i crec que sense proposar-s’ho, va ser desestabilitzar totalment a ERC. És des d’aquell moment que ERC entra en una espiral de despropòsits que no acabo d’entendre. Només cal recordar el SÍ crític al estatut, per passar al vot nul polític, i acabar amb el NO. Si ERC hagués fet les coses com es tenien que fer, hagués preguntat a la militància, i hagués dit que no d’entrada, evitant-se aquest canvi d’opinions, que van desprestigiar-la del tot.
Després, van i pacten amb en Montilla per fer-lo President. Cosa que veig bé. En principi, si es pacte com déu mana, dons és una bona jugada, sobretot perquè no es podia premiar a CiU amb la presidència de la Generalitat després de trair al poble català. L’única manera de no fer-ho era pactant amb en Montilla.
Però hi ha maneres de pactar, i maneres de pactar, i la forma en que actua ERC després d’aquest pacte, demostra que es va pactar sense grans exigències, ja que s’han empassat mes d’un gripau. No cal entrar en detalls ni recordar certs moments de ridícul clamorós.
El pitjor de tot, és que la direcció es va enrocar en una estratègia de difícil enteniment. La estratègia de la pluja fina. Aquesta estratègia no era altre que la de voler treure vots al PSC, disfressant-se de PSC. A qui pretenien enganyar? Els votants del PSC, ja tenen al PSC, no necessiten ni volen una imitació. Això no portava en lloc. El que calia, era fer que els votants, no només del PSC votessin a ERC. El que calia era atreure als votants, no fent que ERC fes moviments per tal de desplaçar al seu ideari on són els votants. Amb això, només es podia aconseguir, en el millor dels casos, canviar uns votants, aconseguint-ne de nous, però perdent els que ja es tenien.
I el que ha passat, encara a estat pitjor. No només no s’han aconseguit nous votants, sinó que s’han perdut els que ja es tenien i els que es van guanyar amb tant de esforç i constància. ERC ha de fer que el votants s’apropin a ERC i no al inrevés.
La estratègia de “la pluja fina” s’ha demostrat que no cala. I no només no cala, sinó que ens porta per mal camí.
I ara què? Dons ara, va el Sr. Puigcercós, i sembla que fa un acte per tal de recuperar certes coses que ell, com la resta de la direcció, han deixat perdre pel camí. Ara és tard. Ara hem fet una passa de deu anys enrera. El famós referèndum del 2014, potser s’ha d’endarrerir quinze anys. Ara cal fer foc nou. Ni el Sr. Carod-Rovira, ni el Sr. Puigcercós poden continuar a primera línia.
Fa temps que uns quants estem avisant que això passaria, però o no se’ns va fer cas, o se’ns va perdre per bojos. El temps i els fets ens ha demostrat que teníem raó.
Ara volen reaccionar, però ja és tard. Cal deixar pas a altres cares i a altres maneres de fer. I cal fer-ho urgentment, ja que aquesta nova direcció, s’ha de tornar a guanyar la confiança perduda.
Però també estic emprenyat amb la militància. Sí. Ho sento companys, però també estic emprenyat amb vosaltres, que per les raons que siguin, vàreu donar suport a l’estratègia d’aquesta direcció, tapant-vos les orelles a un clam popular que era difícil de no sentir.
De que us sorpreneu ara? Si era evident. Tothom sabia que això passaria. Però no vàreu sentir la veu de l’independentisme, volent creure que eren el típics crits de quatre radicals impacients. I no, ni érem quatre, ni érem radicals, ni som impacients.
Però també estic emprenyat amb la militància, que tot i veure el que estava passant, va abaixar els braços i va deixar que el daltabaix es produís.

Però cal mirar al futur amb esperança, i després de llepar-nos les ferides, cal reaccionar. Cal obrir els ulls i les orelles, i actuar. Si volem que les coses es redrecin, cal que ens moguem. Les coses no es fan soles.
Al inici, he dit, que les fonts del meu emprenyament, en són tres.
Una ja la sabeu. Les altres dues, ja les diré en un altre escrit.
Salutacions i independència.


Reagrupem-nos.

dilluns, 10 de març del 2008

37 - Resultats d’ERC al Principat.

2008
280.751 vots - 1,15% - 3 diputats
2004
649.999 vots – 2,54% - 8 diputats

Faig aquest escrit des l’escalfor del moment. Estic empipat. Molt empipat.
Entre els uns i els altres, hem fet enrera 10 anys.
Tots tenim el que ens mereixem.

Ens hem auto lesionat.

dissabte, 8 de març del 2008

32 (01) - Decideixo Decidir (Ja tenim les taules)


Bé, arriba el dia 9 de març, dia de la campanya Decideixo Decidir
Aquí podeu trobar la ubicació de les taules on donar suport a aquesta iniciativa.

Concretament a Blanes, la taula estarà a Passeig Marítim / Ginjolers.

Si vols que la Generalitat tingui competències per convocar referèndums, no hi faltis.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

divendres, 7 de març del 2008

36 - Vot en blanc o com mossegar-se el dit.

Estic decebut. El partit en el que milito des de no fa gaire, ha actuat en els últims anys d’una forma molt estranya, fent pactes Express a corre-cuita i empassant-se algun gripau. La veritat és que les coses han de canviar. Així dons, el proper diumenge, votaré en blanc, i així faré saber a ERC que no han fet les coses bé.
Amb el meu vot en blanc, faré que ERC perdi un diputat a Girona, i si molts fan com jo, també perdran vots a les altres demarcacions.
Amb el vot en blanc, faré que ERC sigui dèbil.
Amb el meu vot en blanc, aconseguiré que ERC no tingui poder de negociació.
Amb el meu vot en blanc, faré saber als espanyols, que ja m’està bé que no es publiquin les balances fiscals, o que no es puguin convocar referèndums.
Amb el vot en blanc, faré saber als espanyols, que encara han d’invertir menys a Catalunya, ja que després del desgavell de les infrastructures, aconseguiran més representació. Si inverteixen menys, encara trauran mes vots.
Amb el meu vot en blanc...
Però ara que hi penso. Si em quedo al sofà de casa, aconseguiré el mateix, sense cap esforç, A més, ja tinc experiència amb això del sofà. Soc un crak amb això.
Al referèndum de l’estatut ja ho vaig fer. Em vaig quedar a casa per castigar als polítics. I quin va ser el resultat? Que gràcies a la meu càstig, va sortir un estatut que no volia. De fet vaig fer el mateix a les últimes eleccions municipals, i gràcies a això, ERC no va tenir massa marge de maniobra.
Això em recorda a la meva filla. Quan era petita i s’enfadava molt, plorava pels descosits i la ràbia la feia actuar impulsivament, mossegant-se el dit. Així deixava de plorar per la ràbia, i passava a plorar pel dolor. Amb aquest acte de rauxa, passava d’enfadada a ferida.

Potser si voto en blanc o em quedo a casa, estic fent una cosa semblant.

Crec que la solució no és bona. Quedant-me a casa o votant en blanc (mossegant-me el dit) faré un acte de dignitat i de rauxa, però empitjoraré la meva situació. Així què és el que puc fer?Definitivament, la rauxa per si sola, és dignificant, i satisfactòria durant un instant. Però la rauxa, cal canalitzar-la i ha d’anar acompanyada de seny.
Enlloc de castigar-me a mi mateix, castigant a ERC, potser caldria fer-ho d’un altre manera.

Ja ho sé. Votaré a PRC. Aquests si que no es van amb futileses. Començarem de nou. Com ho va fer ERC als anys 80. Poc a poc, el PRC anirà creixent i farem les coses bé. Es clar que tornem enrera trenta anys, i després de trenta anys, potser el PRC fa igual que ERC.

I si aprofito la tradició, la feina feta fins ara, molt ben feta, tot s’ha de dir, la estructura i la gent d’ERC? Potser si manessin els de Reagrupament tot seria diferent.
A veure. Ara castigo a ERC i els deixo dèbils. Al proper congres la direcció d’ERC haurà de canviar d’estratègia, i es podrà redreçar la situació. Però... ara per ara, els de Reagrupament, o els d’Esquerra independentista, són minoria. Podran fer-ho? I si ho fan ... Si ERC és dèbil, tindran eines per treballar com crec que s’ha de treballar? No.

Ara ja ho veig clar. El que he de fer, és fer que ERC sigui forta. Evitar donar arguments als espanyols sobre la decadència de l’independentisme, i des d’aquí, treballar per fer que les coses canviïn dins d’ERC. He d’involucrar-me. Des del sofà de casa, les coses no es mouen. Tampoc es mouen amb un paper en blanc. I tornar a començar de zero, no és pràctic, quan ja s’ha fet tanta feina.
Votaré a ERC, i després seré actiu.

A veure que es diu per internet.
A Esquerra Independentista:http://www.esquerraindependentista.cat/noticies/girona-decideix-erc-o-pp
Andreas - Berlín 2008-03-03 18:25:01Donç edanvant Jordi, queda't a casa, i afavoreix el PP perquè aíxí és com funciona el joc.
Sembla mentida! Començo a estar fins un lloc molt concret del meu cos de la gent que entra en aquesta pàgina per posar-nos de volta i mijta, enlloc de dirigir la seva energia a redreçar la situació. ENS HEM DE MULLAR NOI! Com et penses que a Berlín hem aconseguit mantenir la coalició entre l'esquerra i els verds? Al sofà de casa????? Primer eleccions noi, i després a posar el partit al seu lloc, em sembla que en Català es diu SENY, el contrari en Alemany és KAPUTT!!

I A reagrupament: http://www.reagrupament.cat/

Malgrat que la fatiga del catalanisme tendeix a fer-se crònica, és de vital importància no deixar-nos endur pel desànim. És cert que hi ha dies que potser ho engegaríem tot a regar. Nedar contracorrent no és gens fàcil. Però cal tenir perspectiva històrica. Per exemple, és bo recordar que molts catalans abans de nosaltres han passat per moments igualment difícils. I, no cal dir-ho, el país ha travessat etapes molt més dures que l’actual, encara no fa algunes dècades. I se n’ha sortit prou bé. A empentes i rodolons, però som ben vius.
Tal vegada els darrers quatre anys han estat decebedors en més d’un sentit. Potser els partits catalans no hem estat sempre a l’altura de les circumstàncies. Segurament, també, hem comès errors. Però precisament per això el dia 9 de març hem de fer un exercici de responsabilitat i acostar-nos al col•legi electoral. Res no complauria més als enemics de Catalunya que ens quedéssim a casa. Els dirigents del PP i del PSOE precisament voldrien veure’ns així: desmobilitzats, apàtics, desesperançats. En una paraula: vençuts.
No els darem aquesta satisfacció. Ans al contrari, el dia 9 hem de donar-los una lliçó com a poble. I encara som a temps de parlar amb la família, amb els amics i amb aquells companys de feina que tinguin un mínim de sensibilitat catalanista. Provem de convèncer-los perquè es mobilitzin i no caiguin en l’apatia nacional que tant ens pot perjudicar. Mai cap poble no ha aconseguit ser lliure assegut al sofà de casa. Que els ho preguntin als kosovars.
El dia 9, doncs, tothom a participar en la recollida de signatures que organitzen la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Porgrés. Hi haurà taules ubicades a la vora de molts col•legis electorals. No hi podem faltar.
Francesc Mortés
Membre de Reagrupament.Cat

Decididament, no em penso mossegar el dit.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos i ajudem-nos.

dilluns, 3 de març del 2008

35 - I tu? Què vols?

Hi ha gent que no vol que es publiquin les balances fiscals. Per què serà?

Hi ha a qui li és indiferent que s’arribi tard a la feina. O potser vol que s’arribi tard a la feina? Per què serà?
Hi ha qui no vol un país de primera. Qui no pot voler un país de primera?

Vols que es publiquin les balances fiscals?
Vols que els trens de rodalies arribin a l’hora? si més no que funcionin raonablement?
Vols un país de primera?
Ajuda’ns.

Per molt decebut que estiguis. Per molt emprenyat que estiguis. La temptació de “quant pitjor, millor” no porta enlloc.
El vot en blanc farà que la independència sigui més a prop? No. El vot en blanc és donar més força al PP o al PSOE, sobretot en el cas de les comarques gironines, que dona més possibilitats al PP.
El mateix es pot dir de l’abstenció.
I votar CiU? realment vols donar més força al Sr. Duran i Lleida? Cal recordar que aquest senyor, a fet callar les tímides veus independentistes de CiU.
I altres opcions sobiranistes?
No puc amagar la meva simpatia pel PRC, però ara per ara, no tenen prou força, ni han tingut temps de construir un fonaments forts. És d’agrair aquest cop de rauxa, que han mostrat aquestes persones, i encoratjador, però la seva opció resta possibilitats al sobiranisme.
Així dons, he de votar ERC per eliminació? La veritat és que per mi, en aquests moments, ja és prou motiu, però cal mirar les coses més fredament.
És veritat que ERC ha donat suport al Sr. Zapatero, i això fa mal, però ... què podia fer ERC sinó? ERC tenia que demostrar que el federalisme a l’estat espanyol és una utopia. Que és la pastanaga que sembla que podem agafar en qualsevol moment, però ERC, amb el seu recolzament al Sr. Zapatero, ha demostrat que el federalisme, avui per avui, és més utòpic i és més lluny que la pròpia independència. ERC ha demostrat que el federalisme, no és una opció viable, i qui la defensi, en el millor dels casos, amaga un nacionalisme espanyol, que probablement, ni tant sols qui defensa el federalisme, se n’adona que té.
Lo del Sr. Zapatero, encara podria tenir els seus motius, però ... lo del Sr. Montilla!!!
Lo del Sr. Montilla, segons el meu parer, ERC tampoc tenia gaires opcions.
La primera era la de fer President de la Generalitat al Sr. Artur Mas. Per mi, del tot inviable. No es podia premiar al Sr. Mas després de vendre al Parlament, en definitiva al poble català, per un plat de llenties sense cansalada (una foto) i per desestabilitzar al govern de la Generalitat. Una cosa es estar a la oposició, un altre es conspirar amb l’enemic, per aconseguir el poder del propi país.
I quedar-se a la oposició? Ens trobàvem novament en que el Sr. Mas, tornava a ser premiat per la seva “traïció”.
No poso en dubte que es podia haver pactat millor, i que es podria collar molt més al Sr. Montilla, però el fet inicial de fer-lo president, no era mala opció.
És engrescador veure que la societat independentista s’organitza, creant noves plataformes i fins i tot, perquè no? Nous partits, És evident que l’independentisme es mou, però per la raó que sigui, no el canalitzem bé. Cal canalitzar-lo, i això es pot fer aprofitant-nos de la tradició, i la estructura muntada per ERC. Cal donar força a ERC, i totes aquestes energies que broten es poden utilitzar, per tal de fer que ERC actuï d’acord a les aspiracions de les persones amb sentiments independentistes.
Ajudeu a ERC, fent-la forta. Ajudeu a ERC, involucrant-vos dins seu, i equilibrant les diferents sensibilitats independentistes amb els corrents crítics que hi han, o fins hi tot, creant-ne de nous.
Només ERC, avui per avui, por fer possible una Catalunya lliure.
Podeu votar a ERC per eliminació, o per possibilitats de futur. De tots nosaltres depèn. Quedant-nos a casa, estirats al sofà, o votant en blanc, o donant suport a altres formacions polítiques, ens allunya de l’únic camí possible. La independència.
Ajudeu-nos ara i després, reagrupem-nos.
Salutacions i independència.
Visca Catalunya lliure.