dijous, 13 de març de 2008

38 - Estic emprenyat (1)


Ara que ja han passat les eleccions, ja em puc posar la samarreta “agrupada” i parlar sense embuts.
Estic emprenyat, i molt. I aquest estat d’ànim té tres fonts.
La primera és ERC. No només la direcció, sinó també amb la militància.
La direcció d’Esquerra a llençat per terra la feina feta des de que van agafar la direcció. Cal recordar, que van agafar el partit amb un estat lamentable, sense masses vots i sense diners. Amb feina, treball, sacrifici, constància i coherència, poc a poc van aconseguir recollir els fruits de tot això, sabent aprofitar totes les oportunitats que se’ls posava per davant. Poc a poc, ERC va aconseguir el respecte i la força necessàries, per donar el gran salt que es va donar al 2004.
És cert que les circumstàncies del 2004 van ser excepcionals, però ERC va ser al lloc que tenia que estar per aprofitar les característiques d’aquell moment. Van aconseguir 8 diputats i influencia als governs d’Espanya i de Catalunya. En aquell moment tenien les eines per les que tant es va treballar. ERC tenia poder, influencia i el més important, suport popular. Només calia seguir treballant con s’havia fet fins aquell moment. I així ho van fer. Durant el primer tripartit, crec que es pot aprovar la feina i la posició d’ERC fins.... la maleïda foto/traïció de CiU amb el tema de l’estatut. Cal recordar que ERC era l’única força que volia un estatut nou, i van ser CiU, el PSC i ICV, els que es van afegir després a aquesta reivindicació. Va ser ERC qui amb la seva feina i la seva coherència, va donar l’empenta definitiva per tal aconseguir un nou estatut. I va ser ERC, qui va aconseguir que CiU signes l’estatut del trenta de setembre, fins i tot rebaixant les seves pretensions. Però era una renuncia necessària per aconseguir el màxim consens i donar la màxima legitimació al nou estatut. Fins aquí, la feina feta per la direcció d’ERC només es pot qualificar d’excel·lent.
Però arriba el moment en que l’Artur Mas fa una jugada mestre. Una jugada mestre per en ...........Zapatero. Gràcies a la “foto”, en Mas aconsegueix fer fora de la política a Pascual Maragall, que era evidentment un dels seus objectius. Un altre objectiu era el de presentar-se davant dels catalans com el gran líder, que encapçalaria la política catalana a partir d’aquell moment. Això no ho va aconseguir. També va aconseguir, i segur que era una de les seves prioritats, desestabilitzar al Govern de la Generalitat. Però el que també va aconseguir, i crec que sense proposar-s’ho, va ser desestabilitzar totalment a ERC. És des d’aquell moment que ERC entra en una espiral de despropòsits que no acabo d’entendre. Només cal recordar el SÍ crític al estatut, per passar al vot nul polític, i acabar amb el NO. Si ERC hagués fet les coses com es tenien que fer, hagués preguntat a la militància, i hagués dit que no d’entrada, evitant-se aquest canvi d’opinions, que van desprestigiar-la del tot.
Després, van i pacten amb en Montilla per fer-lo President. Cosa que veig bé. En principi, si es pacte com déu mana, dons és una bona jugada, sobretot perquè no es podia premiar a CiU amb la presidència de la Generalitat després de trair al poble català. L’única manera de no fer-ho era pactant amb en Montilla.
Però hi ha maneres de pactar, i maneres de pactar, i la forma en que actua ERC després d’aquest pacte, demostra que es va pactar sense grans exigències, ja que s’han empassat mes d’un gripau. No cal entrar en detalls ni recordar certs moments de ridícul clamorós.
El pitjor de tot, és que la direcció es va enrocar en una estratègia de difícil enteniment. La estratègia de la pluja fina. Aquesta estratègia no era altre que la de voler treure vots al PSC, disfressant-se de PSC. A qui pretenien enganyar? Els votants del PSC, ja tenen al PSC, no necessiten ni volen una imitació. Això no portava en lloc. El que calia, era fer que els votants, no només del PSC votessin a ERC. El que calia era atreure als votants, no fent que ERC fes moviments per tal de desplaçar al seu ideari on són els votants. Amb això, només es podia aconseguir, en el millor dels casos, canviar uns votants, aconseguint-ne de nous, però perdent els que ja es tenien.
I el que ha passat, encara a estat pitjor. No només no s’han aconseguit nous votants, sinó que s’han perdut els que ja es tenien i els que es van guanyar amb tant de esforç i constància. ERC ha de fer que el votants s’apropin a ERC i no al inrevés.
La estratègia de “la pluja fina” s’ha demostrat que no cala. I no només no cala, sinó que ens porta per mal camí.
I ara què? Dons ara, va el Sr. Puigcercós, i sembla que fa un acte per tal de recuperar certes coses que ell, com la resta de la direcció, han deixat perdre pel camí. Ara és tard. Ara hem fet una passa de deu anys enrera. El famós referèndum del 2014, potser s’ha d’endarrerir quinze anys. Ara cal fer foc nou. Ni el Sr. Carod-Rovira, ni el Sr. Puigcercós poden continuar a primera línia.
Fa temps que uns quants estem avisant que això passaria, però o no se’ns va fer cas, o se’ns va perdre per bojos. El temps i els fets ens ha demostrat que teníem raó.
Ara volen reaccionar, però ja és tard. Cal deixar pas a altres cares i a altres maneres de fer. I cal fer-ho urgentment, ja que aquesta nova direcció, s’ha de tornar a guanyar la confiança perduda.
Però també estic emprenyat amb la militància. Sí. Ho sento companys, però també estic emprenyat amb vosaltres, que per les raons que siguin, vàreu donar suport a l’estratègia d’aquesta direcció, tapant-vos les orelles a un clam popular que era difícil de no sentir.
De que us sorpreneu ara? Si era evident. Tothom sabia que això passaria. Però no vàreu sentir la veu de l’independentisme, volent creure que eren el típics crits de quatre radicals impacients. I no, ni érem quatre, ni érem radicals, ni som impacients.
Però també estic emprenyat amb la militància, que tot i veure el que estava passant, va abaixar els braços i va deixar que el daltabaix es produís.

Però cal mirar al futur amb esperança, i després de llepar-nos les ferides, cal reaccionar. Cal obrir els ulls i les orelles, i actuar. Si volem que les coses es redrecin, cal que ens moguem. Les coses no es fan soles.
Al inici, he dit, que les fonts del meu emprenyament, en són tres.
Una ja la sabeu. Les altres dues, ja les diré en un altre escrit.
Salutacions i independència.


Reagrupem-nos.

8 comentaris:

Maxi ha dit...

Hola Josep.., mirà, certament no vull entrar en el fons del teu escrit, encara que no crec just apuntar-vos en exclusivitat com els únics que varen ser els promotors, i també com els que aconseguireu que CiU aprovés l'estatut del parlament Català (aquí en Saura té força reconeixement per la seva tasca).

En tot cas Josep, els partits tenim que analitzar amb tranquilitat el succeït el 9-M (també el PSC).

Per últim dir, i de fet es per això aquest comentari, que indiques que has parlat d'un punt del teu descontent, i a mi em semble que has parlat de 2 punts.., un amb la direcció i un altre amb la militància. Així doncs, tens com a mínim 4 punts clau a tractar??.

Perdona, realment no vull entrar en discussions pròpies de ERC, que es a vosaltres a qui toca analitzar.

Salutacions i força!

Josep Cabana ha dit...

Hola Maxi.
Respecte a les eleccions, tal com ja t’he dit mes d’un cop, el que seu al costat del PSC, si no marca perfil, acaba pagant aquest suport.
ERC l’ha pagat, i crec que hi han motius de sobre. En el vostre cas, sincerament crec que són injustos els resultats que ha tret ICV, ja que en Joan Herrera ha fet molt bona feina. Malauradament, ha pagat la fidelitat que ICV té amb el PSC.
I sobre si son tres o quatre punts, dons no té massa importància.
El primer punt es ERC (direcció + militància) Si et va millor, el primer punt el podem desglossar amb el 1a i 1b.
Bé, a veure si trobo una mica de temps i puc llegir els teus escrits,(et tinc una mica abandonat J) que segur que son interessants.
Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

Anònim ha dit...

ara cal donar suport cap el futur, i el futur és JOAN PUIGCERCOS.

CARRETERO I URIEL TENEN QUE DONAR SUPORT A LA REALITAT.

Josep Cabana ha dit...

Estimat anònim.
En Joan Puigcercós és el present, i el present està cremat.
En Joan Puigcercós és la realitat d’avui, tots hem vist com és la realitat d’avui.
Cal recolzar un altre realitat.

Salutacions i independència.

Anònim ha dit...

Hola Josep,
Jo dono soport als actuals liders d'ERC, no pas perquè hi estigui totalment d'acord, sinó per que no hi veig cap alternativa que que em convenci.
El que si penso que han de fer, és, definir clarament la seva pròpia pocissió en política social, independentment del que fasin i diguin els altres. La gent volem claretat i no jocs de paraules. Coses concretes i que poguem entendre facilment.
Autodeterminació i habitatge!
Joan Grau
graullum@mesvilaweb.cat

Josep Cabana ha dit...

Hola Joan.
Gràcies pel teu comentari.
Respecte al que dius, qualsevol alternativa, és millor que l’actual direcció.
L’actual direcció, ha fet una feina extraordinàriament bona fins fa dos anys, però amb aquest dos últims anys, crec que s’han equivocat en tot.
Independentment de les seves capacitats i qualitats, pels votants, aquesta direcció està cremada, i ja no podem recobrar la confiança perduda.
Salutacions i independència.
Reagrupem-nos

La Victòria ha dit...

A l´atenció del Sr. Josep Cabana,
Sóc La Victoria. Fa dies vaig rebre la teva resposta al missatge que et vaig enviar al teu blog d´opinió. Tot seguit et deixo un article publicat per mi al meu blog: www.elfilconductor.blogspot.com

A més, si t´interessa, podries redireccionar el meu blog d´opinió copiant l´enllaç en el teu perque em poguéssiu fer les vostres rèpliques.

Per altra banda, tal com deixo anunciat al meu blog, estic preparant uns actes de suport popular en variant política per cert ciutadans descontents, i com veig que desde Blanes us moveu molt, podríem veuren´s per parlar-ne, en el cas que volguéssiu participar-hi.

*Com he dit abans, us faig arribar l´article:



dissabte, 15 / març / 2008
ÈPOCA DE CANVI

El Dilluns 10 de Març de 2008, veient el programa "Àgora" retransmès pel Canal 33, a 1/4 de 12 de la nit, em va colpir un SMS d´un tele-espectador que deia aproximadament així: "Jo sempre he votat ERC, però no l´he votat aquesta vegada per pactar amb el PP al meu poble"
Realment, ¿què creiem que és Catalunya per a nosaltres, els Catalans?
Uns diran: -És una gran nació; altres però estaran en contra de si és pais o és nació;
i alguns estaran en contra d´una cosa i una altra. Però... i què en serà de la pregunta que se´ls hi ha formulat? Res. Ja que el poble català no sap on va, ha perdut el rumb, i apunt està de perdre el seny. El que passa és que a Catalunya n´hi ha massa de gent. I la majoria no sap on va ni no sap d´on vé. I perquè?-Molt fàcil. Perquè si fa més de dos segles a Catalunya s´hagués implantat, allà per l´època de la primera edició d´ELS JOCS FLORALS, una política catalana, que exaltés les arrels nostres i no d´Espanya ni d´altres països, d´estimar la terra, la tradició i la família, avui no ens veuríem davant d´aquesta sedició total i absoluta de tots i totes els catalans i catalanes. Avui dia, ha nascut la idea, que fa 10 o més anys ningú gosava extrapol.laritzar en medis publics de comunicació, era aquesta idea, que avui dia amb tant afany "socialista" es vol post-col.lonitzar a Catalunya : "els nous catalans". I no és aqust el terme que a mi em fa basarda. Ni molt menys. És com sempre, la forma, el mètode dels alhora polítics ¿catalanistes? de l´Entesa Catalana de Progrés, en llurs idees globalitzadores, per tal d´introduïr un afany migratori en el nostre pais (bàsicament per purs efectes i valors laborals, més que de solidaritat), i sobretot, l´efecte col.lateral que aquesta política, causa i causarà, dia a dia, un mal que serà impossible d´erradicar: "la post-col.lonització".
I us preguntareu, què és la post-col.lonització? -Doncs, és fàcil. Heus ací, quan un pais, en aquest cas Catalunya, producte original d´una forma de govern pactista i poc patriòtica, com ho estat aquests últims anys, sense una educació tradicionalista, amb respecte als grans puntals que té el nostre pais, escorat en part per l´influx importat de gent que ens odia desde el nostre propi territori, a dia d´avui, amb clara mentalitat anti-catalana, es crea un conflicte social, que, producte d´una mala política laboral fomentada pel govern de la Generalitat (de l´any 2001 al 2008 més del 80% de la joventut catalana en edat estudiantil, prefereixen cursar carrera universitària abans d´optar per cicles formatius de caràcter professional). Conseqüència directa de tot això, el govern s´obliga a portar mà d´obra extrangera per suplir les deficiències d´inserció laboral, per la falta de ciutadans en edat de treballar, que escolleixen vies alternatives, sobretot de caràcter universitari, per procurar-se un bon futur, professional, el qual, no el podran assolir més d´un 20% d´aquests joves. Jo estic a favor de l´immigració laboral, ja que aquesta crea un recurs humà que tot pais necessita. Però el problema de Catalunya és doble:
1er. -La política social que es fomenta des del govern, no preveu l´introducció positiva de la llengua pròpia del pais a aquestes comunitats que venen de fora. I a més s´ha de dir que la catalanitat sempre ha estat permisiva en el recurs lingüístic, cosa que encara dificulta més l´aprenentatge a aquestes persones.
2on. -Tot aquest flux cultural, crea nexes d´unió amb Catalunya, i desvirtua l´essència del Catalanisme, ja que no se´ls educa catalanament.
I la mostra final de tot això la tenim en les el.leccions del 9 de Març d´enguany.
A Catalunya més de 1.500.000 de persones han votat un Partit Polític que depèn totalment de Madrit, i que la sucursal que té a Catalunya no és més que un PP amb arrels comunistes i marxistes de fer política. En tot él demés, és igual.
I, ¿voleu que us digui perquè els catalans i catalanes i nous catalans i noves catalanes, han votat aquest partit?
-Perquè la gent no és imbècil, i sap el que vol, encara que a vegades s´equivoqui, i aquesta vegada s´ha equivocat i molt...
Però l´han votat perque a Catalunya, a dia d´avui, no existeix organització, plataforma o agrupació política ni a l´ombra ni en actiu per la que el poble de Catalunya pugui confiar el seu vot i la seva il.lusió. La gent no veu capacitat alguna de lideratge dels partits catalans: ERC va viure en un núbol, i producte del seu prehistòric sistema de veure la política i la seva inmaduresa en llurs accions, que es fan paleses en els anys que ha estat dins del Tripartit, tard o d´hora havia de fer figa. I és que quan s´està dins el poder, és difícil deixar-lo. CDC-UDC ha tingut un bon resultat el.lectoral, però només per llepar les parts de segons qui a Madrit, cosa que saben fer bé, ja que negociar és el que més els hi agrada. I ¿quina conclusió podem treure de tot això?-Fàcil.
nº 1: ERC té un repte difícil, el qual estava escrit que passaria, ja que quan es "pacta" entre 3 i es guanyen unes el.leccions per la força de les circunstàmcies i no pels vots obtinguts per cadascú, la gent valora, opina i deriva vots a altres formacions. Ambtot, ERC, ha estat sempre una formació política on hi han hagut sempre dins d´ella idees oposades. I jo ho se de ben cert. L´òrgan juvenil de les JERC ha estat, i no l´unic, departament del Partit que sempre ha mantinut postura crítica contra tot, estant en el govern i fora. Són revol.lucionaris, encara que de caràcter molt democràtic. Per altra banda, la cúpula del Partit els últims 20 anys, ha sofert greus canvis que l´han alterat en la seva generalitat. Resumint, ERC té dues opcions, tancar files i model.lar llur política independentista, si vol ser encara partit de govern, cosa que li farà perdre tants o més militants que amb la crisi del PI (època Colom) i que segurament el farà escindir-se en dos blocs, per aquestes mateixes pèrdues, degut a que l´objetiu fonamental de la política independentista que postula el Partit, quedarà sense cab dubte, erradicat. L´altra opció és continuar amb la seva política habitual de sempre, cosa que el farà tornar 10 anys enrere en política catalanista, donat que el govern de la Generalitat és centralista, no nacionalista. Aquesta opció és a la fí semblant que la primera, la qual cosa també farà desmembrar la formació, i no per la seva política interna, sino per una crisi individual i de poder, ja que quan estàs en el poder, és complicat dir "Nunca máis"
nº 2: L´altre aspecte d´aquest resum és la bona puntuació, degut al resultat electoral, en política catalana que vertebra Convergència i Unió. Aquest fet és cabdal per l´economia catalana però pecuniari en qüestions catalanistes. La unió de PSOE-PSC- CDC-UDC en diverses matèries i pactes gubernamentals seran bones per la butxaca de la catalanitat a un llarg plaç però, ¿què serà de les idees catalanistes ampliament difoses i emprades en aquests últims anys?-Res. Ningú se´n recordarà, per què a Catalunya, la gent l´importa poc la política, només l´interessa la seva butxaca. Tornarem 10 anys enrera, i volta deu anys més tard al mateix, és aquest el teatre català i no canviarà si ningú s´hi esforça. És per això que Catalunya mai serà Estat Propi, ja que si ho vol ser, només hi ha una manera de poder-se´n eixir:
a) Oblidar tot el passat històric i crear el nostre propi programa de pais, tardició i cultura, fonamentant-lo cada dia, i fent patriotisme, tots a la una.
b) Crear una nova força política, ara més que mai, perque poc a poc sobrealimenti els verdaders interessos de la gent de Catalunya, una força que no es vinculi a cap partit actual ni per haver, i faci ella, tota sola, la política necessària que vol i que encara que no ho faci saber ni ho demostri la ciutadania, necessita. Política de facte, democràtica i senzilla, sense especulacions ni ànsies de poder. Política popular, per al poble i només per al poble.
c)Per últim, i subrogant-se a les dos primeres, l´incentiu, les ganes, l´extrema voluntat per tal de crear un pais millor, tots els catalans, junts, contra qualsevol pais, estat o nació que s´ens posi davant nostre. Només, amb aquesta voluntat de canvi , Catalunya serà Estat, serà rica, poderosa i democràtica.
El sistema actual no funciona, cada dia fita rera fita es demostra (LLei Bolonya), programes educatius esperpèntics, valoracions i discursos polítics fora de lloc... Ja és hora de lluitar pel nostre destí com a poble, ja que, sino ho fem, no serem poble ni serem res.
"La Victòria"

Josep Cabana ha dit...

Hola “la Victoria”
M’afalaga la teva confiança.
Ara vaig molt malament de temps i tinc forces coses a fer en els propers 12 mesos.
T’aniré seguit, i ja et diré quelcom.
Salutacions i independència.