38 - Estic emprenyat (1)

Ara que ja han passat les eleccions, ja em puc posar la samarreta “agrupada” i parlar sense embuts.
Estic emprenyat, i molt. I aquest estat d’ànim té tres fonts.
La primera és ERC. No només la direcció, sinó també amb la militància.
La direcció d’Esquerra a llençat per terra la feina feta des de que van agafar la direcció. Cal recordar, que van agafar el partit amb un estat lamentable, sense masses vots i sense diners. Amb feina, treball, sacrifici, constància i coherència, poc a poc van aconseguir recollir els fruits de tot això, sabent aprofitar totes les oportunitats que se’ls posava per davant. Poc a poc, ERC va aconseguir el respecte i la força necessàries, per donar el gran salt que es va donar al 2004.
És cert que les circumstàncies del 2004 van ser excepcionals, però ERC va ser al lloc que tenia que estar per aprofitar les característiques d’aquell moment. Van aconseguir 8 diputats i influencia als governs d’Espanya i de Catalunya. En aquell moment tenien les eines per les que tant es va treballar. ERC tenia poder, influencia i el més important, suport popular. Només calia seguir treballant con s’havia fet fins aquell moment. I així ho van fer. Durant el primer tripartit, crec que es pot aprovar la feina i la posició d’ERC fins.... la maleïda foto/traïció de CiU amb el tema de l’estatut. Cal recordar que ERC era l’única força que volia un estatut nou, i van ser CiU, el PSC i ICV, els que es van afegir després a aquesta reivindicació. Va ser ERC qui amb la seva feina i la seva coherència, va donar l’empenta definitiva per tal aconseguir un nou estatut. I va ser ERC, qui va aconseguir que CiU signes l’estatut del trenta de setembre, fins i tot rebaixant les seves pretensions. Però era una renuncia necessària per aconseguir el màxim consens i donar la màxima legitimació al nou estatut. Fins aquí, la feina feta per la direcció d’ERC només es pot qualificar d’excel·lent.
Però arriba el moment en que l’Artur Mas fa una jugada mestre. Una jugada mestre per en ...........Zapatero. Gràcies a la “foto”, en Mas aconsegueix fer fora de la política a Pascual Maragall, que era evidentment un dels seus objectius. Un altre objectiu era el de presentar-se davant dels catalans com el gran líder, que encapçalaria la política catalana a partir d’aquell moment. Això no ho va aconseguir. També va aconseguir, i segur que era una de les seves prioritats, desestabilitzar al Govern de la Generalitat. Però el que també va aconseguir, i crec que sense proposar-s’ho, va ser desestabilitzar totalment a ERC. És des d’aquell moment que ERC entra en una espiral de despropòsits que no acabo d’entendre. Només cal recordar el SÍ crític al estatut, per passar al vot nul polític, i acabar amb el NO. Si ERC hagués fet les coses com es tenien que fer, hagués preguntat a la militància, i hagués dit que no d’entrada, evitant-se aquest canvi d’opinions, que van desprestigiar-la del tot.
Després, van i pacten amb en Montilla per fer-lo President. Cosa que veig bé. En principi, si es pacte com déu mana, dons és una bona jugada, sobretot perquè no es podia premiar a CiU amb la presidència de la Generalitat després de trair al poble català. L’única manera de no fer-ho era pactant amb en Montilla.
Però hi ha maneres de pactar, i maneres de pactar, i la forma en que actua ERC després d’aquest pacte, demostra que es va pactar sense grans exigències, ja que s’han empassat mes d’un gripau. No cal entrar en detalls ni recordar certs moments de ridícul clamorós.
El pitjor de tot, és que la direcció es va enrocar en una estratègia de difícil enteniment. La estratègia de la pluja fina. Aquesta estratègia no era altre que la de voler treure vots al PSC, disfressant-se de PSC. A qui pretenien enganyar? Els votants del PSC, ja tenen al PSC, no necessiten ni volen una imitació. Això no portava en lloc. El que calia, era fer que els votants, no només del PSC votessin a ERC. El que calia era atreure als votants, no fent que ERC fes moviments per tal de desplaçar al seu ideari on són els votants. Amb això, només es podia aconseguir, en el millor dels casos, canviar uns votants, aconseguint-ne de nous, però perdent els que ja es tenien.
I el que ha passat, encara a estat pitjor. No només no s’han aconseguit nous votants, sinó que s’han perdut els que ja es tenien i els que es van guanyar amb tant de esforç i constància. ERC ha de fer que el votants s’apropin a ERC i no al inrevés.
La estratègia de “la pluja fina” s’ha demostrat que no cala. I no només no cala, sinó que ens porta per mal camí.
I ara què? Dons ara, va el Sr. Puigcercós, i sembla que fa un acte per tal de recuperar certes coses que ell, com la resta de la direcció, han deixat perdre pel camí. Ara és tard. Ara hem fet una passa de deu anys enrera. El famós referèndum del 2014, potser s’ha d’endarrerir quinze anys. Ara cal fer foc nou. Ni el Sr. Carod-Rovira, ni el Sr. Puigcercós poden continuar a primera línia.
Fa temps que uns quants estem avisant que això passaria, però o no se’ns va fer cas, o se’ns va perdre per bojos. El temps i els fets ens ha demostrat que teníem raó.
Ara volen reaccionar, però ja és tard. Cal deixar pas a altres cares i a altres maneres de fer. I cal fer-ho urgentment, ja que aquesta nova direcció, s’ha de tornar a guanyar la confiança perduda.
Però també estic emprenyat amb la militància. Sí. Ho sento companys, però també estic emprenyat amb vosaltres, que per les raons que siguin, vàreu donar suport a l’estratègia d’aquesta direcció, tapant-vos les orelles a un clam popular que era difícil de no sentir.
De que us sorpreneu ara? Si era evident. Tothom sabia que això passaria. Però no vàreu sentir la veu de l’independentisme, volent creure que eren el típics crits de quatre radicals impacients. I no, ni érem quatre, ni érem radicals, ni som impacients.
Però també estic emprenyat amb la militància, que tot i veure el que estava passant, va abaixar els braços i va deixar que el daltabaix es produís.

Però cal mirar al futur amb esperança, i després de llepar-nos les ferides, cal reaccionar. Cal obrir els ulls i les orelles, i actuar. Si volem que les coses es redrecin, cal que ens moguem. Les coses no es fan soles.
Al inici, he dit, que les fonts del meu emprenyament, en són tres.
Una ja la sabeu. Les altres dues, ja les diré en un altre escrit.
Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.