diumenge, 30 de novembre del 2008

92 – Dificultats per les baixes.


Des del passat dimecres, que “gaudeixo” de la companyia de la grip, i això m’ha fet mirar cara a cara, un altre cop, a un dels problemes de la societat catalana. La sanitat.

Tots els problemes dels que “gaudeix” la societat catalana, tenen un clar responsable amb noms i cognoms. L’estat espanyol. L’estat espanyol és darrera de qualsevol dels problemes de la societat catalana, i la sanitat no és un excepció. La falta de finançament és evident, i cada cop que he de fer us d’aquest servei públic, puc notar les deficiències del servei. Però no sempre l’estat espanyol és l’únic responsable de les nostres problemàtiques. En alguns casos, som els propis catalans, els que sembla que ens esforcem per “millorar” els problemes, i els millorem, fent el problema més gros. I la sanitat n’és un exemple.

El dimecres em vaig llevar que no em trobava bé del tot, però vaig pensar que havia dormit malament, i que durant el dia, la cosa milloraria. A més, el dimecres era la data límit per lliurar una documentació a la feina, i encara em faltava lligar alguna cosa per deixar-la enllestida. A mig matí, la cosa estaria acabada. Però no va ser així. El meu malestar, em va fer perdre eficiència, i fins a les 13h, no vaig acabar la feina. Va ser en aquest moment que vaig decidir que no podia continuar i que tenia que marxar a casa, conscient dels problemes que això em portaria.

L’empresa on treballo, quan faltes a la feina per motius de salut durant un dia o dos, exigeix un comprovant que demostri que has anat al metge. I ho trobo bé, ja que això ajuda a minvar la picaresca de molts treballadors/res, que molts cops utilitzen la salut com excusa, per fer absentisme laboral. Aquest fet, l’hem de reconèixer. Per altre banda, de petit vaig créixer amb la idea que havies d’anar al metge davant qualsevol canvi que notessis en el teu cos, “ja que més val prevenir, que curar” i que la prevenció és la millor cura de qualsevol malaltia. Amb aquesta exigència que fa l’empresa on treballo, s’estimula la visita a cal metge davant de qualsevol malestar. Malauradament, a l’empresa on treballo, hem viscut en poc temps, dos casos de símptomes “sense importància”, que han acabat amb tragèdia.

Així doncs, abans de marxar a casa, vaig fer un truc al meu C.A.P. per demanar visita amb el meu metge, per tal de que em diagnostiqués el que tenia, i em fes el justificant o la baixa laboral. Aquí ja vaig trobar el primer problema. El meu metge ja havia passat consulta, i fins dilluns (6 dies més tard) no em podria visitar. Hem van dir que anés al C.A.P. d’urgències a les 8 de la tarda.

Des de que vaig marxar de la feina fins a les 8 de la tarda, el meu estat va empitjorar força, posant-me a 39’5 de febre amb forts tremolors, i segons la meva dona, cridant “em moro, em moro”. Recordo que pensava que em tenia que vestir per anar a C.A.P., i que amb aquell tremolor, no podria posar cap de les meves 5 cames als pantalons, ni cap dels meus 5 braços dins de cap abric. M’amoïnava pensar com podria entrar en el cotxe, embolicat amb tantes mantes, que per força multiplicarien per dos el meu diàmetre. La meva dona, finalment va trucar al C.A.P., dient que jo no em podia moure del llit en aquell estat, que fins i tot, delirava. EL C.A.P. és va mostrar inflexible, i és va negar a visitar-me a casa. Finalment, va arribar el moment de marxar, i la meva dona, va haver de trucar a un “kangur”, que vigilés les nostres filles, mentres anàvem a C.A.P. (Algú sap si puc passar aquest rebut a la S.S.?)

Al C.A.P., ja em vaig trobar millor i ja m’havia passat la crisi d’una hora abans. Em van atendre, molt bé per cert, i em van fer les receptes i em van dir les pautes a seguir per curar-me la grip. També em van fer un justificant d’assistència al centre, però és van negar a fer-me la baixa, ja que aquesta, la havia de fer el meu metge de capçalera.

Ja tornàvem a ser-hi. El dijous, la meva dona va trucar al meu metge per demanar hora, i va tenir que barallar-se amb tothom, per aconseguir-la, ja que tot era ple. Un cop va poder veure al meu metge, és va haver de barallar amb ell, per aconseguir la meva baixa.

Teòricament, vivim en un estat del benestar, amb la sanitat universalitzada, i que aquesta ens ha de proporcionar tota la documentació necessària, per poder guarir les nostres malalties, sense que això perjudiqui la nostra vida laboral. Però la realitat, és que per aconseguir, una cosa tant senzilla i rutinària com hauria de ser un justificant i una baixa, esdevé una aventura força desagradable, ja que t’has de barallar amb funcionaris que tenen les eines que tenen i les instruccions que tenen, i amb metges frustrats que veuen com enlloc de fer la seva feina, es passen gran part del seu temps, fent de “policia” i de “gestionador de documentació”. Poder aconseguir un justificant o la baixa per una grip, o unes angines o per qualsevol cosa d’aquestes, hauria de tenir una rutina tal, que quasi hauria de ser una cosa automàtica, i que evidentment, no pot suposar cap trasbals pel malalt, que durant un o dos dies, no està per “burocràcies”.

Ja sé que el meu cas, no és precisament el més greu de la sanitat catalana, però si aquests casos no es saben gestionar millor, com podem esperar que la gent que de veritat té problemes, tingui la esperança de solucionar-los?

Per altre banda, la meva grip m’ha permès veure els TN de TVC, i em vaig quedar parat, quant des de la conselleria, es demana a la gent, que no saturi les urgències per coses com la grip. La gent no saturaria les “urgències” per temes com la grip, si tinguessin un altre manera d’aconseguir una visita ràpida amb el seu metge i aconseguir una baixa laboral, que després no els porti problemes a la feina. Ara, si el que em volen dir, és que quant un agafi la grip, demani hora, li donin hora per una setmana després, i quant el “ja-no-malalt” li digui al metge que “he passat la grip”, el metge farà un acte de fe, i li donarà la baixa des de una setmana abans, doncs anem bé.

Per últim, em sorprèn també aquesta petició de la conselleria, demanant a la gent, que quant es trobi malament, s’autodiagnostiqui i s’automediqui. No ens havien ensenyat que era millor “prevenir que curar” i que per diagnosticar i medicar, ja hi havien uns professionals que és diuen metges? Després pot passar allò que malauradament ha passat a l’empresa on treballo, que amb símptomes vistos per no-metges, eren coses sense importància, i després van resultar ser casos de mort prematura.

Ah!, aquest any, la grip és potent. Eviteu-la i vacuneu-vos. Potser seria bo, que les vacunes anessin als ciutadans i no els ciutadans a les vacunes, que sempre és un mal rotllo dir-li al “jefe” que no “vinc a treballar per vacunar-me, i ves a saber quanta estona trigaré en fer-ho”.


Salut, finançament i gestió.

dimarts, 25 de novembre del 2008

91 – Cobdícia o les divagacions d’un ignorant (02)


Continuant amb el tema de la crisi, segueixo expressant, sempre des del meu punt de vista (el d’un ignorant) quines són les causes d’aquesta crisi.

En l’anterior escrit, vaig intentar explicar la necessitat del repartiment de la riquesa, si més no, d’una part d’aquesta, per garantir que la part baixa de la piràmide social, tingui prou recursos econòmics, per poder fer rodar el motor de la circulació imprescindible dels diners, per poder generar més riquesa. Només quan aquest mínim de recursos econòmics per la classe treballadora estigui garantit i els (ens) permeti una vida digne, podrà aquesta classe social, consumir el suficient per que tot rutlli. I és des d’aquest punt, que es pot començar a pensar en la acumulació de diners i poder crear petites, mitjanes o grans fortunes. Si no es respecte la dignitat econòmica de la classe treballadora, la crisi, és segura, inevitable i profunda.

Per molt que es digui que la crisi és financera, i segur que és cert, és sobretot econòmica, ja que la gent no té diners. Però no és que no tingui diners per comprar-se l’habitatge. La gent no té diners per anar a sopar fora de casa, i són molts, i cada cop més, els que han de fer filigranes per arribar a final de mes, si és que hi arriben. La cosa no és que s’hagi aturat el sector immobiliari, és que s’ha aturat tot, i evidentment el sector immobiliari també.

La gent no té diners, si més no la classe treballadora, per que els sous no s’ajusten a la realitat econòmica del carrer, ja que els preus han pujat molt més que els salaris, que amb sort, s’han incrementat amb un IPC, que no sé com el calculen, però que evidentment és lluny de ser real, sobretot a Catalunya.

Però, per què els sous són baixos? Doncs perquè hem de ser competitius. Hem de competir amb persones d’altres latituds, que tenen un cost laboral molt inferior al nostre. És el cost de la globalització.

No podem tancar els ulls a la resta del món, i és evident que la globalitzacio s’ha de fer. Però, s’ha de fer com es fa? Doncs des del meu punt de vista, NO. La gràcia de la globalitzacio, era que la resta del món assolís uns nivells de benestar semblants als que gaudim al món occidental. La realitat de com van les coses, és al inrevés. Ens estem globalitzant, però enlloc que els països sub-desenvolupats o en procés de desenvolupament, es posin a la nostra alçada, som nosaltres els que ens estem posant a la seva alçada.

Ens diuen, que si volem ser competitius, hem d’aconseguir uns costos laborals semblants, per exemple, als de la Xina. Cosa del tot impossible, a no ser que adoptem la seva forma de vida, i renunciar a moltes coses. També ens volen vendre la “moto” que el que hem de fer, és dedicar-nos a la feina de qualitat, o a la feina intel·lectual. Quina fal·làcia!! Realment ens podem creure que la resta del món no són capaços de fer aquest tipus de feina, per menys cost? La resta del món són persones com nosaltres, i si nosaltres som capaços de fer-ho, ells també ho són. Només és una qüestió de temps, que no tant sols en aquests camps, puguem ser competitius. De fet, avui per avui, a la Índia, ja es fan feines d’aquest tipus.

En fi, que la globalització, tal com està plantejada avui dia, només té un final. Un planeta ple de riquesa, però només en mans de molt pocs, i la resta de persones, amb uns nivells de benestar molt ínfims.

Posem per exemple, una fabrica de cotxes d’una multinacional japonesa que té unes fàbriques a casa nostra. Aquesta fàbrica està sentenciada i tancarà al 2010 o 2011, i molts treballadors/res es quedaran al atur, sense feina i sense ingressos. No només els treballadors/res d’aquesta multinacional, sinó també un munt de treballadors/res d’empreses subcontractades i proveïdores. Aquesta multinacional, juga clarament la carta de l’actual model de globalitzacio, i s’emporta la fàbrica al Marroc. Actualment, aquesta fàbrica, fabrica cotxes tot-terreny de gama alta, i furgonetes (vehicles comercials), que si moltes empreses fan com aquesta multinacional japonesa, que ho estan fent, la gent del món occidental, no podrà comprar aquest vehicles, per tant els haurà de comprar algú altra. Ho faran els marroquins? NO, ja que tenen un cost laboral tant baix, que no podran optar a la compra d’aquests vehicles.

Si el conjunt del gran capital, les grans corporacions i companyes, fan tot això és per pura cobdícia, ja que el pla d’aquest tipus de globalitzacio, mirat des del punt de vista de la cerca del lucre, és bo, però han estat tant cobdiciosos, que han anat massa ràpid, i no han donat temps a que els països “emergents”, hagin crescut prou, com per poder consumir els seus productes. A més, aquestes tàctiques de baix cost, han arrossegat a la petita i mitjan empresa a fer el mateix, i aquestes segur que no podran sobreviure a aquest procés frenètic de la cerca de beneficis, sense fi, i que sinó l’aturem, segons el meu parer, pot acabar molt malament, amb pobresa generalitzada a tot el planeta, i en conseqüència, a l’esclat de forts conflictes socials.

És evident, que cap empresa, farà el primer pas per posar fre a aquesta bogeria del benefici a qualsevol preu, i hauran de ser els governs qui posin el que s’ha de posar a sobre la taula. Però ho han de fer tots. Tots han d’actuar com un de sol, i ho han de fer ràpid. Crec que encara som a temps.

Els governs s’han d’enfrontar a les grans companyies, i posar fre a aquestes deslocalitzacions. I es pot fer, sense renunciar al mercat lliure. No cal posar aranzels, que impedeixen el creixement dels països ara dits “emergents”, i que els condemnaria a la misèria. Només cal ser valent, i posar tot un seguit de normes d’importació de productes, que estiguin d’acord amb els valors, que teòricament tenen les democràcies occidentals. Aquests no són altres que els del foment del benestar de la ciutadania, i és per això, que no hi han problemes per posar barreres a la importació de productes perillosos per la salut, o pel medi ambient. Doncs només cal seguir sent coherents amb aquests valors, i posar barreres als productes que no garanteixin la defensa dels drets humans i dels drets dels treballadors i treballadores.

Per poder defensar això, cal que tot producte que entri al mercat occidental, hagi d’estar acompanyat, dels corresponents certificats en qüestions de salut, de defensa del medi ambient, i de protecció dels drets dels treballadors/res que han produït el producte que es pretén importar. Així doncs, s’hauria d’aturar tot producte de qualsevol país, on no hi hagin eleccions sindicals lliures. S’hauria de frenar l’entrada de qualsevol producte que no porti un conveni col·lectiu de tots els sectors que han intervingut en el disseny, producció, magatzematge i transport del producte que es pretén importar. A partit d’aquestes normes en defensa dels drets humans, potser a aquesta multinacional japonesa, ja no li sortiran els números, i no tancarà les seves fàbriques a casa nostra. Però el que és millor, si aquesta multinacional, vol més beneficis, haurà de posar en marxa la fàbrica del Marroc, per tal de crear riquesa al Marroc, i poder vendre els seus productes, també al Marroc.

És evident que aquest tipus de globalitzacio que “divago”, que fa augmentar el nivell de benestar dels països “emergents”, sense perjudicar als països occidentals, no el pot fer només la multinacional japonesa, o només un govern occidental. Però si es fa de forma global, els treballadors/res occidentals tindran feina i mantindran el seu nivell de vida. Els treballadors dels països “emergents”, poc a poc, aniran pujant els seus nivells de benestar, social i polític, i les empreses tindran els seus guanys tant desitjats. Potser a curt termini no tants, però a la llarga, segur que més, i a més, es minimitza molt, el risc de crisi econòmica mundial.

Bé, ara ja ha quedat palès, que soc un ignorant i un somiatruites, però la veritat, si les coses no canvien, ho veig molt clar, que tots, tots, tots, ho tenim molt magre.

Salutacions i seny.

dissabte, 22 de novembre del 2008

04 – L’últim moment lúdic.


Des de que vaig posar el meu primer “moment lúdic”, he notat que m’ha tornat la passió i la il·lusió per la música, que havia perdut una mica. Suposo que el fet, per mi transcendent que Front 242 segueixin vius i vinguin a fer un concert a Barcelona, també ha ajudat a aquest renaixença. De fet, últimament, escolto més música, i ja no escolto tantes tertúlies radiofòniques.

Però aquest bloc, és sobre política i temes socials, i prefereixo no barrejar les coses.

Amb aquest “moment lúdic”, poso fi a aquesta secció dins del bloc, que m’ha fet viatjar en el temps i en l’espai. Els primers van ser
Apoptygma Berzerk, amb un tema actual i vinguts de Finlàndia. Després van venir des d’Anglaterra,
VNV Nation, també amb un tema de no fa gaires anys. Els Tercers, els grans Front 242 (I, II i III), que des de Bèlgica, m’han acompanyat durant més de vint anys.

Per acabar amb aquesta secció, aniré a Itàlia, amb en
Franco Battiato. Un personatge peculiar, que de tant en tant me’l retrobo, i em fa veure les coses d’un altre manera. El títol del tema escollit és “No time no space” que m’ha servit d’inspiració, per titular un nou bloc que he obert, aquest sí, dedicat exclusivament a la música, que d’una forma o altre, m’ha fet viure. El bloc és aquí.

Bé, que gaudiu d’aquest home estrany i de la seva música.



Salutacions.

diumenge, 16 de novembre del 2008

90 – Cobdícia o les divagacions d’un ignorant (01)


Abans de res, dir que jo no soc cobdiciós, però si soc un ignorant, sobretot del tema del que parlo avui. Economia. No tinc cap formació en aquest assumpte, excepte la que m’ha donat la vida, i observar el que passa al meu voltant de la manera més acurada que puc.

Tot i ser un ignorant sobre economia, no me’n puc estar de dir, que aquesta famosa crisi de la que tothom parla, jo fa anys, mes de sis anys, que la veig a venir, i fa uns tres anys que la pateixo severament. Per mi això de la crisi, no és nou.

Algú podria dir, que preveure una crisi és cosa fàcil. Tard o d’hora, aquesta ha d’arribar, ja que és una qüestió de cicles. En la meva ignorància, crec que aquesta crisi, és profunda i provocada, que res té a veure amb cicles econòmics, sinó que ve produïda, per una nefasta política econòmica i laboral. Tot s’ha fet per la “pasta”, sense parar-se a pensar amb el futur. Tot el que s’ha fet en els últims deu o quinze anys, com a mínim, eren unes polítiques i unes practiques de pa per avui i fam per demà.

La cosa és senzilla. Treballem per un salari, que durant el mes, anem gastant i repartint en diferents llocs. La suma de tots els salaris, repartits per molts llocs, fa que durant un altra mes, els diners tornin a circular per tot arreu, i per tant, aquests euros, que hem deixat, per exemple, a la sabateria del barri, tard o d’hora tornen a arribar a les nostres mans. Posem l’exemple d’un operari d’una fabrica de cotxes. Quan rep el seu salari, doncs se’l gasta en diferents coses, per exemple en unes sabates. Com ell, són moltes les persones, que també s’han de canviar de sabates amb certa freqüència, i això fa, que el propietari de la sabateria pugui tenir uns beneficis, que li permetran comprar-se un televisor nou, tal com ha fet el nostre operari de la fabrica de cotxes, i molts altres. Si són moltes les persones que compren les sabates o els televisors, faran que la botiga de sabates, necessiti contractar un treballador, que guanyarà un sou, i probablement, tard o d’hora, també es comprarà el televisor. Tots, l’operari, l’amo de la sabateria i el seu treballador, el venedor de televisor, amb el seus sous, el dissabte per la nit, sortiran a sopar a una pizzeria, que farà que el “pizzero”, necessiti sovint, els serveis d’un proveïdor d’aliments, d’un cuiner i d’alguns cambrers. Cambrers, que de tant en tant, s’hauran de canviar de sabates. Si a més, tots aconsegueixen estalviar part del seu sou, tard o d’hora es compraran un cotxe, un cotxe d’aquells que fabrica el nostre operari, i per tant, aquest continua treballant, en la fàbrica de cotxes, i la roda torna a començar.

El secret de la economia, des del punt de vista d’un ignorant com jo, es basa en la circulació i la repartició de la riquesa. Mentres els diners corrin, sense aturar-se enlloc, la cosa pot anar tirant.

El problema ve, quan el diner deixa de circular, i s’atura en algun, o alguns llocs, on es van acumulant, i si això passa, resulta que no es venen cotxes, i per tant, el nostre operari, ja no pot comprar les sabates ni el televisor, fent que el propietari de la sabateria, hagi de tancar, i acomiadar al seu treballador. El mateix li passa al de la botiga de televisors. Finalment, tots deixen d’anar a la pizzeria, i aquesta tanca, fent tancar a l’empresa de subministraments alimentaris. Ningú es pot canviar de cotxe, i la fàbrica de cotxes a de tancar. I d’aquesta manera, la roda de la circulació dels diners, torna a donar una volta, però amb menys diners, i cada volta, hi haurà, menys diners, i ja tenim la crisi muntada.

Però si això passa, és perquè en algun lloc, els diners s’aturen i s’acumulen. On? Doncs entre altres llocs, a la fàbrica de cotxes. Les últimes tendències de les grans companyies, és la de tenir cada any, més beneficis. No si val en tenir beneficis, cal tenir cada any, més beneficis, ja que si això no és així, perden la confiança dels inversors. I és clar, això no pot ser. Primer s’intenta treure del producte, el màxim benefici, però hi ha un any, que amb això, ja no n’hi ha prou, i per tant, es comença a fer reduccions de costos. El primer any, realment es fa una reducció de costos, millorant el disseny, o millorant la logística, o coses per el estil. Però això també té un límit. El següent pas, és reduir costos laborals, ja que la seguretat i la qualitat són intocables (bé, d’això de la qualitat, ja en parlaré un altre dia, ja que en el tema “serveis”, si que se’n perd). Aleshores comencen les protestes de les grans empreses, que necessiten “flexibilitzar” el mercat de treball, i els governs, claudiquen, i fan lleis que permeten el treball en precari, que porta a sous més baixos, i per tant a la pèrdua adquisitiva del treballador, que és en realitat el consumidor. Així ens trobem amb treballadors, que no poden consumir, i per tant no poden contribuir a la circulació del diner, i que porta novament, a que els treballs en precari no són rendibles i cal flexibilitzar encara més el mercat laboral i afegir-hi ajudes de les administracions, i així un altre cop.

Jo, que treballo en una fàbrica de cotxes, i que fa anys que veig a venir aquesta crisi (gens cíclica) em sorprenc, que els nostres polítics no ho hagin vist abans que jo. També em sorprèn que tots els economistes a sou de les grans empreses, tampoc ho hagin vist, ja que aquesta crisi, tal com la veig, acabarà en fallida total i en col·lapse de la economia, ja que aquells llocs on la riquesa s’ha acumulat, deixaran de ingressar beneficis, i entraran en pèrdues, ja que els treballadors precaris, no podran consumir, i aquests grans companyies acabaran arruïnant-se.

L’única manera que veig, per superar la crisi, passa per la millora salarial dels treballadors, per que puguin consumir, i la riquesa torni a circular. Però és clar, algú, haurà de renunciar a acumular diners. Algú haurà de renunciar a tenir tants beneficis. Algú haurà de renuncia a la cobdícia.

La crisi (que és econòmica i no pas financera, que no ens vulguin enganyar) és més complexa del que he escrit, i ja tractaré altres punts de la crisi en altres escrits, que per avui, ja m’he allargat massa.

Això sí, tot el que he escrit, només són les divagacions d’un ignorant.

Salutacions i independència.

divendres, 14 de novembre del 2008

03c – Un moment lúdic.


El dissabte que ve, és la data del concert de Front 242 a la Sala Apolo de Barcelona, i és per això, que aquest mes, he fet una sèrie de “moments lúdics” dedicats a aquest grup, que per mi, és dels millors que es fan i es desfan.

Si no hi ha cap cosa inesperada, aquest serà l’últim escrit dedicat a Front 242 en motiu del seu concert a casa nostra.

Avui penjo la mateixa cançó en dues versions. La primera en forma de vídeo-clip sobre una versió que van fer per les pistes ball, amb la col·laboració de “Underworld”.
La segona és en directe al 2001.

La cançó porta per títol “Happiness” (1996) i pel que sé, és la cançó amb la que comencen els seus concerts des de fa molts anys.

Que en gaudiu, i “happiness” per tothom.

Ah! I no oblideu tancar els llums, i els altaveus a tota canya.




dijous, 13 de novembre del 2008

89 – Qui vol, pot.


Avui, Sí, Ministre ha penjat un escrit sobre una iniciativa, que deixa en evidència als mitjans de comunicació que no volen donar corda al català.
Si voleu llegir La Vanguardia, l’SPORT o el Mundo Deportivo en català, ara ja ho podeu fer.

Em faig meves, les paraules d’aquest col·lectiu:
“Fer una nova edició del diari en paper és, certament, costós, tot i que de ben segur que l’esforç es veuria recompensat tal i com ho han demostrat altres mitjans catalans com “El Periódico” que ja fa temps que ha batut al seu competidor en nombre de lectors.
Fer una edició “digital” en la llengua del país, però, és només una qüestió de voluntat i és evident que a “La Vanguardia” aquesta voluntat li ha mancat sempre.”

Vull felicitar i agrair a les persones que han tingut aquesta iniciativa.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dimecres, 12 de novembre del 2008

88 – Provincians (3/3)



Ara fa una setmana, que l’home de l’any, ha estat escollit nou president dels Estats Units de Nord-Amèrica. Ho dic per si hi ha algú que no se’n ha assabentat, tot i que em sembla difícil que això passi, ja que les hores de radio i televisió, les pagines a la premsa i els escrits a Internet, fan quasi bé impossible, no assabentar-se sobre res que tingui a veure amb les eleccions als Estats Units.

No seré jo que posi en dubte, que el que passa als Estats Units, tard o d’hora, d’una manera o altre, ens afecta, però crec que hem fem un gra massa. Dec ser un “bitxo” estrany, però em sorprèn aquest seguiment de la política nord-americana que es fa cada quatre anys, i cada cop amb més intensitat.

Realment ens afectarà tant, qui ha de ser el president d’aquest gegant econòmic, cultural i militar? Home! Una mica, sí, però crec que ens afecta més la política francesa o alemanya, que no pas la nord-americana, i la quantitat d’informació que generen aquests països, és insignificant en comparació a la que generen els EE.UU.

Em sembla patètic, que amb motiu de les eleccions dels EE.UU, els mitjans de comunicació facin un seguiment tan brutal, que fins i tot, s’han de desplaçar fins aquelles contrades per ................ Informar millor? Per altre banda, no hi ha blocaire polític, que s’hagi pogut resistir a dir-hi la seva. Les tertúlies de radio (i suposo que les de televisió) han dedicat quasi bé el 100% del seu temps a opinar sobre aquesta qüestió. Els diaris, en van plens. Sincerament, crec que hem fem un gra massa.

A mi, personalment, com ja he dit abans, em preocupa més si a Alemanya, França, la Gran Bretanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suïssa, Àustria, etc, guanyen les dretes o les semi-esquerres de paraula. No ens enganyem, als EE.UU. la cosa està entre la dreta i la encara-més-a-la-dreta, tot que aquest cop, he de reconèixer, que he sentit coses que no havia sentit mai a la política nord-americana. La crisi financera a destapat moltes coses, i aquest canvi, es tenia que fer. No només en Obama. En McCain també ha dit coses sorprenents. Però aquestes sorpreses en la política nord-americana, no han influït gens en el desplegament mediàtic, ja que aquest s’hagués produït igualment, sense aquestes sorpreses.

Penso, i probablement m’equivoco, que tot aquest interès per les eleccions als EE.UU. són una roda que va començar a girar quan algun mitja de comunicació va pensar que seria el més modern del barri, si feia un seguiment especial sobre aquestes eleccions, i això va despertar l’interès del públic, que va fer que altres mitjans de comunicació, es sumessin a la modernor, fent que el interès del públic augmentés, fent que més mitjans de comunicació en fessin seguiment, que fa augmentar l’audiència, que..... i així, fins que ens sembla impensable no fer un seguiment i tenir interès per aquestes eleccions, quasi com si poguéssim votar (fins i tot algun cop he sentit, que nosaltres també hauríem de votar, donada la importància d’aquestes eleccions) Bé, em sembla el típic cas, de “si no hi han notícies, fabriquem-les”.

Finalment, ha guanyat Obama, i me’n alegro, ja que el preferia a ell que no pas al McCain. Tot i que jo a qui preferia era la Hillary Clinton. Bé, crec que ja he dedicat massa temps a les eleccions de la metròpoli. No penso perdre-hi més temps. Felicitats Mr. Obama i sort.

Salutacions i Independència.

Reagrupem-nos.

diumenge, 9 de novembre del 2008

87 – Provincians (2/3).


La decadència d’un poble es pot mesurar de moltes maneres, però sempre és difícil de detectar en el moment, i normalment, quan aquesta decadència es fa visible, ja és massa tard.

Una de les coses que li poden passar a un poble en decadència, és que comença a adquirir costums alienes, deixant enrera o en segon terme les pròpies. Sobretot allò que són costums de celebració o esbarjo.

A mida que va passant l’any, els humans han escollit unes dates per fer coses especials, que trenquin amb la rutina quotidiana, i ens facin passar el temps millor.

Per Tots Sants, a Catalunya, tenim la costum de tenir un record per les persones que ja no són entre nosaltres, i a més, fem un àpat especial durant aquest temps, fent una comunió amb el nostre entorn, i mengem castanyes i moniatos, amb una mica de moscatell.

A altres llocs, també fan coses especials pel primer de novembre. Per exemple a alguns països fan la festa de Halloween, que consisteix en fer d’aquest dia de record, un dia de festa i esbarjo. Els nens van per les cases, disfressats demanant caramels o coses per l’estil i els grans, fan festes dedicades al ambient, sobretot cinematogràfic, del terror i la por.

Aquest sentit més lúdic, i perquè no dir-ho, més divertit del dia 1 de novembre, fa que cada cop més, deixem en segon pla les nostres arrels, i adoptem les formes que utilitzen altres pobles.

Però si aquest fos l’únic motiu, per deixar de banda les nostres costums, podria tenir el seu sentit, i fins i tot podria ser bo, ja que les costums culturals d’un poble, s’han d’adaptar a les relacions necessàries que han de tenir els diferents pobles que habiten el món. Però malauradament, no crec que aquest sigui l’únic motiu, per adoptar les costums d’un altre poble, concretament del nord-americà, i que en realitat, el que es pretén, és emmirallar-nos en un poble que alguns consideren més modern, més avançat, o simplement millor. Per això constantment adoptem formes dins del nostre vocabulari utilitzant paraules d’aquest poble, enlloc d’utilitzar els nostres equivalents (per exemple, a la meva feina ja ningú parla de “suport”, “bastidor” o “pressupost”, i tothom utilitza “bracket”, “frame” o “budget”) Sembla que amb això no n’hi ha prou, i també cal adoptar les seves celebracions, com el dia de Sant Valentí, el Para Noel, i darrerament, la festa de Halloween.

Jo no m’oposo a que la gent s’ho passi bé, i faci festes de disfresses “terrorífiques”, però és important mantenir les nostres festes i costums, i fer d’elles, una cosa que ens identifiqui positivament.

Deixem-nos influenciar, però només això, influenciar, perquè, adoptant les formes, les maneres i les costums de la “metròpoli” (ja sigui cultural, política, o econòmica), l’únic que podrem aconseguir, és que des de la “metròpoli”, ens vegin com una província. Només ens veuran com iguals, si no perdem els nostres signes d’identitat, amb influencies, però nostres.

Així dons, no preguntem als nostres amics, “Què faràs per Halloween?” Preguntem-los “Què faràs per Tots Sants o per la Castanyada?” Si mantenim aquest esperit, els nostres amics ens podran dir “aniré a una festa de disfresses terrorífiques”, i ningú dubtarà entre el que celebrem i el que és una influència.

Si això ho tenim clar, segur que mai ningú podrà pensar de nosaltres que som uns provincians. I si algú ho pensa, és que serà una persona provinciana. Si no ho tenim clar, aleshores, serem provincians, i mai deixarem de ser-ho

Salutacions i independència.


Reagrupem-nos.

86 – Renovació del les JERC de Blanes.


Avui s’ha presentat el nou equip de les JERC de Blanes, que renova el seu equip després dels últims tres anys.

La renovació, quan és per iniciativa pròpia, com és el cas de les JERC de Blanes, sempre és bona, i segur que donarà més força a aquest col·lectiu de joves, que tenen la voluntat de fer feina per aconseguir la alliberació dels Països Catalans i la millora de la qualitat de vida dels seus habitants. Joves, que sense oblidar la seva condició de joves, decideixen dedicar part del seu temps a la construcció nacional i a la lluita per portar endavant polítiques d’esquerra que afavoreixin la justícia social.

Sempre he pensat que les JERC, són una bona eina per tal de tenir al futur, una classe política més efectiva. Les JERC, és una escola en pràctiques, que fa que aquest jovent es familiaritzi ben aviat, amb tot un sistema polític força complicat, amb molta burocràcia i molts entrebancs. Amb les JERC, s’aprèn quines són les accions a fer, i quines són les portes que has de picar, per facilitar les polítiques que es volen dur a terme.

Però si el balanç de les JERC, és clarament positiu, també tenen el seu perill, i aquest no és altre que confondre la escola per fer política, amb una escola de polítics, allunyant-los de la realitat quotidiana i portant-los a un món diferent del món sobre qual volen treballar.

Només em resta desitjar sort a aquest nou equip, que espero conèixer poc a poc, i que de ben segur, intentaran fer tot allò que puguin per millorar-nos la vida a tots (feina realment difícil)

Ànims i sort.

Salutacions i independència.

dissabte, 8 de novembre del 2008

03b – Un moment lúdic


Penjo un altre mostra del grup belga Front 242, que el proper dissabte 22 de novembre, faran un concert a la Sala Apolo, dins del entorn del F.E.A. Festival

En aquest cas, he escollit dos temes en directe.

El primer el “Funkhadafi” en un concert, crec que a
Brussel·les al 1987.

El Segon es “Religion” a Dusseldorf al any 1998.
Llums tancats i altaveus a tota canya.
Que en gaudiu.

diumenge, 2 de novembre del 2008

85 – Provincians (1/3)


En els últims dies, durant aquests dies, i en els dies que han de venir, els catalans estem demostrant tenir una alta dosi de provincianisme, que ens hauria de fer pensar, sobre com som i com estem. Provincianisme, és la paraula que el diccionari defineix com “Mancat de grandesa o de personalitat pròpia enfront de la capital”.

Concretament, m’estic referint a tot el tema del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya. Per fer una mica de memòria, només recordar tot el enrenou que es va muntar amb el “tunning” del seu cotxe oficial.

Personalment no em vaig emportar les mans al cap, quan es va fer pública la notícia que al cotxe oficial del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, s’havia instal·lat un televisor, una taula i un recolza peus. La veritat és que em va sorprendre que aquestes coses no estiguessin instal·lades ja.

S’han escrit moltes coses sobre aquest tema, i s’han dedicat moltes hores de radio (suposo que de TV també, però com no veig TV, dons no ho sé) com per afegir-hi alguna cosa nova, però tal com van reaccionar els nostres mitjans de comunicació, i com ha acabat el tema, per mi es fa evident, que tenim el que ens mereixem.

Encara me’n faig creus, que els mitjans de comunicació donessin ales a aquesta ................ noticia?!!!!!!!, encara me’n faig creus, que algú pogués fer cas d’això. Encara me’n faig creus, que uns senyors de Madrid, no qualsevol senyor, sinó uns que ja coneixem i que sabem com se les gasten, tus, i aquí, sense pensar ni sense qüestionar-nos res, ho esbombem com si res. La primera reacció va ser la d’un pagès, que s’avergonyeix estúpidament de la seva condició de pagès, i actua instintivament davant d’un “cosmopolita”, per que aquest pensi que tot i ser pagès, és una mica culte. Vàrem reaccionar d’una forma, que només ho fan aquells que es senten, i potser ho són, inferiors davant d’un amo.

Recomano la lectura de l’escrit d’en
Maketo power

Més tard, sembla que es va entrar una mica en raó, i les coses es van posar al seu lloc.

Així dons, queda clar que crec que es va fer bé instal·lant totes aquestes coses al cotxe oficial del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya.

Quan sí que em vaig posar les mans al cap, va ser quan el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, fa retirar aquestes coses del cotxe oficial, cedint a les pressions injustificades que fan aquells senyors de Madrid que tots coneixem, i també a les dels seus adversaris polítics, que un cop més, van demostrar una total carència de sentiment de país, col·laborant amb el quart poder de l’amo.

La pregunta que ara em faig és:
Qui mana al Parlament de Catalunya, el seu Molt Honorable President o els diaris de Madrid?

Salutacions i independència.


Reagrupem-nos.

03a - Un moment lúdic.


M'he decidit a penjar un altre moment lúdic, en aquest cas dividit en diferents entregues, ja que dins del F.E.A. Festival (hi ha gent que té molt sentit de l’humor) aquest any hi haurà el proper dia 22 de novembre, un concert de Front 242

Apoptygma Berzerk i VNV Nation van ser els protagonistes dels anteriors moments lúdics, i per mi són grups de 1ª divisió, en canvi Front 242 és un grup de Champions, que porten aproximadament 20 anys acompanyant-me.

He pogut veure’ls tres cops en directe. Primer a una discoteca perduda a una zona rural de València, després al Zeleste (ara Razzamatazz) i per últim al velòdrom d’horta, i sempre ha estat una mostra d’energia i potència. Són autentica violència sonora.

Si Kraftwerk són els avis de la música electrònica, i Depeche Mode els seus fills més coneguts, Front 242, serien un dels seus fill més petits i més entremaliats.

El seu disc “Official Version” (1987) encara l’utilitzo per veure si uns auriculars o un equip de musica, sona com ha de sonar.

Us deixo potser les dues cançons més celebrades als seus concerts. “Headhunter” en forma de vídeo clip i “Welcome to paradise”, en directe (2005)

En el Tour d’aquest any, sembla que van en “format petit” i segurament la cosa no serà tant espectacular, però segur que a la sala Apolo de Barcelona, hi haurà intensitat.

Una recomanació final. Tanqueu tots els llums, i poseu el so, tant fort com pugueu suportar.

Que en gaudiu.

Salutacions.