diumenge, 16 de novembre de 2008

90 – Cobdícia o les divagacions d’un ignorant (01)


Abans de res, dir que jo no soc cobdiciós, però si soc un ignorant, sobretot del tema del que parlo avui. Economia. No tinc cap formació en aquest assumpte, excepte la que m’ha donat la vida, i observar el que passa al meu voltant de la manera més acurada que puc.

Tot i ser un ignorant sobre economia, no me’n puc estar de dir, que aquesta famosa crisi de la que tothom parla, jo fa anys, mes de sis anys, que la veig a venir, i fa uns tres anys que la pateixo severament. Per mi això de la crisi, no és nou.

Algú podria dir, que preveure una crisi és cosa fàcil. Tard o d’hora, aquesta ha d’arribar, ja que és una qüestió de cicles. En la meva ignorància, crec que aquesta crisi, és profunda i provocada, que res té a veure amb cicles econòmics, sinó que ve produïda, per una nefasta política econòmica i laboral. Tot s’ha fet per la “pasta”, sense parar-se a pensar amb el futur. Tot el que s’ha fet en els últims deu o quinze anys, com a mínim, eren unes polítiques i unes practiques de pa per avui i fam per demà.

La cosa és senzilla. Treballem per un salari, que durant el mes, anem gastant i repartint en diferents llocs. La suma de tots els salaris, repartits per molts llocs, fa que durant un altra mes, els diners tornin a circular per tot arreu, i per tant, aquests euros, que hem deixat, per exemple, a la sabateria del barri, tard o d’hora tornen a arribar a les nostres mans. Posem l’exemple d’un operari d’una fabrica de cotxes. Quan rep el seu salari, doncs se’l gasta en diferents coses, per exemple en unes sabates. Com ell, són moltes les persones, que també s’han de canviar de sabates amb certa freqüència, i això fa, que el propietari de la sabateria pugui tenir uns beneficis, que li permetran comprar-se un televisor nou, tal com ha fet el nostre operari de la fabrica de cotxes, i molts altres. Si són moltes les persones que compren les sabates o els televisors, faran que la botiga de sabates, necessiti contractar un treballador, que guanyarà un sou, i probablement, tard o d’hora, també es comprarà el televisor. Tots, l’operari, l’amo de la sabateria i el seu treballador, el venedor de televisor, amb el seus sous, el dissabte per la nit, sortiran a sopar a una pizzeria, que farà que el “pizzero”, necessiti sovint, els serveis d’un proveïdor d’aliments, d’un cuiner i d’alguns cambrers. Cambrers, que de tant en tant, s’hauran de canviar de sabates. Si a més, tots aconsegueixen estalviar part del seu sou, tard o d’hora es compraran un cotxe, un cotxe d’aquells que fabrica el nostre operari, i per tant, aquest continua treballant, en la fàbrica de cotxes, i la roda torna a començar.

El secret de la economia, des del punt de vista d’un ignorant com jo, es basa en la circulació i la repartició de la riquesa. Mentres els diners corrin, sense aturar-se enlloc, la cosa pot anar tirant.

El problema ve, quan el diner deixa de circular, i s’atura en algun, o alguns llocs, on es van acumulant, i si això passa, resulta que no es venen cotxes, i per tant, el nostre operari, ja no pot comprar les sabates ni el televisor, fent que el propietari de la sabateria, hagi de tancar, i acomiadar al seu treballador. El mateix li passa al de la botiga de televisors. Finalment, tots deixen d’anar a la pizzeria, i aquesta tanca, fent tancar a l’empresa de subministraments alimentaris. Ningú es pot canviar de cotxe, i la fàbrica de cotxes a de tancar. I d’aquesta manera, la roda de la circulació dels diners, torna a donar una volta, però amb menys diners, i cada volta, hi haurà, menys diners, i ja tenim la crisi muntada.

Però si això passa, és perquè en algun lloc, els diners s’aturen i s’acumulen. On? Doncs entre altres llocs, a la fàbrica de cotxes. Les últimes tendències de les grans companyies, és la de tenir cada any, més beneficis. No si val en tenir beneficis, cal tenir cada any, més beneficis, ja que si això no és així, perden la confiança dels inversors. I és clar, això no pot ser. Primer s’intenta treure del producte, el màxim benefici, però hi ha un any, que amb això, ja no n’hi ha prou, i per tant, es comença a fer reduccions de costos. El primer any, realment es fa una reducció de costos, millorant el disseny, o millorant la logística, o coses per el estil. Però això també té un límit. El següent pas, és reduir costos laborals, ja que la seguretat i la qualitat són intocables (bé, d’això de la qualitat, ja en parlaré un altre dia, ja que en el tema “serveis”, si que se’n perd). Aleshores comencen les protestes de les grans empreses, que necessiten “flexibilitzar” el mercat de treball, i els governs, claudiquen, i fan lleis que permeten el treball en precari, que porta a sous més baixos, i per tant a la pèrdua adquisitiva del treballador, que és en realitat el consumidor. Així ens trobem amb treballadors, que no poden consumir, i per tant no poden contribuir a la circulació del diner, i que porta novament, a que els treballs en precari no són rendibles i cal flexibilitzar encara més el mercat laboral i afegir-hi ajudes de les administracions, i així un altre cop.

Jo, que treballo en una fàbrica de cotxes, i que fa anys que veig a venir aquesta crisi (gens cíclica) em sorprenc, que els nostres polítics no ho hagin vist abans que jo. També em sorprèn que tots els economistes a sou de les grans empreses, tampoc ho hagin vist, ja que aquesta crisi, tal com la veig, acabarà en fallida total i en col·lapse de la economia, ja que aquells llocs on la riquesa s’ha acumulat, deixaran de ingressar beneficis, i entraran en pèrdues, ja que els treballadors precaris, no podran consumir, i aquests grans companyies acabaran arruïnant-se.

L’única manera que veig, per superar la crisi, passa per la millora salarial dels treballadors, per que puguin consumir, i la riquesa torni a circular. Però és clar, algú, haurà de renunciar a acumular diners. Algú haurà de renunciar a tenir tants beneficis. Algú haurà de renuncia a la cobdícia.

La crisi (que és econòmica i no pas financera, que no ens vulguin enganyar) és més complexa del que he escrit, i ja tractaré altres punts de la crisi en altres escrits, que per avui, ja m’he allargat massa.

Això sí, tot el que he escrit, només són les divagacions d’un ignorant.

Salutacions i independència.

9 comentaris:

Manel des de l'exili ha dit...

Hola Josep,

també des de un ignorant, però et puc aportar algunes puntualitzacions.

En la roda que has explicat, t'has descuidat dos coses, la primera és la globalització i la segona els préstecs.

Tant l'empresari de les sabates, com el treballador, tenen que anar al banc a demanar diners prestats per poder comprar. Un per fer funcionar el negoci i l'altre per poder pagar-se un cotxe.
La globalització té efectes importants que en el teu model, incidiria sobretot en el preu de les sabates. Si a la Xina et fan les sabates per un 1€ transport inclòs, l'empresari té que reduir el preu de la sabata que abans feia a 3€ a 1€. Moltes vegades no pot baixar els costos i tot a pasta fang.
En canvi si l'empresa fa un producte de prou valor afegit, que els xinesos no ho poden fabricar, a les hores aquest empresari no cal que baixi els costos i fins i tot pot vendre a la Xina, multiplicant per 100 o per 1000, la producció i per tant els beneficis.

El problema, que ha passat, és que amb la globalització, els Estats Units per poder fer front a la competència de la Xina i que l'economia creixes, ha abaratit tant el diner (igual que a Espanya amb els interessos) que això ha fet que el dolar baixes i per tant els productes americans no estaven tant en perill i a l'hora que fomentava la deute de les famílies americanes. Es a dir els americans amb els credits podien compara més cotxes, anar de vacances, i comprar cases!.

A Europa, en canvi, amb el Euro tant alt, s'ha beneficiat del preu del petroli és en dolar i malgrat que les exportacions s'han ressentit, el consum intern a continuat creixent.

Als Estats Units amb el diner tant barat, es varen fer hipoteques ha persones d'alt risc, es veu que així va ser fomentat per el darrer govern d'en Clinton per intentar ajudar a les familias americanes a tenir una casa pròpia. De fet és com si en ZP, digues a totes els caixes, que tenen que donar el 100% de la hipoteca a tothom que vulgui comprar una casa, encara que no tingui feina fitxe , que el govern d'Espanya si no poden pagar el rebut, s'en encarregarà de ajudar-los.

Al final aquestes caixes americanes, varen fer milers de hipoteques suprime o escombraria, a aquestes caixes, com que necessitaven diners per donar més hipoteques, varen vendre paquets d'hipoteques a bancs d'inversors a canvi dels interessos que rebrien i sobretot de la diferencia de preu de la casa quan es va comprar i el preu que cada dia pujava. Aquests bancs, varen barrejar aquests aquests d'actius amb altres coses i ho varen revendre a Bancs Europeus que com tenien molts euros estalviats per la bonança de l'economia i la diferencia entre dollar i euro, varen començar a comprar aquestes paquets sense saber que realment eren moltes hipoteques escombraria, això si amb la garantia dels Estatus Units.
El dia que molts dels americans varen deixar de pagar la casa i el mercat immobiliari es va començar a aturar, aquests paquets d'actius, començaren a perdre el seu valor. A les hores, aquests bancs europeus i americans que tenien aquests paquets tenien que intentar vendre els paquets que ningú els vols. A les hores, comencen les perdudes en els números, els accionistes deixen d'apostar pel banc, aquests perden cotització. A les hores, hi ha una altre regla del any 29, que diu que tot banc no pot tenir més d'un % de diner prestat del total que val.
A les hores si baixa la seva cotització, sobrepassa el % i ha de vendre els seus préstecs o no donar cap més préstec.

Al final si els bancs no donen diners, ja tenim l'economia aturada, tal com tu dius.

Ah, ningú s'ha acumulat diners!. El que ha passat, és que els diners s'han acumulat en milers o milions de cases que en 2 anys han perdut el 50% del valor o pitjor, no valen rés perquè cap banc vol comprar els paquets de les suprime.
Per això els governs volen injectar aquests diners per quedar-se els bons verinosos de les suprime.

Més o menys, és això el que ha passat a tot el món. A Espanya la cosa és pitjor malgrat que no hem estat contaminats per les suprime. Senzillament perquè els bancs espanyols necessitaven tots els diners per continuar prestant hipoteques a Espanya i no tenien per fer inversions amb compra de bons a altres bancs. Amb això han tingut sort. Però quantes hipoteques escombriaires s'han fet a Espanya!. Moltes i ara, que l'economia mundial s'aturat, Espanya com que no es competitiva, tindrà conseqüències més greus sobretot per la competència per baix dels productes asiàtics i per dalt dels productes d'alt nivell d'Europa. Però sobretot perquè s'ha basat en un creixement del totxo. Aquest s'ha aturat i molt agent al càrrer. Ales hores tot la roda comença aturar-se, els bancs per l'influencia de fora de les suprime i per la por a la bombolla inmobiliaria, també no presten diners i entrem en recessió pura i dura.

A Europa tardaran menys en recuperar-se, potser dos o 3 anys, mentre que a Catalunya tardarem entre 5 i 8 anys.

Espero que t'hagi aclarit i no al reves.

Manel

Josep Cabana ha dit...

Hola Manel.
Gracies per les teves puntualitzacions.
No he oblidat cap de les coses que dius. Ni la globalització ni els préstecs. Tot arribarà (si tinc temps) El tema de la crisi té masses paràmetres per posar-ho tot en un sol text.
No he llegit amb a fons el teu comentari (és tard i demà m'he de llevar d'hora) però sembla que parlis de una crisi financera i, en la meva ignorància, crec que no és tal, sinó més aviat econòmica.
I sí, segueixo pensant que algú ha acumulat molt, i el pitjor és que encara no en té prou.
Salutacions.

Josep Cabana ha dit...

Hola Manel.

Ara ja he pogut dedicar-te el temps que et mereixes, i poder “xerrar” amb tu, que sempre és una experiència positiva.

Tal com et vaig dir ahir, no m'he oblidat de la globalització, però pensava tractar-la en un escrit continuant amb aquest.
Sobre el tema dels préstecs, t'he de reconèixer que no pensava dedicar-los cap comentari especial, però també en parlaré d'ells en un proper escrit. Només dir que sinó es donen préstecs, és perquè la gent no pot donar garanties de tornar-los, ja que no tenen cèntims, i es van deixar de pagar, per la mateixa raó.
Concretament en els cas de les “suprime”, és cert que l'administració Clin ton, va afavorir les hipoteques d'alt risc, però no podem oblidar, que quan s'han deixat de pagar, ha estat durant l'administració Bush, que des del meu punt de vista, a afavorit la pèrdua de poder adquisitiu de les classes treballadores.
I per què la gent no te cèntims? Doncs en part per la globalització, i en part per la cobdícia d'uns. A vegades, la globalització i la cobdícia van lligades. S'ha demostrat que la política del mercat lliure (quasi salvatge) augmenta la diferència de classes.
La teva mateixa explicació de com va anar el mercadeig de les hipoteques escombraries, és un clara senyal de cobdícia i descontrol.

No podem “combatre” la globalització amb lo del “valor afegit”, ja que tard o d'hora, la globalització també abarcarà aquest camp. De fet, s'acostuma a pensar en “valor afegit” al sector de I+D+i, però actualment, La Índia ja està “fent mal“ en aquest sentit. Si pensem que la globalització s'aturarà en la producció, ens equivoquem. Lo del “valor afegit”, pot ser valid durant un temps, però no massa.
Un altre globalització, és possible.

Coincideixo amb tu, en que a Espanya, la cosa pinta pitjor que a la resta d'Europa, ja que s'ha viscut en “fals” durant l'última dècada.

Però el que més en preocupa, és que ens volen fer creure que és una crisi financera, que amb la injecció de diner públic, s'arranjarà. La crisi financera, només és la punta de l'iceberg, ja que és alhora, causa i efecte d'una crisi econòmica, que no és una crisi cíclica, sinó provocada per la falta de previsió i d'una actitud política d'anar tapant forats.

Salutacions i gracies per la teves puntualitzacions.

Joan Grau ha dit...

Hola Josep,
Fas una mirada global a l'economia que em sembla prou bona.
Però, tu creus que a l'inversor l'interesa l'economia global?
L'únic que l'interesa és: amb una minim d'inversió obtenir el màxim benefici possible, a costa del que sigui.
I els governs de dretes i centre que tenim a Europa (per no parlar d'EEUU) estàn per donar-los covertura.
Cadascú defensa allò seu.

Josep Cabana ha dit...

Hola Joan.
Un honor veure’t per aquí.
Al inversor l’interessa allò que dius. Un mínim d’inversió, amb el màxim de benefici, sense importar-li qui o què, en pot sortir perjudicat. Però aquest inversor, hauria de ser una mica més espavilat, i no ofegar la seva gallina dels ous d’or, que és la classe treballadora i procurar per la seva estabilitat econòmica, per tal que puguin seguir consumint. Sinó consumeixen, ell no ven, i si no ven, s’arruïna. Un cop garantit un mínim digne per la part baixa de la piràmide social, és quan l’inversor pot fer el que cregui oportú per alimentar la seva cobdícia, en el cas que sigui cobdiciós.
Salutacions.

Joan Grau ha dit...

L'inversor és massa espaviat.
Quan ha ofegat la gallina dels ous d'or, agafa els calés i va a invertir a un altre país. O se'n va de vacances per tonar'hi quan les gallies tornin a pondre (La nostra crisi són les seves vacances). O aprofita per comprar a bon preu (En èpoques de crisi el capital passa a mans de menys mans).
No hem de confondre el capitalista amb el petit empresari. Aquest també és un treballador.
Capitalista és qui pot viure de les rendes del seu capital. Treballador, qui necessita treballar per viure.

Josep Cabana ha dit...

L'inversor, en aquesta ocasió (aquesta crisi, crec que és diferent d'una crisi “normal”) ha estat més cobdiciós que espavilat. I el que és pitjor, ens ha fet entrar a tots en una espiral, que no ens deixa veure que les coses no són com són, sinó que són com les fem, i s'ha generat un corrent d'opinió, que accepte les coses amb resignació.
Aquest cop, com la cosa no s'arrangi a temps, l'inversor, encara que inverteixi en un altre país, o compri a bon preu, desprès no tindrà mercat qui consumeixi els seus productes. El que sí pot fer, és marxar de vacances. Les últimes vacances.
Sí els governs en bloc, no posen els collons a sobre la taula, veig un futur molt negre, fins i tot, per molts inversors.
I evidentment, no s'ha de confondre el petit o mitja empresari amb l'inversor.
Salutacions.

Jordi ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari al bloc. Després d'uns dies de reflexió post-tancament he reflexionat que en acusar als blocs polítics d'avorrits havia comés una injustícia en el teu blac. Així que em disculpo per generalitzar (que és sempre un error) i ho faig en aquest post ja que és el meu preferit.

Pel que fa a tornar a escriure tinc en ment fer dos nous blocs però no tant personals. Un exclusiu sobre fotografia que m'obligaria a dedicar més temps a la meva afició i un altre més social (una petita creuada que de sempre tinc en ment).

Gràcies per haver seguit el meu bloc i com sempre.. ens veiem per Blanes.

Josep Cabana ha dit...

Hola Jordi.

Em complau molt (probablement més del que et penses) llegir les teves paraules. (tot i que m’has espantat a la “clientela” blanenca je, je, je, ;)

Gràcies per les teves paraules.

T’animo a començar aquests dos projectes que tens entre mans, i et desitjo sort. Jo també he obert un altre bloc dedicat a la meva afició, la música.

Quan comencis aquests projectes nous, avisa’m si et plau.

Fins aviat.