90 – Cobdícia o les divagacions d’un ignorant (01)

Abans de res, dir que jo no soc cobdiciós, però si soc un ignorant, sobretot del tema del que parlo avui. Economia. No tinc cap formació en aquest assumpte, excepte la que m’ha donat la vida, i observar el que passa al meu voltant de la manera més acurada que puc.

Tot i ser un ignorant sobre economia, no me’n puc estar de dir, que aquesta famosa crisi de la que tothom parla, jo fa anys, mes de sis anys, que la veig a venir, i fa uns tres anys que la pateixo severament. Per mi això de la crisi, no és nou.

Algú podria dir, que preveure una crisi és cosa fàcil. Tard o d’hora, aquesta ha d’arribar, ja que és una qüestió de cicles. En la meva ignorància, crec que aquesta crisi, és profunda i provocada, que res té a veure amb cicles econòmics, sinó que ve produïda, per una nefasta política econòmica i laboral. Tot s’ha fet per la “pasta”, sense parar-se a pensar amb el futur. Tot el que s’ha fet en els últims deu o quinze anys, com a mínim, eren unes polítiques i unes practiques de pa per avui i fam per demà.

La cosa és senzilla. Treballem per un salari, que durant el mes, anem gastant i repartint en diferents llocs. La suma de tots els salaris, repartits per molts llocs, fa que durant un altra mes, els diners tornin a circular per tot arreu, i per tant, aquests euros, que hem deixat, per exemple, a la sabateria del barri, tard o d’hora tornen a arribar a les nostres mans. Posem l’exemple d’un operari d’una fabrica de cotxes. Quan rep el seu salari, doncs se’l gasta en diferents coses, per exemple en unes sabates. Com ell, són moltes les persones, que també s’han de canviar de sabates amb certa freqüència, i això fa, que el propietari de la sabateria pugui tenir uns beneficis, que li permetran comprar-se un televisor nou, tal com ha fet el nostre operari de la fabrica de cotxes, i molts altres. Si són moltes les persones que compren les sabates o els televisors, faran que la botiga de sabates, necessiti contractar un treballador, que guanyarà un sou, i probablement, tard o d’hora, també es comprarà el televisor. Tots, l’operari, l’amo de la sabateria i el seu treballador, el venedor de televisor, amb el seus sous, el dissabte per la nit, sortiran a sopar a una pizzeria, que farà que el “pizzero”, necessiti sovint, els serveis d’un proveïdor d’aliments, d’un cuiner i d’alguns cambrers. Cambrers, que de tant en tant, s’hauran de canviar de sabates. Si a més, tots aconsegueixen estalviar part del seu sou, tard o d’hora es compraran un cotxe, un cotxe d’aquells que fabrica el nostre operari, i per tant, aquest continua treballant, en la fàbrica de cotxes, i la roda torna a començar.

El secret de la economia, des del punt de vista d’un ignorant com jo, es basa en la circulació i la repartició de la riquesa. Mentres els diners corrin, sense aturar-se enlloc, la cosa pot anar tirant.

El problema ve, quan el diner deixa de circular, i s’atura en algun, o alguns llocs, on es van acumulant, i si això passa, resulta que no es venen cotxes, i per tant, el nostre operari, ja no pot comprar les sabates ni el televisor, fent que el propietari de la sabateria, hagi de tancar, i acomiadar al seu treballador. El mateix li passa al de la botiga de televisors. Finalment, tots deixen d’anar a la pizzeria, i aquesta tanca, fent tancar a l’empresa de subministraments alimentaris. Ningú es pot canviar de cotxe, i la fàbrica de cotxes a de tancar. I d’aquesta manera, la roda de la circulació dels diners, torna a donar una volta, però amb menys diners, i cada volta, hi haurà, menys diners, i ja tenim la crisi muntada.

Però si això passa, és perquè en algun lloc, els diners s’aturen i s’acumulen. On? Doncs entre altres llocs, a la fàbrica de cotxes. Les últimes tendències de les grans companyies, és la de tenir cada any, més beneficis. No si val en tenir beneficis, cal tenir cada any, més beneficis, ja que si això no és així, perden la confiança dels inversors. I és clar, això no pot ser. Primer s’intenta treure del producte, el màxim benefici, però hi ha un any, que amb això, ja no n’hi ha prou, i per tant, es comença a fer reduccions de costos. El primer any, realment es fa una reducció de costos, millorant el disseny, o millorant la logística, o coses per el estil. Però això també té un límit. El següent pas, és reduir costos laborals, ja que la seguretat i la qualitat són intocables (bé, d’això de la qualitat, ja en parlaré un altre dia, ja que en el tema “serveis”, si que se’n perd). Aleshores comencen les protestes de les grans empreses, que necessiten “flexibilitzar” el mercat de treball, i els governs, claudiquen, i fan lleis que permeten el treball en precari, que porta a sous més baixos, i per tant a la pèrdua adquisitiva del treballador, que és en realitat el consumidor. Així ens trobem amb treballadors, que no poden consumir, i per tant no poden contribuir a la circulació del diner, i que porta novament, a que els treballs en precari no són rendibles i cal flexibilitzar encara més el mercat laboral i afegir-hi ajudes de les administracions, i així un altre cop.

Jo, que treballo en una fàbrica de cotxes, i que fa anys que veig a venir aquesta crisi (gens cíclica) em sorprenc, que els nostres polítics no ho hagin vist abans que jo. També em sorprèn que tots els economistes a sou de les grans empreses, tampoc ho hagin vist, ja que aquesta crisi, tal com la veig, acabarà en fallida total i en col·lapse de la economia, ja que aquells llocs on la riquesa s’ha acumulat, deixaran de ingressar beneficis, i entraran en pèrdues, ja que els treballadors precaris, no podran consumir, i aquests grans companyies acabaran arruïnant-se.

L’única manera que veig, per superar la crisi, passa per la millora salarial dels treballadors, per que puguin consumir, i la riquesa torni a circular. Però és clar, algú, haurà de renunciar a acumular diners. Algú haurà de renunciar a tenir tants beneficis. Algú haurà de renuncia a la cobdícia.

La crisi (que és econòmica i no pas financera, que no ens vulguin enganyar) és més complexa del que he escrit, i ja tractaré altres punts de la crisi en altres escrits, que per avui, ja m’he allargat massa.

Això sí, tot el que he escrit, només són les divagacions d’un ignorant.

Salutacions i independència.