dimarts, 30 de setembre del 2008

80 – L’eix nacional (sentir o escoltar) 01


Quan algú diu una cosa, per molt ben dita que es digui, sempre hi ha la temptació, per part del interlocutor, d’interpretar-la com més li convingui. Així dons, quan des de Reagrupament independentista diem allò de “prioritzar l’eix nacional”, tothom entén el que vol.

És d’aquesta manera, com alguns convergents, senten en aquestes paraules un desig per part de Reagrupament independentista, d’acostar-se a CiU, i això no és així. Prioritzar l’eix nacional, vol dir exactament això, i en cap moment hi ha cap voluntat d’acostar-se a CiU.

Prioritzar l’eix nacional, vol dir no fer cap canvi de cromos, renunciant a les reivindicacions nacionals dels PPCC, a canvi de quotes de poder. En tot cas, si aquestes quotes de poder es traduïssin en decisions polítiques per avançar en el reconeixement i el poder decisori que mereixem (i que necessitem) encara. Però això de moment no passa, i tampoc sembla que hagi de passar a curt termini.

Prioritzar l’eix nacional en cap cas vol dir apropar-se a CiU, ja que CiU, ja va tenir la seva oportunitat durant 23 anys de Govern. I ara, que estan a l’oposició, no si val amb fer declaracions d’intencions que semblen venir dels sectors més radicals del independentisme més extrem. I dic d’intencions, perquè és així, i amb la foto de l’Estatut es va demostrar, que molt omplir-se la boca amb proclames molt fermes, fins el punt de posar en perill el consens de quasi totes les forces polítiques representades al Parlament, però a la fi, va fer com sempre. Pactar per pactar, per dir que ha estat CiU qui ha pactat. A mi sempre m’ha semblat molt sospitós i estrany, que fossin els últims en afegir-se a l’estatut del 30 de setembre, i després van ser els primers, fins i tot abans que el PSC, en acceptar les condicions del PSOE. Pactar per pactar és fàcil, fins i tot ho puc fer jo amb qualsevol. El mèrit és aconseguir un bon pacte.

Prioritzar l’eix nacional és ser independentista. És no evitar a qualsevol preu, l’enfrontament directe amb l’estat. És no aprofundir amb l’estat de les autonomies. Cap d’aquestes qüestions les compleix CiU, a més, com van demostrar amb el pacte de l’Estatut, i em sap greu dir-ho, no són de fiar i prefereixen un pacte de partit, a un pacte de país. I parlo tant del tema de l’Estatut, perquè d’això, en fa quatre dies, i ho van protagonitzar, els mateixos que ara porten les regnes de CiU. Tothom té “pecats” polítics, però hi han pecats i pecats. Des del meu punt de vista, ERC també en té, de pecats polítics, però si menys no, des de Reagrupament Independentista intentem esmenar-los.

Però, aleshores, per què ERC dóna suport al PSOE? Dons no ho sé, però la veritat, crec que a la pràctica, tant és si ERC pacta amb uns o altres. Tots dos són espanyolistes. Tots dos busquen la col·laboració amb l’estat i tots dos volen aprofundir en l’estat de les autonomies.

El fet que jo no pugui defensar el pacte d’ERC amb el PSOE/PSC, en cap cas vol dir que m’hagi de llençar als braços convergents. L’únic de bo que té el pacte entre ERC i el PSOE/PSC, són dues coses. La primera és que allò del “Gobierno” amic, s’ha demostrat fals. I la segona és que mentres CiU sigui a la oposició, potser doni d’una vegada per totes, una passa decidida en direcció a la sobirania plena i al independentisme. És aleshores quan es pot, des del meu punt de vista, mirar de fer un pacte (un bon pacte) amb CiU. Tant debò, no triguin massa. Però si triguen massa, qui sap si el PSC i IC-V, els hi passaran davant, i tal com estan les coses, qui sap.

Senyors i senyores de CiU, posin-se les piles, i facin una declaració institucional, no d’intencions, que els posi clarament en la defensa dels interessos nacionals dels PPCC. Declarin-se independentistes, i aleshores, podrem treballar junts i bé.
ERC no ha de escollir entre els uns o els altres. Tenim la possibilitat de no escollir a cap dels dos (de moment. Ja veurem com acabem en les properes eleccions) ERC només ha de pactar amb qui doni garanties d’avançament nacional, i avui per avui, ni uns ni els altres ho compleixen. L’eix nacional vol dir simplement això, i ni uns ni els altres defensen l’eix nacional. L’autonòmic o el regional potser sí, però el nacional, no.

És clar que potser soc jo el que sento el que vull sentir i no escolto el que es diu en realitat des de Reagrupament independentista.

També hi han persones, que quant senten lo de l’eix nacional, ràpidament pensen que ens volem oblidar de l’eix social. I això tampoc és així, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.