dimarts, 30 de setembre de 2008

80 – L’eix nacional (sentir o escoltar) 01


Quan algú diu una cosa, per molt ben dita que es digui, sempre hi ha la temptació, per part del interlocutor, d’interpretar-la com més li convingui. Així dons, quan des de Reagrupament independentista diem allò de “prioritzar l’eix nacional”, tothom entén el que vol.

És d’aquesta manera, com alguns convergents, senten en aquestes paraules un desig per part de Reagrupament independentista, d’acostar-se a CiU, i això no és així. Prioritzar l’eix nacional, vol dir exactament això, i en cap moment hi ha cap voluntat d’acostar-se a CiU.

Prioritzar l’eix nacional, vol dir no fer cap canvi de cromos, renunciant a les reivindicacions nacionals dels PPCC, a canvi de quotes de poder. En tot cas, si aquestes quotes de poder es traduïssin en decisions polítiques per avançar en el reconeixement i el poder decisori que mereixem (i que necessitem) encara. Però això de moment no passa, i tampoc sembla que hagi de passar a curt termini.

Prioritzar l’eix nacional en cap cas vol dir apropar-se a CiU, ja que CiU, ja va tenir la seva oportunitat durant 23 anys de Govern. I ara, que estan a l’oposició, no si val amb fer declaracions d’intencions que semblen venir dels sectors més radicals del independentisme més extrem. I dic d’intencions, perquè és així, i amb la foto de l’Estatut es va demostrar, que molt omplir-se la boca amb proclames molt fermes, fins el punt de posar en perill el consens de quasi totes les forces polítiques representades al Parlament, però a la fi, va fer com sempre. Pactar per pactar, per dir que ha estat CiU qui ha pactat. A mi sempre m’ha semblat molt sospitós i estrany, que fossin els últims en afegir-se a l’estatut del 30 de setembre, i després van ser els primers, fins i tot abans que el PSC, en acceptar les condicions del PSOE. Pactar per pactar és fàcil, fins i tot ho puc fer jo amb qualsevol. El mèrit és aconseguir un bon pacte.

Prioritzar l’eix nacional és ser independentista. És no evitar a qualsevol preu, l’enfrontament directe amb l’estat. És no aprofundir amb l’estat de les autonomies. Cap d’aquestes qüestions les compleix CiU, a més, com van demostrar amb el pacte de l’Estatut, i em sap greu dir-ho, no són de fiar i prefereixen un pacte de partit, a un pacte de país. I parlo tant del tema de l’Estatut, perquè d’això, en fa quatre dies, i ho van protagonitzar, els mateixos que ara porten les regnes de CiU. Tothom té “pecats” polítics, però hi han pecats i pecats. Des del meu punt de vista, ERC també en té, de pecats polítics, però si menys no, des de Reagrupament Independentista intentem esmenar-los.

Però, aleshores, per què ERC dóna suport al PSOE? Dons no ho sé, però la veritat, crec que a la pràctica, tant és si ERC pacta amb uns o altres. Tots dos són espanyolistes. Tots dos busquen la col·laboració amb l’estat i tots dos volen aprofundir en l’estat de les autonomies.

El fet que jo no pugui defensar el pacte d’ERC amb el PSOE/PSC, en cap cas vol dir que m’hagi de llençar als braços convergents. L’únic de bo que té el pacte entre ERC i el PSOE/PSC, són dues coses. La primera és que allò del “Gobierno” amic, s’ha demostrat fals. I la segona és que mentres CiU sigui a la oposició, potser doni d’una vegada per totes, una passa decidida en direcció a la sobirania plena i al independentisme. És aleshores quan es pot, des del meu punt de vista, mirar de fer un pacte (un bon pacte) amb CiU. Tant debò, no triguin massa. Però si triguen massa, qui sap si el PSC i IC-V, els hi passaran davant, i tal com estan les coses, qui sap.

Senyors i senyores de CiU, posin-se les piles, i facin una declaració institucional, no d’intencions, que els posi clarament en la defensa dels interessos nacionals dels PPCC. Declarin-se independentistes, i aleshores, podrem treballar junts i bé.
ERC no ha de escollir entre els uns o els altres. Tenim la possibilitat de no escollir a cap dels dos (de moment. Ja veurem com acabem en les properes eleccions) ERC només ha de pactar amb qui doni garanties d’avançament nacional, i avui per avui, ni uns ni els altres ho compleixen. L’eix nacional vol dir simplement això, i ni uns ni els altres defensen l’eix nacional. L’autonòmic o el regional potser sí, però el nacional, no.

És clar que potser soc jo el que sento el que vull sentir i no escolto el que es diu en realitat des de Reagrupament independentista.

També hi han persones, que quant senten lo de l’eix nacional, ràpidament pensen que ens volem oblidar de l’eix social. I això tampoc és així, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

2 comentaris:

Manel des de l'Exili ha dit...

Espero per el bé d'ERC que ara CiU no es declari independèntista obertament perquè en la boca petita ja ho han fet si fem cas el que s'ha aprovat en el seu darrer congrès de CDC a on es va aprovar una esmena que diu que l'objectiu final de CDC és aconseguir que Catalunya esdevingui un estat lliure dins de la Unió Europea.
Perquè si ho fa, possiblement serà la gota que fara vessar l'aigua del desastre electoral que tindrem properament a ERC. Per mi serà el certificat de defunció definitiu d'Esquerra.
Però no crec que passi, perquè els convergents tenen molta por a perdre una part important de l'electorat que encara té referents espanyolistes al cap, malgrat siguin catalans. I com veuen la deriva nacional de l'actual ERC, pensen que recollirant una part important dels vots desencantats amb el tripartit que varen votar a Esquerra. El més greu és que jo crec que tenen molta raó en pensar-ho i per això no els hi cal fer el pas obertament cap a dir que són indepenentistes.
Salut
Manel

Josep Cabana ha dit...

Estimat Manel.

Estic totalment d’acord amb tu. Al 100%.
Però això no treu que hem d’aconseguir que tant ERC com CiU, i si pogués ser, el PSC i IC-V (i ja seria massa que els altres també) es posin a treballar de valent i junts per aconseguir les llibertats que tant anhelem uns quants, i que tant necessitem tots els ciutadans i ciutadanes dels PPCC.

Amb la meva adhesió i participació a RI, ja intento que ERC faci les coses com crec que s’haurien de fer. Però també hem d’esperonar i propiciar el canvi a CiU. I si CiU li passa la mà per la cara a ERC, serà culpa únicament i exclusivament d’ERC. Si CiU es declarés obertament independentista, ERC ja no tindria excusa per confiar en la pluja fina.
De totes maneres, tot i el que comentes de l’últim congrés de CDC, en realitat no ha canviat res. A CDC sempre hi ha hagut un sector clarament independentista, però ni el seu líder polític (l’Artur Mas) ni el seu Sant grial (en Jordi Pujol) mai s’han declarat independentistes. I a sobre tenen a Unió, vigilant-los de ben a prop.

Qui sap, si CiU es desperta, potser que també desperti a ERC. Tots dos s’han de despertar.
De fet, també s’haurien de despertar la resta de forces polítiques, però de moment ho veig molt difícil. Anem a pams, primer ERC i CiU, i després ja vindran la resta.
També t’he de dir, que no descarto alguna “plantà” del PSC al PSOE, i per tant IC-V anirien darrera immediatament. (Es nota que m’agrada la ciència ficció?):)

Salutacions i independència.