dimecres, 18 de febrer de 2009

105 – Un altre camí.


Fa uns dies penjava un escrit sobre els creadors d’opinió que tenim a les diferents ràdios fent de tertulians, on normalment saben parlar de qualsevol tema que se’ls plantegi, fins al punt que acaben sentenciant enlloc d’opinar. L’altre dia, mentre tornava de treballar, sentia la tertúlia de la nit de Rac 1, on parlaven de la crisi, i quines són les solucions més adients per sortir d’ella. Entre ells, n’hi havia un, que va sentenciar el següent: “Estem en aquesta crisi per què tenim un greu problema de productivitat, i l’única manera de sortir ben parat, és treballant més per menys” El to emprat i la rotunditat del que va dir, feien entendre que això era llei, i que era irrebatible, com ho és la llei de la gravetat.

N’estic fart d’aquest argument barat que és més antic que la pròpia llei de la gravetat. Estic sentint aquest argument, des de la primera vaga general que els sindicats van convocar al govern “socialista” del Sr. González, amb motiu dels contractes escombraria. D’això ja fa molts anys, i sempre s’ha fet servir aquest argument quan es tracta de parlar d’economia. Sempre he sentit parlar de moderació salarial, de flexibilitat laboral i de competitivitat. Sempre exigint més moderació salarial, més flexibilitat i més competitivitat. I així ha estat i així s’ha fet. La moderació salarial és un fet inqüestionable i només cal posar l’exemple, que ara fa 10 anys, molta gent es va comprar un cotxe, i avui els hi és impossible comprar-se un cotxe de característiques semblants. O sortien a sopar fora un cop al mes com a mínim, i ara ja no poden. I el pitjor, és que quan es queixen d’això a la seva empresa, sempre els hi diuen el mateix: “Tinc aquí els currículums de molts joves amb carrera universitària que farien el mateix que tu, per una mica més de la meitat del teu sou” I és cert. Tinc companys amb titulació universitària, que cobren menys que jo. Els salaris, miri com es miri, són baixos.

I la flexibilitat laboral cada cop va a més, només cal veure la quantitat d’hores extres que es fan de franc, o la facilitat que tenim els treballadors per fer viatges de treball a canvi de re. La quantitat de tipus diferents de contractes que es poden fer per beneficiar a la empresa a canvi de treball en precari, i l’augment desmesurat i sense raó de la subcontractació, que arriba al extrem de subcontractes que subcontracten a subcontractats, creant-se una cadena de intermediaris que encareixen els costos de forma alarmant. Tot això, Demostra que flexibilitat n’hi ha, i molta.

I tot això es fa per poder ser competitius. Competitius amb qui? Doncs amb persones explotades. Amb persones que no els hi respecten els drets humans. Que em perdonin, però això no és ser competitiu. Això és ser còmplice d’aquesta explotació del home sobre l’home.

Dons durant, posem 20 anys com a mínim, s’ha seguit això de la moderació salarial, flexibilitat laboral i la recerca de la competitivitat. I a on ens ha portat això? Doncs a la desaparició gradual de la classe mitja i al augment de treballadors sense poder adquisitiu, que és la veritable causa de la crisi actual.

Però fixem-nos en un cas hipotètic.

El Sr. Bernat Boteller, és un empresari que es dedica a la fabricació i venda d’ampolles de plàstic i fins no fa gaire, les coses li anaven be, això si, l’empresa sempre anava malament, i era impossible millorar les condicions de treball dels seus treballadors, però finalment, sempre se’n sortien i acabaven l’any amb guanys.

Aquest any els guanys han baixat o s’han convertit en pèrdues. I quin és el motiu d’això?
- Les despeses salarials han augmentat de tal manera que han escanyat l’empresa? NO. Les despeses salarials són proporcionalment, inferiors a la dels anys anteriors ja que les noves incorporacions cobren menys que els que han causat baixa.
- Es treballen menys hores i es fabriquen menys ampolles? NO. De fet s’han treballat més hores, i la producció ha augmentat.
- L’empresa ha deixat de ser competitiva? A primera vista, es podria dir que ha deixat de ser competitiva, però en realitat el que ha passat és que es consumeixen menys ampolles de plàstic. No és que es comprin en un altre lloc. És que no se’n compren tantes. La gent, ja no veu Coca-Cola cada dia per dinar i per sopar, o ja no compra aigua en ampolla, sinó que el consum d’aigua de l’aixeta ha augmentat. Els nous salaris i les noves condicions laborals que no donen massa seguretat en un futur proper, fa que la gent s’escuri més la butxaca, i no gasti el que es gastava abans.

Quina és la solució?
- Abaratir les despeses salarials? La gent encara tindrà menys diners a la butxaca i encara gastarà menys. La caiguda de les vendes, augmentarà.
- Augmentar la jornada laboral amb el mateix sou? Amb el mateix sou, la gent no gastarà més, i els stocks s’incrementaran. Tard o d’hora s’haurà de aturar la producció i uns quants treballadors més, aniran a l’atur i veuran com els seus ingressos baixen dràsticament. Stocks fins a munt, i menys potencials consumidors. Els stocks es queden com estan i encara es ven menys.
- Sinó podem abaratir despeses salarials, ni ens podem acollir a la flexibilitat laboral, podem ser competitius?

El que cal fer, és deixar de parlar de moderació salarial, flexibilitat laboral i competitivitat (a la baixa) i va sent hora de començar a parlar de moderació de beneficis, flexibilitat empresarial i posar les eines necessàries per evitar l’explotació de les persones del tercer món, per poder ser competitius a la baixa. Ens calen eines per poder ser competitius al alça.

Cal un canvi de model. La moderació salarial, la flexibilitat laboral i la recerca d’una competitivitat a la baixa, s’han demostrat un fracàs absolut i hem de prendre un altre camí.

Ja sé que aquesta anàlisi és simple i barata, però és real, i cal donar seguretat a la classe obrera, per tal que consumeixi, i cal posar fre a les grans empreses, per tal que no collin als seus proveïdors, normalment petites i mitjanes empreses que acaben passant aquesta pressió als seus treballadors.

Salutacions i competitivitat al alça.
PD: Tot això, tornen a ser, les divagacions d’un ignorant.

4 comentaris:

Manel des de l'Exili ha dit...

Hola Josep,

Com sempre em sap greu no poder-t’ho explicar amb temps, de ganes en tinc i penso que et mereixes una resposta com cal, al teu bon article.

Tens molta raó amb el tema de la moderació salarial, com també amb la precarietat laboral amb els contractes escombraria i també de què el consum té una relació directa amb el poder adquisitiu dels ciutadans.

Però si em permets, et faré algunes reflexions al respecte. La moderació salarial ha estat una realitat en certes professions i sobretot en l’economia privada. S’ha passat en 20 anys, que un enginyer o un economista o un químic, amb bones referencies a ser molt ben pagat i considerat en l’empresa, a cobrar ara el mateix que un venedor o un de màrqueting o un comptable. Vull dir, que ara no importa tant els teus estudis o la teva vàlua sinó que importa el redit immediat que l’empresa pot treure del teu treball. A Catalunya com que cada vegada tenim menys empreses industrials pròpies i anem més a ser sucursals de multinacionals, el que importa és només la part comercial i per això no calen gaires estudis universitaris. En l’economia privada, no hagut moderació salarial per dalt, els executius s’han pujat el sou i molt (com que l’empresa no és seva), com també s’ha pujat el sou en els departaments de venda o màrqueting que no sigui simples treballadors, aquests normalment son becaries o estudiants en practiques, en canvi, si que hagut fins i tot una rebaixa salarial, en tots els departaments tècnics i de producció.
En l’economia publica o pitjor encara, en les empreses publiques, aquí si que hagut una escalada de sou o s’han augmentat les retribucions indirectes o afegides. No parlo de mestres o metges, parlo de càrrecs més polítics o relacionats amb ells. M’agradaria saber el que cobra la dona d’en Montilla, amb més de 10 càrrecs de membre de diferent consells d’administració o com vicepresidenta de la diputació de Barcelona i tinent alcalde de l’Ajuntament de Sant Just. No t’estranyi que estem parlant de més de 100.000€ anuals.

Potser en global hi ha hagut moderació salarial, però si els impostos que ha minvat les possibilitats de productivitat de l'empresa catalana.

La flexibilitat laboral, és una realitat impossible d’aturar. És dur, però és la puta realitat. Però no només a Catalunya sinó tota Europa. La nostra societat viu cada dia més ràpid, cada dia els canvis són més freqüents, noves modes, nous productes, noves realitats i la mobilitat de les persones són a l’ordre del dia. La productivitat s’ha d’adaptar-s’hi i nosaltres també. Avui un producte és ven sol i demà ningú el vol.

Però el problema greu, és que hi ha dos tipus de treballadors, els que estem sotmesos a la ser acomiadats encara que no sigui culpa teva i els que mai ho seran encara que sigui culpa seva. Hauria de ser tot més just.

També les condicions per impedir l’acomiadament dels treballadors fitxes és a dir d’uns quants treballadors la majoria ara viu amb contractes escombraria o tenen molta dificultat a ser contractants.

És complex i la veritat és que haurà una transició cap el model americà, de flexibilitat total, però mentre no s’aconsegueixi, hauran moltes discriminacions i sobretot molts bons treballadors tractats injustament.

Però el que si que no s’ha fet gens bé, és no millorar la qualitat dels productes per poder vendre'ls a fora d’Espanya. No s’ha investigat prou, ni s’ha invertit en buscar nous mercats i productes. La empresa catalana no ha fet els deures i ara tenim poc marge de maniobra.

Com sempre en aquestes situacions, pagen els justos per pecadors

Però , és clar, Josep, que el model econòmic capitalista no és por canviar, només es podrà reajustar una mica, perquè no hagi la bombolla financera i immobiliària que ha acabat produint aquesta crisi. Una crisi que no l’han provocat les empreses, sinó els bancs i els governs que han donat tot tipus de facilitats a què inflessin el mercat de crèdits impossibles de tornar i sobretot a l’endeutament de les famílies. Un endeutament que ara de cop hem de retornar i això fa que s’hagi parat el consum i la reacció en cadena i tot el que tu expliques tan bé.

Més que treballar més per menys diners, el que s’ha de fer és treballar les mateixes hores, produir més unitats de més bona qualitat pel mateix salari, i sobretot de vendre més per tot el món, però que al final el producte surti igual com si treballessis més per menys diners.

Salut i independència

Josep Cabana ha dit...

Hola Manel.

Una resposta teva, sempre és d’agrair, i sempre és com cal.

Estic quasi totalment d’acord amb tu, en tot. I les teves reflexions aporten coses a l’escrit.
Molt encertada l’anàlisi sobre la diferenciació de la moderació salarial entre uns sectors econòmics i altres. Una veritat com un temple.
També encertat el tema sobre l’apalancament de l’empresa catalana, que s’ha deixat arrossegar per unes praxis, que a la llarga li eren perjudicials.

Només unes matisacions.

La flexibilitat laboral, i tant que es pot aturar. El que s’ha d’aturar és el llibertinatge de certes empreses a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina.

EL model americà, crec que ha fallat. Si més no, el dels últims anys. Igual que va fallar el comunisme, ara ha fallat el capitalisme salvatge. Cal un punt mitjà, que controli els abusos i protegeixi als més desafavorits, i alhora, fomenti i ajudi a la iniciativa privada i deixi via lliure a una economia de mercat domesticada. Que impedeixi que uns empitjorin sense tenir la culpa ni la responsabilitat, i permeti que altres, potser amb mes empenta i millor preparats puguin prosperar, sense perjudicar a ningú, sinó tot el contrari, arrossegant-los (encara que sigui molt a poc a poc)

La crisi, segons jo ho veig, l’han provocat el món de les finances, fent cabrioles sobre cabrioles. Les grans empreses. Any rere any, hem pogut sentir els fastuosos guanys de la banca i de les empreses energètiques, i fins hi tot de empreses de automació o informàtica. En general, les grans multinacionals. Les petites i mitjanes empreses, crec que són tan víctimes com la classe treballadora.

Encara que la meva resposta és una mica llarga, torno a dir, que estic en quasi tot, totalment d’acord amb tu, i t’agraeixo molt les teves paraules, que han aportant més matisos sobre el tema del que parlava.

Sort en el teu projecte, i a veure si em poso una mica les piles, que últimament estic una mica apagat.

Salutacions i independència.

Manel des de l'exili ha dit...

Divendres 20 de Febrer a Blanes

Josep per si no ho sabies

i un dia parlarem amb tranquil·litat de tot això.

Presentació de Deumil a Brussel·les per l'Autodeterminació.

Biblioteca Comarcal de Blanes a les 8 del vespre.

Josep Maria Calabuig, delegat de Blanes.
Núria Casademont i Plà (Indiketa), delegada de Figueres.

Us hi esperem !

Joan Grau ha dit...

Benvolgut Josep,
Mentre la gent d'esquerres i els treballadors fem analisis raonables per establir i defensar les nostres reivindicacions socials i laborals, les dretes segueixen consignes.
Dit d'una altra manera:
L'esquerra, a partir d'uns raonaments estableix unes reivindicacioms.
La dreta, a partir d'unes consignes cerca uns raonaments que les justifiquin.
Penso que l'obgectivitat política i social no existeix. Cadascú defensa els seus interessos. I els interessos del capitalista i del treballador són contraposats.
El capitalista vol, amb un minim d'inversió una màxima rendibilitat i uns impostos mínims. I el treballador, amb el mínim treball el maxims guanys i les millors polítiques socials possibles.
I amb aquest estira i arronça es fa la política.