dilluns, 13 de juny de 2011

169 – L'arbre independentista.



Els independentistes, tenim un talen especial per desaprofitar les oportunitats que se'ns presenten davant, i fer passes en rere, enlloc de fer-los en davant. I ho fem per no voler entendre que la unitat vol dir anar units, però no barrejats. Vull dir que l'independentisme, com la societat en la que vivim és plural i cal ser-ne conscients realment d'aquest fet. No n'hi ha prou en fer-ho de boca. Cal fer-ho amb actituds i posicionaments.


L'independentisme, com a mínim te quatre branques, que són les següents:

  • Esquerra/pluja fina

  • Esquerra/independència espress

  • Dreta/pluja fina (però molt fina)

  • Dreta/independència express

I encara dins d'aquestes branques, encara podríem fer mes ramificacions o fins i tot trobar noves branques. L'objectiu “fàcil” hauria ser la de sumar esforços per tal d'anar tots a una i aconseguir el objectiu comú entre tots, que és la independència. Però això és impossible i hauríem de donar-nos compte d'una vegada i començar a pensar d'una manera diferent de sumar.


El partit independentista sense més, és impossible. Simplement no hi ha qui se'l cregui, ja que la independència en cap cas serà una cosa d'avui per demà i per tant mestres tant, s'han de fer altre tipus de política i de coses, que són les del dia a dia dels ciutadans de Catalunya, i aquí, sempre toparem els de dretes amb els de esquerres. És inevitable. Si aprenem això, ja tenim una cosa guanyada. Els de dretes, que lluitin per seu concepte de societat i els d'esquerres que facin el mateix, i si cal donar-se de bofetades, doncs fem-ho. No hi ha cap problema. Només hem de tenir una cosa clara. Quan la cosa sigui per la independència, doncs anem-hi tots, els de dretes i els d'esquerres junts.


Però encara hi ha un altre gran factor de divisió, i no és altre que el de la estratègia a seguir, o sia, quin camí hem de prendre per arribar a la independència. Doncs de la mateixa manera que amb l'eix dreta-esquerra, hem de fer amb l'eix estratègic. Que cadascú faci la seva, però en aquest cas, sense donar-nos de bufetades. Sinó ens agrada el que fa l'altre, doncs callem i ja està.


Un exemple de tot això, es el cas del moviment dels indignats. Una part de l'independentisme hi dona suport, i un altre no li dona per diverses raons. Doncs des del meu humil parer, els que no combreguem amb aquest moviment, haurien de fer el possible per no dificultar la feina dels que si hi combreguen. Jo hi combrego. Jo crec en aquestes protestes. Però hi ha altres independentistes que no, i s'ha de respectar, però alguns d'aquests independentistes que no les agrada aquest moviment, estan adoptant una posició de rebuig (des des meu punt de vista una mica superficial i visceral) per què aquest moviment no és entre les seves prioritats la independència (Ara no vull entrar en aquest terreny. Si puc i tinc ànims, ho faré un altre dia) Criticar i desacreditar aquestes mobilitzacions per això sense veure el rerefons que porten aquestes protestes, pot dificultar molt molt molt, la tasca dels independentistes que estan “dins” del moviment. Aquest és un cas clar, de com uns independentistes dificulten innecessàriament la tasca d'altres independentistes.


Tornant a les branques de l'arbre independentista, si ja sabem que no podem anar junts, doncs hem de saber que podem anar separats, però que, arribarà un dia, que haurem d'estar tots preparats per fer el moviment definitiu.


Sí, és cert. D'aquesta manera el camí és més difícil, però viable. L'altre, el de la unitat forçada, és inviable i sempre s'acabarà trencant. No tinguem por d'anar separats, i siguem conscients que un dia ens trobarem en un punt important. Cadascú en la seva branca, (per tal d'evitar bronques) (perdó pel fàcil joc de paraules, però em costa molt evitar aquestes coses) com deia, cadascú per la seva branca, o millor dit per la seva arrel que algun dia ens trobarem tots junts en el troc de la independència.


Salutacions, independència i justícia social