La vaga general que els sindicats havien convocat per ahir, va fracassar del tot, i els sindicats fan malament en no reconèixer aquest fet, actuant com el polítics quan perden les eleccions i surten dient que ells són els veritables guanyadors de les eleccions. El nostre país té un sindicalisme dèbil, molt dèbil, que ens hauria de preocupar a tots, fins i tot a la dreta més dretana, ja que un sindicalisme dèbil, vol dir una classe obrera empobrida i sense poder adquisitiu, sense capacitat de consum, i això ens condemna irremeiablement a un llarga i dura crisi, de la que no en sortirem fins que hi hagin aldarulls, i els polítics es posin les piles.
La debilitat dels sindicats a casa nostra, i a la societat occidental en general, ve donada per una amplia gamma de problemes, entrellaçats entre ells, però que cal identificar clarament, si volem tenir un sindicalisme potent, que ajudi a mantenir l’equilibri social, i per tant, el progrés, no tant sols econòmic, a la nostra societat. Sense aquest equilibri, la pau social està en perill, i tard o d’hora, passarà alguna cosa que ningú vol que passi.
Un dels problemes dels sindicats, són els propis sindicats, que no han fet la seva feina quan calia, seguin una estratègia tova, que els ha fet perdre credibilitat davant de la classe treballadora, i per tant, la seva debilitat s’ha anat augmentat, cosa que els altres actors socials han aprofitat adientment pels seus interessos a curt termini.
Un altre dels problemes, i per mi el més important, és la separació entra la classe obrera i els sindicats. Tenim molt poca cultura sindical, i la nostra cultura no es fonamenta en la cultura de grup, sinó en la cultura del individu i la cultura de “primer-jo-desprès-jo-i-el-que-sobri-per-mi”. Potser algun dia em dediqui a escriure sobre això, que és llarg d’analitzar i sobretot, s’han de dir algunes coses que algú les haurà de dir d’una vegada, i que no són massa agradables de dir.
Un tercer problema, és el de la classe política que patim, que d’una manera o altre, està hipotecada pels grans poders fàctics, i per tant estan a sou d’aquests ens enigmàtics i sense cara, que són els que mouen els fils que marquen les nostres vides, com si fóssim unes tristes titelles amb deliris de grandesa, que es pensem que pensem per nosaltres mateixos, i el som nosaltres mateixos els amos de les nostres accions i dels nostres pensaments. Només cal veure, ahir a qui protegia la policia. La paguem tots, però sembla que “el Corte Inglés” és més ciutadà que altres. O Hiberdrola, o etc...
Segurament, hi han altres motius que condicionen la debilitat del nostre sindicalisme, però la que ahir em va posar com una moto, va ser la intoxicació descarada, i en molts casos, no en tots, malintencionada dels mitjans de comunicació, a tots nivells, incloent-hi, internet. La veritat és que després que tothom te clar qui són els culpables de la crisi, i gràcies a quines estratègies polítiques, socials i econòmiques, el neo-liberalisme de pa sucat amb oli que corre “pels puestus”, és aterridor. Per mi és inexplicable.
La historia, que serveix per alguna cosa més que per explicar “batalletes”, ens ha mostrat que sempre, sempre, sempre, és la part més baixa de la societat, qui pateix les injustícies, i els abusos dels poderosos, que normalment han actuat amb total impunitat, sota l’empara del seu poder econòmic i la seva influència sobre el poder polític, el poder legislatiu i el poder executiu. Tots sabem que històricament, l’AMO s’aprofita’t del seu poder, ignorant tant com a pogut, i mes enllà del que ha pogut, abusant de les persones que te a sou, fins on li ha convingut (No tots evidentment, però no siguem perepunytes)
És cert, que els piquets informatius, són alguna cosa més que informatius. I estic d’acord en que s’han de denunciar aquestes pràctiques per evitar abusos, que sempre s’han d’evitar. Però és que darrerament, només sento opinions, reportatges i noticies sobre la maldat dels sindicalistes. Que si són uns delinqüents per què impedeixen el dret a treballar. Que si són uns paràsits que viuen de buscar problemes als pobres empresaris. I els alliberats, que son els culpables de tot o quasi be tot. En la majoria dels casos, els alliberats, estan provocat pels propis empresaris que si no es dediquessin a mirar d’explotar als seus treballadors, no caldria ni tant sols els “problemàtics” comitès de representació dels treballadors i treballadores. Amb una plantilla contenta, aquests òrgans de defensa, no existirien.
Ahir, i els dies anteriors, només sentia parlar dels pobres treballadors que els hi vulnerarien el seu dret a treballar, ja que els sindicats, delinqüents reconeguts i que ningú s’explica que no estiguin engarjolats, amb la seva maldat infinita i la total absència d’escrúpols, i amb una violència descomunal, provocarien el caos que ens mostraria com serà el judici final. Estic portant les coses una mica al terreny del absurd, però és que hi cada personatge “salvador de sostres” i cercadors amb espasa d’una Arcadia neo-liberal que fan veritables destrosses en alguns col·lectius. Per exemple. Aquestes intel·lectuals, van diuen que el sindicalisme és una cosa antiquada, i va, i ens ho creiem. Perdonin-me, però el neo-liberalisme és lo que està antiquat, que és d’abans de la revolució industrial, per favor!!!!!!
Un exemple d’això, és lo dels serveis mínims. Aquesta queixa per mi del tot egoista, que exigeixen uns serveis mínims que no molestin. Però què és això? Exigeixen que la persona que treballa en els transport públic, no pugui fer vaga, per garantir el dret a treballar d’un altre. Però què és això? I la persona que condueix l’autobús, què no te dret a fer vaga? Si algú vol treballar i els autobusos estan de vaga, doncs que es llevi abans i vagi caminant, o en bicicleta o amb cotxe privat, o amb el que sigui. O que es quedi a dormir a la feina si cal i així no patirà la vaga. Què és això d’impedir el dret de vaga de les persones que treballant en el transport públic? Els servies mínims, vol dir això. Serveis mínims. I per tant, el que s’ha de garantir és que ningú patirà problemes sanitaris. O que les maquines que no es poden aturar, no s’aturin. O que els serveis d’ordre públic estiguin pendent de tot, no només de “el Corte Ingles”. O que no hi hagin pèrdues material per la no acció dels serveis d’emergència. Això i alguna cosa més són serveis mínims. Tot la resta són comoditats burgeses de nen “pijo” de Papa, que es treu la crosta de pa de motlle.
I tot això, esbombat per factòtums de la comunicació, com en Basté, la Coppulo o en Clapés, que l’únic que fan és ficar el dit en una nafra, la seva nafra, com treballadors privilegiats, oblidant-se totalment d’altres víctimes, silencioses, que no gosen dir re, no sigui que els acomiadin. Només se’n recorden dels treballadors que volen exercir el seu dret legítim de treballar, i no poden. A la immensa majoria de treballadors de les petites i mitjanes empreses, d’aquelles empreses, on els pèrfids i malvats sindicats no poden arribar-hi, d’aquells treballadors que no s’atreveixen ni tant sols a parlar obertament del tema, no sigui que entrin en una llista negre, d’aquests treballadors, que si tinguessin plena llibertat d’acció, i no tinguessin por a represàlies, potser farien vaga, enlloc de “voler” exercir el seu dret a treballar, d’aquests, ningú en parla.
Un cop més, aquesta vaga, ens a demostrat, que la base de la piràmide social, la que pateix constantment, no només el dia de la vaga general, sinó dia rera dia, coaccions de tot tipus, no li importa a ningú. Els nostres mitjans de comunicació, els nostres intel·lectuals, han dedicat tots els seus esforços, tot el seu temps, en assenyalar amb el dit, desacreditar i injuriar a uns que és evident que no fan les coses bé, però l’oblit d’aquests mitjans de comunicació i aquests intel·lectuals megacrack, els fan còmplices d’una injustícia social creixent, i intolerable. Són còmplices de donar suport als seus i a ells mateixos (i que no em vinguin en que jo vins de família treballadora). Als que van cada dia en autobús a un petit taller i que els hi han dit que no els hi pagaran les hores extres, amb aquests, que els bombin. A les caixeres que treballen per quatre euros sota pressió de canvis d’horari o canvis constants de condicions de treball, amb aquestes, que les bombin. Als que a última hora, els hi diuen que no poden marxar de vacances, o que han de marxar de vacances avui mateix, amb aquests, que els bombin. Als que els obliguen a fer formació en hores de treball, sense pagar aquestes hores, que els bombin. A la noia que està treballant per una franquícia que voldria fer vaga, però que li diuen “ah vols fer vaga? Perfecte. Cap problema. Per cert, aquí tens el “finiquito” A ella, que la bombin.
Pels nostres mitjans de comunicació, i pels nostres intel·lectuals, només hi han unes víctimes. Les altres víctimes, com ha passat sempre, no existeixen.
Salutacions i justícia social.
Entrades
