Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Treball. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Treball. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 de novembre del 2012

188 - 14N: les sensasions despres d'una vaga general.


Avui, he vist a motes persones grasses, menjant-se un d'aquells xuxos enormes, fregits amb molt molt molt oli, farcits de una quantitat de crema descomunal, i arrebossats amb tones i tones de sucre. Són els mateixos grassos, que demà, es queixaran de ser grassos i que els altres no fan res per evitar-ho.

el problema, és que amb un consum tant brutal de xuxos, ja ningú voldrà produir un altre tipus d'aliment, i jo també em veuré obligat a menjar aquests xuxos, i bla, bla bla.

Això no té remei. Hauré de fer un pensament.

Salutacions, independència i a la merda la justícia social.

dissabte, 31 de desembre del 2011

185 – Moderació salarial = Crisi econòmica.


Un cop més, m'he quedat parat pel poc ressò que produeixen algunes notícies, que haurien de treure la mascara a més d'un. Però com vivim en un món, on els que haurien de denunciar, estan al servei dels que haurien de ser denunciats, doncs passa el que passa.


La notícia és que des de l'aparició de l'euro, els preus s'han (o els han) pujat un 48%, mentre que els salaris, només han pujat un 14%. No cal ser economista per veure una relació directa. Algú s'està quedant els nostres diners, gràcies a la moderació salarial que des de fa anys, ens diuen (aquells que haurien de denunciar i el que fan és protegir) que és la nostra salvació. En realitat, la moderació salarial és la nostra tomba. Si continuem en un procés de precarietat laboral i moderació salarial, el retorn a èpoques passades (revolució industrial o feudalisme) és una qüestió de temps. Només cal saber de quant temps estem parlant.


Deixem d'escoltar missatges que ens fan sentir culpables per defensar el que es nostre. Deixem de escoltar missatges sobre retallades que no serveixen per res per reactivar la economia. La economia nomes es pot reactivar d'una manera: amb un repartiment just de la riquesa. Ara ja i som tard, i no tindrem oportunitat fins d'aquí a 4 anys. El proper cop, hem de ser més llestos que ells, i no caure en els seus paranys.


Salutacions, independència i justícia social.

diumenge, 27 de novembre del 2011

184 - Odio als . . .


En Antonio Gramsci, ja va dir al 1917, com penso i com em sento.

Jo no ho podria haver dit millor.

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.


La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal qua cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.


(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)

diumenge, 25 de setembre del 2011

180 - Llevar-se ben, ben d'hora, no fa imparable a ningú. Mullar-se, sí que ho fa.



L'altre dia, en Pep Guardiola va recollir la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, que no sé si s'ho mereix o no, però ja m'està bé, i va fer un discurs que ha estat molt ben valorat per tothom, i sembla que tothom s'hagi volgut fer seu aquest discurs, on d'una manera mes o menys explicita, diu coses que omplen de moral i satisfacció als catalans. Personalment el discurs a mi em va semblar bé, però trobo que se'n va fer un gra massa, sobretot per la lloança que s'ha fet d'una part d'aquest discurs, d'on deia: "si ens aixequem ben aviat, sense retrets, i si penquem, som un país imparable". Aquesta frase, que és molt maca, és un tòpic tan típic, i sobretot tan fals, que em va irritar una mica, quan tothom va fer com si aquesta frase fos el Sant Grial.


Perdoneu, però en aquest país, i arreu del món, persones que s'aixequen ben d'hora, però ben d'hora, i que han pencat com ningú, i sense fer cap retret a ningú, n'és ple, i la majoria han acabat amb una miserable pensió o coses pitjors. El fet de treballar molt, molt molt, no garanteix, re. De fet, penso que és mes certa la frase, que diu “ ningú es fa ric, només pencant”. Sempre hi han excepcions i evidentment que s'ha de pencar molt, però amb això no n'hi ha prou. I el nostre pais, n'és un exemple, perquè pencar, el que se'n diu pencar, el nostre poble ho ha fet sempre, i molt, i els nostres veïns (els amos) ens paren constantment, com volen i quant volen.


Ara, el discurs que si m'ha agradat molt d'en Pep Guardiola, és el que va fer ahir en una roda de premsa, defensant públicament a unes persones que ell creu que estan reben un tracte injust, i ho ha fet, de tal manera, que segur que no ha agradat gens, a qui té actualment el poder. Mullar-se, pels ideals, pels amics, pels nostres, si que ens farà imparables.


http://www.youtube.com/watch?v=4eaH99pcf4M



Salutacions, independència i justícia social.

diumenge, 5 de juny del 2011

166 – Per fi, sembla que ens corre la sang (indignada) per les venes!!!!!!!



Fa una mica més d'un mes, vaig començar a veure pel Facebook, com s'estava organitzant una mobilització ciutadana per protestar sobre l'estat de la nostre societat, amb un discurs en el que hi estava d'acord, però que vaig considerar ambigu i fins i tot, un pel populista, ja que la pròpia ambigüitat de la convocatòria i la falta de suport per part d'alguna organització “establerta” amb cara i ulls, em feia pensar que darrera de tot allò, no hi havia massa reflexió, i vaig cometre l'errada de menystenir aquesta convocatòria i no fer-li massa cas. Una clara mostra que he de ser més humil. Finalment, aquesta convocatòria de mobilització va tenir molt més èxit del que jo vaig pensar, i fins i tot, molt més èxit de convocatòria que algunes d'aquelles organitzacions “establertes de les que parlava abans.


Aquestes mobilitzacions d'indignats, el que volen denunciar és la nostra democràcia actual, que en realitat té molt poc de democràcia, i en realitat, és una democràcia que el que fem és escollir als ninots que volem que representin als veritables tirants d'avui dia, que no són altres que les grans corporacions empresarials que fan i desfan com volen, emparats sota la “democràtica” llei del mercat que ens venen en forma de liberalisme econòmic, i que des dels mitjans de comunicació, ens bombardegen constantment, ja que entre altres coses, o bé ells mateixos són corporacions empresarials, o són propietat de corporacions empresarials, i per tant ens fan veure el que ells (o els seus amos) volen que veiem, ignorant, o literalment maltractant informativament altres alternatives d'acció social que podrien desestabilitzar el “xiringuito” que s'han muntat aquestes corporacions empresarials, que, cal repetir-ho un altre cop, tenen als polítics i als mitjans de comunicació al seu servei.


I des de fa temps, que pensava que vivíem en una societat adormida, que no volia veure el que li estaven fent, i el que feien a altres societats d'aquest planeta. Ho pensava fins l'extrem de pensar que la batalla estava perduda, o que en els millors dels casos, acabarien produint-se greus aldarulls socials que podrien fins i tot, esdevenir en llargues i dures guerres de tot tipus. El fet, que tothom em prengués per boig, encara em va “animar” més a baixar els braços, i plegar de tot tipus d'acció per intentar que les coses canviessin.


Aquestes mobilitzacions, que no tenen un gran ideari, ni cal que el tinguin, només demanen que les coses siguin normals i que qui mani siguin els polítics en nom de les persones i no els grans poders fàctics. Aquestes mobilitzacions, m'han demostrat que encara hi ha esperança i que la sang, encara corre per les nostres venes. De fet, la meva sang torna a fer que no em pugui estar quiet, i he tornat a obrir aquest blog de nou.


Malauradament, i algú ho havia de dir, alguns, que d'una manera o altre, han viscut o viuen del sobrant (o potser no tan sobrant) d'aquests sistema de control empresarial, volen fer veure que aquestes mobilitzacions son una “camama”, amb l'excusa que aquestes mobilitzacions no són independentistes. Crec que estic lliure de tota sospita, quan dic que aquestes mobilitzacions, no tenen re a veure amb l'autodeterminació de Catalunya, i el que hi ha darrera de tot això, és social i no nacional. És curiós, perquè alguns, encara no fa masses anys, posaven per davant eix social sobre l'eix nacional. Ara, de cop, només és preocupen de l'eix nacional. És evident que no s'en adonen de re del que passa al seu voltant, ni abans, ni ara.


Revoltem-nos doncs, pacíficament, i fem-ho amb seny, i fem-ho on ho hem de fer, que és actuant i organitzant-nos en petites organitzacions. Afiliem-nos en petis sindicats, allunyats dels grans sindicats que s'han tornat burgesos, i votem a partits polítics que no hagin governat mai, és a dir, ni a CyU, ni al PP, ni a PSC-PSOE. I fem-ho rapit, que en les passades eleccions municipals, no ho varem fer. A blanes, ja ho hem fet. De moment, ja ens hem reunit uns quants indignats, i hem acordat fer una cassolada, el proper dimecres, a les 20,30 hores, i una posterior assemblea a les 21 hores a la Pl. Espanya (altres preferim Pl. De la gent gran). Animeu-vos.


Salutacions, independència i justícia social.

diumenge, 5 de desembre del 2010

162 – Tanco la paradeta.



Desprès de 3 anys i mig de blog (precisament avui els compleix i no ha estat una cosa buscada) tanco el blog.

Abans de tancar-lo, m’agradaria parlar de ERC desprès de les eleccions, on em sembla increïble que el Sr. Puigcercós, no plegui. Tenint en compte que ERC és la segon cop consecutiu que té més ex-votants que votants, és increïble que encara vulgui seguir tallant el bacallà, quan en realitat, el que està tallant, és la jugular de la possibilitat de llibertat pels Països Catalans. El problema que té ERC, és que no té suplents, que en els últims anys, tots el que podrien ara agafar les regnes del partit i fer foc nou, ja no hi són. Ho sento, però algú ho havia de dir

També m’agradaria parlar de Reagrupament. Hem de continuar, però aquest cop, amb calma i sense preses, escollint molt bé al costat de qui ens posem, que ja l’hem cagat dues vegades. Ara, ens agradi o no, ja hi ha al Parlament algú que pot defensar les nostres idees tal com creiem que s’ha de defensar. Donem-li el nostre suport i si la caga, doncs, continuem construint, però poc a poc.

Un altre cosa de la que voldria parlar el del PSOE i la seva estafa quant ens diu que és d’esquerres. Un partit d’esquerres no regala 400 euros a cada ciutadà i ciutadana (cosa que va fer pudor a compra de vots) podent-los invertir en coses que fan falta de debò. Un partit d’esquerres no rebaixa els sous d’uns treballadors, per molt funcionaris que siguin (que no hi ha res de dolent en ser funcionari) i a sobre, no apuja els impostos dels poderosos. Un partit d’esquerres no fa la reforma laboral que ha fet el PSOE. Un partit d’esquerres, just abans del pont de la purísssssssima, no encén un llumí davant d’un bidó de benzina, que el mateix “Gobierno de España” ha anat omplint durant tot aquest any, i a sobre, després llença la culpa a la benzina per haver-se encès.

I evidentment, m’agradaria parlar de la gran estafa de l’any. De CiU, que han deixat creure a la gent sobiranista que CiU són sobiranistes, i han enganyat descaradament als que s’han deixat enganyar (també ho hem de dir) amb lo del concert econòmic, que no han trigat ni 24 hores, en dir que allò que el que havien promès, no era exactament el que la gent pensava, si no que el que deien que volien era alguna cosa que s’apropés al concert econòmic, i no que volien exactament un concert econòmic i bla, bla, bla. . . .

El que no entenc, és com persones independentistes donen el seu recolzament a una formació política com CiU, que és descaradament DEPENDENTISTA. En fi, quasi tots els col·lectius, es mereixen el que tenen, i els catalans, som l’exemple més evident d’això.

Però ara, ja no podré parlar de tot això, ja que tanco la paradeta, i els motius són els següents:

1 – Tinc la sensació que parlo a les parets i que tampoc hi ha molta gent interessada en el que dic, per tant penso que en realitat, el que dic no és massa interessant, i per tant no paga la pena dir rés.

2 – Tot i no ser interessant el que dic, el que és cert, és que tampoc hi ha ningú que escolti el que dic, i lluny de tenir en consideració el que dic, o s’ignoren les meves paraules, o es fa tot el contrari. I sempre, i pot semblar pedant el que diré, però és la veritat, sempre he tingut raó. Això m’ha passat amb la meva vida personal, a la feina, amb els meus companys de feina, a ERC i a Reagrupament. Podria posar molt exemples però em fa molta mandra.

3 – Són poques les persones que em segueixen, però malauradament crec que tinc certs lectors que no m’agrada que em llegeixin. L’altre dia a la feina, algú em va fer un comentari que, sense adonar-se’n, em va fer veure que em llegia d’amagat, i no em convé que aquestes persones em llegeixin. Sabent que soc llegit per aquestes persones, ja no soc lliure de dir tot el que puc i vull dir.

4 – I aquest és el més important, la falta de motivació per continuar escrivint el meus pensaments, sensacions i impressions sobre tot allò que ens envolta, sobretot des del punt de vista polític, nacional i social. Estic cansat de “discutir” i de perdre el temps intentant canviar l’opinió dels demés, o si menys no, influir-hi positivament. Potser em vaig vell, però penso que segons quines coses, és una pèrdua de temps insuportable discutir sobre elles. Discutir sobre la independència de Catalunya o sobre la necessitat de eliminar qualsevol tipus de política econòmica de caire liberal, és com discutir sobre si el cel és blau o sobre si els arbres tenen les fulles verdes. Sempre hi hauran matisos, però que el cel és blau, i les fulles dels arbres són verdes, és inqüestionable.

Aquest últim motiu és el veritable motiu per tancar aquest blog que va néixer amb la finalitat d’influir humilment en la societat catalana, i per fer un diari personal obert a tothom, on el dia de demà, les meves filles poguessin saber exactament com pensava el seu pare. Els altres 3 motius, la veritat són una mica . . . bé, per mi no tenen gaire importància. Potser el tercer si que tingui la seva importància, ja que posa en perill, el pa de les meves filles.

Un altre motiu per fer aquest blog, era per obligar-me a escriure en català i millorar la meva ortografia i el meu nivell de català en general. En aquest punt, aquest blog ha estat tot un èxit, tot i que encara he de millorar molt.

Deixaré públic el blog durant una setmana o dues, i posteriorment, el tancaré definitivament.

Salutacions, i gràcies a tots els que heu participat directament o indirectament d’aquest projecte de blog.


Independència i justícia social.

divendres, 1 d’octubre del 2010

158 – 29-S: Historia d’un fracàs i d’intoxicació.


La vaga general que els sindicats havien convocat per ahir, va fracassar del tot, i els sindicats fan malament en no reconèixer aquest fet, actuant com el polítics quan perden les eleccions i surten dient que ells són els veritables guanyadors de les eleccions. El nostre país té un sindicalisme dèbil, molt dèbil, que ens hauria de preocupar a tots, fins i tot a la dreta més dretana, ja que un sindicalisme dèbil, vol dir una classe obrera empobrida i sense poder adquisitiu, sense capacitat de consum, i això ens condemna irremeiablement a un llarga i dura crisi, de la que no en sortirem fins que hi hagin aldarulls, i els polítics es posin les piles.

La debilitat dels sindicats a casa nostra, i a la societat occidental en general, ve donada per una amplia gamma de problemes, entrellaçats entre ells, però que cal identificar clarament, si volem tenir un sindicalisme potent, que ajudi a mantenir l’equilibri social, i per tant, el progrés, no tant sols econòmic, a la nostra societat. Sense aquest equilibri, la pau social està en perill, i tard o d’hora, passarà alguna cosa que ningú vol que passi.

Un dels problemes dels sindicats, són els propis sindicats, que no han fet la seva feina quan calia, seguin una estratègia tova, que els ha fet perdre credibilitat davant de la classe treballadora, i per tant, la seva debilitat s’ha anat augmentat, cosa que els altres actors socials han aprofitat adientment pels seus interessos a curt termini.

Un altre dels problemes, i per mi el més important, és la separació entra la classe obrera i els sindicats. Tenim molt poca cultura sindical, i la nostra cultura no es fonamenta en la cultura de grup, sinó en la cultura del individu i la cultura de “primer-jo-desprès-jo-i-el-que-sobri-per-mi”. Potser algun dia em dediqui a escriure sobre això, que és llarg d’analitzar i sobretot, s’han de dir algunes coses que algú les haurà de dir d’una vegada, i que no són massa agradables de dir.

Un tercer problema, és el de la classe política que patim, que d’una manera o altre, està hipotecada pels grans poders fàctics, i per tant estan a sou d’aquests ens enigmàtics i sense cara, que són els que mouen els fils que marquen les nostres vides, com si fóssim unes tristes titelles amb deliris de grandesa, que es pensem que pensem per nosaltres mateixos, i el som nosaltres mateixos els amos de les nostres accions i dels nostres pensaments. Només cal veure, ahir a qui protegia la policia. La paguem tots, però sembla que “el Corte Inglés” és més ciutadà que altres. O Hiberdrola, o etc...

Segurament, hi han altres motius que condicionen la debilitat del nostre sindicalisme, però la que ahir em va posar com una moto, va ser la intoxicació descarada, i en molts casos, no en tots, malintencionada dels mitjans de comunicació, a tots nivells, incloent-hi, internet. La veritat és que després que tothom te clar qui són els culpables de la crisi, i gràcies a quines estratègies polítiques, socials i econòmiques, el neo-liberalisme de pa sucat amb oli que corre “pels puestus”, és aterridor. Per mi és inexplicable.

La historia, que serveix per alguna cosa més que per explicar “batalletes”, ens ha mostrat que sempre, sempre, sempre, és la part més baixa de la societat, qui pateix les injustícies, i els abusos dels poderosos, que normalment han actuat amb total impunitat, sota l’empara del seu poder econòmic i la seva influència sobre el poder polític, el poder legislatiu i el poder executiu. Tots sabem que històricament, l’AMO s’aprofita’t del seu poder, ignorant tant com a pogut, i mes enllà del que ha pogut, abusant de les persones que te a sou, fins on li ha convingut (No tots evidentment, però no siguem perepunytes)

És cert, que els piquets informatius, són alguna cosa més que informatius. I estic d’acord en que s’han de denunciar aquestes pràctiques per evitar abusos, que sempre s’han d’evitar. Però és que darrerament, només sento opinions, reportatges i noticies sobre la maldat dels sindicalistes. Que si són uns delinqüents per què impedeixen el dret a treballar. Que si són uns paràsits que viuen de buscar problemes als pobres empresaris. I els alliberats, que son els culpables de tot o quasi be tot. En la majoria dels casos, els alliberats, estan provocat pels propis empresaris que si no es dediquessin a mirar d’explotar als seus treballadors, no caldria ni tant sols els “problemàtics” comitès de representació dels treballadors i treballadores. Amb una plantilla contenta, aquests òrgans de defensa, no existirien.

Ahir, i els dies anteriors, només sentia parlar dels pobres treballadors que els hi vulnerarien el seu dret a treballar, ja que els sindicats, delinqüents reconeguts i que ningú s’explica que no estiguin engarjolats, amb la seva maldat infinita i la total absència d’escrúpols, i amb una violència descomunal, provocarien el caos que ens mostraria com serà el judici final. Estic portant les coses una mica al terreny del absurd, però és que hi cada personatge “salvador de sostres” i cercadors amb espasa d’una Arcadia neo-liberal que fan veritables destrosses en alguns col·lectius. Per exemple. Aquestes intel·lectuals, van diuen que el sindicalisme és una cosa antiquada, i va, i ens ho creiem. Perdonin-me, però el neo-liberalisme és lo que està antiquat, que és d’abans de la revolució industrial, per favor!!!!!!

Un exemple d’això, és lo dels serveis mínims. Aquesta queixa per mi del tot egoista, que exigeixen uns serveis mínims que no molestin. Però què és això? Exigeixen que la persona que treballa en els transport públic, no pugui fer vaga, per garantir el dret a treballar d’un altre. Però què és això? I la persona que condueix l’autobús, què no te dret a fer vaga? Si algú vol treballar i els autobusos estan de vaga, doncs que es llevi abans i vagi caminant, o en bicicleta o amb cotxe privat, o amb el que sigui. O que es quedi a dormir a la feina si cal i així no patirà la vaga. Què és això d’impedir el dret de vaga de les persones que treballant en el transport públic? Els servies mínims, vol dir això. Serveis mínims. I per tant, el que s’ha de garantir és que ningú patirà problemes sanitaris. O que les maquines que no es poden aturar, no s’aturin. O que els serveis d’ordre públic estiguin pendent de tot, no només de “el Corte Ingles”. O que no hi hagin pèrdues material per la no acció dels serveis d’emergència. Això i alguna cosa més són serveis mínims. Tot la resta són comoditats burgeses de nen “pijo” de Papa, que es treu la crosta de pa de motlle.

I tot això, esbombat per factòtums de la comunicació, com en Basté, la Coppulo o en Clapés, que l’únic que fan és ficar el dit en una nafra, la seva nafra, com treballadors privilegiats, oblidant-se totalment d’altres víctimes, silencioses, que no gosen dir re, no sigui que els acomiadin. Només se’n recorden dels treballadors que volen exercir el seu dret legítim de treballar, i no poden. A la immensa majoria de treballadors de les petites i mitjanes empreses, d’aquelles empreses, on els pèrfids i malvats sindicats no poden arribar-hi, d’aquells treballadors que no s’atreveixen ni tant sols a parlar obertament del tema, no sigui que entrin en una llista negre, d’aquests treballadors, que si tinguessin plena llibertat d’acció, i no tinguessin por a represàlies, potser farien vaga, enlloc de “voler” exercir el seu dret a treballar, d’aquests, ningú en parla.

Un cop més, aquesta vaga, ens a demostrat, que la base de la piràmide social, la que pateix constantment, no només el dia de la vaga general, sinó dia rera dia, coaccions de tot tipus, no li importa a ningú. Els nostres mitjans de comunicació, els nostres intel·lectuals, han dedicat tots els seus esforços, tot el seu temps, en assenyalar amb el dit, desacreditar i injuriar a uns que és evident que no fan les coses bé, però l’oblit d’aquests mitjans de comunicació i aquests intel·lectuals megacrack, els fan còmplices d’una injustícia social creixent, i intolerable. Són còmplices de donar suport als seus i a ells mateixos (i que no em vinguin en que jo vins de família treballadora). Als que van cada dia en autobús a un petit taller i que els hi han dit que no els hi pagaran les hores extres, amb aquests, que els bombin. A les caixeres que treballen per quatre euros sota pressió de canvis d’horari o canvis constants de condicions de treball, amb aquestes, que les bombin. Als que a última hora, els hi diuen que no poden marxar de vacances, o que han de marxar de vacances avui mateix, amb aquests, que els bombin. Als que els obliguen a fer formació en hores de treball, sense pagar aquestes hores, que els bombin. A la noia que està treballant per una franquícia que voldria fer vaga, però que li diuen “ah vols fer vaga? Perfecte. Cap problema. Per cert, aquí tens el “finiquito” A ella, que la bombin.

Pels nostres mitjans de comunicació, i pels nostres intel·lectuals, només hi han unes víctimes. Les altres víctimes, com ha passat sempre, no existeixen.

Salutacions i justícia social.

dimarts, 28 de setembre del 2010

157 – Resignació o lluita (III)



Cada col·lectiu té el que se sap guanyar i per tant, té el que es mereix.
El dia 29 de setembre, demà, tu decideixes el que et mereixes.

Si avui deixes que et donin una bofatada . . . . . quantes te’n donaran demà? A veure si l’encertes!!!

Salutacions i justícia social


dijous, 25 de febrer del 2010

140 - Resignació o lluita (II)

En el seu moment ja vaig parlar sobre el conformisme que pateix la nostra societat (Resignació o lluita (I)), i dic pateix, perquè el conformisme, és una malaltia, greu.

Doncs avui, com cada dia, era col·lapsat a la Ronda Litoral, quan he pogut percebre que s'havia espatllat un vehicle, o havia succeït un accident. Com molts cops que passa això, de cop i volta, tot es desencalla, i el transit es torna fluït, sense que jo pugui saber exactament que ha passat, ja que no veig cap vehicle espatllat o accidentat.

Quan he arribar a la feina, quasi una hora tard, un company m'ha dit:
- T'has menjat tot el “marron” de la ronda, eh?
- Doncs sí.
- Saps que ha passat, no?
- Doncs no.
- Espera, que t'ho porto.
I m'ha ensenyat aquest paper.

Resulta que un grup de persones ha tallat el transit de les rondes, i ha repartit aquest paper entre el conductors. Després m'he assabentat, que no és la primera acció d'aquestes persones en els últims dies, i que s'han mobilitzat força. No vull entrar a valorar si l'Alfonso ha d'anar a la presó o no. Si és just tot plegat o no. O si l'acció d'aquest grup és correcte o no. I no es que sigui indiferent al tema, però no tinc prou dades per ferme una idea adient del que va passar entre l'Alfonso i el mosso d'esquadra.
.

El que sí valoro, és que hi ha un grup de persones que han estat capaces de mobilitzar-se per defensar allò que ells consideren just. Que han decidit no resignar-se al que els poders fàctics els han destinat, i que si s'ha de lluitar pacíficament, ho faran. La veritat és que estic commogut. No sé si tenen raó o no, però el fet de mobilitzar-se, solidaritzar-se i tenir prou empenta com per no deixar que la resignació els domini, em fa tenir esperança. M'alegra haver arribat tard a la feina, per culpa d'unes persones que no es resignen i que lluiten pels seus principis, si ho fan pacíficament.

Que diferent d'altres actituds que he viscut últimament, on la resignació i la por burgesa m'ha permès veure esclafar uns drets sense que els afectats fessin gran cosa per evitar-ho (“total, si ens volen donar pel cul, ho faran igualment, doncs millor no oferir resistència”)

Cal que l'actual societat desperti, i comenci a actuar i deixar enrere una resinació en alguns casos i un cinisme en altres, que l'únic que ens porten, és a la desaparició lenta i dolorosa. I Això m'ho faig venir bé, per portar les coses al meu terreny. S'ha d'actuar sempre. Ser actiu, i procurar que el desencís no ens venci (és difícil, ho sé. Jo mateix hi han cops que penso en rendir-me) però malgrat que el mitjans de comunicació no volen parlar de segons quines coses, el diumenge que ve, 28 de febrer, hi ha una consulta importat pels drets nacional dels ciutadans i ciutadanes dels Països catalans, i hem de decidir com volem actuar. Com aquells que pensen que finalment ens donaran pel cul i millor posar-s'hi bé? O com com aquells altres que decideixen actuar i lluitar per aconseguir allò que ells consideren just? Jo ho tinc clar, si em deixen, actuo.

Salutacions i independència i civisme.

diumenge, 13 de desembre del 2009

133 - Avui és festa i... (2na Repetició, dos any després)

Hem passat el pont de la Constitución / Purísima (cap de les dues festivitats, m’agrada) i és el pont, que des de fa uns anys, s’ha caracteritzat per la afluència massiva de persones, a diferents centres comercials a gastar compulsivament. Aquest any, sembla que la cosa no serà així, ja que la gent, ja no té calers per poder consumir.

Ara fa aproximadament un any, penjava un escrit parlant sobre el tema del consum desmesurat i quin és el preu que entre tots acabaríem pagant. Ara fa un any, on ningú parlava de crisi, en aquest escrit, ja deixo entreveure, que això no podia ser, i que algun dia petaria. El torno a penjar, tot i que el consum aquest any no serà tan desmesurat, segueix mostrant que si les coses no canvien, tenim un futur molt negre. I les coses només les poden fer canviar unes persones que escollim cada quatre anys, i que han de posar el que s’ha de posar a sobre la taula.


24 -
Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra. Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”
Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri. Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.
La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.
Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i
qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, i no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.

dijous, 18 de juny del 2009

122 – Quins cullons!!!!(Grossos, grossos, grossos) o La portera d’en Núñez.


Avui he sentit una noticia, que m’ha posat de molt mala llet, i ha fet, que l’ignorant que porto dins, aquell que no sap re d’economia, de sociologia o d’administració d’empreses, torni a sortir per parlar de la crisi. Crisi, que com ignorant que soc, penso que és provocada i econòmica, i en cap cas, cíclica i financera. I que no en sortirem, si els nostres dirigents, no posen el que han de posar a sobre la taula.

El fet és que un d’aquells “cracks” que dirigeixen grans empreses, i que tenen estudis universitaris, i que han fet mil Masters de tot i per tot arreu, ha demostrat perquè és al front d’una gran empresa, i perquè els seus serveis, i la seva excel·lència professional, valen el que valen. És un d’aquells “cracks” que saben trobar solucions alternatives, allà on els experts s’encallen. Aquest “crack” pertany a una raça especial, que segur que té un nivell intel·lectual superior a la mitjana dels superdotats, i que gràcies a ells, el món segueix girant. Persones com ell, són els que fan que la societat funcioni, i tots gaudim d’uns mínims de qualitat de vida. En realitat són uns sants, i mai podrem mostrar prou gratitud, per la seva tasca, que segur, mai estarà prou ben valorada.

El “crak” en qüestió, dirigeix una gran companyia, amb milers de treballadors, que depenen del seu guiatge i la seva infinita sabiduria. No només els treballadors, en molts casos, també les seves famílies. És evident que la responsabilitat d’aquest “crack” és descomunal, i és per això, que els seus serveis, requereixen un plus per tanta responsabilitat.

L’empresa que dirigeix aquest “crack”, tot i la seva immillorable tasca, ha entrat en un procés de pèrdues, i aquesta situació s’ha d’arranjar, tant aviat com sigui possible. El nostre “crack”, aplicant tots els seus coneixements, i utilitzant tot l’armament pesant que és capaç de generar la seva privilegiada intel·ligència, ha pensat que per tal d’aturar les pèrdues de la gran empresa que dirigeix, la solució alternativa, sorprenent, genial i pròpia d’un crack, és que els treballadors treballin de franc. BRAVO!, BRAVO!, BRAVO, i mil cops BRAVO! Aquest “crack” és un geni.

Amb solucions tant imaginatives, tant alternatives, tant sorprenents, tant ......... és que no tinc paraules, queda explicat que aquest “crack” cobri MENSUALMENT, MÉS de 72.000 euros.

És clar, que si ho penso amb una mica de calma, amb la meva ignorància, potser aquest “crak” no és tant “crack”. Si és tant “crack”, com és que l’empresa té pèrdues? Potser és que no ha fet bé la seva feina? Si és tant “crack”, com és que no va veure venir la crisi?

I si m’ho penso bé, aquesta solució que els treballadors no cobrin, és una mica com aquells fitxatges de la Portera d’En Núñez. La veritat, és que per solucions com aquesta, no fan falta ni estudis universitaris, ni masters ni res. De fet, és una solució una mica ....... de cerveseria.

Potser si hagués repartit millor la riquesa que generava la seva empresa, i els seus treballadors no patissin l’escanyament dels últims dies de mes, aquests, haguessin consumit més, i haguessin repartit els diners entre la societat, i la gent tindria més cèntims per utilitzar els serveis de l’empresa que ell dirigeix, i la seva empresa no hagués entrat en pèrdues. Potser el problema de tot, vingui per l’acumulació cobdiciosa de la riquesa?

Ara que ho penso, per què han de pagar els seus treballadors la seva falta d’eficàcia en la gestió de l’empresa? Els treballadors tenien el poder de prendre decisions com las que ha pres ell? Tenen alguna responsabilitat sobre l’estratègia comercial que ha seguit aquesta empresa sota la batuta d’aquest “ex-crack”?

Amb polítiques laborals i econòmiques com les que ha seguit aquest “crack” dels Masters de direcció d’empreses, i tants com ell, la crisi està servida. Que et fa mal un ungla? Doncs tallem el braç i ja està. Tot arranjat.

Malauradament, hi han moltes porteres d’en Núñez dirigint grans empreses, que tenen uns cullons grossos, grossos, grossos. Per dirigir les empreses, d’aquesta manera, jo, un ignorat, també serveixo. El problema és, i a ell qui l’acomiada per evident i objectiva falta de productivitat i eficiència? Jo, de gran, vull ser com ell.

Salutacions.

dimecres, 18 de febrer del 2009

105 – Un altre camí.


Fa uns dies penjava un escrit sobre els creadors d’opinió que tenim a les diferents ràdios fent de tertulians, on normalment saben parlar de qualsevol tema que se’ls plantegi, fins al punt que acaben sentenciant enlloc d’opinar. L’altre dia, mentre tornava de treballar, sentia la tertúlia de la nit de Rac 1, on parlaven de la crisi, i quines són les solucions més adients per sortir d’ella. Entre ells, n’hi havia un, que va sentenciar el següent: “Estem en aquesta crisi per què tenim un greu problema de productivitat, i l’única manera de sortir ben parat, és treballant més per menys” El to emprat i la rotunditat del que va dir, feien entendre que això era llei, i que era irrebatible, com ho és la llei de la gravetat.

N’estic fart d’aquest argument barat que és més antic que la pròpia llei de la gravetat. Estic sentint aquest argument, des de la primera vaga general que els sindicats van convocar al govern “socialista” del Sr. González, amb motiu dels contractes escombraria. D’això ja fa molts anys, i sempre s’ha fet servir aquest argument quan es tracta de parlar d’economia. Sempre he sentit parlar de moderació salarial, de flexibilitat laboral i de competitivitat. Sempre exigint més moderació salarial, més flexibilitat i més competitivitat. I així ha estat i així s’ha fet. La moderació salarial és un fet inqüestionable i només cal posar l’exemple, que ara fa 10 anys, molta gent es va comprar un cotxe, i avui els hi és impossible comprar-se un cotxe de característiques semblants. O sortien a sopar fora un cop al mes com a mínim, i ara ja no poden. I el pitjor, és que quan es queixen d’això a la seva empresa, sempre els hi diuen el mateix: “Tinc aquí els currículums de molts joves amb carrera universitària que farien el mateix que tu, per una mica més de la meitat del teu sou” I és cert. Tinc companys amb titulació universitària, que cobren menys que jo. Els salaris, miri com es miri, són baixos.

I la flexibilitat laboral cada cop va a més, només cal veure la quantitat d’hores extres que es fan de franc, o la facilitat que tenim els treballadors per fer viatges de treball a canvi de re. La quantitat de tipus diferents de contractes que es poden fer per beneficiar a la empresa a canvi de treball en precari, i l’augment desmesurat i sense raó de la subcontractació, que arriba al extrem de subcontractes que subcontracten a subcontractats, creant-se una cadena de intermediaris que encareixen els costos de forma alarmant. Tot això, Demostra que flexibilitat n’hi ha, i molta.

I tot això es fa per poder ser competitius. Competitius amb qui? Doncs amb persones explotades. Amb persones que no els hi respecten els drets humans. Que em perdonin, però això no és ser competitiu. Això és ser còmplice d’aquesta explotació del home sobre l’home.

Dons durant, posem 20 anys com a mínim, s’ha seguit això de la moderació salarial, flexibilitat laboral i la recerca de la competitivitat. I a on ens ha portat això? Doncs a la desaparició gradual de la classe mitja i al augment de treballadors sense poder adquisitiu, que és la veritable causa de la crisi actual.

Però fixem-nos en un cas hipotètic.

El Sr. Bernat Boteller, és un empresari que es dedica a la fabricació i venda d’ampolles de plàstic i fins no fa gaire, les coses li anaven be, això si, l’empresa sempre anava malament, i era impossible millorar les condicions de treball dels seus treballadors, però finalment, sempre se’n sortien i acabaven l’any amb guanys.

Aquest any els guanys han baixat o s’han convertit en pèrdues. I quin és el motiu d’això?
- Les despeses salarials han augmentat de tal manera que han escanyat l’empresa? NO. Les despeses salarials són proporcionalment, inferiors a la dels anys anteriors ja que les noves incorporacions cobren menys que els que han causat baixa.
- Es treballen menys hores i es fabriquen menys ampolles? NO. De fet s’han treballat més hores, i la producció ha augmentat.
- L’empresa ha deixat de ser competitiva? A primera vista, es podria dir que ha deixat de ser competitiva, però en realitat el que ha passat és que es consumeixen menys ampolles de plàstic. No és que es comprin en un altre lloc. És que no se’n compren tantes. La gent, ja no veu Coca-Cola cada dia per dinar i per sopar, o ja no compra aigua en ampolla, sinó que el consum d’aigua de l’aixeta ha augmentat. Els nous salaris i les noves condicions laborals que no donen massa seguretat en un futur proper, fa que la gent s’escuri més la butxaca, i no gasti el que es gastava abans.

Quina és la solució?
- Abaratir les despeses salarials? La gent encara tindrà menys diners a la butxaca i encara gastarà menys. La caiguda de les vendes, augmentarà.
- Augmentar la jornada laboral amb el mateix sou? Amb el mateix sou, la gent no gastarà més, i els stocks s’incrementaran. Tard o d’hora s’haurà de aturar la producció i uns quants treballadors més, aniran a l’atur i veuran com els seus ingressos baixen dràsticament. Stocks fins a munt, i menys potencials consumidors. Els stocks es queden com estan i encara es ven menys.
- Sinó podem abaratir despeses salarials, ni ens podem acollir a la flexibilitat laboral, podem ser competitius?

El que cal fer, és deixar de parlar de moderació salarial, flexibilitat laboral i competitivitat (a la baixa) i va sent hora de començar a parlar de moderació de beneficis, flexibilitat empresarial i posar les eines necessàries per evitar l’explotació de les persones del tercer món, per poder ser competitius a la baixa. Ens calen eines per poder ser competitius al alça.

Cal un canvi de model. La moderació salarial, la flexibilitat laboral i la recerca d’una competitivitat a la baixa, s’han demostrat un fracàs absolut i hem de prendre un altre camí.

Ja sé que aquesta anàlisi és simple i barata, però és real, i cal donar seguretat a la classe obrera, per tal que consumeixi, i cal posar fre a les grans empreses, per tal que no collin als seus proveïdors, normalment petites i mitjanes empreses que acaben passant aquesta pressió als seus treballadors.

Salutacions i competitivitat al alça.
PD: Tot això, tornen a ser, les divagacions d’un ignorant.

diumenge, 15 de febrer del 2009

104 – Resignació o lluita. (I)


Amb aquest títol, podria parlar de moltes coses, per exemple de la resignació, per mi incomprensible, de molts catalans davant la situació del país sobre la falta de llibertats nacionals i de reconeixement com un poble més, dins la comunitat internacional. Però del que vull parlar és de la resignació quotidiana que moltes persones practiquen sobre aspectes de la vida, que els afecten directament i personalment. No és que el tema de la falta de llibertats nacionals no els afecti directament, però és més difícil interactuar.

Em refereixo a la resignació dels treballadors davant de les actituds d’algunes empreses amb ells. Els treballadors, en els temps que corren, i no te re a veure amb la crisis, remuguen molt quan la seva empresa canvia unilateralment les seves condicions de treball, però tampoc fan gran cosa per evitar aquests canvis, i fins i tot comencen a veure com normal certes coses que no ho són pas. He vist treballadors amb contracte en precari, estar a favor de les 65h setmanals.

Només cal veure alguns exemples que he conegut dins del meu entorn social, com per exemple, el que un cop uns treballadors van acceptar que els reduïssin el sou a la meitat, ja que feien quatres hores de formació al dia, i com no eren hores productives, doncs ... be, que no les cobrarien. Van remugar i es van conjurar per no acceptar això, però al final, van ser “bons minyons” i van acceptar. O uns altres que d’un dia per l’altre els hi canvien les dates de vacances, per l’endemà. Vull dir que un dia van i els diuen “Demà comences el teu mes de vacances”. L’últim cas que he conegut, es el d’un treballador, que ha estat acomiadat d’una forma improcedent, i li han ofert 20 dies per any treballat a pagar a terminis.

En tots els casos, han preferit negociar amb l’empresa, abans que reclamar fermament els seus drets, que en tots aquests casos, haurien estat reconeguts davant l’autoritat competent, quasi amb tota seguretat, però han preferit resignar-se i no lluitar pel que és seu. Vull dir lluitar de veritat, ja que la negociació en aquestes condicions, no passa per re més que, a sobre de ser trepitjat, demanar un favor a l’empresa per poder aconseguir unes coses que estan per sota del que per dret de llei els hi pertoca. Remuguen molt i es queixen molt, sobretot dels comitès de representació dels treballadors i treballadores, però en realitat, ells no fan gaire per no ser trepitjats.

Per tal no allargar-me massa, deixo l’altre aspecte d’aquesta resignació que patim, per un altre dia.

La apatia i el desencís, són el nostre pitjor enemic i els hem de combatre.

Salutacions i independència.

diumenge, 7 de desembre del 2008

94 – Avui és festa i... (Repetició, un any després)

Estem en ple pont de la Constitución / Purísima (cap de les dues festivitats, m’agrada) i és el pont, que des de fa uns anys, s’ha caracteritzat per la afluència massiva de persones, a diferents centres comercials a gastar compulsivament. Aquest any, sembla que la cosa no serà així, ja que la gent, ja no té calers per poder consumir.

Ara fa aproximadament un any, penjava un escrit parlant sobre el tema del consum desmesurat i quin és el preu que entre tots acabaríem pagant. Ara fa un any, on ningú parlava de crisi, en aquest escrit, ja deixo entreveure, que això no podia ser, i que algun dia petaria. El torno a penjar, tot i que el consum aquest any no serà tan desmesurat, segueix mostrant que si les coses no canvien, tenim un futur molt negre. I les coses només les poden fer canviar unes persones que escollim cada quatre anys, i que han de posar el que s’ha de posar a sobre la taula.


24 -
Avui és festa i...

Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra. Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar “Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”
Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri. Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.
La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.
Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i
qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, i no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa (Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.

dimarts, 25 de novembre del 2008

91 – Cobdícia o les divagacions d’un ignorant (02)


Continuant amb el tema de la crisi, segueixo expressant, sempre des del meu punt de vista (el d’un ignorant) quines són les causes d’aquesta crisi.

En l’anterior escrit, vaig intentar explicar la necessitat del repartiment de la riquesa, si més no, d’una part d’aquesta, per garantir que la part baixa de la piràmide social, tingui prou recursos econòmics, per poder fer rodar el motor de la circulació imprescindible dels diners, per poder generar més riquesa. Només quan aquest mínim de recursos econòmics per la classe treballadora estigui garantit i els (ens) permeti una vida digne, podrà aquesta classe social, consumir el suficient per que tot rutlli. I és des d’aquest punt, que es pot començar a pensar en la acumulació de diners i poder crear petites, mitjanes o grans fortunes. Si no es respecte la dignitat econòmica de la classe treballadora, la crisi, és segura, inevitable i profunda.

Per molt que es digui que la crisi és financera, i segur que és cert, és sobretot econòmica, ja que la gent no té diners. Però no és que no tingui diners per comprar-se l’habitatge. La gent no té diners per anar a sopar fora de casa, i són molts, i cada cop més, els que han de fer filigranes per arribar a final de mes, si és que hi arriben. La cosa no és que s’hagi aturat el sector immobiliari, és que s’ha aturat tot, i evidentment el sector immobiliari també.

La gent no té diners, si més no la classe treballadora, per que els sous no s’ajusten a la realitat econòmica del carrer, ja que els preus han pujat molt més que els salaris, que amb sort, s’han incrementat amb un IPC, que no sé com el calculen, però que evidentment és lluny de ser real, sobretot a Catalunya.

Però, per què els sous són baixos? Doncs perquè hem de ser competitius. Hem de competir amb persones d’altres latituds, que tenen un cost laboral molt inferior al nostre. És el cost de la globalització.

No podem tancar els ulls a la resta del món, i és evident que la globalitzacio s’ha de fer. Però, s’ha de fer com es fa? Doncs des del meu punt de vista, NO. La gràcia de la globalitzacio, era que la resta del món assolís uns nivells de benestar semblants als que gaudim al món occidental. La realitat de com van les coses, és al inrevés. Ens estem globalitzant, però enlloc que els països sub-desenvolupats o en procés de desenvolupament, es posin a la nostra alçada, som nosaltres els que ens estem posant a la seva alçada.

Ens diuen, que si volem ser competitius, hem d’aconseguir uns costos laborals semblants, per exemple, als de la Xina. Cosa del tot impossible, a no ser que adoptem la seva forma de vida, i renunciar a moltes coses. També ens volen vendre la “moto” que el que hem de fer, és dedicar-nos a la feina de qualitat, o a la feina intel·lectual. Quina fal·làcia!! Realment ens podem creure que la resta del món no són capaços de fer aquest tipus de feina, per menys cost? La resta del món són persones com nosaltres, i si nosaltres som capaços de fer-ho, ells també ho són. Només és una qüestió de temps, que no tant sols en aquests camps, puguem ser competitius. De fet, avui per avui, a la Índia, ja es fan feines d’aquest tipus.

En fi, que la globalització, tal com està plantejada avui dia, només té un final. Un planeta ple de riquesa, però només en mans de molt pocs, i la resta de persones, amb uns nivells de benestar molt ínfims.

Posem per exemple, una fabrica de cotxes d’una multinacional japonesa que té unes fàbriques a casa nostra. Aquesta fàbrica està sentenciada i tancarà al 2010 o 2011, i molts treballadors/res es quedaran al atur, sense feina i sense ingressos. No només els treballadors/res d’aquesta multinacional, sinó també un munt de treballadors/res d’empreses subcontractades i proveïdores. Aquesta multinacional, juga clarament la carta de l’actual model de globalitzacio, i s’emporta la fàbrica al Marroc. Actualment, aquesta fàbrica, fabrica cotxes tot-terreny de gama alta, i furgonetes (vehicles comercials), que si moltes empreses fan com aquesta multinacional japonesa, que ho estan fent, la gent del món occidental, no podrà comprar aquest vehicles, per tant els haurà de comprar algú altra. Ho faran els marroquins? NO, ja que tenen un cost laboral tant baix, que no podran optar a la compra d’aquests vehicles.

Si el conjunt del gran capital, les grans corporacions i companyes, fan tot això és per pura cobdícia, ja que el pla d’aquest tipus de globalitzacio, mirat des del punt de vista de la cerca del lucre, és bo, però han estat tant cobdiciosos, que han anat massa ràpid, i no han donat temps a que els països “emergents”, hagin crescut prou, com per poder consumir els seus productes. A més, aquestes tàctiques de baix cost, han arrossegat a la petita i mitjan empresa a fer el mateix, i aquestes segur que no podran sobreviure a aquest procés frenètic de la cerca de beneficis, sense fi, i que sinó l’aturem, segons el meu parer, pot acabar molt malament, amb pobresa generalitzada a tot el planeta, i en conseqüència, a l’esclat de forts conflictes socials.

És evident, que cap empresa, farà el primer pas per posar fre a aquesta bogeria del benefici a qualsevol preu, i hauran de ser els governs qui posin el que s’ha de posar a sobre la taula. Però ho han de fer tots. Tots han d’actuar com un de sol, i ho han de fer ràpid. Crec que encara som a temps.

Els governs s’han d’enfrontar a les grans companyies, i posar fre a aquestes deslocalitzacions. I es pot fer, sense renunciar al mercat lliure. No cal posar aranzels, que impedeixen el creixement dels països ara dits “emergents”, i que els condemnaria a la misèria. Només cal ser valent, i posar tot un seguit de normes d’importació de productes, que estiguin d’acord amb els valors, que teòricament tenen les democràcies occidentals. Aquests no són altres que els del foment del benestar de la ciutadania, i és per això, que no hi han problemes per posar barreres a la importació de productes perillosos per la salut, o pel medi ambient. Doncs només cal seguir sent coherents amb aquests valors, i posar barreres als productes que no garanteixin la defensa dels drets humans i dels drets dels treballadors i treballadores.

Per poder defensar això, cal que tot producte que entri al mercat occidental, hagi d’estar acompanyat, dels corresponents certificats en qüestions de salut, de defensa del medi ambient, i de protecció dels drets dels treballadors/res que han produït el producte que es pretén importar. Així doncs, s’hauria d’aturar tot producte de qualsevol país, on no hi hagin eleccions sindicals lliures. S’hauria de frenar l’entrada de qualsevol producte que no porti un conveni col·lectiu de tots els sectors que han intervingut en el disseny, producció, magatzematge i transport del producte que es pretén importar. A partit d’aquestes normes en defensa dels drets humans, potser a aquesta multinacional japonesa, ja no li sortiran els números, i no tancarà les seves fàbriques a casa nostra. Però el que és millor, si aquesta multinacional, vol més beneficis, haurà de posar en marxa la fàbrica del Marroc, per tal de crear riquesa al Marroc, i poder vendre els seus productes, també al Marroc.

És evident que aquest tipus de globalitzacio que “divago”, que fa augmentar el nivell de benestar dels països “emergents”, sense perjudicar als països occidentals, no el pot fer només la multinacional japonesa, o només un govern occidental. Però si es fa de forma global, els treballadors/res occidentals tindran feina i mantindran el seu nivell de vida. Els treballadors dels països “emergents”, poc a poc, aniran pujant els seus nivells de benestar, social i polític, i les empreses tindran els seus guanys tant desitjats. Potser a curt termini no tants, però a la llarga, segur que més, i a més, es minimitza molt, el risc de crisi econòmica mundial.

Bé, ara ja ha quedat palès, que soc un ignorant i un somiatruites, però la veritat, si les coses no canvien, ho veig molt clar, que tots, tots, tots, ho tenim molt magre.

Salutacions i seny.

diumenge, 16 de novembre del 2008

90 – Cobdícia o les divagacions d’un ignorant (01)


Abans de res, dir que jo no soc cobdiciós, però si soc un ignorant, sobretot del tema del que parlo avui. Economia. No tinc cap formació en aquest assumpte, excepte la que m’ha donat la vida, i observar el que passa al meu voltant de la manera més acurada que puc.

Tot i ser un ignorant sobre economia, no me’n puc estar de dir, que aquesta famosa crisi de la que tothom parla, jo fa anys, mes de sis anys, que la veig a venir, i fa uns tres anys que la pateixo severament. Per mi això de la crisi, no és nou.

Algú podria dir, que preveure una crisi és cosa fàcil. Tard o d’hora, aquesta ha d’arribar, ja que és una qüestió de cicles. En la meva ignorància, crec que aquesta crisi, és profunda i provocada, que res té a veure amb cicles econòmics, sinó que ve produïda, per una nefasta política econòmica i laboral. Tot s’ha fet per la “pasta”, sense parar-se a pensar amb el futur. Tot el que s’ha fet en els últims deu o quinze anys, com a mínim, eren unes polítiques i unes practiques de pa per avui i fam per demà.

La cosa és senzilla. Treballem per un salari, que durant el mes, anem gastant i repartint en diferents llocs. La suma de tots els salaris, repartits per molts llocs, fa que durant un altra mes, els diners tornin a circular per tot arreu, i per tant, aquests euros, que hem deixat, per exemple, a la sabateria del barri, tard o d’hora tornen a arribar a les nostres mans. Posem l’exemple d’un operari d’una fabrica de cotxes. Quan rep el seu salari, doncs se’l gasta en diferents coses, per exemple en unes sabates. Com ell, són moltes les persones, que també s’han de canviar de sabates amb certa freqüència, i això fa, que el propietari de la sabateria pugui tenir uns beneficis, que li permetran comprar-se un televisor nou, tal com ha fet el nostre operari de la fabrica de cotxes, i molts altres. Si són moltes les persones que compren les sabates o els televisors, faran que la botiga de sabates, necessiti contractar un treballador, que guanyarà un sou, i probablement, tard o d’hora, també es comprarà el televisor. Tots, l’operari, l’amo de la sabateria i el seu treballador, el venedor de televisor, amb el seus sous, el dissabte per la nit, sortiran a sopar a una pizzeria, que farà que el “pizzero”, necessiti sovint, els serveis d’un proveïdor d’aliments, d’un cuiner i d’alguns cambrers. Cambrers, que de tant en tant, s’hauran de canviar de sabates. Si a més, tots aconsegueixen estalviar part del seu sou, tard o d’hora es compraran un cotxe, un cotxe d’aquells que fabrica el nostre operari, i per tant, aquest continua treballant, en la fàbrica de cotxes, i la roda torna a començar.

El secret de la economia, des del punt de vista d’un ignorant com jo, es basa en la circulació i la repartició de la riquesa. Mentres els diners corrin, sense aturar-se enlloc, la cosa pot anar tirant.

El problema ve, quan el diner deixa de circular, i s’atura en algun, o alguns llocs, on es van acumulant, i si això passa, resulta que no es venen cotxes, i per tant, el nostre operari, ja no pot comprar les sabates ni el televisor, fent que el propietari de la sabateria, hagi de tancar, i acomiadar al seu treballador. El mateix li passa al de la botiga de televisors. Finalment, tots deixen d’anar a la pizzeria, i aquesta tanca, fent tancar a l’empresa de subministraments alimentaris. Ningú es pot canviar de cotxe, i la fàbrica de cotxes a de tancar. I d’aquesta manera, la roda de la circulació dels diners, torna a donar una volta, però amb menys diners, i cada volta, hi haurà, menys diners, i ja tenim la crisi muntada.

Però si això passa, és perquè en algun lloc, els diners s’aturen i s’acumulen. On? Doncs entre altres llocs, a la fàbrica de cotxes. Les últimes tendències de les grans companyies, és la de tenir cada any, més beneficis. No si val en tenir beneficis, cal tenir cada any, més beneficis, ja que si això no és així, perden la confiança dels inversors. I és clar, això no pot ser. Primer s’intenta treure del producte, el màxim benefici, però hi ha un any, que amb això, ja no n’hi ha prou, i per tant, es comença a fer reduccions de costos. El primer any, realment es fa una reducció de costos, millorant el disseny, o millorant la logística, o coses per el estil. Però això també té un límit. El següent pas, és reduir costos laborals, ja que la seguretat i la qualitat són intocables (bé, d’això de la qualitat, ja en parlaré un altre dia, ja que en el tema “serveis”, si que se’n perd). Aleshores comencen les protestes de les grans empreses, que necessiten “flexibilitzar” el mercat de treball, i els governs, claudiquen, i fan lleis que permeten el treball en precari, que porta a sous més baixos, i per tant a la pèrdua adquisitiva del treballador, que és en realitat el consumidor. Així ens trobem amb treballadors, que no poden consumir, i per tant no poden contribuir a la circulació del diner, i que porta novament, a que els treballs en precari no són rendibles i cal flexibilitzar encara més el mercat laboral i afegir-hi ajudes de les administracions, i així un altre cop.

Jo, que treballo en una fàbrica de cotxes, i que fa anys que veig a venir aquesta crisi (gens cíclica) em sorprenc, que els nostres polítics no ho hagin vist abans que jo. També em sorprèn que tots els economistes a sou de les grans empreses, tampoc ho hagin vist, ja que aquesta crisi, tal com la veig, acabarà en fallida total i en col·lapse de la economia, ja que aquells llocs on la riquesa s’ha acumulat, deixaran de ingressar beneficis, i entraran en pèrdues, ja que els treballadors precaris, no podran consumir, i aquests grans companyies acabaran arruïnant-se.

L’única manera que veig, per superar la crisi, passa per la millora salarial dels treballadors, per que puguin consumir, i la riquesa torni a circular. Però és clar, algú, haurà de renunciar a acumular diners. Algú haurà de renunciar a tenir tants beneficis. Algú haurà de renuncia a la cobdícia.

La crisi (que és econòmica i no pas financera, que no ens vulguin enganyar) és més complexa del que he escrit, i ja tractaré altres punts de la crisi en altres escrits, que per avui, ja m’he allargat massa.

Això sí, tot el que he escrit, només són les divagacions d’un ignorant.

Salutacions i independència.

dimarts, 19 d’agost del 2008

68 – La historia de les coses.


L’altre dia, el meu amic i “adversari”, en Maxi, ens va fer arribar un vídeo molt interessant. Es per això, que el poso aquí, per ajudar a difondre aquest vídeo.

Per fi, algú que sap explicar com veig el món. El vídeo dura 21 minuts, però crec que paga la pena.
Parla de ecologia, i de polítiques socials i laborals.


Si per mi fos, seria de visió obligatòria a tots els instituts. És cert que no podem donar crèdit a tot el que surt a internet, però crec que el sentit comú, ens farà veure, que el que es diu en aquest vídeo, es molt creïble. Gràcies Maxi, per fer-nos arribar aquest vídeo.

Salutacions i lluita.

dijous, 13 de desembre del 2007

24 - Avui és festa i...



Acabava de sortir el sol, quan va sonar el despertador de la Jenny. Es va llevar i es va seure al llit. Amb els colzes sobre els genolls, aconseguia aguantar el cap dret, que era incapaç de suportar el pes de les seves parpelles. Un so fort com un tro, va envair l’habitació de la Jenny. Era el seu marit, que roncava com un tronc. Se’l va mirar amb una enveja gens sana, però també va pensar que el seu marit es llevava cada dia molt d’hora, i es mereixia dormir una mica.

Es va dirigir a la cuina, i mentres es preparava un cafè, va comprovar que el dinar que havien preparat la nit anterior, estava en condicions. Aquell dia era festa, i els nens tenien que aprofitar el dia, i no perdre el temps fent el dinar. Anar a un restaurant a dinar, era inviable. Feia mesos que estaven en economia de guerra.
Un cop dutxada i vestida, va entrar a l’habitació dels nens i va pensar
“Avui que és festa, me’n vaig i sou dormint, i quant arribi, ja sereu dormint un altre cop. Quina merda!”

Va pujar al seu cotxe, que no se’n engegava “avui és festa, i l’assistència trigarà en venir. Arribaré tard. Quina merda!” Però finalment va engegar. Mitja hora més tard, arribava al centre comercial on es dirigia i va entrar a la botiga on treballava.

Portava ja varies hores treballant, quan una dona es va dirigir a ella “Escolta. Aquesta jaqueta li anirà bé a la meva filla” Oferint un somriure generós i servicial i mentres feia comentaris sobre lo bé què li quedaria aquella jaqueta, sobretot si ho combinava amb aquells pantalons o aquella faldilla, va preguntar-se “Què coi estàs fent aquí amb la teva família en un dia de festa. Perquè no heu anat al bosc a passar el dia? O a la platja a fer volar un estel? O a visitar qualsevol activitat que s’organitzen per les poblacions del voltant? O anar al cinema? O preparant un pastis casolà amb els teus fills? Avui és festa, i hauries de gaudir-ne. Enlloc d’això, què fas? Ensenyes als teus fills que comprar és divertit, i fas d’ells, uns consumidors compulsius en el futur. Comprar és una necessitat, no un entreteniment. Els teus fills creixen, pensant que el que s’ha de fer en un dia de festa, és comprar, és consumir i gastar. Comprar coses que no es necessiten, no és divertit. Per què ho fas això?”

Un cop havia aconseguit vendre-li la jaqueta, els pantalons, la faldilla i un parell de sabates, la va acompanyar a la caixa, on aquella senyora i els seu fill pagarien el seu “divertiment”. Mentres s’apropava a la caixa, va veure la llarga cua de gent, que esperava, per pagar coses que la majoria d’ells, no necessitaven
“Què feu aquí, perdent el temps fent cua, quan podríeu gaudir d’aquest dia sense perdre el temps fent cua? Quantes cues heu fet avui? Com tolereu aquesta falta de respecte, que per estalviar-se el sou d’una persona, us tenen aquí perdent el temps?”

Avui que és festa, la Jenny havia atès a moltes persones com aquella dona, i no podia oblidar, que aquest costum de anar els dies de festa, als centres comercials era la principal causa del tancament de la seva botiga, que amb tanta il·lusió havia obert al seu barri.

Avui, que era festa, pensava en què aquests monstres moderns, els grans centres comercials, havien fet tancar milers de petites botigues, com la seva, que donaven vida als carrers, i què podien donar un sou digne a tots els petits comerciants que les regentaven. Ara, la Jenny, ja no treballava per ella. Treballava per un ens desconegut i invisible, que la tenia lligada dins d’unes condicions laborals precàries.

La Jenny, havia passat a estar dins del col·lectiu, que no pot consumir compulsivament, de fet, quasi no pot consumir.

Gràcies als guanys que li donava la seva botiga, es va poder comprar un cotxe, que avui és vell, i qualsevol dia, no engegarà. Avui que és festa, i la Jenny treballa per un sou indigne, no podria comprar-se un cotxe similar. Ni comprar CD’s ni DVD’s, que s’ha de baixar d’internet. Ni pot marxar de vacances. Ni es pot comprar la roba que ven.

Aquelles persones, que s’han estalviat uns dinerons aprofitant-se de les condicions de treball precàries de la Jenny, tard o d’hora, veuran com aquests diners que no han fet circular, afectaran a la mercaderia o servei que ells facin, i poc a poc, veuran com les seves condicions de treball, van apropant-se a la condició de precarietat, que elles mateixes han generat, ja què cada cop, la nostra societat es va omplint de Jennys, que no poden consumir. Tot aquest cercle viciós, només pot portar a què el Consumisme, acabi morint d’èxit. I això no és bo per ningú.

El centre comercial, ja ha tancat. Per avui, que és festa, ja ha fet prou caixa, i ara toca recollir. Son les 9 de la nit, i fins a les 10, segur que la Jenny no podrà marxar cap a casa. Quan arribi a casa, els seus fills ja seran dormint, i ella no haurà pogut gaudir d’ells, ni ells d’ella, en un dia com avui, que és festa
(Quina merda)

El proper dia que sigui festa i aneu a un centre comercial a comprar, penseu en la Jenny, el seu marit i els seus fills. Penseu en les condicions laborals de la Jenny, i finalment, penseu en les vostres butxaques, que estalviant-se uns dinerons avui, és com diu la dita, pa per avui, però fam per demà.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.