202 - Ui quin missatge més piji! Et mola el meu?

Encara estic K.O. després del que va passar la setmana passada al Parlament de Catalunya amb els pressupostos. Veien com eren els pressupostos, i veien com van votar els diferents partits, queda clar que els partits es poden dividir en dos grups. Els coherents i els incoherents. Dintre del grup d'incoherents, podem fet dos categories. Els incoherents i els doblement incoherents.

Els doblement incoherents són la CUP (a partir d'ara Catalunya “U” Pot, ja que cada cop em costa més diferenciar la CUP de CSQEP) En un principi pensava que la CUP, a mes a mes de la seva pròpia personalitat, serviria per neutralitzar l'enèsim invent espanyol per fer-nos creure que l'amo, és un bon amo, que per això cal ser fidels servents de l'amo. Un any després, veig que és tot el contrari. Serveixen per neutralitzar a una part de l'independentisme. En poc menys d'un any, s'han carregat tota la bona imatge que s'havien treballat durant dècades.

Com potser que s'omplin les boca d'independència i de Països Catalans, i finalment hagin estat actors i actrius, actius i actives en deixar sense finançament la creació de les estructures d'estat? I sense finançament el desenvolupament de les 3 lleis necessàries per poder donar el salt a la llibertat amb la que tant s'omplen la boca? Han fet tot allò que caldria fer per torpedinar el Procés. Van posar el “Procés” en perill, traient al convergent Mas, per posar al convergent Puigdemont, una cosa que d'entrada no tenia massa sentit, però ara ja queda clar que era una cosa personal. Era una revenja, Una Vendetta. No hi havia contingut polític en aquesta acció. Van jugar amb un poble per una criaturada. I ara, voten NO, perquè no és prou , , , independentista? Què no havíem quedat que caldria fer les famoses tres lleis? Cal estar marcant paquet constantment? Cal enganyar-nos a nosaltres mateixos, falsejant uns bons pressupostos, per tal de dir “mira que revolucionaris i desobedients som”? (aquestes ganes d'aparentar desobediència gratuïta, em sembla una actitud força “pija”) Gràcies a la CUP, hem perdut un any amb petites batusses entre nosaltres, desaprofitant que l'amo, estava distret i afeblit (Bé, potser era l'objectiu) I no només hem perdut el temps, també hem perdut forces i recolzaments. Han demostrat ser més anit-convergents que no pas independentistes. És molt trist ser “anti”. Ser “anti” és destructiu/va, fosc/a. Sense cap mena de dubte, no són “pro”. No volen construir.

I en el canto social. Voten que no perquè podrien ser millors. Però quina raó és aquesta? Sempre podran ser millors.

En definitiva, la CUP, han votat a favor de la prorroga d'uns pressuposts DEPENDENTISTES i AUSTERICIDES. Han votat a favor de les retallades. Han votat allò contra el que diuen voler lluitar. Aquests i aquestes són independentistes? Aquests i aquestes són anti-sistema? Les seves samarretes reivindicatives, de cop s'han buidat de contingut, i han passat a ser una moda com qualsevol altre (“ui quin missatge més piji! Et mola el meu?”) Segurament seran nominats l'any que ve, als premis “Principe de Asturias” per la seva inestimable contribució a “La unidad nacional de España” i a la protecció de l'status quo financer, econòmic i social de la societat capitalista.

A partir d'ara, cada cop que parlin de construcció nacional i de l'establiment d'una societat socialment justa, ja sé que m'ho he de prendre com un acudit. El problema és que el nostre poble no està per bromes.

Ah!! i si critiques a la CUP, resulta que els pressiones. Ai pobrets i pobretes!!!!! Sembla que siguin els únics i les úniques en ser pressionats i pressionades. D'aquesta pressió no se'n salva cap persona que es dediqui a la política, a temes sindicals, o a entitats associatives de caire social.

Bé, i els de CSQEP, només han estan incoherents (sense el doblement) amb el tema social. També sé què a partir d'ara, quan diguin STOP RETALLADES, és que estan de conya. Pel que respecta al tema nacional i a la dignitat del poble català, ja sabem que la seva proposta és la d'un poble depenent i sotmès, i ho fan amb una versió actualitzada del “Apoyaré el estatuto que salga del parlamento catalan” posant una pastanaga disfressada de referèndum. Entre les dues coses, també cal que s'ho facin mirar. Això de votar prorrogues de pressupostos austericides, amb el discurs que acostumen a dur, és molt cínic.

Salutacions, independència i justícia social //*//

199 - Soc d'esquerres . . però vull tenir amo.

Em considero una persona amb una forta sensibilitat d'esquerres, fins el punt que crec que no conec a ningú que sigui més d'esquerres que jo.

Ser d'esquerres vol dir que es persegueix l'objectiu de la igualtat d'oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha d'intervenir per garantir aquesta igualtat.

La igualtat no ve donada pel fet que tots naixem nuus i que a partir d'aquí, ja queda garantida la igualtat d'oportunitats. La igualtat no és possible si no tenim en compte tot un seguit de condicionats socials que fa que no tothom tingui realment les mateixes oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha de procurar tots els mitjans per aconseguir aquesta igualtat.

A més, ser d'esquerres vol dir defensar la dignitat de les persones, i evitar que altres persones amb posicions socials i econòmiques més altes, s'aprofitin d'aquest avantatge.

La igualtat i la dignitat, han d'anar sí o sí, acompanyades de la llibertat individual que permeti entre les tres coses, aconseguir que tothom pugui esdevenir relativament feliç i desenvolupar la pròpia personalitat.

Si una persona es veu en condicions d'igualtat davant de tothom, amb la seva dignitat intacta i protegida, i amb la llibertat de poder decidir sobre el que vol i pot fer, és una persona sense amos. És una persona que podrà prendre les pròpies decisions sobre la seva vida, i no dependrà del que altres decideixin per ella. Serà una persona plena.

Això mateix, és aplicable als pobles. Els pobles han de tenir la consideració d'igualtat amb els altres pobles. La seva dignitat ha d'estar protegida, per tal que les persones que formen aquell poble, no tinguin un punt de desavantatge respecte a les persones d'altres pobles (una persona d'un poble sense la dignitat a lloc, és una persona que anirà amb el cap cot, o que haurà de renunciar a la seva pròpia dignitat i permetre – i fins i tot aplaudir – les vexacions més o menys importants que patirà – i que el seu propi sistema d'autodefensa emocional tractarà d'amagar amb mil i una excuses) i per últim, ha de ser un poble lliure, per poder progressar com a poble amb totes les eines que calen.

És per això que no puc entendre que hi hagin partits d'esquerres que renunciïn a aquestes tres condicions indispensables. No m'entra al cap que un partit d'esquerres no vulgui que el seu poble estigui en igualtat de condicions respecte als altres pobles, i decideixi “lliurament” que el seu poble a d'estar en una posició servil davant d'un altre poble. No m'entra al cap que un partit d'esquerres sotmeti al seu poble a la posició de “nosaltres som el poble petit i hem de pensar en el poble gran” No m'entra al cap que no vulguin que el seu poble miri als altres pobles als ulls i prefereixin rebaixar-se a que sigui un altre poble el que et deixi fer coses, el que administri els teus recursos, que et digui com has de fer les coses, que et digui el que necessites i el que no necessites i sobre tot, que li deixis  que et representi completament, davant de la resta dels altres pobles del món.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, un cop hagi cedit la defensa dels drets i la administració dels recursos del seu poble, no vegi que la dignitat d'aquest poble es vegi, tard o d'hora, afectada, ja que la posició d'inferioritat és segura, i per tant la cultura, l'esport, la econòmica, la vida social i qualsevol aspecte o característica del seu poble esdevindrà de segona categoria.

I evidentment, un cop s'ha renunciat a la posició d'igualtat, i ignorem la falta de dignitat, la llibertat d'aquest poble, queda en res. Un poble que ha renunciat a la igualtat i al dignitat, renúncia a la llibertat, i queda completament sotmès a la voluntat de l'altre poble.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, no només accepti aquestes coses, sinó que les promogui. No m'entra al cap que un partit d'esquerres digui “cedim el control de les nostres decisions al poble gran, i ells decidiran, i com són un gran poble, es portaran bé amb nosaltres”. No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble no estigui en peus davant de qualsevol altre poble del món i no entenc que un partit d'esquerres renunciï a la llibertat del seu poble, amb l'esperança que l'altre poble, el poble amo, ens guiarà i ens durà pel bon camí.

No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble tingui amo, per molt bon amo que sigui, ja que l'amo bo d'avui, potser demà deixa de ser un bon amo, i aleshores ja és tard. O potser, en realitat, no està representant al seu poble, i en realitat és un cavall de Troia de l'atre poble.

Per últim, un poble amb amo, mai podrà ser un poble amb les mateixes oportunitats que els altres pobles, i per tant es perd el principi d'igualtat. Un partit que permet, promou i treballa per tot això, és veritablement d'esquerres?
Pot ser d'esquerres, si vol ciutadans de primera (els del poble gran) i ciutadans de segona (els del propi poble)?

Normalment, són partits que volen destacar per la seva pulcritud ètica, política i moral, “donant” carnets d'esquerres, però que en definitiva, aquesta pulcritud i aquestes polítiques de les que presumeixen, porten al seu poble a les mans d'un amo.

Només s'és d'esquerres, si es treballa per fer que les persones i els pobles es relacionin amb les altres persones i amb els altres pobles, d'igual a igual, amb dignitat i amb llibertat.


Salutacions, independència i justícia social.

194 – L'aigua de la vergonya

Aquest estiu a Blanes està sent mogut entre d'altres coses per tractament del subministrament de l'aigua a famílies amb dificultats econòmiques. Probablement passa també a altre poblacions, però jo només sé el que està passant a Blanes.

Resulta que unes famílies blanenques amb dificultats econòmiques greus, fins al punt de no poder pagar el rebut de l'aigua, tenen el subministrament de l'aigua corrent tallat.

Vivint en una societat com la que vivim, on el capitalisme salvatge cada dia va guanyat espai i territori, no ens hauria d'estranyar aquest fet, però és que hi han coses que clamen al cel.

Resulta que qui ha tallat el subministre d'aquest servei bàsic és Aigües de Blanes, i l'Ajuntament de Blanes és el màxim accionista d'aquesta empresa privada, i per tant l'alcalde de Blanes, és qui mana a Aigües de Blanes.

La primera pregunta que em ve al cap és: Com és possible que una administració pública sigui la màxima accionista d'una empresa privada que obté els seus guanys oferint un servei públic? Aquí hi ha alguna cosa que grinyola força i tot fa pudor a perversió de la relació entre lo privat i lo públic.

La segona pregunta és: Com és possible que una administració pública permet que una empresa de la que és la màxima accionista, ignori i incompleixi un acord del Parlament de Catalunya del passat mes d'abril, on es declarava la disponibilitat d'aigua, electricitat i gas, com a drets bàsics dels ciutadans de Catalunya?

Com és possible que un alcalde que s'auto anomena socialista, i que al mateix temps és qui finalment mana a Aigües de Blanes, posi per davant els interessos econòmics d'una empresa privada que ofereix un servei públic, als drets i i a les necessitats d'uns ciutadans caiguts en desgracia? A qui serveix l'alcalde? A l'empresa privada i a l¡ànim de lucre? O als ciutadans de Blanes?

Algú em podria dir que les administracions públiques no són ONG's i per molt trist que sigui, qui no paga, no pot tenir el servei. Bé, la meva resposta seria que qualsevol administració pública, hauria de veure les ONG's com un clar símptoma de que te mancances en les seves responsabilitats i qualsevol tasca que faci una ONG és una tasca que l'administració ha deixat de fer.

També s'hauria de tenir en compte, que un alcalde que s'auto anomena d'esquerres, quan permet que una família es quedi sense aigua corrent, està apropant a aquesta família a un punt sense retorn com és la exclusió social, ja que difícilment aquesta família podrà accedir a un lloc de treball digne, si no te possibilitat d'una minia higiene.

I per últim, la gran vergonya i la falta de sensibilitat humana que demostra l'equip de govern de la vila de Blanes, en el fet que diàriament, s'estan regalant litres i litres d'aigua a vilatans i a visitants a les dutxes de les platges, a gent que es pot permetre el luxe de dutxar-se tranquil·lament a casa seva, i al mateix temps li denega l'aigua a una família amb problemes econòmics. I això ho fa un partit, el PSC, que s'auto anomena d'esquerres, però que queda clar que ni és d'esquerres, ni té vergonya, ni caritat humana, regalant aigua al rics (els que podem pagar el rebut de l'aigua) fins al punt que permeten que els fills de les famílies riques, juguin amb l'aigua potable de les dutxes de la platja, com si fos un bé inesgotable (i que es un servei que NO NECESSITEM. Jo abans, quan no hi havien dutxes a les platges, mai les havia trobat a faltar) i al mateix temps li denega els drets a les persones amb dificultats en el nom de les lleis del mercat. Vergonyós i típica actitud de personatges que clarament qualificaríem de dèspotes.

Salutacions, independència i justícia social.

190 - Més Independencia i menys retallades

Ja han passat les eleccions més importants de Catalunya des de que estem sota domini espanyol, i s'han resolt amb sorpresa positiva. Des del meu punt de vista i sense caure en utopies, somnis i cartes als reis, els resultats són gairebé immillorables. És cert que fa mal, molt mal l'ascens de C's, que ha triplicat els seus resultats. També fa mal, a primera vista que el PP hagi augmentat la seva representació al Parlament. També fa mal que el PSC, no s'hagi enfonsat com semblava que ho faria (sempre em sorprendrà, que un partit sense ideari ni ideologia, on tot hi cap, aguanti el tipus durant tant de temps) I també fa mal, lo de SI. Els independentistes hem hagut de escollir, i amb això hem canibalitzat a una força política que té moltes coses a dir, i que ha fet una tasca extraordinària durant aquests dos anys al Parlament. Probablement l'excés de personalisme, els ha passat factura. Sigui com sigui, crec vital, recuperar a aquests independentistes i integrar-los en altres forces polítiques. No ens podem permetre el luxe de perdre'ls.

Però ara que ja he dit el que no m'ha agradat, ja podem dir el que m'ha agradat. Bàsicament, el missatge que rebo d'aquestes eleccions és més independència (deixem-nos estar d'eufemismes del tipus estructures d'estat) i menys retallades. Ara tenim un Parlament més d'esquerres (de dretes però les esquerres tenen la seva quota d'influència) i sobretot, més independentista.

Els partidaris del dependentisme, estan cofois per una lectura simplista dels resultats i sense voler veure el que realment ha passat. Es pensen que la voluntat d'un poble ha castigat a CiU pels seus deliris separatistes (“se ha pasao tres pueblos”), quan en realitat, el que ha dit el poble, és que s'havia quedat curt. I també l'ha castigat per les retallades, que és possible que alguna hagi estat necessària, però tots sabem que les retallades, formen part del ADN convergent. Tot i això cal destacar que el castig no ha estat massa gran. En altres llocs, per molt menys, han perdut el govern, i CiU, a hores d'ara, encara té una força 2,5 cops més forta que la segona força amb representació al Parlament. El problema és que les enquestes preveien uns resultats, que ara semblen que els resultats obtinguts finalment, són uns mals resultats. Quan CiU desperti del cop de puny de realitat, crec que mesurarà realment el que li ha dit la voluntat d'un poble.

I la voluntat del poble li ha dit que no s'aturi, i que agafi més embranzida. Que no s'aturi, i que no ho pot fer sol. CiU, que sempre s'ha pensat que ells eren els únics representants d'allò tan ambigu que anomenem catalanisme, ha vist que no ho són. Que el procés d'independència, s'ha d'aconseguir amb tot el país junt. La dreta i l'esquerra han de jugar junts aquest partit. Si només el juga un, el partit es perdrà segur. CiU volia anar pel món, amb una gran majoria al darrere, pensant-se que això era una imatge molt potent davant la comunitat internacional. Tal com han anat les coses, la imatge del President, i del cap de la oposició junts, és molt més forta i compacte. El que sembla que els dependentistes tampoc saben veure, és que el que ha perdut CiU, ho ha guanyat ERC, i aquests que no es conformaran amb estructures d'estat, i el que volen és la independència total. ERC no vol mitges tintes.

I per últim, els dependentistes obliden les matemàtiques. L'anterior composició del Parlament, tenia 14 escons independentistes, ja que els de CiU, en realitat eren pactefiscalistes. Ara n'hi han 50 de CiU, que ara sí són independentistes, ja que a diferència del program de CiU en les anteriors eleccions, en aquestes eleccions, sí que el esperit independentista era present. Més els 21 d'ERC i els 3 de la CUP (per cert, una magnífica notícia) fa que de 14, hem passat a 74 (55% del Parlament) justet? Doncs sí, però mai he entès perquè el 55% s'ha de sotmetre a la voluntat de la minoria (45%)

Sigui com sigui, L'Artur Mas, ens ha promès un miracle. És cert, que no s'ha cansat de dir que ens hi portarà o si mes no que ho intentarà si el poble l'acompanya. El poble li ha dit que si, No com ell volia, però li ha dit que sí. Així doncs, que no s'amagui en les seves ferides i segueixi endavant, agafat de la mà d'ERC i de la CUP (i de IC-V? Crec que no) Només cal veure la premsa internacional (vull dir més enllà d'Espanya) i podrem veure que tothom diu que el proces d'independència, ha donat una passa en davant.

Salutacions i independència (i justícia social quan en siguem mereixedors)

188 - 14N: les sensasions despres d'una vaga general.

Avui, he vist a motes persones grasses, menjant-se un d'aquells xuxos enormes, fregits amb molt molt molt oli, farcits de una quantitat de crema descomunal, i arrebossats amb tones i tones de sucre. Són els mateixos grassos, que demà, es queixaran de ser grassos i que els altres no fan res per evitar-ho.

el problema, és que amb un consum tant brutal de xuxos, ja ningú voldrà produir un altre tipus d'aliment, i jo també em veuré obligat a menjar aquests xuxos, i bla, bla bla.

Això no té remei. Hauré de fer un pensament.

Salutacions, independència i a la merda la justícia social.

185 – Moderació salarial = Crisi econòmica.

Un cop més, m'he quedat parat pel poc ressò que produeixen algunes notícies, que haurien de treure la mascara a més d'un. Però com vivim en un món, on els que haurien de denunciar, estan al servei dels que haurien de ser denunciats, doncs passa el que passa.

La notícia és que des de l'aparició de l'euro, els preus s'han (o els han) pujat un 48%, mentre que els salaris, només han pujat un 14%. No cal ser economista per veure una relació directa. Algú s'està quedant els nostres diners, gràcies a la moderació salarial que des de fa anys, ens diuen (aquells que haurien de denunciar i el que fan és protegir) que és la nostra salvació. En realitat, la moderació salarial és la nostra tomba. Si continuem en un procés de precarietat laboral i moderació salarial, el retorn a èpoques passades (revolució industrial o feudalisme) és una qüestió de temps. Només cal saber de quant temps estem parlant.

Deixem d'escoltar missatges que ens fan sentir culpables per defensar el que es nostre. Deixem de escoltar missatges sobre retallades que no serveixen per res per reactivar la economia. La economia nomes es pot reactivar d'una manera: amb un repartiment just de la riquesa. Ara ja i som tard, i no tindrem oportunitat fins d'aquí a 4 anys. El proper cop, hem de ser més llestos que ells, i no caure en els seus paranys.

Salutacions, independència i justícia social.

184 - Odio als . . .

En Antonio Gramsci, ja va dir al 1917, com penso i com em sento.

Jo no ho podria haver dit millor.

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal qua cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.

(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)

183 – Abstindrem o votar.

El proper diumenge, hi han eleccions al país veí, Espanya, i ens agradi o no, ens afecten, i molt, Són unes eleccions especialment delicades per la greu crisi econòmica (i jo hi afegiria de valors i principis democràtics) i per tant és molt important la posició que cadascun de nosaltres prenem.

No cal dir (encara que ho estic dient) que entre el PSOE, que ni és socialista, ni és obrer, i el PP, que no és popular sinó populista, no hi han masses diferències. Tots dos maltracten econòmicament i socialment a la població. Mentre un maltracta a la població amb un somriure, l'altre ho fa amb mala cara, i en el cas dels catalans, a més, ens maltracten tots dos, nacionalment i culturalment. I per ultim tenim a CyU, que sempre d'una forma o altre, dona suport a aquest bipartidisme tirànic, que entre tots 3, han aconseguit portar-nos a un espai on no hi ha valors ni ètica, ni principis ni moral, i la ideologia i la política, han estat substituides per l'economia i la cobdícia del poderosos. Tots tres, el que persegueixen, és que tot segueixi igual, i rés canviï. Per tant, a mi em sembla més que evident, que no es pot votar a cap d'aquest tres partits. El que està clar, és que s'ha de votar, i s'ha de votar bé, ja que el vot nul, el vot en blanc o l'abstenció, afavoreixen, als tres partits immobilistes i continuistes amb l'actual situació, jo m'atreveixo a dir que pre-apocalíptica a la que ens han portat

Per tant, hem de optar per altres alternatives, que com a mínim, només poden ser sospitoses de ser “tots iguals” però en cap cas, podem dictar sentència i dir d'elles que “són com tots”. Per tant, la cosa està que si ets espanyol, el més normal és que votis per IU. Si ets català, IC-V o ERC. Jo ho tinc clar, ja que sent una persona d'esquerres i independentista, només em queda ERC-Rcat. Hi han altres partits mes petits, que s'ha de tenir en compte, per si aquest fallen si algun dia arriben a governar. En qualsevol cas, són una millor opció que El PsoE, el Pp o CyU.

Només em queda ERC-Rcat? NO. tinc altres opcions, que des de l'esquerra, o des de l'independentisme, o des d'ambdues opcions alhora, em proposen. Per una banda, em demanen que voti nul, posant una papereta amb la senyera estelada, i per l'altre, que m'abstingui, ja que al Congreso del país veí, no se'ns ha perdut rés. Totes dues opcions m'atrauen, però per a ser realment efectives, haurien de ser la opció escollida de forma massiva per part de la població catalana. L'efecte sobre la comunitat internacional seria molt fort, i segur que ens ajudaria a aconseguir la llibertat del nostre país. Però dubto molt que sigui així. Per tant, només em queda l'opció de votar a ERC, que de la mateixa manera que en les altres opcions que he explicat abans, lo millor seria un vot massiu, però també estic segur que no serà així. Si més no, si voto a ERC, posaré al Congreso d'Espanya, persones que m'agraden, cosa que si no faig, segur que “posaré”persones que no m'agraden gens.

A més, ERC ha recuperat l'esperit perdut i ha fet neteja, i això em permetrà tornar a votar a ERC, sense tapar-me el nas, i el que és millor, amb esperança i il·lusió.

Salutacions, independència i justícia social.

182 – Molt Honorable President, et trobem a faltar.

El 15 d'octubre de 1940 (fa 71 anys) al Castell de Montjuïc (castell construït per castigar a la població, no pas per defensar-la) van assassinar pel mètode de judici sumaríssim i el posterior afusellament, al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys, acusat de coses que només el fascisme pot considerar delictes. En Lluís Companys, té l'honor de ser l'únic President de Govern escollit democràticament, que ha estat afusellat.

Home de profundes idees republicanes i marcades tendències per les polítiques d'esquerra, amb un independentisme català, que avui, molts consideraríem col·laboracionista, va ser un polític valent que va haver de viure moments molt difícils i prendre decisions encara més difícils. Polítics com ell, són els que ens calen avui, que encara estem a temps d'evitar moviments perillosament impositius i excloents tant en el sentit nacional, com social, com econòmic.

I em sap molt greu com hi han mal intencionats que des del posicionaments suposadament revolucionaris i d'esquerres (els de dretes ja suposem que no són amics de lo social i de lo català) embruten de forma deliberada el nom i la historia d'un home d'esquerres i republicà, per què els de sempre, la prefereixen “antes fascista que rota”.

President, no només no t'oblidem, sinó que en els moments que estem vivint, et trobem a faltar.

Salutacions, independència i justícia social.

181 – Aprofitant que passaven per aquí. . . m'he l'han volgut endinyar.

Amb el naixement del moviment dels Indignats, m'he discutit forces cops amb alguns independentistes, normalment convergents (ja sabeu, d'aquells que són independentistes a tot hora menys quan toca fer alguna cosa de debò) ja que em volen fer creure que les retallades són culpa de la nostra dependència de Espanya.

Soc independentista, però no imbècil. Les retallades poc tenen a veure amb la dependència o independència, i amb el que tenen que veure, és amb la voluntat política d'afavorir unes polítiques econòmiques neo liberals, que l'únic que fan és empobrir a la massa social obrera, i per tant, fan caure el consum de tal manera, que tota la economia productiva se'n resen, i ja tenim la crisi econòmica muntada. Fins aram ho tapàvem amb els bancs, però tot té un límit, i semble que hi estem arribant.

Per tant, que ningú em vingui amb si les protestes Indignades són adients o no. O si la prioritat és la independència i lo altre (la bonança econòmica) ja vindrà sola. Com he dit abans soc independentista, però això no vol dir que em deixi donar pel cul, si qui ho vol fer, porta una senyera (i molt menys, si la senyera no és estelada)

També m'he trobat un molt, molt molt reduït grup d'Indignats, que amb l'excusa d'evitar les retallades, donen peu, a trepitjar tot allò que consideren superficial o poc rellevant, i casualment, és allò que té identitat catalana, o afavoreix la identitat catalana. També l'erren de ple. És cert que la independència no evitaria les retallades dels neo liberals de CyU, però també és cert que per evitar les retallades, tampoc podem a la lleugera, eliminant tot allò que ens fa ser nosaltres i que referma i preserva la nostra identitat, i per tant, ajuda a no ser eliminats o engolits per un altre cultura més forta i poderosa, però gens solidaria (com reclamen ser els indignats)

Totes dues bandes, s'equivoquen i potser no cal retallades, i el que cal, é ser eficients. Cal no pagar tributs polítics als bancs. Cal fer una recaptació justa d'impostos, i lluitar de valent contra l'espoli fiscal per una banda, i contra el frau fiscal per l'altre. Cal fer polítiques que ajudin a la circulació de la riquesa, i dificultin l'acumulació d'aquesta en poques mans. Amb una altre manera de fer política, no caldria retallar ni en sanitat, ni en educació, ni en la defensa de la nostra cultura.

Si us plau, a totes dues bandes, no aprofiteu que passàveu per aquí, per endinyar-me-la fins al fons amb arguments falsos i barats, d'estar per casa. Els problemes de la ciutadania catalana, només és poden solucionar amb dues coses: Independència i justícia social. Amb una sola, no n'hi ha prou.

Salutacions, independència i justícia social.

180 - Llevar-se ben, ben d'hora, no fa imparable a ningú. Mullar-se, sí que ho fa.

L'altre dia, en Pep Guardiola va recollir la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, que no sé si s'ho mereix o no, però ja m'està bé, i va fer un discurs que ha estat molt ben valorat per tothom, i sembla que tothom s'hagi volgut fer seu aquest discurs, on d'una manera mes o menys explicita, diu coses que omplen de moral i satisfacció als catalans. Personalment el discurs a mi em va semblar bé, però trobo que se'n va fer un gra massa, sobretot per la lloança que s'ha fet d'una part d'aquest discurs, d'on deia: "si ens aixequem ben aviat, sense retrets, i si penquem, som un país imparable". Aquesta frase, que és molt maca, és un tòpic tan típic, i sobretot tan fals, que em va irritar una mica, quan tothom va fer com si aquesta frase fos el Sant Grial.

Perdoneu, però en aquest país, i arreu del món, persones que s'aixequen ben d'hora, però ben d'hora, i que han pencat com ningú, i sense fer cap retret a ningú, n'és ple, i la majoria han acabat amb una miserable pensió o coses pitjors. El fet de treballar molt, molt molt, no garanteix, re. De fet, penso que és mes certa la frase, que diu “ ningú es fa ric, només pencant”. Sempre hi han excepcions i evidentment que s'ha de pencar molt, però amb això no n'hi ha prou. I el nostre pais, n'és un exemple, perquè pencar, el que se'n diu pencar, el nostre poble ho ha fet sempre, i molt, i els nostres veïns (els amos) ens paren constantment, com volen i quant volen.

Ara, el discurs que si m'ha agradat molt d'en Pep Guardiola, és el que va fer ahir en una roda de premsa, defensant públicament a unes persones que ell creu que estan reben un tracte injust, i ho ha fet, de tal manera, que segur que no ha agradat gens, a qui té actualment el poder. Mullar-se, pels ideals, pels amics, pels nostres, si que ens farà imparables.

http://www.youtube.com/watch?v=4eaH99pcf4M

Salutacions, independència i justícia social.

179 - Som escola . . . o són escola?

En aquest conflicte sobre el model educatiu de la inversió lingüística, tinc un debat intern que no em deixa estar segur de res. Per una banda, tinc el meu cantó de defensa de la nostra nació, que em fa revoltar-me i defensar sense cap tipus de qüestió, l'actual model educatiu que en el seu temps va impulsar CyU, i que si més no, ha servit per mantenir uns nivells d’us del català que d’un altre manera, serien molt inferiors.

Al mateix temps, és un model que no explica als nostres infants que el 10 de Setembre de 1714, Espanya no existia, i quan parla de l’11 de setembre, ho fa quan els nostres infants són tant petits que no acaben de comprendre el que va passar i a mes, ho obliden ràpidament. Encara recordo com no fa gaire, un amic de cognom de soca rel, repassant un tema de historia del seu fill, va descobrir que l’11 de setembre no celebràvem cap victòria, sinó que recordàvem una derrota. Curiosament, aquesta llisó no deia que aquesta derrota, era la gran derrota, la derrota definitiva (si més no, de moment)

Per un altre banda, soc profundament democràtic, i això vol dir defensar, quasi sense cap tipus de qüestió, a les minories. I segons les actuals lleis, hi ha un minoria que té uns drets que s’han de garantir, encara que no ens agradin. Uns drets que en un país normal, ningú demanaria, ja que ningú amb sentit comú i sense la voluntat de voler imposar la seva (voluntat) a la resta, ho faria. Però la veritat és que avui dia, aquests drets existeixen i no podem trepitjar-los amb l'excusa que la immensa majoria no vol que es respectin. Aquesta és la mateixa raó que donen els nostres invasors i amos, per trepitjar-nos constantment quan volen, i com estan fent ara mateix amb la utilització tendenciosa dels tribunals i dels jutjats.

No sé fins a quin punt hem de gastar energies i recursos en aquest sentit i en mesures a mitges, tipus "ni-tu-ni-jo-sinó-tot-el-contrari". L’única manera d’aconseguir el model lingüístic que volem a les nostres escoles, és amb la independència, i així evitarem que des de fora, ens diguin el que hem de fer. Només els esclaus i els que no són propietaris d’ells mateixos, accepten les normes imposades per gent aliena a un mateix. L'actual (fins d'aquí a dos mesos, aproximadament) model educatiu que tenim, i pel que ara gastarem totes les nostres energies, en realitat s'ha demostrat que en realitat no era res més que què els nostres amos ens deixaven parlar en la nostra llengua. És important lo de "ens deixen", ja que quan algun deixa fer una cosa, es que te el poder per deixar de deixar fer aquella cosa, i per tant queda clar que no som, encara que molts ens ho vulguin fer creure, propietaris de les nostres polítiques eductives, per moltes transferències polítiques que s'hagin fet.

Lluitem, doncs per l'actual (fins d'aquí a dos mesos) i sotmès sistema educatiu, però no oblidem quina és la veritable arrel dels problema, i sobretot, quan toqui votar, tinguem present quina posició té cada partit en aquest sentit. Ho dic perquè ara, CyU, que sempre a jugat la carta de "ara ens deixen parlar català", s'ha trobat amb allò que tard o d'hora passaria, i és que qui juga amb foc, es crema, i qui juga a deixar que algú tingui poder sobre ell, tard o d'hora, aquest algú aplica aquest poder sobre un ell, i poca cosa es pot fer per evitar-ho.

Així doncs, sortim als carrers a protestar, però quan arribi el moment, tinguem clar, a qui donem la responsabilitat de representar-nos.

Salutacions, independència i justícia social.

176 - "Justos per pecadors" . . o . . . " a per ells, que són pobres".

Un cop més el Govern dels millors (segons diu CiU) ha demostrat una especial sensibilitat amb un sector social especial. El Govern dels millors (Segons el molt honorable Artur Mas), ha decidit que la gent que ho està passant malament econòmicament i que estan en risc de imminent d’exclusió social, doncs tenen les coses massa fàcils, i cal fer-los una mica la punyeta. Tal com actua el Govern dels millors (segons molts creadors d’opinió "desinteressats" que volten pels nostres mitjans de comunicació "imparcials") sembla que com són pobres, doncs és mereixen menys del que tenen, i tot és poc per complicar-los la vida. Resulta que s’ha detectat que entre les persones que reben la R.M.I. (Renda Mínima d’inserció) hi ha qui fa frau i no l’hauria de rebre.

Cal recordar, que qui rep aquesta R.M.I., són persones que no tenen ingressos i que corren seriós perill de quedar fora de la nostra societat, per la falta d’ingressos. Tots hem pogut veure el mal psicològic que tenen moltes persones que van pidolant pels nostres carrers, o tots sabem que les persones que tenen pocs ingressos, tenen molta facilitat per ser víctimes de malalties psíquiques que fan que aquestes persones perdin tota oportunitat de ser recuperades per la societat.

Com deia, doncs s’ha detectat que hi ha persones que fan frau amb aquesta ajuda que dona l’administració per tal d’intentar que la nostra societat no perdi alguns dels seus membres pel fet d’haver entrat en desgracia. L’ajut que reben aquestes persones és el salari mínim interprofessional (aproximadament uns 600 euros) Tothom que visqui avui dia, en els carrers de les nostres viles i les nostres ciutats, sap que aquest ajut és insuficient per re. M’agradaria saber exactament, el "POSSIBLE" frau, quina quantia de diners és exactament.

Per tal d’acabar amb aquest frau "intolerable", fet per persones que sense cap mena de dubte, deuen viure envoltades de tots els luxes, s’ha decidit retardar el pagament APROVAT d’aquest ajut i dificultar el seu cobrament, castigant d’aquesta manera, justos (molts justos) per pecadors (pocs pecadors, i segurament poc pecadors), i en molts casos, demostrar que hom és innocent per tal de rebre aquest ajut. Sincerament, trobo que aquest tipus d’accions per part dels nostres polítics, reflexa molta falta de qualitat humana. Potser m’equivoco, però posar més dificultats a aquestes persones per agafar a quatre pocavergonyes que "pocavergonyeen" quatre reals, em sembla que és tenir molt poca sensibilitat davant de persones que prous problemes tenen a la vida.

Però en el fons, aquest tipus de politiques, ens les mereixem, ja que els hem votat. Un pot ser de dretes, i tots sabíem que CiU eren de tendència dretana. El que crec que si que hem d’exigir a un Govern, sobretot si és el Govern dels millors, és coherència, i aquest Govern, amb aquestes mesures, un cop més, demostra que no és precisament el govern dels millors, sobretot per falta de coherència. I és que si un és coherent, ha d’aplicar-se a un mateix, el que exigeix als demes. Per tant, si hi ha sospita de frau en la R.M.I., i això justifica retardar el pagament d’aquest ajuts, també hi ha sospita de males pràctiques entre la classe política, i per tant, en coherència convergent, el retard dels sous dels nostres politics, eés una cosa que no pot esperar més. I si les persones per rebre el R.M.I. han de demostrar que són innocents, els nostres polítics, seguint la coherència que hauria de tenir un Govern dels millors, abans de cobrar la seva nòmina mensual, també haurien de demostrar la seva innocència. No sé que em diu, que demano massa coherència.

Si no ens movem, ens tallen els nostres drets i ens tallen les politiques socials, que han fet d'Europa, un lloc amb una qualitat de vida molt superior a la que hi ha a la resta del món. Mantenir les politiques socials, és primordial per tal de no esdevenir una societat més del tercer món. Les ONG's, ja comencen a treballar seriosament dins del nostre territori, i això és un clar símptoma del empobriment de la nostra societat. De nosaltres depèn. Primer votant a les eleccions. I segon, mobilitzant-nos quan sigui necessari. Si no ens movem, ens els retallen.

Per tot això, diferents assemblees de treballadores de Serveis Socials de les comarques Gironines han decidit convocar pel proper divendres dia 5 a la 1 del migdia una concentració davant la seu de la Generalitat a Girona per protestar contra les retallades de la renda mínima d’inserció i les nefastes conseqüències socials que aquestes comportaran.

Salutacions i justícia social.

175 – Per fi ERC sembla que escolta el clam.

Per fi sembla que ERC escolta el calm que moltes persones amb sentiments independentistes i d'esquerres fèiem i sentíem per arreu. Per fi sembla que hi ha algú que ha analitzat el perquè de les coses, i les ha analitzat bé, i científicament sense deixar que passions personals, distorsionin aquesta anàlisi.

Per fi, algú s'ha adonat que cal fer foc nou, però de veritat. Que cal presentar-se davant de l'electorat amb cares noves, o si més no, amb cares poc “brutes”. Per fi, algú ha entès, que ERC és una eina i no la fi en ella mateixa. Per fi algú està fent el que cal. És veritat que tots preferiríem fer la nostra alineació particular (jo soc capaç de qüestionar al Josep Guardiola!!!!) però això no pot ser, i cal que qui ha pres la responsabilitat de les coses, ho faci sense por i sense coaccions.

I cal sobretot, no escoltar veus que han fet durant aquests anys unes coses, i ara demanen unitat i representació per totes les sensibilitats. Sembla que hi ha qui no entén que vol dir fer una passa enrere. Fer una passa enrere vol dir, posar-se, en el millor dels casos en tercera fila, i procurar no sortir en cap foto, i fer molta feina, silenciosament.

Que són persones molt valides? I tant!!!! Com tantes altres de han estat “expulsades” en els últims anys del partit, per no ser disciplinats. És clar que tot depèn de l'ull amb el que un mira les coses. El que abans era un indisciplinat que volia mal al partit, ara és algú que expressa la seva d'opinió. I que abans de presentar-se com a candidat de res, han de reconèixer d'una manera clara, evident i explícita, les seves greus errades, que han malbaratat una mot bona feina, que en molts casos, ells mateixos havien fet.

L'Oriol Junqueras, de moment, ho està fent molt bé.

Salutacions, independència i justícia social.

171 – Una Historia de banyes o l'independentisme no és Andoni Zubizarreta.

L'andoni Zubizarreta, va ser el porter de Ath Bilbao, del valència , de la selecció espanyola , i sobretot del Barça. A mi personalment no m'agradava molt el seu estil. Els que el varem veure jugar, podem recordar d'ell que no era un porter massa espectacular, però el seu èxit consistia sobretot en saber-se col·locar al lloc adient i així aturar els xuts que li arribaven. El màxim esforç que feia era deixar caure a terra tota la seva alçada per tal d'aturar alguna pilota rassa, però allò d'estirar-se buscant l'escaire per desviar una pilota allunyada de la posició que ocupava, no ho veiem mai. Doncs a diferència de l'Andoni Zubizarreta, l'independentisme català, o si més no, una part important del de l'independentisme català, mai és al lloc adient en el moment adient i és prou espectacular per deixar veure que és en el lloc equivocat.

Fa pocs anys, quan l'independentisme català el monopolitzava ERC, mentre els independentistes volien plantar cara, els dirigents d'ERC, van decidir donar una nova imatge a l'independentisme fent una tasca de no deixar-se veure massa. Les conseqüències d'aquesta política és que poc a poc, ERC va anar perdent influència de poder efectiu en la vida política catalana fins a dia d'avui, que sembla que finalment, s'està preparant una renovació absoluta d'aquest partit, i sincerament espero que aquesta renovació sigui possible, i sobretot, que no arribi massa tard.

I ara, sembla que una part de l'independentisme català, a decidit fer tot el contrari. Enlloc de cercar complicitats i simpaties, davant del moviment d'indignats, ha decidit plantar cara i girar-se d'esquenes a un moviment ciutadà que pot portar uns canvis a la nostra societat força importants. Així doncs, enlloc de voler aprofitar aquesta oportunitat, el que fa aquest sector és enfrontar-si directament, amb l'única conseqüència evident que no podrà guanyar re, i si perdre unes possibles futures complicitats, renunciant a la possibilitat que s'obre davant, per oferir-se com una veritable alternativa social.

I tot per un atac de banyes i per un excés de testosterona, que com tothom sap, és una de la substancies més manipulables de les que existeixen. L'atac de banyes és evident, veien com una societat que molts creiem adormida, de cop i volta, ha aconseguit més rebombori que totes les mobilitzacions que hem fet els independentistes. De cop i volta, desprès de tanta feina, tants suors, i tants sacrificis, veiem com uns quants marrecs que creiem sense sang a les venes, tenen més possibilitats aconseguir més resultats que amb tota la intel·lectualitat independentista treballant a tota màquina. Segur que mes d'un, deu pensar que no és just. Que portem trenta anys (o 300 anys) i quasi no hem aconseguit re, i uns nois amb poc temps, qui sap el que aconseguiran. De moment, sembla que han fet oblidar a tothom el fet independentista.

El segon fet, és que no he pogut veure mai com uns quants, poden manipular d'una manera tant brutal a tanta gent. Vull dir que només falta que 4 fatxes (ves a saber si no estan en missió de servei a la seva pàtria) diguin quatre coses en contra de lo català, i alguns independentistes amb tota la seva dignitat, això si, abandonen el carrer, i deixen el camí lliure al fatxes als que volen combatre. Per tant, els fatxes guanyaran la “batalla”, per l'abandonament dels seus adversaris, que això sí, són molt dignes i molt integres. Aquests fatxes, que potser han estudiat a carreg d'algun ministeri, (o potser no, tampoc importa massa) tenen tot el camí lliure per difondre totes les idees que vulguin, com per exemple, “veis los independentistas? Solo les interesa lo suyo. Por lo tanto ya lo sabeis. Nunca podreis contar con ellos”.

Trobo molt poc intel·ligent, molt digne, però poc intel·ligent, abandonar els nostres carrers i les nostres places davant de 4 fatxes que ens els podríem “cruspir” amb patates, si fem servir, a més del cor, el cervell.

Un altre manipulació, és la que fan alguns “independentistes” pseudo-convergents liberals (primer liberals i després si s'escau, independentistes) que no volen per re del món que aquest tipus de moviments, triomfin, no sigui que canviïn les actuals polítiques neo liberals, que són en definitiva les veritables culpables de l'actual crisi econòmica, i que amb una manifesta manipulació informativa (no oblidem que els mitjans de comunicació, en realitat són empreses o treballen per importants grups empresarials) aprofiten per aprofundir encara més en aquestes polítiques, fent una retallada de prestacions socials.

El moviment indignat, re té a veure amb qüestions identitàries, i la prova, és que des del canal de TV, Intereconomia, critiquen al moviment d'indignats, per no indignar-se davant de la pressa de posició dels regidors i alcaldes de Bildu. Els de Intereconomia, estan fent el mateix que aquests independentistes. Tant uns com els altres, busquen en aquest moviment, unes coses que no són per les que s'està protestant. En realitat és una lluita dreta/esquerra, i això sí, les forces de la dreta (catalana i espanyola) i les forces identitàries espanyoles, volen evitar de totes maneres, que l'independentisme català tregui profit d'aquest moviment, i han mogut quatre fils, per parar un parany a l'independentisme català que el faci abandonar aquesta oportunitat d'or. Bé, cal dir que basicament, els independentistes que han caigut en aquest parany, són els de dretes. Els d'esquerres, no deixarem que quatre espanyols ens facin fora dels nostres carrers. Si més no, això espero. Jo personalment, com crec en la independència, i en aquest moviment, no penso abandonar.

Em deixo coses a dir, però de moment, avui ja he escrit massa.

Salutacions, independència i justícia social.

170 – Encara dorms?

Aquí hi ha un vídeo d'aquells que ens expliquen les coses. A mi, m'ha impressionat una mica.

Desperta, imbecil!!!!!

Un cop s'ha vist el vídeo, no oblideu el que passa al segon 45. Té la seva importància. Aquest vídeo l'he vist gràcies a Té la mà Maria.

Salutacions, independència i justícia social.

168 – Carta a un amic. Carta a Joan Puig sobre el que és la indignació.

Avui, en Joan Puig, en la seva tasca mai prou agraïda, com a periodista improvisat, ha penjat uns vídeos sobre la xiulada / cassolada, que s'ha organitzat avui davant del teatre municipal de Blanes, amb motiu de la presa de posició del nou alcalde de Blanes. Malauradament, a més a més de penjar els vídeos, ha afegit uns comentaris molt subtils, deixant veure, que els que ens hem manifestat, érem dirigits per IU, i la veritat, m'he posat una mica nerviós, i en calent, he començat a respondre al meu amic (potser ell no vol que li digui amic. Tot i que estem una mica distanciats, jo encara el considero del meu bàndol) En principi, només pretenia escriure quatre ratlles, però l'escalfor del moment, ha fet que m'allargui una mica, i he decidit no respondre. Però la veritat es que m'he quedat amb el “ay” al cor, i finalment he decidit que tenia que respondre a les seves subtils manipulacions (o el que jo crec que son manipulacions – ben intencionades) En el seu dia, vaig fer cartes d'aquest estil per el Sr. Marigó, per el Sr. Joan Salmeron, o per el Sr. Felip Puig. Ara, li ha tocat a ell.

Aquesta és la carta:

Joan.

Tens un especial talent per no veure el què de les coses. Jo no és que sigui un crack precisament, i soc conscient de la meva ignorància i de la meva mediocritat. Suposo que jo no soc “sospitós” de IU (de fet molts ex-companys d'ERC, m'han acusant més d'un cop de ser de dretes per estar Reagrupat - quita falta d'anàlisi!!!!!) En el seu moment, quan et dèiem que ERC s'enfonsava, deies que no era veritat, i que ens manipulava algú. Fa 4 anys et vaig dir que la CUP se'ns (ERC) menjaria amb patates i em vas dir que això era impossible i que de cap de les maneres. Ara que ja s'ha enfonsat, veig que encara avui, penses que en Puigcercós, ha caigut per una conspiració i no per la seva tasca dirigint ERC. Veig que no hi ha autocrítica real.

I ara resulta que soc de IU? Que em deixo manipular per IU? El que t'hauries de preguntar, és per que IU té unes simpaties que no té Esquerra, que com a partit polític petit que és, hauria de tenir. Però és clar, com la independència no és una prioritat dels Indignats, doncs intentes desacreditar-los. I a que ve ara tanta dèria amb la independència? Fa dos dies, la deixaves de costat per seguir la política i la estratègia de la pluja fina. Fa uns anys, i ara també, la lluita era i és en els dos eixos, en el nacional i en el social. No entenc perquè se n'ha de separar una de l'altre. No entenc perquè si la independència no és una prioritat pels Indignats, se'ls ha de donar l'esquena. Els indignats són / som una representació de la societat actual, i per tant, tal com passa a la societat real avui dia, la independència no és una prioritat. Per mi sí, però entenc perfectament que pel moviment Indignat, no ho sigui.

Et demano disculpes pel to, però la teva insinuació, m'ha ofès profundament. I per que no dir-ho, em molesta profundament que una persona important del partit pel qual simpatitzo, tingui una visió de les coses tant partidista sobre el que està succeint, i això és que encara no te'n has adonat, que d'una de les coses que es queixa la gent, és que en lloc d'escoltar-los, us dediqueu a dir que estem manipulats per uns o per altres. De debò ho penses? La classe política viu en un món diferent, mirant a la gent del poble per sobre de l'espatlla. Com per exemple avui. El nou flamant alcalde, s'ha comportat com una vanitosa i capritxosa estrella de rock, fent-se esperar i tenint un menyspreu absolut per la gent que érem manifestant-nos. I quan a aparegut, ho ha fet abraçant-se o abraonant-se sobre una persona (aprofitant-se del factor sorpresa i que aquesta persona no ha volgut reaccionar violentament i es una persona educada) que patirà d'aquí pocs dies, la incompetència general i la falta de sensibilitat de la nostra classe política. La veritat és que la sortida del nou alcalde, no és pot qualificar de massa elegant. Encara no sé si era un alcalde o una “condescendent” nova estrella del rock.

Les coses van molt malament, i no veig que ningú amb poder tingui ganes de veritat de redreçar les coses, tant en l'eix nacional com en el social, i si no ens comencem a moure de veritat, l'arribada d'un lider feixista, o una revolució en tota regle, és una certesa. Tu que tens més influència que jo o qualsevol “mindundi” com jo, si et plau, feu alguna cosa.

Salutacions independència i justícia social, JA.

167 - Cassolada a Blanes.

Continuant amb el moviment dels indignats, el passat dimecres, unes 200 persones de molts diferents perfils i inquietuds, ens varem reunir a la Plaça Espanya de Blanes (repeteixo que alguns preferim anomenar-la, Plaça de la Gent gran) per fer un acte en forma de cassolada per fer una demostració sobre la nostre disconformitat del funcionament polític i social de la nostra democràcia (Jo l'anomeno democràcia tirànica)

Des del meu punt de vista, ho considero tot un èxit, sabent com som els blanencs i les blanenques, que ens costa molt tenir compromís polític i social, i vivim molt al marge dels problemes que patim dia a dia, i que les diferents administracions, no aconsegueixen solucionar de cap manera. Potser, la falta de motivació dels blanencs i de les blanenques, és veure com els nostres polítics locals, gasten més energia en les seves disputes personals que en donar sortida a tots els reptes que té la nostra població, dedicant-se a destruir el que l'altre a construït.

Tornant al tema dels indignats i indignades, la cassolada va anar força bé i la assemblea de després , crec que va anar molt bé. Alguns potser volien córrer massa, i arranjar el món durant aquella mateixa assemblea. Volien concretar objectius, creant comissions de treball i definit l'estratègia a seguir, per tal de arrossegar a més persones en la protesta sobre la situació de molt baixa i precària qualitat social que vivim. Això, per començar, crec que és aspirar massa. Les meves expectatives personals, van ser satisfetes clarament. En definitiva, la cassolada i la posterior assemblea van servir per fer que el número de mobilitzats augmentés considerablement , ens coneguéssim tots una mica més, i definíssim les primeres línies de la tasca a fer, que segurament, no aconseguirem definir massa més, però crec que això no importa massa. L'important és fer-nos veure, i sobretot, definir la següent actuació i crear un entremat entre tots els blanencs, i poc a poc, contactant amb les mobilitzacions de les poblacions veïnes.

Crec que no podem definir grans objectius, ja que cada persona té els seus, i el gran objectiu, no és altre que fer veure als nostres polítics, que han de fer política, pel poble i per les persones, i no pel mercat o pel capital. Els nostres polítics, han de recordar quina és la seva feina, que no és altre que aconseguir donar-nos més llibertat a tots (sense trepitjar la llibertat del veí) i fer tot el que calgui, perquè la llibertat dels diners, no esclavitzi la nostra societat. La nostra democràcia s'ha convertit en aquella cèl·lula que va néixer per servir al cos, i ha crescut de tal manera que ha esdevingut una cèl·lula cancerígena, que finalment, el que fa, es destruir el cos que havia de servir.

Per acabar, en l'assemblea van aparèixer la presencia de 3 partits polítics (si més no, és el que jo vaig detectar). Per una banda, estaven els de C's, que van participar a l'assemblea d'una forma força elegant i força asèptica però amb voluntat constructiva. També hi era la CUP, que va tenir una participació més activa, però també sense fer partidisme i amb voluntat constructiva. Per últim, també van ser-hi, els de Esquerra Unida, d'una forma molt discreta, sense intervenir i escoltant tot el que passava, i tot el que es deia. La veritat, aquestes tres formacions polítiques, em van demostrar que tenen interès per saber el que passa al carrer, i per saber que passa amb aquest moviment de descontents i que pensen que ja n'hi ha prou de certs estils de política. Els que no hi eren, doncs també m'han demostrat, que lo que li passa al poble, els hi rellisca força, i molts cops, fan com un famós entrenador de futbol, que es pregunta el “per què” de les coses, quan ells mateixos, són la resposta.

Finalment, és va decidir fer una nova cassolada el proper dissabte, a les 11,30h davant del Teatre Municipal, durant l'acte d'investidura de l'alcalde. No és per ell en concret, sinó per la figura que representa, i intentat fer-li veure, que ha de servir, als seus ciutadans i no als seu partit, o als poder fàctics, o a l'Ajuntament. Serveix, únicament i exclusivament, als blanencs i blanenques. Després d'aquesta cassolada, és farà una nova assemblea a la Plaça de la Gent Gran (alguns estan entossudits en anomenar-la Plaça Espanya). És molt possible, que aquesta assemblea sigui l'inici d'una acampada.

Lluitem, lluitem i lluitem.

Salutacions, independència i justícia social.

166 – Per fi, sembla que ens corre la sang (indignada) per les venes!!!!!!!

Fa una mica més d'un mes, vaig començar a veure pel Facebook, com s'estava organitzant una mobilització ciutadana per protestar sobre l'estat de la nostre societat, amb un discurs en el que hi estava d'acord, però que vaig considerar ambigu i fins i tot, un pel populista, ja que la pròpia ambigüitat de la convocatòria i la falta de suport per part d'alguna organització “establerta” amb cara i ulls, em feia pensar que darrera de tot allò, no hi havia massa reflexió, i vaig cometre l'errada de menystenir aquesta convocatòria i no fer-li massa cas. Una clara mostra que he de ser més humil. Finalment, aquesta convocatòria de mobilització va tenir molt més èxit del que jo vaig pensar, i fins i tot, molt més èxit de convocatòria que algunes d'aquelles organitzacions “establertes de les que parlava abans.

Aquestes mobilitzacions d'indignats, el que volen denunciar és la nostra democràcia actual, que en realitat té molt poc de democràcia, i en realitat, és una democràcia que el que fem és escollir als ninots que volem que representin als veritables tirants d'avui dia, que no són altres que les grans corporacions empresarials que fan i desfan com volen, emparats sota la “democràtica” llei del mercat que ens venen en forma de liberalisme econòmic, i que des dels mitjans de comunicació, ens bombardegen constantment, ja que entre altres coses, o bé ells mateixos són corporacions empresarials, o són propietat de corporacions empresarials, i per tant ens fan veure el que ells (o els seus amos) volen que veiem, ignorant, o literalment maltractant informativament altres alternatives d'acció social que podrien desestabilitzar el “xiringuito” que s'han muntat aquestes corporacions empresarials, que, cal repetir-ho un altre cop, tenen als polítics i als mitjans de comunicació al seu servei.

I des de fa temps, que pensava que vivíem en una societat adormida, que no volia veure el que li estaven fent, i el que feien a altres societats d'aquest planeta. Ho pensava fins l'extrem de pensar que la batalla estava perduda, o que en els millors dels casos, acabarien produint-se greus aldarulls socials que podrien fins i tot, esdevenir en llargues i dures guerres de tot tipus. El fet, que tothom em prengués per boig, encara em va “animar” més a baixar els braços, i plegar de tot tipus d'acció per intentar que les coses canviessin.

Aquestes mobilitzacions, que no tenen un gran ideari, ni cal que el tinguin, només demanen que les coses siguin normals i que qui mani siguin els polítics en nom de les persones i no els grans poders fàctics. Aquestes mobilitzacions, m'han demostrat que encara hi ha esperança i que la sang, encara corre per les nostres venes. De fet, la meva sang torna a fer que no em pugui estar quiet, i he tornat a obrir aquest blog de nou.

Malauradament, i algú ho havia de dir, alguns, que d'una manera o altre, han viscut o viuen del sobrant (o potser no tan sobrant) d'aquests sistema de control empresarial, volen fer veure que aquestes mobilitzacions son una “camama”, amb l'excusa que aquestes mobilitzacions no són independentistes. Crec que estic lliure de tota sospita, quan dic que aquestes mobilitzacions, no tenen re a veure amb l'autodeterminació de Catalunya, i el que hi ha darrera de tot això, és social i no nacional. És curiós, perquè alguns, encara no fa masses anys, posaven per davant eix social sobre l'eix nacional. Ara, de cop, només és preocupen de l'eix nacional. És evident que no s'en adonen de re del que passa al seu voltant, ni abans, ni ara.

Revoltem-nos doncs, pacíficament, i fem-ho amb seny, i fem-ho on ho hem de fer, que és actuant i organitzant-nos en petites organitzacions. Afiliem-nos en petis sindicats, allunyats dels grans sindicats que s'han tornat burgesos, i votem a partits polítics que no hagin governat mai, és a dir, ni a CyU, ni al PP, ni a PSC-PSOE. I fem-ho rapit, que en les passades eleccions municipals, no ho varem fer. A blanes, ja ho hem fet. De moment, ja ens hem reunit uns quants indignats, i hem acordat fer una cassolada, el proper dimecres, a les 20,30 hores, i una posterior assemblea a les 21 hores a la Pl. Espanya (altres preferim Pl. De la gent gran). Animeu-vos.

Salutacions, independència i justícia social.

162 – Tanco la paradeta.

Desprès de 3 anys i mig de blog (precisament avui els compleix i no ha estat una cosa buscada) tanco el blog.

Abans de tancar-lo, m’agradaria parlar de ERC desprès de les eleccions, on em sembla increïble que el Sr. Puigcercós, no plegui. Tenint en compte que ERC és la segon cop consecutiu que té més ex-votants que votants, és increïble que encara vulgui seguir tallant el bacallà, quan en realitat, el que està tallant, és la jugular de la possibilitat de llibertat pels Països Catalans. El problema que té ERC, és que no té suplents, que en els últims anys, tots el que podrien ara agafar les regnes del partit i fer foc nou, ja no hi són. Ho sento, però algú ho havia de dir

També m’agradaria parlar de Reagrupament. Hem de continuar, però aquest cop, amb calma i sense preses, escollint molt bé al costat de qui ens posem, que ja l’hem cagat dues vegades. Ara, ens agradi o no, ja hi ha al Parlament algú que pot defensar les nostres idees tal com creiem que s’ha de defensar. Donem-li el nostre suport i si la caga, doncs, continuem construint, però poc a poc.

Un altre cosa de la que voldria parlar el del PSOE i la seva estafa quant ens diu que és d’esquerres. Un partit d’esquerres no regala 400 euros a cada ciutadà i ciutadana (cosa que va fer pudor a compra de vots) podent-los invertir en coses que fan falta de debò. Un partit d’esquerres no rebaixa els sous d’uns treballadors, per molt funcionaris que siguin (que no hi ha res de dolent en ser funcionari) i a sobre, no apuja els impostos dels poderosos. Un partit d’esquerres no fa la reforma laboral que ha fet el PSOE. Un partit d’esquerres, just abans del pont de la purísssssssima, no encén un llumí davant d’un bidó de benzina, que el mateix “Gobierno de España” ha anat omplint durant tot aquest any, i a sobre, després llença la culpa a la benzina per haver-se encès.

I evidentment, m’agradaria parlar de la gran estafa de l’any. De CiU, que han deixat creure a la gent sobiranista que CiU són sobiranistes, i han enganyat descaradament als que s’han deixat enganyar (també ho hem de dir) amb lo del concert econòmic, que no han trigat ni 24 hores, en dir que allò que el que havien promès, no era exactament el que la gent pensava, si no que el que deien que volien era alguna cosa que s’apropés al concert econòmic, i no que volien exactament un concert econòmic i bla, bla, bla. . . .

El que no entenc, és com persones independentistes donen el seu recolzament a una formació política com CiU, que és descaradament DEPENDENTISTA. En fi, quasi tots els col·lectius, es mereixen el que tenen, i els catalans, som l’exemple més evident d’això.

Però ara, ja no podré parlar de tot això, ja que tanco la paradeta, i els motius són els següents:

1 – Tinc la sensació que parlo a les parets i que tampoc hi ha molta gent interessada en el que dic, per tant penso que en realitat, el que dic no és massa interessant, i per tant no paga la pena dir rés.

2 – Tot i no ser interessant el que dic, el que és cert, és que tampoc hi ha ningú que escolti el que dic, i lluny de tenir en consideració el que dic, o s’ignoren les meves paraules, o es fa tot el contrari. I sempre, i pot semblar pedant el que diré, però és la veritat, sempre he tingut raó. Això m’ha passat amb la meva vida personal, a la feina, amb els meus companys de feina, a ERC i a Reagrupament. Podria posar molt exemples però em fa molta mandra.

3 – Són poques les persones que em segueixen, però malauradament crec que tinc certs lectors que no m’agrada que em llegeixin. L’altre dia a la feina, algú em va fer un comentari que, sense adonar-se’n, em va fer veure que em llegia d’amagat, i no em convé que aquestes persones em llegeixin. Sabent que soc llegit per aquestes persones, ja no soc lliure de dir tot el que puc i vull dir.

4 – I aquest és el més important, la falta de motivació per continuar escrivint el meus pensaments, sensacions i impressions sobre tot allò que ens envolta, sobretot des del punt de vista polític, nacional i social. Estic cansat de “discutir” i de perdre el temps intentant canviar l’opinió dels demés, o si menys no, influir-hi positivament. Potser em vaig vell, però penso que segons quines coses, és una pèrdua de temps insuportable discutir sobre elles. Discutir sobre la independència de Catalunya o sobre la necessitat de eliminar qualsevol tipus de política econòmica de caire liberal, és com discutir sobre si el cel és blau o sobre si els arbres tenen les fulles verdes. Sempre hi hauran matisos, però que el cel és blau, i les fulles dels arbres són verdes, és inqüestionable.

Aquest últim motiu és el veritable motiu per tancar aquest blog que va néixer amb la finalitat d’influir humilment en la societat catalana, i per fer un diari personal obert a tothom, on el dia de demà, les meves filles poguessin saber exactament com pensava el seu pare. Els altres 3 motius, la veritat són una mica . . . bé, per mi no tenen gaire importància. Potser el tercer si que tingui la seva importància, ja que posa en perill, el pa de les meves filles.

Un altre motiu per fer aquest blog, era per obligar-me a escriure en català i millorar la meva ortografia i el meu nivell de català en general. En aquest punt, aquest blog ha estat tot un èxit, tot i que encara he de millorar molt.

Deixaré públic el blog durant una setmana o dues, i posteriorment, el tancaré definitivament.

Salutacions, i gràcies a tots els que heu participat directament o indirectament d’aquest projecte de blog.

Independència i justícia social.