Ahir vaig anar a una xerrada d’en Joan Carretero a Mataró.
No tinc gran cosa a dir. Re que no hagi dit abans.
Penso moltes coses que he exposat en diferents ocasions dins d’aquest blog, i cada cop que escolto a en Joan Carretero, o a altres de Rcat, me’n adono, que tenim molts punts de vista en comú. Sense pensar igual, pensem el mateix. Com anècdota, durant el sopar que es va celebrar després, i que la fortuna em va fer seure al costat d’en Joan Carretero, dins d’un ambient distès, va sortir a la xerrada, el cas de la calçotada. Doncs em va sorprendre força, que en Joan Carretero i jo, veiem exactament igual, tot aquest estrany assumpte de la calçotada, on altres veien una sortida de pilota del Sr. Vendrell, en Carretero i jo veiem tota una estratègia molt mal calculada, i que evidentment, després ERC en va sortir malparada.
Qui m’hagi llegit una mica, sabrà que he mostrat certs temors sobre la nova etapa de Reagrupament, i el pitjor de tot, és que són temors fonamentats i amb possibilitats d’esdevenir una realitat d’aquí un temps.
Ahir, en Joan Carretero, un cop més em va deixar clar que puc confiar en ell, i que si les coses no surten com volem que surtin, s’haurà d’acceptar. La construcció nacional, que evidentment ha de seguir un camí democràtic i pacífic, s’ha de sustentar sobre la suma de les voluntats de tots, i repeteixo, de tots els ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans. El nostre país, serà allò que vulgui la ciutadania, i s’ha d’acceptar. L’únic que podem fer, és presentar una proposta de com volem que sigui el país, i intentar sumar tantes voluntats com sigui possible. Només la capacitat de sumar, serà qui determini l’èxit d’aquesta causa, que des de Rcat hem presentat.
Lluny d’allò que molts volen presentar, Rcat, te l’objectiu de sumar i sumar, i malauradament, sembla que no tothom vol sumar. Hi ha qui posa masses condicions. Hi ha qui diu que o es fa des de l’esquerra, o no es fa. Hi ha qui diu que, o es fa allunyats de polítiques esquerrenoses, o no es fa. Hi ha qui diu que s’ha de reconèixer el seu lideratge o no es fa. Etc etc, etc...
Però s’ha d’intentar, i sincerament, crec que es pot aconseguir. Només cal, com sempre, que ens ho creiem. Si creiem que podem aconseguir un objectiu, hi han possibilitats d’aconseguir-lo. Si creiem en el possibilisme, no avançarem mai.
En Joan Carretero s’ho creu, jo m’ho crec. I tu? T’ho creus? Si t’ho creus, pensa que no has de renunciar a res. Rcat no demana a ningú que renunciï a res, només demana, que sumis. No és tant difícil.
Feia dies, que havia decidit inscriurem formalment a Rcat, i fent un acte de compromís, aportant una quota mensual. En els propers dies, ompliré la sol·licitud. El projecte de la construcció nacional és difícil, i cal finançament.
No tinc gran cosa a dir. Re que no hagi dit abans.
Penso moltes coses que he exposat en diferents ocasions dins d’aquest blog, i cada cop que escolto a en Joan Carretero, o a altres de Rcat, me’n adono, que tenim molts punts de vista en comú. Sense pensar igual, pensem el mateix. Com anècdota, durant el sopar que es va celebrar després, i que la fortuna em va fer seure al costat d’en Joan Carretero, dins d’un ambient distès, va sortir a la xerrada, el cas de la calçotada. Doncs em va sorprendre força, que en Joan Carretero i jo, veiem exactament igual, tot aquest estrany assumpte de la calçotada, on altres veien una sortida de pilota del Sr. Vendrell, en Carretero i jo veiem tota una estratègia molt mal calculada, i que evidentment, després ERC en va sortir malparada.
Qui m’hagi llegit una mica, sabrà que he mostrat certs temors sobre la nova etapa de Reagrupament, i el pitjor de tot, és que són temors fonamentats i amb possibilitats d’esdevenir una realitat d’aquí un temps.
Ahir, en Joan Carretero, un cop més em va deixar clar que puc confiar en ell, i que si les coses no surten com volem que surtin, s’haurà d’acceptar. La construcció nacional, que evidentment ha de seguir un camí democràtic i pacífic, s’ha de sustentar sobre la suma de les voluntats de tots, i repeteixo, de tots els ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans. El nostre país, serà allò que vulgui la ciutadania, i s’ha d’acceptar. L’únic que podem fer, és presentar una proposta de com volem que sigui el país, i intentar sumar tantes voluntats com sigui possible. Només la capacitat de sumar, serà qui determini l’èxit d’aquesta causa, que des de Rcat hem presentat.
Lluny d’allò que molts volen presentar, Rcat, te l’objectiu de sumar i sumar, i malauradament, sembla que no tothom vol sumar. Hi ha qui posa masses condicions. Hi ha qui diu que o es fa des de l’esquerra, o no es fa. Hi ha qui diu que, o es fa allunyats de polítiques esquerrenoses, o no es fa. Hi ha qui diu que s’ha de reconèixer el seu lideratge o no es fa. Etc etc, etc...
Però s’ha d’intentar, i sincerament, crec que es pot aconseguir. Només cal, com sempre, que ens ho creiem. Si creiem que podem aconseguir un objectiu, hi han possibilitats d’aconseguir-lo. Si creiem en el possibilisme, no avançarem mai.
En Joan Carretero s’ho creu, jo m’ho crec. I tu? T’ho creus? Si t’ho creus, pensa que no has de renunciar a res. Rcat no demana a ningú que renunciï a res, només demana, que sumis. No és tant difícil.
Feia dies, que havia decidit inscriurem formalment a Rcat, i fent un acte de compromís, aportant una quota mensual. En els propers dies, ompliré la sol·licitud. El projecte de la construcció nacional és difícil, i cal finançament.
Salutacions i independència.
Reagrupem-nos. Sumem.
PD: moltes gràcies al companys i companyes del Maresme, que sempre em reben i em tracten amb molta amabilitat, i em fan sentir com a casa.
Reagrupem-nos. Sumem.
PD: moltes gràcies al companys i companyes del Maresme, que sempre em reben i em tracten amb molta amabilitat, i em fan sentir com a casa.
Entrades
