Ahir, com molts
catalans de comarques, vaig anar a Barcelona a veure el tradicional
mercat de Santa Llúcia. Vaig deixar el cotxe per Nou Barris i vaig
agafar la línia groga del metro fins arribar a Jaume I, on em vaig
trobar amb un dels espectacles més ridículs, perillosos i ofensius
que un es pot imaginar. Realment em vaig sentir ferit i fins i tot em
van encendre la ira, que evidentment vaig saber controlar
perfectament.
Quan vaig sortit de
metro, em vaig trobar a tot un seguit de persones, que en el millor
dels casos són uns ignorants, manifestant-se per coses que molesten
la intel·ligència i el respecte als altres. Per fer-vos una
comparativa, era com si un grup de banquers es manifestessin pels
carrers més humils i desafavorits de les nostres ciutats, reclamat
més beneficis pels seus bancs, per així poder desnonar millor.
Una de les coses que
més em molestava, era que molts duien senyeres com si Catalunya i la
seva cultura els importes una mica, quan en realitat tots sabem que
només les duien per ser políticament correctes, perquè tots i
cadascun d'ells i elles, en el millor dels casos, lo català, els és
completament indiferent. Algun, fins i tot, s'auto-enganyarà, dient
que ell defensa el dret a que qui vulgui expressar-se en català, ho
pugui fer. Però que farà per fer-ho? re.
Què reclamen? De què
es queixen? Ningú els obliga a re. Ningú els priva re. Si volen ser
espanyols, no només ho poden ser, sinó que ho són, i re hi ha al
futur més immediat que ens faci pensar que tenen en perill aquesta
condició. En cas que Catalunya assolís la independència, en re
canviaria això. Però a més de ser espanyols (ara i sempre que
vulguin), si hi poden sentir plenament. No hi ha re que els impedeixi
sentir-se espanyols. Tenen un govern d'un estat que els empara. Estan
reconeguts internacionalment. El seu folklore és conegut arreu i la
seva llengua és de les més parlades al món.
Identitàriament, viuen
en una abundància, que si parléssim d'economia, fregaria la
immoralitat. I ho fan amb ostentació. Així, a que ve fer-se les
víctimes? Doncs els seu problema, és que els catalans no volem ser
espanyols. Bé, no és que no vulguem. És que no ho som. Els
catalans, a diferència d'ells i elles, encara que som catalans, no
ens ho deixen ser de ple dret, ja que hi ha algú que ens imposa la
seva nacionalitat, cosa que els catalans ni fem, ni volem fer. Ha
diferència d'ells, ningú els imposa una llengua. Se la ensenyem,
però no hi ha cap llei que els obligui a saber-la, i molt menys a
utilitzar-la. Cal recordar que a Catalunya, la majoria de les
persones que treballen, són analfabetes en català parlat, llegit i
escrit. Fins i tot molts, ho són en la comprensió oral. En canvi,
jo no conec a ningú, treballi o no, que no sàpiga entendre, parlar,
llegir i escriure el castellà perfectament. Però és que tampoc ens
deixen que ens sentim catalans, ja que no podem ni tant sols jugar un
partit de futbol sense haver de demanar permís. I el més sorprenen
és que hi han cops que ens deneguen aquest permís. S'ha de tenir
poca qualitat humana per negar el permís per jugar a un partit de
futbol!!!
I qui són els que ens
impedeixen ser catalans i sentir-nos catalans, a Catalunya? Els
mateixos que ahir es feien les víctimes pels carres de Barcelona,
volen fer creure que les oprimits, són els opressors. No només és
patètic, sinó que és indignant. Sempre he dit, que difícilment hi
ha re pitjor que un patriota d'una pàtria que no necessita ser
defensada. Tots els que ahir eren manifestant-se reclamant no sé ben
bé què, l'únic que poden voler, és aixecar les armes, ja que el
poder polític, econòmic, mediàtic i social, ja l'exerceixen cada
dia, i només els resta exercir el poder militar i poder del terror.
Salutacions i independència.