dimecres, 25 de juny del 2008

63 – ...sin que se note el cuidado”


Si no ho tinc malentès, el Decret de Nova Planta que van promulgar les forces borbòniques un cop acabada la Guerra de Successió (alguns, tendenciosament volen afegir-hi lo de “a la Corona Espanyola) encara és vigent. Potser estic errat, però estigui vigent o no, a vegades ho sembla.

El Decret de Nova Planta va servir per enderrocar tot allò que feia real la Nació Cathalana. Va servir per enderrocar coses tant importants com les institucions pròpies de Cathalunya, com d’altres de la vida quotidiana dels habitants del principat, com per exemple el fet que els catalans, només podien tenir un ganivet, i encadenat a la taula.

El Decret de Nova Planta és un pla perfectament estudiat, per tal d’assolir els tres estats necessaris per tal de fer una conquesta total sobre un territori.
El primer pas és la invasió, on el fi és el d’arreplegar amb tot el que es pugui, ja que tard o d’hora, els invasors, seran expulsats, ja sigui amb impostos abusius o amb saquejos.

Però si es vol anar més enllà, i evitar ser expulsats, cal fer el segon pas. La colonització. És tracta de enviar-hi tants civils propis a les noves terres ocupades com sigui possible. L’exemple perfecte és el dels colons que van arribar a les Amèriques, que eren enviats pel estat per tal de garantir i reforçar la seva presència i el seu poder als nous territoris conquerits. Avui en dia, Israel és en aquesta etapa als territoris ocupats de Palestina, o la Xina al Tibet. Però aquest segon pas, no garanteix l’èxit, ja que potser que finalment, siguin els mateixos colons, els que facin marxar a la potencia invasora. Tal com va passar a tot Amèrica.

Així dons, cal arribar al tercer pas. La assimilació. Aquest pas el que busca és que els habitants dels territoris ocupats, deixin de pensar en la força invasora, com una força hostil, sinó com una força alliberadora i sobretot positiva, i amb el temps, fins i tot, pròpia.
Per aconseguir això, no es pot utilitzar la força de les armes, sinó que s’ha de ser molt més discret, i el que s’ha d’utilitzar, és la força de la paraula (mentidera) la força de les polítiques socials, de la educació (ensinistrament) i la força de la comunicació (manipulada).

De tot això en tenim molts exemples.
De la força de la paraula (mentidera) podríem dir allò del destí comú. O lo de la universalitat d’una llengua envers un altre. L’exponent màxim de tot això, és allò que una mentida repetida mil cops, passa a ser veritat.
De la força de les polítiques socials, podríem dir que va ser allò d’obrir el mercat americà als comerciants catalans, per tal que pogueren millorar la seva qualitat de vida. Però el fi últim d’aquest obertura de mercat, no era social en vers els habitants catalans, sinó el fet que aquest veiessin en les autoritats invasores, una font de riquesa i se’n oblidessin de les autoritats pròpies del territori. Tant si val si eren aquestes mateixes autoritats que ara obren mercats, les que havien tancat prèviament aquest mercat.
De la força de la educació (ensinistrament) podríem dir allò que els Reis Catòlics van ser els primers Reis d’Espanya, quan en aquells temps, Espanya, en el millor dels casos, no passava d’un accident geogràfic, i en cap cas era una realitat política i social. Bàsicament es tracta de manipular l’historia.
I lo de la força de la comunicació, del que es tracta, és de donar prestigi a la cultura, a les autoritats, a la historia i a l’art dels invasors, i titllar de provincians, tots aquest aspectes propis del territori. Així és com veiem com “Don Quijote” és una gran obra literària, mentres que “Tirant lo blanc” queda relegat al oblit. O que les autoritats espanyoles tenen caràcter internacional, mentres que les catalanes son titllades molts cops de tribals. O es parla de la Grandesa d’Espanya, i no es diu res del enorme protagonisme que tenien els catalans (i només catalans) al mediterrani. O com els nostres cantants o escriptors, utilitzen sense embuts una llengua que no és la pròpia del territori, emparats en el mercat, quan en realitat ho fan per que els hi surt de dintre (involuntàriament) ja que algú s’ha encarregat de fer del castellà un idioma amb prestigi, i del català, un idioma per l’ús intern i gràcies.

Tot aquest procés assimilador, continua avui dia, i un dels seus puntals és, voluntàriament o no, TVC.
Només cal veure el desplegament, crec que del tot desmesurat, de l’Expo de Zaragoza. É una notícia tant important com per fer que els Telenotícies es facin des de la pròpia exposició? M’agradaria saber quant temps han dedicat les televisions europees a la inauguració de l’Expo, i segur que no ho van considerar tant important. De fet, va fer TVC el mateix desplegament de mitjans per cobrir la Expo de Hannover? Evidentment, no. Així que diferencia a una expo de l’altre? Dons que la de Zaragoza, és espanyola. Com TVC? Informativament parlant, no te cap sentit aquest desplegament brutal a la Expo de Zaragoza.

Crec que darrera aquest impressionat desplegament informatiu, no hi ha un altre raó que la de fer país. I fer país espanyol. El mateix es pot dir del temps dedicat a la selecció espanyola durant la present Eurocopa.

Si TVC és la televisió autonòmica de Catalunya, s’ha de dedicar a informar sobretot de Catalunya, i després tocar als temes relacionats amb altres territoris per igual, Vull dir que crec que TVC hauria de dedicar el mateix temps a la Expo de Zaragoza que a la Expo de Hannover, o si fa o no fa, el mateix temps a la selecció espanyola que a la alemanya.

També trobo estrany que TVC, prefereixi utilitzar termes com “estrelles” enlloc de “estels”, o “disfrutar” enlloc de “gaudir”, o “parlar” enlloc de xerrar o enraonar.

TVC, i la corporació en general, és un exemple clar, d’allò que diu el Tractat de Nova Planta:
"... el mayor cuidado en introducir la lengua castellana (o el sentiment nacional espanyol), a cuyo fin se darán las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

És cert que TVC, molts cops ha fet documentals i notícies clarament amb un to de sentiment català, i exclusivament català, però si va acompanyat d’aquests altres aspectes, el sentiment de lo català, queda del tot solapat, davant d’aquest foment del sentiment de lo “español”, que també provoca TVC.

No demano que s’exagerin les notícies de tall català a TVC, més aviat prefereixo que siguin tractades amb l’equilibri adequat, però el que si demano, es que no es faci un enaltiment de les notícies que d’una manera molt dissimulada, que creen un clar sentiment nacional “español”.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dissabte, 21 de juny del 2008

62 – Treballar 60 hores setmanals.


La meva experiència em diu que si la llei permet treballar 60 hores setmanals, tots els treballadors “voldran” treballar 60 hores, ja que si no és així, no seran “competitius” i això porta les seves conseqüències.
Si volem ser competitius, no ho hem de fer rebaixant els nostres drets laborals, sinó fent tot el possible per que a altres llocs, tinguin un treball digne.
Per ser competitius, el que no hem de fer, és posar-nos a l’alçada de les condicions de treball dels xinesos o dels indis, sinó el que hem d’aconseguir, és que ells es posin a la nostra alçada.
Si posem condicions ambientals i sanitàries a les importacions, també podem posar condicions sobre els drets dels treballadors, però és clar, al “capital” occidental això no li interessa, i els governs no tenen el que s’ha de tenir per aturar-ho.
Va quedar clar que el sistema comunista no és vàlid. Però amb el temps, s’està demostrant que el capitalisme quasi salvatge, tampoc funciona. S’ha de buscar un punt mig, que permeti al empresari prosperar, sense ofegar al treballador. S’ha de buscar el sistema que permeti una gran circulació del diner, i que aquest no es quedi en unes quantes i poques mans.

El capitalisme quasi salvatge en el que vivim ara, l’únic que aconsegueix és fer als rics més rics, i als treballadors, pobres.

La globalització tal com l’estem vivint, és una gran enganyifa, que l’únic que persegueix és l’enriquiment de les grans multinacionals, i tal com van les coses, el món occidental acabarà tant pobre com la resta del món. I això no és. Ho hem de fer al revés.

Els països occidentals, emparats en la fal·làcia del comerç lliure, el que fan és aprofitar-se de les misèries dels països desenvolupats o en vies de desenvolupament, i estan disposats a pagar el preu del empobriment del món occidental.

De la mateixa manera que exigim que els productes, per exemple xinesos, compleixin amb unes normatives ambientals i sanitàries, hem d’exigir que les empreses que els dissenyen, fabriquen, transportin i exportin, compleixin amb els drets dels treballadors. Comencem a exigir convenis col·lectius, representació i llibertat sindical, establiment de jornades màximes i salaris mínims, igualtat de gènere, i aleshores, les coses si es globaritzaran, però bé. Es globalitzaran al alça i no com ara, que cada cop anem perdent poder adquisitiu i drets laborals.

La llei del mercat és implacable i no te tonalitats, o sobrevius i t’enriqueixes, o acabes a la misèria. Cal regular-la, sinó és inevitable la tornada al segle XIX, o pitjor.

No caiguem en l’enganyifa de la golbalització, tal com s’està fent ara. No caiguem en la fal·làcia de la competitivitat, que només volen que enriquir-se.

No a les 60 hores setmanal. Hem d’exigir 40 hores setmanals a tot el món.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos

dimecres, 18 de juny del 2008

61 – Per els difamadors.



Hi ha gent que no sap perdre, però també hi ha gent que no sap guanyar, i el que és pitjor, no sap jugar net. Algun dia hauré d’explicar algunes coses.
Aquests que no saben guanyar i que no saben jugar net, segurament són els mateixos que han utilitzat la por i han omplert la campanya amb mentides difamatòries,
com la dels famosos 30.000 euros dels hospital que no existeix.

Aquests difamadors, han dit de Rcat que érem proconvergents. Que érem de dretes o que deixaríem el partit, si no es jugava amb la nostra pilota.
Aquests mateixos difamadors, que segurament són els que no saben guanyar i no van saber jugar net, són els que ara, d’una manera mes o menys directe, ens demanen que ens apartem i que tinguem la boca callada. Són els mateixos que no es creuen allò de “a Esquerra hi cap tothom”. Són els mateixos que llencen sentencies sense argumentar, omplint-t’ho tot de porqueria. Són el mateixos, que després de difamar tant com han pogut,
ara adopten el programa de Rcat, que tant havien criticat públicament, tot i que en privat, sempre han reconegut que Rcat, tenia raó.


Aquí us deixo, gràcies al company Salvador Garcia, la defensa de la ponència alternativa de Rcat que va fer en Joan Carretero, i que finalment no vàrem presentar a votació, respectant la decisió de la militància i estalviant a la nova direcció uns minuts de confrontació, oferint-los la nostra col·laboració.
Espero que quedi clar d’una vegada per totes, que Rcat ni som convergents, ni som de dretes, i molt menys, deixarem el partit, a no ser que les coses es posin realment desagradables i lletges.

Tal com vaig dir en el seu moment, jo dong una passa enrera i penso deixar treballar, per respecte a la voluntat de la militància, i per que ha quedat clar que avui per avui, no puc aportar gaires coses, ja que no es creu en les meves aportacions. Però el que no penso fer, és callar i deixar de treballar a l’ombra. Sense posar pals a les rodes, i penso treballar de forma positiva.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos

dilluns, 16 de juny del 2008

60 – L’art de saber perdre.


Estic content que la nova executiva sigui totalment del sector del Sr., Puigcercós. Que ningú em malinterpreti. Hagués preferit que Rcat hagués guanyat les eleccions, però no va ser així. S’ha de saber perdre i reconèixer les victòries dels altres. La passada setmana, va guanyar el sector Puigcercós, i és a ell a qui correspon dirigir el partit durant els propers anys, ens agradi o no. I ho ha de fer amb llibertat, sense les mans lligades i fent tot el que des del seu sector considerin oportú. Segons el seu historial recent i el seu programa, crec que aniran pel camí equivocat, però és el que ha volgut la militància, i no podem fer res més que assumir-ho, respectar-ho, en la mesura del que les nostres idees ens ho permetin, recolzar-ho.

Ens agradi o no, entre tots hem escollit un camí, i ara ja no s’hi valen sectors ni res pel estil. Ara cal fer pinya dins les nostres possibilitats, fins que els esdeveniments, facin sortir a la llum, nous aires de canvi. S’ha escollit continuisme des de l’aparell del partit. Dons així sia. El temps dirà si l’hem encestat o no, (crec que no, però espero equivocar-me)

És per tot això que crec que és bo que sigui un sol sector el que dirigeixi el partit, i els demés ens ho mirem des de diferents punts de vista, però sense posar pals a les rodes. Una executiva, amb una representació proporcional als resultats de les passades eleccions, només comportaria una constant tibantor i ens duria directament a un nou enfrontament, amb el corresponent desgavell d’actuacions i declaracions, i a una davallada electoral suprema. A més, les posicions diametralment oposades i les diferencies personals insalvables, feien difícil aquest tipus executiva. On sí que hi ha d’haver aquesta representació proporcional, és al Consell Nacional, i si fa o no fa, sembla que així és.

Ara vindran les opinions dels “que tot ho saben” i diran que ERC segueix en crisi, ja que la nova executiva es trobarà sola davant d’una oposició que la supera en número, i si s’alien, tenen més força que la nova executiva. Però tots els militants sabem, que si la nova executiva tingués representats dels diferents sectors, “els mateixos que tot ho saben” dirien que ERC segueix en crisi, ja que la nova executiva es veuria embolicada en una constant lluita interna. Sortís el que sortís d’aquest congrés, rebríem osties per tot arreu, com sempre.

També m’agradaria parlar del paper de Rcat en aquest congrés. Durant aquesta passada setmana, no he fet campanya a favor de la esmena a la totalitat que presentava Rcat al congrés d’Esquerra, per nosaltres ERC, ja que no estava molt convençut que fos bona idea presentar-la.

La veritat és que vaig assumir des del primer moment la derrota de Rcat, i la victòria d’en Puigcercós, i creia que el coherent i fins i tot, honest, era deixar treballar als guanyadors. Indirectament, quan es vota al Sr. Puicercós i al Sr. Ridau, es vota el seu programa, i per tant, crec que és de rebut, que el puguin desenvolupar amb plenitud.

Presentar l’esmena a la totalitat portava molts inconvenients, que feien difícil per mi, fer campanya en el seu favor, ja que qualsevol dels supòsits que es poguessin produir, no farien bé a ningú, excepte el de tornar a perdre, que no fa ni be ni mal.

En cas que la esmena a la totalitat de Rcat guanyés, podrien passar moltes coses, i totes desagradables.
1) Que la nova executiva, es passés pel arc del triomf l’esmena, i això portaria directament, aquest cop sí, a una crisi.
2) Que la nova executiva, respectant la voluntat expressada pels assistents al congrés, la seguís al peu de la lletra.
· En cas d’una davallada electoral, la nova executiva culparia a l’esmena a la totalitat de Rcat, d’aquesta davallada.
· En cas d’una recuperació electoral, seria la nova executiva qui l’hauria fet possible i no la estratègia que marca l’esmena a la totalitat de Rcat.

Repeteixo, en Puigcercós va guanyar les eleccions i al ell, amb el seu programa i amb la seva estratègia, és a qui correspon dirigir el partit.

Per tant trobo molt encertada la postura de Rcat, de presentar-la, però retirar-la de la votació. Així hem deixat clar que tenim el nostre projecte, que es pot fer efectiu quan sigui necessari si la militància així ho vol, i al mateix temps, hem deixat llibertat d’acció a la nova executiva per treballar tal com ho volen fer, D’ells, i només ells seran els responsables de l’èxit o el fracàs de les seves accions.

Després de com van anar les eleccions, estic content de com ha anat el congrés. Estic content que la nova executiva sigui lliure, i estic content de ser un reagrupat, que un cop més, s’ha demostrat que som coherents i honestos, i que l’única ambició que tenim, és política i no personal.

Salutacions, independència, sort i encert.

Reagrupem-nos.

dijous, 12 de juny del 2008

59 – Cadascú a casa seva, Sr. Puig.

Be, després de gastar-li una broma a meu amic, en Joan Puig, que si veu el títol, haurà dit “Que dirà ara aquest?”, l’escrit no va dirigit a ell, sinó al Sr. Felip Puig.

Des d’aquest bloc, he posat verds al PSC, i a EUiA de Blanes, i de tant en tant a Esquerra. Si no recordo malament, no he parlat mai del PP, i ben poques coses he dit de CiU.

Sempre m’he manifestat a favor del pacte entre CiU i Esquerra a Blanes per tal de fer al candidat convergent, l’alcalde de la meva vila. També he fet algun escrit on lloava al militant d’aquest partit,
l’Alfons López Tena. La critica més gran que he fet a CiU, és la de demanar-los que surtin d’una vegada per totes de l’armari independentista i deixin enrera l’autonomisme. A més, soc un Reagrupat, i per tant, maliciosament i injustament titllat de pro-convergent.

La veritat és que em sorprèn que encara no hagi posat el dit al ull d’aquest partit, ja que no és precisament, la nineta dels meus ulls. En franquesa, i ara que no em llegeix ningú, a l’Artur Mas, l’anomeno Artur “Figo” Mas. Mai els hi perdonaré el seu acte de traïció al Parlament, amb l’estatut del 30 de setembre.

Els dirigents de CiU, des de que van deixar de governar, han fet una oposició molt barroera i de molt baix nivell. Declaracions de l’Artur Mas o del Felip Puig, han estat sempre, fregant la demagògia, tot i que el gran crak en aquest sentit, és el Sr. Madí (algun dia li he dedicar un escrit) No són els únics, i a tots els partits, de tant en tant, surt alguna declaració que es força dubtosa amb la veritat, però cal recordar, que després de 23 anys de govern, un cop van ser a l’oposició, des de CiU, es feien unes declaracions que semblaven, el sector radical dels Maulets.

Feien unes declaracions, que a mi, em recordaven massa al estil Zaplana/Acebes. Crec que van treballar massa temps i amb massa complicitat amb el PP, i alguna cosa se’ls hi va enganxar.

Un exemple d’aquest tipus de declaracions, són les fetes per el Sr. Puig, en Felip Puig, posant en dubte els càrrecs que ocupen el Sr. Ernest Benach i el Sr. Carod-Rovira, després dels resultats de les eleccions dins d’Esquerra o ERC (jo prefereixo les tres sigles) Concretament ha dit:
“Una certa debilitat institucional de la segona autoritat del país, el president del Parlament, i del número dos de l’executiu català, el seu vice-president”. “Això els dóna, tant a Benach com a Carod, certa feblesa institucionals a l‘hora d’exercir les seves altes responsabilitats”

Si es pensa dues vegades, això no ho pot dir ningú de CiU (ah me’n oblidava que jo era dels que escrivia CyU), ja que CiU, precisament, ha tingut Presidents del Parlament, i no crec que cap d’ells, en unes eleccions democràtiques dins de CiU, haguessin tret uns grans resultats. I el Sr. Mas, mentres era Conseller en Cap, tampoc tenia un recolzament absolut dins de la seva formació, i cal recordar que va ser escollit a dit. Per altre banda, al primer tripartit, el Conseller en Cap era el Sr. Bargalló, i a ningú se li hagués acudit pensar que això li suposava tenir un fort lideratge dins d’ERC (Ho sento, lo d’Esquerra, no m’agrada)

El Sr Puig, en Felip Puig, el que hauria de fer, en lloc de ficar-se a la casa dels demés, és vigilar que és el que passa a casa seva, que molts criden que volen un procés com el que ha fet ERC, i la direcció de CiU, no està per fer aquestes juguesques arriscades, que ves a saber com acaben. Quan hagi fet això, potser aconsegueix que CiU, sigui un partit soberanista, característica de la que ell tant fa bandera, però que alhora de la veritat, es un partit autonomista/espanyolista.
El Sr. Puig, en Felip Puig, hauria de pensar, que tard o d’hora, haurà de buscar la complicitat d’ERC si vol governar, i amb aquest tipus de declaracions, la veritat, s’ho passa mes difícil. Si vols el suport d’algú, és més fàcil que te’l doni, si no intentes posar-lo contra les cordes o en evidència constantment, sobretot, amb declaracions que no tenen cap raó de ser.

Sr. Felip Puig, vigili casa seva, deixi tranquil·la a ERC, que potser així, i si algun dia deixen de ser un partit sucursalista del Regne d’Espanya, podrem parlar.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

dilluns, 9 de juny del 2008

58 - La militància ha parlat


La militància ja ha parlat, i ho ha fet clar.
Ara hauria de dir tot allò que el partit surt reforçat i tots aquests tòpics, però la veritat és que no se fins a quin punt això és cert. Tant debò sigui així.
No crec en la direcció que ha escollit la militància, però és la que ha guanyat i per tant no només ho he d’acceptar i respectar, sinó que ho accepto i ho respecto.

Així dons, felicito als guanyadors, tant als que han sortit escollits, com als que els hi donaven suport. També desitjo que la nova direcció tingui molta sort, però sobretot, espero d’ella, encert.

Des de Rcat, hem advertit cinc cops que les coses no anaven bé (referèndum del estatut, autonòmiques, municipals, estatals i aquestes ultimes eleccions a la direcció d’ERC) i no ens han volgut escoltar mai. En les quatre primeres, les vàrem encertar. Espero que aquest últim cop que tampoc ens han escoltat, no haguem de dir per cinquè cop “ja us ho vàrem dir”.

Però les coses són com són, no com voldríem que fossin, i la realitat és que la militància ha escollit continuïtat per sobre de tot. No només ha guanyat la candidatura del aparell, sinó que la segona opció ha estat la de la antiga presidència. No podem enganyar-nos mirant el segon lloc obtingut per en Joan Carretero, ja que és segon per ben poc, mentres que en Niubó és segon amb una clara diferencia respecte a la Rut Carandell. El resultat final i en el còmput total de vots és:
1 - Puicercós / Ridau (continuisme)
2 - Benach / Niubó (continuisme)
3 - Carretero / Carandell (renovació)
4 - Renyer / Bertran (renovació)

La cosa està clara. La militància vol continuar com fins ara. S’ha canviat de president, per no canviar res (espero equivocar-me)

Però aquests resultats, a nivell personal, m’han de dur a una seriosa reflexió sobre el meu paper dins d’esquerra, dins d’aquesta esquerra. (a quedat clar que s’ha de dir així)

Em vaig afiliar fa poc mes d’un any, per tal de contribuir i evitar la davallada del partit, que és, avui per avui, la millor eina pel alliberament del nostre país, però després d’aquest temps, he pogut comprovar que la meva contribució ha estat nul·la.
Amb tota la meva implicació i esforç, he fet tot el que he pogut per influir dins el partit, per que aquest porti un camí que és el que considero que ha de portar, i malauradament per mi, no porta.

La militància ha parlat i ha escollit el que vol. Ara cal deixar treballar als que han rebut el suport de la militància, i deixar-los fer. He d’acceptar-ho. I també ha escollit el que no vol, i el que no vol són les propostes que jo defenso.

Així dons, veient que la militància no creu en les coses que jo crec i que la meva contribució, no només és nul·la, sinó que fins i tot sembla que molesto,
ja m’ho han fet saber (queda clar que allò que “tothom hi cap a esquerra” no s’ho creuen tots i és el segon cop en pocs dies, que ens demanen que ens apartem) crec que el millor que puc fer, es donar una passa enrera, i deixar fer i deixar de molestar. No deixo el partit, però si passo a un estat passiu. Si més no fins que hi hagi un altre crisi o fins que vegi que els moviments del partit, s’acosten més a les meves preferències i em pugui sentir còmode.

El partit, i en concret la secció local de Blanes, pot comptar amb mi en tot el que vulguin. Només m’ho han de demanar i els recolzaré en tot el que ells vulguin. Necessitin el que necessitin, en mi trobaran un aliat que faré tot el que em demanin pel bé d’esquerra, sempre i quan, no vagi en contra de la meva pròpia consciència i ideologia. Això sí, la meva iniciativa passarà ha estar en estat de repòs.

Això sí, seguiré el dia a dia a l’ombra i fent els meus escrits en aquest bloc, per que la gent sàpiga, que hi ha un altre esquerra en cas que fes falta (tant debò que no sigui així) evidentment, molestant el menys possible.

Sincerament, els meus millors desitjos per la “nova” direcció.
Salutacions i independència.

divendres, 6 de juny del 2008

57 – Respostes.


Fins avui, hem aconseguit evitar el cos a cos, cosa que està molt bé, i tots ens hem de felicitar, però no puc passar per alt, aquest text que es recomana des de el blog d’en Joan Puig, ja que descriu una realitat força diferent de la que jo veig i un to no massa encertat.
Us el poso aquí:
Estic convençut que la majoria de lectors del directe!cat els agradaria que en un futur no gaire llunyà ERC es convertís en un partit majoritari i fos un dels grans del Parlament de Catalunya. Si o no?Bé, partirem de la base que heu assentit amb el cap. Si és així ara escolteu-me seriosament. Observeu aquest mapa.
Us ensenyo de manera aproximada on es col•loca cada partit de la política catalana segons aquests dos eixos: el d’esquerra / dreta i el de Català / Espanyol.Com heu pogut observar ERC està un xic aïllada. És més, quan Esquerra va treure els seus millors resultats va ser quan va intentar sortir d’aquest extrem. M’explicaré: en el requadre groc d’Esquerra que he dibuixant amb el paint, just a dins es concentren els militants de base: aquells convençuts que Catalunya ha de ser un país a costa de tot, aquells que omplen i omplen blocs, aquells que deixen comentaris esgarrifosos defensant teories independentistes que ratllen corrents més pròpies del primer terç del segle XX que no pas del nostre temps, aquells que tenen la pell tan fina...

Però, tots aquests... potser no en són més de 2.000 persones.Què va passar quan esquerra va treure gairabé 600.000 vots a les eleccions espanyoles del 2004? Quan a Catalunya superà el mig milió de vots passant per davant del PP? Què va passar? Doncs la feina ben feta del tàndem. Carod-Puigcercós que va fer el següent:Un partit per aconseguir els seus objectius ha de ser gran i no pas s’ha de tancar en sí mateix. En política és bàsic buscar consens, buscar complicitats, amics, caure bé... En Carod ho tenia clar quan deia que el futur votant d’ERC parlaria castellà (buscant perfil més espanyol de vot), o quan afirmava que ERC era un partit liberal (buscant gent a la dreta).

En Puigcercós va fer una grandíssima feina a Madrid cap aquests dos costats...!Però tots aquells encegats amb la independència, aquells que es pensen que s’ha de ser “pur” què creuen? Que amb en Carretero ERC creixerà? No pas... observeu què passaria amb un Carretero al capdavant d’ERC (només estrien contents aquells 2.000 individus que us deia)ERC si vol la independència ha de créixer i... no es pot créixer anat cap enrere! Per sort, al congrés del juny, en Puigcercós guanyarà de calaix.

De fet, va deixar el govern per dedicar-se plenament a aquest congrés. La feina que ha fet amb els militants sembla que donarà els resultats esperats. I els que sou pro-Carretero no us espanteu. Només aconseguirem la independència mirant de fer-nos grans. Ho aconseguirem, però no a cop de res sinó amb constància! En Carretero ja ha fet molt presentant-se i forçar a ERC a veure que en algunes coses anava desencaminada. La seva tasca ha estat clau, però ara s’ha de deixar seguir. L’única por que tinc és que en Carretero no ho entengui i faci un nou partit... encara que hagi dit que no. Ja veurem.De totes maneres, calma i seny. Som-hi!

En aquest text, cal aclarir tot un seguit de coses.
El famós mapa dels dos eixos (dreta/esquerra Catalunya/espanya) marca d’una manera gràfica on se situa la ideologia de cada partit. El mapa si està ben fet (no l’he pogut veure) marcaria la posició on es troben els votants d’ERC, i si és com recordo, esta bastant escurat a la cantonada esquerra/Catalunya, per tant, no podem dir que només hi són 2000 persones antiquades que fan comentaris esgarrifosos (a mi em sembla esgarrifosa aquesta manipulació de l’esquema gràfic de la situació política de cada partit i aquesta desqualificació barata)
Cal recordar, que aquests 2000 persones antiquades que fan comentaris esgarrifosos, o quatre radicals somiatruites, com també s’ha dit, ja van avisar de totes i cada una de les consecutives davallades electorals, que una rera l’altre s’han anat produint, tal com dèiem. No ens van escoltar, i pel que veig, segueixen sense escoltar-nos.
Quant ERC va aconseguir els brillants resultats del 2004, va ser per la bona feina feta per en Carod i Puigcercós, de clar enfrontament amb l’estat espanyol. Per exemple assistint a una reunió amb ETA, i fent que la persona que va anar a la reunió fos cap de llista, en lloc d’amagar-la.
També es prometia un nou estatut fantàstic i un concert econòmic.
Es deia lo de les mans netes, i lo de plantar cara.

Els partits s’han de fer grans sols, no posant-se a les faldilles d’un altre o les ordres d’un altre. Els partits grans es fan diferenciant-se clarament de les demés opcions.
Es cert que s’han de buscar complicitats i fer amics, però no a qualsevol preu. Pactar per pactar, ja ho feia CiU, i ja vàrem veure com ens va anar. Plantar-se i dir NO, també és una postura de negociació.
Totes les candidatures admeten que el pacte del govern d’entesa s’ha de millorar, per tant no és va fer un bon pacte. Pacte que va fer sobretot en Puigcercós, i es va pactar per pactar. Pactar per fer amics.

Trobo de molt mal gust dir que els que pensen diferent a com ho fa l’autor del text que es recomana, som uns encegats, que busquem la “puresa”. Que vol insinuar?
I evidentment que amb Carretero creixeria ERC. No és massa difícil després de com la deixat l’actual direcció.
Per altre banda, torna a manipular l’esquema polític dels dos eixos.
Aquest esquema, com he dit abans, marca la ideologia del partit. Moure’l vol dir canviar la ideologia del partit.
Un partit no és una empresa que ha d’anar a buscar el client, sinó que ha de fer que el client vingui a l’empresa. Si és el partit el que canvia per anar a buscar al client, el que fa és canviar el producte al gust del client. El que fa, és canviar la seva ideologia, i per tant deixa de ser el producte que és. Volem això per ERC? Volem que ERC deixi de ser ERC i passi a ser “esquerra”, buscant i aproximant-se al client socialista?
El públic socialista no canviarà per un succedani, tenint l’original, i en cas que per casualitat, canviés i optés per “ESQUERRA” moguda del mapa dels dos eixos i propera al PSC, ja no seria l’ERC que volem.
ERC no pot fer marketing ideològic per guanyar vots, a canvi de variar el seu ideari.

Per acabar, el despropòsit final de l’autor, que reconeix que ha estat en Carretero i Carandell, els que han hagut de fer la diagnosi real de la tasca d’ERC....... de la direcció d’ERC.
Diu:
“En Carretero ja ha fet molt presentant-se i forçar a ERC a veure que en algunes coses anava desencaminada. La seva tasca ha estat clau, però ara s’ha de deixar seguir.”
Així dons, que feia la direcció d’ERC que no ho veia? Ho ha vist un militant de base, amb nom, però de base, des de Puigcerdà, i la direcció des de el cor del país, ha estat incapaç de veure-ho?
Això sol, demostra que l’actual direcció, no veu el mòn real, i és cega i sorda al clam popular que hi ha, que les coses no és fan bé.
Ja fa uns dies, faig fer
una caricatura d’aquests fets.
Trobo també fora de lloc aquest comentari, fet amb un to paternalista/sobrat de “bon rotllo” que en poques paraules diu “molt bé nens. Ho heu fet molt bé, però ara aparteu-vos i deixeu treballar als adults"

No puc entendre com hi ha persones, amb una capacitat tant gran de tapar-se les orelles davant d’un clam tant potent i concret com el que fan les persones amb sentiments sobiranistes.
Vull pensar que és la por al canvi. Por, que segons diuen, tots la portem dintre. Però el que em sobta del tot, és que aquesta por al canvi, sigui més forta que la por a la desaparició. No se suposava que les persones tenim l’instin de supervivència?, així dons, què ho fa que hi hagi gent que no tingui la valentia de fer el canvi tant necessari com el que ha de fer ERC? Ja que o canvia, o pot arribar a desaparèixer, si no aturem la tendència actual, on davant d’un demostrat augment del sentiment independentista, ERC, ès un partit que avui per avui, te més exvotants que votants. Això en el sector privat, seria motiu d’acomiadament fulminant sense temps a poder dimitir. Enlloc d’això, es fa tot el contrari, es tornen a presentar per dirigir el partit.

També deixa caure, un cop més el rumor del tot malintencionat, que en cas de derrota, els de RCat, deixaran el partit, i en faran un de nou, tot hi que s’ha desmentit un i un altre cop aquesta falàcia.
Del que jo tinc dubtes, és si en Puigcercós perd, .........seguirà al partit? El gran Puigcercós acceptarà passar a ser un militant de base, o veurem un altre cas Colom/Rahola?

Des de la tardor passada, estic fart de sentir dir, que Rcat te raó, però no és el moment.
Si teníem la raó abans, la tenim ara, i ara SI és el moment.

Però aquest escrit oblida algunes qüestions importants que cal tenir en compte. Per exemple:
- Ens empassem lo de la tercera hora del castellà a les escoles dels nostres infants. Sospitosament, a última hora, s’aconsegueix retardar un any aquesta imposició i ingerència de les competències de la Generalitat, que és una clara passa enrera en el fet nacional. I com aquestes, altres coses com la llei de la dependència, que ens la vàrem empassar tota sencera, tot i que no funciona.

- L’assemblearisme. No parla de la “reflexió necessària sobre aquest tema”, que el que amaga en realitat es la supressió del assemblearisme per instaurar el vot delegat, i així, poder dir un "Si crític" al estatut d’en Mas i Zapatero, o poder fer pactes gratuïts com el del govern d’entesa.
Militant, vols que et treguin la paraula? Vols ser només un enganxa-cartells? Vols que ERC sigui com la resta de partits, on l’aparell mana més que les persones?

- El joc brut utilitzant els recursos del partit en benefici propi (cotxes, telèfons, treballadors del partit, informació protegida per la llei de protecció de dades) i amagant informació a les candidatures renovadores. Utilització dels mitjans de comunicació (com exemple dir que des de el 10 de març fins avui, als programes matinals de màxima audiència de Catalunya radio i RAC 1, només es parlava d’en Puigcercós i en Carod, ignorant totalment a les altres candidatures, fins l’extrem que només he sentit una entrevista al Sr. Renyer, al Sr., Bertran i al Sr. Carretero, mentres que he sentit 3 cops al Sr. Puigcercos, una als Srs. Ridau, Carod, Niubó, i Benach)
Avui mateix, a Catalunya radio, no s’han cansat de difondre una noticia que no era certa sobre Rcat, quan durant tot aquest temps, han ignorat totalment a Rcat.

- Incoherències, com posicionar-se en un mateix tema i amb pocs dies de diferencia de les tres maneres possibles. SI, abstenció, NO. Això fa que ningú es cregui el discurs d’ERC.

- Els mals resultats electorals obtinguts en les ultimes quatre consultes (Referèndum estatut, Parlament, Municipals i Generals) i a més ha ignorat els bons resultats electorals d’en Carretero a Puigcerdà, obtenint dues majories absolutes.

- No parla sobre la opció del dret a decidir, ignorant el dret a la autodeterminació. Cal recordar que per exercir el dret a decidir, és imprescindible la col·laboració de l’estat espanyol. Algú es pot creure que tindrem aquesta col·laboració? En canvi, amb el dret d’autodeterminació, només ens cal la nostra voluntat d’exercir-lo. D’això no en parla.

- Tampoc parla de la separació de càrrecs de partit i de govern, per tal de no deixar al partit lligat de mans com passa ara.

- Professionalitzacio política, que fa que els càrrecs tinguin tendència a mantenir la “poltrona”, si s’escau, rebaixant l’ideari del partit.

Bé, demà els militants decidim, que no sigui un dels últims cops que puguem decidir.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos

diumenge, 1 de juny del 2008

56 – Perill!!!! Parlen de l’eix nacional.


Un company d’un altre força política, a la que considero amiga, m’ha dit varies vegades que no l’hi faria cap gràcia que Rcat aconseguís guanyar l’actual procés congressual d’ERC, i la veritat, no m’estranya.

Les seves reticències, com la de molta gent, inclosos molts militants d’ERC, venen per una de les frases que des de Rcat, repetim més, que no és altre que la de “prioritzar l’eix nacional”

Aquesta frase fa por a molta gent, per molts motius. Un d’aquests motius, és la equació gratuïta que molts fan quan senten lo de “eix nacional”. És aquella equació de:
Eix nacional = nacionalisme = dretes = radicalització = feixisme i/o violència.

És evident que aquesta equació falla, ja en el segon pas. Jo mateix soc independentista i no em considero nacionalista, i de fet, penso que els que no són independentistes, tenen molts números per ser nacionalistes. Nacionalistes espanyols, d’una manera més o menys marcada, però nacionalistes espanyols. Tot aquell que nega la possibilitat a un poble a autodeterminar-se, en favor d’un altre poble és un nacionalista, vulgui disfressar-ho com ho vulgui disfressar.

Quan parlem de “eix nacional”, vol dir que hem de fer el possible per aconseguir la nostra llibertat, per tal de poder fer totes les polítiques socials, que tant necessita la ciutadania dels Països Catalans.
Només cal veure el dia a dia, per veure, que prioritzant l’eix social, l’únic que s’aconsegueix es frustració i apatia. La llei de la dependència n’és un exemple de frustració i apatia. És una llei, que tot i l’important que és, queda clar que no funciona. Amb un eix nacional potent, això no hauria passat. Si més no, no ens hauríem deixat trepitjar les competències pròpies de la Generalitat a canvi de res.

Es diu, que quan diem lo de “l’eix nacional”, el que fem es apropar-nos a CDC. No es pot estar més equivocat. Si ens volguéssim apropar a CDC, parlaríem de “eix autonòmic” i no pas d’eix nacional. De fet, a CDC, tampoc fa massa gràcia la candidatura de Rcat, ja que és molt probable, que molts dels seus votants, deixessin de mirar a CDC, per mirar a una ERC que miraria directament al camí de la independència i no com passa fins ara. Per tant, quan diem lo de “l’eix nacional”, no ens estem apropant a CDC, tot el contrari, el que fem, i poc a poc passa, és que CDC s’apropi al independentisme. CDC és un dels que tenen por, que Rcat agafi les regnes d’ERC.

Pero, CDC no són els únics que tenen aquesta por. Els altres dos membres del Govern d’entesa, també veuen amb mals ulls l’opció renovadora de Rcat. I no m’estranya, ja que si Rcat, guanya, deixaran de passar certes coses que passen, i que no haurien de passar.

Al PSC-PSOE i a IC-V, no els hi agrada Rcat per varies coses:
- Perquè mentres en Carretero era Conseller de Governació (més de dos anys) ningú va poder fer que posés la bandera espanyola, mentres que en Puigcercós, només va aguantar 20 minuts (algun dia he de parlar d’aquest afer)
- Perquè quan Barcelona es queda sense llum durant molts dies, ERC no es quedi callada.
- Perquè mentres rodalies es colapsa, colapsant a tota l’àrea metropolitana de Barcelona (5.000.000 de persones, diuen) ERC no es quedaria callada.
- Perquè quan es volen fer trasvasaments estranys, ERC no faria amagar les sigles als seus dirigents.
- Perquè el suport d’ERC, es faria pagar.
- Perquè quedaria demostrat, que eficàcia i gestió, no són incompatibles amb una política nacionalment forta.
- Perquè quedaria demostrat, que política social i política nacional, no només no són compatibles, sinó que són necessàriament complementaries.

En definitiva, si volem una veritable política social, hem de passar primer, per un eix nacional potent.

El companys d’un altre força política, del que parlava al principi, sempre em pregunta:
de que em servirà doncs, un estat català si qui acaba governant es de dretes??. Si el que voleu es prioritzar el sobiranisme per sobre del socialisme, acabareu engolits per aquells que tenen els recursos i el poder per utilitzar-los lliurament.., o sigui la dreta catalana.

Dons, companys, a tu i tots els que us feu aquestes preguntes, només us puc dir, que en el pitjor dels casos, et quedaries igual que amb l’actual estat espanyol, que de tant en tant, governen les dretes, i amb majories absolutes. A un estat català, això és bastant difícil. Per qui prefereixes ser governat? Pel PP o per CiU? Posats a escollir, jo prefereixo CiU, tant en polítiques socials com nacionals.
I per altre banda, el perill de quedar engolits, no és pas amb CDC, sinó amb el PSC, i sinó, mira els resultats electorals de les últimes eleccions, que tot i la bona feina d’en Joan Herrera, ha pagat car el treballar al costat del PSC. Si els nostres dirigents, també els del teu partit, no comencen a marcar perfil propi, serà el PSC el que ens engolirà, a tots dos. De fet, ja saps que del teu partit, en diuen la marca blanca del PSC. Jo no estic disposat, a deixar que ERC sigui la marca blanca de ningú, ni del PSC ni de CDC.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.