dissabte, 18 de juliol del 2009

127 – O estic boig, o això fa molta pudor.


No fa gaire, deia que em sembla que poc a poc, m’estic tornant boig, i la veritat és que començo a dubtar seriosament de les meves capacitats intel·lectuals. I és que aquest divendres, m’he aixecat amb una notícia del Barça, que m’he hagut de fregar els ulls, per assegurar-me a mi mateix que ja estava despert. Resulta que el Barça fitxa a Ibrahimovic, del Inter de Milà, per 45 milions d’euros, més l’Eto’o , més un any de Hleb. Què ens hem tornat bojos?

El Barça s’ha fotut en un jardí impressionant amb la seva decisió, per mi incomprensible de desfer-se de l’Eto’o, i per sortir d’aquesta situació, ha trobat la sortida més esperpèntica i més cara que om pugui imaginar.

Quan un equip decideix desfer-se d’un jugador pot donar molts motius, per fer ho, per exemple:
A) Que no ha donat el rendiment esperat. En el cas de l’Eto’o, això no ho pot dir ningú. Ha donat més del que s’esperava d’ell.
B) El club podria dir, que ja té una edat que fa necessari el seu traspàs. En el cas de l’Eto’o, això tampoc es pot dir, sobretot, quan els jugadors que busquen per substituir-lo, són de la mateixa edat que ell.
C) Que la seva fitxa és massa alta: En el cas d’Eto’o, tampoc ho pot dir ningú. És una fitxa dins de mercat. A més, al Ibrahimovic, se li pensa pagar una fitxa semblant.
D) Que és indisciplinat i porta mal ambient al vestidor. En el cas de l’Eto’o, tampoc ho pot dir ningú. És un jugador tant disciplinat com el que més. Això sí, si tothom té la mateixa disciplina. Sinó és així, dons no calla. I li hauríem d’estar agraïts per això. Ja vaig dir la meva aquí. I aquí, també ho expliquen força bé. A més, el nou fitxatge, és famós pel seu bon joc, però també per la seva indisciplina interna. Per tant, i suposant que l’Eto’o fos indisciplinat, anem de Guatemala, a Gautepeor.

Però a més, les coses s’han de fer bé i procurant no fer mal a tercers i caure en incoherències, que embruten una bona trajectòria. De re serveix tenir una bona imatge, si al final de la pel·lícula, la espatlles. El que no es pot fer, és criticar la política de fitxatges del R. Madrid, i després vas, i fitxes a un jugador, que si fem comptes, és molt, molt car. Miri com es miri, el Barça paga pel Ibrahimovic, 45 milions, més l’Eto’o, que si som justos, val el mateix, per tant uns altres 45, més un any de Hleb, que he sentit per algun lloc que són 2 milions de fitxa. Això fa un total de 92 milions d’euros. Però no havíem quedat que això era imperialista?

I quin negoci es aquest? Comprem un davanter, que és molt bo, a canvi de 45 milions + el millor davanter + un regalet (Hleb) Osti, és que això no ho faria ni la portera del Núñez? De fet, encara no fa un mes, per molt menys que això, tota la premsa es va emportar les mans al cap. En canvi avui, tot són alabances i elogis sobre aquesta operació. Que ha canviat? Que algú m’ho expliqui. Si era dolent aleshores, és dolent ara. I a sobre, hem de fitxar un altre jugador, ja que hem fet un canvi 2x1. Al·lucinat.

Sincerament. Encara no veig cap motiu real, per desfer-nos de l’Eto’o. Però si a sobre, les alternatives al Eto’o, son el Villa, o la barbaritat Ibrahimovic=Eto’o+Hleb+45 milions, ............ aquí hi ha alguna cosa que no ens han explicat. Aquí hi ha alguna cosa que grinyola i que no quadra. Tot fa una mica de pudor. Sobretot escoltant algunes opinions d’experts, que ens volen vendre una moto que per mi, és invendible. Però la veritat, és que sembla que la gent l’ha compra, i per això, penso que poc a poc, m’estic tornant boig i no tinc prou nivell per entendre segons quines coses.

En definitiva, el premi que s’emporta l’Eto’o, per 5 anys d’una efectivitat històrica, d’una entrega i una lluita encoratjadora, i d’una ambició guanyadora que s’encomana, és sortir per la porta del darrera, i amb el seu nom posat en dubte. No és just.
Lo que el Barça ha fet amb l’Eto’o, no té nom, i és per això, que sabedors que han actuat amb poca ètica, si més no, així ho crec, no volien mirar directament a la cara de la seva víctima. I per això, després es fan els negocis que es fan, i es volen vendre com es volen vendre.

Que es prepari l’Ibrahimovic, que d’aqui a uns anys, ell serà l’Eto’o.

Jo dec estar boig, però no me’ls empasso.

Salutacions.

dimecres, 15 de juliol del 2009

126 – Ja tenim finançament. Gràcies Sr. Mas.


Qui em conegui sap, o hauria de saber, que soc un reagrupat, i per tant avui tocaria, tocar la cresta a ERC per haver acceptat aquest finançament. Però no ho penso fer, ja que els reagrupats, encara que molts els hi agrada pensar que som uns radicals esbojarrats que estem en contra de tot per què sí, en realitat som bastant moderats en els fets, i contundents en les paraules, i com encara no sé si ERC ha fet ben fet en acceptar aquest finançament o no, doncs no ho critico.

La veritat és que ERC te poc marge de maniobra i l’únic que pot fer és canviar les quantitats. Davant d’això, ha de valorar si la quantitat serveix per anar tirant o no. El problema de debò és el tipus de finançament, i sobre això, ERC no hi pot fer gran cosa. La cosa és senzilla. Catalunya genera una riquesa, que dona a Espanya, i aquesta, decideix, quants calers, necessita Catalunya. Fa un temps teníem la possibilitat de canviar aquest model de finançament per anar al concert econòmic, que no és que fos bo, però si molt millor que aquest, però gràcies al Sr. Mas, ara tenim el que tenim, i el que és pitjor, ens ho mereixem.

El millor finançament, segons el meu humil parer, és aquell on cadascú, gestiona i administra la riquesa que el mateix genera. Bàsicament, és el que fem tots en les nostres economies familiars. Però enlloc d’això, Catalunya té un finançament, on gestionem i administrem una part de la riquesa que generem, Una part que és un altre el que decideix quina quantitat de la nostra riquesa, ens deixa que ens gestionem i ens administrem.

Aquest model de finançament, portat a l’àmbit familiar, és ridícul i absurd, i ningú amb dos dits de front, permetria que la seva família es financés d’una manera semblant, a la que permetem que es financi Catalunya.

Però la veritat és que hi ha gent que aquest model de finançament per Catalunya, els satisfà i els agrada. Per exemple al Sr. Mas, que ara es queixa de moltes coses, però ell i ningú més que ell, és el veritable responsable d’això. Ara es queixa de les quantitats i dels temps, però del que no es queixa, és del tipus de finançament, que en el seu àmbit familiar segur que no seria tant satisfactori.

Però si de debò, el sistema de finançament és el que li agrada, temps i quantitats apart, li proposo, a ell i a tots els que estan joiosos amb aquest finançament, i sabent que és la forma de finançament que els hi agrada, que des d’aquest proper mes, tots els seus ingressos, me’ls donin a mi, que jo ja decidiré quants calerons necessiten.
Cada “X” temps, xerrarem i canviaré aquesta quantitat de calerons, això si, amb l’exercit i la comunitat internacional darrera meu, i sent jo, l’únic capaç de posar i dictar lleis, i l’únic que puc infringir les lleis que jo mateix poso.

Tots aquest “satisfets” per aquest tipus de finançament, han de pensar que això ho faig per ells. Per què els hi agrada aquest tipus de finançament, i a més, això farà que les seves famílies i la meva, a partir d’ara siguin una sola. Jo controlo la llei, la economia i l’exercit, però això són minudències, i sobretot, la meva bona fe, és inqüestionable.

Ja penjaré el meu número de compte corrent, i així podreu fer-me la transferència de tots els vostres ingressos, i ser feliços i satisfets. Si val i és bo per Catalunya, també val i també és bo per les vostres famílies. Feu-ho per vosaltres i deixeu que sigui jo, qui decideixi quina és la quantitat de la riquesa que vosaltres mateixos genereu, la que necessiteu. A més, heu de pensar que sereu solidaris amb mi, que això de ser solidari, sempre enrotlla molt i fa molt progre o molt cosmopolita.

Espero els vostres ingressos, i tranquils, que amb mi, la vostra riquesa, serà solidàriament repartida.

Salutacions i dependència (amb mi)

dijous, 9 de juliol del 2009

125 – Un any després de la nostra complicitat i hipocresia.


Ara fa aproximadament un any, un quants descerebrats, radicals, extremistes, exaltats, exagerats, catastrofistes, alarmistes i cercadors del mals rotllos, en definitiva, persones com jo, ens posàvem les mans al cap, veien com els països occidentals, aquells que enarboren la bandera de la democràcia i el respecte pels drets civils i humans dels individus (els drets col·lectius dels passen pel arc del triomf) assistien i elogiaven la inauguració dels JJOO de l’any passat, organitzats per la Xina.

Tota aquella colla de cridaners frustrats, que utilitzem un llenguatge incendiari, sense estalviar-nos fal·làcies, mentides, exageracions, i transformant la realitat a la nostra conveniència, denunciàvem que la actitud que mostraven els països occidentals envers la Xina, no només pels fets del Tibet, sinó per tot el historial repressor que duu al darrera l’estat xinès, era hipòcrita ja que no podem per un cantó defensar els drets humans i per l’altre riure les gràcies a qui no els respecte, només per la ridícula raó que pot ser un molt bon client en un futur proper. Perquè això és el que vàrem fer. Tapar-nos el nas davant d’un estat tirànic, només perquè és potencialment ric.

El millor de tot va ser l’excusa que ens van donar aquells que són reflexius, moderats i profundament demòcrates, que tot allò servia per afavorir que la democràcia i el respecte als drets humans, s’introduís a la Xina, i que qualsevol tipus de boicot, que taqués al govern xinès, seria perjudicial.

Un any després, hem vist que aquells que deien que la democràcia i els drets humans, s’acabarien imposant a la Xina, gràcies a la complicitat hipòcrita que vàrem exercir davant d’un acte de propaganda política suprema, tant a nivell intern, com a nivell internacional, com va ser la organització d’uns jocs olímpics, han donat els seus fruits. Només cal preguntar-ho als uigurs, que veuen dia rera dia, que gràcies a la nostra complicitat i a la nostra hipocresia, es respecta la seva religió, la seva llengua i les seves costums, per part del estat neo-democràtic i extremadament pulcre amb el respecte als drets humans.

Salutacions, complicitat i hipocresia.

dissabte, 4 de juliol del 2009

124 – Contra l’Eto’o, tot si val.

Hi ha persones que no sé per quina raó, s’ho busquin o no, tenen tendència a tenir mala premsa, i aquest és el cas d’en Samuel Eto’o. Probablement és la forma de dir les coses, no totes, només algunes. He de dir, que crec que jo formo part d’aquest grup de persones, que sense saber ben be com, un dia diem una veritat com un temple, i des d’aquell moment, comencem a caure en desgràcia. En Samuel Eto’o és un dels casos més brutals que he vist sobre aquest defecte que tenim alguns (encara que involuntari, és un defecte) i acaba reben per tot arreu, encara que no en tingui cap culpa.

I aquesta característica del Samuel Eto’o, l’està aprofitant el Barça d’una forma molt poc elegant, que fa que després de la gran temporada que han fet, ara, m’avergonyeixi una mica del meu equip. El que està fent el Barça amb l’Eto’o no té nom, i és d’una ètica del tot condemnable.

A l’Eto’o, des del meu punt de vista, només podem retreure-li una cosa, però li hem d’agrair moltes coses. Si, ja ho sé. Té una nòmina que ja la voldríem tots, però els cèntims no ho són tot. De fet, nosaltres o els que acusen als jugadors de “pesseteros” són els primers que demanem a aquests mateixos jugadors, sentiment per la samarreta que duen.

A l’Eto’o, jo només li puc retreure que s’excloïes ell solet del partit al Bernabeu de la temporada 2007/2008. A part d’això, per mi ha tingut un comportament exemplar. (Bé, la patinada aquella del “Madrid cabron, saluda al campeon”, no va estar bé, però J...) Cal agrair-li el seu esforç constant. La seva gana de victòria. El seu esperit guanyador que contagia als altres jugadors i al públic. La seva disciplina tàctica. La seva punteria. La seva fidelitat. La seva sinceritat. No fa gaire, va dir que els seus colors eren els del Mallorca, i que treballava al Barça. Això no agrada sentir-ho, però si més no, no ens enganya.

Però totes aquestes coses, sembla que ningú li agraeix, i si es fa, es fa amb la boca petita. De fet, des de que va començar la temporada 2008/2009, la mala premsa de l’Eto’o, per mi ha estat del tot injusta i injustificable. Sembla que l’Eto’o, no jugués mai, i que només juguessin, en Xavi, l’Inistesta, l’Henry i sobretot en Messi. Si l’Eto’o marcava un gol. mai era per mèrit propi, sinó que era, per la gran passada d’en Xavi, la gran jugada de l’Iniesta, o fins i tot de la desmarcada d’en Messi. Ara si era al revés, sembla que l’Eto’o no fa bones passades, ni fa bones jugades, ni es desmarca mai. De fet, sempre diuen que té massa gana de gol, quan en realitat, és més generós davant de la porteria que en Messi i que l’Henry, però a aquest dos, se’ls hi perdona tot. Fins i tot, la campanya anti Eto’o, va comptar amb un factor del tot surrealista. Era el Factor, “em d’aprendre a prendre decisions impopulars” Què???????? Però si tota la historia del Barça és plena de jugadors que surten del Barça d’una forma totalment immerescuda.

A l’Eto’o, li he d’agrair que denunciés d’una vegada per totes, el que passava al vestidor. Ja era hora, que algú, traïes la vena dels ulls al aficionat, i digués clar que dins del vestidor del Barça, hi havia de tot menys treball i companyerisme. Sinó arriba a ser per les declaracions de l’Eto’o, potser encara tindríem al Ronaldinho, al Deco i al Frank Rijkaard. L’Eto’o, tot i el que ens vulguin vendre, ha demostrat que si el vestidor, tot el vestidor, compleix amb les normes, ell és el més obedient, i que treballa com cal. És cert, que a diferència d’altres, no deixa que els que no són bons companys i els que permeten que això passi, el trepitgin i el facin callar. Però no deixar-se trepitjar injustament, no és que sigui dolent, sinó tot el contrari. Tots hauríem de saber-ho fer. I gràcies a la seva “indisciplina” tothom va saber que el vestidor del Barça ens prenia el pel a tots. Jo li agraeixo que acabés amb aquella farsa. I per disciplina interna, no es pot comparar la seva disciplina interna amb la d’en Marquez, i en canvi, a aquest, sembla que no hi ha problemes per renovar-lo.

Volen vendre l’Eto’o, no sé perquè, però no és ni per qüestions tàctiques, ni de disciplina interna. És per unes altres raons. Potser l’Eto’o, demana masses calers, i això sigui el motiu per no voler-lo l’any que ve, però les coses s’ha de fer d’un altre manera, i la veritat, si jo estigués en el lloc de l’Eto’o, tot i el meu amor pels colors del Barça, crec que faria igual que ell.

Estic cansat de veure a jugadors que s’han deixat la pell al camp, que acabin surtin per la porta del darrera i a sobre amb el menyspreu i el rebuig de part de la culerada. Sento comentaris d’aficionats que em fan molta vergonya, quan parlen de l’Eto’o.

No m’allargo més, ja que el que li estem fen a l’Eto’o, és tant fort, que podria escriure hores i hores.

Vull que es quedi al Barça, amb un preu just, això sí, tampoc hem de tirar la casa per la finestra, però fer-lo fora d’aquesta manera, NO. I em sap greu, ja que soc Laportista i Guardiolista, però en aquest cas, crec que s’equivoquen en el què i en el com. Qui sap si el veurem així? Potser en ho mereixeríem.

Per cert. Estic fent un vídeo clip per fer un homenatge a aquest equip, I cercant imatges, he descobert la veritable relació entre en Guardiola I l’Eto’o. Aquí teniu el vídeo.

Salutacions.

dimecres, 1 de juliol del 2009

123 – Reagrupamen s’ho creu. I tu?


Ahir vaig anar a una xerrada d’en Joan Carretero a Mataró.

No tinc gran cosa a dir. Re que no hagi dit abans.
Penso moltes coses que he exposat en diferents ocasions dins d’aquest blog, i cada cop que escolto a en Joan Carretero, o a altres de Rcat, me’n adono, que tenim molts punts de vista en comú. Sense pensar igual, pensem el mateix. Com anècdota, durant el sopar que es va celebrar després, i que la fortuna em va fer seure al costat d’en Joan Carretero, dins d’un ambient distès, va sortir a la xerrada, el cas de la calçotada. Doncs em va sorprendre força, que en Joan Carretero i jo, veiem exactament igual, tot aquest estrany assumpte de la calçotada, on altres veien una sortida de pilota del Sr. Vendrell, en Carretero i jo veiem tota una estratègia molt mal calculada, i que evidentment, després ERC en va sortir malparada.

Qui m’hagi llegit una mica, sabrà que he mostrat certs temors sobre la nova etapa de Reagrupament, i el pitjor de tot, és que són temors fonamentats i amb possibilitats d’esdevenir una realitat d’aquí un temps.

Ahir, en Joan Carretero, un cop més em va deixar clar que puc confiar en ell, i que si les coses no surten com volem que surtin, s’haurà d’acceptar. La construcció nacional, que evidentment ha de seguir un camí democràtic i pacífic, s’ha de sustentar sobre la suma de les voluntats de tots, i repeteixo, de tots els ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans. El nostre país, serà allò que vulgui la ciutadania, i s’ha d’acceptar. L’únic que podem fer, és presentar una proposta de com volem que sigui el país, i intentar sumar tantes voluntats com sigui possible. Només la capacitat de sumar, serà qui determini l’èxit d’aquesta causa, que des de Rcat hem presentat.

Lluny d’allò que molts volen presentar, Rcat, te l’objectiu de sumar i sumar, i malauradament, sembla que no tothom vol sumar. Hi ha qui posa masses condicions. Hi ha qui diu que o es fa des de l’esquerra, o no es fa. Hi ha qui diu que, o es fa allunyats de polítiques esquerrenoses, o no es fa. Hi ha qui diu que s’ha de reconèixer el seu lideratge o no es fa. Etc etc, etc...

Però s’ha d’intentar, i sincerament, crec que es pot aconseguir. Només cal, com sempre, que ens ho creiem. Si creiem que podem aconseguir un objectiu, hi han possibilitats d’aconseguir-lo. Si creiem en el possibilisme, no avançarem mai.

En Joan Carretero s’ho creu, jo m’ho crec. I tu? T’ho creus? Si t’ho creus, pensa que no has de renunciar a res. Rcat no demana a ningú que renunciï a res, només demana, que sumis. No és tant difícil.

Feia dies, que havia decidit inscriurem formalment a Rcat, i fent un acte de compromís, aportant una quota mensual. En els propers dies, ompliré la sol·licitud. El projecte de la construcció nacional és difícil, i cal finançament.



Salutacions i independència.
Reagrupem-nos. Sumem.

PD: moltes gràcies al companys i companyes del Maresme, que sempre em reben i em tracten amb molta amabilitat, i em fan sentir com a casa.