203 – Els fets i les mentides dels quatre genets de l'apocalipsi.

La setmana passada, moltes persones ens vàrem tornar a indignar, gràcies a l’informe Chilcot, que novament posa al descobert, part de la farsa que hi va haver, i part de la que hi ha, en relació a la, fins ara anomenada Guerra d’Iraq, però que haurem de començar a anomenar com l’assalt violent a Iraq.

Jo no tinc ni el temps ni la capacitat per fer una anàlisi acurada sobre el què va passar, ni com, ni quan, ni quant, ni qui, ni totes les preguntes que ens puguem fer. Però la realitat és, què no sé fins a quin punt cal aportar dades fredes sobre tot aquest assumpte. Importa si va ser al març o a l’abril? Si va ser a 2003 o a 2006? Importa si les baixes militars “aliades” han sigut 5.000 o 6.000? Importa si les baixes civils han estat 80.000 o 150.000 o 500.000? Importa si les persones refugiades i les desplaçades són 1.500.000 o 2.000.000? Sincerament, crec que no importa. Per condemnar els fets, les intensions i les actituds, no importen aquestes fredes dades. El que importa és, que hi han dades.

Els fets són, que un bon dia, 4 senyors amb molt de poder, van jugar (i dic jugar amb tota la intenció) amb el destí de tota una generació de persones. Aquest 4 senyors eren en George Bush, President dels Estats Units d’Amèrica, en Tony Blair, Primer Ministre dels Regne Unit, en José María Aznar, President dels Regne d’Espanya, i en José Manuel Durão Barroso, President de la República de Portugal.

Aquests senyors, van decidir començar una campanya violenta (fins ara li dèiem militar, però aquest qualificatiu els hi donaria cert empar legal i ètic, i cal recordar, que mai, mai, mai, van tenir el suport de les Nacions Unides ni de la Comunitat internacional en general) com deia, van decidir començar una campanya violenta contra un règim polític molt concret. Van dir que es tractava d’una guerra preventiva. Guerra preventiva? Però què és això? Ara resulta que si jo vaig matant els meus veïns, dient que ho faig de forma preventiva, tot quedarà en un no res? Preventiva? Preventiva de què? Doncs es tractava de prevenir un atac d’aquest règim polític determinat al món occidental, ja que aquest règim disposava d’un exercit desproporcionadament potent i d’un arsenal d’armes de destrucció massiva devastador que podria acabar en un instant amb tot el món la occidental.

Bé, en un mes, en 30 dies mal comptats, aquest exercit desproporcionat va quedar en evidència, i la seva proporció era més aviat, proporcionada al país al que pertanyia. I les armes de destrucció massiva? On eren? Doncs no han existit mai!!!! I aquests quatre senyors sabien perfectament que ni havia exercit desproporcionat, ni armes de destrucció massiva. I per què ho sabien? Doncs si jo fos l’encarregat d’ordenar l’inici d’una guerra, i descobreixo que el servei d’intel·ligència m’ha enganyat d’una forma tan espantosa amb unes conseqüències tan greus, jo seria el primer en posar al cap d’aquest servei d’intel·ligència, davant d’un tribunal per crims contra la humanitat. Ho han fet? No. Per? Doncs, o perquè ells són els autors intel·lectuals de la mentida, o en són còmplices.

Aquests quatre senyors, van iniciar un assalt contra el poble d’Iraq, sabent que basaven els seus arguments en una mentida, i que com a mentida que era, van conspirar per manipular l’opinió pública, que es va manifestar massivament (i aquest cop, lo de massiu, si que és real) en contra d’aquest assalt, amb tot un seguit de manifestacions multitudinàries arreu, rebutjant aquest assalt al poble iraquià. Aquests quatre senyors també ho van fer, sense que les Nacions Unides els donés la seva aprovació, i per tant, la il·legalitat de l’acció armada, és evident. I sobretot, ho van fer menystenint tot el dolor i patiment que provocarien.

Els seus fets, en contra del suport popular i el suport de la comunitat internacional, i basats en una mentida fabricada, han tingut unes conseqüències demolidores que avui, 13 anys després d’aquella reunió de irresponsables (irresponsables, en el millor dels casos) encara patim dia a dia. La seva tossuderia, la seva rebequeria, i sobretot, les seves ínfules de poder, han provocat la mort i seqüeles permanents a molts soldats, que molts d’ells i d’elles, pretenien millorar el món, o com a mínim, servir fidelment a la seva pàtria. Estaven disposats i disposades a morir per uns ideals, no per una mentida.

Els seus fets i les seves mentides, han provocat la mort de centenars de milers de civils, que l’únic “pecat” que van cometre, va ser viure en el lloc on aquests quatres homes sense ànima, volien demostrar que eren els amos del món. I cal comptar, els ferits, en molts casos de manera permanent, i els infants orfes que van deixar, la pèrdua de d’habitatges i de llocs de treball. Amb els seus fets i les seves mentides, van condemnar a tota la una generació com a mínim, a no rebre una educació com cal (i potser per això, ara passa el que passa) Amb els seus fets i les seves mentides, van generar una multitud de refugiats i refugiades, que malviuen en camps on no hi ha cap garantia sanitària, ni educativa, ni de justícia, on les màfies fan el que volen,

Però tot el que han fet els seus fets i les seves mentides, acaba aquí? No.

Després de fer tot això, sense que ningú els hi digui res, què és lo més normal que passi? Què pot passar si qui ha fet una bestiesa com aquesta, enlloc de ser engarjolat, va pel món donant conferències i rebent premis i distincions? Doncs que les víctimes es prenguin la justícia per la seva mà. Així doncs un poble ferit i humiliat, amb tot tipus de carències educatives, és fàcil, molt fàcil que cerqui i trobi respostes en argument radicals i intransigents.

Els seus fets i les seves mentides, van crear involuntàriament, Estat Islàmic, i per tant, són responsables subsidiàriament, de tot el terror que provoca Estat islàmic. La llavor d’Estat Islàmic, l’hem conreat tots nosaltres, permetent que uns mentiders hagin fet tota aquesta bestiesa, no només sense posar-los davant de la justícia, si nó que en molts casos, permetem salaris immorals, vides carregades de luxe, i el que és més punyent, els honorem donant-los distincions a les nostres universitats, o fent-los membres d’honor de exclusius clubs socials, financers, culturals, etc.

Una de les raons de ser d’Estat Islàmic, és la defensa davant del que ha estat una agressió en tota regla que ha quedat impune. Cap poble restarà quiet i obedient, veient com es massacrada la seva població, i els responsables d’aquesta agressió viuen amb tota classe de privilegis. La revenja és inevitable i fàcilment predictible. La violència no s’ha de fer servir mai, però si algun cop s’ha de fer servir, ha de ser per solucionar definitivament un problema. És evident, que aquests quatre senyors els hi era indiferent com quedava la població atacada, i no tenien cap interès en deixar el “problema” solucionat, un cop l’assalt i els veritables objectius, quedessin aconseguits. Si no, no haguessin utilitzat mentides per manipular a la comunitat internacional i a la població d’occident. Per tant, eren plenament conscients, de les enormes possibilitats que es produís una resposta en forma de revenja. Estat Islàmic, és aquesta resposta predictible que els quatres senyors els hi va resultar assumible pels seus interessos.

Això ens porta directament als refugiats que tenim a Turquia i a Grècia. Resulta revelador, que avui, amb la crisi dels refugiats, que de forma indirecta han creat aquests quatre senyors, siguin els seus estats els que manifestin d’una manera o altre, els seus inconvenients a respondre a les seves responsabilitats. Els Estats Units, que posen cada cop més traves a l’entrada de refugiats a les seves fronteres, i amb un candidat a les properes eleccions, que ja ha manifestat la seva actitud poc positiva a resoldre la situació generada. Al Regne Unit, marxant d’una Europa, que vol exigir-li que compleixi amb les seves responsabilitats d’acollida de persones refugiades, i Espanya que hauria d’haver acollit unes 16.000 persones, i en realitat la quantitat de persones acollides, no arriba al miler.

Un altre argument que han fet servir per fer creïble la seva decisió, és que després de l’assalt, ”el món és més segur”. Realment és així vist els atemptats que han patit Madrid (que cínicament, els mateixos que havien provocat la ira d’un poble, volien carregar la culpa als seus adversaris polítics) Londres, Paris, Brussel·les o Niça? O a Tunísia, Líbia o la pròpia Bagdad, on tenen regularment atemptats terroristes força sagnants.

Els fets i les mentides d’aquests quatre senyors, ens porten directament a un assalt en forma de guerra amb totes les seves conseqüències. Morts, mutilats, orfes, destrucció, empobriment, fam, endarreriment a nivell social, tècnic i educatiu de tota una generació. La suspensió de llibertats i de proteccions socials, augment de la delinqüència organitzada i la corrupció.

Els seus fets i les seves mentides, els fan responsables indirectes de la guerra civil que ha desestabilitzat la zona, agreujant encara més els primers efectes de l’atac inicial. I també són responsables dels diferent atemptats que ja hem comentat abans. Responsables indirectes, però això no els fa menys responsables, ja que era una situació previsible. Era predictible el naixement d’una organització criminal que cerqués la revenja i no dubtés en utilitzar qualsevol mètode per dur a terme la seva revenja, des de l’esclavatge fins a les immolacions per causar víctimes mortals de manera indiscriminada.

El càlcul de víctimes en tots els graus imaginables que han provocat aquest quatre senyors, ens resulta esfereïdor. Incalculable. Imperdonable.

Algú ens podria dir, que aquests quatre senyors, són responsables dels seus fets i de les seves mentides, i que atribuir-los la responsabilitat d’una revenja predictible, resulta excessiu. I que per aquesta regla, en realitat, els que són responsables de tot això, són els autors materials i intel·lectuals dels atemptats de les torres bessones de l’11 de setembre. I tenen certa raó. Els autors materials i intel·lectuals dels atemptats del l’11 de setembre, també són responsables de tot això, però aquests autors, han estat perseguits, capturats, jutjats i executats, mentre que el quatres senyors dels que parlem, gaudeixen de tota classe de recursos econòmics, i de prestigi social en determinats cercles de la nostra societat.

I que se n’ha fet d’aquests quatre senyors?

Doncs en George Bush, viu tranquil·lament a Texas, tot i que en els darrers temps a tingut problemes de salut.

En Tony Blair es dedica a escriure llibres, a fer conferències i és conseller de varies empreses, entre elles UI Energy, empresa sud-coreana amb contractes d’explotació de petroli al Kurdistan iraquià. De tant en tan rep algun honor o alguna medalla pels mèrits fets.

En José Maria Aznar ha estat fitxat en varies i importants empreses. Ha estat professor universitari i a rebut varis honors, medalles i doctorats Honoris causa.

José Manuel Durão Barroso també ha estat fitxat en varies i importants empreses. És el que ha rebut més honors, medalles i doctorats Honoris causa.

Vist tot això, creiem que aquests quatres senyors, són presumptes criminals contra la humanitat i han de comparèixer davant d’algun tribunal internacional, per respondre dels seus fets i les seves mentides, amb les tràgiques conseqüències que ja hem comentat. Cal recordar que en George Bush i en Tony Blair, ja han estat condemnats per aquest fets i aquestes mentides, per un tribunal de Malàisia.

Salutacions i JUSTÍCIA.

202 - Ui quin missatge més piji! Et mola el meu?

Encara estic K.O. després del que va passar la setmana passada al Parlament de Catalunya amb els pressupostos. Veien com eren els pressupostos, i veien com van votar els diferents partits, queda clar que els partits es poden dividir en dos grups. Els coherents i els incoherents. Dintre del grup d'incoherents, podem fet dos categories. Els incoherents i els doblement incoherents.

Els doblement incoherents són la CUP (a partir d'ara Catalunya “U” Pot, ja que cada cop em costa més diferenciar la CUP de CSQEP) En un principi pensava que la CUP, a mes a mes de la seva pròpia personalitat, serviria per neutralitzar l'enèsim invent espanyol per fer-nos creure que l'amo, és un bon amo, que per això cal ser fidels servents de l'amo. Un any després, veig que és tot el contrari. Serveixen per neutralitzar a una part de l'independentisme. En poc menys d'un any, s'han carregat tota la bona imatge que s'havien treballat durant dècades.

Com potser que s'omplin les boca d'independència i de Països Catalans, i finalment hagin estat actors i actrius, actius i actives en deixar sense finançament la creació de les estructures d'estat? I sense finançament el desenvolupament de les 3 lleis necessàries per poder donar el salt a la llibertat amb la que tant s'omplen la boca? Han fet tot allò que caldria fer per torpedinar el Procés. Van posar el “Procés” en perill, traient al convergent Mas, per posar al convergent Puigdemont, una cosa que d'entrada no tenia massa sentit, però ara ja queda clar que era una cosa personal. Era una revenja, Una Vendetta. No hi havia contingut polític en aquesta acció. Van jugar amb un poble per una criaturada. I ara, voten NO, perquè no és prou , , , independentista? Què no havíem quedat que caldria fer les famoses tres lleis? Cal estar marcant paquet constantment? Cal enganyar-nos a nosaltres mateixos, falsejant uns bons pressupostos, per tal de dir “mira que revolucionaris i desobedients som”? (aquestes ganes d'aparentar desobediència gratuïta, em sembla una actitud força “pija”) Gràcies a la CUP, hem perdut un any amb petites batusses entre nosaltres, desaprofitant que l'amo, estava distret i afeblit (Bé, potser era l'objectiu) I no només hem perdut el temps, també hem perdut forces i recolzaments. Han demostrat ser més anit-convergents que no pas independentistes. És molt trist ser “anti”. Ser “anti” és destructiu/va, fosc/a. Sense cap mena de dubte, no són “pro”. No volen construir.

I en el canto social. Voten que no perquè podrien ser millors. Però quina raó és aquesta? Sempre podran ser millors.

En definitiva, la CUP, han votat a favor de la prorroga d'uns pressuposts DEPENDENTISTES i AUSTERICIDES. Han votat a favor de les retallades. Han votat allò contra el que diuen voler lluitar. Aquests i aquestes són independentistes? Aquests i aquestes són anti-sistema? Les seves samarretes reivindicatives, de cop s'han buidat de contingut, i han passat a ser una moda com qualsevol altre (“ui quin missatge més piji! Et mola el meu?”) Segurament seran nominats l'any que ve, als premis “Principe de Asturias” per la seva inestimable contribució a “La unidad nacional de España” i a la protecció de l'status quo financer, econòmic i social de la societat capitalista.

A partir d'ara, cada cop que parlin de construcció nacional i de l'establiment d'una societat socialment justa, ja sé que m'ho he de prendre com un acudit. El problema és que el nostre poble no està per bromes.

Ah!! i si critiques a la CUP, resulta que els pressiones. Ai pobrets i pobretes!!!!! Sembla que siguin els únics i les úniques en ser pressionats i pressionades. D'aquesta pressió no se'n salva cap persona que es dediqui a la política, a temes sindicals, o a entitats associatives de caire social.

Bé, i els de CSQEP, només han estan incoherents (sense el doblement) amb el tema social. També sé què a partir d'ara, quan diguin STOP RETALLADES, és que estan de conya. Pel que respecta al tema nacional i a la dignitat del poble català, ja sabem que la seva proposta és la d'un poble depenent i sotmès, i ho fan amb una versió actualitzada del “Apoyaré el estatuto que salga del parlamento catalan” posant una pastanaga disfressada de referèndum. Entre les dues coses, també cal que s'ho facin mirar. Això de votar prorrogues de pressupostos austericides, amb el discurs que acostumen a dur, és molt cínic.

Salutacions, independència i justícia social //*//

201 – Feminisme, Victimisme o Politiqueig

Fa dies que vull parlar de les dones de la CUP, i la seva denúncia del masclisme que han patit durant la negociació desprès del 27-S. I per fer-ho, faré allò tan típic de dir un parell de floretes, així em carrego d'autoritat moral, per desprès deixar anar un moc. Bé, sigui com sigui, d'autoritat moral no en tinc cap. Si ho faig així, és perquè així ho sento.

Primera floreta. Tenen raó. Tenen tota la raó del món. Els improperis, desqualificacions, insults i menyspreus que han rebut, no només estan fora de lloc, sinó que són del tot intolerables. Els arguments, es combaten amb arguments, les idees amb idees i les estratègies amb plantejaments. Qui fa servir insults o coses similars, deixa entreveure que té l'argument perdut. A més demostra pobresa ideològica i riquesa visceral.

Segona floreta. Han fet molt ben fet en denunciar aquestes coses. Ja va sent hora d'avergonyir públicament a totes aquelles persones que es dediquen a repartir improperis a tort i a dret, de tota opinió que no sigui la seva. Hem de lluitar contra aquesta pràctica tan estesa de llençar merda contra l'adversari polític, sense miraments i sense raons, i fer-ho només pel fet de voler desacreditar al que pensa diferent de nosaltres.

I ara ve el moc. No m'ha agradat la manera de fer aquesta denúncia. Hi alguna cosa que em grinyola. Són elles les úniques que han patit aquestes agressions? No. El fet de no comptar, per exemple amb la Inés Arrimades, demostra que potser a més a més de voler denunciar el masclisme, tenien una segona intenció. La Inés Arrimades, de la que discrepo en tot, a diferència de les dones de la CUP, amb les que ideològicament hi coincideixo en quasi bé tot, també pateix atacs constants que sobrepassen el debat ideològic, acusant-la, per exemple, que en realitat és una titella de l'Albert Ribera. O la Marina Geli que va haver se sentir com li faltaven greument al respecte a la “tele” en directe. I que dir de la Alícia Sánchez Camacho? Així doncs, com és que les dones de la CUP han ignorat a aquestes altres dones que com elles, també es dediquen a intentar millorar la vida dels seus conciutadans, encara que sigui amb unes idees diferents?

Però són les dones les úniques que pateixen aquestes coses? No. Sense anar més lluny, i de la mateixa manera que abans he parlat del “titellisme” que algunes persones pressuposen de la Inés Arrimades, el President de la Generalitat, en Carles Puigdemont, també s'ha sentit dir que ell és un titella de l'Artur Mas. O només cal buscar a internet per l'Oriol Junqueres, i podem veure com li diuen de tot. Li diuen racista sense cap tipus d'argument, o l'acusen d'allò o de lo altre, i fins i tot, una “simpàtica” chirigota de Cadiz li diu “Capullo” tranquil·lament. I sí, també tenen coses a dir sobre el seu aspecte físic. I en Rajoy? D'en Rajoy podríem fer tota una enciclopèdia. I de l'Artur Mas, igual.

Així doncs, aquestes coses només li passen a les dones de la CUP? o li passa a tothom? Jo crec que a tothom. Però el que m'ha posat una mica nerviós, ha estat que elles, o si més no, una d'elles, també fa servir aquestes tàctiques. Una d'elles, s'ha dedicat a deixar caure sobre l'Artur Mas l'ombra de la corrupció. Tots podem pensar el que vulguem en això, però la veritat és que avui, ara mateix, sobre l'Artur Mas, sobre ell, no hi ha cap investigació, cap imputació, cap lligam directe amb la corrupció. Fins i tot, un company diputat d'elles de la CUP, va dir públicament, que en aquest sentit, l'Artur Mas estava net i ben net. Em resulta lleig veure a algú amb qui ideològicament i combrego molt, engega el ventilador de la corrupció per omplir de merda a un adversari, i desprès denunciar que “m'han insultat i això és masclisme”. Lleig. Això és lleig.

Per tant. Tenen raó. Hi ha una pràctica molt estesa de desacreditar al adversari, i això és intolerable.

Tenen raó en denunciar aquesta pràctica i voler avergonyir a qui ho fa.

Però fer-ho, volent fer creure que és una cosa que només afecta a les dones, i concretament a les dones de la CUP, no és una denúncia. És politiqueig utilitzant el victimisme.

Aquesta pràctica, afecta a tothom, homes i dones. Esquerres i dretes. Si ho hem de denunciar (que ho hem de fer) fem-ho per defensar a tothom, no només a qui és del nostre equip. Amb aquesta denúncia que van fer, em vaig sentir que hi anàvem juntes, i al final, descobreixo que en tot això, hi ha una segona intenció que només és en benefici propi, en el seu benefici propi.

Soc un traïdor, un “espavilat”, un venut i de dretes (ja sé que això no és un insult, però personalment m’ho prenc fatal)

Salutacions, independència i justícia social.

200 – Gràcies President.

L'Artur Mas, té un historial que em resulta paradoxal, ja que sembla que tot al seu voltant s'ha anat enfonsant, però en realitat, ha sigut un bon constructor i un guanyador absolut. Ha guanyat totes les eleccions a les que s'ha presentat. Totes. 5 cops. Però només en dues ocasions s'ha pogut fer amb la responsabilitat de ser el President de la Generalitat. N'ha guanyat 5 i només dos cops realment n'ha tret profit!!!! És curiós, no?

El primer cop que recordo a l'Artur Mas, va ser quan en Jordi Pujol el va anomenar conseller en cap de la Generalitat de Catalunya. Quedava clar que era l'hereu a la presidència de la Generalitat.

En 2003 es va presentar com a candidat per primer cop. Va guanyar, però finalment, va ser en Pasqual Maragall el que va ser investit President. Al 2006, és va repetir l'historia, i aquest cop qui va ser investit, va ser en José Montilla. Precisament va ser el 2006 la meva primera topada important amb l'Artur Mas. Durant el mandat d'en Pasqual Maragall, el Parlament de Catalunya va redactar un nou estatut amb un suport del 89% del Parlament (ERC feia temps que en reclamava un de nou, i curiosament, en aquelles eleccions on hi havia nou candidat per CyU i pel Pe-eSe-Zé, tothom duia al programa, un nou estatut) Doncs el nostre protagonista d'avui, saltant-se el pacte de negociar com a Parlament i no fer-ho com a partit, va pactar amb els espanyols un nou estatut diferent del que havia redactat el Parlament, i més restrictiu!!!! Des d'allò, vaig passar a anomenar-lo Artur “FIGO” Mas, i li vaig posar l'etiqueta de persona IMPERDONABLE.

El 2010, hi va haver una gran manifestació a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona reclamant la independència, després que el Tribunal Constitucional dels espanyols es va “cepillar” aquell estatut que l'Artur “FIGO” Mas i el president espanyol van pactar d'amagat del poble català. Aquí va arribar la segona gran topada amb l'Artur “FIGO” Mas. Després de veure les imatges de la manifestació, amb una quantitat de gent que mai s'havia vist, el cap de la oposició en aquell moment, l'Artur “FIGO” Mas, va dir que hi havia molta gent, però que hi havia més gent que no havia anat pas a aquella manifestació. Us sona?

Finalment, al 2010, va aconseguir ser el President de la Generalitat de Catalunya, pensant amb el pacte fiscal i no pas pensant amb cap tipus d'aspiració sobiranista. I així va estar fins que ĺ'11 de setembre de 2012, que hi va haver la gran manifestació demanant la independència. Va ser a rel d'aquesta manifestació, que l'Artur Mas va fer un cosa que cal reconèixer. Va fer cas del que la gent li va demanar, tot i que va donar una última oportunitat al Gobierno de Espanya per negociar el pacte fiscal. És va guanyar el meu perdó i va perdre el l'afegit de “FIGO”. Tot i això, parlava ambiguament d'estructures d'estat i no d'independència, i vist el passat que tenien els de CiU, encara aixecaven molts recels. Vist el nou estat de les coses, finalment es va decidir fer unes noves eleccions, on CiU ja perdia l'ambigüitat i ja es va manifestar descaradament independentista. Finalment, CiU havia sortit de l'armari.

L'Artur Mas no ha estat un lider que a dirigit un anhel i una aspiració legitima, però si ha estat un lider que ha sabut escoltar al seu poble i intentar aconseguir allò que el seu poble li demana i que sembla impossible d'aconseguir. Ell no ens ha dirigit, Nosaltres l'hem dirigit a ell. És per això que penso que no s'ha actuat amb justícia, quan se l'ha forçat a fer una passa al costat i se l'ha volgut arraconar, ara que sembla que estem donant les passes definitives fins a aquells anhels que tant li varem demanar. Em sento amb la necessitat de manifestar-li el meu agraïment per aquesta acció decidida per aconseguir la llibertat. Li agraeixo, des de la discrepància més absoluta, el seu compromís amb la voluntat popular. L'últim exemple del seu compromís amb el proces català fins a la llibertat, l'ha dut a renunciar a estar a primera línia en el moment decisiu. Ha demostrat un compromís poc habitual. Gràcies President.

No acabo d'entendre com han anat les coses. Entenc el “politiqeig” negociador, que pretén aconseguir que el programa que s'ha defensat en unes eleccions, tingui el màxim desenvolupament possible, i entenc que és jugui fort. El que no entenc és quan aquesta negociació, queda eclipsada i supeditada a un nom. Votem idees i programes, defensats per partits. No votem cares. Per tant cada partit és sobirà per escollir qui defensarà el programa que s'ha ofert al poble, i un altre partit, no té cap legitimació ètica o moral, per imposar a un altre partit, quin candidat ha de tenir. I sobretot, si es fa, s'ha de fer amb criteri i amb una finalitat seriosa. No te cap sentit dir que no es vol l'Artur Mas, per desprès acceptar al Carles Puigdemon. Si l'Artur Mas és culpable d'alguna cosa, en Carles Puigdemont, és còmplice de les mateixes “maldats”. Tan ènfassi en treure'n un, per desprès posar-ne l'altre d'igual, em sembla una criaturada que en diu molt poc de qui ha fet aquesta exigència. Que l'ha dut fins el limit de l'autodestrucció i tot.

Si més no, ara deixarà de tenir la pressió que ha tingut fins ara. Durant aquests anys, és cert que ha tingut banys de masses, però també és cert que ha estat atacat pels espanyols per totes bandes, i no ha estat acceptat pels d'aquí d'una manera contundent. D'una manera o altre, millor o pitjor, amb ajut o sense ajut, ens va permetre fer un simulacre de referèndum, que l'ha dut davant dels tribunals, i ens ha organitzat unes eleccions pseudo plebiscitàries. Tinc molt clar que crec que es mereix més reconeixement del que ha tingut, i ho dic des de la meva posició, on hagués preferit mil cops, que la cara visible de tot això, fos l'Oriol Junqueras, que aquest sí, des d'un bon començament, ha perseguit la llibertat dels catalans i catalanes. També m'agradaria tenir un record per la Vice Presidenta, Joana Ortega, que segur que ha fet molta feina sense que sigui visible.

No m'ho oblido de la seva política de retallades, que tot i estar imposada des d'Espanya, a ell i al seu partit, ja els hi va aquest tipus de mesures econòmiques. Però això és un altre tema. De moment em quedo amb el que ha fet pel país, i per les persones que el voten, les que no el votem (excepte aquest últim cop) però que som de la ceba, i fins i tot per aquells que no són de la ceba.

Salutacions

Independència i justícia social.

199 - Soc d'esquerres . . però vull tenir amo.

Em considero una persona amb una forta sensibilitat d'esquerres, fins el punt que crec que no conec a ningú que sigui més d'esquerres que jo.

Ser d'esquerres vol dir que es persegueix l'objectiu de la igualtat d'oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha d'intervenir per garantir aquesta igualtat.

La igualtat no ve donada pel fet que tots naixem nuus i que a partir d'aquí, ja queda garantida la igualtat d'oportunitats. La igualtat no és possible si no tenim en compte tot un seguit de condicionats socials que fa que no tothom tingui realment les mateixes oportunitats, i per tant, l'estat, la comunitat social, ha de procurar tots els mitjans per aconseguir aquesta igualtat.

A més, ser d'esquerres vol dir defensar la dignitat de les persones, i evitar que altres persones amb posicions socials i econòmiques més altes, s'aprofitin d'aquest avantatge.

La igualtat i la dignitat, han d'anar sí o sí, acompanyades de la llibertat individual que permeti entre les tres coses, aconseguir que tothom pugui esdevenir relativament feliç i desenvolupar la pròpia personalitat.

Si una persona es veu en condicions d'igualtat davant de tothom, amb la seva dignitat intacta i protegida, i amb la llibertat de poder decidir sobre el que vol i pot fer, és una persona sense amos. És una persona que podrà prendre les pròpies decisions sobre la seva vida, i no dependrà del que altres decideixin per ella. Serà una persona plena.

Això mateix, és aplicable als pobles. Els pobles han de tenir la consideració d'igualtat amb els altres pobles. La seva dignitat ha d'estar protegida, per tal que les persones que formen aquell poble, no tinguin un punt de desavantatge respecte a les persones d'altres pobles (una persona d'un poble sense la dignitat a lloc, és una persona que anirà amb el cap cot, o que haurà de renunciar a la seva pròpia dignitat i permetre – i fins i tot aplaudir – les vexacions més o menys importants que patirà – i que el seu propi sistema d'autodefensa emocional tractarà d'amagar amb mil i una excuses) i per últim, ha de ser un poble lliure, per poder progressar com a poble amb totes les eines que calen.

És per això que no puc entendre que hi hagin partits d'esquerres que renunciïn a aquestes tres condicions indispensables. No m'entra al cap que un partit d'esquerres no vulgui que el seu poble estigui en igualtat de condicions respecte als altres pobles, i decideixi “lliurament” que el seu poble a d'estar en una posició servil davant d'un altre poble. No m'entra al cap que un partit d'esquerres sotmeti al seu poble a la posició de “nosaltres som el poble petit i hem de pensar en el poble gran” No m'entra al cap que no vulguin que el seu poble miri als altres pobles als ulls i prefereixin rebaixar-se a que sigui un altre poble el que et deixi fer coses, el que administri els teus recursos, que et digui com has de fer les coses, que et digui el que necessites i el que no necessites i sobre tot, que li deixis  que et representi completament, davant de la resta dels altres pobles del món.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, un cop hagi cedit la defensa dels drets i la administració dels recursos del seu poble, no vegi que la dignitat d'aquest poble es vegi, tard o d'hora, afectada, ja que la posició d'inferioritat és segura, i per tant la cultura, l'esport, la econòmica, la vida social i qualsevol aspecte o característica del seu poble esdevindrà de segona categoria.

I evidentment, un cop s'ha renunciat a la posició d'igualtat, i ignorem la falta de dignitat, la llibertat d'aquest poble, queda en res. Un poble que ha renunciat a la igualtat i al dignitat, renúncia a la llibertat, i queda completament sotmès a la voluntat de l'altre poble.

No m'entra al cap, que un partit d'esquerres, no només accepti aquestes coses, sinó que les promogui. No m'entra al cap que un partit d'esquerres digui “cedim el control de les nostres decisions al poble gran, i ells decidiran, i com són un gran poble, es portaran bé amb nosaltres”. No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble no estigui en peus davant de qualsevol altre poble del món i no entenc que un partit d'esquerres renunciï a la llibertat del seu poble, amb l'esperança que l'altre poble, el poble amo, ens guiarà i ens durà pel bon camí.

No entenc que un partit d'esquerres permeti que el seu poble tingui amo, per molt bon amo que sigui, ja que l'amo bo d'avui, potser demà deixa de ser un bon amo, i aleshores ja és tard. O potser, en realitat, no està representant al seu poble, i en realitat és un cavall de Troia de l'atre poble.

Per últim, un poble amb amo, mai podrà ser un poble amb les mateixes oportunitats que els altres pobles, i per tant es perd el principi d'igualtat. Un partit que permet, promou i treballa per tot això, és veritablement d'esquerres?
Pot ser d'esquerres, si vol ciutadans de primera (els del poble gran) i ciutadans de segona (els del propi poble)?

Normalment, són partits que volen destacar per la seva pulcritud ètica, política i moral, “donant” carnets d'esquerres, però que en definitiva, aquesta pulcritud i aquestes polítiques de les que presumeixen, porten al seu poble a les mans d'un amo.

Només s'és d'esquerres, si es treballa per fer que les persones i els pobles es relacionin amb les altres persones i amb els altres pobles, d'igual a igual, amb dignitat i amb llibertat.


Salutacions, independència i justícia social.

198 - Per què el PP, C's i el PSC insulten als catalans que no són independentistes?

Sempre ho he sentit a dir, però ara, a rel de les properes eleccions, una frase recorrent dels partits que s'autoanomenen “unionistes”, encara se sent amb més freqüència que mai, i la veritat és què, o no té sentit, o estan insultant a tots els catalans que no són independentistes, i per catalans, vull dir aquelles persones que viuen i treballen (o ho intenten) i paguen els seus impostos a Catalunya. Parlin l'idioma que parlin i vinguin d'on vinguin.

Diuen (PP, C's i Pe-eSe-Cé) que si les eleccions les guanyen posicions polítiques diferents a les seves, “se rompera la convivencia”.  Què vol dir que es trencarà la convivència?. Bé, d'entrada, entenc que si s'ha de trencar, és que ara no està trencada, i per tant ara hi ha, i tenim, convivència. Hem tingut convivència durant tots aquests anys que han governat a Catalunya partits com CyU (ho sento, però abans era amb “Y”) i el Pe-eSe-Cé (ho sento. No em surt posar-ho en català) Tots dos partits sempre mirant a la metròpoli espanyola per tal de fer política autonomista. Mentrès tant, a Espanya, han governat PP i PSOE, tots dos de caire jacobí i centralista. Per tant, mentre les majories i els governs eren favorables a com veuen la relació “España-Cataluña” el PP, C's, i el Pe-eSe-Cé, els que no combregàvem amb aquesta relació, hem acceptat la democràcia i no hem posat en perill la convivència, tal com aquests partits polítics reconeixen implícitament al dir que si la relació España-Cataluña deixa de ser com a ells els hi agrada, ja no tindrem “convicencia”.

Per tant, si els independentistes hem sabut conviure quan les majories i els governs no ens eren favorables, si ara ho poden arribar a ser . . . Per què s'ha de trencar la convivència? Que volen dir? Què els “unionistes” no acceptaran les noves majories i els nous governs? hi  . . ves a saber que faran!!!

Trencar la convivència, fa por. Ja que jo interpreto que trencar la convivència vol dir bel·ligerància, hostilitat, boicots, aldarulls i potser violència. Això és el que pensen el PP, C's i Pe-eSe-Cé dels seus votants? Pensen que els seus votants, són unes persones incíviques que si les coses no són com ells i elles volen, posaran en perill seriós la convivència que entre tots hem sabut crear, amb actituds conflictives? Vol dir que no compraran en botigues que no siguin fidels a les seves aspiracions espanyolistes? Vol dir que faran patrulles nocturnes a la caça de l'independentista?, Vol dir que no es relacionaran amb el veïnatge de tota la vida o que trencaran les relacions familiars que fins ara s'han mantingut amb normalitat i en convivència? Quina por!!!

Jo no m'ho crec. Jo estic segur que en cas que guanyin les eleccions unes posicions polítiques diferents de les seves, mantindran la convivència que entre tots i totes hem construït junts. Però hem segueixo preguntant, Per què el PP, C's i els PSC insulten als catalans que no són independentistes? Per què en volen fer creure que són persones conflictives? I també em pregunto, Com és que aquestes persones no clamen al cel, pel baix concepte que tenen d'ells i d'elles, aquests partits polítics?

En fi, que aquestes persones que no són sensibles a les aspiracions que tenim els independentistes, que sàpiguen que nosaltres si tenim un bon concepte d'elles, i estem segurs que no trencaran cap convivència, i seguirem prenen cafès junts, celebrant el Nadal junts i treballant plegats per la prosperitat dels nostres fills.

Salutacions
Independència i justícia social.    

197 – Això és el millor que tenen?

Avui esperava amb especial interes l'entrevista de l'Ana Pastor a l'Artur Mas. Semblava que per fi, els mitjans de comunicació espanyols es prenien seriosament la situació política catalana. Pensava que estaven interessat en el “per què” i el “com” i “qui”. Esperava una entrevista plena de preguntes per tal d'informar a l'audiència de quin és el veritable punt de vista d'una part molt important i nombrosa de la societat catalana.

Lluny d'això, m'he trobat amb una persona que no és periodista, ni a pretés ser-ho. M'he trobat amb una persona que era un agent polític amb el clar objectiu, de desprestigiar el procés fent obvietat de coses que no ho eren, de voler fer dir a l'Artur Mas coses que no havia dit, d'incidir en suposades trames que en realitat re tenen a veure amb el procés, i acusant de contradiccions a l'entrevistat quan les contradiccions les tenia la “entrevistadora / policia política”. El punt sublim de l'entrevista-trampa, ha estat quan la “periodista” s'ha negat a preguntar pels punts positius del procés al·legant que això seria fer campanya favorables i que només preguntaria pels punts foscos (o que ella o els seus caps volen pensar que són foscos) El problema es que si preguntar per lo positiu es fer campanya a favor de “JUNTS PEL SÍ”, fer el contrari es fer campanya per el “JUNTOS POR EL NO, NO Y NO Y QUE SE CALLEN COÑO”. Així queda demostrat que l'Ana Pastor avui no ha fet de periodista i en canvi, ha fet d'agent polític parcial i tendenciós, que tindria força èxit a 13tv o a la premsa groga. La “periodista” no ha tingut cap intenció d'informar o de cercar la veritat. El seu únic interes ha estat escampar merda.

El que em preocupa, és que aquesta noia va acompanyada de l'etiqueta de periodista plural, independent i seriosa, que a mes, abans de parlar amb l'Artur Mas, ho ha fet amb l'Iñaki Gabilondo, i no ha sabut (o no ha volgut) aprendre de la lliçó de serenitat, d'equanimitat, d'empatia i de sentit comú que aquest PERIODISTA li a donat.
Si això és el millor que tenen, no hi ha res a fer amb aquesta gent.

Salutacions, independència i justícia social.

196 – Anàlisi a brau passat

Faig pública la meva valoració sobre les eleccions municipals d'aquest any, i quin era el meu desig. Faig públic aquest anàlisis que en el seu moment vaig fer arribar a la secció local d'ERC per deixar clar el meu posicionament, ja que algun “company”, ha deixat entreveure, encara no sé ben bé que sobre mi. També ho va fer sobre altres companys i companyes, i des d'aquí aprofito per negar rotundament que aquestes persones, siguin un problema per ERC-Blanes.

La meva valoració, és que el poble de Blanes ha demanat un canvi, però no ho ha fet amb prou força. Tot i això, intentaré mirar-me el números des del meu punt de vista per treure conclusions.

Pel que es refereix al eix social:

Hem passat de 8 regidors de centre/dreta (CiU 5 + PP 3) a 7 de centre/dreta (CiU 4 + C's 2 + PP 1)

Hem passat de 9 que s'autoanomenen d'esquerres, però que no se sap ben bé on són (PSC 9) a 4 del PSC

Hem passat de 4 d'esquerres (EU/IC-V) a 10 d'esquerres (EU/IC-V 4 + ERC 2 + BATEGA 2 + CUP 2)
Resumint:
La dreta ha perdut 1 regidor.
El PSC ha passat de 9 a 4. Ha perdut més del 50% del suport popular.
L'esquerra ha passat de 4 a 10, passant de ser minoria a ser majoria.
Si fem cas al poble, hem de triar l'esquerra

Pel que fa a l'eix nacional:

Hem passat de 12 regidors DEPENDENTISTES (PSC 9 + PP 3) a 7 DEPENDENTISTES (PSC 4 + C's 2 + PP 1)

Hem passat de 4 indecisos (EU/IC-V 4) a 6 indecisos (EU/IC-V 4 + BATEGA 2)

Hem passat de 0 a 8 regidors INDEPENDENTISTES (CiU 4 + ERC 2 + CUP 2)
Resumint:
El dependentisme a perdut 5 regidors
Els indecisos han augmentat 2 regidors
Els independentistes han augmentat a 8 regidors, i per tant són majoria.

Això diu que si Blanes és independentista (8) o dependentista (7), depèn dels indecisos (2).
Si ho posem tot junt, i si les esquerres han guanyat, i tenint en compte que dins del bloc d'esquerres, la independència guanya clarament (només que un 1% dels indecisos s'acabi alineant amb la causa independentista, aquesta opció, ja és majoritària) no puc més que decantar-me pel que ens ofereix EU/IC-V, fent un bloc d'esquerres que faci una opa hostil la PSC i fer alcalde al Salmeron.
Evidentment, si en Salmeron vol ser alcalde ha de complir amb:
1) Que en el bloc hi siguem tots (EU/IC-V + ERC + BATEGA + CUP)
2) Que Blanes s'orienti a favor del procés, o en el pitjor dels casos, que no es posicioni en contra.
3) Oblidar-se de la mania persecutòria que té ell i alguns dels seus, contra ERC, i que deixi de banda rancúnies passades. Què facin foc nou amb nosaltres i que finalment enterrin la destral de guerra i signin la pau (cosa que nosaltres hem fet des de fa molt)

No m'agrada lo de fer una opa hostil, però crec que és la nostra responsabilitat intentar-ho.
Els matisos d'aquest possible acord, els deixo per la executiva i pels nostres regidors, que són els que hauran de defensar tot això davant de la opinió pública.

La veritat és que entre escollir un Lupiañez debil i sol, o un Salmeron controlat per nosaltres, la CUP i BATEGA, lo de la OPA hostil, ja no hem provoca tant problemes, i aquest dilema, m'ajuda a acceptar fer la OPA hostil al PSC.
A grans trets és el que penso que m'agradaria que passés, però dubto que sigui possible.

Salutacions, independència i justícia social.

195 – Tacant-t'ho tot

Sempre he sentit dir que darrere una bandera, les persones són capces de tot, i sembla que facin servir aquesta bandera per embolicar-se de fanatisme i perdin tot el seu sentit crític i fins i tot, s'oblidin de tot allò que han dit i han defensat tota la seva vida fins no fa gaire.

I aquest any, amb el Barça, podem veure com això és cert i sembla que ningú se'n recordi del que passava només fa dos anys (si més no, a mi ningú m'ha dit el contrari)

Només per fer memòria, el Barça, a diferència d'altres equips, no duia publicitat a la samarreta, i la immensa majoria dels que som del Barça, n'estàvem molt orgullosos. Dèiem que la samarreta del Barça (aquell club que és més que un club) no es podia tacar amb publicitat. Però finalment, un any, la samarreta del Barça es va tacar amb publicitat. Era publicitat d'UNICEF. En un principi, alguns no ho varem acceptar, però no va passar gaire temps, que no només ho varem acceptar, sinó que fins i tot, encara ens va fer sentir més orgullosos de la samarreta del nostre club. Així doncs, allò que havia estat considerat una “taca”, ara es veia com un mostra més de la grandesa del Barça. Desprès de lo de UNICEF, encara era més evident, que el Barça, era més que un club.

Però en les últimes eleccions, va guanyar una junta directiva, de la que m'he n'he de confessar un profund detractor i que cada dia que passa, en refermo més en la meva percepció que aquesta junta té moltes coses amagades. Aquesta junta volia posar publicitat de debò a la samarreta i tacar-la del tot i ho ha fet pas a pas i amb premeditació sabent perfectament el que feia i com ho havia de fer.

De cop, ens va treure lo de “UNICEF”, per posar “QATAR Foundation”, venent-nos que era una ONG, encara que fos d'un país poc democràtic (per dir-ho finament) i que casualment, és un país on el president del Barça hi té molts interessos comercials de caire privat.

I ara, dos anys desprès del canvi de ONG reconeguda a ONG tapadora, ja ens hem deixat de futileses, i ja hem tacat del tot la samarreta del Barça. I ho han fet, aprofitant-se que ara farà 300 anys que els espanyols ens van conquerir, argumentant que en homenatge al país, el Barça lluirà una samarreta amb la Senyera, la bandera del nostre país. Estem tots d'una exaltació tal, que no volem veure que ens l'han colant fins al fons, i que no només han tacat la samarreta del Barça, sinó que també han tacat la nostra bandera, la Senyera, amb el logotip d'unes línies aèries d'un país que no sembla molt fidel als cànons democràtics, i que, oh casualitat, l'actual president del Barça hi te forces interessos econòmics (és el mateix país d'abans) Ens han marcat un gol per tot l'escaire, però com ens l'han colat amb la Senyera, no volem veure-ho.

Salutacions, independència i justícia social.

194 – L'aigua de la vergonya

Aquest estiu a Blanes està sent mogut entre d'altres coses per tractament del subministrament de l'aigua a famílies amb dificultats econòmiques. Probablement passa també a altre poblacions, però jo només sé el que està passant a Blanes.

Resulta que unes famílies blanenques amb dificultats econòmiques greus, fins al punt de no poder pagar el rebut de l'aigua, tenen el subministrament de l'aigua corrent tallat.

Vivint en una societat com la que vivim, on el capitalisme salvatge cada dia va guanyat espai i territori, no ens hauria d'estranyar aquest fet, però és que hi han coses que clamen al cel.

Resulta que qui ha tallat el subministre d'aquest servei bàsic és Aigües de Blanes, i l'Ajuntament de Blanes és el màxim accionista d'aquesta empresa privada, i per tant l'alcalde de Blanes, és qui mana a Aigües de Blanes.

La primera pregunta que em ve al cap és: Com és possible que una administració pública sigui la màxima accionista d'una empresa privada que obté els seus guanys oferint un servei públic? Aquí hi ha alguna cosa que grinyola força i tot fa pudor a perversió de la relació entre lo privat i lo públic.

La segona pregunta és: Com és possible que una administració pública permet que una empresa de la que és la màxima accionista, ignori i incompleixi un acord del Parlament de Catalunya del passat mes d'abril, on es declarava la disponibilitat d'aigua, electricitat i gas, com a drets bàsics dels ciutadans de Catalunya?

Com és possible que un alcalde que s'auto anomena socialista, i que al mateix temps és qui finalment mana a Aigües de Blanes, posi per davant els interessos econòmics d'una empresa privada que ofereix un servei públic, als drets i i a les necessitats d'uns ciutadans caiguts en desgracia? A qui serveix l'alcalde? A l'empresa privada i a l¡ànim de lucre? O als ciutadans de Blanes?

Algú em podria dir que les administracions públiques no són ONG's i per molt trist que sigui, qui no paga, no pot tenir el servei. Bé, la meva resposta seria que qualsevol administració pública, hauria de veure les ONG's com un clar símptoma de que te mancances en les seves responsabilitats i qualsevol tasca que faci una ONG és una tasca que l'administració ha deixat de fer.

També s'hauria de tenir en compte, que un alcalde que s'auto anomena d'esquerres, quan permet que una família es quedi sense aigua corrent, està apropant a aquesta família a un punt sense retorn com és la exclusió social, ja que difícilment aquesta família podrà accedir a un lloc de treball digne, si no te possibilitat d'una minia higiene.

I per últim, la gran vergonya i la falta de sensibilitat humana que demostra l'equip de govern de la vila de Blanes, en el fet que diàriament, s'estan regalant litres i litres d'aigua a vilatans i a visitants a les dutxes de les platges, a gent que es pot permetre el luxe de dutxar-se tranquil·lament a casa seva, i al mateix temps li denega l'aigua a una família amb problemes econòmics. I això ho fa un partit, el PSC, que s'auto anomena d'esquerres, però que queda clar que ni és d'esquerres, ni té vergonya, ni caritat humana, regalant aigua al rics (els que podem pagar el rebut de l'aigua) fins al punt que permeten que els fills de les famílies riques, juguin amb l'aigua potable de les dutxes de la platja, com si fos un bé inesgotable (i que es un servei que NO NECESSITEM. Jo abans, quan no hi havien dutxes a les platges, mai les havia trobat a faltar) i al mateix temps li denega els drets a les persones amb dificultats en el nom de les lleis del mercat. Vergonyós i típica actitud de personatges que clarament qualificaríem de dèspotes.

Salutacions, independència i justícia social.

193 - Per despit o per tossuderia

El passat 30 de juliol, en el ple de l'ajuntament de Blanes, es van tractar temes molts importants però avui en parlaré d'un que no és important, però significatiu.

Mentre es parlava sobre el canvi de tarifes del pàrquing soterrat dels Passeig Cortils i Vieta (el passeig de Mar) el Sr. Joan Salmeron va aprofitar per fuetejar a ERC, des del meu punt de vista, d'una manera totalment gratuïta. I aquesta gratuïtat només pot indicar mania persecutòria.

El Sr. Salmeron va esgrimir que actual “problema” de l'ajuntament amb SABA venia “d'ERC i els seus 50 punts per pactar amb la dreta blanenca”.

D'entrada, i sense entrar en si té raó o no, un gest molt poc elegant per part del Sr. Salmeron, fer això amb qui no es pot defensar.

Però posats a dir, el que no pot fer el Sr. Salmenron (tenint en compte que jo no soc ningú per dir el que pot fer i no pot fer ningú) i molt menys en nom ICV-EUiA, és fer coses per despit o per tossuderia. Per despit va votar en contra de l'hora gratuïta del pàrquing, ja que no va perdre la oportunitat de fer aquesta fuetejada, com si encara tingués clavat a la planta del peu una espina molt dolorosa. Fa l'efecte que hi va votar en contra, només perquè era “un dels 50 punts d'ERC, que va pactar amb la dreta blanenca”. De fet, només el seu grup no veu que aquesta mesura ha estat un èxit (un altre cosa és, que no s'hagi negociat gens bé) I per tossuderia no ho ha votat ara. Em sap greu donar-li la raó al Sr. Marigó, però si el Sr. Salmeron li diu al Sr. Marigó “presenteu el que presenteu, votarem en contra” resulta evident que això no és una raó de pes. És una petita “pataleta”. De la mateixa manera que no és una raó de pes treure ara lo dels 50 punts d'ERC.

Jo que estic a favor de l'hora gratuïta, tinc arguments per rebatre aquesta gratuïtat, com pot ser que això no ajuda a fomentar l'us del transport públic, o que en cap cas beneficia al comerç de passeig del centre de la vila, ja que aquesta hora gratuïta serveix per fer una visita ràpida al centre i marxar.

Em sap greu, que enlloc de dedicar-se exclusivament al que s'ha de dedicar, es dediqués a la batussa barata i innecessària contra una força política amb la que té més punts de trobada que no pas de enfrontament, i sobretot que ho fes, des d'una posició avantatjosa.

Salutacions, independència i justícia social.

192 - NACIONALISMO LINGÜÍSTICO ESPAÑOL

Per fi, un espanyol fa una anàlisi sobre el nacionalisme excloent espanyol. Todos aquellos que pensais que se os impone el catalan, deberiais verlo.

191 - Els opressors es fan les víctimes (pobrets)

Ahir, com molts catalans de comarques, vaig anar a Barcelona a veure el tradicional mercat de Santa Llúcia. Vaig deixar el cotxe per Nou Barris i vaig agafar la línia groga del metro fins arribar a Jaume I, on em vaig trobar amb un dels espectacles més ridículs, perillosos i ofensius que un es pot imaginar. Realment em vaig sentir ferit i fins i tot em van encendre la ira, que evidentment vaig saber controlar perfectament.

Quan vaig sortit de metro, em vaig trobar a tot un seguit de persones, que en el millor dels casos són uns ignorants, manifestant-se per coses que molesten la intel·ligència i el respecte als altres. Per fer-vos una comparativa, era com si un grup de banquers es manifestessin pels carrers més humils i desafavorits de les nostres ciutats, reclamat més beneficis pels seus bancs, per així poder desnonar millor.

Una de les coses que més em molestava, era que molts duien senyeres com si Catalunya i la seva cultura els importes una mica, quan en realitat tots sabem que només les duien per ser políticament correctes, perquè tots i cadascun d'ells i elles, en el millor dels casos, lo català, els és completament indiferent. Algun, fins i tot, s'auto-enganyarà, dient que ell defensa el dret a que qui vulgui expressar-se en català, ho pugui fer. Però que farà per fer-ho? re.

Què reclamen? De què es queixen? Ningú els obliga a re. Ningú els priva re. Si volen ser espanyols, no només ho poden ser, sinó que ho són, i re hi ha al futur més immediat que ens faci pensar que tenen en perill aquesta condició. En cas que Catalunya assolís la independència, en re canviaria això. Però a més de ser espanyols (ara i sempre que vulguin), si hi poden sentir plenament. No hi ha re que els impedeixi sentir-se espanyols. Tenen un govern d'un estat que els empara. Estan reconeguts internacionalment. El seu folklore és conegut arreu i la seva llengua és de les més parlades al món.

Identitàriament, viuen en una abundància, que si parléssim d'economia, fregaria la immoralitat. I ho fan amb ostentació. Així, a que ve fer-se les víctimes? Doncs els seu problema, és que els catalans no volem ser espanyols. Bé, no és que no vulguem. És que no ho som. Els catalans, a diferència d'ells i elles, encara que som catalans, no ens ho deixen ser de ple dret, ja que hi ha algú que ens imposa la seva nacionalitat, cosa que els catalans ni fem, ni volem fer. Ha diferència d'ells, ningú els imposa una llengua. Se la ensenyem, però no hi ha cap llei que els obligui a saber-la, i molt menys a utilitzar-la. Cal recordar que a Catalunya, la majoria de les persones que treballen, són analfabetes en català parlat, llegit i escrit. Fins i tot molts, ho són en la comprensió oral. En canvi, jo no conec a ningú, treballi o no, que no sàpiga entendre, parlar, llegir i escriure el castellà perfectament. Però és que tampoc ens deixen que ens sentim catalans, ja que no podem ni tant sols jugar un partit de futbol sense haver de demanar permís. I el més sorprenen és que hi han cops que ens deneguen aquest permís. S'ha de tenir poca qualitat humana per negar el permís per jugar a un partit de futbol!!!

I qui són els que ens impedeixen ser catalans i sentir-nos catalans, a Catalunya? Els mateixos que ahir es feien les víctimes pels carres de Barcelona, volen fer creure que les oprimits, són els opressors. No només és patètic, sinó que és indignant. Sempre he dit, que difícilment hi ha re pitjor que un patriota d'una pàtria que no necessita ser defensada. Tots els que ahir eren manifestant-se reclamant no sé ben bé què, l'únic que poden voler, és aixecar les armes, ja que el poder polític, econòmic, mediàtic i social, ja l'exerceixen cada dia, i només els resta exercir el poder militar i poder del terror.

Salutacions i independència.

190 - Més Independencia i menys retallades

Ja han passat les eleccions més importants de Catalunya des de que estem sota domini espanyol, i s'han resolt amb sorpresa positiva. Des del meu punt de vista i sense caure en utopies, somnis i cartes als reis, els resultats són gairebé immillorables. És cert que fa mal, molt mal l'ascens de C's, que ha triplicat els seus resultats. També fa mal, a primera vista que el PP hagi augmentat la seva representació al Parlament. També fa mal que el PSC, no s'hagi enfonsat com semblava que ho faria (sempre em sorprendrà, que un partit sense ideari ni ideologia, on tot hi cap, aguanti el tipus durant tant de temps) I també fa mal, lo de SI. Els independentistes hem hagut de escollir, i amb això hem canibalitzat a una força política que té moltes coses a dir, i que ha fet una tasca extraordinària durant aquests dos anys al Parlament. Probablement l'excés de personalisme, els ha passat factura. Sigui com sigui, crec vital, recuperar a aquests independentistes i integrar-los en altres forces polítiques. No ens podem permetre el luxe de perdre'ls.

Però ara que ja he dit el que no m'ha agradat, ja podem dir el que m'ha agradat. Bàsicament, el missatge que rebo d'aquestes eleccions és més independència (deixem-nos estar d'eufemismes del tipus estructures d'estat) i menys retallades. Ara tenim un Parlament més d'esquerres (de dretes però les esquerres tenen la seva quota d'influència) i sobretot, més independentista.

Els partidaris del dependentisme, estan cofois per una lectura simplista dels resultats i sense voler veure el que realment ha passat. Es pensen que la voluntat d'un poble ha castigat a CiU pels seus deliris separatistes (“se ha pasao tres pueblos”), quan en realitat, el que ha dit el poble, és que s'havia quedat curt. I també l'ha castigat per les retallades, que és possible que alguna hagi estat necessària, però tots sabem que les retallades, formen part del ADN convergent. Tot i això cal destacar que el castig no ha estat massa gran. En altres llocs, per molt menys, han perdut el govern, i CiU, a hores d'ara, encara té una força 2,5 cops més forta que la segona força amb representació al Parlament. El problema és que les enquestes preveien uns resultats, que ara semblen que els resultats obtinguts finalment, són uns mals resultats. Quan CiU desperti del cop de puny de realitat, crec que mesurarà realment el que li ha dit la voluntat d'un poble.

I la voluntat del poble li ha dit que no s'aturi, i que agafi més embranzida. Que no s'aturi, i que no ho pot fer sol. CiU, que sempre s'ha pensat que ells eren els únics representants d'allò tan ambigu que anomenem catalanisme, ha vist que no ho són. Que el procés d'independència, s'ha d'aconseguir amb tot el país junt. La dreta i l'esquerra han de jugar junts aquest partit. Si només el juga un, el partit es perdrà segur. CiU volia anar pel món, amb una gran majoria al darrere, pensant-se que això era una imatge molt potent davant la comunitat internacional. Tal com han anat les coses, la imatge del President, i del cap de la oposició junts, és molt més forta i compacte. El que sembla que els dependentistes tampoc saben veure, és que el que ha perdut CiU, ho ha guanyat ERC, i aquests que no es conformaran amb estructures d'estat, i el que volen és la independència total. ERC no vol mitges tintes.

I per últim, els dependentistes obliden les matemàtiques. L'anterior composició del Parlament, tenia 14 escons independentistes, ja que els de CiU, en realitat eren pactefiscalistes. Ara n'hi han 50 de CiU, que ara sí són independentistes, ja que a diferència del program de CiU en les anteriors eleccions, en aquestes eleccions, sí que el esperit independentista era present. Més els 21 d'ERC i els 3 de la CUP (per cert, una magnífica notícia) fa que de 14, hem passat a 74 (55% del Parlament) justet? Doncs sí, però mai he entès perquè el 55% s'ha de sotmetre a la voluntat de la minoria (45%)

Sigui com sigui, L'Artur Mas, ens ha promès un miracle. És cert, que no s'ha cansat de dir que ens hi portarà o si mes no que ho intentarà si el poble l'acompanya. El poble li ha dit que si, No com ell volia, però li ha dit que sí. Així doncs, que no s'amagui en les seves ferides i segueixi endavant, agafat de la mà d'ERC i de la CUP (i de IC-V? Crec que no) Només cal veure la premsa internacional (vull dir més enllà d'Espanya) i podrem veure que tothom diu que el proces d'independència, ha donat una passa en davant.

Salutacions i independència (i justícia social quan en siguem mereixedors)

189 – Les pràctiques mafioses dels dependentistes o la fractura(?) social.

Ara que sembla, i nomes sembla (de moment) que CiU s'ha tret la son de les orelles i per fi es posarà a treballar per l'alliberament nacional, polític, cultural i econòmic del nostre país, començaran a sentir-se mil i una estupideses, en forma de discurs de la por, utilitzant totes les males arts que om sigui capaç d'imaginar amb la voluntat d'evitar la nostre alliberament, incloent les tècniques mafioses.

En aquest sentit, denuncio que em sento amenaçat cada cop que un dependentista, fa veure que es trenca les vestidures, i ens alerta de la més que segura fractura social que es produirà un cop haguem aconseguit la independència.

Què es trencarà la cohesió social? Però que diu? Si la cohesió social ja està trencada des de fa 300 anys!!!!!! Jo no estic còmode en l'actual estatus de dependència a Espanya.  O que es pensen? Que els “rojos-separatistas” estem de conya? El fet que els que ens sentim catalans i només catalans, ens portem bé i que, no anem fent el vàndal pels carrers del nostre país, no vol dir que estiguem còmodes. Vol dir que som democràtics, i respectuosos amb aquesta democràcia (que sabem tirànica)

Així doncs, en cas d'aconseguir la independència, què volen dir amb que es trencarà la cohesió social? Què els dependentistes no se sentiran còmodes, i començaran a fer el vàndal pels carrers del nostre país? M'estan amenaçant? Això és una tècnica mafiosa, en tota regle, miri com es miri.

Els dependentistes són uns mafiosos, per emprar aquestes tècniques, però espero que siguin uns mentiders, ja que si finalment, en cas que el nostre país s'alliberi, els dependnetistes, s'hauran d'aguantar, de la mateixa manera que ens hem aguantat nosaltres durant 300 anys. Bé de la mateixa manera no, ja que a diferencia seva, els independentistes no imposarem la nacionalitat a ningú, cosa que ells si fan actualment, ja que no ens deixen manifestar i exercir la nostra nacionalitat real. Jo ara, em veig sotmès a la seva voluntat i a la seva tirania, ja que repeteixo, m'obliguen ser “español” (encara que no hi sigui) i en el cas d'una Catalunya independent, mai a ningú se li obligarà a acceptar la nacionalitat catalana, i molt menys a renunciar a la nacionalitat espanyola. En una España “unida” nomes cap una identitat. La seva. En una Catalunya independent, tothom podrà escollir quina nacionalitat vol, i fins i tot, per part nostra, si vol les dues, no hi haurà cap problema. Tot i això, que ells imposen i nosaltres donem llibertat d'elecció, segons ells, el nacionalisme català és una cosa equiparable als nazis. Algú hauria d'ensenyar a aquestes persones que el nazisme era una cosa que imposava (com els nacionalistes espanyols fan i com nosaltres no farem) però sobretot, que el nazisme és una cosa força seriosa com per dir-ĺa i nomenar-la tan frívolament com fan ells.

Salutacions, independència (lo de la justícia social, desprès del fracàs social de l'última vaga general, sembla que al poble l'importa una collonada aquesta justícia social, així doncs, oblidem-nos de la justícia social. A prendre pel cul la justícia social)

188 - 14N: les sensasions despres d'una vaga general.

Avui, he vist a motes persones grasses, menjant-se un d'aquells xuxos enormes, fregits amb molt molt molt oli, farcits de una quantitat de crema descomunal, i arrebossats amb tones i tones de sucre. Són els mateixos grassos, que demà, es queixaran de ser grassos i que els altres no fan res per evitar-ho.

el problema, és que amb un consum tant brutal de xuxos, ja ningú voldrà produir un altre tipus d'aliment, i jo també em veuré obligat a menjar aquests xuxos, i bla, bla bla.

Això no té remei. Hauré de fer un pensament.

Salutacions, independència i a la merda la justícia social.

187 - Rcat: no era això companys, no era això.

Ho sento companys reagrupats, però a CiU, de moment, encara que hom sigui de dretes, si s'és independentista, no pot refiar-se de CiU, ja que CiU segueix sense parlar clar i català. I parla d'aquella manera que fan els grans lletristes del pop, que diuen coses que tots podem fer-nos nostres aquelles paraules. Tots sentim en CiU, el que volem sentir, però en realitat no ha dit les paraules màgiques. Ho sento companys, però no era això. No puc donar suport a CiU, Ni per independentista ni per ser d'esquerres. De moment, el meu vot, torna a ERC.

Salutacions, independència i justícia social.

186 – Decepció: De l'artesà al trotskista.

Quasi nou mesos desprès, torno a fer una entrada en aquest blog oblidat, per la necessitat que tinc, de plasmar la decepció que he patit avui. No ho sé. Segurament, em creia més del que soc.

En els meus inicis blocaires, cercant per la xarxa, vaig anar a parar a un blog que em va impressionar molt. Era un blog que vaig catalogar de “Molt interessant i recomanable”. D'entrada, els seus continguts i criteris, eren gaire bé idèntics als meus. Amb una diferència. Mentre jo feia entrades més aviat llargues, aquest blog deia el mateix que jo, amb un breu comentari de menys de 10 línies, i a sobre, eren línies molt curtes. La capacitat de síntesi era tan brutal que em provocava una gran admiració. Aquest blog, també tenia tot un seguit de dibuixos creats pel autor del blog, que expressaven perfectament les meves idees. Sempre que volia il·lustrar una de les meves entrades, en aquell blog, segur que trobaria el dibuix perfecte pel meu escrit. No volia abusar, així que abans d'agafar un dibuix d'aquest blog, cercava i cercava per la xarxa, i si no trobava res, aleshores li demanava permís al autor, per utilitzar els seus dibuixos. Ell molt amablement i molt educadament, sempre em donava permís.

És d'aquesta que varem iniciar (o si mes no, així m'ho pensava) una petita relació de xarxa, on de tant en tant, debatíem sobre les poques coses que no vèiem de la mateixa manera. Era tot un plaer debatre amb ell, ja que era un “rival” digne. Aquest blocaire, era un de les poques persones a les que jo no podria avançar per l'esquerra. Ell a mi tampoc, encara que ell penses que sí.

El fet que jo hagi reduït a la mínima expressió la meva activitat a la xarxa, i ell tot el contrari, doncs a fet que ja no tinguéssim aquells debats tant interessants. Jo el seguia pel facebook, i gaire bé totes les seves aportacions, comptaven amb un “m'agrada” per la meva part.

Però avui, li he fet una pregunta incomode, pensant que faríem un debat d'aquells que fèiem abans, però enlloc d'això, m'ha censurat la pregunta dos cops, i finalment, ha trencat la nostra amistat “feisbuquera”, i jo diria que una possible relació futura més real. I la pregunta no tenia cap to groller. La pregunta era: Però si CiU fa les passes definitives per arreglar el problema de l'alliberament nacional, que farà IC-V? s'amagarà darrere les retallades, per deixar-nos dins d'Espanya? Avui per avui, CiU i IC-V, fan el mateix joc de tacticisme polític i partidisme, jugant a l'ambigüitat i sense dir clarament que farien si arriba el moment. Ell ha contestat dient que IC-V, eren democràtics i CiU eren de dretes. Jo li he dit que llençava pilotes fora. A partir d'aquest moment ha procedit com he relatat abans. I la pregunta ha quedat sense resposta.

En fi, que avui, aquest company, s'ha comportat com el típic personatge d'esquerres trotskista que tan bé va retratar en George Orwell, que qui no pensa com ell, l'aparta del camí, sense contemplacions. Avui sé, que en realitat, si que l'avanço per l'esquerra, ja que ell no és d'esquerres. Ell és trotskista, i els trotskistes, no són d'esquerres, per molt que ells s'ho autonomenessin. Aquest company, a cop d'ull, ha passat de molt interessant i recomanable, a molt intransigent i intolerant.

Salutacions, independència i justícia social.

185 – Moderació salarial = Crisi econòmica.

Un cop més, m'he quedat parat pel poc ressò que produeixen algunes notícies, que haurien de treure la mascara a més d'un. Però com vivim en un món, on els que haurien de denunciar, estan al servei dels que haurien de ser denunciats, doncs passa el que passa.

La notícia és que des de l'aparició de l'euro, els preus s'han (o els han) pujat un 48%, mentre que els salaris, només han pujat un 14%. No cal ser economista per veure una relació directa. Algú s'està quedant els nostres diners, gràcies a la moderació salarial que des de fa anys, ens diuen (aquells que haurien de denunciar i el que fan és protegir) que és la nostra salvació. En realitat, la moderació salarial és la nostra tomba. Si continuem en un procés de precarietat laboral i moderació salarial, el retorn a èpoques passades (revolució industrial o feudalisme) és una qüestió de temps. Només cal saber de quant temps estem parlant.

Deixem d'escoltar missatges que ens fan sentir culpables per defensar el que es nostre. Deixem de escoltar missatges sobre retallades que no serveixen per res per reactivar la economia. La economia nomes es pot reactivar d'una manera: amb un repartiment just de la riquesa. Ara ja i som tard, i no tindrem oportunitat fins d'aquí a 4 anys. El proper cop, hem de ser més llestos que ells, i no caure en els seus paranys.

Salutacions, independència i justícia social.

184 - Odio als . . .

En Antonio Gramsci, ja va dir al 1917, com penso i com em sento.

Jo no ho podria haver dit millor.

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal qua cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.

(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)