129 - Un petit país.

Avui fa quasi 300 anys, un petit país de la ribera del Mediterrani va ser envaït pels castellans i pels francs. Ara, aquestes dues potències es fan dir Espanya i França, i després d’una llarga guerra, que ens volen vendre com una guerra civil, però que hi van participar directament les grans potències europees, van convertir aquell país en terra de conquesta i al seu poble en un poble explotat i espoliat. Ho van fer amb la força de les armes, i després d’un setge, que fa que altres setges que han patit altres pobles a finals del segle XX, semblin poca cosa.

Amb el pas del temps, l’opressió que es va mantenir amb la força de les armes, s’ha anat transformant en armes educatives i socials, que fan que avui dia, el poble conquerit, estigui adormit i anestesiat. De fet, molts no saben el que va passar, ara fa quasi 300 anys.

Però l’opressió, avui dia encara continua amb la mateixa força que fa quasi 300 anys, ja que les autoritats espanyoles han prohibit a un petit ajuntament d’aquest petit país, que faci una consulta a la seva ciutadania, sobre si aquest petit país conquerit, ha de ser lliure o no. Al mateix temps, ha premés que unes persones que es manifesten descaradament anti-demòcrates, es manifestin en aquest mateix petit poble d’aquest petit país, reclamant, que aquest petit país, continuï sent una terra conquerida.

Sembla mentida que aquestes coses passin dins la Europa del segle XXI, dins d’un estat que es diu a ell mateix demòcrata, però que no permet als ajuntaments fer consultes populars, ni és capaç de fer una llei de memòria històrica, com la que han fet altres països. Ni és capaç de condemnar a antics dictadors, i que permet que grups que poden provocar aldarulls públics i que es declaren anti-demòcrates, es manifestin clarament, mentre uns altres són reprimits sense poder ser consultats pel seu ajuntament.

Aquest petit país de la ribera del Mediterrani, que a la Europa del segle XXI segueix oprimit després de quasi 300 anys, és Catalunya (Països Catalans)

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

128 – TV3. Manipulació emocional.

Aquest dies de vacances, els hem passat amb una parella amiga, on ell és un convergent de dalt a baix, i evidentment, tant aviat com hem pogut, ens hem tirat els plats per sobre, de bon rotllo. Ell, molts cops, em tocava el crostó, o això pretenia, referint-se a TV3 com “la vostra”. Aquí se suposava que jo havia de saltar per defensar la imparcialitat de l’actual Govern de la Generalitat i acusar a anteriors Governs, de ser uns manipuladors poc ètics amb la Televisió de tots els catalans i catalanes. Però no. No vaig saltar ni un cop. De fet, no li hauria donat cap importància, sinó hagués vist una notícia d’esports de l’altre dia.

La manipulació de les televisions públiques per part de les administracions que, d’una manera o altre, les dirigeixen, és inevitable, encara que es vulgui evitar. La objectivitat informativa, no existeix i per tant es vulgui o no, aquest tipus de mitjans de comunicació, estaran sempre, més o menys dirigits per les corresponents administracions que les administren (per no dir un altre cosa) I sincerament, en el cas català, tant ara com en governs d’altres colors, crec que la manipulació és tolerable en certs aspectes.

On crec que la manipulació és directe, volguda, buscada, i amb tota la intenció (la mala intenció) del món, és en un seguit de notícies i comentaris que es continuen donant ara, i que ja es donaven el l’època convergent. Són notícies i comentaris del tipus “Una parella d’ancians ha estat atropellada en un petit poble de Segòvia”. Algú em pot explicar el valor informatiu d’aquesta notícia per la ciutadania catalana? No en té cap. La prova és que, malauradament, cada dia atropellen a moltes persones a tot el món, però quan és a Alemanya, no és notícia. Per què? Que els alemanys són menys importants que els de Segòvia? A mi em fa l’efecte que no. Així doncs, que ho fa que en un cas sigui notícia i en l’altre no? Doncs que en un cas són espanyols i en l’altre no. Per tant, aquesta notícia que res té a veure amb l’espai territorial de TV3, no busca informar, sinó el que cerca, és crear lligams emocional entre els espanyols i els catalans. És aquesta la missió per la que va ser creada TV3? I que ho fa que s’hagin de crear aquest vincles emocionals? Doncs és una clara llei de la publicitat. La Coca-cola, no fa publicitat per donar-se a conèixer, sinó que ho fa per que el públic tingui present que existeix i que cal seguir consumint-la. De la mateixa manera, cal recordar constantment als catalans, que som espanyols, ja que sinó podria ser que oblidéssim que som espanyols i recordéssim que som catalans.

El mateix passa amb altres noticies, malauradament també tràgiques, com la violència domèstica, que constantment ens diuen la quantitat de persones que han estat víctimes d’aquest fet a Catalunya, i ràpidament també ens diuen en número total de tot l’estat. És necessari que TV3 aporti aquesta dada? Ja posats a informar, des de TV3 s’hauria de donar la dada total de Catalunya, després la d’Europa i per últim, la mundial. Perquè es limita a Espanya? Tornem a aprofitar-nos de les tragèdies personals per fer nacionalisme espanyol des de TV3.

Però també es fa amb les bones notícies. Per exemple, quan es fa amb èxit una intervenció quirúrgica la notícia acostuma a ser així: “... aquest tipus d’intervenció, és la segona que es fa a Europa (o al món) i la primera a l’estat (o directament a Espanya)” Perquè aquesta referència gratuïta a l’estat o a Espanya, El normal seria: “... és la segona a Europa (o al món) la primera es va fer a vesasaberonpolis. Així doncs, ens trobem que des de TV3 (o qualsevol mitjà de comunicació públic) ens donen diàriament, de forma molt subtil, la dosi necessària de nacionalisme espanyol, que necessitem per no veure que d’espanyols, en realitat, no en tenim res.

I que fa ERC, que té la conselleria de Cultura? Vull pensar que fa el que pot, però hauria de posar fre immediatament a aquest tipus de soma espanyol que ens donen cada dia. Aturar aquesta “medicació” que ens donen diàriament no atempta contra cap llibertat d’expressió. El que faria, seria defensar el lliure pensament de tots nosaltres sense influències externes que quasi no es noten. Aquest tipus de petites dosis d’espanyolisme, em recorden a aquell matrimoni que un mata al altre posant-li al menjar petites dosis de verí diàriament, fins que el verí acaba fent la feina, sense que després ningú sospiti de l’acció d’aquest verí. Com era allò? Ah, si. “Que se note el efecto , sin que se note el cuidado”.

El que més em preocupa, és que hi han dosis que són més sofisticades que altres, i són de nova factura, o fins ara no les havia detectat. És la noticia donada des del punt de vista català, i per tant sense sospita de manipulació, però que al final sense saber com, estàs veien la “rojigualda” per algun lloc. En aquest cas era la notícia que “els atletes catalans, ja s’han concentrat per proper mundial d’atletisme”. Dit així, cap problema. El problema ve, quan a les imatges es veu com els atletes catalans, s’han concentrat a la Federación Española, i porten tots, els colors de la “Insignia nacional”. Aquest tipus de manipulació no l’havia vist fins ara, i si és un nou tipus de “consigna”, em preocupa, ja que farà molt servei a la causa espanyola.

Tot això, ja ho han dit mil cops molts, entre ells jo mateix en algun lloc, i sobretot, en Víctor Alexandre, però mai està de més, recordar-ho.

Salutacions i independència.

Reagrupem-nos.

127 – O estic boig, o això fa molta pudor.

No fa gaire, deia que em sembla que poc a poc, m’estic tornant boig, i la veritat és que començo a dubtar seriosament de les meves capacitats intel·lectuals. I és que aquest divendres, m’he aixecat amb una notícia del Barça, que m’he hagut de fregar els ulls, per assegurar-me a mi mateix que ja estava despert. Resulta que el Barça fitxa a Ibrahimovic, del Inter de Milà, per 45 milions d’euros, més l’Eto’o , més un any de Hleb. Què ens hem tornat bojos?

El Barça s’ha fotut en un jardí impressionant amb la seva decisió, per mi incomprensible de desfer-se de l’Eto’o, i per sortir d’aquesta situació, ha trobat la sortida més esperpèntica i més cara que om pugui imaginar.

Quan un equip decideix desfer-se d’un jugador pot donar molts motius, per fer ho, per exemple:
A) Que no ha donat el rendiment esperat. En el cas de l’Eto’o, això no ho pot dir ningú. Ha donat més del que s’esperava d’ell.
B) El club podria dir, que ja té una edat que fa necessari el seu traspàs. En el cas de l’Eto’o, això tampoc es pot dir, sobretot, quan els jugadors que busquen per substituir-lo, són de la mateixa edat que ell.
C) Que la seva fitxa és massa alta: En el cas d’Eto’o, tampoc ho pot dir ningú. És una fitxa dins de mercat. A més, al Ibrahimovic, se li pensa pagar una fitxa semblant.
D) Que és indisciplinat i porta mal ambient al vestidor. En el cas de l’Eto’o, tampoc ho pot dir ningú. És un jugador tant disciplinat com el que més. Això sí, si tothom té la mateixa disciplina. Sinó és així, dons no calla. I li hauríem d’estar agraïts per això. Ja vaig dir la meva aquí. I aquí, també ho expliquen força bé. A més, el nou fitxatge, és famós pel seu bon joc, però també per la seva indisciplina interna. Per tant, i suposant que l’Eto’o fos indisciplinat, anem de Guatemala, a Gautepeor.

Però a més, les coses s’han de fer bé i procurant no fer mal a tercers i caure en incoherències, que embruten una bona trajectòria. De re serveix tenir una bona imatge, si al final de la pel·lícula, la espatlles. El que no es pot fer, és criticar la política de fitxatges del R. Madrid, i després vas, i fitxes a un jugador, que si fem comptes, és molt, molt car. Miri com es miri, el Barça paga pel Ibrahimovic, 45 milions, més l’Eto’o, que si som justos, val el mateix, per tant uns altres 45, més un any de Hleb, que he sentit per algun lloc que són 2 milions de fitxa. Això fa un total de 92 milions d’euros. Però no havíem quedat que això era imperialista?

I quin negoci es aquest? Comprem un davanter, que és molt bo, a canvi de 45 milions + el millor davanter + un regalet (Hleb) Osti, és que això no ho faria ni la portera del Núñez? De fet, encara no fa un mes, per molt menys que això, tota la premsa es va emportar les mans al cap. En canvi avui, tot són alabances i elogis sobre aquesta operació. Que ha canviat? Que algú m’ho expliqui. Si era dolent aleshores, és dolent ara. I a sobre, hem de fitxar un altre jugador, ja que hem fet un canvi 2x1. Al·lucinat.

Sincerament. Encara no veig cap motiu real, per desfer-nos de l’Eto’o. Però si a sobre, les alternatives al Eto’o, son el Villa, o la barbaritat Ibrahimovic=Eto’o+Hleb+45 milions, ............ aquí hi ha alguna cosa que no ens han explicat. Aquí hi ha alguna cosa que grinyola i que no quadra. Tot fa una mica de pudor. Sobretot escoltant algunes opinions d’experts, que ens volen vendre una moto que per mi, és invendible. Però la veritat, és que sembla que la gent l’ha compra, i per això, penso que poc a poc, m’estic tornant boig i no tinc prou nivell per entendre segons quines coses.

En definitiva, el premi que s’emporta l’Eto’o, per 5 anys d’una efectivitat històrica, d’una entrega i una lluita encoratjadora, i d’una ambició guanyadora que s’encomana, és sortir per la porta del darrera, i amb el seu nom posat en dubte. No és just.
Lo que el Barça ha fet amb l’Eto’o, no té nom, i és per això, que sabedors que han actuat amb poca ètica, si més no, així ho crec, no volien mirar directament a la cara de la seva víctima. I per això, després es fan els negocis que es fan, i es volen vendre com es volen vendre.

Que es prepari l’Ibrahimovic, que d’aqui a uns anys, ell serà l’Eto’o.

Jo dec estar boig, però no me’ls empasso.

Salutacions.

126 – Ja tenim finançament. Gràcies Sr. Mas.

Qui em conegui sap, o hauria de saber, que soc un reagrupat, i per tant avui tocaria, tocar la cresta a ERC per haver acceptat aquest finançament. Però no ho penso fer, ja que els reagrupats, encara que molts els hi agrada pensar que som uns radicals esbojarrats que estem en contra de tot per què sí, en realitat som bastant moderats en els fets, i contundents en les paraules, i com encara no sé si ERC ha fet ben fet en acceptar aquest finançament o no, doncs no ho critico.

La veritat és que ERC te poc marge de maniobra i l’únic que pot fer és canviar les quantitats. Davant d’això, ha de valorar si la quantitat serveix per anar tirant o no. El problema de debò és el tipus de finançament, i sobre això, ERC no hi pot fer gran cosa. La cosa és senzilla. Catalunya genera una riquesa, que dona a Espanya, i aquesta, decideix, quants calers, necessita Catalunya. Fa un temps teníem la possibilitat de canviar aquest model de finançament per anar al concert econòmic, que no és que fos bo, però si molt millor que aquest, però gràcies al Sr. Mas, ara tenim el que tenim, i el que és pitjor, ens ho mereixem.

El millor finançament, segons el meu humil parer, és aquell on cadascú, gestiona i administra la riquesa que el mateix genera. Bàsicament, és el que fem tots en les nostres economies familiars. Però enlloc d’això, Catalunya té un finançament, on gestionem i administrem una part de la riquesa que generem, Una part que és un altre el que decideix quina quantitat de la nostra riquesa, ens deixa que ens gestionem i ens administrem.

Aquest model de finançament, portat a l’àmbit familiar, és ridícul i absurd, i ningú amb dos dits de front, permetria que la seva família es financés d’una manera semblant, a la que permetem que es financi Catalunya.

Però la veritat és que hi ha gent que aquest model de finançament per Catalunya, els satisfà i els agrada. Per exemple al Sr. Mas, que ara es queixa de moltes coses, però ell i ningú més que ell, és el veritable responsable d’això. Ara es queixa de les quantitats i dels temps, però del que no es queixa, és del tipus de finançament, que en el seu àmbit familiar segur que no seria tant satisfactori.

Però si de debò, el sistema de finançament és el que li agrada, temps i quantitats apart, li proposo, a ell i a tots els que estan joiosos amb aquest finançament, i sabent que és la forma de finançament que els hi agrada, que des d’aquest proper mes, tots els seus ingressos, me’ls donin a mi, que jo ja decidiré quants calerons necessiten.
Cada “X” temps, xerrarem i canviaré aquesta quantitat de calerons, això si, amb l’exercit i la comunitat internacional darrera meu, i sent jo, l’únic capaç de posar i dictar lleis, i l’únic que puc infringir les lleis que jo mateix poso.

Tots aquest “satisfets” per aquest tipus de finançament, han de pensar que això ho faig per ells. Per què els hi agrada aquest tipus de finançament, i a més, això farà que les seves famílies i la meva, a partir d’ara siguin una sola. Jo controlo la llei, la economia i l’exercit, però això són minudències, i sobretot, la meva bona fe, és inqüestionable.

Ja penjaré el meu número de compte corrent, i així podreu fer-me la transferència de tots els vostres ingressos, i ser feliços i satisfets. Si val i és bo per Catalunya, també val i també és bo per les vostres famílies. Feu-ho per vosaltres i deixeu que sigui jo, qui decideixi quina és la quantitat de la riquesa que vosaltres mateixos genereu, la que necessiteu. A més, heu de pensar que sereu solidaris amb mi, que això de ser solidari, sempre enrotlla molt i fa molt progre o molt cosmopolita.

Espero els vostres ingressos, i tranquils, que amb mi, la vostra riquesa, serà solidàriament repartida.

Salutacions i dependència (amb mi)

125 – Un any després de la nostra complicitat i hipocresia.

Ara fa aproximadament un any, un quants descerebrats, radicals, extremistes, exaltats, exagerats, catastrofistes, alarmistes i cercadors del mals rotllos, en definitiva, persones com jo, ens posàvem les mans al cap, veien com els països occidentals, aquells que enarboren la bandera de la democràcia i el respecte pels drets civils i humans dels individus (els drets col·lectius dels passen pel arc del triomf) assistien i elogiaven la inauguració dels JJOO de l’any passat, organitzats per la Xina.

Tota aquella colla de cridaners frustrats, que utilitzem un llenguatge incendiari, sense estalviar-nos fal·làcies, mentides, exageracions, i transformant la realitat a la nostra conveniència, denunciàvem que la actitud que mostraven els països occidentals envers la Xina, no només pels fets del Tibet, sinó per tot el historial repressor que duu al darrera l’estat xinès, era hipòcrita ja que no podem per un cantó defensar els drets humans i per l’altre riure les gràcies a qui no els respecte, només per la ridícula raó que pot ser un molt bon client en un futur proper. Perquè això és el que vàrem fer. Tapar-nos el nas davant d’un estat tirànic, només perquè és potencialment ric.

El millor de tot va ser l’excusa que ens van donar aquells que són reflexius, moderats i profundament demòcrates, que tot allò servia per afavorir que la democràcia i el respecte als drets humans, s’introduís a la Xina, i que qualsevol tipus de boicot, que taqués al govern xinès, seria perjudicial.

Un any després, hem vist que aquells que deien que la democràcia i els drets humans, s’acabarien imposant a la Xina, gràcies a la complicitat hipòcrita que vàrem exercir davant d’un acte de propaganda política suprema, tant a nivell intern, com a nivell internacional, com va ser la organització d’uns jocs olímpics, han donat els seus fruits. Només cal preguntar-ho als uigurs, que veuen dia rera dia, que gràcies a la nostra complicitat i a la nostra hipocresia, es respecta la seva religió, la seva llengua i les seves costums, per part del estat neo-democràtic i extremadament pulcre amb el respecte als drets humans.

Salutacions, complicitat i hipocresia.