184 - Odio als . . .

En Antonio Gramsci, ja va dir al 1917, com penso i com em sento.

Jo no ho podria haver dit millor.

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal qua cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.

(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)

183 – Abstindrem o votar.

El proper diumenge, hi han eleccions al país veí, Espanya, i ens agradi o no, ens afecten, i molt, Són unes eleccions especialment delicades per la greu crisi econòmica (i jo hi afegiria de valors i principis democràtics) i per tant és molt important la posició que cadascun de nosaltres prenem.

No cal dir (encara que ho estic dient) que entre el PSOE, que ni és socialista, ni és obrer, i el PP, que no és popular sinó populista, no hi han masses diferències. Tots dos maltracten econòmicament i socialment a la població. Mentre un maltracta a la població amb un somriure, l'altre ho fa amb mala cara, i en el cas dels catalans, a més, ens maltracten tots dos, nacionalment i culturalment. I per ultim tenim a CyU, que sempre d'una forma o altre, dona suport a aquest bipartidisme tirànic, que entre tots 3, han aconseguit portar-nos a un espai on no hi ha valors ni ètica, ni principis ni moral, i la ideologia i la política, han estat substituides per l'economia i la cobdícia del poderosos. Tots tres, el que persegueixen, és que tot segueixi igual, i rés canviï. Per tant, a mi em sembla més que evident, que no es pot votar a cap d'aquest tres partits. El que està clar, és que s'ha de votar, i s'ha de votar bé, ja que el vot nul, el vot en blanc o l'abstenció, afavoreixen, als tres partits immobilistes i continuistes amb l'actual situació, jo m'atreveixo a dir que pre-apocalíptica a la que ens han portat

Per tant, hem de optar per altres alternatives, que com a mínim, només poden ser sospitoses de ser “tots iguals” però en cap cas, podem dictar sentència i dir d'elles que “són com tots”. Per tant, la cosa està que si ets espanyol, el més normal és que votis per IU. Si ets català, IC-V o ERC. Jo ho tinc clar, ja que sent una persona d'esquerres i independentista, només em queda ERC-Rcat. Hi han altres partits mes petits, que s'ha de tenir en compte, per si aquest fallen si algun dia arriben a governar. En qualsevol cas, són una millor opció que El PsoE, el Pp o CyU.

Només em queda ERC-Rcat? NO. tinc altres opcions, que des de l'esquerra, o des de l'independentisme, o des d'ambdues opcions alhora, em proposen. Per una banda, em demanen que voti nul, posant una papereta amb la senyera estelada, i per l'altre, que m'abstingui, ja que al Congreso del país veí, no se'ns ha perdut rés. Totes dues opcions m'atrauen, però per a ser realment efectives, haurien de ser la opció escollida de forma massiva per part de la població catalana. L'efecte sobre la comunitat internacional seria molt fort, i segur que ens ajudaria a aconseguir la llibertat del nostre país. Però dubto molt que sigui així. Per tant, només em queda l'opció de votar a ERC, que de la mateixa manera que en les altres opcions que he explicat abans, lo millor seria un vot massiu, però també estic segur que no serà així. Si més no, si voto a ERC, posaré al Congreso d'Espanya, persones que m'agraden, cosa que si no faig, segur que “posaré”persones que no m'agraden gens.

A més, ERC ha recuperat l'esperit perdut i ha fet neteja, i això em permetrà tornar a votar a ERC, sense tapar-me el nas, i el que és millor, amb esperança i il·lusió.

Salutacions, independència i justícia social.

182 – Molt Honorable President, et trobem a faltar.

El 15 d'octubre de 1940 (fa 71 anys) al Castell de Montjuïc (castell construït per castigar a la població, no pas per defensar-la) van assassinar pel mètode de judici sumaríssim i el posterior afusellament, al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys, acusat de coses que només el fascisme pot considerar delictes. En Lluís Companys, té l'honor de ser l'únic President de Govern escollit democràticament, que ha estat afusellat.

Home de profundes idees republicanes i marcades tendències per les polítiques d'esquerra, amb un independentisme català, que avui, molts consideraríem col·laboracionista, va ser un polític valent que va haver de viure moments molt difícils i prendre decisions encara més difícils. Polítics com ell, són els que ens calen avui, que encara estem a temps d'evitar moviments perillosament impositius i excloents tant en el sentit nacional, com social, com econòmic.

I em sap molt greu com hi han mal intencionats que des del posicionaments suposadament revolucionaris i d'esquerres (els de dretes ja suposem que no són amics de lo social i de lo català) embruten de forma deliberada el nom i la historia d'un home d'esquerres i republicà, per què els de sempre, la prefereixen “antes fascista que rota”.

President, no només no t'oblidem, sinó que en els moments que estem vivint, et trobem a faltar.

Salutacions, independència i justícia social.

181 – Aprofitant que passaven per aquí. . . m'he l'han volgut endinyar.

Amb el naixement del moviment dels Indignats, m'he discutit forces cops amb alguns independentistes, normalment convergents (ja sabeu, d'aquells que són independentistes a tot hora menys quan toca fer alguna cosa de debò) ja que em volen fer creure que les retallades són culpa de la nostra dependència de Espanya.

Soc independentista, però no imbècil. Les retallades poc tenen a veure amb la dependència o independència, i amb el que tenen que veure, és amb la voluntat política d'afavorir unes polítiques econòmiques neo liberals, que l'únic que fan és empobrir a la massa social obrera, i per tant, fan caure el consum de tal manera, que tota la economia productiva se'n resen, i ja tenim la crisi econòmica muntada. Fins aram ho tapàvem amb els bancs, però tot té un límit, i semble que hi estem arribant.

Per tant, que ningú em vingui amb si les protestes Indignades són adients o no. O si la prioritat és la independència i lo altre (la bonança econòmica) ja vindrà sola. Com he dit abans soc independentista, però això no vol dir que em deixi donar pel cul, si qui ho vol fer, porta una senyera (i molt menys, si la senyera no és estelada)

També m'he trobat un molt, molt molt reduït grup d'Indignats, que amb l'excusa d'evitar les retallades, donen peu, a trepitjar tot allò que consideren superficial o poc rellevant, i casualment, és allò que té identitat catalana, o afavoreix la identitat catalana. També l'erren de ple. És cert que la independència no evitaria les retallades dels neo liberals de CyU, però també és cert que per evitar les retallades, tampoc podem a la lleugera, eliminant tot allò que ens fa ser nosaltres i que referma i preserva la nostra identitat, i per tant, ajuda a no ser eliminats o engolits per un altre cultura més forta i poderosa, però gens solidaria (com reclamen ser els indignats)

Totes dues bandes, s'equivoquen i potser no cal retallades, i el que cal, é ser eficients. Cal no pagar tributs polítics als bancs. Cal fer una recaptació justa d'impostos, i lluitar de valent contra l'espoli fiscal per una banda, i contra el frau fiscal per l'altre. Cal fer polítiques que ajudin a la circulació de la riquesa, i dificultin l'acumulació d'aquesta en poques mans. Amb una altre manera de fer política, no caldria retallar ni en sanitat, ni en educació, ni en la defensa de la nostra cultura.

Si us plau, a totes dues bandes, no aprofiteu que passàveu per aquí, per endinyar-me-la fins al fons amb arguments falsos i barats, d'estar per casa. Els problemes de la ciutadania catalana, només és poden solucionar amb dues coses: Independència i justícia social. Amb una sola, no n'hi ha prou.

Salutacions, independència i justícia social.

180 - Llevar-se ben, ben d'hora, no fa imparable a ningú. Mullar-se, sí que ho fa.

L'altre dia, en Pep Guardiola va recollir la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, que no sé si s'ho mereix o no, però ja m'està bé, i va fer un discurs que ha estat molt ben valorat per tothom, i sembla que tothom s'hagi volgut fer seu aquest discurs, on d'una manera mes o menys explicita, diu coses que omplen de moral i satisfacció als catalans. Personalment el discurs a mi em va semblar bé, però trobo que se'n va fer un gra massa, sobretot per la lloança que s'ha fet d'una part d'aquest discurs, d'on deia: "si ens aixequem ben aviat, sense retrets, i si penquem, som un país imparable". Aquesta frase, que és molt maca, és un tòpic tan típic, i sobretot tan fals, que em va irritar una mica, quan tothom va fer com si aquesta frase fos el Sant Grial.

Perdoneu, però en aquest país, i arreu del món, persones que s'aixequen ben d'hora, però ben d'hora, i que han pencat com ningú, i sense fer cap retret a ningú, n'és ple, i la majoria han acabat amb una miserable pensió o coses pitjors. El fet de treballar molt, molt molt, no garanteix, re. De fet, penso que és mes certa la frase, que diu “ ningú es fa ric, només pencant”. Sempre hi han excepcions i evidentment que s'ha de pencar molt, però amb això no n'hi ha prou. I el nostre pais, n'és un exemple, perquè pencar, el que se'n diu pencar, el nostre poble ho ha fet sempre, i molt, i els nostres veïns (els amos) ens paren constantment, com volen i quant volen.

Ara, el discurs que si m'ha agradat molt d'en Pep Guardiola, és el que va fer ahir en una roda de premsa, defensant públicament a unes persones que ell creu que estan reben un tracte injust, i ho ha fet, de tal manera, que segur que no ha agradat gens, a qui té actualment el poder. Mullar-se, pels ideals, pels amics, pels nostres, si que ens farà imparables.

http://www.youtube.com/watch?v=4eaH99pcf4M

Salutacions, independència i justícia social.