151 - Cal reaccionar

La setmana passada vàrem tenir l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, i quan dic esperada, no vull dir que estiguéssim impacients per que aquesta arribés, sinó esperada, per lo previsible que era tot el tema. El guió de tot el que ha envoltat al tema del nou estatut, era de lo més previsible que mai m’he tirat a la cara. La pel·lícula va començar, quan el 90% del Parlament de Catalunya va aprovar el text que definia el nou estatut. Un estatut que segons una promesa electoral del “Presidente del Gobierno español”, seria recolzat plenament.

D’entrada va ser mutilat pel mateix “Presidente del Gobierno español”, i pel aspirant a President de la Generalitat de la “comunitat autónoma de régimen común”, l’Artur Mas. Tots dos van arribar a un acord “possibilista de mínims” per tal que l’estatut arribés a bon port, i per això, els federalistes per un costat i els autonomistes per l’altre, ens van voler vendre una primera retallada, que alguns no ens vàrem creure com a “última” retallada, i molt menys vàrem acceptar després dels esforços que havia costat arribar a un primer acord amb un 90% de suport.

Després de quatre anys on tots sabíem el que passaria, encara que alguns preferien mirar com creixien les plantes, va arribar una nova retallada, però novament ens van voler prendre el pel, dient-nos que es salvava el 95% del l’estatut prèviament retallat pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas. Si, aquell que era una opció “possibilista de mínims”, va resultar que ni era tant possibilista, ni eren els mínims. De fet no era possible i els mínims encara eren mes mínims. Amb aquesta sentència, va morir el federalisme, i qui segueixi pensant que el federalisme és possible a Espanya, potser tindríem que fer-li saber que per Nadal, les coses no són com alguns infants es pensen que són.

Però avui, 9 de juliol, ha vingut la segona part de la sentència, que fins i tot m’ha sorprès a mi, de lo restrictiva que és, ja que en alguns casos sembla que quedarem pitjor que en l’antic estatut. Així doncs, resulta que després de tants esforços, fatigues i trencadisses, hem fet una passa enrera. Brillant, realment brillant. Després de veure que el federalisme és impossible, ara comprovem que l’autonomisme, tampoc és una opció acceptable.

Ara queda clar que només queden dos camins. Un es la independència total. I a mes cal fer-ho ràpid, sinó tornarem a sentir allò de “hableme en cristiano”. L’altra opció, és deixar-nos assimilar d’una vegada i morir ràpidament i sense dolor. Nosaltres triem.

Demà, dissabte, hi ha una manifestació que segurament no servirà per gran cosa. No servirà per entendrir el cor dels nostres amos (avui s’ha demostrat més que mai, que no són ni compatriotes ni camarades ni re amigable. Directament, s’ha demostrat que són els nostres amos) Pel que si servirà la manifestació, és per mesurar-nos a nosaltres mateixos, i poder agafar moral per seguir lluitant. Si som molts, seguirem lluitant. Si som pocs, lluitarem però la nostra resistència, serà mínima. Demà hem d’omplir el carrer, per tal que els nostres amos, vegin que encara els queda molt camí, i un camí dur. I amb una mica de sort, el diumenge, tenim un altre oportunitat d’agafar moral. Si guanya Holanda, sortim a celebrar-ho, amb petards, botzines i estelades.

Sí, ja sé que havia manifestat certs dubtes sobre aquesta manifestació, però després de reflexionar una mica, de veure l’ambient del país, i del que ha passat avui, cal reaccionar.

Salutacions i independència.

150 - La roja

Avui, la meva parrafada, l'he penjat aquí.

Salutacions i independència.

149 – Per què ens volen enganyar amb el “putu” estatut dels “cullons”?

Abans de res, aclarir que el títol de l’escrit és una mica cridaner, però és la meva opinió. i només això, la meva opinió. I cal tenir present, que com ignorant mediocre que soc, el valor de la meva opinió és pràcticament nul, o fins i tot, sobrer, però en fi, així passo l’estona.

Últimament, penso que m’estic tornat boig, o que el meu nivell intel·lectual és molt baix, ja que em quedo bocabadat amb les reaccions de la nostra societat davant d’esdeveniments del tot previsibles. I em refereixo a tot el que està succeint amb el, dit amb tots els respectes, “putu” estatut dels “cullons”. I és que una ment amb poques llums (o que està com un llum) com la meva no entén el que passa i no em queden gaires respostes més a les meves preguntes, que no siguin que ens estan enganyant.

Des de el primer instant que es va conèixer l’estatut (a la baixa) pactat pels senyors Mas i Zapatero, es veia d’una hora lluny, com acabaria la cosa. Que vindria el “Tribunal Constitucional” i ho mutilaria de dalt a baix en els seus punts més sensibles. L’única cosa que jo no tenia clar, era el temps que trigaria en fer-ho, i sincerament, mai vaig pensar que serien quatre llargs anys. Amb quatre anys, hi ha hagut temps de sobra, per preparar una resposta adequada a un fet del tot previsible. Enlloc d’això, em perdut quatre anys, i ara ens entren totes les preses. Si tot era previsible, el que calia fer eren coses per evitar el que TOTS sabíem que passaria, enlloc de estar encantats mirant com passen els dies.

Però és que a més, entre tots en posem les mans al cap, amb arguments populistes i barats que l’únic que poden aconseguir és la riallota del nostre “adversari” i el que és pitjor, de la comunitat internacional, de la qual necessitem la seva complicitat si volem aconseguir ser alguna cosa més que una “comunidad autonoma de régimen común” con ho és Múrcia. Però quin argument és aquest que el Tribunal Constitucional no pot tirar enrera la voluntat popular? De debò diuen això els nostres polítics? I els nostres intel·lectuals i tota la fauna mediàtica? Precisament, el Tribunal Constitucional està per això. Per tirar enrera la voluntat popular si aquesta no entra dintre de les regles de joc. El fet que la majoria vulgui una cosa, no vol dir que aquesta cosa sigui bona. I sinó, que li diguin als alemanys dels anys 30’s de segle XX, que per majoria van votar un règim polític anomenat nacional socialisme (no cal que expliqui més, oi?) A qualsevol democràcia, li cal un orga que sigui capaç d’aturar voluntats populars .... diguem-ne, políticament incorrectes. Sigui el cas o no, el Tribunal Constitucional està per això, i per tant és del tot democràtic que un orga d’aquestes característiques, tingui la potestat de tirar enrera la voluntat popular. Per tant que no ens vulguin enganyar amb arguments populistes de taverna barata. El Tribunal Constitucional, encertadament o no, està perfectament i democràticament legitimat per fer el que ha fet. Si les coses no s’han fet bé, no és culpa del Tribunal Constitucional.

El segon motiu que em fa pensar que ens volen enganyar, és la dèria que li ha donat a tothom amb el dret a decidir. I pel que jo sé, que és ben poc, el dret a decidir és una trampa perfectament orquestrada per fer que re canviï, i tot es quedi com està. Darrera d’aquestes paraules tant maques, EL DRET A DECIDIR (és que sona realment maco) en realitat s’amaga un concepte en el dret internacional, on necessitem el permís i la col·laboració de la metròpoli, en el nostre cas, d’Espanya, per poder exercir-lo. Vull dir, que abans de poder decidir, necessitem que els nostres “grans-amics-de-tota-la-vida”, els espanyols, ens concedeixin el favor de poder fer-ho. Fins i tot em sembla que ells diuen com podem fer-ho. Sense aquesta col·laboració dels nostres entranyables “amos”, cap organisme internacional, ens reconeixerà cap dret a res, que no sigui el de ser una “comunidad autonoma de régimen común” com ho és Cantàbria. El que cal exercir, és el dret d’autodeterminació, que és un dret que tenim i que un cop exercit, ens serà reconegut per la comunitat internacional. Tothom que l’ha utilitzat, a triomfat. Per exemple les Repúbliques bàltiques o Kosovo, i el que és més important, sense violència. Si volem ser alguna cosa més que una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Logronyo, només cal actuar i deixar de fer coses rares com amagar-se darrera arguments ridículs com el de escandalitzar-se perquè el Tribunal Constitucional hagi fet la seva feina, o reclamar drets que difícilment ens portaran a algun lloc que no sigui una comunidad autonoma de régimen común, com ho és Astúries.

En definitiva, que em fa l’efecte, que entre tots, l’únic que volen, és marejar la perdiu.

I ara volen fer una manifestació que...... bé. no ho sé.

Salutacions i independència, però fem-ho seriosament.

148 - Sobre el "govern" mundial i sobre la ciutadania catalana.

Es busca granja amb ous, ja que s’ha demostrat que no n’hi han.
Els ous que hi han, són de gallina, que nomes serveixen per abaixar sous i pujar impostos als indefensos.
Si no canviem d’ous, d’aquesta no ens en sortim.

Salutacions i independència.

147 – Coherència “periodística”

Fa set anys que sento constantment, com els entesos i especialistes en tot tipus de matèries, ens regalen les seves sàvies opinions pels diversos mitjans de comunicació que tenim al nostre abast. Ho diuen, o ho deien, constantment, i normalment sense que vingués al cas, i tot i ser una veritat com un temple, no treu que sigui una autentica “xorrada”, gran com la campana d’un gran campanar. Vull dir que és cert que és perillós que un elefant entri a un cristalleria, però no tindria sentit que jo digués això constantment.

El que passa, és que potser hi ha una segona intenció en repetir constantment una “xorrada”, per molta veritat que sigui, i és la de crear opinió i estats de popularitat. Però és clar, quan un juga a futbol i reclama el fora de joc constantment de l’adversari, arriba un moment, tard o d’hora, que un també es posa en fora de joc, i per tant si es vol tenir coherència, hom ha de seguir les seves pròpies paraules dites tants i tants cops i empassar-se el seu propi discurs.

Em refereixo, a la frase que diu “en Joan Laporta és president del Barça i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça hi han socis que no són independentistes, i es mereixen el respecte del seu president”. Bé. Doncs ha passat el temps, i tots aquests set ciències que no han parat de repetir aquesta “veritat”, ara, si són coherents, hauran de dir constantment “ En Sandro Rosell és el president del Barça, i representa a tots els socis del Club. A tots. I al Barça, hi han socis que no són dependistes, i es mereixen el respecte del seu president”.

Ho dic, pensant en que en nou president del Barça, durant la campanya, ha manifestat que no barrejarà esport i política. Tots sabem que això és impossible. El simple fet de no fer-ho, és fer política. Sempre es fa política, ja sigui per acció, o per omissió.

Qui es juga un sopar amb mi, que no sentirem dir aquesta segona frase (i soc optimista) més de 5 cops pels mateixos que s’han afartat a dir-ho quan el president del Barça a comès el “delicte” de ser independentista, i el que és pitjor, no amagar-se’n.

Salutacions, coherència i independència.